dissabte, 29 de novembre del 2008

Relacions i mobilitzacions

L´altre dia Guillem feia alusió a la manifestació convocada aquest dissabte contra la política educativa que patim, però no és aquest l´únic exemple de mobilització que podem trobar darrerament: ahí estan els tancaments dels estudiants universitaris contra el procés de Bolonya, que almenys han servit per tal que les altes esferes acadèmiques es dignen almenys a donar una mínima explicació. En aquest sentit, no sé si heu vist que la Universitat de València ha habilitat una pàgina web amb informació al respecte, on declara bàsicament que el procés de Bolonya ha estat un procés democràtic, que no posa en perill les humanitats ni el caràcter públic de la institució, entre altres coses (vegeu: http://www.uv.es/corporate/eees/ ). M´agradaria saber la vostra opinió, ja que molts de vosaltres esteu molt a prop de la Universitat i segurament tindreu més bona informació que jo.
I per seguir amb el tema de les mobilitzacions, tot relacionant aquelles més locals (com la de demà) amb les més globals, us recomane que visiteu la web del moviment "ATTAC", que lluïta contra la subordinació de la política als interessos dels grans poders econòmics.

divendres, 28 de novembre del 2008

Alienació

Quan jo era adolescent, pràcticament una criatura, mon pare ja em repetia sovint: “Xiquet, aprèn idiomes, com més millor. Una persona que en sap molts val tant com moltes persones juntes”. Em va fer gràcia que ell mateix li diguera aquesta mateixa frase, literalment, a Sebastianus, fa uns mesos, quan vaig comentar que el nostre contertulià sabia entre altres alemany, polonès i rus. Ell mateix, mon pare, havia estat a la Babel suïssa com a immigrant, ara fa quaranta anys, i allà el va ajudar el seu amic Germiniano, “un homenet menut però que era més gran que tots els que estàvem allà, perquè parlava totes les llengües necessàries en aquell país, i nosaltres no cap”. La idea degué quedar profundament arrelada en el meu subconscient, perquè l’he arrossegada amb mi durant tota la meua història.

Llavors semblava que el francès era el sinònim de “llengua estrangera”, i en vaig devorar els rudiments que podia tenir al seu abast un xiquet de la ruralia valenciana més rudimentària i desinformada. Després va arribar la temptació de l’anglès, amb què vaig ensopegar escoltant els melenuts que feien música en el “picup” del meu germà. Amb la passió musical vaig agafar l’obsessió de l’alemany, que finalment estudiaria també a la Facultat. L’italià m’entrà (poc) de contraban, amb òperes i obres diverses. Durant la meua formació sempre vaig tenir-li molt de respecte al llatí, idioma en què no vaig ser massa dolent. Un vell amic dels temps de l’escola, que després esdevingué un important químic, em regalà uns llibres per a l’aprenentatge del grec, amb la dedicatòria següent: “El grec és una llengua morta que et pot fer reviure culturalment. Lament molt no saber grec. No ho lamentes tu”. Però de poc va servir allò, perquè no vaig passar de les beceroles en aquell idioma. Després, en fi, atzars de la vida, una miqueta de portuguès, i una mica més de polonès, entraren en el meu disc dur. Total, una desastrosa barreja de miquetes i trossets, ara un pessic d’ací, ara un bocí d’allà.

Per què aquesta obsessió de col·leccionista amb els idiomes? La gent sol pensar-se que és per exhibicionisme pedant, per una pruïja vana de destacar-se dels altres, de mostrar una espúria superioritat perdonavides. Quin malentès atroç! La pura veritat és que alguns ens dediquem a devorar llengües —o, més exactament, trossets de corfa d’idiomes diversos— per una estranya necessitat d’alienació. No, no és perquè l’esperit sant haja enviat llengües de foc sobre els nostres caps. És per necessitat de “sortir de casa”, d’aquesta dolça presó que és la nostra llar interior, l’idioma on la nostra consciència buceja constantment. Necessite eixir de la meua pell, necessite abandonar aquesta roba estreta i asfixiant, corruptible vida corporal, que és la llengua on, alhora, estic tan còmode. Per favor! Si és que tot ha estat dit, escrit, repetit i glossat centenars de milions de vegades! És clar, és clar, ja sé que aquesta és una insuportable i imperdonable urgència fàustica, la de ser més que si mateix, la de poder-ho tot i saber-ho tot i arribar al cim més alt de l’experiència del món. Necessitat sorprenent i patètica alhora, és cert. “Cul de mal asiento”, em deia la meua àvia materna, i l’encertava de ple, en tots els sentits. “Cul de mal asiento” també en això, que és justament el més íntim i personal, la vida lingüística. Quina set constant, permanent, insuperable, de sortir a passejar tant com siga possible per fora de casa!

L’altre dia, mentre intentàvem fer més divertida i suportable la nostra estada a La Nucia, em vaig sorprendre patint i gaudint alhora. La possibilitat de xarrar en polonès amb la Kasia, l’Exemplator i la Marta era per a mi com una mena d’agradable glopada d’aire fresc, però alhora estava patint perquè la Melusina, el Hans-Ingo i l’altra gent podien pensar que som uns maleducats, que parlàvem així per fer-nos inintel·ligibles o per exhibir uns coneixements que d’altra banda no tenim cap necessitat d’exhibir. Plaer i neguit alhora, combinació absurda. Però ho fèiem per plaer, precisament, i malgrat el neguit. I amb el Hans-Ingo hauria parlat en alemany, també, si no fóra perquè tinc aquest idioma en vies de desaparició, i per això em feia vergonya. Curiosa situació, aquella. El problema és que ara no sé com explicar (a qui?) que l’allunyament del polonès i del alemany el visc com un exili no desitjat, com una amputació, com una pèrdua. No sé com explicar (per què?) que el fet de no trobar-me immers en aquests idiomes em fa enyorar-los amb la mateixa intensitat emocional amb què alguns s’enyoren la pàtria pròpia. I, en fi, no cal que diga que quan sent alemany o polonès a la tele... de sobte em sent com a casa. No sé si és una maledicció o una sort, i comence a pensar que la primera és la correcta. A veure a qui li explique jo que necessite “alienació” lingüística. Una bogeria.

dijous, 27 de novembre del 2008

Féu-ho córrer

Fa molts, molts anys que no he anat a cap manifestació, concentració ni hòsties. Però ara tots som necessaris, encara que siga per deixar un últim testimoni simbòlic d'agonia, participant-hi. Ja n'hi ha prou, hòsties!!!

Més real que la realitat

T'odie / Nienawidzę Ciebie / Te odio / I hate you / Ich hasse Dich /
Je t'haïs / Ti odio / Te uresc /Я ненавижу тебя

I si ho sabeu dir en més idiomes, serà informació benvinguda.

dilluns, 24 de novembre del 2008

Material insoluble

Normalment tothom busca, d'una manera o altra, una forma de dissolució en alguna cosa més gran. Som tan poca cosa, i la nostra vida és un lapse tan ridícul, que necessitem pal·liar la nostra limitació diluint-nos en alguna cosa més gran. Per a uns és la nació o el partit polític, per a altres és la colla d'amics, per a molts és la família, etcètera. Hi ha una gran varietat de contextos on dissoldre'ns, i "dissoldre'ns" és curiosament diferent d'una altra metàfora que descriu exactament el mateix, "arrelar". L'arrelament amb unes relacions, amb uns llocs, l'arrelament metafísic, l'arrelament geogràfic, totes aquestes són formes de dissoldre'ns, hi ha qui es dissol en la seua condició de pare, que l'arrela al món; hi ha qui es dissol en la seua relació amb un equip de futbol, que el fa sentir que "pertany a"; hi ha qui s'arrela en llocs concrets, que amb el simple fet de viure-hi ja en té prou, ja s'hi pot dissoldre.
Alguns no tenim aquesta sort. Quan se'ns pregunta d'on som, de seguida ens ve a la ment Pelegrí Pelegrí i el seu "¿de donde vengo, o de donde nací, o de donde vivo?". Vacil·lem abans de donar una resposta que no és que siga inexacta, és que és falsa. Vaig nàixer en un poble del qual vam emigrar i que, sí, em recorda moltes experiències de la meua infantesa, però que en el millor dels casos em resulta indiferent. Després vaig viure una dotzena d'anys al poble de mon pare, i quan se'm fa la pregunta fatídica solc respondre que aquell és el "meu" poble; però no és veritat, allà em coneix molt poca gent, no hi he arribat a arrelar mai, sempre m'ha semblat un lloc "casual" en la meua vida. No sóc d'aquesta ciutat, tot i que hi visc; no li tinc afecte, no ha volgut ser mai "meua", tot i que m'ha donat experiències, hi visc de prestat, de mala gana, la patisc i l'odie tots els dies a totes les hores, no és la meua ciutat. Vaig viure cinc anys en una ciutat que ara, amb la distància i el cap fred, considere més "meua" que aquesta. No tinc un veritable arrelament físic, geogràfic. I no ho dic amb l'orgull dandi de qui juga a ser "cosmopolita". Ho dic amb indiferència, i amb el dolor sord, ocult, secret, que l'acompanya, com una brasa invisible després d'una gran foguera.
Avui, mentre anava amb el cotxe cap al poble, tot sol, a dinar amb els meus pares i amb el meu germà, he fet sonar la Novena de Mahler, i crec que és una de les vegades, fugaces, en què el cervell ha segregat instantàniament aquesta frase: "ací sóc a casa". Conec cada plec d'aquesta música, totes les parts del seu cos, em corre per les venes amb més facilitat que la sang, i quan arriba el primer fortíssimo sempre hi veig un autoretrat. Era a casa en una música escoltada en solitari mentre circulava amb el cotxe, a 130 km per hora, i mentre una veu interior llunyana em deia que "sempre he tingut pensaments sobre la mort". Tota una metàfora, sí senyor. I involuntària. Com aquell malson que vaig tenir fa uns mesos, en què mentre passejava vaig descobrir que el terra per on anava eren les parets d'un estòmac que m'estava digerint. Sóc a casa en el no-res d'uns sons efímers, en solitari, en moviment, i quan comença a semblar-me que estic arrelant descobrisc que "la terra" és com una digestió a càmera lenta. Arrelar en l'aire, dissoldre's en el fum i en el moviment, a banda de la pedantesca referència heraclitiana pot derivar fàcilment cap a la imatge d'Ahasver, el jueu condemnat a errar durant tota l'eternitat. Hi ha persones que són substàncies molt difícilment solubles. El més curiós és que als altres els arriba a semblar que ho són per gust. Doncs no.

diumenge, 16 de novembre del 2008

Un iaio molt respectable

A mi sempre m'ha caigut molt bé el senyor Edgar Morin. Per incitació d'Aracil vaig aconseguir Pour sortir du XXIe siècle, i conec indirectament La méthode i la Introduction à la pensée complexe. Pel que en sé, em sembla un filòsof amb els peus a terra, i una persona molt intel·ligent i molt afí. Avui en parlen al Diari Oficial del PsoE. Està bé. Proposa idees dignes de reflexió i debat. I la seua lucidesa de 87 anys fa por i enveja. Mare de déu! Tot un senyor, i pareix mentida que siga intel·lectual i francès: se li entén tot.

divendres, 14 de novembre del 2008

dilluns, 10 de novembre del 2008

Què hay de nuevo, viejo? II part


Aquest tema està ja molt parlat, però és que aquesta foto que he rebut no té desperdici i us la volia ensenyar. Me l'enviat una companya i diu que és real i que està penjada en la porta de una de les sales de la biblioteca de la Universitat d'Almeria.

I jo ara us pregunte a vosaltres: si en les vostres facultats trobeu una nota com aquesta en la porta d'una biblioteca que faríeu? Passaríeu de llarg? L'arrencaríeu? Perquè el que a mi ja em termina de deixar de pedra és que passen les setmanes i la nota siga en el seu lloc: en la biblioteca d'una universitat!!!

dijous, 6 de novembre del 2008

Gombrys a Alacant

Amics, coneguts, saludats, patiers tots,

Aquest dissabte, i durant el V Simposi Internacional de Literatura Autobiogràfica que organitza la Universitat d'Alacant, faré una ponència a la qual esteu tots convidats. Ací teniu les dades:

DISSABTE 8 de novembre de 2008. Aula Miguel Hernández (Seu Universitària d'Alacant), 10.15 h:

Guillem Calaforra: "Observacions sobre el Dietari de Witold Gombrowicz"

Vingueu i ens divertirem una estona parlant de Don Vitoldo...

dimecres, 5 de novembre del 2008

Pa qué disimular?

Esborronador: el president de la patronal considera que ja ni tan sols no paga la pena dissimular o endolcir la píndola amb eufemismes. Ho teniu ací. Mare de Déu Sinyor, ja arribem a tocar fons.

dissabte, 1 de novembre del 2008

València, capdavantera

Sí senyors, capdavantera del tot. La ciutat i regne més destacats de les imperials Espanyes. Tota una munió de medalles en l'Informe Raxen del proppassat mes de juny. Som els millors, o almenys estem entre els millors. Quina quantitat de pàgines, quina pròdiga acumulació de raons per estimar la Dues Vegades Lleial i Coronada Ciutat del Túria y de las JONS! Us assegure que estic sorprès. Mireu-vos l'informe amb calma, i veureu que podem donar lliçons a la resta del món Accidental i Cristià sobre... la criança de l'espècie més destacada i predominant entre totes les espècies zoològiques valencianes. Mireu-vos-ho, és una recomanació cordial. És per sentir-se'n orgullosos! Primer premi, medalla d'or i grossa de Nadal, sí senyor.