Accions individuals, efectes col·lectius

Tenim clar que quan molta gent fa —de manera deliberada i sostinguda— una acció diferent de l’habitual, aleshores es produeix un canvi social, qualitatiu i quantitatiu, a gran escala. També sabem que si això no passa, si tothom continua fent el que feia, no es produeix cap canvi. Però què passa en els estadis intermedis? La teoria de les catàstrofes s’encarrega de formalitzar l’aparició de les discontinuïtats a partir d’una certa massa crítica que les fa possibles. I què passa, llavors, amb les accions individuals i esparses?

Un canvi de norma esdevé una norma nova a partir del moment en què la suma de casos individuals crea una tendència col·lectiva que instaura una nova norma. Mentre això no passa, la tendència a passar de l’individual al col·lectiu  lluita contra el corrent. Els actes individuals, privats, només tenen conseqüències col·lectives a partir d’una certa escala; mentre no l’assoleixen, són accions inútils. Bé, no exactament inútils, perquè mentre una tendència nova existeix, continua existint la possibilitat que arrossegue algú més. I, al capdavall, el fet que hi haja una minoria que fa una certa cosa constitueix teòricament una prova permanent que aquesta cosa es pot fer (dic teòricament perquè això no sempre és així: hi ha accions que són viables a escala petita però impossibles a gran escala).

Això ens fa veure que l’acció individual és profundament ambigua, sempre que no forme part d’una tendència creixent notòria. Si no es troba inserida dins una tendència cap a la massa crítica que produeix la discontinuïtat, l’acció individual no provoca cap canvi real. Té una utilitat moral i individual: produeix la satisfacció personal de la coherència amb una idea, el plaer íntim de la tria d’una acció conscient d’acord amb un criteri, però res més. Deixarem de banda el fet que aquesta tria conscient i aquest criteri poden ser una mera il·lusió de l’esperit, ja que molta gent fa accions deliberades per pura credulitat, per imitació dels altres, per seguir una consigna de partit, per beateria o pel que siga. El motiu de fons pot ser espuri, però és real quant a les conseqüències —és a dir, la satisfacció subjectiva que provoca. Alhora, tendeix a crear una relació de wishful thinking en relació amb la realitat, és a dir, d’autoengany. Qui fa una acció solitària i inconnexa, sovint passa del condicional a l’indicatiu: sense adonar-se’n, parteix de “si molta gent feia el mateix, tot milloraria” i arriba a “com que alguns com jo ho fem, algun dia tot millorarà”. L’acció voluntària i desinteressada esdevé a vegades incondicional, tot i ser inútil si es mira des de la perspectiva del que se suposa que és l’objectiu últim.

Quines conseqüències pràctiques cal extraure d’això? Que només hauríem d’apostar al cavall guanyador, o que l’acció incondicional té sentit suficient només amb la satisfacció íntima que proporciona? Com en tantes altres coses, la simplificació i el dualisme no resolen res, ací. Tot canvi social és, per definició, una amalgama d’accions individuals, però les accions individuals també prenen una part del seu sentit a escala estrictament privada. Una acció que ara et conforta individualment pot convertir-se a mitjà o llarg termini en una font de frustració, o bé en un hàbit privat, gairebé mecànic i innocu. Tot depèn de les circumstàncies (socials) i de les personalitats (individuals).

L'ou de la serp

Fa vuit anys que vaig escriure això:

"Reprodueixo uns quants comentaris sense esmentar-ne la font:

«Sí senyors, capdavantera del tot. La ciutat i regne més destacats de les imperials Espanyes. Tota una munió de medalles en l’Informe Raxen del proppassat mes de juny. Som els millors, o almenys estem entre els millors. Quina quantitat de pàgines, quina pròdiga acumulació de raons per a estimar la Dues Vegades Lleial i Coronada Ciutat del Túria i la comunidad autónoma de què és capital! Us assegure que estic sorprès. Mireu-vos l’informe amb calma, i veureu que podem donar lliçons a la resta d’Europa Accidental sobre... la criança de l’espècie més destacada i predominant entre totes les espècies zoològiques valencianes. Mireu-vos-ho, és una recomanació cordial. És per sentir-se’n orgullosos! Primer premi, medalla d’or i grossa de Nadal, sí senyor.

»De veritat, i sense bromes: seguisc des de fa un parell d’anys els informes Raxen, i la sensació que transmeten les pàgines dedicades al País Valencià és de degradació constant. La quantitat i la “qualitat” de les agressions feixistes augmenta en aquest país any rere any. Parlem de vandalismes diversos —curiosament, sempre contra els mateixos—, d’agressions xenòfobes i racistes, d’assetjament a les aules, d’actes públics d’extrema dreta tolerats i impunes, de negacionisme de l’Holocaust, d’amenaces i boicots, d’atacs a indigents, d’extremisme ultra en el futbol, etcètera. Sí, d’acord, parlem de tot això, parlem de les més de 600 agressions —moltes d’elles de violència simbòlica; la majoria, agressions físiques— que enregistrava l’informe del Moviment contra la Intolerància en 2007. Però parlem també d’una forma molt més subtil i anònima de violència, d’agressions que no es veuen ni les recull cap informe perquè formen part de comportaments quotidians gairebé imperceptibles. Parlem de la manera com els policies tracten els immigrants que esperen hores i hores en les cues de les comisaries per deixar en regla la seua documentació; parlem del fàstic amb què es fan a la feina determinats comentaris intolerables i revoltants; parlem del gest repulsiu amb què hom es mira una colla d’àrabs o de negres que es reuneixen al carrer pacíficament; parlem de la indefectible i omnipresent adversativa de “jo no sóc racista però”; parlem de tantes i tantes coses que la gent d’ací s’està acostumant a fer cada vegada amb menys freqüència i amb menys vergonya, amb desparpajo. Ara, d’aquest descarament progressiu, en diuen actuar sin complejos.»

En aquest comentari hi ha si més no dos aspectes dignes d’esment. El primer, bastant obvi, es referiria a l’augment del feixisme agressiu, sobretot a València. El segon, derivat de l’anterior però fonamentat en l’experiència diària, l’increment d’aquestes conductes fins en un nivell micro, la qual cosa implica la permeabilitat de la població respecte dels pressupòsits que fan possibles (i legitimen socialment) les conductes assenyalades en el punt anterior. I això, tal com insinua el meu amic, és el més greu i preocupant de tot.

Conec l’Informe Raxen. Els mitjans de comunicació se’n fan ressò cada estiu, i qualsevol persona amb una mica de sensibilitat sobre aquests temes en coneix almenys l’existència. Els qui sembla que no es consideren al·ludits són els poders públics valencians. En efecte, l’èxit ascendent que any rere any sembla tenir la cria de l’espècie raxen a la ciutat del Túria no entra en les estadístiques d’autopropaganda de la famosa alcaldessa i del no menys famós president. Per si això fos poca cosa, s’ignora quines mesures prenen els representants de la ciutadania sobre aquesta qüestió. Molt curiós, tot plegat.

Les accions que recull i denuncia l’informe anual sobre racisme i xenofòbia són, sens dubte, terribles. Però són només una mostra del que succeeix en una societat. El que no es veu tant, en canvi, el que passa en la grisor de la quotidianitat, aquesta immensa realitat submergida és el que hauria de fer més por. No sé si València destaca en aquest aspecte més que altres urbs del Regne d’Espanya, però crec que la major o menor freqüència d’aquestes agressions habituals dóna el to de la salut democràtica de cada país. I això no es pot estudiar ni retratar amb tanta facilitat com els fets que arriben als registres oficials o oficiosos.

Una persona molt pròxima a mi m’ha explicat nombroses històries d’aquestes que passen desapercebudes per a la majoria de la gent. Aquesta persona procedeix d’un dels països europeus excomunistes, i es guanya la vida de mala manera en l’administració d’una empresa mitjana de l’àrea metropolitana de València. Alguns dels treballadors d’aquella empresa són estrangers, sobretot sud-americans, i la cap d’administració els professa un menyspreu i un fàstic explícits, sovint verbalitzats en comentaris repugnants en petit comitè. De totes les anècdotes que en conec, n’exposaré aquí una de les que més m’han impressionat. Aquesta senyora, originària d’un poble d’Albacete, explicava a la feina històries esgarrifoses que havia sentit contar sobre immigrants que intenten passar a Europa en pasteres, o com a polissons en vaixells diversos. El comentari era més o menys el següent:

Dicen que muchos barcos, cuando descubren a polizones inmigrantes, los echan al mar para evitarse problemas con la Guardia Civil, porque tienen que avisar, retenerlos, dar explicaciones, y eso es muy jodido. Y si los ven en pateras hacen como si no hubieran visto nada. Es muy fuerte... Pero en realidad no hay más remedio que hacerlo, yo los comprendo...

Paraules com aquestes, expressades sense embuts en presència de persones que al capdavall són també immigrants, reflecteixen alguna cosa més que les conviccions delirants d’una ment malalta. Precisament una filla d’immigrants d’Albacete! Però, és clar, ells van passar de una parte de España a otra, ells són nacionales —«¡Nacionales! ¡Sólo contrataremos a nacionales!», es va posar a cridar un dia per telèfon aquella mateixa persona, o més aviat presumpta persona, o pseudopersona. Reconec que a aquest tipus de conviccions sóc incapaç de respondre amb explicacions racionals i enraonades; el xoc de valors i de creences és tan brutal que la resposta que m’evoca, diguem-ho delicadament, no té res a veure amb l’argumentació i la discussió.

Seria interessant de fer un recull d’anècdotes d’aquest tipus, i també un catàleg de les diverses reaccions verbals i no verbals que evoquen el racisme, la xenofòbia i altres barbàries semblants entre nosaltres. Dic que se’n podria fer un recull perquè, al cap i a la fi, el repertori és relativament limitat, s’aprèn per imitació (o per contagi) i reapareix de manera recursiva en contextos informals. Sabem, però, que ningú no ho farà mai, això, tot i que l’anomenada sociologia de la vida quotidiana té una tradició ja molt respectable. Llàstima, perquè si volem canviar les coses per fer un món més suportable necessitem realment un mapa d’aquestes conductes a escala reduïda. I saber exactament com es creen, com es transmeten, com es reprodueixen. Sense això, palpem tothora amb els ulls embenats l’elefant i creiem que en fer-ho percebem la totalitat de l’animal. El que ens cal no són uns prismàtics per veure la punta de l’iceberg, sinó un sònar de profunditats. M’agradaria saber com s’aconsegueix això, però he de conformar-me a imaginar-ho i deixar-ho escrit."

Ha passat el temps, i tot allò ha començat a aflorar de manera compulsiva.