dijous, 23 de novembre del 2017

L'ou de la serp

Fa vuit anys que vaig escriure això:

"Reprodueixo uns quants comentaris sense esmentar-ne la font:

«Sí senyors, capdavantera del tot. La ciutat i regne més destacats de les imperials Espanyes. Tota una munió de medalles en lInforme Raxen del proppassat mes de juny. Som els millors, o almenys estem entre els millors. Quina quantitat de pàgines, quina pròdiga acumulació de raons per a estimar la Dues Vegades Lleial i Coronada Ciutat del Túria i la comunidad autónoma de què és capital! Us assegure que estic sorprès. Mireu-vos linforme amb calma, i veureu que podem donar lliçons a la resta dEuropa Accidental sobre... la criança de lespècie més destacada i predominant entre totes les espècies zoològiques valencianes. Mireu-vos-ho, és una recomanació cordial. És per sentir-sen orgullosos! Primer premi, medalla dor i grossa de Nadal, sí senyor.

»De veritat, i sense bromes: seguisc des de fa un parell danys els informes Raxen, i la sensació que transmeten les pàgines dedicades al País Valencià és de degradació constant. La quantitat i la qualitatde les agressions feixistes augmenta en aquest país any rere any. Parlem de vandalismes diversos curiosament, sempre contra els mateixos, dagressions xenòfobes i racistes, dassetjament a les aules, dactes públics dextrema dreta tolerats i impunes, de negacionisme de lHolocaust, damenaces i boicots, datacs a indigents, dextremisme ultra en el futbol, etcètera. Sí, dacord, parlem de tot això, parlem de les més de 600 agressions moltes delles de violència simbòlica; la majoria, agressions físiquesque enregistrava linforme del Moviment contra la Intolerància en 2007. Però parlem també duna forma molt més subtil i anònima de violència, dagressions que no es veuen ni les recull cap informe perquè formen part de comportaments quotidians gairebé imperceptibles. Parlem de la manera com els policies tracten els immigrants que esperen hores i hores en les cues de les comisaries per deixar en regla la seua documentació; parlem del fàstic amb què es fan a la feina determinats comentaris intolerables i revoltants; parlem del gest repulsiu amb què hom es mira una colla dàrabs o de negres que es reuneixen al carrer pacíficament; parlem de la indefectible i omnipresent adversativa de “jo no sóc racista però”; parlem de tantes i tantes coses que la gent d’ací sestà acostumant a fer cada vegada amb menys freqüència i amb menys vergonya, amb desparpajo. Ara, daquest descarament progressiu, en diuen actuar sin complejos

En aquest comentari hi ha si més no dos aspectes dignes desment. El primer, bastant obvi, es referiria a laugment del feixisme agressiu, sobretot a València. El segon, derivat de lanterior però fonamentat en lexperiència diària, lincrement daquestes conductes fins en un nivell micro, la qual cosa implica la permeabilitat de la població respecte dels pressupòsits que fan possibles (i legitimen socialment) les conductes assenyalades en el punt anterior. I això, tal com insinua el meu amic, és el més greu i preocupant de tot.

Conec lInforme Raxen. Els mitjans de comunicació sen fan ressò cada estiu, i qualsevol persona amb una mica de sensibilitat sobre aquests temes en coneix almenys lexistència. Els qui sembla que no es consideren al·ludits són els poders públics valencians. En efecte, lèxit ascendent que any rere any sembla tenir la cria de lespècie raxen a la ciutat del Túria no entra en les estadístiques dautopropaganda de la famosa alcaldessa i del no menys famós president. Per si això fos poca cosa, signora quines mesures prenen els representants de la ciutadania sobre aquesta qüestió. Molt curiós, tot plegat.

Les accions que recull i denuncia linforme anual sobre racisme i xenofòbia són, sens dubte, terribles. Però són només una mostra del que succeeix en una societat. El que no es veu tant, en canvi, el que passa en la grisor de la quotidianitat, aquesta immensa realitat submergida és el que hauria de fer més por. No sé si València destaca en aquest aspecte més que altres urbs del Regne dEspanya, però crec que la major o menor freqüència daquestes agressions habituals dóna el to de la salut democràtica de cada país. I això no es pot estudiar ni retratar amb tanta facilitat com els fets que arriben als registres oficials o oficiosos.

Una persona molt pròxima a mi mha explicat nombroses històries daquestes que passen desapercebudes per a la majoria de la gent. Aquesta persona procedeix dun dels països europeus excomunistes, i es guanya la vida de mala manera en ladministració duna empresa mitjana de làrea metropolitana de València. Alguns dels treballadors daquella empresa són estrangers, sobretot sud-americans, i la cap dadministració els professa un menyspreu i un fàstic explícits, sovint verbalitzats en comentaris repugnants en petit comitè. De totes les anècdotes que en conec, nexposaré aquí una de les que més mhan impressionat. Aquesta senyora, originària dun poble dAlbacete, explicava a la feina històries esgarrifoses que havia sentit contar sobre immigrants que intenten passar a Europa en pasteres, o com a polissons en vaixells diversos. El comentari era més o menys el següent:

Dicen que muchos barcos, cuando descubren a polizones inmigrantes, los echan al mar para evitarse problemas con la Guardia Civil, porque tienen que avisar, retenerlos, dar explicaciones, y eso es muy jodido. Y si los ven en pateras hacen como si no hubieran visto nada. Es muy fuerte... Pero en realidad no hay más remedio que hacerlo, yo los comprendo...

Paraules com aquestes, expressades sense embuts en presència de persones que al capdavall són també immigrants, reflecteixen alguna cosa més que les conviccions delirants duna ment malalta. Precisament una filla dimmigrants dAlbacete! Però, és clar, ells van passar de una parte de España a otra, ells són nacionales «¡Nacionales! ¡Sólo contrataremos a nacionales!», es va posar a cridar un dia per telèfon aquella mateixa persona, o més aviat presumpta persona, o pseudopersona. Reconec que a aquest tipus de conviccions sóc incapaç de respondre amb explicacions racionals i enraonades; el xoc de valors i de creences és tan brutal que la resposta que mevoca, diguem-ho delicadament, no té res a veure amb largumentació i la discussió.

Seria interessant de fer un recull danècdotes daquest tipus, i també un catàleg de les diverses reaccions verbals i no verbals que evoquen el racisme, la xenofòbia i altres barbàries semblants entre nosaltres. Dic que sen podria fer un recull perquè, al cap i a la fi, el repertori és relativament limitat, saprèn per imitació (o per contagi) i reapareix de manera recursiva en contextos informals. Sabem, però, que ningú no ho farà mai, això, tot i que lanomenada sociologia de la vida quotidiana té una tradició ja molt respectable. Llàstima, perquè si volem canviar les coses per fer un món més suportable necessitem realment un mapa daquestes conductes a escala reduïda. I saber exactament com es creen, com es transmeten, com es reprodueixen. Sense això, palpem tothora amb els ulls embenats lelefant i creiem que en fer-ho percebem la totalitat de l’animal. El que ens cal no són uns prismàtics per veure la punta de liceberg, sinó un sònar de profunditats. Magradaria saber com saconsegueix això, però he de conformar-me a imaginar-ho i deixar-ho escrit."

Ha passat el temps, i tot allò ha començat a aflorar de manera compulsiva.