PER A UNA RETÒRICA DE L'HEGEMONIA: LA RAZÓN POPULISTA D’ERNESTO LACLAU

Entre les grans categories polítiques el populisme és, sens dubte, junt amb el totalitarisme, la pitjor caracteritzada a hores d'ara, fins al punt que s'empra tot sovint com una mera etiqueta llancívola apta per desqualificar un adversari irreductible, rebaixant els seus arguments a un repertori de fórmules banals, sustentades en la pretensió de manipular les masses intel·lectualment indigents. No té res d'estrany, doncs, que el populisme comparegui habitualment associat amb la demagògia, entesa com l'art de popularitzar causes impopulars; com tampoc el fet que les acusacions de populisme proliferin, típicament, en aquelles conjuntures socials en què el discurs hegemònic veu trontollar la seva posició de privilegi i es troba enfrontat a un nou subjecte polític, portador d'unes noves aspiracions hegemòniques, lligades a un conjunt de demandes «populars» incapaces de ser reabsorbides per l'establishment. Ho recordava no fa molt de temps el professor Carlos Taibo en una reflexió penjada al seu mur de Facebook el 27 de febrer d’enguany: «Ahora entiendo, por fin, qué es lo que editorialistas y tertulianos quieren decir cuando califican a alguien como “populista”. Quienes afirman que hoy nuestro problema principal se llama capitalismo y que hay que salir con urgencia de él son, al parecer, “populistas”. Quede claro, entonces, que yo me confieso orgullosamente populista».

Quan parlem de populisme ens trobem, per tant, convé advertir-ho ja des del principi, davant d'una noció inseparable de la política de masses, tal com es pràctica d'ençà de la Revolució Francesa, per bé que la irrupció dels mass media audiovisuals en el terreny de la lluita política l'ha modificada substancialment. Encara així, la mera consulta dels manuals de sociologia política evidencia que els especialistes en la matèria no han arribat a dotar-la d'una especificitat pròpia, atès que en la major part dels casos s'hi limiten a una definició rudimentària adobada amb una taxonomia més o menys prolixa de casos sense la més elemental coherència interna, una mica a la manera de la classificació zoològica d'aquella enciclopèdia xinesa a què al·ludia Borges i que suscitava la riallada filosòfica de Foucault al començament de Les mots et les choses.

En aquest marc, la principal aportació del teòric argentí Ernesto Laclau consisteix a haver encertat a enfocar el populisme des d'un punt de vista formal, tot prescindint del seu contingut (anecdòtic) i centrant-se en la seva peculiar lògica ―que, com tindrem ocasió de comprovar, desemboca en una retòrica―, d'acord amb la qual «el populismo no tiene ninguna unidad referencial porque no está atribuido a un fenómeno delimitable, sinó a una lógica social cuyos efectos atraviesan una variedad de fenómenos. El populismo es, simplemente, un modo de construir lo político» (p. 11). Aquesta posició es comprèn millor quan la situem en l'àmbit dels mecanismes que els agents socials empren per «totalitzar» el conjunt de la seva experiència política. La qüestió resulta crucial en el pensament de Laclau, perquè cap ideologia s'articula exclusivament al voltant d'uns agents socials amb uns interessos perfectament definits, capaços de negociar-los de manera totalment racional en un determinat context polític.

Aquest fracàs de la lògica stricto sensu a l'hora d'estructurar l'àmbit de la ideologia com un ordre tancat i plenament coherent pot ser pal·liat en gran mesura mitjançant el recurs a la retòrica, els dispositius més característics de la qual (metàfora, metonímia, sinècdoque, catacresi, etc.) es converteixen en els instruments privilegiats per a l'anàlisi d'aquesta racionalitat social ampliada. El populisme, doncs, no remet tant a l'existència d'uns fenòmens ideològics concrets com a la particular «lògica» social que els constitueix. D'aquesta manera, en virtut d'una argumentació que presenta nombrosos paral·lelismes amb la dita evangèlica segons la qual és la pedra rebutjada pel pedrapiquer la que acaba convertint-se en el fonament del nou l'edifici, però també amb la lògica derridiana del suplement (Jacques Derrida, De la grammatologie), Laclau erigeix en principi de la seva explicació del funcionament de la política aquells elements que els estudiosos havien menyspreat tradicionalment com a producte del flatus vocis o d'una «perversa» lògica associativa dels significants.

Semblant opció teòrica implica un seguit de conseqüències radicals, que aniran apareixent al llarg de la nostra exposició. En qualsevol cas, convé advertir ja que, d'acord amb aquesta perspectiva, la constitució de l'esfera política respon a unes motivacions d'ordre volitiu, absolutament antagòniques de les explicacions que hi adduïen els tèorics de l'elecció racional com ara Jon Elster. El «ciment de la societat», doncs, revesteix un caràcter eminentment libidinal, com ja va observar Freud a la seva psicologia de masses i va demostrar Elias Canetti (Masse und Macht) més tard a la seva magistral anàlisi de la conducta d’aquestes.

Arribats en aquest punt, convé advertir que, segons Laclau, no és possible distingir entre moviments socials i ideologies. Els grups socials, des del moment mateix de la seva constitució, són portadors d'ideologia i expressen conjunts variables de demandes, articulades de manera específica en cada cas. Aquesta articulació resulta inintel·ligible si la separem de l'statu quo on s'ubiquen, amb el qual mantenen sempre una relació ambivalent que els col·loca simultània a l'exterior i a l'interior d'aquest ordre establert, impedint-li assolir una coherència plena, en la mesura en què mai no aconsegueix satisfer de manera acabada i definitiva la demanda ideològica. Precisament perquè no ens trobem (encara?) en un món completament administrat, com el que van descriure els autors de la Teoria Crítica, aquesta mena d'antagonismes irreductibles suposen l'essència de la lògica política, al contrari del que defensen els partidaris de la tesi de la Fi de la Història, en postular el futur adveniment d'una abolició definitiva, tan utòpica com segurament indesitjable, de les contradiccions socials.

Hem dit que el populisme no es pot entendre separat d'un marc social definit per la política de masses. En aquest sentit, abans d'exposar la seva concepció de la lògica política, Laclau, procedeix a una anàlisi de l'itinerari seguit per la presència de les masses en la ciència social de la Belle Époque. De Taine a Freud, passant per Le Bon, Tarde i McDougall, hi observem l'aparició d'un aristocratisme teòric que respon plenament als mecanismes de la tipificació araciliana del racionalisme oligàrquic (Lluís V. Aracil, Dir la realitat). El comportament de les masses suscita així en una barreja de rebuig i fascinació i s'hi erigeix en una de les manifestacions canòniques de la conducta patològica, oposada a la racionalitat de l'individu normal. De fet ―podríem afegir― aquesta caracterització, lluny de representar cap novetat substancial, tan sols venia a reproduir en l'àmbit de la teoria una ambivalència que la literatura s'havia avançat a registrar, si més no des que Edgar A. Poe va esbossar el seu pertorbador retrat de «L'home de la multitud».

En conseqüència, la ciència social apareix marcada des dels seus orígens per una relació problemàtica amb les masses, en tant que objecte no domesticable per la teoria, d'acord amb un itinerari marcat per «la progresiva renegociación de la dualidad entre homegeneidad social (o indiferenciación) y diferenciación social» (p. 85). En l'obra de Freud aquesta dualitat desapareix, en virtut de la seva categorització variable del grau de distància existent entre el jo i el jo ideal. Si aquesta distància és gran, aleshores s'hi produeix una identificació entre els integrants de la massa i la seva correlativa transferència carismàtica al líder del rol del jo ideal; si disminueix, augmentarà la identificació entre els dos i el líder tendirà a sorgir d'un procés d'elecció democràtica entre els membres del grup, que probablement ni tan sols arribaran a fusionar-se en una massa, sinó que configuraran més aviat un públic, entès en el sentit postulat per Gabriel Tarde. Al límit, s'hi podria donar la situació imaginària en què la distància entre el jo i el jo ideal fos nul·la; en aquest cas ens trobaríem amb una societat definitivament reconciliada amb si mateixa, com la que preconitza la utopia llibertària, on l'absència de lideratge coexistiria amb la dissolució de l’esfera específicament política. Alguns antropòlegs, com ara Pierre Clastres en La societé contre l'État (1974), van voler reconèixer aquesta eventualitat en la constitució de certes societats primitives.

Establertes aquestes premisses, la primera tasca que ha d'enfrontar qualsevol anàlisi del populisme és la manera com es constitueix aquest objecte teòric que designem habitualment com «el poble», així com les doctrines polítiques que l'invoquen com a font de legitimitat, és a dir, el populisme, noció que, entesa en aquests termes, capil·laritza la pràctica totalitat de les ideologies modernes. Fins ara la teoria política s'ha caracteritzat per una vaguetat extrema a l'entorn d'aquests discursos, en la qual, més que no un defecte de la reflexió sobre la realitat social, hauríem de cercar un tret constitutiu de la realitat social mateixa. Des d'aquesta perspectiva, el populisme tants de cops blasmat se'ns presenta com la via privilegiada per comprendre la constitució de la política. Laclau aborda l'assumpte a partir de tres conjunts de categories:

1. El discurs, en tant que terreny d'acció (verbal o extraverbal) fundador de l'objectivitat a través d'una trama de relacions diferencials desproveïda de cap centre dotat d'un privilegi ontològic o estructural, de manera que la centralitat adquirida per qualsevol element hi caldrà explicar-la sempre com el producte d'un joc diferencial. Això no significa, tal com ho entenc, que Laclau consideri totes les ideologies com a iguals o intercanviables, sinó que assigna aquest judici a la perspectiva d'un observador del sistema polític armat amb un conjunt de categories ètiques (Bé vs. Mal), jurídiques (Justícia vs. Injustícia) o cognitives (Consciència vertadera vs. Falsa consciència) indestriables d'una determinada posició social i d'un repertori de valors formulats a priori, que ultrapassen l'anàlisi de la lògica inherent al funcionament del discurs polític.

2. A causa de la seva mateixa constitució descentrada, el discurs polític tracta de suturar aquest buit originari dels seus significants mitjançant l'elevació d'un element particular a la condició de representant d'una totalitat incommensurable («el poble»). En aixo consisteix, precisament, l'hegemonia, entesa en el sentit gramscià de la paraula. Laclau la defineix com l'operació «por la que una particularidad asume una significación universal inconmensurable consigo misma [...]. Y dado que esta totalidad o universalidad encarnada és [...] un objeto imposible, la identidad hegemónica pasa a ser algo del orden del significante vacío, transformando a su propia particularidad en el cuerpo que encarna una totalidad inalcanzable» (p. 95).

3. L'operació hegemònica, doncs, apareix com essencialment fundada en la substitució. Es tracta, per dir-ho emprant la terminologia retòrica, d'una operació intrínsecament catacrètica, on la sinècdoque (és a dir, la capacitat d'una part de representar el tot) adquireix una relleu fonamental.

A partir de la seva peculiar concepció tropològica, Laclau explica que la constitució de nous agents es gesta a través d’un procés d’acumulació de demandes democràtiques, no reconegudes pel poder institucionalitzat. En la mesura en què es presentin de manera individualitzada, es mouran encara a l’interior de les institucions; però quan les demandes insatisfetes s’hi acumulin, poden acabar transformant-se en exigències contra l’ordre institucional, la legitimitat del qual resulta indefectiblement qüestionada. Tard o d’hora, la pròpia simultaneïtat de les demandes afavorirà la seva articulació en una cadena equivalencial al voltant d’un lligam negatiu, derivat de l’absència de cap tret positiu en comú, més enllà del fet de romandre insatisfetes. De la seva transformació en un sistema estable de significació, que és qualitativament alguna cosa més que la mera suma dels lligams equivalencials, dependrà l’aparició d’una veritable identitat popular amb vocació d’universalitzar els seus continguts particulars, així com la formació d’una frontera interna antagònica que la separi del poder.

Ara bé, les cadenes equivalencials no són estables per se, sinó que es troben subjectes a una sèrie de condicionaments, susceptibles d’afectar de manera decisiva la sort de certes demandes democràtiques. Laclau precisa que «[p]ara cualquier demanda democrática, si inscripción dentro de una cadena equivalencial constituye un arma de doble filo. Por un lado, esa inscripción sin duda otorga a la demanda una corporeidad que de otra manera no tendría: deja de ser una ocurrencia fugaz, transitoria, y se convierte en parte de lo que Gramsci denominó una “guerra de posición”, es decir, un conjunto discursivo-institucional que asegura su supervivencia en el largo plazo. Por otro lado, el “pueblo” (la cadena equivalencial) posee sus propias leyes estratégicas de movimiento, y nada garantiza que estas últimas no conduzcan a sacrificar, o al menos comprometer sustancialmente, los contenidos implicados en algunas de las demandas democráticas particulares. Esta posibilidad es aún más real porque cada una de estas demandas está ligada a las otras sólo a través de la cadena equivalencial, la cual resulta de una construcción discursiva contingente y no de una convergencia impuesta a priori. [...] Así, el destino del populismo está ligado estrictamente al destino de la frontera política: si esta última desaparece, el “pueblo” como actor histórico se desintegra» (p. 116-117).

Aquesta dinàmica explica la dimensió «flotant» dels significants ideològics, que es torna més visible en períodes de crisi, quan el sistema polític es troba sotmès a tensions radicals. Abans hem qualificat els significants polítics de buits, en assenyalar la seva capacitat d'inscriure's en una cadena equivalencial de demandes; en canvi, quan els qualifiquem de flotants ens estem referint a la possibilitat de ser captats per diverses cadenes equivalencials. En d'altres mots: l'heterogeneïtat social derivada de la presència en una mateixa societat de projectes hegemònics rivals s'inscriu en la mateixa lògica dels significants polítics, la flotació dels quals resulta directament proporcional als esforços per apropiar-se'ls duts a terme per les ideologies en competència. Els exemples s'hi podrien multiplicar, però bastarà amb recordar la tortuosa i intricada història de nocions tan centrals ―no debades ens estem referint al que Juan Ortega Costa i Rafael Sánchez Ferlosio anomenen paraules-força― com «liberalisme», «socialisme», «nacionalisme», etc. i la diversitat de matisos, sovint contradictoris o fins i tot incompatibles entre si, que revesteixen en el panorama ideològic contemporani. Per això es tan important per a una ideologia determinada l'encert a l'hora d'assignar clarament els significants en el si d'una cadena equivalencial, bé incorporant-se'ls be anatematitzant-los. Per contra, la indefinició sobre nocions clau del discurs només pot contribuir a incrementar-ne la «flotació», propiciant la seva apropiació per la competència. Tot i que no és aquest el lloc ni el moment per procedir a debatre la qüestió, deixeu-me assenyalar que aquesta mena d'efecte és la que s'ha seguit durant molts anys de la insistència d'un cert discurs polític soi disant d'inspiració fusteriana pel que fa a l'adopció d'un repertori categorial nou, referit a l'àmbit «català», amb un temerari oblit de les categories ideològiques relacionades tradicionalment amb la «valenciania» que adquiriren unes connotacions clarament «arqueològiques» i de seguida van ser distorsionades per la ideologia oficial i usades, precisament, per soscavar la legitimitat popular dels nacionalistes valencians, que automàticament foren «desemmascarats» com a traïdors al «poble» que pretenien (debades) emancipar.

Sigui com sigui, es tracta d'una lliçó que paga la pena d'atendre, atès que tal com argumenta Laclau i el discurs polític s'encarrega quotidianament de demostrar, al contrari del que sostenen la major part de les teories clàssiques de la representació política, la voluntat popular no es pot concebre com alguna cosa constituïda abans de la representació, ja que és la representació mateixa la que constitueix, precisament, el terreny primari de constitució d'allò que conceptuem com l'objectivitat social.

Dos anys de Laboratori de Lectures

Fa uns dies, el nostre Laboratori de Lectures va complir dos anys. Dos anys! Algun de vosaltres m'havia proposat de fer una llista dels llibres llegits i comentats des del principi d'aquesta iniciativa. La idea era ben bona, i heus ací el que en resulta. Crec que els he inclòs tots, 22 llibres llegits fins ara, algunes recensions absolutament admirables, col·loquis deliciosos, un plaer en tots els casos. Sí, tot plegat mereixeria una reescriptura i una publicació en forma de llibre. Es podria fer, i sense pagar, naturalment. Però sabeu què us dic? A fer la mà, no paga la pena. Això sí, la llista fa molt de goig, i els textos més encara. Podeu estar-ne ben satisfets. Per molts anys!

Tadeusz Rózewicz, Udols d'un llop de paper.
(Afegit dl'Emili Morant)

Mircea Cartarescu, El ruletista.
(Afegit de Josep J. Conill)

Heinrich Böll, "No sólo en Navidad"

Günter Wallraff, Con los perdedores del mejor de los mundos.

Leo Lowenthal, El pasado es un país extraño, primera part.
(Afegit de Josep J. Conill)
Segona i tercera part

Josep J. Conill, Submarins de butxaca.

Werner Sombart, Per què no hi ha socialisme als Estats Units

Gustau Nerín, Blanc bo busca negre pobre.

Tony Judt, El món no se'n surt.

Zygmunt Bauman, Temps líquids.

Stefan Zweig, El món d'ahir.

José Vidal-Beneyto, La corrupción de la democracia.

Tzvetan Todorov, El jardín imperfecto.
(Més sobre El jardín imperfecto).

George Steiner, Extraterritorial.
(Apunt al marge)

Ulrich Beck, La mirada cosmopolita.

Jordi Sebastià, El parany cosmopolita.

John Perkins, Confessions of an Economic Hit Man

Josef Škvorecký, Las traiciones de todos los santos.


Slavoj Žižek, ¿Quién dijo totalitarismo?

George Steiner, Diez (posibles) razones para la tristeza del pensamiento.

Tristram Stuart, Despilfarro

Francesc Bayarri, Cita a Sarajevo.

Nazis croats a Carcaixent

Francesc Bayarri (2006): Cita a Sarajevo. Tavernes Blanques: L'Eixam Edicions.


Ja m'ho disculparan els periodistes, però en la meua opinió «periodisme d’investigació» és un pleonasme, mentre que «periodisme d’opinió», per exemple, és el nom d’una estafa. La funció del periodista és explicar coses que només una persona com ell pot explicar amb coneixement de causa, gràcies als seus propis mètodes i seguint les convencions específiques del seu ofici. Quines coses? Històries passades o recents —amb la qual cosa, en situació òptima, sovint es difuminen les barreres entre el bon historiador i el bon periodista, fins al punt que hi ha historiadors que semblen magnífics periodistes de coses pretèrites (Kula, Teoria econòmica del sistema feudal), i periodistes fabulosos que semblen historiadors del temps present o recent (Capote, Wolfe o el gran Kapuścinski). Quines convencions té l'ofici? Una escriptura àgil, transparent, atractiva i, com diuen ara impròpiament, engrescadora. Però millor abandone aquesta línia de reflexió perquè, tal com sembla que deia Sòcrates (i la citació diuen que és literal), «no tinc ni puta idea de res».

Cita a Sarajevo (Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians / Assaig, 2007) és el llibre que més m'agrada entre els del meu còmplice comensal, col·lega d’empresa i quasiveí Francesc Bayarri (Almàssera, 1961). Francesc, que espere que es deixe caure per aquest blog almenys amb motiu del present comentari, ha exercit de periodista en diversos mitjans, i és membre cofundador d’una de les sectes a què jo mateix estic (o estava) feliçment associat, la dels Exvalencians. Per tant, el meu comentari sobre aquest llibre no pot ser objectiu i distanciat. És el que passa quan parles d’un dels teus «germans majors».

L’autor ens dóna poques pistes sobre la manera com es va gestar la idea de dedicar-se a investigar la mort de Vjekoslav Luburić, àlies Maks. També és molt discret pel que fa al procés de preparació i documentació anterior al viatge que descriu el llibre. Això és, al meu parer, una de les característiques que diferencien el bon periodista de l’acadèmic dolent: l’absència de sobreactuació, d’erudició indigesta, d’exhibicionisme. El llibre s’enceta amb intrigants referències a un viatge de l’autor a Sarajevo, a les palpentes, a la recerca d’Ilija Stanić, presumpte assassí del nazi Luburić l’any 1969. I a partir d’ací ja no deixaran de trenar-se diversos moments històrics, en continus exercicis de flash-back molt ben resolts, i que no fan efecte d’artificiositat estructural en cap moment: Luburić com a sangonós comandant del camp d’extermini croat de Jasenovać durant la invasió alemanya, Bayarri tafanejant pel Sarajevo de principis del segle XXI, Stanić preparant cafè a Luburić al número 33 del Carrer de Santa Anna de Carcaixent abans de matar-lo (presumptament), la història d’Ante Pavelić (l’home de Ribbentrop a Croàcia) i de tota la diàspora nacionalista croata després de la Segona Guerra Mundial (una olla de gats, i tots ells molt ben armats), la despistada (mai millor dit) Interpol cercant Stanić arreu del planeta després de 1969, Ilija reunit amb la viuda de Pavelić en plena conxorxa contra Maks, Joan Dolç preparant una expedició d’urgència Alboraia-Sarajevo per entrevistar Stanić... Francesc disposa el material narratiu d’una manera hàbil, que excita la curiositat del lector i l’empeny a continuar una lectura tan plaent com plena de suspens. També com a divertiment aquest llibre funciona realment bé.

 Els interrogants que van desvetllar la curiositat de l’autor planen per sobre de tota la narració, que a vegades sembla arrossegar-nos cap a unes respostes que després, hàbilment, esquivarà en un constant ziga-zaga argumental. Primer de tot: qui va matar realment Maks, i per què? Potser Stanić mateix, potser els misteriosos Vlada i Nikola dels quals no hi ha cap rastre fiable, potser tots tres. ¿Qui era Stanić l’any 1969: un agent de l’UDBA (serveis secrets de Tito), un nacionalista croat que anava per lliure i es va enfadar amb Luburić, un convers ústaixa del grup de seguidors de Pavelić? No queda clar. Per què va(n) matar Luburić? Diverses raons floten insidiosament al llarg de tota la narració: una execució (a l’estil del cas Eichmann, però sense floritures processals), una venjança entre faccions feixistes d’exiliats croats, el resultat d’un comentari despectiu de Maks sobre el pare d’Ilija... La funció de Bayarri no és donar una resposta definitiva a totes aquestes preguntes, sinó presentar tots els elements de judici actualment pertinents perquè el lector se’n faça una idea.

La història que envolta la mort de Maks Luburić a Carcaixent no és una mera curiositat per a col·leccionistes de diaris esgrogueïts. Els temes amb què això té una relació directíssima no ens haurien de deixar precisament indiferents: la història dels Balcans al segle XX, l’Espanya franquista com a refugi segur per a la crème de la crème del feixisme europeu, la connivència activa, i ben activa, de policies, militars, jerarques franquistes i l’església catòlica (abunden els franciscans en aquesta història tan porca); i, més enllà de les qüestions històriques, es plantegen altres qüestions interessants: l’ambigüitat moral d’aquesta execució d’un criminal, la dicotomia entre “els nostres” i “els altres” com a legitimació universal per a tot, o un interessant (possible?) exemple dostoievskià de “crim i culpa”, per exemple... Més encara: per a alguns veïns de Carcaixent, el tema sembla que no és història aliena, sinó ben pròpia. En una referència en Internet sobre el documental que va fer la productora de Joan Dolç veig un comentari signat per “carcaix” que ara copie literalment:

«YO CONOCI PERSONALMENTE A DON VICENTE QUE LE LLAMABAMOS AQUI EN CARCAIXENT Y COMO YO SIEMPRE DIGO LOS MUERTOS NO SE PUEDEN DEFENDER -EN TODAS LAS GUERRAS HAY GANADORES Y VENCIDOS

AQUI EN CARCAIXENT FUE UNA PERSONA RESPETABLE Y QUERIDA POR TODOS LOS QUE DEFENDEMOS LAS MISMAS IDEOLOGIAS .CON ESTO NO QUIERO DECIR QUE QUE ESTE AFAVOR DE LO QUE PASO EN LOS CAMPOS DE EXTERMINIO . PERO NO SOLAMENTE ESTUVO EL NI SU HERMANA NI DINKO HUVO MAS GENTE QUE AN LLEGADO A SER PRESIDENTES DE LA NACION ’PERO COMO ESTABAN VIVOS CUANDO LOS CULPARON POR LOS CRIMENES COMETIDOS SE PUDIERON DEFENDER».

No cal que hi fem anàlisi del discurs. Efectivament, la reacció ambigua i benvolent d’aquest fatxa nostrat ens recorda que la qüestió no és una mera anècdota oblidada.

He rellegit amb plaer aquest llibre tot i que, per a ser honest amb els meus lectors, he de dir que no hi ha res com la primera vegada: ja m’enteneu. En aquesta ocasió he pres nota de crítiques que podrien haver estat útils abans de publicar-se, però que ara ja no fan cap a res. Per exemple, el títol mateix. En realitat, Francesc no acudeix a una «cita», sinó que busca una persona per la soferta capital de Bòsnia. Per què el títol parla d'una «cita», doncs? Per fer-ho fàcil, supose. També trobe que la cerca de Stanić per Sarajevo, tot i el component de suspens que té, esdevé aviat la història d’un anticlímax: després d’una llarga i minuciosa preparació d’un o dos anys, després de totes les càbales sobre com trobar Ilija sense saber ni tan sols si encara viu, són suficients dos o tres dies, un parell de consultes telefòniques, i pam!, allà tens el meu amic d’Almàssera i el seu traductor fent-se unes birres amb el presumpte assassí de Luburić, que miraculosament decideix, en noble actitud olímpica, que «ha arribat el moment de parlar». D’acord, real i prosaic como la vida misma, però què voleu que us diga, a mi em desinfla una mica la lectura... I, per acabar aquesta secció de crítiques torracollons, diré que es nota que a Rafa, el nostre amic editor anarquista (L’Eixam), això dels correctors li sona a música celestial; però un repàs a mans d'un professional hauria millorat coses com ara la grafia dels noms croats, alguna patinada lingüística i algun detallet d’estil. Que conste que anote tot això perquè ningú no em diga que m’he dedicat a ensabonar el meu company de taula a Cal Xato de Tavernes Blanques.

I ara, després de redactar aquestes pàgines maldestres, em ve al cap que podria haver-vos estalviat el rotllo citant dos comentaris d’uns altres amics, companys meus de cerveses i de dinarots, que ho van explicar de manera més sintètica i eficaç: «Aquest és un llibre difícil de classificar. És un reportatge extens, però travessa sovint els límits de la literatura de viatges i fins i tot dels dietaris. I és també un thriller. En tot cas, és un relat apassionant: per l’anècdota que l’origina, per la intensitat narrativa i pels personatges que retrata» (Vicent Usó, Avui, Suplement Cultura, 14 de juny 2007). « La realitat és molt més complexa del que els mitjans de propaganda ens volen fer veure. L’excel·lent reportatge de Francesc Bayarri no sols redescobreix un assumpte tèrbol oblidat i ens transporta a una Europa convulsa i propera que molts voldrien amagar, també ens mostra que el periodisme ben fet no es dedica a tancar portes, sinó que més aviat prefereix obrir-les» (Jordi Sebastià, Caràcters, núm. 39, abril 2007). Doncs això mateix.

Trobades interessants

Aquest divendres, 8 de febrer, es presentà a la llibreria Fòrum Babel de Castelló de la Plana el llibre Entre Calimero i Superman. Una política lingüística per al català, del nostre contertulià Josep J. Conill. Presentava l'acte Jordi Tàrrega, seguit per Ernest Querol en la presentació de l'autor. La intervenció de JJC va ser breu, més del que hauríem desitjat els assistents, i deixà pas a un diàleg en què els assistents sembla que no tenien gaires ganes de participar. Personalment fa molts anys que estic convençut que les presentacions de llibres s'haurien de fer en absència de l'autor, perquè aquest només té dues opcions: o fer una exhibició d'autobombo narcisista (que és el que fan molts sota una aparença d'humilitat) o distanciar-se profilàcticament del seu producte, amb el consegüent efecte disfuncional que això pot comportar per al lector potencial. En aquest cas, Conill va optar per un distanciament moderat sense deixar de reconèixer la sorpresa que li va causar l'actualitat inesperada del seu missatge. La veritat és que en Entre Calimero i Superman, seguint la tònica del seu llibre anterior Del conflicte lingüístic a l'autogestió. Materials per a una sociolingüística de la complexitat, Conill fa una densa exhibició d'intel·ligència, coneixements, audàcia intel·lectual i bricolatge teòric que es troba a anys llum de la sociologia del llenguatge i de la chocholingüística habituals per aquestes latituds. Al contrari que la immensa majoria dels munyidors acadèmics d'aquestes indisciplines, Josep té moltíssimes lectures i moltíssimes idees, i això converteix els seus assaigs en formidables festins intel·lectuals. "Tu ets l'Adorno de Castelló!", li vaig dir una vegada, i em va respondre: "Ja m'has tocat els collons, tu, l'adorno i les gaiates de Castelló!". No, no, no, és un rara avis o pardal infreqüentíssim literario-sociologico-filosoficohistòric que produeix unes manufactures intel·lectuals admirables en el temps que li queda després de la quotidianitat més prosaica d'una ciutat de províncies. Entre Calimero i Superman ho demostra, tant com ho demostren les seues intervencions en aquest blog, sempre esperades i desitjades como agua de mallo. Aquest llibre, que en certa manera aplica les idees de l'anterior al cas català (de Catalunya stricto sensu), és per a molts altres lectors a banda dels consumidors de chocholingüística. De fet, i aquesta n'és una de les virtuts, jo diria que no és per a chocholingüistes.

I, en fi, després de la presentació i dels trossets de coca amb vi, anàrem a sopar i ens ho vam passar millor encara.

Ací teniu els àudios de l'acte:

1. Presentació de Jordi Tàrrega.

2. Presentació d'Ernest Querol.

3. Intervenció de Josep J. Conill.

4. Diàleg.

Dissabte, per acabar de coronar el cap de setmana, acudírem a la conferència que va fer a l'Ateneu de Bétera Francisco Álvarez Molina (Paco per als afins), economista, exvicepresident de la Borsa de París i exconseller de la Borsa de València, una de les veus més sonores d'ATTAC. El títol: "Oconomia. El permiso de conducir tu propia economía". La sala, petada a més no poder, gent dreta, no hi cabia ni una agulla. Paco va fer honor a la fama que té de persona accessible, clara i contundent, i començà explicant diverses coses com ara els orígens de l'estafa (àlies crisi), la ignorància induïda pel sistema, la diferència entre competència i cooperació, l'economia del bé comú, etc. Gairebé de manera anecdòtica va passar pel tema de "conduir la teua pròpia economia", que esdevingué el més lleuger de la trobada, i es va centrar en la creació de canvis de baix cap amunt, partint de petites coses i renunciant a la direcció inversa. El debat estigué molt animat, tal com es podia esperar, i la satisfacció va ser unànime. Us deixe ací la gravació de l'acte, que us recomane d'escoltar sencer perquè paga molt la pena:

Conferència de Paco Álvarez.

Blog de Paco Álvarez.

Després vam estar parlant amb Toni Marco, president de l'Ateneu, sobre la possibilitat de dur-hi a terme les trobades de la Cooperativa de Coneixements, i la resposta va ser molt positiva. Us en continuaré informant.

En fi, un cap de setmana molt productiu.

Janina Altman ha estat ací

Dijous 31 de gener de 2013, Janina Altman es va alçar a les 2 de la matinada per agafar un tren de Haifa a Tel Aviv. Aquell tren, afortunadament, circula una vegada cada hora durant tot el dia, i té parada a sota de l'aeroport de la capital. Allà va agafar un avió a Madrid, i després un altre fins a València, on va arribar a l'hora de dinar ja ben entradeta. L'hi esperaven algunes xiques de l'Escola per a Adults de Llíria, dos representants de l'EPA i, per descomptat, la Marta. Les xiques, que ja havien estat preparades pels seus professors, es van emocionar com unes malaenes allà mateix. Una de les professores de l'escola, Elena, es va oferir a portar Janina i Marta a Foios. Vaig rebre Janka vora una de les rotondes que porten al barri melianenc de Nolla, un lloc ben poc idíl·lic. A casa vam dinar, va descansar una estona i, ben aviat, enfilàrem cap a Llíria, a una roda de premsa. Aquest darrer sintagma, l'hauria de posar entre cometes, perquè en realitat els únics bípedes implumes relacionables amb la premsa que vaig veure allà eren l'entranyable Sal·lus Herrero i dos senyors de Canal 9. Janina i Marta compartien taula amb Nico, el director de l'escola, i Miquel, el director de la Banda Primitiva de Llíria. El periodista de Canal 9 va fer preguntes que ja preludiaven el desastre de la crònica que al final va fer per al TN de la nit. Les preguntes intel·ligents, naturalment, les va fer Sal·lus. Després, mosquejats Marta i jo, Nico ens convidà a saludar els seus alumnes i, efectivament, allò va ser una agradable sessió improvisada. Janka s'hi trobava més còmoda.

Divendres a migdia vam anar a l'IES "Vicent Castell Domènech" de Castelló de la Plana, on ens esperava Josep J. Conill. Amb el savoir faire que el caracteritza i una capacitat de coordinació i organització insuperables, JJC ens havia omplert una sala amb un centenar de persones: alumnes, professors, companys del Grup de Recerca per a la Memòria Històrica. La seua introducció, minuciosament preparada, va ser extraordinàriament sucosa: Marta feia el que podia, perquè quan arranca, JJC és imparable. I començà Janina. Els xiquets estaven com hipnotitzats, Janka estava visiblement a gust, i Marta va fer una feina impecable. L'ambient estava electritzat. Després s'inicià el col·loqui, i l'última pregunta se la reservà Josep. "Com és possible que després de les experiències que ha tingut en la vida encara mantinga la fe en les persones?". Janina escolta atentament la traducció de Marta, es gira cap a Conill i, amb cara innocent de no trencar un plat, li amolla: "És que justament les persones em van salvar la vida." Va ser un touché o un acte de pura màgia? Es van vendre una trentena de llibres en poc minuts, els assistents s'acostaven a Janina amb el llibre i el nom escrit en un paperet. Vam regalar un exemplar a una noia sense recursos però amb voraç curiositat. Janka va acabar amb el braç adolorit de tantes signatures, però tot seguit ens esperava un dels dinars més agradables i intel·ligents dels últims temps. Estàvem tots en un estat d'excitació moral i anímica extraordinari.

A la nit portàrem Janina a l'hotel, perquè a la matinada hi arribaven d'Avinyó un dels seus fills, Eitan, i la resta de la família, i ella volia estar amb ells. L'endemà, després de fer una passejadeta per la ciutat i un dinaret, anàrem a Llíria. Muntava l'acte l'EPA, sobretot Nico i Carles, i consistia en una barreja entre un concert per la pau (a càrrec de la Primitiva) i una presentació del llibre de Janina. La previsió era que la música duraria uns 40 minuts i que acompanyaria el parlament de Janina. La realitat va ser que entre els exordis (me gusta oirme) i la música s'esfumaren prop de 80 minuts. Quan els assistents, molts dels quals hi havien anat a veure Janina, estaven començant a impacientar-se, es demanà la presència a l'escenari de Janina, Marta i de mi mateix. Vaig declinar la invitació pensant que immediatament començaria a parlar Janka, però era l'hora dels regals: uns llibres, un "pin", flors. I Carles va anunciar que l'Ajuntament de Llíria, a través del seu regidor de cultura, donaria un obsequi a l'autora del llibre que s'hi presentava. "A Sra. [sic] Janina Hescheles, con motivo de su visita a Llíria". El senyor regidor, i la corporació que suposadament hi representava, havien passat per alt algun detall. Per exemple, que l'espanyol no és una llengua que coneix i domina tot l'univers món, i que Janina sap tant d'espanyol com de català. Per exemple, que una de les suposades competències que ell té es diu "promoció lingüística". I, per exemple i sobretot, que allà s'estava presentant un llibre en català, punt. Si el sotasignat no va abandonar l'acte immediatament va ser exclusivament per respecte a Janka. Accepte la negociació i les transaccions, no puc tolerar el pasteleo, i menys encara en un context tan xarcuter com aquell. Però bé, després parlà Janina, Marta traduí amb gran perícia, la gent se n'alegrà, la banda torna a bufar (el terme no és meu, és del director), tocaren l'Himne d'Europa de Beethoven [sic], alguns es van posar drets, jo no, la bona gent intentà saludar Janina i aconseguir una dedicatòria, jo hi feia una mica de dobermann, vaig saludar molta gent, Janka es cansà i anàrem a sopar a l'IES juntament amb un bon estol de gent senzilla. Tu contenta, jo pagat.

Diumenge i dilluns eren dies intocables: diumenge, per a fer turisme amb Eitan i família; dilluns, perquè ells se'n tornaven a Avinyó, Janka tornava a casa nostra i calia preparar l'acte de dimarts. Dissabte, a Llíria, ens havíem quedat sense llibres: les existències estaven quasi exhaurides, i necessitàvem clavar mà en les reserves. Vaig recollir una cinquantena de llibres a la distribuïdora dilluns al matí, i enfilàrem cap a Xixona. Allà ens esperaven Miquel i Emi, que de tant de públic que es preveia havien organitzat una sessió doble, amb projecció del vídeo que Kalman i Eitan havien fet entre Haifa i Avinyó. Miquel estava visiblement emocionat i superat per les circumstàncies, però va presentar Janina i, amb les poques paraules que li venien al pap, va galvanitzar ipso facto la sala. Les criatures i els adults ho seguien tot amb impecable respecte i atenció, i s'havia tornat a produir el miracle: Janka se sentia a gust, improvisava, hi havia diàleg. En alguns casos, la traductora fins i tot va millorar l'original. Les directores del centre van abraçar-la commogudes, ens van fer regalets, molta gent va comprar llibres, alguns dels quals s'atreviren a demanar-li un autògraf. D'allà, tard, vam anar a dinar al Campello, amb la participació activa de la mare d'Emi. No reproduiré res del que vam dir en aquell dinar, que quedarà per als annals de la nostra història privada, però va ser una de les estones més brillants, més càlides i més extraordinàries que recorde en molts anys. No necessitàvem gravadora. Això, i la dedicatòria que em va escriure ahir a la nit, a casa, mentre parlàvem de la vida, és matèria reservada.

Avui a les 4 de la matinada, amb puntualitat germànica, ens hem llevat i hem arribat a les 5 a l'aeroport. Fa una estona, Janka m'ha enviat el correu de rigor: he arribat, tot bé, Kalman i jo hem sopat l'entrepà que m'has fet i ara me'n vaig a dormir, demà ja escriuré a la resta d'amics.

I aquesta, senyores i senyors, és la crònica de la visita. La lliçó d'humanitat, calidesa, força i vitalitat que em dóna constantment aquesta persona s'ha condensat i multiplicat en aquesta intensa setmana. Malgrat la quantitat de feina que li he donat, Janina no s'ha queixat ni una sola vegada; tothora repetíem la mateixa conversa: "Com estàs? Et trobes cansada?". "Gens ni mica. Estic en el setè cel, com en un somni, com en una al·lucinació". I, clar, jo, molt més malcriat per la vida i les circumstàncies, m'hauria comprat un barret només pel plaer de traure-me'l a cada paraula d'aquesta dona extraordinària.

Agraïments: Nico Marco, Carles Subiela, EPA Llíria, Marta Cedro, Josep J. Conill, Miquel Aleixandre, Jaume Ortolà, els assistents a tots i cadascun dels actes, els qui no hi han pogut assistir però ens han encoratjats de diverses maneres, Eitan Altman, Kalman Altman i, per descomptat, Janina.

Malbaratament: l'escàndol global del menjar

Un llibre intel·ligent, ben escrit i agradós de llegir amb uns apèndixs i unes notes plenes de dades sobre una qüestió de gran importància, però que molt sovint passa desapercebuda: la incidència de la Globalització en les xarxes de producció, distribució, venda i consum domèstic del menjar, i les seves nefastes conseqüències a gran escala, tant pel que fa a la misèria de moltes comunitats humanes com a la desforestació d’àmplies zones del planeta i la contaminació atmosfèrica. El resultat de tot plegat és un autèntic cercle viciós que impedeix als països pobres disposar d’una quantitat major d’aliments amb tecnologies eficients mentre que els països rics són incapaços d’aprendre de la frugalitat dels països «en vies de desenvolupament» (quin eufemisme més indecent!), de manera que a hores compartim el pitjor dels dos mons.  

El plantejament de Tristram Stuart és senzill i plenament compartible: gairebé tot el que mengem a hores d’ara procedeix d’un sistema agrícola globalitzat on l’augment de la demanda de certs productes en una determinada part del món repercuteix inevitablement en la creació de noves terres cultivables a milers de quilòmetres de distància. Aquesta connexió invisible però funesta, en la qual poques vegades pensem, està alterant el clima, el cicle hidrològic i el sòl. Els habitants del món industrialitzat, en consumir irresponsablement unes quantitats desproporcionades de menjar estem contribuint a l’explotació d’unes terres i uns recursos que podrien emprar-se per alimentar milions de persones necessitades. Lluny de tractar-se d’una petitio principii merament humanitarista, aquesta relació es del tot real, atès que els països rics i els pobres es proveeixen d’aliments en les mateixes fonts i l’acaparament de les existències pels primers contribueix a l’augment dels preus i la fam dels segons. És per això que el malbaratament del menjar constitueix, a banda d’una estratègia ecològica suïcida, una rotunda immoralitat.

Partint d’aquestes premisses, l’autor hi du a terme una minuciosa anàlisi d’aquest malbaratament alimentari al llarg dels diversos estadis de la seva producció i comercialització, començant pels supermercats (unes autèntiques fàbriques de menjar fet malbé) que potser constitueixen la baula central del funcionament pervers de tot el sistema, les conseqüències del qual es deixen sentir sobre els fabricants, el consum familiar, les estratègies de producció agrícola i el medi ambient. Per a més inri, la legislació dels països desenvolupats en la matèria (començant per la política agrària i la legislació en matèria alimentària de la CEE) no fa més que agreujar l’assumpte.

El resultat de tot plegat és una cultura de l’excés, les arrels de la qual es remunten en el temps pràcticament als orígens de la mateixa espècie humana, que ha basat el seu èxit i la seva propagació a escala planetària en un malbaratament monstruós dels recursos, que històricament ha cristal·litzat, ara que ho penso, en mites com el del País de Xauxa o la cornucòpia, que, en comptes d’esvair-se, persisteixen encara, ni que sigui de manera inconscient, en el fons de la mentalitat moderna.

Segurament, la part més feble del llibre, per contra, té a veure amb les consideracions de Stuart sobre la manera de posar fi a aquest estat aberrant de coses, més enllà de la constatació de la inexistència d’una governança global, que és com afirmar l’existència global del desgovern i el manteniment de les regles del neocolonialisme. D’altra banda, la superació de l’endarreriment en importants zones del planeta (com ara la Xina) no solucionarà tampoc els problemes a escala global, sinó que els incrementarà fins a uns límits del tot insostenibles, que tornen inexcusable el control demogràfic.

A tall de conclusió, tan sols hi puc afegir que l’obra m’ha semblat un excel·lent material per a la reflexió sobre un tema que sovint se’ns escapa o que només contemplem des de la perspectiva del més desdenyable humanitarisme, i m’ha confirmat en una intuïció que em ve obsedint des de fa temps: hem esdevingut la principal plaga que mai ha hagut de suportar aquest planeta i dubto molt que no acabem com acaben totes les plagues, és a dir, a conseqüència d’una catàstrofe derivada de l’escassedat de recursos que acaba reduint de manera dràstica el seu nombre. Ho resumiré amb un aforisme del meu llibre Submarins de butxaca (Lleida: Pagès, 2008, p. 31): «Creu haver llegit en L’esprit des lois de Montesquieu un comentari sobre els integrants d’una tribu de salvatges, que tallaven la branca de l’arbre en què prèviament s’havien assegut. Sospita que la humanitat fa el mateix des de fa temps, amb l’agreujant que el que hom talla ara és la branca de l’Arbre de la Vida amb una serra mecànica».