dissabte, 30 de juny del 2012

Laboratori de Lectures

Amics i contertulians tots,

Encara no s'ha acabat el debat sobre el llibre d'Ulrich Beck (jo encara voldria apuntar-hi un parell de coses), i a mitjan juliol penjaré el meu comentari sobre El parany cosmopolita (prepara't, Jordi, que serà un text d'alta toxicitat!). Tot i això, convé anar pensant què farem el curs que ve amb el nostre Laboratori de Lectures.

Últimament he tingut, ho confesse, la temptació del desànim. Convertit en una conversa a dues o tres parts, quasi un monòleg, ara mateix no estic segur de quina és la nostra parròquia lectora. Ignorem si hi ha més de quatre persones en tot l'univers món que traguen algun profit o plaer de les nostres cavil·lacions i del temps que dediquem a compartir-lo amb els altres a través de la lectura. En algun moment, pensar en aquest Laboratori, en el Patio Virtual i en qualsevol altra iniciativa independent invita a tancar-se en una tristesa melancòlica. Ja ho sabeu, des que ho vam engegar aquest és un plany que apareix de manera cíclica. Tothom gestiona el seu temps, els seus esforços i les seues ganes com pot: no és un retret, per descomptat.

Però no. Continuarem malgrat tot, mentre quedem alguns que vulguem continuar. Per al curs 2012-2013 ens queden unes quantes propostes: la llista que va proposar JJC (Cotten) encara és llarga, el Jordi proposà en la penúltima reunió presencial un llibre de Tristam Stuart (Despilfarro. El escándalo global de la comida), jo mateix tinc en ment alguns llibres d'economia política i el controvertit volum de John Perkins Confesiones de un gángster económico. Com que encara està tot obert i podríem començar pel setembre, us anime a fer propostes de lectura, tant en públic com en privat. Sobre la base de les vostres preferències intentarem elaborar una llista equilibrada durant els pròxims dies. Recordeu, però, que la regla d'or és la mateixa de sempre: qui fa una proposta es compromet a penjar un breu comentari sobre el llibre enqüestió al voltant del dia 23 del mes que li dedicarem. El debat subsegüent partirà d'aquesta base, si la resta de tertulians volen participar-hi.

Espere la vostra col·laboració amb neguit i amb delit. No ho oblideu: el nostre desànim contribueix a la victòria de la barbàrie!

dimarts, 26 de juny del 2012

El cosmopolitisme circular. A propòsit de La mirada cosmopolita, d'Ulrich Beck

El sociòleg Ulrich Beck (Slupks, Alemanya, 15 de maig del 1944) és un dels analistes més pertinaços de la societat contemporània des d’una perspectiva definida per la mirada cosmopolita, assumpte que constitueix, precisament, l’argument central del llibre que comentem. Un llibre que, ja d’entrada, m’afanyo a qualificar d’interessant i discutible ―això és, digne de ser discutit―, per bé que no exempt de defectes, com ara la proliferació d’apartats i subapartats, que fragmenten ara i adés la fluïdesa del discurs, o el to sovint reiteratiu, no tan propi de l’assaig com de l’informe acadèmic, i massa carregat en ocasions de langue de bois.
El punt de partida de Beck consisteix a postular l’entitat ontològica del cosmopolitisme, és a dir, l’existència d’una irreversible cosmopolitització en tots els ordres de la societat. La realitat s’ha tornat cosmopolita, argumenta, ni que sigui en el domini de la banalitat, lligat al consum. Vivim immersos, doncs, en un cosmopolitisme banal, anàleg en molts sentits al nacionalisme banal que, segons el psicòleg social Michael Billig, segregaven els estats de la primera modernitat. Ara bé: aquesta vivència quotidiana ―“trivial”, en diríem― de la realitat cosmopolita es troba encara lluny de merèixer l’atenció que caldria per part d’unes ciències socials ancorades en un nacionalisme epistemològic que ha universalitzat la perspectiva pròpia dels estats-nació, elevant-la a principi “lògic” per antonomàsia, a partir del qual continua explicant-se la dinàmica sociopolítica del món actual.
En conseqüència, Beck hi advoca en favor de l’articulació d’una nova mirada, d’una perspectiva observacional distinta de la que ha vingut predominant fins ara en les ciències socials: la mirada cosmopolita, oposada a la mirada nacional(ista). En el seu favor addueix una doble font de legitimació: l’existència d’una rica tradició europea de pensament cosmopolita, digna de ser tinguda en compte, així com la prova de foc que el cosmopolitisme va haver de passar en el segle XX, en tant que estigma en nom del qual es van perpetrar les pitjors massacres del període hitlerià i estalinista. De fet, hi apunta, històricament es dóna la paradoxa que mentre que la primera modernitat apareix presidida per una oposició entre el cosmopolitisme dels intel·lectuals i una realitat sociopolítica obstinadament nacionalista, durant la segona modernitat l’aparició d’una realitat cosmopolita coexisteix amb la persistència dels punts de vista nacionals. Cal abolir, doncs, aquesta dissonància cognitiva i fundar unes ciències socials en sintonia epistemològica amb la societat sobre la qual elaboren les seves anàlisis.
En realitat, caldria precisar, la mirada cosmopolita no suprimeix l’anterior, sinó que la integra en un marc superior, definit per la interdependència, el reconeixement de les diferències mitjançant la seva contextualització històrica, la volubilitat de les fronteres i el principi d’amalgama cultural. Mentre que la mirada nacional, escindida sempre entre dilemes excloents (això/allò, propi/aliè, interior/exterior, etc.), s’ha caracteritzat per la clausura i la introversió; la mirada cosmopolita, per contra, apareix com a inclusiva, en la mesura en què és capaç de prendre en compte la mirada nacional i reinterpretar-la d’acord amb una concepció epistemològica de complexitat creixent, defugint la ceguesa del nacionalisme epistemològic davant l’adveniment de l’actual era cosmopolita.
D’acord amb una analogia topològica, podríem dir que allà on la mirada nacional tan sols era capaç de distingir les dues cares oposades d’una mateixa realitat, la mirada cosmopolita hi descobreix un nou espai articulat en forma de Cinta de Möbius, en el qual resulta impossible de distingir cabalment entre interior i exterior. Val a dir que aquesta constatació ens aboca a un món que cavalca a lloms de la versió més desbocada de la paradoxa, un món que ha esdevingut un “manicomi babilònic” (Robert Musil dixit) on les conseqüències de qualsevol decisió resulten cada cop més difícils de predir, de manera que els efectes no buscats (benèfics o perniciosos, tant se val) es multipliquen inevitablement. Tot plegat dóna lloc a una crisi d’interdependència global, que es concreta en la societat del risc, sotmesa al que Beck anomena la Llei de la doble seqüela, en virtut de la qual els perills i inseguretats difícilment calculables (seqüeles de primer grau) engendrats per una civilització cada cop més global donen lloc, al seu torn, a una consciència pública mundial (seqüeles de segon grau), que a hores d’ara constitueix el principal motiu per a l’esperança.
Com he dit, La mirada cosmopolita és un llibre d’exposició prolixa i conté molts altres aspectes que he passat per alt. Així i tot, crec que les qüestions que acabo de ressenyar figuren entre les aportacions més valuoses de l’obra. Una altre assumpte és si les propostes de Beck m’arriben a convèncer. Jo diria que la perspectiva epistemològica que hi propugna incorre en el risc, no ja de l’imperialisme ―extrem que, al meu entendre, evita escrupolosament―, sinó d’un eurocentrisme mal dissimulat. De fet, la seva mirada cosmopolita sembla dependre en excés de l’experiència històrica de la unió europea, que esdevé ara i adés la pedra de toc del seu discurs. L’actual crisi econòmica ha contribuït a qüestionar la solidesa de tal model, i a hores d’ara les seves propostes se’ns apareixen privades d’una part important de l’argument de convicció que les nodria. Al capdavall, si una cosa ha posat de manifest l’actual crisi econòmica pel que fa a l’articulació de la unió europea, és que la unificació monetària i la circulació dels capitals financers resulta molt més factible que no l’articulació d’un espai polític comú amb veritable capacitat de decisió. Voleu millor prova de la persistència de la mirada nacional(ista)? La conseqüència n’és la cristal·lització d’uns mercats progressivament globalitzats, que escapen al control d'uns actors polítics zombis però amb la seva capacitat pràcticament intacta en tant que agents de conversió de les masses, a través dels aparells ideològics de l’Estat, la rèplica dels quals a nivell cosmopolita encara està per veure, atès que els efectes de les grans indústries multinacionals de l’entreteniment no ultrapassen ara com ara un nivell encara molt superficial.
Finalment, en un altre ordre de coses, crec que cada cop sembla més il·lusòria la pretensió de la mirada cosmopolita si aquesta es limita a enfonsar les seves arrels en la tradició europea. No s’hi veu ben bé per quin motiu aquesta tradició hauria de reivindicar un privilegi panòptic que li permetria situar-se en el centre observacional de la planetarització a què ens veiem abocats. Una perspectiva molt més realista ―que Beck, tot i les seves apel·lacions reiterades al “realisme”, no arriba a articular― contemplaria la possibilitat de reemplaçar-hi l’imaginari concèntric de la tradició europea, sustentat en l’esfera, per un altre d’excèntric, susceptible de prendre en compte d’altres geometries variables, basades en la proliferació de diferents focus, el model més elemental de les quals seria l’el·lipse.

dijous, 14 de juny del 2012

Notes d'ecologia de la ment (9)

El sabut és un perill públic

Un percentatge indeterminat dels malentesos i dels conflictes (posem-hi un 33,3%?) sorgeix d’un desequilibri mental molt difícil de curar, i que té el nom científic d’insanabile dicendi cacoethes, o pruïja compulsiva de tenir alguna cosa a dir sobre tots els temes imaginables. Aclarim les coses: l’«humanista» erasmià (o renaixentista) té una curiositat universal que l’empeny a voler informar-se sobre literatura escandinava i sobre teoria de les cordes, sobre política internacional i sobre cabalística jueva, sobre productes financers i sobre dialèctica hegeliana, i un infinit etcètera per definició. I no passa res. El sabut, però, més que curiositat té incontinència opinativa: potser en sabrà o no, potser hi tindrà curiositat o no en tindrà gens, però sobre tots els temes té una opinió molt clara, i la urgència indeturable d’expressar-la amb suficiència. La seva víctima propiciatòria, el seu boc expiatori preferit, és l’indecís, l’escèptic, el curiós circumspecte. Aquests cauen de quatre grapes en la teranyina del sabut, que els devora discursivament. El sabut deturpa el sentit sa de la gimnàstica erística i la converteix en teràpia circumstancial per a la seva gens ecològica afecció. A costa dels altres, és clar. Però ell no és conscient de patir la insanabile dicendi cacoethes, i per això ignora que necessita una llarga teràpia de dutxes fredes discursives, de modèstia en el silenci i d’humilitat en l’argumentació. Perquè, si no, és un perill per al medi ambient mental.

La ment impermeable (1): Els nostres, els altres
Qui pren partit (per un grup, per una opinió, per una manera d’actuar o pel que sigui) s’arrisca a tancar la porta. Amb pany i clau. Després ja no hi entrarà res, no en sortirà res. Disposat inconscientment a maximitzar els beneficis d’aquesta renúncia a la lliure circulació d’idees, es farà immune a qualsevol contradicció que li presenti la realitat. Cada indici que contradigui el partit pres serà reinterpretat, reciclat, engolit pel compromís preestablert. Fins i tot si els contraexemples superen en volum les confirmacions, sempre hi haurà el nostre partit pres per emparar-nos i alliberar-nos de la necessitat de pensar amb honestedat i de distanciar-nos dels nostres quan la realitat ho imposa. No és que calgui evitar la presa de partit, el que passa és que hem d’evitar que el partit ens prengui com a instruments seus. I això demana un esforç que molt pocs estan disposats a assumir.


La ment impermeable (2): “La xarxa social defineix la consciència”

La consciència potser no, però la percepció de la realitat, en moltes ocasions, sí. I crea monstres. Per una natural tendència a l’endogàmia, i seguint la llei del mínim esforç —que exigeix, entre altres, evitar el debat i la possibilitat d’haver de canviar d’opinió—, la majoria dels nostres congèneres es relacionen sobretot amb els qui pensen i actuen com ells. Aquesta homogeneïtat ideològica esborra la caòtica diversitat ambiental. Més encara que això: genera una fantasia en què acabem creient que el nostre món és el món, que la nostra rutina és la normalitat, que les nostres idees són una autoevidència de la realitat i que la dissensió és una anomalia monstruosa. Es perd el sentit de la realitat, per dir-ho simplement. I tots els contraexemples són sistemàticament minimitzats, reinterpretats, negats o senzillament ignorats. Un exemple. Els meus superiors jeràrquics, quan es van fer políticament més hiperactius, van escriure un llibre que començava més o menys així: «Davant la possibilitat d’una majoria d’esquerres al País Valencià [...]». No, no feu broma: corria l’any 2007... I els exemples es podrien multiplicar.

Efectivament, si no tens la capacitat o l’ambició de mirar cap a l’exterior amb la ment lliure, la teva xarxa defineix la teva percepció de la realitat.