dimarts, 22 de febrer del 2011

Iconologia de l'odi

Aquest llibre ―encara que dir-ne opuscle seria, sens dubte, prou més exacte― de Jonathan Littell va despertar la meva curiositat amb motiu de les ressenyes positives que va merèixer arran de la seva aparició i, sobretot, degut a l'interès que em va suscitar, i estic segur que no vaig ser pas l'únic, la lectura del llibre precedent de l'autor, Les bienveillantes (2007), el relat, torrencial com un vòmit, de les memòries d'un cultíssim botxí nazi que, amb una sensació a cavall entre la fascinació i el fàstic, vaig llegir de manera absorbent durant una grip a comencaments del 2008. Al dietari que escrivia aleshores hi vaig anotar les observacions següents, amb data de 28 de gener del 2008:

«He estat una setmana sencera de baixa a causa de la grip, període que he aprofitat per llegir Les benignes, de Jonathan Littell. No afegiré a penes comentaris als que ja n'han prodigat els crítics: la novel·la, tot i ressentir-se d'alguns defectes ―com ara alguns temps morts, una insisistència potser excessiva en les peculiars obsessions sexuals del protagonista i un final massa brusc― m'ha semblat senzillament impressionant, fins i tot, diria, aclaparadora. Es tracta, d'altra banda, d'una d'aquelles històries que no toleren l'adaptació cinematogràfica, si no és que abans hom les edulcora ―i, de passada, les falseja irremeiablement― per tal d'adaptar-les al paladar acomodatici d'allò que se'n diu el “gran public”.

»El principal encert de l'obra, al meu entendre, radica no tant en el fet d'haver contat uns fets que tots els interessats per la història del nazisme i la Segona Guerra Mundial coneixem massa bé des de fa molts anys, sinó en la seva capacitat per encarnar aquest relat en una primera persona viable, dotada d'una potència expressiva poderosa i que, a més a més, no busca la justificació a totes passades dels seus actes, perqué manté per damunt de tot la convicció que ho estaven per complet. Literàriament, la temptativa de Littell comptava, almenys pel que jo sé, amb un parell de precedents novel·lístics gens desdenyables, per bé que poc coneguts: La mort est mon metier (1952), del novel·lista francès Robert Merle, i Nights of the Aurochs (1979), del conegut escriptor i guionista nord-americà Dalton Trumbo (1905-1976). La primera no l'he poguda llegir encara, però si mal no recordo ―parlo de memòria, perquè en vaig llegir el llibre farà prop de quinze anys―, Trumbo a Nights of the Aurochs s'hi posava en la pell de Grieban (Grieben, en la versió castellana), un comandant del camp de concentració d'Auschwitz, i ho feia també a través del recurs a la narració en primera persona de la seva torturada trajectòria, tot elaborant-ne una mena Bildungsroman en la seva versió més desficaciada.

»De qualsevol manera, el projecte de Trumbo va quedar en estat embrionari a causa de la mort, cosa que no ocorre amb Les bienbeillantes, obra perfectament reeixida i acabada. Estem al davant d'una mena de procés de Kafka contat en primera persona per un membre del tribunal o per un dels botxins, on se'ns relata amb un luxe de detalls vertaderament fastuós, que en ocasions pot arribar a semblar hiperrealista, l'apocalíptic descens als inferns d'un lleial servidor de l'Estat. Aquesta és, almenys, la sensació que es desprén de tots aquells pasatges en què el protagonista, Maximilian Aue, fa gala del seu coneixement de la complicada màquina burocràtica del Tercer Reich, molt superior, sens dubte, al que en devien posseir la major part dels funcionaris reals de l'època.

»El llibre, una meditació sobre la naturalesa del crim d'Estat, en paraules del seu autor, constitueix una il·lustració esfereïdora de les conseqüències que, en determinades circumstàncies, poden derivar-se ―per dir-ho weberianament― d'un maridatge distorsionat i contra natura entre l'ètica de la convicció i l'ètica de la responsabilitat, portades a les seves últimes, monstruoses, conseqüències. Tot plegat, desemboca en una autèntica apoteosi de la despersonalització i el reduccionisme estadístic propis de la lògica burocràtica que, com a tal, cristal·litza en un infern pretesament assèptic, el Lager, la finalitat última del qual havia de consistir a protegir la Raça de Senyors de les conseqüències immediates dels seus actes, circumstància que no va impedir que els encarregats de dur-hi a terme la «solució final» es transformessin en uns autèntics degenerats, entre altres coses perquè ja ho eren des del moment en què decidiren planificar-la. I és que, com apuntava amb gravetat no exempta d'ironia el poeta polonès Tadeusz Różewicz, «el problema és la distància entre l'executor i la víctima. Es tracta, doncs, que la sang no esquitxi les mans i que els peus no ensopeguin amb les vísceres de la víctima. Són més aviat problemes estètics i d'higiene».

Fins ací el fragment del meu dietari sobre Les bienveillantes. He cregut necessari fer-hi alguna referència, perquè el text que tenim entre mans no s'entendria del tot al marge del procés d'escriptura de la novel·la, ni menys encara sense l'èxit que aquesta va assolir. Segurament, a Littell, per tal de construir el personatge de Maximilian Aue, li va caldre devorar una part important de la paperassa autoapologètica segregada per la patuleia de supervivents del nazisme i dels feixismes diversos que van proliferar a l'Europa de les primeres dècades del segle XX. Tal com calia esperar, entre la profusa «literatura» feixista, l'havien d'atreure'l molt especialment aquells testimonis que anaven més enllà de l'autoexculpació i s'esforçaven a transmetre el descens dels seus autors als inferns de la ideologia ―quan no a d'altres inferns més consistents― com una experiència dotada de «sentit». En d'altres mots: els testimonis que més podien interessar-li eren aquells que no pretenien tant l'absolució com la complicitat per part del lector. Una complicitat, val a dir, que el protagonista del relat de Littell invoca descaradament des de la primera pàgina. No és pas casual en aquest sentit, n'estic convençut, que la novel·la comenci amb una insidiosa captatio benevolentiae, adreçada amb irònica solemnitat als «[g]ermans de l'espècie humana», un dels hipotextos més notoris de la qual és el conegut poema de Bertolt Brecht «Als homes futurs».

Així i tot, en un primer moment no deixa de sorprendre que, en la seva temptativa de copsar l'etologia feixista ―qualificada hiperbòlicament com a «incursió», quan en realitat l'autor no passa de fer-s'hi un cafenet― Littell hagi hagut de recórrer, no a un autor alemany, sinó a una obra del filonazi való Leon Degrelle (Bouillon, Bèlgica, 15 de juny del 1906 - Málaga, 31 de març del 1994), promotor de la Legió «Valònia», futur Obersturmbannführer (tinent coronel) de les Waffen SS i l'home de qui pretesament Hitler hauria dit que si hagués tingut un fill hauria volgut que se li assemblés. El llibre en qüestió és La campagne de Russie, 1941-1945 (1949), escrit durant els primers anys del llarguíssim exili espanyol de Degrelle a l'empar del règim de Franco ―situació que no es va modificar gens ni mica, per cert, d'ençà de la instauració de la monarquia. Què té aquesta obra, podríem demanar-nos, que Littell no hagi pogut trobar en d'altres autors de la mateixa adscripció ideològica? El text d'El sec i l'humit no ho explicita de manera rotunda, però no crec equivocar-me en afirmar que l'escriptura de Degrelle aglutina, si més no, quatre característiques que resulten difícils de trobar juntes en la major part del corpus testimonial del feixisme:

1. La condició de supervivent de l'autor, entesa a la manera d'Elias Canetti, això és, en tant que l'atribut de poder del qual es troba investit aquell que s'ha enfrontat a la mort, però ha aconseguit desviar-ne l'escomesa sobre els seus camarades i n'ha sortit indemne. Aquesta sensació d'invulnerabilitat, en el cas de Degrelle, es veuria incrementada encara més si cap pel fet d'haver pogut escapar a la nèmesi justiciera dels vencedors en la Segona Guerra Mundial.

2. Absència total de sentiments de culpa: l'autor, el nazisme del qual sembla més cultural que biològic, s'hi presenta en tot moment com un combatent, un soldat defensor de la civilització europea enfront de l'escomesa de la barbàrie encarnada per les hordes asiàtiques, passant d'esquitllentes per damunt de detalls inconvenients, com ara l'extermini dels jueus.

3. Un remarcable tremp narratiu, de filiació netament tintinòfila, que es tradueix en un gust per la fabulació en si mateixa, amb una propensió, digna d'un vertader Tartarí de Tarascó nacionalsocialista, a relliscar constantment cap a la hipèrbole o la falsetat ―la presència de les quals, en tot cas, resulta tan reveladora per al comentarista com la veritat mateixa.

4. El desplegament d'un conjunt de categories conceptuals, estructurat en forma de parelles dicotòmiques, susceptibles d'anàlisi a partir de les teories psicoanalítiques que Klaus Theweleit (Männerfantasien, 1977), va establir a partir de l'anàlisi dels textos (novel·les, memòries, dietaris, etc.) redactats pels veterans dels Freikorps alemanys entre el 1918 i el 1923. La seva hipòtesi bàsica consisteix a postular l'existència d'«una estructura universal “del” cos del soldat mascle, és a dir, “del” polític feixista», la simptomatologia decisiva de la qual radica en el fet que «la cuirassa del cos, en la seva moticitat muscular, es dreça no sols contra una amenaça exterior, contra la “bullícia” de la realitat, la feminitat voraç o el proletariat fangós que inverteix l'ordre del món, sinó també contra el propi interior, contra la barreja de sang i de merda de la qual el soldat mascle, amenaçat de fragmentació, tem veure omplertes les seves entranyes. La “marea roja” ve tant de l'interior com de l'exterior; fins i tot és més forta a l'interior. És també contra ella que s'ha d'alçar l'heroïcitat feixista; és contra ella que cal enarborar perpètuament la bandera; és contra ella que cal estendre el braç cap al cel perquè el Führer pugui agafar-s'hi i salvar aquell qui s'ha enfonsat en el fang» (p. 122).

Fetes les precisions anteriors, caldria escatir encara la pertinència de presentar l'assaig com «una incursió en territori feixista». El subtítol em sembla, si més no, ambigu, atès que si, d'una banda, reflecteix amb exactitud la filiació ideològica del text de Degrelle, de l'altra, l'interpreta en funció dels postulats teòrics de Theweleit, que desborden per complet l'àmbit del feixisme, en la mesura en què, per ser exactes, es refereixen a «un cas típic d'exercici de la violència [que] es troba, pel cap baix, en la cultura viril tant eroasiàtico-americana com japonesa o islàmica» (p. 122-123), que és com dir pertot arreu. Lluny d'invalidar l'anàlisi de Littell, aquestes remarques vindrien només a indicar-nos que caldria situar-la en un àmbit molt més general, com ara el de l'estudi del fanatisme en tant que es fonamenta en l'exercici de la violència (no sols) política en el si d'un moviment de masses. Si és cert el postulat d'Eric Hoffer a El verdadero creyente (1951: 59-66) ―un llibre que sí que ens ofereix una valuosa tipificació ideal del fanatisme― sobre el caràcter en bona mesura intercanviable dels moviments de masses, atès que recluten els seus seguidors entre el mateix tipus humà (el frustrat), aleshores potser no sigui casual aquella proliferació universal del soldat mascle, a la qual es refereixen Theweleit i Littell en una diversitat de situacions, sovint escassament vinculades al que entenem per feixisme stricto sensu.

Ara bé: crec que una raó d'elemental prudència ens aconsella desconfiar d'una tesi com la de Theweleit caracteritzada per la més absoluta indefinició, en la mesura en què resulta aplicable a tot tipus de situacions, amb independència de les variables socials en joc en cada cas. Una mica més acceptable, per contra, resulta el punt de vista de Hoffer en relació al paper central jugat pel tipus humà frustrat en els moviments de masses, tenint en compte que la major part dels analistes de la psicologia de masses del feixisme, d'ençà dels treballs pioners de Wilhelm Reich (1933), han insistit en la importància central de la família autoritaria, en tant que institució central per a la reproducció massiva de l'ordre social mitjançant la conformació de l'estructura psíquica dels seus integrants. Posteriorment, aquest plantejament es va veure enriquit amb altres aportacions, com ara La por a la llibertat de Fromm (1941) o els estudis empírics d'Adorno et alii sobre la personalitat autoritària (1950), on, al costat del factor abans esmentat, posaven també de relleu la incidència de les doctrines religioses —en especial del protestantisme, seguint la interpretació, tan discutida a hores d'ara, de Max Weber— en la gestació d'aquesta mena de personalitat.

En conclusió, el llibre promet molt menys del que finalment dóna, però, almenys en el meu cas, ha constituït una incitació a continuar explorant, en forma d'un assaig més llarg, la peculiar iconologia segregada per les idologies basades en l'exaltació de la violència de masses.

dimarts, 8 de febrer del 2011

Rózewicz, a deshora


Sóc Emili, i aquest és el meu debut al Patio Virtual. Sé que arribe tard al debat sobre el llibre de Rózewicz, i per això he preferit fer-ho en una nova entrada, i no en aquell fil de comentaris que ja no deu estar seguint ningú. He dividit la meua aportació en: 1) una nota més genèrica, quasi propagandística (que també està bé fer-ne) que he penjat al meu blog perquè ací hagués afegit poc, i 2) uns pocs comentaris solts, no sé si destrellatats, que he volgut compartir ací amb els qui ja heu llegit el llibre. Si heu de "seguir el fil" amb algun comentari, serà millor que ho feu ací i no allà.

1) Un dels mèrits de la contextualització crítica de la poesia de Rózewicz és la de fer explícits els perquès de la seua tria estètica (els "metapoemes" de Rózewicz ho fan bastant, també). Puc entendre, i commoure'm amb la simplicitat rocosa (ho heu dit tots, i jo m'apunte) d'un senyor que ha vist la fi del món i no acaba d'entendre perquè continua habitant-lo. Però no entenc, ni compartisc, la simplicitat pretensiosa del poeta "adolescent" (en un sentit no d'edat sinó "intel·lectual", de tarannà artístic), que ja no viu "després d'Auschwitz" sinó (quasi) en el millor dels mons possibles. Allà on Rózewicz "abandona" l'estètica, ho fa per a emfatitzar en tot moment "l'ètica": sé que aquesta contraposició és del tot gastada i banal, però m'és útil. Un poeta contemporani, dels nostres, que escenifique aquest abandonament, ha de respondre a la pregunta de a canvi de què ha renunciat a allò més genèricament, tradicionalment poètic: em fa a mi l'efecte que no tots tenen una bona resposta a l'abast. Sé que això que he dit contradiu, en certa mesura, la crítica al "historicisme tradicionalista" que esbossava Guillem en un dels seus comentaris (i que ha explicitat recentment en el terreny musical): allò important no hauria de ser el "context" de Rózewicz, sinò què ens diu, d'home a home. Però a mi, si puc aprofitar d'exemple de lector "ingenu", m'ha servit de molt el context: quasi m'ha fet "possible" la lectura.

2) Com a home d'escasses lectures poètiques, la voluntat d'acostar-se al lector, a l'home (al poble?) de Rózewicz m'ha pogut recordar, com a molt, el nostre millor poeta "del poble", que és Estellés (i que apareix al llibre en un racó insospitat: les inicials "VAE" del suplement Posdata amb què està fet el llop de paper de la portada). Allà on Rózewicz tria l'economia de recursos poètics, Estellés opta per recuperar per al vers l'exuberància d'un idioma ja quasi només oral: aquells poemes en alexandrins, llargs, amb digressions constants i descripcions del seu poble (que és mig meu), de la ciutat, de les sensacions pròpies. Sóc incapaç de dur el paral·lelisme més enllà: dues circumstàncies, dos homes, dos poetes distints.

3 i 4) Rellegiré "Despullat", i altres poemes, sota la llum dels vostres comentaris sobre l'escissió del "jo poètic"/"self": és un angle que se m'ha escapat, en la lectura. Respecte a la forma en què els nostres poetes faran seua aquesta incorporació al magma poètic en la nostra llengua... que ens ho diga algun poeta. En favor de Rózewicz he de dir que els seus fragments metapoètics són més consistents amb la seua pràctica de la poesia que en alguns dels nostres poetes, que escriuen (afortunadament) versos molt millors que si feren cas dels seus manifestos, o que queden sovint atrapats en el cercle viciós de la "metapoesia", que queda així buida, insubstanciada ("la poesia es això i allò i per això sóc poeta", "quan escric pense en allò que escrigué aquell..."). Però ja me n'he anat massa lluny: si vos abelleix parlar dels nostres poetes actuals (avise: un tema delicat) caldrà tenir-ho en compte en la tria d'alguna de les futures lectures del club.

dijous, 3 de febrer del 2011

Pròxims llibres

Ja sabeu que la lectura d'aquest mes és El sec i l'humit, de Jonathan Littell (Barcelona, Quaderns Crema). Si algú de vosaltres no ha pogut aconseguir-lo, feu-m'ho saber per correu electrònic i us en faré un PDF (és un llibre breu, de 130 pàgines de tipografia "relaxada"). Si us interessa contrapuntar-lo amb El verdadero creyente d'Eric Hoffer i no l'heu trobat, el mateix us dic.

Si voleu anar avançant feina per al mes de març, podeu mirar d'aconseguir la novel·la breu de Mircea Cartarescu, El ruletista. Madrid, Impedimenta, 2010. I per a l'abril hem marcat ja la recent "entremaliadura" de Günter Wallraff, Con los perdedores del mejor de los mundos (Anagrama). Si la cosa funciona (i uns quants hi posarem esperances i treballs), anirem omplint els altres mesos de propostes. Ja n'hi ha unes quantes, només caldrà ordenar-les.

Permeteu-me recordar-vos que la conversa sobre Różewicz continua oberta, com totes les altres. Si voleu afegir-hi comentaris ho podeu fer quan us vinga bé. Si ho feu i voleu avisar la resta de contertulians, digueu-m'ho i ho arreglarem.