dimarts, 26 de juliol de 2011

"SUBMARINS DE BUTXACA", DE JOSEP J. CONILL

Submarins de butxaca, de Josep J. Conill, es un libro de aforismos brillante y sugerente. Lo es ya desde el comienzo, cualquiera que sea el punto de partida que decidamos designar como tal: el título, el subtítulo («Impertinències sobre la societat, el llenguatge i els déus»: toda una declaración de intenciones), la cita de E. T. A. Hoffmann que encabeza el libro (con esa interesantísima reflexión sobre la escritura, el acto creativo y el sujeto de dicho acto: el «home estrany», la «matèria peccans», el «maligne ésser») o el primer apartado, «El trenclacosques de l’eriçó», en el que el discurso se hace cargo de sí mismo antes que de otra cosa. Advertimos en estos cuatro comienzos varias características que marcan todo el libro: capacidad para mezclar lo grave y lo ligero, originalidad en el pensamiento y en la plasmación verbal, relación crítica con la tradición y pluralidad de estrategias discursivas.


Estos submarinos son de bolsillo, pero lanzan torpedos a diestro y siniestro. Es lo que corresponde a un intelectual de verdad, comprometido sólo con la honestidad del decurso del pensamiento y con lograr la exposición lingüística idónea de éste, aspecto en el que el libro brilla también a gran altura, no sólo, como ya he dicho, por el despliegue de muy diversas estrategias discursivas (extensión, tono, propósito…), sino porque a menudo no sobra ni una sola palabra. Es que, para que el dardo dé en el blanco del concepto, no tiene más remedio que moverse por un aire de palabras: al aforista, como al poeta de verdad (y aquí hay mucho de poesía, muchos aforismos que podrían ser versos perfectos), no le está permitida ni la verborrea ni la imprecisión. Debe ser pensador (y hay también en este libro muchas anotaciones de filósofo, que desbordan lo que entendemos como aforismos: al fin y al cabo, el título del libro promete «submarinos», nada más), pero también artesano del lenguaje, y es difícil encontrar estas dos características juntas. Únase a ello la recurrencia de temas y de autores, a modo de arterias que transmiten la savia vital a los miembros en los que el libro se divide.


Por encima de todo, brilla en el libro una cosa bien difícil de encontrar, pero que es precisamente el motivo principal por el que algunos nos empecinamos en seguir recorriendo la Antártida de la Alta Cultura: eso que podemos llamar la manifestación de lo verdadero. Ésta era la cualidad que Félix de Azúa encomiaba sobre todas las demás en Dostoievksi: la grandeza estética urdida por las palabras alcanza un último punto de compleción al ponernos delante de la verdad más íntima de las cosas. Cito el primero de los ejemplos que encuentro: «Les dues experiències més colpidores: la paraula dels absents i el silenci dels presents, quan s’entrellaçen». Hay muchos más y en todos ellos brilla la luz más refulgente de un libro espléndido.

12 comentaris:

K. ha dit...

Certíssimes observacions, sí senyor. En una secció de la meua pàgina web vaig penjar les meues opinions sobre aquesta i altres obres de JJC; crec que m'hi puc remetre tranquil·lament, perquè el retorn als seus escrits cada vegada em confirma més i millor les meues opinions. Submarins és un llibre multicolor, pluriforme, complex, fins i tot contradictori, divers i unitari alhora, excitant i descol·locador, perquè un llibre d'aforismes o és així o no és res. El seu fabulós ventall de registres provoca astorament i admiració: des de la greguería ("Egòtic: adjectiu aplicat a aquelles persones l'ego de les quals assoleix les dimensions d'una catedral gòtica") a l'evocació amb pinzellada impressionista fins i tot sense verb ("Coses erosionades per les paraules"), des del torpede letal ("El que diem acaba sent sempre una paròdia del que pensem, el que escrivim un residu del que diem i el que els lectors entenen una carronya infame del que escrivim") fins a la paròdia intertextual ("Benaventurats els exiliats, perquè només d'ells es dirà que van poder escapar de l'infern"), des de l'imperatiu típic dels moralistes ("No te'n refiïs, dels poetes que menyspreen els coturns, la major part d'ells els han canviat per un alçacolls") fins a la reflexió solitària ("N'hi ha que tenen tanta pressa a canviar el món que sovint es despreocupen d'entendre'l abans; n'hi ha d'altres, per contra, que en tenen tan poca que no es preocupen d'entendre'l, no fos cosa que, en acabar, descobrissin que no és tan meravellós ni tan perfecte com postulen. Vet ací la gran tragèdia de les ideologies polítiques contemporànies"). Etcètera! Com en tot llibre de literatura gnòmica, també en aquest hi ha punts calents i àrees fredes, clímaxs i transicions, moments de revolució i estones de descans. I, de tant en tant, tal com tu has detectat, l'ambivalència de l'aforisme apunta cap a la lírica, en un paisatge on no hi ha fronteres sinó interseccions ("Els teòlegs interpreten la paraula de Déu, però en el seu silenci només gosen endinsar-se els poetes").

Uno que pasaba por aquí ha dit...

La anotación "N'hi ha que tenen tanta pressa a canviar el món que sovint es despreocupen d'entendre'l abans (...)" es uno de los ejemplos de diálogos con la tradición que he encontrado en el libro (en este caso, la referencia es la famosa tesis undécima de Marx sobre Feuerbach: "Los filósofos no han hecho más que interpretar de diversos modos el mundo, pero de lo que se trata es de transformarlo"). Esta estrategia se complementa con otra: la de la cita textual, a modo de recordatorio, de hallazgo del que se ofrece una repetición exacta, como en este caso: "'El pas de l'oca produeix sempre una enorme impressió. A les oques'(Sven Hassel)". Por haber, hay hasta minirrelatos ("Sonava el teléfon... Es va aixecar del taüt (...)" (p. 132) ¡Fantástico!

K. ha dit...

Efectivament. He de confessar que aquestes perles trobades en altres autors em provoquen un cert neguit, perquè no queda clar si es tracta de "subrallats" o de citacions atribuïdes, "borgesianes"; i aquest mateix neguit, lluny de ser desagradable, és una de les fonts de plaer d'aquests aforismes.
No deixa de ser curiós que JJC siga un autor que descobrí la seua vena aforística de manera tardana, casual, serendípica diríem. Segons tinc entès, tot procedeix del costum que té de fer jocs de paraules i de conceptes, passió irrefrenable que un col·lega va observar: "I tu, per què no et poses a escriure aforismes?". No és banalitat, perquè lluny de ser algú que es força a si mateix a produir aforismes (sensació que tinc de vegades en Canetti i fins i tot en Lichtenberg), JJC els desenvolupa com una espècie de segona natura. Darrere d'això hi ha una intel·ligència acostumada a relacionar, a fer analogies i comparacions conceptuals, a saltar de la constatació a la citació, a modelar el llenguatge amb la rapidesa d'un virtuós, i alhora a coure'l a foc lent. Aquesta tendència al joc verbal, quan s'uneix a la passió pel pensament (JJC és un lector d'una voracitat vertiginosa i d'una amplíssima cultura), dóna fruits tan feliços com molts d'aquests submarins.

Josep J. Conill ha dit...

Benvolguts, moltes gràcies per la part que em toca. Com es nota que el meu llibre està entre amics! El vostre entusiasme em fa llegir-lo amb més indulgència. Així i tot, en honor a la veritat, he de dir que he tornat a fer-li una ullada i encara li trobo la gràcia. Com no hauria de trobar-li-la, si encara continuo escrivint aforismes? I, a vegades, em pregunto si no seré ja incapaç per sempre més d’escriure un compendi de sagetes verbals amb la innocència i la despreocupació que vaig escometre aquest. Perquè, com molt bé hi apunta Guillem, vaig arribar a l’aforisme de manera una mica atzarosa, gràcies a la suggerència d’uns companys de tertúlia, en l’institut a l’hora de l’esmorzar, que apreciaven (i sovint també patien, ai!) els productes de la meva llengua massa solta.
Això sí, una vegada vaig posar el fil a l’agulla, vaig comprovar de seguida que estava al davant d’un tipus d’escriptura que em permetia una sèrie d’operacions que fins aquell moment no havia intuït. Vaig passar així de l’aforisme de procedència oral -–dir-ne “conversacional” potser seria més just-- a l’aforisme com a reflexió escrita que, tal com hi assenyaleu, en algunes ocasions adopta la forma de versos solts, que es refusen a transformar-se en poema; o de citació; o de notes al marge dels llibres llegits. Es tractava, en definitiva de recopilar i donar eixida a una sèrie de pràctiques textuals que, sense ser massa conscient, portava entre mans des de feia anys. I de fer-ho procurant -–per dir-ho amb l’expressió emprada per un estudiós de Canetti-- no abusar del matamosques, és a dir, de la pràctica de l’aforisme insubstancial caçat al vol, que és el gran risc en què acabem incorrent tard o d’hora tots els cultivadors del gènere.
El resultat final, encara a hores d’ara em provoca una certa sorpresa, perquè esbossa una mena d’autoretrat caricaturesc, construït amb fragments, en el qual apareixen reflectides algunes de les meves principals obsessions: la indignació moral davant la simplificació; la temptativa d’aprofundir en la mort de Déu mitjançant el recurs a la narrativitat; la inseguretat ontològica, que cristal•litza en un jo woodiallenià; l’obsessió per la mort; la propensió a la paradoxa; la poesia –per no dir l’escriptura en general-- com a activitat vital, que ha de lluitar ara i adés contra la meva propensió al silenci; etc. etc. etc.
No diré res més; sempre he pensat que un no acostuma a ser el millor jutge del que escriu i l’afecció narcisista de tants escriptors a xerrotejar sense parar sobre la pròpia obra m’ha resultat sempre enutjosa.

Uno que pasaba por aquí ha dit...

Lo que cuentas es muy interesante, Josep: yo no había caído en la existencia de una categoría de aforismos de procedencia oral. Por otro lado, esta "autobiografía en fragmentos" de la que hablas es uno de los aspectos más interesantes del libro. No sé si por cuestiones generacionales o por afinidades electivas, pero me he sentido expresado en muchas de ellas.

Josep J. Conill ha dit...

Ben mirat, Paco, la transició de l’aforisme de procedència oral a l’aforisme literari tampoc no és tan sorprenent, en la mesura en què suposa la recapitulació a nivell individual d’un procés històric: el que va dels aurea dicta dels clàssics --sovint originats en situacions d'interacció verbal cara a cara-- i de la pràctica totalitat de la paremiologia popular, a l’aparició del cultiu del gènere per escrit i amb una pretensió alhora intel•lectual i estètica.
Pel que fa al que dius sobre el recull d’aforismes com a autobiografia fragmentària, m’agradaria introduir ací un breu comentari, relacionat amb el que jo anomeno la “qüestió de l’ordre”. A la meva intervenció em referia a l’efecte que el llibre em produïa a posteriori com un autoretrat caricaturesc i fragmentari, una terminologia molt més light, en realitat, que no la d’“autobiografia”. I ho feia així perquè el llibre, finalment, va adoptar la forma del que l’amic Amadeu Viana en diu una “petita enciclopèdia”; però, en el seu origen, l’ordenació dels aforismes no era temàtica, sinó cronològica, i l’actual format li va venir donat per imperatius editorials --o el que ve a ser el mateix, perquè la major part dels certàmens d’assaig no admeten reculls d’aforismes si aquests no hi apareixen temàticament agrupats. A manera de compensació, a la pàgina 11 del llibre vaig introduir una reflexió sobre l’assumpte, que considerava pertinent i, en certa mesura, també autoirònica, perquè en el secret del seu sentit últim només estava jo. La veritat és que m’agradaria molt saber quina és la vostra opinió sobre l’assumpte. D’entrada, puc avançar ja que, si algun editor s’arrisca en el futur a publicar-me un nou recull d’aforismes (que tinc ja molt avançat), m’agradaria que aquests hi apareguessin en l’ordre aleatori en què van ser concebuts, precisament per ser més fidel a l'aspecte d'autobiografia intel·lectual fragmentària que tu comentes. Encara que no tinc gaire clars els motius racionals (si és que existeixen) d’aquesta preferència.

Uno que pasaba por aquí ha dit...

En mi opinión, un libro de aforismos sin división por temas presenta ventajas e inconvenientes en relación con otro en el que se dé dicha división. Soy un mal lector de aforismos y precisamente la división introducida por el editor me ha ayudado mucho a pautar la lectura. Dicho lo cual, creo que, sin ella, el libro resultaría incluso más brillante, pues las zonas frías de las que hablaba Guillem podrían estar distribuidas de otra forma. Yo, personalmente, creo que no dejaría las cosas en manos del azar y compondría el orden de todos los aforismos, pero se trata de opciones personales y, además, a veces los imperativos editoriales "no se los salta un galgo".

Josep J. Conill ha dit...

Veig que coincidim a l'hora d'apreciar els avantatges i els desavantatges de l'adopció d'un ordre.
Tal com tu apuntes, penso que la divisió en capítols temàtics introdueix en el llibre una mena d'estructura que el lector agraeix, en la mesura en què no s'hi troba amb un text d'aparença informe. Això no significa, en qualsevol cas, que aquesta divisió sigui massa reveladora de res, perquè els aforismes concrets, en molts casos, o bé es resisteixen a ser classificats o bé admetrien la inclusió en més d'un apartat del llibre.
A canvi, el fet de donar-los tal com han anat apareixent permet, com molt bé apuntes, distribuir d'una altra manera les zones mortes del llibre, evitant així l'aparició d'àrees temàtiques més fluixes.
De totes maneres, el que veig impracticable, si més no en el meu cas, és l'intent de dur a terme una ordenació total dels fragments, perquè aleshores incorreria inevitablement en la temptació de dotar el llibre d'una argumentació continuada; més encara: d'una tesi. I això, per a un recull d'aforismes, en la meva opinió, podria resultar fatal.

Uno que pasaba por aquí ha dit...

Cuando hablaba de orden, pensaba más en un pintor abstracto que coloca unos colores junto a otros conforme a diversas relaciones: por ejemplo, un aforismo grave junto a otro serio, uno enigmático junto a otro trasparente, uno sobre la actualidad junto a otro sobre el pasado, uno caracterizado por el virtuosismo lingüístico junto a otro en el que lo más importante es la profundidad del pensamiento, uno en el que se afirmara la tesis A junto a otro en el que se afirmara la tesis B, etcétera. Quiero decir que una ordenación no tiene por qué ser "el" orden y, por tanto, no tiene por qué servir para restaurar significado alguno. (Al escribir esto, pienso también en las obras musicales que consisten en variaciones.)

Uno que pasaba por aquí ha dit...

Quería decir "un aforismo grave junto a otro ligero".

K. ha dit...

A mi, aquesta ordenació en forma de mosaic o de trencaclosques m'interessa i m'agrada més que qualsevol altra. L'opció temàtica imposada per l'editor és útil i còmoda, però inepta perquè (o, com li agrada dir a JJC, "en la mesura en què") resulta procustiana i forçada en molts casos, i una mica "escolar" en general. L'ordenació cronològica només pot interessar l'autor i els carronyaires historiadors de la literatura, i com que no entre en cap d'aquestes categories em deixa indiferent (de fet, el "suspens" o "misteri" de l'evolució del pensament de l'autor té més interès que l'ordre en si...). Hi afegiré que també és possible una opció sarcàstica, que donaria a cada aforisme la seua independència i autosuficiència com a petit poema tancat: ordenar-los alfabèticament... Com a broma no em sembla poca cosa!
Això sí, coincidesc amb Nietzsche que un llibre d'aforismes ha de contenir una col·lecció, sàviament escampada, de fletxes verbals breus fruit d'una decantació llarga i pacient de pensaments molt sospesats i meditats. És el cas.

Josep J. Conill ha dit...

Els vostres comentaris em refermen en la idea compartida que és millor desplegar davant el lector la matèria aforística sense adoptar una classificació tan explícita com la que imposa el tema. Les vostres comparacions, d'altra banda, em semblen molt aclaridores i pertinents, i tampoc no entren en contradicció amb el que jo hi apuntava, perquè els meus aforismes, tal com van sorgint, solen presentar una varietat de temes i de procediments prou equilibrada, de manera que, tret d'alguns casos en què s'acumulen molts aforismes del mateix tipus, no sol fer falta introduir-hi molts canvis d'ordre.
Gràcies, doncs, pel consell... Si algun dia puc traure a la llum alguna altre recull de fragments, procuraré (si em deixen) que adopti aquesta forma de presentació.