dimecres, 27 d’abril del 2011

Wallraff i les misèries

Bé, això ja sembla l'acompliment d'una profecia. D'acord, em faig càrrec de la situació i encete jo mateix els comentaris sobre Con los perdedores del mejor de los mundos, de Günter Wallraff. Ja vindran temps millors. And if not, not.

A Alemanya, Wallraff és tota una institució des de fa dècades. Recorde l'impacte que em va causar, ja fa un quart de segle, Cap de turc, el llibre i el documental. Un senyor capaç de jugar-se-la disfressant-se per veure i descriure com funciona el clavegueram d'una societat benestant i benpensant no és qualsevol cosa. Tots els països europeus viuen en aquesta "perpètua somnolència digestiva" de la convicció narcisista sobre la bondat intrínseca del sistema en què vivim, sobre com som de justos i de bons en comparació amb els desgraciats dels països marginals o dels de la competència. Aquest somnambulisme moral és especialment revoltant, i resulta comprensible que provoque reaccions exagerades, maximalistes i fanàtiques entre els qui es revolten. Wallraff és el gran especialista a detectar, documentar i denunciar les injustícies sobre les quals es basa la seua (nostra societat).

Con los perdedores... és una traducció inepta d'un joc de paraules en realitat intraduïble, Aus der schönen neuen Welt (literalment "Des del bell nou món"), que parajraseja amargament tant el vals més famós del món (An der schönen, blauen Donau) com, sobretot, el títol de la també cèlebre antiutopia, distopia o utopia disfòrica d'Aldous Huxley (Brave New World, al. Schöne neue Welt). No és una informació sobrera, perquè respecte del valset (i del que el valset arrossega) implica un sarcasme ferotge, mentre que la referència al món alienat de Huxley és ja un judici de valor respecte del que descriu. Per a Wallraff, efectivament, aquest món d'alegria burgesa, de tartufisme arrebossat de sentimentalisme, aquesta societat de benestar conservadora i consumidora és (o amaga a la seua base) un món d'opressió, d'abús, de misèria maquillada o directament oculta sota l'estora.

En realitat, Con los perdedores és una miscel·lània d'investigacions diverses. Diferents pel que fa al tema, al to, i fins i tot pel que fa a l'estil. Heus-ne ací la llista: les actituds sobre els negres que la bona educació ordena dissimular, la vida cruel dels captaires i altres persones sense sostre, l'alienació dels teleoperadors, la producció de panets per a Lidl en estat d'esclavitud, els comportaments sanguinaris de l'alta cuina, la robotització de les persones en la multinacional de cafeteries Starbucks, el mobbing empresarial en Deutsche Bahn (els ferrocarrils) i els advocats especialitzats en la destrucció de sindicalistes. Moltes històries diferents, temes variats però amb una cosa en comú: la misèria moral, l'alienació, la injustícia, darrere d'una cortina de civilització i benestar.

Wallraff arriba a l'extrem de disfressar-se de negre, de negre-negre, amb assessors i tot, d'una manera que als nostres ulls resulta fins i tot una mica grotesca, però que va ser convincent per a la gent que el periodista posava a prova. Fer-se passar per captaire, per teleoperador i per treballador d'una "panificadora" també és una proesa, però en la resta d'investigacions Wallraff treballà a partir de testimonis. Per tant, es tracta d'investigacions ben heterogènies pel que fa al mètode. I també l'estil canvia al llarg del llibre: des d'uns primers capítols molt fluids i atractius fins a pàgines en què el nivell de presentació formal i d'argumentació baixa notòriament, com és el cas de Deutsche Bahn i del restaurant Wartenberger Mühle. Quan vaig comprar el llibre, sabia que no me les havia amb una peça de valor literari, i per això no m'ha estranyat trobar-me novament, tants anys després, aquesta prosa poc agraciada de l'autor.

He suggerit abans que Wallraff és tota una institució, i aquest llibre ho demostra: la gent es posa en contacte amb ell --que pel que sembla és molt accessible--, li explica les seues desgràcies, Wallraff en fa tema d'investigació, en publica els resultats, es produeix un escàndol i les institucions actuen per corregir la situació, almenys cosmèticament. Aquesta és la dinàmica, en poques paraules. I no puc deixar de sentir admiració per una societat civil tan sana que practica la retroalimentació entre les institucions i la discussió pública, entre la consciència ciutadana i la responsabilitat institucional. D'ací la importància de la figura de Wallraff i de les seues publicacions, que mai no passen desapercebudes. Bé, hi ha qui diu que ell no fa tota la feina, sinó que aprofita el treball d'una colla de negres (en sentit figurat) que redacten el que després presenta com a propi. No sé si això és cert, i per al cas fa canviar poc les coses.

Con los perdedores no descobreix cap Mediterrània. La seua funció no és el descobriment, sinó més aviat el desemmascarament o la demostració del que ja se sospitava. En aquest aspecte, em trac el barret i li reconec coratge i compromís amb uns valors que compartesc. De tota manera, sospite que talla curt. No tinc proves fefaents que ho demostren, però crec que el que Wallraff aireja és només l'epidermis de la putrefacció. Ací és on la literatura va més enllà, probablement, o més ençà de la realitat. Posem per cas: si Wallraff haguera volgut fer un reportatge sobre la corrupció immobiliària al País Valencià, el resultat hauria quedat més a prop d'un reportatge tipus Informe semanal que no de la cruesa feridora de la ficció d'un Crematorio, grandíssima novel·la del nostre compatriota Rafael Chirbes. És una hipòtesi, que no defensaré a peu i a cavall, però crec que prop queda l'assumpte.

En tot cas, per a lectors interessats pel periodisme valent sobre alguns punts foscos del planeta europeu, trobe que Con los perdedores és un llibre molt valuós. Se'n poden debatre molts aspectes, però indubtablement té les meues simpaties.

Si algú té ganes de morbo i sap prou alemany, el reportatge del primer capítol (Schwarz auf weiss) es troba sencer a YouTube. Us el deixe al final d'aquest text. És, pel cap baix, xocant.

***

Per al mes que ve, amb nombroses baixes ja, tenim en cartera la primera part del llibre de Lowenthal. El mes de juny en comentarem la segona part. I per a acomiadar el curs, i no sé si l'experiència també, per al juliol propose la lectura d'un volum d'aforismes preciós, obra premiada (amb el Josep Vallverdú d'Assaig) del nostre company Josep J. Conill: Submarins de butxaca. Impertinències sobre la societat, el llenguatge i els déus (Lleida, Pagès Editors, 2008). Los más viejos del lugar recordareu, potser, que jo mateix vaig participar en la presentació pública d'aquest llibre a València, ara fa dos anys i mig. Gran llibre.

***

Tal com us deia, ací teniu Schwarz auf weiss.

dijous, 14 d’abril del 2011

No feu cas de la discreció modesta de l'autor, i aneu-hi, compreu un exemplar del llibre i llegiu-lo. A veure si no donarem suport a la gent que encara es calfa el cap per fer coses ben fetes i productes intel·lectuals respectables!
Aquest mes farà 25 anys de la catàstrofe de Txernòbil. Ara, quan ja han començat a morir els "liquidadors" de Fukushima (que sabien el que els esperava i tanmateix acceptaren sacrificar-se), potser és un bon moment per a "pensar-hi" visualment. Fa uns dies, Sebastià em parlava d'un impactant documental del mamarratxo Íker Jiménez. No seré jo qui el contradirà. Però, si voleu la meua opinió, millor que us agafeu 90 minuts lliures per gaudir (diguem-ho així) d'un magnífic documental de 2005 amb intervencions de supervivents i amb imatges inèdites durant dues dècades: La batalla de Chernobyl. És a dir, sense les mamonades i les intervencions estúpides de periodistes espanyols ("aquella máquina infernal", diu un pixorro fumigable en el papelucho del Milenio). Gran periodisme documental, que posa els pèls de punta.

Per a completar-ho, tres articles admirables del gran "Yuri Gagarin", en el seu blog que ja és un clàssic dels amants de la bona literatura internàutica:

http://lapizarradeyuri.blogspot.com/2010/04/los-tres-superheroes-de-chernobyl.html

http://lapizarradeyuri.blogspot.com/2010/05/mitos-de-chernobyl.html

http://www.lapizarradeyuri.com/2010/10/11/no-veras-muchos-objetos-como-este-sobre-la-faz-de-la-tierra/

Ja no es tracta de "nuclear sí, nuclear no", sinó de conèixer millor un dels esdeveniments que han marcat la història recent i l'imaginari de tot el planeta. I, de passada, de sentir una mica d'empatia amb una gent.

***

En dues setmanes obrirem la ronda de comentaris sobre el llibre de Wallraff. Com que ningú no ha dit res, done per descomptat que no li ha fet falta a ningú la versió pdf. O que a ningú no li ha interessat (per falta de temps, és clar!). Esperarem amb ansietat i interès els comentaris de qui proposà el llibre.

Us recorde que el llibre de maig i juny és el de Lowenthal, que si voleu pdf etcètera etcètera.

dimarts, 12 d’abril del 2011

Cavall Verd

Ja que hem estat parlant no poc sobre Tadeusz Różewicz arran de la publicació de l'antologia Udols d'un llop de paper. Em plau ara compartir amb vosaltres que l'antologia ha rebut el premi
Cavall Verd, concedit per l'Assicació d'Escriptors en Llengua Catalana
.

El mateix premi, però en la seva versió de poesia, es concedeix a Antoni Marí, per l'obra Han vingut uns amics.

No cal dir que, pel que fa l'antologia Udols..., vull considerar que, en aquest premi, hi ha un reconeixement implícit de dos aspectes molt importants: la vàlua de l'obra traduïda, de la poesia de Tadeusz Różewicz, i la valentia de la petita edtorial -
Edicions 96
- que s'ha arriscat a donar-li eixida. Totes dues coses m'omplen de satisfacció. Per això m'alegra compatir-ho amb vosaltres.

dijous, 7 d’abril del 2011

"No sólo en Navidad" de Heinrich Böll. Reflexions (inevitablement) valencianes

Com que veig que ningú s'anima a dir res sobre aquest relat de Heinrich Böll que teníem aparaulat per al mes de març, junt amb "El ruletista", m'he decidit finalment a encetar el tema ni que sigui amb quatre vaguetats. Diré, d'entrada, que no he pogut llegir el relat en l'adreça electrònica referenciada per K., perquè no la podia obrir des del meu ordinador. En conseqüència, he hagut de procurar-me el volum ( Los silencios del Dr. Murke, 1958) en el qual apareix inclòs i, ja posats, l'he llegit sencer, cosa que m'ha permès fer-me una idea una mica més completa del context en què Böll situava l'argument de "No sólo en Navidad". Tenint en compte això, em decanto per una lectura en clau satírica del text, on la repetició compulsiva del ritual nadalenc esdevé una recreació al·legòrica de l'actitud d'aquells sectors de l'Alemanya de postguerra que pretenien continuar vivint com si res, amb el grau, sovint intolerable, de repressió de la realitat que això comportava, circumstància que donava lloc a comportaments anòmics, l'única funció dels quals consistia, precisament, a alleujar la tensió insuportable d'una vida quotidiana orquestrada al voltant de la simulació i la superxeria.
De totes maneres, opino, més enllà del context ideològic immediat al qual remet, el relat de Böll és susceptible així mateix d'una lectura enormement productiva si el relacionàvem amb l'àmbit de la gestació de les tradicions --i quan escric això estic pensant, posem per cas, en fenòmens tan sorollosos i alhora tan sinistres com el món faller o, atesa la meva condició de castellonenc (que no "castellonero"), el món magdalener-- i la seva propensió a transformar comportaments socials que en un moment donat estaven carregats de sentit en fòssils inalterables, veritables mòmies conductuals només aptes per a la repetició compulsiva en forma cada cop més degradada i sense substància. No cal dir que la proliferació d'aquesta mena de rituals, sàviament auspiciada per les autoritats competents, pot acabar reduint qualsevol societat a la condició de parc temàtic, que és justament en el que, al capdavall, és transforma la llar dels protagonistes del relat de Böll: un parc temàtic nadalenc.
No diré més: la realitat valenciana de cada dia s'encarrega de recordar-nos que aquestes elucubracions disten molt de ser purament especulatives, perquè habitem en "la tierra de la luz i del amor", que és com dir Jurassic Park, però amb animals molt més ferotges i adaptats, no al "mig" ambient, sinó a l'ambient sencer.

diumenge, 3 d’abril del 2011

De com Exemplator per la força d'armes dialèctiques prengué el castell de la poesia


Bona gent!

Tal com aquell qui en el somni es delita, voldria jo recrear-me una mica tot recordant la presentació d'aquells Udols que ens regalà Exemplator. E què us diré? Va ser molt agradable publicitar aquest llibre excel·lent davant un grup de quasi vint persones.

Va començar Begonya Pozo, en nom de qui acollí tan amablement l'acte, ço és a saber, l'Aula de Poesia.





I tot seguit parlà Dolors Pedrós, representant dels heroics editors que han arriscat diners per un producte de qualitat i de categoria (i per això mereixen el suports
dels bons lectors que per ací tenim).

Citizen K. va fer de "telonero" del traductor, i explicà algunes coses ben generals sobre el treball d'Ysern.

Continuà amb la projecció d'un "pogüerpoin" en què parla Rózewicz tot recitant el seu "La lluna lluu".

Va ser així com l'amic Exemplator inicià les explicacions sobre l'autor, i va llegir poemes --a quatre mans amb qui signa aquest text-- en català i en polonès, tots dos.

I, finalment, xerràrem amb el públic, que estava atent, sense perdre detall.

Va estar molt bé, tot i que desitjàvem que vingués gent que no tingués el llibre. Així i tot, tan grata companyia com la de la família i dels amics ens semblà immillorable. Ara esperem que hi haja molta sort i els editors venguen bé aquest producte.

***

Aquesta crònica, escrita en decasíl·labs camuflats i amb referències medievals, és un petit homenatge als qui es dediquen a fer bons productes intel·lectuals, amb minuciositat artesanal, i als qui tenen el coratge i el bon gust d'arriscar els seus diners per les coses dignes i ben fetes, les úniques que ens ajuden a sobreviure en un món tan degradat i brutal com el nostre. Les fotos són de Marta Cedro.

***

Havia pensat escriure algun comentari sobre el relat de Heinrich Böll, però no ho faré. Ara mateix tinc en ment el projecte de revifar de manera imminent el blog Podwójne Wygnanie, i això m'absorbirà durant un parell de setmanes. En qualsevol cas, recordeu que per a aquest mes tenim la lectura del llibre de Günter Wallraff, i que els dos mesos següents els dedicarem al llibre de Lowenthal.