dijous, 29 de març del 2012

La huelga

Cuelgo en esta página dos textos de personas o medios por los que siento respeto intelectual y que me han llegado en los últimos días gracias a Facebook, por si pudieran ser de vuestro interés o quisierais tomar una "ronda de cervezas virtual" comentándolos:

1) José Antonio Palao:
"Voy a hacer huelga el día 29 de marzo. No creáis que ha sido una decisión fácil. Vi a mucha gente criticar el bipartidismo en el último período electoral, pero no he visto a casi nadie de aquellos criticar el bisindicalismo, que ha resultado tan o más perjudicial que aquél para los intereses de los trabajadores en el Estado español. Comparto con la mayoría de mis amigos y compañeros renuentes a hacer la huelga, el estado de hastío ante estos sindicalistas burocratizados y apoltronados cuya única función en los últimos años, de cara al interés general, ha sido convocar estas bochornosas huelgas de un día que para lo único que sirven es para domesticar a la clase trabajadora induciéndola a creer que eso es todo lo que se puede hacer en la lucha contra la explotación, y consiguiendo así acallar los ánimos de los explotados. Llevan décadas sin haber conseguido absolutamente nada relevante por estos métodos y sometiendo cualquier otro tipo de lucha al ninguneo y al ostracismo. Si para los partidos institucionales la democracia consiste en votar cada cuatro años, para esta gente parece que la lucha de los asalariados consiste en manifestarse el 1 de mayo y hacer una de estas huelgas folclóricas cada x.
¿Qué me ha hecho, pues, cambiar de opinión? Sencillamente, que a través de conversaciones, en la calle o en las redes sociales he visto que este movimiento del 29M ha ido sirviendo de aglutinador de las fuerzas antiderechistas en todo el Estado, más la absoluta convicción de que un fracaso de esta huelga sería otra carta en blanco y otro espaldarazo al bárbaro dogmatismo liberal de los recortes y el debilitamiento del papel redistributivo del Estado, que es, a través de la educación, la sanidad, la cultura y las ayudas a las víctimas del capitalismo, la única función noble que le queda. No oculto mis cartas: ha sido la actitud de muchos de mis contactos libertarios hechos en los últimos meses, pese a que yo nunca me he definido como anarquista, los que me han acabado convenciendo de que estamos ante una oportunidad única de coordinar las diversas luchas anticapitalistas. Por eso, voy a hacer la huelga y escribo este post para influir en los indecisos –por miedo, por hastío de los burócratas de UGT y CCOO, por todas las razones que he expuesto en el párrafo anterior- que pudieran leerme y llamarlos a secundar la convocatoria. En política no puede haber principios absolutos, por muy firmes que los de cada cual sean, porque las dinámicas colectivas implican el acuerdo, la búsqueda de alianzas, la cesión, la estrategia frente al enemigo común. No tengamos miedo. La mejor posibilidad de que la huelga no sea un drama para cada trabajador particular, por acoso de su patrón, es que ésta sea un éxito clamoroso.
Ahora bien, como profesionales del sindicalismo que son, y en tanto que huelguista el próximo jueves, les pongo a Méndez y a Toxo una condición, les exijo un compromiso: si la huelga es un éxito no hagáis la jugarreta de siempre y llevad las demandas de los trabajadores hasta sus últimas consecuencias. Si la huelga fuera un fracaso, se os debería caer la cara de vergüenza, si como profesionales del sindicalismo que sois, no dimitís inmediatamente y dejáis que dirija la lucha obrera gente más capaz, más honesta, más creativa. Gente cuya talla moral e intelectual esté a la altura de lo que exigen los tiempos. Hay millones."

2) Revista de cine "Shangri La - Textos Aparte":

"Estos días hemos leído y escuchado muchas opiniones sobre la convocatoria de la huelga desde la izquierda no exentas de dudas al respecto por el papel que juega quien la ha convocado, y sobre la necesidad de buscar nuevas fórmulas porque se duda que una huelga de estas características sea realmente eficaz, etc.

Nuestro sentir lo resume el pequeño titular que los amigos de la Llibreria Xoroi ha publicado en su muro y que compartimos plenamente. Mañana cerramos por huelga, sin mirar quien la convoca. Sin ninguna duda. Tenemos la imperiosa necesidad de protestar y movilizarnos más allá de otras cuestiones.

Tras las burocracias sindicales y al margen de los propios sindicatos mayoritarios se encuentran todos aquellos con quiénes queremos estar. Defendamos los derechos que tanto años de esfuerzo y lucha ha costado conquistar.

Mañana estaremos en huelga y en la calle."

Fragmento de "Con uñas y dientes" (1978) de Paulino Viota, película que se anunció como "la primera película española de lucha de clases":

dimarts, 27 de març del 2012

Contra la putrefacció ambiental

José Vidal-Beneyto (2010): La corrupción de la democracia. Madrid, Catarata.

La reflexió de Vidal-Beneyto (1927-2010) recorda en molts punts el que vam veure durant la lectura del llibre de Tony Judt. No deixa de ser curiós que coincideixin tant dos autors socialdemòcrates en les darreries del seu transcurs vital. Vidal-Beneyto, que com sabem era assidu de El País i havia participat activament en la transición ejpaññola a través de la Platajunta, es fonamenta en uns quants punts bàsics i hi torna article rere article. D'una banda, la idea que el sistema de democràcia representativa es troba corcat pel desprestigi de la política professional (corrupció), per l'auge de l'individualisme gregari, per la desaparició del sentit crític i pel fet d'haver-se convertit en un pur mercadeig periòdic de vots sotmès a les lleis del màrqueting i de l'oferta-demanda. També s'ocupa sovint, i en relació amb això, de la decadència de la socialdemocràcia i de la dretanització de les esquerres (corresposta per l'extremadretanització del centre i de la dreta, és clar). En aquest punt, Vidal-Beneyto és implacable amb molts dels seus antics companys de viatge, que el consideren un "viejo izquierdista". Seria interessant veure què hauria escrit entre 2010 i 2012, amb la genuflexió (o el viratge dretà) de Rodríguez Zapatero, la sodomització per part dels poders financers, el desfermament del rodillo de la dreta, els 15-M i similars, o el que ha passat amb els Gürtel, Brugal, etcètera. Segurament hauria disparat amb artilleria pesada contra tiris i troians en aquest cagalló polític que encara anomenen "democràcia". Una altra de les qüestions que el preocupaven era la deriva d'un capitalisme que ha passat de l'esquema renà (comunitarista, preocupat per la cohesió i basat en allò que diuen "economia real") a un esquema anglosaxó (ultraindividualista, centrat en el guany a tot preu encara que siga enfonsant les economies deprimides, i muntat sobre la base especulativa de l'anomenada "economia financera"). El preocupava molt la tendència cap a la dictadura de les multinacionals i, notablement, la destrucció física del planeta en mans d'una voracitat sense límits. Les seves observacions sobre els nacionalismes perifèrics i imperials, sobre l'estat i la nació, tenen elements interessants però no són el més brillant del llibre.

Una de les grans virtuts de La corrupción de la democracia és, al meu parer, tota la reflexió sobre la necessitat d'un altre tipus de democràcia i d'un altre tipus de capitalisme. Les seves paraules són clares i unívoques: "Consideradas como la quintaesencia del régimen democrático, las elecciones no son sino uno de sus dispositivos, que, en algunas ocasiones, funciona como simple operación legitimadora de los intereses dominantes. [...] el sufragio, tal y como se practica, con la pretensión de dar el poder al pueblo, lo que hace, en realidad, es sustraer a su decisión los verdaderos problemas y fundar un consenso blando sobre el que se apoya la clase dirigente" (pàg. 124-125). Llegint passatges com aquest recordava jo les paraules en què el sociòleg mediàtic Salvador Cardús menyspreava les exigències de "democràcia real ja", tot proclamant que " la democràcia real és de metacrilat i està plena de paperetes impreses dins d’un sobre". Molt bé, sí senyor, això sí que és pensament crític i no domesticat, això són paraules de sociòleg amb consciència històrica. Sort que tenim els salvadors de la pàtria, i no aquests soviètics decadents com Vidal-Beneyto. Mare de Déu. Per contrapuntar, Vidal-Beneyto subratlla: "La democracia se nos ha muerto de frustración, de apatía, de hipermediatización publicitaria, de adicción al poder. Lo que ahora tenemos ante nosotros es su cadáver y todos sabemos que lo único que cabe hacer con los cadáveres es enterrarlos o resuscitarlos" (pàg. 179).

Seria excessiu si deia que el llibre pòstum del sociòleg de Carcaixent m'ha deixat una mica insatisfet. Tot i això, he de reconèixer que té el problema típic de les miscel·lànies o reculls d'articles d'un mateix autor: redundància constant, absència d'un fil argumental coherent, heterogeneïtat de tons i d'estils... Tot això apareix, en major o menor mesura, en aquest llibre que, malgrat tot, és interessant i valent. Una altra cosa que haurà de disculpar el lector és la presència repetitiva de personatges i circumstàncies de França, molt per sobre dels exemples hispànics. És natural: el vincle de Vidal-Beneyto amb París va ser molt fort des del moment en què Raymond Aron (també omnipresent al llarg del text) el va acollir, tant a ell com a molts altres intel·lectuals antifranquistes. La figura de Sarko probablement és el Leitmotiv predominant de molts dels articles d'aquest llibre. En fi, són coses que passen. Finalment, entre els inconvenients del llibre subratllaria una escriptura sovint feixuga, no precisament literària, que li dóna un to una mica "tècnic". A més, la puntuació de Vidal-Beneyto no és precisament perfecta, amb un abús de la coma que en alguns passatges resulta irritant. Clar, no se li pot demanar tot, però en comparació guanya molt el llibre de Tony Judt en aquest aspecte.

De tota manera, bé està que es diguen les coses pel seu nom. La democràcia actual no sols és una democràcia de corruptes, sinó una democràcia podrida. Entre una socialdemocràcia sense rumb, un sistema econòmic antropòfag, una participació reduïda a fitxar cada quatre anys, les multinacionals que manen més que els estats, el totalitarisme dels poders financers (l'expressió és de Vidal-Beneyto), l'eclipsi dels interessos comuns, un individualisme brutal, la destrucció del planeta, la patrimonialització del món i l'auge del reaccionarisme, veus com aquesta ens serveixen per aclarir una mica la ment i respirar un aire menys tòxic que el dels telenotícies i els diaris. I això que, tal com ell ens recorda que diuen els francesos, "le pire n'est jamais sûr". En resum, lectura recomanada.

dissabte, 10 de març del 2012

Notes d'ecologia de la ment (8)

La ment captiva (una tipologia)


1. El fanàtic
Aquest és un dels clàssics, naturalment. El fanàtic recita un credo de manera compulsiva, té una col·lecció molt limitada de claus que pretesament ho expliquen tot i les empra de manera gairebé mecànica, però amb un ingredient de seguretat i d'entusiasme, de fogositat, que altres perfils no tenen. Posat que siga cert que les persones no empren la ideologia sinó que la ideologia les empra a elles, el fanàtic és l'exemple més reeixit d'aquesta relació instrumental. És incapaç de concebre cap realització dels seus ideals que no siga completa i ortodoxa, ni cap relació amb els ideals que no siga el de la submissió i el sacrifici. Viu en un estat d'excitació ideològica permanent.

2. El dogmàtic
Es caracteritza no tant per la fogositat com per la seguretat i la rigidesa de la seua relació amb les idees. El dogmàtic, més que un credo té un decàleg, i desconeix la possibilitat de dubtar-ne la racionalitat. No necessàriament té explicacions per a tot, perquè no tot li interessa, però sí que sap sotmetre's a autoritats a les quals atorga el coneixement sobre tot. Té la tendència a interpretar-ho tot de manera literal, i per això és qui més inclinat està a confondre les metàfores amb les realitats: si el llenguatge de la seua secta diu retòricament que el que fan els altres és un crim, el dogmàtic està disposat a jutjar-los com a criminals, sense adonar-se que és un ús "polèmic" del llenguatge. També és un dels tipus clàssics.

3. El creient compulsiu
Fill d'una inseguretat patològica, el creient compulsiu (i la seua variant fossilitzada, l'il·luminat) necessita un conjunt de dogmes amb què convertir-se en un fanàtic. Al contrari que el dogmàtic, no es deixa seduir sinó que busca activament la creença; al contrari que el fanàtic, el seu entusiasme no és cec i mecànic sinó autopropulsat i amb intencions vagament "racionals". El creient compulsiu no pot concebre la vida fora de la compulsivitat de la seua fe, perquè valora sobretot la catarsi de "saber que entén" i de sentir-se acompanyat de l'escalforeta ideològica del grup. Alguns dels que descrivia Czesław Miłosz encaixen amb aquest grup i amb l'ús de la "píndola de Murti-Bing".

4. El F. de la gran P. (fill de la gran perfecció)
Està convençut que el que ell pensa és correcte no perquè coincidesca amb la realitat, sinó senzillament perquè ho pensa ell. Moltes de les seues idees i pensades no tenen per què respondre a un esquema ideològic concret, poden ser perfectament improvisades. Però el que compta no és la coherència o l'adequació de les idees, sinó la procedència. És el més freqüent manipulador de l'argument ad hominem, per raons òbvies. El seu menyspreu dels altres té a veure no amb la ignorància real que els acompanya, sinó amb el fet que no són ell. És el tipus ideal de qui no s'equivoca mai, perquè és absolutament perfecte. En aquest aspecte és tan rígid com el dogmàtic, però té una seguretat que no procedeix de la doctrina.

5. L'home de partit
Té idees sobre el que el partit considera que cal tenir idees, i calla sobre la resta. Segueix el que diu el partit (o l'església, o la colla) no per dogmatisme ni per fanatisme, sinó per sacrifficius intellectui. Delega tota racionalitat en el que diu el partit, i si el partit no diu res, ell tampoc. Està disposat a defensar a peu i a cavall el que siga, sempre que forme part de la doctrina oficial del partit. Menysprea el pensament independent sempre que siga independent del partit, perquè tot qüestionament del partit és un qüestionament personal d'ell.

6. El cretí
Gran part de la gent encaixa amb aquest perfil. Com que no els han fet funcionar mai el cervell (cosa que no implica la impossibilitat de posar-lo en funcionament), viuen en una permanent fantasmagoria feta de relacions inconsistents entre idees, eslògans, noms propis, rumors i respostes estereotipades. El cretí pensa més a base de gestos (de gestos físics) que no pas a base d'idees. El cretí sol ignorar-ho gairebé tot, però té més opinions que ignorància. La versió frenètica del cretí, l'energumen, abunda en algunes cultures com la nostra, i es diferencia pels mals modos amb què fa de cretí. No és que tinguen el cap buit, que seria un judici quasi racista, sinó que els han acostumat a tenir-lo en un etern stand-by pràcticament incurable.

7. El lloro
No té ni la passió del fanàtic ni l'aplom del dogmàtic, ni tan sols la compulsivitat del creient. Es podria considerar una varietat de cretí caracteritzada per la transmissió intacta, acrítica i somnàmbula, del que ha sentit dir (o ha llegit) en els seus abeuradors ideològics habituals. No és tan caòtic com el cretí, perquè no té en el cap una caldera bullent d'ingredients diversos, sinó que repeteix el que trau d'unes poques fonts habituals. Si se li cegaven aquestes fonts en cercaria unes altres, sempre amb el mateix esperit: repetir.

8. El manipulador intel·ligent
Aquest tipus té un peu en el món de la creença i un altre en el de l'engany. D'alguna manera, ha arribat a una sèrie de dogmes que utilitza amb gran habilitat i, alhora, amb un distanciament profilàctic. Es creu una part de les coses que diu, però és el contrari del creient compulsiu, perquè utilitza una part de les coses que diu que pensa com a instruments per manipular els altres. És hàbil en la dialèctica i sap quan el que diu és positivament fals, però ho maneja amb molta traça per manipular els fanàtics i els dogmàtics, entre altres.

9. Mefistòfil (ich bin der Geist, der stets verneint)
Incapaç de donar la raó a ningú, perquè ho viuria com una forma d'humiliació, el Mefistòfil segueix el principi del seu homònim goethià: sóc l'esperit que sempre nega. Si el seu interlocutor diu blanc, ell necessita demostrar que negre; si l'altre diu que negre, ell li oposarà que blanc; si hi ha una discussió entre partidaris de blanc i partidaris de negre, ell pretendrà que vermell. És el tipus irritant que no sap coincidir amb ningú perquè, patològicament, tothom ha de coincidir amb ell, perquè així es converteix en el centre. Clar que, perquè això passe, ell ha de ser el primer a parlar. No té idees pròpies concretes, sinó que és un camaleó amb intenció d'esdevenir aquell a qui tothom diu que sí.

10. El Narcís de l'engany
Narcís comença emmarcat dins el tipus del manipulador intel·ligent, i sap que està enganyant el personal. Però interpreta tan bé el seu personatge, i té tanta autoestima, que a partir d'un cert moment es creu la seua pròpia farsa i n'esdevé captiu. Es podria considerar, doncs, un híbrid entre el fill de la gran perfecció i el Mefistòfil. Sembla que molts dels conversos han passat per aquest estadi, cosa que contribueix a explicar-ne la fogositat fanàtica.

11. El maniqueu (amb el permís de Czesław Miłosz)
No totes les ments captives fan un tall absolutament radical entre nosaltres i ells. Però el maniqueu és l'especialista en aquest punt. El maniqueu és un creient per raons estrictament socials, de ramat. S'ha convertit en fanàtic perquè necessita l'escalfor de sentir-se dins d'un grup. Com a conseqüència, ha hipostasiat el grup i l'ha fetitxitzat, de manera que el que en queda fora són les tenebres exteriors. El maniqueu només reconeix grups: els bons i els dolents, els nostres i els altres, tio fill de puta i tio de puta mare, els genis i els mongos, la sublimitat i la gasòfia, equipo local y equipo visitante, Barça (o València) i Madrid, Espanya i Catalunya (o els pastissos casolans), botifler o patriota, abstracció o concreció, sóc de lletres o sóc de ciències, el meu departament (o la meua secció) i la resta de l'univers, etcètera.

12. El cec circumstancial
La procedència socioeconòmica, les experiències viscudes, el grup de referència, les pretensions d'ascens social, l'educació rebuda, etcètera, és a dir: l'autobiografia. Heus ací el que explica determinades cegueses, permanents (parcials) o passatgeres, d'alguns individus, o de molts. Les circumstàncies de cadascú impliquen un element de ceguesa, o de distorsió, inevitable. El subjecte sa, però, és conscient de l'existència d'aquestes aberracions òptiques i malda per identificar-les i corregir-les en si mateix; el cec circumstancial, en canvi, és malalt en el sentit que no entén que això existesca o que li passe a ell.

13. El cervell fossilitzat
Sembla pura banalitat, però hi ha un tipus de persona incapaç de substituir idees (o pràctiques) tòxiques per idees (o pràctiques) profitoses per pur anquilosament. Se sol apel·lar a unes quantes excuses absurdes, com ara la tradició (sóc testicle de Jehovà perquè la meua família ho és des de temps immemorials), el caràcter (vote el Partit Pirata perquè sóc com ells, sóc així), el determinisme naturalista ambiental o geogràfic (sóc del València perquè sóc valencià, i qui siga del Barça és un traïdor que s'autoodia), o senzillament l'horror vacui (si no creia en una vida després de la mort, ¿com podria suportar aquesta vida). El cervell fossilitzat generalment resulta menys perillós per a l'entorn que les altres ments captives, però no contribueix activament a la llibertat i en cas de crisi ambiental es pot posar a favor de tendències autoritàries.

******************
Aquesta tipologia és merament orientativa, i no té la intenció de classificar les imatges d'un calidoscopi que sol barrejar uns elements amb els altres de manera caòtica. Es tracta de tipus ideals, com diria aquell, caricatures que descriuen els trets més destacats d'algunes de les principals personalitats afins a la captivitat mental i a l'autoritarisme. Per descomptat que ningú no es lliura de coquetejar incidentalment amb algun d'aquests tipus, o amb diversos, inclòs l'analista. La ment ecològica, però, els evita per sistema. Se n'hi podrien afegir molts més, però tot el que tinga a veure amb les categories emprades (fanatisme, tancament mental, dogma, ceguesa, il·luminació, simplisme, captivitat, creença, horror vacui, etc.) entra dins un mateix tipus general, la ment captiva o no ecològica.