"Reprodueixo uns quants comentaris sense esmentar-ne la font:
«Sí senyors, capdavantera del tot. La ciutat i regne més destacats de les imperials Espanyes. Tota una munió de medalles en l’Informe Raxen del proppassat mes de juny. Som els millors, o almenys estem entre els millors. Quina quantitat de pàgines, quina pròdiga acumulació de raons per a estimar la Dues Vegades Lleial i Coronada Ciutat del Túria i la comunidad autónoma de què és capital! Us assegure que estic sorprès. Mireu-vos l’informe amb calma, i veureu que podem donar lliçons a la resta d’Europa Accidental sobre... la criança de l’espècie més destacada i predominant entre totes les espècies zoològiques valencianes. Mireu-vos-ho, és una recomanació cordial. És per sentir-se’n orgullosos! Primer premi, medalla d’or i grossa de Nadal, sí senyor.
»De veritat, i sense bromes: seguisc des de fa un parell d’anys els informes Raxen, i la sensació que transmeten les pàgines dedicades al País Valencià és de degradació constant. La quantitat i la “qualitat” de les agressions feixistes augmenta en aquest país any rere any. Parlem de vandalismes diversos —curiosament, sempre contra els mateixos—, d’agressions xenòfobes i racistes, d’assetjament a les aules, d’actes públics d’extrema dreta tolerats i impunes, de negacionisme de l’Holocaust, d’amenaces i boicots, d’atacs a indigents, d’extremisme ultra en el futbol, etcètera. Sí, d’acord, parlem de tot això, parlem de les més de 600 agressions —moltes d’elles de violència simbòlica; la majoria, agressions físiques— que enregistrava l’informe del Moviment contra la Intolerància en 2007. Però parlem també d’una forma molt més subtil i anònima de violència, d’agressions que no es veuen ni les recull cap informe perquè formen part de comportaments quotidians gairebé imperceptibles. Parlem de la manera com els policies tracten els immigrants que esperen hores i hores en les cues de les comisaries per deixar en regla la seua documentació; parlem del fàstic amb què es fan a la feina determinats comentaris intolerables i revoltants; parlem del gest repulsiu amb què hom es mira una colla d’àrabs o de negres que es reuneixen al carrer pacíficament; parlem de la indefectible i omnipresent adversativa de “jo no sóc racista però”; parlem de tantes i tantes coses que la gent d’ací s’està acostumant a fer cada vegada amb menys freqüència i amb menys vergonya, amb desparpajo. Ara, d’aquest descarament progressiu, en diuen actuar sin complejos.»
En aquest comentari hi ha si més no dos aspectes dignes d’esment. El primer, bastant obvi, es referiria a l’augment del feixisme agressiu, sobretot a València. El segon, derivat de l’anterior però fonamentat en l’experiència diària, l’increment d’aquestes conductes fins en un nivell micro, la qual cosa implica la permeabilitat de la població respecte dels pressupòsits que fan possibles (i legitimen socialment) les conductes assenyalades en el punt anterior. I això, tal com insinua el meu amic, és el més greu i preocupant de tot.
«Sí senyors, capdavantera del tot. La ciutat i regne més destacats de les imperials Espanyes. Tota una munió de medalles en l’Informe Raxen del proppassat mes de juny. Som els millors, o almenys estem entre els millors. Quina quantitat de pàgines, quina pròdiga acumulació de raons per a estimar la Dues Vegades Lleial i Coronada Ciutat del Túria i la comunidad autónoma de què és capital! Us assegure que estic sorprès. Mireu-vos l’informe amb calma, i veureu que podem donar lliçons a la resta d’Europa Accidental sobre... la criança de l’espècie més destacada i predominant entre totes les espècies zoològiques valencianes. Mireu-vos-ho, és una recomanació cordial. És per sentir-se’n orgullosos! Primer premi, medalla d’or i grossa de Nadal, sí senyor.
»De veritat, i sense bromes: seguisc des de fa un parell d’anys els informes Raxen, i la sensació que transmeten les pàgines dedicades al País Valencià és de degradació constant. La quantitat i la “qualitat” de les agressions feixistes augmenta en aquest país any rere any. Parlem de vandalismes diversos —curiosament, sempre contra els mateixos—, d’agressions xenòfobes i racistes, d’assetjament a les aules, d’actes públics d’extrema dreta tolerats i impunes, de negacionisme de l’Holocaust, d’amenaces i boicots, d’atacs a indigents, d’extremisme ultra en el futbol, etcètera. Sí, d’acord, parlem de tot això, parlem de les més de 600 agressions —moltes d’elles de violència simbòlica; la majoria, agressions físiques— que enregistrava l’informe del Moviment contra la Intolerància en 2007. Però parlem també d’una forma molt més subtil i anònima de violència, d’agressions que no es veuen ni les recull cap informe perquè formen part de comportaments quotidians gairebé imperceptibles. Parlem de la manera com els policies tracten els immigrants que esperen hores i hores en les cues de les comisaries per deixar en regla la seua documentació; parlem del fàstic amb què es fan a la feina determinats comentaris intolerables i revoltants; parlem del gest repulsiu amb què hom es mira una colla d’àrabs o de negres que es reuneixen al carrer pacíficament; parlem de la indefectible i omnipresent adversativa de “jo no sóc racista però”; parlem de tantes i tantes coses que la gent d’ací s’està acostumant a fer cada vegada amb menys freqüència i amb menys vergonya, amb desparpajo. Ara, d’aquest descarament progressiu, en diuen actuar sin complejos.»
En aquest comentari hi ha si més no dos aspectes dignes d’esment. El primer, bastant obvi, es referiria a l’augment del feixisme agressiu, sobretot a València. El segon, derivat de l’anterior però fonamentat en l’experiència diària, l’increment d’aquestes conductes fins en un nivell micro, la qual cosa implica la permeabilitat de la població respecte dels pressupòsits que fan possibles (i legitimen socialment) les conductes assenyalades en el punt anterior. I això, tal com insinua el meu amic, és el més greu i preocupant de tot.
Conec l’Informe Raxen. Els mitjans de comunicació se’n fan ressò cada estiu, i qualsevol
persona amb una mica de sensibilitat sobre aquests temes en coneix almenys l’existència.
Els qui sembla que no es consideren al·ludits són els poders públics valencians. En efecte,
l’èxit ascendent que any rere any sembla tenir la cria de l’espècie raxen a la ciutat del Túria
no entra en les estadístiques d’autopropaganda de la famosa alcaldessa i del no menys
famós president. Per si això fos poca cosa, s’ignora quines mesures prenen els
representants de la ciutadania sobre aquesta qüestió. Molt curiós, tot plegat.
Les accions que recull i denuncia l’informe anual sobre racisme i xenofòbia són, sens dubte, terribles. Però són només una mostra del que succeeix en una societat. El que no es veu tant, en canvi, el que passa en la grisor de la quotidianitat, aquesta immensa realitat submergida és el que hauria de fer més por. No sé si València destaca en aquest aspecte més que altres urbs del Regne d’Espanya, però crec que la major o menor freqüència d’aquestes agressions habituals dóna el to de la salut democràtica de cada país. I això no es pot estudiar ni retratar amb tanta facilitat com els fets que arriben als registres oficials o oficiosos.
Una persona molt pròxima a mi m’ha explicat nombroses històries d’aquestes que passen desapercebudes per a la majoria de la gent. Aquesta persona procedeix d’un dels països europeus excomunistes, i es guanya la vida de mala manera en l’administració d’una empresa mitjana de l’àrea metropolitana de València. Alguns dels treballadors d’aquella empresa són estrangers, sobretot sud-americans, i la cap d’administració els professa un menyspreu i un fàstic explícits, sovint verbalitzats en comentaris repugnants en petit comitè. De totes les anècdotes que en conec, n’exposaré aquí una de les que més m’han impressionat. Aquesta senyora, originària d’un poble d’Albacete, explicava a la feina històries esgarrifoses que havia sentit contar sobre immigrants que intenten passar a Europa en pasteres, o com a polissons en vaixells diversos. El comentari era més o menys el següent:
Dicen que muchos barcos, cuando descubren a polizones inmigrantes, los echan al mar para evitarse problemas con la Guardia Civil, porque tienen que avisar, retenerlos, dar explicaciones, y eso es muy jodido. Y si los ven en pateras hacen como si no hubieran visto nada. Es muy fuerte... Pero en realidad no hay más remedio que hacerlo, yo los comprendo...
Les accions que recull i denuncia l’informe anual sobre racisme i xenofòbia són, sens dubte, terribles. Però són només una mostra del que succeeix en una societat. El que no es veu tant, en canvi, el que passa en la grisor de la quotidianitat, aquesta immensa realitat submergida és el que hauria de fer més por. No sé si València destaca en aquest aspecte més que altres urbs del Regne d’Espanya, però crec que la major o menor freqüència d’aquestes agressions habituals dóna el to de la salut democràtica de cada país. I això no es pot estudiar ni retratar amb tanta facilitat com els fets que arriben als registres oficials o oficiosos.
Una persona molt pròxima a mi m’ha explicat nombroses històries d’aquestes que passen desapercebudes per a la majoria de la gent. Aquesta persona procedeix d’un dels països europeus excomunistes, i es guanya la vida de mala manera en l’administració d’una empresa mitjana de l’àrea metropolitana de València. Alguns dels treballadors d’aquella empresa són estrangers, sobretot sud-americans, i la cap d’administració els professa un menyspreu i un fàstic explícits, sovint verbalitzats en comentaris repugnants en petit comitè. De totes les anècdotes que en conec, n’exposaré aquí una de les que més m’han impressionat. Aquesta senyora, originària d’un poble d’Albacete, explicava a la feina històries esgarrifoses que havia sentit contar sobre immigrants que intenten passar a Europa en pasteres, o com a polissons en vaixells diversos. El comentari era més o menys el següent:
Dicen que muchos barcos, cuando descubren a polizones inmigrantes, los echan al mar para evitarse problemas con la Guardia Civil, porque tienen que avisar, retenerlos, dar explicaciones, y eso es muy jodido. Y si los ven en pateras hacen como si no hubieran visto nada. Es muy fuerte... Pero en realidad no hay más remedio que hacerlo, yo los comprendo...
Paraules com aquestes, expressades sense embuts en presència de persones que al capdavall
són també immigrants, reflecteixen alguna cosa més que les conviccions delirants d’una
ment malalta. Precisament una filla d’immigrants d’Albacete! Però, és clar, ells van passar de
una parte de España a otra, ells són nacionales —«¡Nacionales! ¡Sólo contrataremos a nacionales!», es
va posar a cridar un dia per telèfon aquella mateixa persona, o més aviat presumpta persona, o
pseudopersona. Reconec que a aquest tipus de conviccions sóc incapaç de respondre amb
explicacions racionals i enraonades; el xoc de valors i de creences és tan brutal que la
resposta que m’evoca, diguem-ho delicadament, no té res a veure amb l’argumentació i la
discussió.
Seria interessant de fer un recull d’anècdotes d’aquest tipus, i també un catàleg de les diverses reaccions verbals i no verbals que evoquen el racisme, la xenofòbia i altres barbàries semblants entre nosaltres. Dic que se’n podria fer un recull perquè, al cap i a la fi, el repertori és relativament limitat, s’aprèn per imitació (o per contagi) i reapareix de manera recursiva en contextos informals. Sabem, però, que ningú no ho farà mai, això, tot i que l’anomenada sociologia de la vida quotidiana té una tradició ja molt respectable. Llàstima, perquè si volem canviar les coses per fer un món més suportable necessitem realment un mapa d’aquestes conductes a escala reduïda. I saber exactament com es creen, com es transmeten, com es reprodueixen. Sense això, palpem tothora amb els ulls embenats l’elefant i creiem que en fer-ho percebem la totalitat de l’animal. El que ens cal no són uns prismàtics per veure la punta de l’iceberg, sinó un sònar de profunditats. M’agradaria saber com s’aconsegueix això, però he de conformar-me a imaginar-ho i deixar-ho escrit."
Ha passat el temps, i tot allò ha començat a aflorar de manera compulsiva.
Seria interessant de fer un recull d’anècdotes d’aquest tipus, i també un catàleg de les diverses reaccions verbals i no verbals que evoquen el racisme, la xenofòbia i altres barbàries semblants entre nosaltres. Dic que se’n podria fer un recull perquè, al cap i a la fi, el repertori és relativament limitat, s’aprèn per imitació (o per contagi) i reapareix de manera recursiva en contextos informals. Sabem, però, que ningú no ho farà mai, això, tot i que l’anomenada sociologia de la vida quotidiana té una tradició ja molt respectable. Llàstima, perquè si volem canviar les coses per fer un món més suportable necessitem realment un mapa d’aquestes conductes a escala reduïda. I saber exactament com es creen, com es transmeten, com es reprodueixen. Sense això, palpem tothora amb els ulls embenats l’elefant i creiem que en fer-ho percebem la totalitat de l’animal. El que ens cal no són uns prismàtics per veure la punta de l’iceberg, sinó un sònar de profunditats. M’agradaria saber com s’aconsegueix això, però he de conformar-me a imaginar-ho i deixar-ho escrit."
Ha passat el temps, i tot allò ha començat a aflorar de manera compulsiva.