divendres, 19 de desembre del 2008

Espai, temps

"L’espai és com les dones: obtús i impenetrable. El temps, el pas del temps, és dolorós. Suposant que existeixin optimistes i pessimistes absoluts –les coses absolutes només existeixen en el pensament–, els primers deuen sentir i sentir-se prevalentment en l’espai; els segons, en el temps. La joia dels primers –il·lusòria– deu ésser el comptaquilòmetres, i la tristesa –real– dels segons deu ésser el rellotge."

O bé:

"La gent vella parla sempre de la consciència –del pes de la consciència, dels pesos de la consciència. Em pregunto si la consciència pot esdevenir una malaltia. En el cas d’algun home anormal, potser sí. En l’home equilibrat, ple de salut, de reflexos normals –la paraula «reflexos» és una paraula nova–, no ho crec pas. Ésser un home normal deu consistir, precisament a tenir una consciència que col·labora en la bona marxa de la salut general."

La veritat és que re-rellegir el Quadern gris, encara que siga en forma de blog, és una de les poques delícies que no es degraden amb el pas del temps... ni de l'espai...

dissabte, 13 de desembre del 2008

Boníssim!

Por una educación pública, laica y de calidad
¡Matemáticas en misa ya!

Rebelión
Somos un grupo de docentes de todos los niveles educativos que estamos muy preocupados por el bajo nivel cultural en nuestra sociedad, los altos índices de fracaso escolar y la proliferación de telebasura. Para salir de esta situación queremos traspasar los muros de las escuelas, los institutos y las universidades, llevando la cultura y la educación a ámbitos en los que hasta la fecha hemos estado ausentes, en los que nuestra dejadez ha privado a muchos ciudadanos del derecho universal a la cultura. Como primer paso, queremos llegar a un acuerdo con las autoridades eclesiásticas para que nos cedan un diez por ciento del tiempo de las misas con el fin de que profesores especialistas en las distintas disciplinas puedan llegar más fácilmente a los creyentes mediante breves intervenciones didácticas. Estamos estudiando cuál sería el momento idóneo para insertar en las misas contenidos científicos y culturales, tal vez inmediatamente después de la consagración o justo antes del padre nuestro. Está claro que algunos feligreses podrían, con razón, objetar que ellos no tienen porqué aumentar sus conocimientos ni su cultura, ya que acuden a misa con el sólo fin de orar y escuchar la palabra de Dios. Para solucionar este problema, y aunque pudiera parecer inconstitucional, a la entrada a la iglesia les haríamos rellenar un formulario para que manifestaran su preferencia por la religión o la cultura. Una vez identificadas estas personas, podrían abandonar en el momento adecuado la nave principal de la iglesia y reunirse en las capillas laterales, la cripta o el salón parroquial. Con el fin de evitar agravios, estas personas podrían recibir durante ese rato charlas de carácter no cultural ni educativo pero muy relacionadas con los contenidos que se estén impartiendo en ese momento al resto de los fieles desde el altar. Por ejemplo, los feligreses que no quieran repasar la tabla periódica, estudiarán los efectos perniciosos de los colorantes alimentarios, los que no quieran hacer ejercicios de educación física podrán ver un documental sobre la obesidad, y los que no quieran repasar los verbos irregulares ingleses podrían estudiar estadísticas sobre la importancia de hablar idiomas en el mundo moderno. Los obispos nos han adelantado que no habría problema en computar el tiempo de cualquiera de estas actividades como tiempo equiparable al dedicado a escuchar la palabra de Dios, a la oración, a la contemplación, la penitencia o a la caridad y en ningún caso podrá discriminarse el acceso a la salvación eterna a los fieles en razón de sus preferencias religiosas o educativas. Tampoco han puesto la más mínima objeción a la aparente contradicción derivada de que el contenido de las misas esté basado en la fe y las creencias, en contraste con la naturaleza científica y académica de los contenidos que habitualmente impartimos en las aulas. En un primer momento, las clases se impartirían sólo durante las misas obligatorias de los domingos y fiestas de guardar, para más adelante extenderse a otros actos religiosos de asistencia no obligatoria como bautizos, bodas, comuniones, funerales, ejercicios espirituales, ordenaciones sacerdotales e incluso ceremonias de canonización o beatificación. Pero, ¿de dónde saldría el dinero para pagar al profesorado que trabaje los domingos? Sin duda alguna de los donativos que los fieles depositan en los cepillos, del porcentaje de impuestos destinados al sostenimiento de la Iglesia Católica o, en general, de los presupuestos de la Iglesia. Para garantizar la calidad de las enseñanzas impartidas, nuestra asociación gestionaría directamente el dinero aportado por la Iglesia y con él contrataría a profesores de sólida formación pedagógica y científica que se encargarían de impartir las clases durante las misas. Naturalmente, dado el carácter eminentemente laico de las clases, no dudaríamos en despedir fulminantemente a aquellos profesores que no mantuvieran una coherencia laica entre su vida profesional y personal haciendo cosas como casarse por la iglesia, acudir a misa semanalmente o participar en cualquier tipo de actos religiosos. Finalmente, llevaremos nuestras negociaciones hasta el mismo Vaticano, con cuyas autoridades firmaríamos un concordato que garantizara la continuidad de nuestra noble tarea docente en las iglesias durante los años venideros. Entre tanto, puedes hacer llegar nuestra propuesta educativa a docentes, padres, alumnos, políticos, sindicalistas, medios de comunicación e incluso a las autoridades eclesiásticas. Tal vez así contribuyamos a que se entienda mejor lo que está ocurriendo en relación con la enseñanza de la religión en los centros sostenidos con dinero público.

dijous, 11 de desembre del 2008

Més del mateix (educació i política)

El problema no és de "renovació pedagògica", sinó de voluntat política:

Un problema letal del que apenas se habla
Juan Torres López
El Observador
Hace poco se actualizaron los datos sobre el llamado "abandono escolar prematuro" en nuestro país. Y una vez más volvió a ponerse de relieve que padecemos una enfermedad social que puede traer consecuencias dramáticas.
Según los datos oficiales, el 20% de la población española de edad entre 15 y 19 años no recibe ningún tipo de formación, un porcentaje que está ocho puntos por encima de la media de la Unión Europea.
Esa situación es el resultado de que en nuestro país el volumen de jóvenes que abandonan los estudios es extraordinariamente elevado: el 31% de los jóvenes españoles que tienen entre 18 y 24 años han abandonado prematuramente su formación en el sistema educativo español.
Es un porcentaje impresionante, tres veces más alto que el objetivo que se había propuesto alcanzar la Unión Europeo para 2010 en los Objetivos de Lisboa (el 10%), lo que significa que España no podrá lograrlo ni de lejos.
Nuestra tasa de abandono es la segunda por la cola (después de Portugal que tiene el 36,3%) de la Unión Europea y más del doble que la media comunitaria (14,8%).
Pero ni siquiera eso es lo peor. Lo realmente preocupante es que después de haber mejorado en los últimos años, de nuevo ha vuelto a empeorar, pasando solo de 2006 a 2007 del 29,1% al 31%.
De los 29 países que forman parte de la OCDE, solo México, Turquía, Chile y Luxemburgo tienen tasas de abandono peores que las nuestras.
Se trata de un verdadero desastre nacional que provoca que la formación adquirida por el conjunto de nuestra población sea menor que en otros países para esos tramos de edad. El 80% de los jóvenes europeos de edades comprendidas entre 25 y 34 años tienen educación secundaria completada, equivalente a bachiller o formación profesional. En países como Alemania (84%) o Francia (82%) es incluso mayor, mientras que en España solo el 64% de esos jóvenes tiene dicha formación.
Y para no cansar con demasiados datos terminaré señalando que la situación de Andalucía es mucho peor puesto que el abandono prematuro en esa fase educativa afecta al 37% de los jóvenes. Todo lo que se dice para España se encuentra agravado en nuestro caso
El problema que estas cifras manifiestan es gravísimo para nuestra sociedad y nuestra economía. El progreso social y el avance y la competitividad económicas dependen hoy día de la formación y su carencia es un lastre radical, una falla que no puede llevar sino al progresivo deterioro del equilibrio e incluso de la convivencia social.
El esfuerzo que ha hecho España en los últimos años, principalmente desde 1982, en esta materia ha sido inmenso. Eso es cierto. No hay que olvidar que el franquismo no solo fue un régimen criminal y totalitario en cuanto a las libertades cívicas, sino profundamente atrasado en lo social. Téngase en cuenta que en el tramo de edad que estoy comentando estamos a 13 puntos de diferencia con la media europea en abandono de estudios y carencia de formación pero si se toma el tramo de edad de 55 a 64 años (que es el que mejor coincide con los años del periodo franquista) la diferencia aumenta ¡a 52 puntos!
Venimos de una situación de gran atraso histórico y por eso se precisa un esfuerzo suplementario al realizado por otras naciones. Y se ha hecho un gran esfuerzo, como acabo de decir. Pero lo que me parece hoy día fundamental es ser conscientes de que incluso ese gran esfuerzo es insuficiente a la vista del atraso que aún tenemos, Y, sobre todo, a la vista de que estamos yendo de nuevo hacia atrás.
Y sobre esta situación creo que cabe hacer dos consideraciones fundamentales.
La primera tiene que ver con los recursos. Es imposible avanzar en este campo (y, en consecuencia, garantizar avances subsiguientes en lo social y en lo económico) si no se dedican más medios públicos a la educación y a los servicios sociales.
Desde 1993 se está produciendo una involución en este concepto. Es cierto que aumentan en términos absolutos las partidas de gasto público educativo, pero lo hacen en menor proporción que el PIB, lo que significa que en términos de esfuerzo, no se hace lo que se debería ni en la suficiente medida.
Y para colmo, en muchas comunidades autónomas (como sobre todo Madrid y Valencia) el incremento ya de por sí reducido de las partidas de gasto público educativo se derivan hacia el sector privado, que discrimina a los alumnos, que no respeta los principios de igualdad a la hora de seleccionar alumnos y que, por tanto, solo sirve de forma parcial al objetivo de combatir el fracaso escolar.
Las políticas liberales de los gobiernos basadas en la estabilidad presupuestaria han sido letales para los servicios públicos. Han ahorrado contribuciones fiscales a los ricos (y nada más que por eso se adoptan) pero han descapitalizado a los servicios educativos a los que han de acceder los sectores sociales más desfavorecidos. Y a su costa se ha descapitalizado también a la economía española. ¿Cómo se puede pensar que España podrá progresar al ritmo necesario en los próximos años cuando un tercio de su población carezca de formación secundaria, que en las sociedades del conocimiento es en realidad puramente básica?
Otra consideración que me parece fundamental subrayar es que no solo hacen falta recursos sino una presión social constante para combatir esta lacra.
Según la Encuesta de Transición Educativo-Formativa e Inserción Laboral que publica el Instituto Nacional de Estadística, el 70,39% de los jóvenes que abandonaban la ESO en 2005 lo hacía porque "no quería seguir estudiando", el 8,66% para realizar otros estudios, el 2,19% porque prefería educación para adultos, el 8,10% porque encontró un empleo y el 3,36% por razones económicas. Es decir que 8 de cada diez abandonan simplemente por falta de interés, estímulo y motivación. No ven necesario ni útil estudiar.
Lo que me parece que nos está ocurriendo es que vivimos en una gran farsa. Se nos dice que estamos en la sociedad del conocimiento y del avance científico globales, pero en realidad lo que se incentiva constantemente desde los medios de comunicación y desde las instancias de sociabilidad es el desprecio del estudio y del saber. Por eso ni siquiera se habla de estos problemas, por eso no se combate directamente el abandono escolar incluyéndolo en el primer plano de la agenda política y en primera línea de los presupuestos públicos, por eso no se debate ni se pone sobre la mesa constantemente que estamos conformando una sociedad que tendrá un porcentaje elevadísimo de auténticos analfabetos funcionales y que, por tanto, se está empobreciendo irremisiblemente.
Yo creo que no lo combaten deliberadamente. Porque en el fondo les interesa que se extiendan esas masas de personas desinformadas y malformadas ya que son estos jóvenes que ahora dejan los institutos y los colegios sencillamente porque no quieren seguir estudiando los sumisos de mañana, el tipo de ciudadanos amorfos sobre los que mejor podrán basar su poder de privilegiados. http://www.juantorreslopez.com
Juan Torres López es catedrático de Economía Aplicada (Universidad de Sevilla)

dimarts, 9 de desembre del 2008

BOLONYA I ELS ESTUDIANTS, per Jordi Llovet

No hi ha cosa que mereixi més respecte que el fet que una colla abundosa d'estudiants endegui una mobilització per discutir a fons una qüestió que ni tan sols la classe docent no ha estat capaç de discutir: el procés d'implementació de l'Espai Europeu d'Educació Superior, també conegut com "Pla Bolonya" pel fet que va forjar-se en la més antiga institució universitària d'Europa, l'any 1998.
Com que un servidor és fill del Maig de 1968, es va acostar, al vestíbul de la Universitat de Barcelona, a la taula en què feien el torn informatiu de rigor els representants dels estudiants reformadors i crítics. D'entrada, el que sorprèn és que es tracti d'un col·lectiu molt heterogeni políticament parlant, i amb un respecte escrupolós per les dependències públiques: ja fa dies que dormen en els espais que circumden el rectorat i mengen, a la manera dels Pares de l’Església, aliments que els arriben dels mercats municipals que, en qualsevol cas, s'haurien llançat a les escombraries. De fet, els hauria d'alimentar la mateixa universitat, que sempre és definida com alma mater, és a dir, "mare nutrícia". Tenen força moral; no van esparracats; no són una colla de trinxeraires: són nois i noies a la bella edat que, simplement, no estan d'acord amb certs elements del pla bolonyès, i que desitgen discutir i ser escoltats. Al cap i a la fi, se suposa que els nous plans d'estudis estan concebuts per al seu benefici, i no per al benefici dels poders fàctics i econòmics.
En tota aquesta qüestió hi ha un problema greu, que no ha passat desapercebut als estudiants, però que no ha tret la son a gairebé cap professor de les nostres doctes institucions, que generalment es limiten a veure com la paga mensual de funcionari arriba puntualment als seus comptes corrents: el pla Bolonya no és res més que la concreció, o formalització i legalització d'una fase determinada de la vinculació entre ensenyament universitari i societat neoliberal. No és preocupant, sinó tot el contrari, que l'homologació universitària als països de la Unió pretengui que un estudiant d’enginyeria, de química, d'arquitectura o de medicina pugui aprofitar-se dels avenços que s'han produït en universitats d'altres països del continent; i tampoc significa cap problema, sinó més aviat una solució, que s'intenti que l'empresa privada assoleixi un cert protagonisme en el practicum dels estudiants que, en graduar-se o "masteritzar-se", passaran a ocupar els llocs de treball que ofereixen les institucions, societats i empreses extrauniversitàries.
El problema gran es presenta quan s'entra en el terreny de les Humanitats, que tradicionalment havien estat l'ànima de la vida universitària d'una ciutat: per això no és estrany que les actuals mobilitzacions estiguin protagonitzades, bàsicament, per estudiants d'Història, de Filosofia i, en menor mesura, de les facultats de Filologia, aquestes havent adquirit ja fa temps, amb un cinisme que espanta, la categoria d'escoles tipus Berlitz per a satisfacció de joves amb un horitzó mental (no es pot dir "intel·lectual") que no passa d'aspirar a un secretariat de direcció en qui sap quina empresa privada dedicada a qui sap quina activitat: fabricar mitjons, piruletes, productes de cosmètica i coses així. La realitat, però, és que més de la meitat d'aquests llicenciats acabaran a les aules de secundària, amb una formació limitadíssima: així es multiplica l'analfabetisme funcional a les societats dels nostres dies. Aneu a un estudiant de Filologia Anglesa i pregunteu-li si li interessen Shakespeare, Melville o Jane Austen: us diran que molt poc, o gens; allò que els interessa és de l'ordre de: "The book is on the table" i tota la progressió gramatical que es deriva d'un sintagma tan senzill.
Aquest és el gran problema, i el que resumeix tota la perfídia del Pla Bolonya: la Universitat ja no hi és concebuda com un espai docent en què continua la formació humanística, civil, moral i, si voleu, també específica, que s'enceta a l'ensenyament secundari, sinó com el lloc en què es formen experts en les petiteses més inversemblants, amb el pretext que el mercat demana especialistes, i que els generalistes, o una classe universitària formada globalment - en matèria de llengües clàssiques i modernes, història, filosofia, literatura universal, etcètera - no solament no és necessària, sinó que resulta incòmoda (i perillosa) atesa la fase tremendament degradada del capitalisme que presideix - avui amb la roba apedaçada, és cert - les nostres societats.
Allò greu és considerar que la vida intel·lectual i la vida universitària no tenen res a veure entre si, i que la formació d'una ciutadania educada i culta és una tasca que pot delegar-se perfectament a Internet i a la suma d'elements informatius que es troben en espais del tot exteriors a un veritable procés de recerca del saber -el que se'n deia theoria -: les noves tecnologies han envaït fins i tot les aules d'Humanitats, quan resulta evident que, per ensenyar a pensar i discutir, n'hi ha prou amb la paraula i, com a molt, una pissarra. El que està a punt de morir del tot és allò que proposava un il·lustrat tan significatiu com Francisco Giner: "En vez de considerar a la Universidad como la más alta esfera de la educación cientiífica, podemos representárnosla como el superior instituto de la educación nacional en todos los órdenes de la vida". Davant una universitat encarrilada pel camí contrari, més val proclamar: Delenda est universitas.

[Publicat en El País, 27/11/08]

Jordi Llovet, Catedràtic de Teoria de la Literatura y Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona (amb permís explícit de reproducció del text).

dimecres, 3 de desembre del 2008

Pel·lícules de franc

Volia fer-vos un regalet de Nadal. És tracta d’una direcció d’Internet on podreu veure moltes pel•lícules, tant algunes de les quals encara són als cinemes com unes altres més antigues. L’acabe de conéixer i em sembla molt interessant, ara bé, té un inconvenient: cada pel•lícula està oferida per un servidor diferent, però hi ha un servidor que s’anomena Megavídeo i que és el més freqüent, que quan portes 72 minuts s’atura i has d’esperar 52 minuts per a tornar a veure la pel•lícula o pagar. Com que el comptador de minuts va més ràpid, doncs, en realitat és mitja hora només el que s’ha d’esperar per a veure-la acabar. Quan es tracta d’un altre servidor no trabareu cap problema per a veure-la sencera, sense interrupcions.

A més amb això contribuïm a fastidiar als de la SGAE que sempre és un plaer, oi?


http://www.veocine.es/estrenos.html

dissabte, 29 de novembre del 2008

Relacions i mobilitzacions

L´altre dia Guillem feia alusió a la manifestació convocada aquest dissabte contra la política educativa que patim, però no és aquest l´únic exemple de mobilització que podem trobar darrerament: ahí estan els tancaments dels estudiants universitaris contra el procés de Bolonya, que almenys han servit per tal que les altes esferes acadèmiques es dignen almenys a donar una mínima explicació. En aquest sentit, no sé si heu vist que la Universitat de València ha habilitat una pàgina web amb informació al respecte, on declara bàsicament que el procés de Bolonya ha estat un procés democràtic, que no posa en perill les humanitats ni el caràcter públic de la institució, entre altres coses (vegeu: http://www.uv.es/corporate/eees/ ). M´agradaria saber la vostra opinió, ja que molts de vosaltres esteu molt a prop de la Universitat i segurament tindreu més bona informació que jo.
I per seguir amb el tema de les mobilitzacions, tot relacionant aquelles més locals (com la de demà) amb les més globals, us recomane que visiteu la web del moviment "ATTAC", que lluïta contra la subordinació de la política als interessos dels grans poders econòmics.

divendres, 28 de novembre del 2008

Alienació

Quan jo era adolescent, pràcticament una criatura, mon pare ja em repetia sovint: “Xiquet, aprèn idiomes, com més millor. Una persona que en sap molts val tant com moltes persones juntes”. Em va fer gràcia que ell mateix li diguera aquesta mateixa frase, literalment, a Sebastianus, fa uns mesos, quan vaig comentar que el nostre contertulià sabia entre altres alemany, polonès i rus. Ell mateix, mon pare, havia estat a la Babel suïssa com a immigrant, ara fa quaranta anys, i allà el va ajudar el seu amic Germiniano, “un homenet menut però que era més gran que tots els que estàvem allà, perquè parlava totes les llengües necessàries en aquell país, i nosaltres no cap”. La idea degué quedar profundament arrelada en el meu subconscient, perquè l’he arrossegada amb mi durant tota la meua història.

Llavors semblava que el francès era el sinònim de “llengua estrangera”, i en vaig devorar els rudiments que podia tenir al seu abast un xiquet de la ruralia valenciana més rudimentària i desinformada. Després va arribar la temptació de l’anglès, amb què vaig ensopegar escoltant els melenuts que feien música en el “picup” del meu germà. Amb la passió musical vaig agafar l’obsessió de l’alemany, que finalment estudiaria també a la Facultat. L’italià m’entrà (poc) de contraban, amb òperes i obres diverses. Durant la meua formació sempre vaig tenir-li molt de respecte al llatí, idioma en què no vaig ser massa dolent. Un vell amic dels temps de l’escola, que després esdevingué un important químic, em regalà uns llibres per a l’aprenentatge del grec, amb la dedicatòria següent: “El grec és una llengua morta que et pot fer reviure culturalment. Lament molt no saber grec. No ho lamentes tu”. Però de poc va servir allò, perquè no vaig passar de les beceroles en aquell idioma. Després, en fi, atzars de la vida, una miqueta de portuguès, i una mica més de polonès, entraren en el meu disc dur. Total, una desastrosa barreja de miquetes i trossets, ara un pessic d’ací, ara un bocí d’allà.

Per què aquesta obsessió de col·leccionista amb els idiomes? La gent sol pensar-se que és per exhibicionisme pedant, per una pruïja vana de destacar-se dels altres, de mostrar una espúria superioritat perdonavides. Quin malentès atroç! La pura veritat és que alguns ens dediquem a devorar llengües —o, més exactament, trossets de corfa d’idiomes diversos— per una estranya necessitat d’alienació. No, no és perquè l’esperit sant haja enviat llengües de foc sobre els nostres caps. És per necessitat de “sortir de casa”, d’aquesta dolça presó que és la nostra llar interior, l’idioma on la nostra consciència buceja constantment. Necessite eixir de la meua pell, necessite abandonar aquesta roba estreta i asfixiant, corruptible vida corporal, que és la llengua on, alhora, estic tan còmode. Per favor! Si és que tot ha estat dit, escrit, repetit i glossat centenars de milions de vegades! És clar, és clar, ja sé que aquesta és una insuportable i imperdonable urgència fàustica, la de ser més que si mateix, la de poder-ho tot i saber-ho tot i arribar al cim més alt de l’experiència del món. Necessitat sorprenent i patètica alhora, és cert. “Cul de mal asiento”, em deia la meua àvia materna, i l’encertava de ple, en tots els sentits. “Cul de mal asiento” també en això, que és justament el més íntim i personal, la vida lingüística. Quina set constant, permanent, insuperable, de sortir a passejar tant com siga possible per fora de casa!

L’altre dia, mentre intentàvem fer més divertida i suportable la nostra estada a La Nucia, em vaig sorprendre patint i gaudint alhora. La possibilitat de xarrar en polonès amb la Kasia, l’Exemplator i la Marta era per a mi com una mena d’agradable glopada d’aire fresc, però alhora estava patint perquè la Melusina, el Hans-Ingo i l’altra gent podien pensar que som uns maleducats, que parlàvem així per fer-nos inintel·ligibles o per exhibir uns coneixements que d’altra banda no tenim cap necessitat d’exhibir. Plaer i neguit alhora, combinació absurda. Però ho fèiem per plaer, precisament, i malgrat el neguit. I amb el Hans-Ingo hauria parlat en alemany, també, si no fóra perquè tinc aquest idioma en vies de desaparició, i per això em feia vergonya. Curiosa situació, aquella. El problema és que ara no sé com explicar (a qui?) que l’allunyament del polonès i del alemany el visc com un exili no desitjat, com una amputació, com una pèrdua. No sé com explicar (per què?) que el fet de no trobar-me immers en aquests idiomes em fa enyorar-los amb la mateixa intensitat emocional amb què alguns s’enyoren la pàtria pròpia. I, en fi, no cal que diga que quan sent alemany o polonès a la tele... de sobte em sent com a casa. No sé si és una maledicció o una sort, i comence a pensar que la primera és la correcta. A veure a qui li explique jo que necessite “alienació” lingüística. Una bogeria.

dijous, 27 de novembre del 2008

Féu-ho córrer

Fa molts, molts anys que no he anat a cap manifestació, concentració ni hòsties. Però ara tots som necessaris, encara que siga per deixar un últim testimoni simbòlic d'agonia, participant-hi. Ja n'hi ha prou, hòsties!!!

Més real que la realitat

T'odie / Nienawidzę Ciebie / Te odio / I hate you / Ich hasse Dich /
Je t'haïs / Ti odio / Te uresc /Я ненавижу тебя

I si ho sabeu dir en més idiomes, serà informació benvinguda.

dilluns, 24 de novembre del 2008

Material insoluble

Normalment tothom busca, d'una manera o altra, una forma de dissolució en alguna cosa més gran. Som tan poca cosa, i la nostra vida és un lapse tan ridícul, que necessitem pal·liar la nostra limitació diluint-nos en alguna cosa més gran. Per a uns és la nació o el partit polític, per a altres és la colla d'amics, per a molts és la família, etcètera. Hi ha una gran varietat de contextos on dissoldre'ns, i "dissoldre'ns" és curiosament diferent d'una altra metàfora que descriu exactament el mateix, "arrelar". L'arrelament amb unes relacions, amb uns llocs, l'arrelament metafísic, l'arrelament geogràfic, totes aquestes són formes de dissoldre'ns, hi ha qui es dissol en la seua condició de pare, que l'arrela al món; hi ha qui es dissol en la seua relació amb un equip de futbol, que el fa sentir que "pertany a"; hi ha qui s'arrela en llocs concrets, que amb el simple fet de viure-hi ja en té prou, ja s'hi pot dissoldre.
Alguns no tenim aquesta sort. Quan se'ns pregunta d'on som, de seguida ens ve a la ment Pelegrí Pelegrí i el seu "¿de donde vengo, o de donde nací, o de donde vivo?". Vacil·lem abans de donar una resposta que no és que siga inexacta, és que és falsa. Vaig nàixer en un poble del qual vam emigrar i que, sí, em recorda moltes experiències de la meua infantesa, però que en el millor dels casos em resulta indiferent. Després vaig viure una dotzena d'anys al poble de mon pare, i quan se'm fa la pregunta fatídica solc respondre que aquell és el "meu" poble; però no és veritat, allà em coneix molt poca gent, no hi he arribat a arrelar mai, sempre m'ha semblat un lloc "casual" en la meua vida. No sóc d'aquesta ciutat, tot i que hi visc; no li tinc afecte, no ha volgut ser mai "meua", tot i que m'ha donat experiències, hi visc de prestat, de mala gana, la patisc i l'odie tots els dies a totes les hores, no és la meua ciutat. Vaig viure cinc anys en una ciutat que ara, amb la distància i el cap fred, considere més "meua" que aquesta. No tinc un veritable arrelament físic, geogràfic. I no ho dic amb l'orgull dandi de qui juga a ser "cosmopolita". Ho dic amb indiferència, i amb el dolor sord, ocult, secret, que l'acompanya, com una brasa invisible després d'una gran foguera.
Avui, mentre anava amb el cotxe cap al poble, tot sol, a dinar amb els meus pares i amb el meu germà, he fet sonar la Novena de Mahler, i crec que és una de les vegades, fugaces, en què el cervell ha segregat instantàniament aquesta frase: "ací sóc a casa". Conec cada plec d'aquesta música, totes les parts del seu cos, em corre per les venes amb més facilitat que la sang, i quan arriba el primer fortíssimo sempre hi veig un autoretrat. Era a casa en una música escoltada en solitari mentre circulava amb el cotxe, a 130 km per hora, i mentre una veu interior llunyana em deia que "sempre he tingut pensaments sobre la mort". Tota una metàfora, sí senyor. I involuntària. Com aquell malson que vaig tenir fa uns mesos, en què mentre passejava vaig descobrir que el terra per on anava eren les parets d'un estòmac que m'estava digerint. Sóc a casa en el no-res d'uns sons efímers, en solitari, en moviment, i quan comença a semblar-me que estic arrelant descobrisc que "la terra" és com una digestió a càmera lenta. Arrelar en l'aire, dissoldre's en el fum i en el moviment, a banda de la pedantesca referència heraclitiana pot derivar fàcilment cap a la imatge d'Ahasver, el jueu condemnat a errar durant tota l'eternitat. Hi ha persones que són substàncies molt difícilment solubles. El més curiós és que als altres els arriba a semblar que ho són per gust. Doncs no.

diumenge, 16 de novembre del 2008

Un iaio molt respectable

A mi sempre m'ha caigut molt bé el senyor Edgar Morin. Per incitació d'Aracil vaig aconseguir Pour sortir du XXIe siècle, i conec indirectament La méthode i la Introduction à la pensée complexe. Pel que en sé, em sembla un filòsof amb els peus a terra, i una persona molt intel·ligent i molt afí. Avui en parlen al Diari Oficial del PsoE. Està bé. Proposa idees dignes de reflexió i debat. I la seua lucidesa de 87 anys fa por i enveja. Mare de déu! Tot un senyor, i pareix mentida que siga intel·lectual i francès: se li entén tot.

divendres, 14 de novembre del 2008

dilluns, 10 de novembre del 2008

Què hay de nuevo, viejo? II part


Aquest tema està ja molt parlat, però és que aquesta foto que he rebut no té desperdici i us la volia ensenyar. Me l'enviat una companya i diu que és real i que està penjada en la porta de una de les sales de la biblioteca de la Universitat d'Almeria.

I jo ara us pregunte a vosaltres: si en les vostres facultats trobeu una nota com aquesta en la porta d'una biblioteca que faríeu? Passaríeu de llarg? L'arrencaríeu? Perquè el que a mi ja em termina de deixar de pedra és que passen les setmanes i la nota siga en el seu lloc: en la biblioteca d'una universitat!!!

dijous, 6 de novembre del 2008

Gombrys a Alacant

Amics, coneguts, saludats, patiers tots,

Aquest dissabte, i durant el V Simposi Internacional de Literatura Autobiogràfica que organitza la Universitat d'Alacant, faré una ponència a la qual esteu tots convidats. Ací teniu les dades:

DISSABTE 8 de novembre de 2008. Aula Miguel Hernández (Seu Universitària d'Alacant), 10.15 h:

Guillem Calaforra: "Observacions sobre el Dietari de Witold Gombrowicz"

Vingueu i ens divertirem una estona parlant de Don Vitoldo...

dimecres, 5 de novembre del 2008

Pa qué disimular?

Esborronador: el president de la patronal considera que ja ni tan sols no paga la pena dissimular o endolcir la píndola amb eufemismes. Ho teniu ací. Mare de Déu Sinyor, ja arribem a tocar fons.

dissabte, 1 de novembre del 2008

València, capdavantera

Sí senyors, capdavantera del tot. La ciutat i regne més destacats de les imperials Espanyes. Tota una munió de medalles en l'Informe Raxen del proppassat mes de juny. Som els millors, o almenys estem entre els millors. Quina quantitat de pàgines, quina pròdiga acumulació de raons per estimar la Dues Vegades Lleial i Coronada Ciutat del Túria y de las JONS! Us assegure que estic sorprès. Mireu-vos l'informe amb calma, i veureu que podem donar lliçons a la resta del món Accidental i Cristià sobre... la criança de l'espècie més destacada i predominant entre totes les espècies zoològiques valencianes. Mireu-vos-ho, és una recomanació cordial. És per sentir-se'n orgullosos! Primer premi, medalla d'or i grossa de Nadal, sí senyor.

dilluns, 27 d’octubre del 2008

Estrangerització

Acabada de recollir per transmissió oral, ocorreguda fa tres dies:

Tres persones catalanoparlants, dues d'elles de pobles valencians i una d'indígena de la ciutat, fan temps en una sidreria de València fins a l'hora de sopar. Una cambrera va amunt i avall portant uns "pinxos" o canapès o no sé sap què, i insistint perquè la gent n'agafe algun. Passa diverses vegades per on són els tres personatges, que en aquest moment no tenen ganes de fer un pica-pica. Finalment, després d'un últim intercanvi bilingüe d'incitacions i refusos, la senyoreta en qüestió fa un enunciat impagable en la seua candidesa:
-- Venga, hombre, no pueden irse de Valencia sin probar una cosa típica...

Un xiste de l'original, com diria l'Aracil.

dijous, 23 d’octubre del 2008

Natura humana

Per cert, ahir feien a TV3 un programa amb entrevistes a superdotats sobre les seues capacitats extraordinàries. Em vaig quedar a veure'l. El podeu trobar ací. I pensava: "Va, vinga, a veure quan apareix el tema. Segur que apareix. És impossible que no aparega." I efectivament, aparegué, i amb diversos exemples. El més colpidor, minut 3:20. Un senyor que als 3 anys savia escriure a màquina. Els companys, quan tenia tretze anys i feia BUP, no veien massa bé que fóra superdotat. "Em van agafar i em van penjar amb la corda d'una persiana. Pel coll." No sé si vosaltres heu tingut experiències semblants d'infantesa i adolescència. Jo sí, i no era un superdotat.
Així és la natura humana.

dimarts, 21 d’octubre del 2008

Qué hay de nuevo, viejo?

En el recent article [pàg. 1, pàg. 2] del BOP (Boletín Oficial del P"so"E) m'ha fet gràcia sobretot l'exemple de gran lucidesa i de genialitat: "Algunos entendidos opinan que el deterioro empezó con la LOGSE". S'hi parla del deteriorament de l'ús de nuestra lengua nassioná, però en realitat el tema és la destrucció definitiva i irreversible del pensament intel·ligent i de la decència, començant amb l'ús lingüístic en el sistema educatiu i acabant amb tots els gestos, paraules i accions de la vida quotidiana. El retorn a la vida dels primats, però en versió empitjorada. Sí, ja sé que és un vell tema i que n'hem parlat molt, però és que...
En fi, que el món que faran els de les pròximes generacions, ja ho veieu, serà un món de/per a subnormals. Ja s'ho faran.

dimecres, 1 d’octubre del 2008

Combustible mental

Aquests dies he acabat una relectura que desitjava des de feia anys, i ha pagat la pena. Rellegia furtant temps al temps, pel carrer entre casa i la faena --us ho jure! I em vénen ganes de citar un passatge que sempre m'ha agradat. Qui trobe de quin llibre és (i és ben facilet de descobrir), li donarem un fabulós premi: un apartamento en Torrevieca, o un Ford Fiesta, o vés a saber què. Allà va:
"Les petites nacions. Aquest concepte no és pas quantitatiu; designa una situació; un destí: les petites nacions no coneixen la sensació feliç de ser allí des de sempre i per sempre; totes han passat, en tal o tal moment de la seva història, per l'avantcambra de la mort; sempre confrontades a l'arrogant ignorància dels grans, veuen la seva existència perpètuament amenaçada o posada en qüestió; car la seva existència és qüestió.
En la seva majoria, les petites nacions europees es van emancipar i van assolir la independència durant els segles XIX i XX. El seu ritme d'evolució, per tant, és específic. Pel que fa a l'art, aquesta asincronia històric sovint ha estat fèrtil i ha permès l'estranya projecció telescòpica d'èpoques diferents [...].
Les petites nacions formen una 'altra Europa', l'evolució de la qual està en contraput amb la de les grans. Un observador pot quedar fascinat per la intensitat sovint sorprenent de la seva vida cultural. Allí es manifesta l'avantatge de la petitesa: la riquesa d'esdeveniments culturals és a la 'mesura humana'; tothom és capaç d'abraçar aquesta riquesa, de participar en la totalitat de la vida cultural; per això, en els seus millors moments, una petita nació pot evocar la vida d'una ciutat grega antiga.
Aquesta participació possible de tots en tot pot evocar una altra cosa: la família; una petita nació s'assembla a una gran família i es complau en aquesta designació. En la llengua del poble europeu més petit, en islandès, la família es diu: fjölskilda; l'etimologia és eloqüent: skylda vol dir: obligació; fjöl vol dir múltiple. La família és, doncs, una obligació múltiple. Els islandesos tenen una sola paraula per dir: els vincles familiars: fjölskyldubönd, els cordills (bönd) de les obligacions múltiples. En la gran família d'una petita nació, l'artista està, doncs, lligat de múltiples maneres, per múltiples cordills. Quan Nietzsche deixa malparat amb gran estrèpit el poble alemany, quan Stendhal proclama que s'estima més Itàlia que la seva pàtria, cap alemany, cap francès no s'ofèn; si un grec o un txec gosava dir el mateix, la seva família l'anatemitzaria com a traïdor detestable.
Dissimulades darrera de les seves llengües inaccessibles, les petites nacions europees (la seva vida, la seva història, la seva cultura) són molt poc conegudes; es pensa, naturalment, que allí rau el handicap principal quant al reconeixement internacional del seu art. Ara bé, és al contrari: aquest art té desavantatges perquè tothom (la crítica, la historiografia, compatriotes i estrangers) l'enganxa a la gran foto familiar nacional i no el deixa sortir d'allí. Gombrowicz: sense cap utilitat (també sense cap competència), els seus comentaristes estrangers s'entesten a explicar la seva obra estenent-se en la noblesa polonesa, en el barroc polonès, etc., etc. Tal com va dir Proguidis, el 'polonitzen', el 'repolonitzen', l'empenyen cap endarrera en el petit context nacional. Tot i això, no és el coneixement de la noblesa polonesasinó el coneixement de la novel·la mundial moderna (és a dir, el coneixement del gran context) el que ens farà comprendre la novetat i, per consegüent, el valor de la novel·la de Gombrowicz.
Ai, les petites nacions. En la intimitat càlida, tothom enveja tothom, tothom vigila tothom. 'Família, us odio!' I unes altres paraules de Gide: 'No hi ha res més perillós per a tu que la teva família, que la teva cambra, que el teu passat (...) Cal que els abandonis.' Ibsen, Strinberg, Joyce, Seferis ho van saber. Van passar una gran part de la seva vida a l'estranger, lluny del poder familiar. Per a Janáček, patriota càndid, això era una cosa inconcebible. Per tant, va pagar."

Crec que aquest text dóna per a moltes reflexions, comentaris i debats, preferentment per aquest ordre.

dilluns, 29 de setembre del 2008

Més sintètic, impossible

Del Quadern gris, anotació del 28 de setembre de 1918:

"Deu o dotze anys enrera, quan vaig començar el batxillerat, sentia que [el meu pare] deia:

–En aquest país tot està per fer…

Ara sento que diu molt sovint:

–En aquest país, no hi ha res a fer…"

Tema obert, tema tancat. Impressionant.

dimarts, 23 de setembre del 2008

Un punt blau pàl·lid

I bé, a propòsit de fotos (direu que estem poc creatius i poc imaginatius, últimament): una història boniqueta, relacionada amb la meua enorme passió insatisfeta per l'astronomia. El 1990, després d'haver fet un fum de fotos excepcionals, el Voyager 1 es disposava a abandonar l'òrbita de Saturn i a endinsar-se en l'espai profund. Llavors Carl Sagan, que al cel sia, va tenir la pensada de girar la càmera d'aquella especialíssima andròmina i enfocar-la cap a la terra. El resultat va ser aquesta famosíssima foto (una de les diverses que faria el Voyager 1 en el seu fotomuntatge de la "foto de família del Sistema Solar).

Això és el planeta terra vist des del cosmos; la nostra posició en l'univers tal com l'havien imaginat els filòsofs antics: un punt blau pàl·lid, "a pale blue dot", un granet de pols, no res. El comentari de Sagan:

Look again at that dot. That's here. That's home. That's us. On it everyone you love, everyone you know, everyone you ever heard of, every human being who ever was, lived out their lives. The aggregate of our joy and suffering, thousands of confident religions, ideologies, and economic doctrines, every hunter and forager, every hero and coward, every creator and destroyer of civilization, every king and peasant, every young couple in love, every mother and father, hopeful child, inventor and explorer, every teacher of morals, every corrupt politician, every "superstar," every "supreme leader", every saint and sinner in the history of our species lived there – on a mote of dust suspended in a sunbeam.

The Earth is a very small stage in a vast cosmic arena. Think of the rivers of blood spilled by all those generals and emperors so that, in glory and triumph, they could become the momentary masters of a fraction of a dot. Think of the endless cruelties visited by the inhabitants of one corner of this pixel on the scarcely distinguishable inhabitants of some other corner, how frequent their misunderstandings, how eager they are to kill one another, how fervent their hatreds.

Our posturings, our imagined self-importance, the delusion that we have some privileged position in the Universe, are challenged by this point of pale light. Our planet is a lonely speck in the great enveloping cosmic dark. In our obscurity, in all this vastness, there is no hint that help will come from elsewhere to save us from ourselves.

The Earth is the only world known so far to harbor life. There is nowhere else, at least in the near future, to which our species could migrate. Visit, yes. Settle, not yet. Like it or not, for the moment the Earth is where we make our stand.

It has been said that astronomy is a humbling and character-building experience. There is perhaps no better demonstration of the folly of human conceits than this distant image of our tiny world. To me, it underscores our responsibility to deal more kindly with one another, and to preserve and cherish the pale blue dot, the only home we've ever known.



Ho trobareu explicat, amb la seua pròpia veu, també en aquest vídeo extret d'una addenda (no gaire coneguda, em sembla) a un capítol de la sèrie Cosmos, de gratíssim record:

En fi, a mi m'agrada, digueu-me romàntic. Fa pensar.

dijous, 18 de setembre del 2008

Una altra foto

A propòsit de fotos dignes de recordar per secula seculorum m'ha vingut al cap aquella altra, senzillament tremenda, de Willy Brandt a Varsòvia, el 7 de desembre de 1970, davant el Monument a les Víctimes de la Insurrecció del Gueto de Varsòvia. La idea d'aquella visita, la primera d'un cap d'estat alemany a Polònia des de 1945, era entra altres coses de portar una corona al monument. El canceller de la RFA, llavors, amb posat seriós, es va saltar totes les previsions del protocol i, per a sorpresa de tothom, en solitari i abaixant el cap es va agenollar davant el monument. Mig minut. Demanant perdó, un home que havia estat perseguit durant el nazisme i que s'havia hagut d'exiliar a Suècia. Cal tindre'ls molt grossos i molt ben posats, per a un gest així.

I és que hi ha cultures i cultures, com diria el Magister. Aquest gest, analitzat breument en el programeta de la cadena Arte que us deixe ací baix, és impensable en molts altres casos. A mi m'impressiona, què voleu que us diga.

dimarts, 16 de setembre del 2008

Anònim (txeco)slovac

El viatger ha anat a parar a Bologna per casualitat, i té vint-i-quatre hores per a visitar la ciutat en allò essencial, allò que en abandonar-la no pot no haver vist. A la Piazza Maggiore, una de les més boniques i equilibrades del planeta europeu, decideix entrar a l'edifici de l'Ajuntament. Quina ciutat admirable, que té l'Ajuntament ocupat per museus i exposicions i obert, gratuïtament, tots els dies de la setmana!
A la Sala d'Ercole, el viatger rememora detalls coneguts i desconeguts de la vida d'Emil Gallo, ciutadà eslovac, llanterner de professió. nascut el 1934 a Kralovany, el van traslladar al suburbi bratislavenc de Karlova Ves. Tota la vida treballà com a lampista d'aigua i de gas. El 1948 es casà amb Margita, Nitrianska de cognom de soltera, una dona que en les fotos sembla haver estat contundent, simpàticament sorollosa, una dona de poble. Va ser veí de Vasil Bifak, cap dels repressors dels anys seixanta. També va ser veí d'Aleksander Dubcek, el governant que volia humanitzar el règim soviètic. Justament en 1968, quan els tancs russos ocuparen Txecoslovàquia, Emil sortí al carrer, com tants d'altres. I una famosíssima foto de Ladislav Bielik demostra que no va ser el més covard de tots.
Després d'aquell gest, Emil no en parlà amb la família ni una sola vegada. En morir Margita es quedà sol, tot i que els quatre fills l'acompanyaven. Finalment, el 1972, decidí que ja n'hi havia prou, i abandonà voluntàriament el món.
El viatger es troba aquesta foto, en format enorme, mentre visita la sorprenent ciutat de Bologna, comunista i burgesa alhora. I no pot deixar de pensar que, tot i que el seu nom passa desapercebut, la seua imatge ha quedat en la retina de la història per sempre més. Un calfred estrany recorre l'esquena del viatger. Aquestes coses passen.

dilluns, 8 de setembre del 2008

Český sen

"El somni txec" vol dir això, exactament. Vít Klusák i Filip Remunda, dos estudiants txecs de l'Acadèmia de Cine Txeca, preparen com a treball final de carrera un documental esbojarrat. Es tracta de fer una elaboradíssima campanya publicitària per a la inauguració d'un nou hipermercat als afores de Praga. Anuncis de televisió, falques radiofòniques, cartells, full volanders, etcètera. Al lloc en qüestió, d'accés vetat, es veuen les parets d'un flamant megacentre comercial. Tots els preparatius s'enregistren fil per randa. L'hipermercat en qüestió es diu "El Somni Txec", tota una metàfora. I el dia de la inauguració, una gernació ansiosa s'agombola a l'altra banda de les tanques de protecció. La particularitat del cas és que aquest hipermercat... no existeix. Un estudi empíric, literalment genial, sobre manipulació social i psicologia de masses. Si podeu aconseguir-la (de manera lícita o no), subtitulada en anglès, us proporcionarà una estona d'excitant reflexió.

dijous, 17 de juliol del 2008

Competencia cívica y ciudadana

GUILLERMO FéSSER

Extranjeros somos

Desde el origen de la especie todos los humanos somos extranjeros. Otra cosa es que lo ignorásemos porque, hasta hace bien poco, caían sólo en la cuenta los que cambiaban de sitio. Despiste sociológico enorme que no merma la evidencia de que todos venimos, de serie, igual de raros que los demás. Comprobarlo resulta sencillo y, hoy, más barato que nunca. En el siglo de las migraciones, en el que ya no es necesario viajar para ver mundo porque le traen a uno el exterior a casa, el verano constituye un periodo ideal para sacarse el certificado de extranjería.

Consiste en eliminar dos complejos. Primero, emulando a la magnífica selección de Aragonés, el de inferioridad ante quien pertenece a un mundo que no controlamos. Que un turista hable en inglés no le supone una licenciatura en Cambridge. Podría tratarse de un taxista de Birmingham más bien pelmazo y, si me apuras, tirando a soplagaitas. Segundo: el de superioridad hacia los que pronuncian español con otro acento. Detrás de un ser bajito y con cara de pringado pudiera ocultarse un doctor en biología molecular por la Universidad de México.

Respetando ambas premisas sólo queda disfrutar de la diversidad cultural que inunda las vacaciones. Claro que, atención Naciones Unidas, ayudaría bastante a la causa la distribución en playas y aeropuertos de un manual de usos y costumbres clasificado por países. Por evitar calamidades como la acontecida a un servidor en un pueblecito de Nueva York, a cien millas de Manhattan. Ignorante de que los norteamericanos besan las mejillas de derecha a izquierda, en lugar de al revés, como Dios nos mandó a nosotros, saludé a mi suegro y nos encontramos a medio camino con un caluroso beso en los labios. Me subió el moreno en tiempo real. Menos mal que en verano ponerse rojo pasa más inadvertido.

GUILLERMO FéSSER

La fi del món, en els tribunals...

Xiquets, com que s'acosten les vacances (alguns dels nostres contertulians estan de ressaca postopositril, i maldita la gràcia, poca broma), i d'ací quatre dies tornarà la calor africana, i el personal ja no està per a orgues (hi ha encara algú que visite aquest blog?), us passe un parell de coses sobre la fi del món. La primera: com que sóc molt aficionat a les coses de l'astrofísica m'he assabentat que dos cavallers, mossèn Walter L. Wagner i l'hidalgo Luis Sancho, han denunciat als tribunals el CERN (els de l'accelerador de partícules més gran del món), el Fermilab i altres institucions, per impedir que aquest estiu es pose en funcionament l'accelerador que teòricament hauria de simular les condicions del Big Bang i crear matèria fosca. Diuen els dos cavallers que si això passa es crearà un forat negre i arribarà la fi del món. No és de conya: mireu-ho ací.
Com a contrast i contrapunt, optimista o pessimista (cadascú ho veurà amb els seus propis ulls), us afegisc la versió que va fer el nostre amic Xavi Farré d'un magnífic poema de Miłosz, de 1944:


CANÇÓ SOBRE LA FI DEL MÓN

El dia de la fi del món
Les abelles volten una caputxina,
Un pescador arregla la xarxa brillant,
Pel mar enjogassat dofins fan salts,
A les canaleres s'agafen uns pardals,
I la serp té una pell daurada, com li pertany.

El dia de la fi del món
Les dones van pels camps sota els para-sols,
Un borratxo vora la gespa es queda adormit,
Al carrer els venedors anuncien verdura
I una barqueta amb una vela groga vers l'illa sura
El so del violí en l'aire perdura
I s'obre, plena d'estels, la nit.

I els que esperaven tronades i llamps
Estan decebuts.
I els que esperaven senyals i trompetes celestials
No creuen que ja s'hagi esdevingut.
Mentre el sol i la lluna facin posa,
Mentre l'abellot atenyi la rosa,
Mentre els nens neixin rosats,
Ningú no creu que ja s'hagi esdevingut.

Solament un vell canós, que podria ser un profeta,
Però que no és cap profeta perquè té altres ocupacions,
Repeteix lligant les tomaqueres:
No hi haurà una altra fi del món.
No hi haurà una altra fi del món.


Travessant fronteres. Antologia poètica 1945-2000, trad. Xavier Farré. Proa, Barcelona, 2006, pàg. 63.


Bon Nadal i feliç any nou!

dimarts, 1 de juliol del 2008

Sancta simplicitas

No volia parlar de la misèria intel·lectual amb què ens han bombardejat des dels mitjans de comunicació durant les darreres setmanes, i que ahir va culminar amb la "marea roja". Com que el terme té unes innegables connotacions polítiques, hi ha qui amb un candor innocentíssim somnia amb un aprofitament d'aquesta força bruta. Mireu el que m'han enviat per correu electrònic ací
I la meua resposta: Doncs no: el potencial del futbol és, precisament, narcotitzador de les consciències, i per això mai de la vida podrà ser emprat en un sentit políticament reivindicatiu. Amb la victòria futbolera s'acaba la crisi econòmica, s'acaba la vaga de metro, s'acaben les 65 hores setmanals de treball... Bé coneixien el "potencial" polític autèntic del futbol les dictadures sudamericanes: quan la cosa els anava molt malament, muntaven bé una competició futbolera (mundial, copa Amèrica...), bé una guerra (o les dues coses alhora). No cal que pose exemples. I no és casual la connexió: si el futbol és una estilització de la guerra, de l'enfrontament entre nacions i estats, amb el mateix vocabulari ("A por ellos", "vamos a machacarles" "los humillaremos" etc.), és perquè amb ell es juga -perillosíssimament- amb els mateixos sentiments inferiors, atàvics, cutres i, sobretot -ací està el nus- irracionals. L'esclat d'eufòria futbolero és irracional, contrari a qualsevol racionalització mínima dels fets. I això està, per a mi, en les antípodes de l'acció política efectiva, que només pot nèixer de la reflexió, de l'anàlisi de la realitat. Per això, amics meus, no espereu, ni asseguts al balcó, que les masses que criden com a bèsties s'apunten mai a una revolució política. És una energia llençada a perdre, com l'aigua que rega els camps de golf. No hi ha res a fer.

dilluns, 23 de juny del 2008

El rollo que no cesa...

Permeteu-me aquesta paròdia, a ver si así nos entendemos todos. Son los ciudadanos quienes tienen derechos lingüísticos, no los territorios ni mucho menos las lenguas mismas”. En conseqüència, mai de la vida no reivindicarem que siga inevitable i exigible parlar en castellà a Cadis, Múrcia, Colmenar Viejo o Torremocha del Campo. Un parlant natiu del gallec, de l’èuscar o del català no té per què pensar a canviar de llengua si es troba en alguna de les localitats esmentades, perquè és un ciutadà del Regne d’Espanya parlant una llengua del Regne d’Espanya al Regne d’Espanya, i els seus drets lingüístics no tenen res a veure amb els territoris anomenats Galícia, Euskadi, Catalunya o el País Valencià.

Per cert, com que les llengües no tenen drets (atribuir-los-en seria un exemple inacceptable de personificació), ens guardarem molt i molt de “defensar-les”.

És clar que “todas las lenguas oficiales en los Estados [europeos] son igualmente europeas y merecedoras de protección institucional”, però només una, l’anglès, “es común a todos”, perquè és l’única llengua amb què et pots entendre igualment a Dublín, a Marsella, a Oslo o a l’Algarve. En conseqüència, els drets dels anglòfons no es poden conculcar enlloc. Pel que fa a les altres, oficials i cooficials arreu, “Es un deseo encomiable aspirar a que los ciudadanos lleguen a conocer bien la lengua cooficial [castellana]. Pero tal aspiración puede ser solamente estimulada, no impuesta”. Per tant, caldrà que els nacionalistes s’obliden d’imposar el castellà no sols a Barcelona o a Vigo, sinó també a Ejea de los Caballeros o a Toledo. Al capdavall, tant els qui vénen de Moscou com els qui fugen de Gàmbia s’hi poden fer entendre en anglès. Bé, deixem-nos de paràfrasis iròniques, que ells no van de broma.

I és que no tenen vergonya ni dignitat. Per una banda, ens bombardegen amb la propaganda vergonyant dels “cuatrocientos millones” i la “Hispanidad”, perquè admirem com són de grans i imperials (típica veneració totalitària del volum del poder), i per l’altra s’estarrufen histèricament perquè se senten en perill a la perifèria peninsular. Perill? Quin perill? Hi ha algú ací que puga viure només en català a casa pròpia? En canvi, els qui només parlen, escriuen, llegeixen i escolten la llengua de l’Imperi Parroquial, aquests no tenen cap problema en la vida diària, poden alçar la veu i amenaçar-te si no empres la llengua d’ells, amb una territorialitat de cervell purament rèptil; tot està fet per a ells, i encara es queixen! Més encara: es vanaglorien ridículament perquè la seua llengua —diuen— guanya terreny a l’anglès als EUA gràcies a la immigració massiva (típic raonament darwinista, però invertit), però alhora criden amb horror quan descobreixen que hi ha barris sencers de grans ciutats on predominen l’àrab, el manding i el wòlof —per no dir res dels pobles costaners ocupats per anglesos i alemanys. Ells poden imposar la seua llengua a tot arreu on van, nosaltres no podem fer el mateix amb la nostra a casa pròpia. Ells volen ser monolingües a tot arreu on van i imposar l’espanyol a qualsevol interlocutor, nosaltres no podem ni bilingüitzar-los perquè ens deixen en pau amb la nostra llengua sense eixir de casa. La seua ha de ser “comuna” a tot arreu on instal·len les seues colònies, però la nostra no pot ser “comuna” per als qui habiten el nostre país. Però tots aquests exemples de repugnant doble moral no ens serveixen per a arribar al fons de l’assumpte. Perquè el fons de l’assumpte és que ells tenen el garrot (i volen mantenir-lo), perquè són grans per natura, perquè són millors, perquè ens són més, mentre que nosaltres... Sí, hem d’agrair-los el paternalisme, hem d’agrair-los que ens perdonen la vida, mereixem “protección” i se’ns pot “estimular” la llengua, però només ells tenen dret a legislar i a decidir. Per què? No ens enganyem: perquè som una merda i ens deixem tractar com una merda, final del tema.

En fi, aquest Manifiesto por la lengua común dels nacionalistes Savater, Boadella & Co. no és la primera vomitada imperial d’aquest estil (la prosàpia és llarga, i arriba als forobabelistes, als del Manifiesto de los 2300, i tants altres. No és cap novetat, ni serà l’últim cop que ens fustigaran amb la seua barroera propaganda colonial. Però el cas és que, per molt que proclames que te la bufen les nacions i els nacionalismes, pel fet senzillíssim de voler viure ací tal com ells viuen allí, ens consideren nacionalistes als qui no ho som ni pel forro. Ells, per definició, poden fer el que fan, a casa pròpia i fora. Nosaltres, ni al nostre país [?] no podem viure tranquils. Per descomptat, no podem fer com ells. I és que ja ho insinuen, i ho he dit abans: ells son els amos, nosaltres som una merda. Però va i resulta que aquest raonament no l’apliquen als portuguesos, ni tan sols (ai!) als gibraltarenys. Per què? A causa de la ratlla? Doncs ja em permetreu que no acabe el raonament. Que l’acabe un altre per mi: “I jo només vodria que em mirassen com si fos portuguès. Entranyable germà ibèric, no cal dir-ho. Obertament disposat a tots els intercanvis i cooperacions. Però portuguès.” Això mateix.

divendres, 20 de juny del 2008

Una de Miłosz

Continuem amb la vella gran tradició del Patio, i us propose una zagadka o problema o trencaclosques de traductor. Últimament estic fent-li voltes a la idea de penjar a la meua pàgina web un dels meus poemes absolutament favorits de Miłosz, un dels seus textos que m'acompanyen inseparablement, que el Xavi Farré no va incloure (injustificable!) en la seua antologia. I bé, hi ha punts del text que no sé com resoldre’ls de manera convincent. Ací el teniu, amb els comentaris més avall:


Tan poc (1)

Tan poc he dit.
Dies breus.

Dies breus,
Nits breus,
Anys breus.


Tan poc he dit,
Massa poc temps. (2)


El meu cor s’ha cansat
Del delit,
De la desesperació,
De l’entusiasme,
De l’esperança.


La boca de leviatan (3)
Es tancava damunt meu.


Jeia estirat a les ribes
D’illes deshabitades.


M’ha arrossegat amb ella vers les fondàries
La blanca balena del món.


I ara no sé
Què era vertader. (4)


Czesław Miłosz
Berkeley, 1969


Comentaris i dubtes:

(1) Tak mało: literalment, “tan poc”, “tan poca cosa”, “tan poques coses”. Es podria dir també “ben poc”, “ben poca cosa”, com proposava Exemplator, però al meu parer aleshores es perdria el sentit entre comparatiu i exclamatiu del tak.

(2) Nie zdążyłem: “no he arribat a temps de fer-ho”, “m’ha faltat temps”. Es podria dir, lacònicament, “curt d’hores”, però és que en l’original l’aparició del verb, a més de completar sintàcticament la frase, dóna un matís d’acció personal, íntima, que es perd amb l’el·lipsi. El comentari de l’Exemplator diu: “El verb que indiques és fotut de traduir. "Zdążyc" de vegades es pot traduir com "avançar-se a" (com aquell llibre de "Zdazyc przed Panem Bogiem", sobre el gueto de Varsòvia...), però ací és més aviat "arribar a". CREC que el millor és evitar traduir-lo literalment, perquè em sembla que no tenim un equivalent exacte... Alguna vegada he pensat coses així com : "M'ha escapat/faltat el temps" o "No he pogut més". He descartat altres opcions: "A penes quatre coses". La idea no és la quantitat, sinó haver perdut l'avinentesa de dir alguna cosa. De fet, aquesta és la idea dels versos que el precedeixen: la urgència per dir coses importants per a les quals li falta temps (dies, hores, nits, etc.). Però, potser, aquest és el seu punt més fotut. Recordo que en una versió provisional vaig optar per: "M'han faltat hores" o, fins i tot, "Ben poc he dit, / curt d'hores". Potser és prosaic, però potser no tant com "no he arribat a temps"... En fi, cal parlar-ne.” La meua versió, amb el·lipsi, no em satisfà tampoc.

(3) Paszcza lewiatana (minúscula en l’original): paszcza és “el barram”, “les barres”, la part de la boca dels rapinyaires on hi ha les dents, però en llenguatge corrent també és “la boca”. Posar-hi “les barres de leviatan” o “el barram de leviatan” em semblava poc clar, però “la boca” tampoc no és precisament cap prodigi. No ho sé...

(4) A teraz nie wiem / Co było prawdziwe: dos versos absolutament prodigiosos, que sempre m’han apassionat i emocionat fins a les llàgrimes, i que resulta impossible de transmetre fidelment. “I [o “però”] ara no sé / què era [o “fou”]”... i ací ve el més difícil: “veritable”, “vertader”, fins i tot “autèntic”, “veritat” (sense article)... Uf! Auxili!


divendres, 13 de juny del 2008

Reportatge gràfic (2)

Per cert, teniu ja el segon i darrer reportatge gràfic sobre la sessió patiera del 9 de juny de 2008, al lloc de sempre. Només tios, certament (i va ser un dels temes de l'ordre del dia). El que no hem arribat a descobrir encara és per què. Per ganes no és, sobre això hi ha unanimitat.

Europa caníbal


Els europeus, els qui fa temps crèiem ingènuament que Europa és el nostre país, ens quedem sense pàtria sentimental a una velocitat vertiginosa. Els ministres de la UE han decidit per majoria, amb nocturnitat i alevosia (literalment), que la setmana laboral podrà ser (!!!) de 60 a 65 hores. Amb la qual cosa no sols s'han passat pel forro una decisió de l'OIT que té noranta anys (la setmana màxima de 48 hores), sinó que estan fent una cursa cap enrere en direcció al capitalisme clàssic, el que descrivia Marx al segle XIX. Perfecte: la millor manera de crear no ja indiferència, sinó directament hostilitat --ara els pijos en diuen desafecció-- respecte d'aquesta estafa gegant que és la Unió Europea de Fills de Puta Explotadors. Espere que a Irlanda guanye el "No" dels fatxes nacionalistes ultracatòlics, i espere que guanye només perquè els cree irritació als engonals, a aquests buròcrates esclavistes, els mamons repugnants de Brusel·les i Estrasburg. Encara tenen la barra de dir que és una proposta "orientativa" i que l'horari laboral l'hauran de pactar els treballadors amb els empresaris... Però es pot tindre la cara més dura??? Com si no sabérem tots que el treballador no pot negociar ni un cagalló, que qui paga mana, i que "si no t'agrada l'horari ací tens la porta, que a la part de fora tinc dotzenes de persones esperant que te'n vages"...!!! Francament, entre la destrucció de la raó, el desmuntatge del sistema educatiu, la venda de la sanitat pública al capital, el col·lapse del model energètic occidental i la catàstrofe ecològica, si hi sumem aquesta iniciativa carnívora d'explotació, estic convençut que tot plegat rebentarà, i no tardarà a fer-ho. I jo m'alegraré que explote, aquesta situació tan escandalosa. Que vaja a fer la mà el món ja, home!

diumenge, 8 de juny del 2008

Quines ganes de vomitar...!!!

Pobre Einstein! Xe, ara resulta que els mamífers primats aquests són més intel·ligents i sociables que nosaltres. Acabáramos!!! En fi, ara que pareix que tots estem amb ànims xafats de final de curs, us deixe una mica més de carnassa a veure si us animeu a despotricar una miqueta. Perdoneu el títol d'aquest fil, però és una de les necessitats que m'ha produït la lectura d'aquesta notícia. Ui, disculpeu, me'n vaig a l'excusat, a expressar la meua opinió sobre el tema...

dimarts, 3 de juny del 2008

Sobre "el sistema"

Ja fa temps, quatre o cinc setmanes, que volia escannejar per a vosaltres aquestes coses del llibre de Sennett, citat moltes intervencions enrere. Aprofite l'últim comentari de l'Enric per a imposar-me de complir aquesta petita obligació.
Si ens referírem al "sistema" com una cosa mefistofèlica que actua a les nostres esquenes i contra els nostres interessos, a la manera d'un Mòloc impersonal, seria una mica patillero i no resultaria admissible des del punt de vista d'un sociòleg. "El sistema" (títol, per cert, del llibre autocompassiu que va fer Mario Conde quan el van enxampar) és el resultat del que fem tots, un per un i en conjunt, i per molt que ens escandalitze és una creació també nostra. I és una creació que la major part de les seues víctimes no atacarien per res del món, perquè en molts casos, i a causa de moltes accions socials deliberades que han protagonitzat, en són còmplices directíssims. Dic això com una opinió que crec que pot ser interessant de tenir en compte quan es parla d'aquesta bèstia omnívora que és el turbocapitalisme en què vivim.
I bé, precisament sobre les conseqüències personals del treball en aquestes circumstàncies tracta aquest magnífic llibret de Richard Sennett, gran sociòleg i persona de gran intel·ligència intuïtiva. Sennett analitza uns quants casos (només) aparentment poc representatius de com tant la mobilitat com l'estabilitat en una feina creen frustració i estranyesa entre el treballador i el seu producte (l'alienació respecte del producte, un tema clàssic del Marx madur), de com aquesta alienació aboca el treballador en una espècie d'esquizofrènia entre el dins i el fora del treball, la necessitat d'estabilitat i la urgència de canviar encara que siga acceptant el risc. En fi, no us en dic res més. El llibre es presenta com una barreja entre històries reals i reflexions, està magníficament ben escrit i es llegeix amb avidesa.

dijous, 29 de maig del 2008

Més contra la dictadura psicopedagògica

Sí, ja sé que de l´educació i de la dictadura psicopedagògica ja n´hem parlat molt, però cal parar esment, per a agafar forces, en alguna bona notícia que va apareixent al respecte. Doneu-li una ullada a açò: http://www.rebelion.org/noticia.php?id=68015

dimarts, 27 de maig del 2008

Presentació

Amics, a la secció "Divagacions" de la meua pàgina web trobareu tota la documentació, en pdf i en mp3, de la presentació dels llibres de Josep J. Conill. Espere que us agrade.

Herois?

S'ha parlat ací d'herois mediàtics, de La Rochefoucauld i de la desconfiança que susciten els esmentats herois (per a uns) i els qui els critiquen (per a d'altres). Estic completament d'acord amb el Magister que després de llegir les Màximes un ja no pot ser innocent i ingenu mai més, ni creure fàcilment en l'esforç desinteressat dels altres. Però, en honor a la veritat, potser seria bo dir que també La Rochefoucauld s'ha de llegir amb distància i perspectiva, i que al cap i a la fi va ser ell qui escrigué que "Notre méfiance justifie la tromperie d'autrui". No sé qui és el senyor Hitchens, i em repugna qualsevol persona que done suport a la guerra d'Iraq; però del que es tracta és de destriar si el que diu sobre la senyora Agnes Gonxha Bojaxhiu és cert o no, i en cada cas quines en són les conseqüències. A mi, l'autor de l'article no em preocupa, m'interessa el que diu sobre la que ell anomena "santa mediàtica". Santa no ho sé, però mediàtica indubtablement sí que era. I catòlica integrista sembla que també. Sobre la resta de coses, epokhé.
Bé, però el que m'interessa ací, com una puntualització al discurs rochefoucauldià del Magister (que compartesc radicalment: no debades vaig traduir bona cosa d'aforismes del temible François fa una pila d'anys), és indicar que que hi ha herois desinteressats, altruistes i discrets. El cas que més m'agrada és el de Nicholas Winton, un britànic que en 1939 va evacuar de Praga prop de 700 infants jueus, que va enviar a famílies segures d'Anglaterra. Vaig descobrir aquest cas fa un parell d'anys, al Canal 33. En acabar la Guerra Mundial, Winton no en va dir res a ningú i continuà fent la seua vida a Anglaterra. El 1998, la seua dona va trobar a les golfes de casa una carpeta plena de documents i cartes sobre el que havia fet Winton, i tot just llavors es va fer públic. A la televisió pública el van portar a un programa on, sense saber-ho ell, tot el públic present eren xiquets a qui havia salvat d'una mort segura. Si us interessa el cas Winton, a Internet hi ha abundant informació sobre ell. Se n'han fet pel·lícules i documentals. No sé què en diria La Rochefoucauld, però la veritat és que me la bufa: si el que es conta d'ell és cert, i sembla que ho és, ja us dic ara que el nomene Ciutadà Compatriota Honorari i Fill Predilecte de la Civitas Mei. Allà va un fragment de vídeo:

divendres, 23 de maig del 2008

El fascismo vuelve a Europa

La porra de Berlusconi
Italia apuesta por la mano dura para controlar la inmigración clandestina con penas de cárcel
23/05/2008 EL PAIS

Berlusconi prometió en campaña endurecer la política inmigratoria italiana, aun a riesgo de poner en tela de juicio los principios básicos del derecho comunitario, contrario a la criminalización de los sin papeles. Ha cumplido, con creces, su promesa en la primera reunión del Gobierno en Nápoles.
La elección de la capital de la Campania para la reunión tiene que ver con la grave crisis que afecta a esa ciudad desde hace meses, a cuenta de la falta de recogida de basura, un problema en el que está implicada la Camorra. El primer ministro ha tranquilizado a los napolitanos asegurando que "volverán las flores" y para ello ha decidido aumentar los vertederos, que serán vigilados a partir de ahora por las fuerzas del orden y eventualmente el Ejército. Nápoles ha sido escenario, por otra parte, al igual que Roma, de brotes de racismo contra los gitanos rumanos.
La solución de Berlusconi para la inmigración ilegal es el aumento de las medidas represivas: ha dado luz verde a una normativa que incluye la creación de un nuevo delito, el de inmigración clandestina, castigado con penas de entre seis meses y cuatro años de cárcel. Actualmente, hay cerca de 700.000 extranjeros en situación irregular en Italia. Es previsible que el proyecto de ley sea aprobado en el Parlamento, dada la holgada mayoría gubernamental en las dos cámaras. Y podría estar operativo antes de agosto.
El autor de la nueva normativa, que ha suscitado la protesta de la izquierda en el Parlamento Europeo, así como en el Consejo de Europa y ONG, es el ministro de Justicia, Niccolò Ghedini, el abogado personal de Berlusconi en las varias causas que tiene abiertas. Ghedini asegura que Il Cavaliere jamás aprobaría una ley sin humanidad. Sin embargo, el paquete aprobado más bien indica lo contrario: aumento de pena en un tercio en caso de otros delitos, expulsiones fulminantes, sanciones penales para quienes les alquilen una casa, dificultades para los reagrupamientos familiares, retención hasta 18 meses en centros de detención, etcétera.
Son medidas que en otras circunstancias habrían despertado grandes protestas en el resto de Europa. Pero, por desgracia, también la UE se está dejando contagiar por este clima contra la inmigración. Con el agravante de que esconde el endurecimiento tras el cinismo: ahora, se dice, no se trata de denunciar la política de Berlusconi, sino de contenerla.
http://www.elpais.com/videos/internacional/UE/acuerda/ampliar/meses/plazo/retencion/inmigrantes/ilegales/elpvidint/20080523elpepuint_1/Ves/

dijous, 22 de maig del 2008

Publicitat

En benefici del col·lega Conill, que no propi:


Això ja sembla una broma de mal gust. "Escriptor", sí... ho haveu vist, això? La mare que els va parir!

Donem les gràcies a la policia britànica...

Aquest tema connectaria amb un dels que ja hem tractat, però queda una mica lluny. Només com una nota d'actualitat, afegesc aquesta informació. Encara sort que, almenys, la policia britànica vigila per la nostra seguretat. Si no... Des de la pàgina indicada, us podeu descarregar els cartells de perill. De pas, podeu llegir els comentaris que en fan en Foto 36, el blog a través del qual he conegut aquesta informació.

dimecres, 21 de maig del 2008

More of the same

Després diran que som els teòfobs els qui no tenim principis morals... I és que al final em convertiran en radical. Mireu això:

dilluns, 19 de maig del 2008

Aigua sagrada

No sé si dir-vos quines consideracions em desperta aquesta notícia recent de l'agència EFE:


En Etiopia, enfermos ortodoxos recurren a "agua sagrada" para curar el SIDA

El 'agua sagrada' que corre en el punto más alto de Adis Abeba, junto a la Iglesia ortodoxa de Santa María, es el medio al que recurren preferentemente los enfermos de la zona, que sólo en última instancia acuden a los centros médicos.

En el monte de Entoto, más de mil afectados de sida viven con la esperanza de que sus enfermedades desaparezcan por el efecto milagroso del agua que sólo los sacerdotes autorizados pueden manipular.

Salalem Desalem, que es seropositivo y presidente de esta comunidad desde hace cuatro años, indicó a Efe que 'al principio, eran cerca de 3.000 los que formaban lo que luego se transformaría en asociación, pero el tiempo y la enfermedad' ha reducido el grupo a un tercio de lo que era.

Aún así, su fe predomina y están convencidos de que no necesitan ningún tratamiento médico para combatir el sida, tan sólo el agua sagrada que le dan en la iglesia.

'Cuando llegué a este sitio hace cuatro años apenas podía andar, me tenía que sujetar con un bastón', continuó Salalem, mientras caminaba vigorosamente hacia el lugar donde se encuentra este agua sagrada.

'Ahora -agregó- me encuentro lleno de salud y fuerza. No me hacen falta médicos. Permaneceré aquí hasta que sea la voluntad de Dios'.

Como Salalem son muchos los que acuden a la Iglesia de Santa María y renuncian a todo tipo de intervención facultativa, por miedo a que los efectos del agua sagrada desaparezcan.

Aunque el arzobispo Abuna Paulos, patriarca de la comunidad ortodoxa, mantiene que la medicina como el agua sagrada 'son ambos válidos, ya que ambos son caminos de Dios', muchos sacerdotes consideran una falta de fe recurrir a la medicina.

El personal del hospital Saint Peter, a varios kilómetros de la fuente de donde los sacerdotes extraen el agua sagrada, es conocedor de esta situación.

Por este motivo, cada pocos meses, van a la Iglesia de Santa María para informar a los muchos infectados de sida y de tuberculosis sobre sus posibilidades de tratarse en el centro.

El hospital cuenta con la ayuda del Global Fund creado en el 2002 con apoyo de la ONU y del Grupo de los Ocho países más desarrollados para luchar contra la malaria, la tuberculosis y el sida.

Gracias a su cooperación, los medicamentos normalmente inaccesibles para la mayoría de afectados, son distribuidos allí gratuitamente.

Amara Toruna, que es uno de los pacientes del hospital Saint Peter, hace seis años -con 31 años de edad- supo que tenía sida y, tras pasar varios años junto a la fuente de agua sagrada, comenzó a sentirse muy débil, y entonces decidió acudir al hospital, donde le diagnosticaron además tuberculosis.

'Estaba en una situación crítica cuando llegué', narró sonriendo, y 'empecé a tomar los medicamentos y al cabo de unos días ya me sentía mucho mejor. Sólo alguien -añadió- que ha pasado por esta enfermedad y ha sufrido sus consecuencias, sabe los beneficios de un tratamiento como éste'.

Contrariamente a lo que suele ocurrir en Occidente donde, cuando la medicina falla, se busca el milagro como último recurso, para muchos cristianos ortodoxos de Etiopía es cuando falla la fe cuando se busca el milagro de la medicina, y sólo se acude a ella como último remedio.

dijous, 15 de maig del 2008

Batalla dels estudiants de filosofia contra els impresentables que ens governen

Tot el meu suport a aquests estudiants:


Estudiantes de filosofía acampan contra la reforma educativa propuesta por la Generalitat Valenciana
Rebelión
La Asamblea de Estudiantes de Filosofía de la Facultad de Filosofía de la Universitat de Valencia, creada en protesta a las reformas previstas por la Consellería d’Educació de la Generalitat Valenciana en el sistema educativo, ha hecho llegar un comunicado en el que rechazan los cambios propuestos para las asignaturas de Filosofía (1º de bachillerato) y Educación para la Ciudadanía.
Además, como forma de protesta se encuentran acampados en el jardín público situado en frente de su facultad, en la avenida Blasco Ibañez. En dicha acampada, algunos profesores están dando sus clases al aire libre, se leen textos filosóficos en voz alta, y tienen programadas toda serie de actividades culturales para los próximos días (comedor, debates, malabares, conciertos). Así mismo, han organizado unas jornadas informativas, previstas para la semana que viene, con la colaboración de sindicatos y profesores de la facultad y de institutos.
En su mensaje los estudiantes advierten de que se encuentra ya denunciados y avisados para un desalojo inminente.
Manifiesto: ¿Qué está pasando con la filosofía en la enseñanza pública? Ante la creciente preocupación que surge al hilo de esta pregunta, los estudiantes de la Facultad de Filosofía de la Universidad de Valencia hemos decidido crear un grupo de trabajo permanente, que bajo el nombre de Asamblea de Estudiantes de Filosofía intentará dar respuesta a los problemas que comportan los cambios que se están llevando a cabo en la enseñanza pública (ESO y Bachillerato)En los últimos meses se ha iniciado un proceso de reforma de la educación, en el que la materia de filosofía no sólo reducirá el número de horas sino que, además, tendrá que adaptar el temario para abordar cuestiones relacionadas con la 'ciudadanía'.Esta reforma conlleva, de acuerdo con el borrador elaborado por la Conselleria de Educación, la reducción de una hora de la asignatura de filosofía en primero de bachillerato, a la vez que un aumento del temario a impartir a lo largo del curso. Como consecuencia inmediata de este cambio, los estudiantes de filosofía tendremos que afrontar una mayor dificultad para acceder a una plaza docente y veremos gravemente afectado el ejercicio de nuestras funciones. Y eso por no hablar de la disminución de la capacidad reflexiva y crítica que esta medida comportará para los alumnos.En cuanto a la introducción de la nueva asignatura de Educación para la Ciudadania en segundo de ESO, al margen de las valoraciones respecto del contenido del temario y más allá del debate sobre la conveniencia de la inclusión de esta asignatura, denunciamos algunos aspectos de la propuesta de Conselleria que sobrepasan los límites de la legalidad y que nos llevan a considerar el borrador como una muestra más del absoluto desprecio a estudiantes y docentes por parte de la Generalitat Valenciana, así como a calificarlo de insulto y ataque a los fundamentos de la educación pública.Rechazamos que el borrador contemple la posibilidad de objetar a la asignatura, así como la invasión de las competencias del profesor, en lo que respecta a la violación de la libertad de cátedra que una de las opciones de evaluación implica. Del mismo modo, nos oponemos frontalmente a la imposición de que la materia sea impartida en inglés.No queremos dejar de recordar que buena parte de estos problemas se solucionarían si expulsáramos de las aulas la asignatura de Religión, siendo coherentes con una noción verdaderamente laica de la educación pública como la que nosotros reivindicamos.Por lo tanto, exigimos que la asignatura de Filosofía de primero de bachillerato vuelva a tener las tres horas que corresponden a su carga lectiva, así como la retirada del borrador en lo que respecta a la asignatura de Educación para la Ciudadanía. AEF (Asamblea de Estudiantes de Filosofía) http://campamentodiogenes.blogspot.com/