Segons una certa llegenda, la gent que viu a prop de les
cascades del Niàgara ha arribat al punt de no sentir-ne el soroll. Siga el que
siga aquest no sentir, assenyala un
fet ben conegut de la vida diària: quan les coses formen part del teu entorn de
manera permanent, a la fi deixes de percebre’n la unicitat, perden sentit fort
i es converteixen en pressupòsit. La repetició constant sembla ser la clau
d’aquest fenomen. Hi ha un cert consens que tot allò que esdevé quotidià, pel
fet de deixar de ser especial, s’acompanya d’una certa sensació de pèrdua i de
frustració. En el capítol 8 de La
immortalitat, Kundera parla d’Agnès, un personatge que per poder aguantar
la Desena simfonia de Mahler com a
música d’acompanyament durant el funeral de son pare desactiva aquella música escoltant-la moltes vegades. «[...] quan
escoltava el disc per tretzena vegada, no se sentia més commoguda que si
escoltés l’himne nacional del Paraguai», diu el novel·lista, amb tota la mala
llet. És com si la repetició creara els anticossos contra la sensibilitat, com
si li posara anestèsia local.
Això em recorda l’hostilitat amb què Sergiu Celibidache, el
grandíssim director d’orquestra romanès, es mirava les repeticions en les
partitures. Una simfonia de l’època clàssica, per exemple, sol tenir una
repetició després de l’exposició del primer moviment (i en altres punts de
l’estructura també). Celibidache se les saltava totes, com molts dels seus
col·legues. Però ell, un dels músics més intel·lectuals del segle XX, havia
d’explicar-ho, i ho feia de dues maneres, la boutade i el raonament filosòfic. En pla provocador, deia més o
menys que «després de l’exposició l’oient ja coneix suficientment els temes, no
cal que li’ls repetim»; quan es posava seriós, deia que les repeticions no
tenien sentit perquè «només puc experimentar una vegada l’oposició [de temes?],
la segona vegada ja és tot conegut». Repetir seria trencar aquesta sorpresa
inicial, i res del que es repetira no tindria cap funció ja. El que es diu i es
fa és únic, irrepetible, com allò del
riu d’Heràclit.
Potser sí que és cert que l’hàbit (és a dir: la repetició,
la quotidianitat) esmussa les coses i fa que siguen com en aquella imatge de
les monedes que van perdent l’efígie a mesura que són objecte d’ús repetit.
Aquesta metàfora —que Harald Weinrich va estudiar en Münze und Wort i que Nietzsche va emprar de manera inoblidable en
un bellíssim text juvenil— resumeix millor que cap altra la nostra relació amb
l’habitual. Tal com deia l’autor de L’anticrist,
«[...] les veritats són il·lusions de les quals hom ha oblidat que ho són,
metàfores que han esdevingut desgastades i sense força sensible, monedes que
han perdut la imatge i que ara ja no considerem com a monedes sinó com a metall»
(trad. de Joan B. Llinares). Les veritats són això, i les experiències també. O
no?
El meu amic V. C., que durant un any va viure a Segòvia i veia
l’aqüeducte tots els dies, mai no el va convertir en una imatge rutinària i
plana. Sempre el va impressionar, i encara ara en parla amb entusiasme. Jo
mateix vaig viure cinc anys a Cracòvia, i sempre em va semblar igual de bella, fins
i tot quan l’odiava. No vaig desproveir-la de la possibilitat de fascinar-me.
Potser la desfascinació de la repetició depenga directament de la manera com
ens hi enfrontem. Això no deixa de ser curiós, perquè un dels trets essencials
del ritual cíclic consisteix precisament a repetir unes accions que,
precisament per la repetició mateixa a intervals preestablerts, donen sentit al
fluid del temps. Ja ho explicava Eliade ben clarament, crec que en El mite de l’etern retorn. Però els
cicles fan intel·ligible el fluir del temps, no pas les accions cícliques
mateixes. Qui celebra els aniversaris (del que siga: natalicis o fets dignes de
memòria) col·loca fites en el transcurs del temps, però les celebracions
mateixes poden convertir-se en rutina cega —i tot sovint ho fan.
La repetició, l’hàbit, la rutina i les nocions que se’n
deriven són essencialment ambigües. Quan blasmem la rutina, oblidem que en
moltes teràpies de resiliència psicològica s’empra la rutina com a element
d’estructuració del temps. I, d’altra banda, quants exemples podríem aportar
que desmenteixen el que explica Kundera en La
immortalitat? Hi ha obres d’art que he consumit centenars de vegades,
potser més, i em continuen fent vibrar com la primera vegada, en ocasions fins
i tot més. Potser tot depèn de la persona i de l’objecte de l’hàbit. Si la
repetició deixa sense càrrega emocional alguna cosa potser és perquè, en si, a
partir d’algun moment aquesta cosa estava condemnada a deixar de tenir res a
dir-nos. Si això fóra cert, significaria que el potencial de sentit de cada
cosa varia segons del que es tracte i segons com siguem nosaltres mateixos.
Allò que ha deixat d’entusiasmar-nos, en realitat, ja hauria exhaurit la seua
capacitat d’entusiasmar-nos, com si fóra una bateria que ja no produeix corrent
ni en pot produir més (i, en això, la nostra capacitat d’autoengany és quasi
il·limitada). En canvi, sembla que hi ha coses que, per elles mateixes i per la
nostra relació amb elles, diríem que estan destinades a perdurar quasi intactes
malgrat la repetició. Qui no ha sentit un entusiasme passatger per un determinat
tipus de música que, després d’un cert temps, ha abandonat per tediosa i ha
tornat a la que realment necessitava? A més, nosaltres mateixos, subjectes, som
éssers capritxosos i volubles que canviem —i tenim dret a canviar— els nostres
afectes i les nostres inclinacions a mesura que acumulem experiències noves. Si
un ritual quotidià immemorial t’avorreix de sobte, no t’ho pensaràs més i el
canviaràs per un altre. Aquell ha perdut el sentit per a tu. I és que el sentit
circula en un món darwinià: allò que té més sentit, o més potencial de sentit,
desplaça el que en té menys o l’ha perdut. El que és més significatiu devora, o
destrueix, el que ha perdut el seu potencial. Quan tenia quinze anys vaig
descobrir la Novena simfonia de
Mahler, i de sobte m’hi va lligar una relació d’amour fou que va desplaçar altres obres a segon o tercer pla, i
així ha sigut fins ara mateix, després d’haver-la escoltat potser milers de
vegades, com si la seua capacitat de seduir-me i de dir-me coses rellevants
fóra pràcticament infinita.
Com en tot, el millor és no simplificar i analitzar cada cas
en tots els seus matisos. La relació entre la repetició (l’hàbit, la rutina) i el
sentit no és unívoca ni va sempre a parar al mateix lloc. Perquè hi ha
l’objecte de repetició, però també la persona que l’experimenta i la relació
que es manté entre ambdós pols. I sí, és cert que la repetició tendeix a buidar
de sentit i a matar l’aura, però no
és un fenomen tan mecànic com solen presentar-nos-el l’estereotip i la saviesa
popular.