dijous, 27 d’octubre de 2011

Per què no hi ha socialisme als Estats Units?

Per què no hi ha socialisme als Estats Units?

Sens dubte, aquest llibre de Werner Sombart (1863-1941), escrit el 1905, constitueix junt amb La democràcia a Amèrica (1835-1840), d’Alexis de Tocqueville, una de les dues anàlisis clàssiques de la sociologia sobre la gran nació emergent a l’altra banda de l’Atlàntic. En tots dos casos, a més a més, hi trobem la mirada, entre atònita i escèptica, d’un europeu que, com els perses de Montesquieu, tracta d’explicar (i, sobretot, d’explicar-se) una modalitat social nova, sorgida de l’europea, però que el desconcerta en gran mesura. El llibre es complementa amb una presentació i un epíleg a càrrec de sociòlegs actuals, que contextualitzen les idees de Sombart, amb els seus errors i encerts, i ponderen el que encara tenen d'actual.

Ara bé: a diferència de l’obra de Tocqueville, l’escrit de Sombart, més modest en la seva concepció, tracta de respondre a un interrogant: com és que els USA, que a finals del segle XIX eren el país que més fidelment s'ajustava a les prediccions de Marx sobre la teoria del desenvolupament, no havien donat lloc a un moviment socialista equiparable al que per la mateixa època es registrava en molts països europeus.

La introducció i la primera part del llibre, dedicades a glossar el caràcter del capitalisme americà i la situació política dels treballadors, ens presenten una societat on el capital ha assolit uns nivells fabulosos de concentració, fins al punt que, en absència de qualsevol vestigi d'aristocràcia a l'europea i de classes de pagesos o menestrals, procedents de la societat estamental, el to sencer de la vida social es veu determinat pel sistema econòmic. Això dona com a resultat una societat urbana, amb enormes diferències entre rics i pobres, que conviuen en barris segregats al llarg de les abundants grans ciutats que hi ha arreu del país. Unes grans ciutats, val a dir, mancades del creixement orgànic o històric de les d'Europa, el desenvolupament de les quals s’ha produït ajustant-se a la lògica implacable de la quadrícula.

D’altra banda, els americans posseeixen una cultura intel·lectual pròpia, caracteritzada per l’esperit de quantitat, que es fa extensiu a les persones (“tant tens, tant vals”), amb la consegüent sobrevaloració de l'èxit, sobretot en forma de riquesa. L'ambició, doncs, és el tret més definitori de la mentalitat americana, fins arribar a l’egoisme, i compareix acompanyat de l’exigència d'eliminació de les traves socials que hi impedeixen l'exercici de la lliure iniciativa individual. L’adoració de l’èxit en el negocis i l’afició als esports espectaculars constitueixen dues facetes complementàries d’aquesta manera de ser.

D'acord amb l'aplicació mecànica de les teories marxistes, que afirmaven que l’exacerbació de les contradiccions del capitalisme desembocava sense remei en el socialisme, una societat així hauria de constituir terreny abonat per al desenvolupament d'aquesta doctrina. I, tanmateix, no és així. Entre els treballadors americans, els socialistes no constituïen el 1905, segons apunta Sombart, més que un grapat d'alemanys sense a penes seguidors. La major part de la classe obrera s’hi mostrava partidària d'una acció política independent. De fet, els treballadors nord-americans no estaven descontents amb el seu gènere de vida, ni s'oposaven pas a l'existència del capitalisme, sinó que professaven una fe optimista en la seva capacitat individual de millorar i en la grandesa del país, creences que actuaven com a poderosos factors de cohesió social, per damunt de les diferències de classe.

Quan descriu el sistema polític nord-americà, el sociòleg alemany posa l’èmfasi sobretot en la representativitat del sistema, que es tradueix en una superabundància de càrrecs electius, amb la consegüent professionalització de la maquinària dels partits polítics, necessitats de grans aportacions de capital per finançar les seves campanyes. D’una banda, això els permet comprar el vot dels desafavorits i, de l’altra, assegurar-se la fidelitat d’àmplies capes de la població a través de mètodes clientelars. En realitat, com tothom sap, les diferències ideològiques entre els dos partits hegemònics a penes són perceptibles i l'únic que ha impedit des de fa temps la seva convergència és la competició per acaparar els càrrecs. En conseqüència, poden abraçar o abandonar amb el major cinisme qualsevol causa popular, en funció de les seves respectives estratègies electorals, circumstància que els garanteix l’adhesió de les masses, perquè, tal com assenyala Sombart amb bon ull, els seus activistes sorgeixen del poble pla, d’acord amb un sistema en certa mesura similar al de l’església catòlica. D’aquesta manera, com que la jerarquia del partit descansa sobre un fonament democràtic, conserva la confiança del poble. L’abundància d’eleccions democràtiques, d’altra banda, fa que els nord-americans no s’interessen tant per les majories parlamentàries com per la tria d’aquells funcionaris l’activitat dels quals incideix de manera més directa sobre la seva vida quotidiana. Tot plegat, s’ha traduït en una enorme dificultat per a l’actuació d’altres organitzacions polítiques, com les de caràcter socialista, atès el convenciment dels treballadors que podran obtenir avantatges en el marc de la política bipartidista tradicional.

Un altre factor que impedeix l’extensió del socialisme té a veure amb el caràcter democràtic radical de la Constitució nord-americana, que és objecte d’autèntic culte per part dels ciutadans d’aquell país, en funció del seu caràcter obert i modificable (teòricament) en tot moment pel poble sobirà, a través d’eleccions directes. El ciutadà n'obté una sensació de poder il·limitat, molt més il·lusòria que no real, que es canalitza a través de l’opinió publica, canalitzada a través d’uns mitjans de comunicació que, en general, acostumen a mostrar certa simpatia cap als interessos dels treballadors. En relació amb això es troba la confiança dels nord-americans en el bon criteri de la majoria, la creença que aquesta es troba sempre en el bon camí i que les posicions minoritàries revelen algun tipus de punt de vista equivocat.

En la segona part de l’obra, Sombart es proposa mostrar les diferències existents entre la situació econòmica dels treballadors alemanys i els treballadors americans, que justificarien l’absència de socialisme entre aquest darrers. Sens dubte, es tracta de la part més tediosa de l’obra. Es basa en una sèrie de quadres estadístics comparatius, les dades dels quals van caducar ja fa molt de temps. D’altra banda, s’hi fa palesa una idea que ja havia tret el nas ara i adés en el text: quan l'autor està parlant de socialisme, en realitat només es refereix a la implantació d’aquestes idees en un sol país, Alemanya, sense tenir en compte d’altres situacions, circumstància que resta valor a les seves observacions, tenyint-les d’un cert xovinisme.

Per tal de no avorrir el lector, bastarà amb assenyalar ací que els resultats de la comparació demostren que els treballadors americans cobren uns sous dues o tres vegades més alts que els alemanys. Aquesta diferència resulta en bona part producte de l’estructura colonial dels USA, que repercutia en una societat necessitada de mà d’obra, amb un preu baix del sol i un alt desenvolupament tecnològic, fruit de l’existència d’una energia barata i abundant.

Un altre factor a tenir en compte és el tipus de residència. El treballador alemany habita en grans edificis veïnals, en contrast amb els seus col·legues nord-americans, que viuen en cases unifamiliars o de dues famílies, cosa que afavoreix l’individualisme i estimula la sensació de veure’s com a propietari. Les cases dels obrers nord-americans eren equiparables a les d’un burgés alemany mitjà, així com la seva alimentació i la seva manera de vestir. De fet, els treballadors dels USA gasten molt més en els seus habitatges, molt més confortables que els dels obrers alemanys. En aquestes condicions, lògicament, resultava difícil que el descontent arrelés entre la classe obrera nord-americana, que confiava molt més en la capacitat del capitalisme per millorar el seu benestar a llarg termini que els seus homòlegs europeus.

La tercera part del llibre, finalment, es refereix a la posició social del treballador, que als USA es beneficia d’una Constitució radicalment democràtica, d’un nivell de vida elevat i de la inexistència de romanalles feudals. Aquests factors propicien un tracte més franc i desimbolt entre les classes socials, i un interès per part dels empresaris per implicar els treballadors en la marxa de les empresa a través d’iniciatives de capitalisme popular i d’una atenció constant a les seves suggerències, destinades a millorar la producció.

A tall de cloenda, Sombart considera que totes les característiques anteriors no haurien bastat a impedir l’aparició del descontent i la consciència de classe entre els obrers americans, que hauria abocat tard o d’hora a l’aparició d’un socialisme puixant, si no fos per l’existència d’un factor addicional: la possibilitat d’escapar de l’engranatge capitalista emprenent el rumb cap a l’Oest, on a l’obrer li restava sempre la possibilitat d’acabar establint-se com a granger. D’aquesta manera, l’exèrcit industrial de reserva no va arribar mai a constituir-se i la completa proletarització dels treballadors s’hi va veure frenada.

Paradoxalment, com ja he assenyalat, Sombart, que hi havia apuntat amb notable sagacitat la idea que els USA anticipen el nostre futur, tanca el seu llibre amb la idea que totes aquestes condicions estan a punt d’arribar al seu final i que el país es troba en vespres d’assistir a l’adveniment del socialisme. Una mostra perfecta de com les conviccions d’un sociòleg poden portar-lo a concloure el contrari del que es desprèn de les seves dades.

I és que, en aquest món, qui no es consola és perquè no vol...


7 comentaris:

Emili Morant ha dit...

Cal agrair la glossa (extensa i exhaustiva) que del llibre ha fet Josep: ni tan sols els qui no l'han llegit tenen excusa per a no opinar (potser no sobre els detalls, però sí sobre les tesis generals de l'obra). Començant pel final dels textos (de Sombart i de Josep), és com a mínim desconcertant que, en un sol paràgraf final, faça una inferència en sentit contrari del que apunta tota la seua anàlisi prèvia. Aquesta concessió al "wishful thinking" és inconsistent amb el to general del llibre, que és lúcid, rigorós (fins on permet la qualitat de les dades de l'època) i d'aparent decepció pels fracassos del socialisme nord-americà.

Tanmateix, hi ha un bon grapat de detalls en què Sombart "encerta" endevinant l'evolució del capitalisme als EUA i a la resta del món que els ha pres per model. Llevat dels trams del llibre que es dediquen a explicar si un sofà en Nüremberg és més barat o més car que en Baltimore, la sensació general que he tingut llegint l'assaig és que semblava escrit ahir mateix. No puc saber quina part té això de profecia i quina part té a veure amb el fet que les conviccions nuclears dels ciutadans dels EUA no ha canviat massa des dels temps de Sombart. La descripció que fa de l'esquema mental segons el qual fins l'últim pària de la societat americana abraça el sistema capitalista és clarivident - i vigent encara, mutatis mutandis. El més miserable treballador de la meua edat sap que té temps per a morir tan ric com Steve Jobs, i ha mamat la idea que tots els obstacles que el separen de l'èxit (l'èxit econòmic, que s'identifica amb la llibertat i la felicitat) poden ser superats, enderrocats (pot canviar amb el vot els seus polítics, fundar una gran empresa...). El propi culte de l'èxit, magnificat pels mitjans, s'encarrega de fer oblidar les escasses probabilitats que una cosa així passe. En un país com el nostre, on tothom somia (fins i tot en les èpoques de bonança) ja no en l'èxit sinó en l'eliminació del risc, en fer-se funcionari, no deixa de sobtar que els americans siguen així. M'atrevisc a suggerir que igual que "ells" ja eren així fa cent anys, nosaltres potser també: en el nostre (polèmic, pel que sembla, historiogràficament parlant) "fracàs de la revolució industrial" hi ha potser un factor important de conservadorisme, d'acomodació - de les classes que podien acomodar-se, és clar.

El text convida constantment a projectar les seues reflexions ja no a la societat americana d'avui dia, sinó a la nostra mateixa. Les seccions que descriuen la manca de diferències ideològiques entre els dos partits americans i el fonament d'aquesta coexistència en el reflex d'interessos particulars en conflicte són ben suggeridors ara que falta no res per a unes eleccions generals. Però aquesta classe de salts són perillosos, i ens poden dur ben lluny de la matèria del llibre: si vos va la marxa ja traureu vosaltres estos i altres temes.

Josep J. Conill ha dit...

Emili, veig que coincidim en la impressió que ens ha fet el llibre. La veritat és que, deixant de banda la torpesa amb què està redactada la segona part i el pronòstic final sobre la pròxima implantació del socialisme als USA, Sombart l'encerta plenament. En aquest sentit, em sembla especialment lúcid el seu diagnòstic que els Estats Units prefiguren el nostre futur. De fet, ha estat així i, si com tu molt bé assenyales, ells han perseverat en la seva manera de viure, al mateix temps ens l'han encomanada, de manera que a hores d'ara vivim en una societat de costums barrejats. Per aquest costat, crec que nosaltres hem canviat molt més que ells: en realitat, després de la castellanització galopant que experimenta la nostra societat, a la qual s'ha superposat una "americanització" trivial però molt eficaç, jo diria que de la societat valenciana de fa cent anys en queda molt poca cosa, i en uns quants anys el poc que encara queda haurà desaparegut completament.
En qualsevol cas, resulta innegable que, com va dir aquell, "els clàssics ens llegeixen" i el llibre de Sombart ens incita a analitzar aquesta "americanització" de la societat valenciana que s'ha produit en les dues darreres dècades. Es tracta d'un fenomen que Enrique Gil Calvo assenyalava en un article d'El País el 2007 i d'aleshores ençà no ha cessat d'accentuar-se. Algun dia caldrà que algú faci un repàs dels tòpics del discurs de la dreta valenciana des d'aquest punt de vista i potser trobarà que, sobretot al llarg de l'Era Camps, aquest discurs s'ha construït sovint com una paròdia del discurs sobre la Nova Frontera de l'administració Kennedy. Potser a partir d'ara, amb la crisi econòmica, les coses començaran a canviar, encara que jo no em faria tampoc massa il·lusions.

Emili Morant ha dit...

Interessant l'article que suggereixes d'"El País", afegisc a continuació l'enllaç:

http://www.elpais.com/articulo/opinion/americanizacion/Madrid/elpepiopi/20070616elpepiopi_13/Tes

Esperaré a prolongar el debat a que hi participe algú més. A més: em falta encara l'epíleg del llibre, que sembla una "actualització" o revisió del text de Sombart.

K. ha dit...

Perdoneu que haja tardat tant a participar, però estic tenint unes setmanes complicades i no he pogut fins ara.
La veritat és que després de la magnífica recensió de JJC, generosa i informativa, i de l'intel·ligent comentari d'Emili, a mi em queda poca cosa a afegir-hi.
En començar el llibre tenia molta curiositat per veure com es plantejava l'arxifamosa tesi de la mobilitat horitzontal, atribuïda entre altres a Sombart. I vaja, no vaig trobar que la plantejara de manera especialment brillant. Sí que és veritat que, per a les dades que manejava en el seu temps (recordem que som a principis dels principis del segle XX, quan la sociologia encara no era una disciplina acadèmica consolidada), per a les limitacions d'experiència i materials amb què el va fer, el llibre de Sombart demostra una perspicàcia extraordinària. Em va agradar molt allò que comentava Emili sobre la nul·la diferència ideològica entre els dos partits "propietaris" del sistema electoral, i també vaig trobar encertadíssima la reflexió de l'autor sobre la manera com el sistema "compra" els líders obrers a base de càrrecs i prebendes. Llegint el llibre em feia l'efecte que encara no ens hem fet càrrec de fins a quin punt la societat nord-americana és exòtica per nosaltres, europeus d'una Europa ja no vella sinó agonitzant. Potser no és un contrast tan bèstia com l'Orient llunyà, però com diuen els titafredes d'allà, "Déu n'hi do".
Ara bé, una mica desencantat per la historieta de la mobilitat vertical, afirme que la posada al dia de l'epíleg és realment extraordinària. I m'ha fet veure una cosa que només sospitava a través de mitjans indirectes (pel·lícules, per exemple), i és la importància que el problema ètnic tingué en tota aquella excepcionalitat americana. L'argumentació materialista és potent i no s'ha de menysprear, però la qüestió cultural s'escapava als marxistes i fauna semblant. La integració social dels immigrants, produïda en primer lloc a través dels grups de la seua mateixa procedència, i la situació de conflicte o tensió latent amb les nacionalitats dominants en un país al·luvial com aquell, m'ha fet pensar en un tema que m'interessa moltíssim, el de les identitats complexes i la pluralitat de grups de solidaritat primària. És una mica trist que m'haja excitat més l'epíleg que el llibre, però us ho dic tal com ho veig. Ara bé, l'agudesa de Sombart en intentar entendre el problema és veritablement encomiable, i la lectura és plaent (feta l'excepció, per descomptat, del penyasso infumable de la segona part. A JJC, amb sarcasme, li agrada anomenar-ho "quantitofrènia", però bé, seré polit i em limitaré a apuntar que la quantofrènia no és un dels meus vicis).
Bé, ha estat una lectura interessant, sí senyor.

K. ha dit...

Ah, i per cert, em sembla que aquesta enrabiada de Ratigan té molt a veure amb el nostre col·loqui, amb l'actualitat i amb moltes coses més... M'hauria agradat saber què en pensaria Sombart...
http://www.youtube.com/watch?v=wb9qK7LF7kA

Josep J. Conill ha dit...

Ja tens raó, ja. La complicitat i la falta de valor que hi denuncia Ratigan no fan més que confirmar les remarques de Sombart sobre la connivència dels dos partits hegemònics en el sistema polític nord-americà. Una situació, val a dir, que cada vegada ens resulta més familiar, en la mesura en què, per damunt de les diferències de matís, els dos grans partits espanyols coincideixen sobretot pel costat de l'omertà, és a dir, en allò que oculten de manera còmplice a la ciutadania.
Al capdavall, el que reclama Ratigan és el mateix que hauria d'haver fet (i no va fer) Zapatero quan es va veure obligat per les pressions americanes i alemanyes a aplicar tot aquest paquet de mesures d'ajust econòmic que xocaven frontalment amb el programa que li havia valgut l'elecció. Un polític com cal s'hauria adreçat a la nació, explicant la situació i, acte seguit, hauria dimitit i convocat eleccions. Tot abans que esdevenir l'instrument del segret de la sobirinania nacional que afirma defensar. En comptes d'això, ens va oferir una versió dolenta del vell acudit de Groucho Marx: "Aquest són els meus principis. Si no li agraden, en tinc uns altres de recanvi".
Això sí, Groucho tenia molta més gràcia.

K. ha dit...

Hòstia santa! Telepatia! Això que has escrit tu sobre el que hauria d'haver fet Rodríguez, àlies Zapatitos, és literalment, exactament, el mateix que vaig dir jo fa uns mesos durant una conversa d'esmorzar sobre el mateix tema.