dijous, 24 de maig de 2012

Extraterritorialitat: un apunt al marge

El tractament que Steiner fa al seu recull d’assaigs del mateix nom, que ha estat objecte de l’entrada anterior, sobre el fenomen de l’extraterritorialitat en literatura, entès com la pràctica d’escriure en diverses llengües, bé mereixeria alguna mena d’estudi més sistemàtic des del punt de vista de la sociologia de la literatura.

D’entrada, entenc que hi assoleixen un pes decisiu, si més no, quatre aspectes:

a)   En primer lloc, l’estructura familiar de procedència de l’escriptor. Si tenim en compte que la llengua és un patrimoni heretat, no tots els sistemes familiars distribueixen l’herència per igual entre els seus membres (cf. Emmanuel Todd, La invención de Europa), aleshores potser la relació d’aquests amb la llengua pròpia variarà en funció d’aquest comportament. Es tracta només d’una sospita, potser tan capritxosa i esnob com de de Steiner, però potser pagaria la pena dedicar-li alguna atenció.

b)   A continuació, jo posaria l’èmfasi en el grau d’institucionalització de la llengua de partida. Em sembla que els autors que treballen amb llengües nacionals, amb un alt grau d’institucionalització, tenen més tendència a l’adopció d’estratègies de canvi de llengua en funció de la seva ubicació geogràfica. Això sí: estem parlant en tots els casos del canvi d’una llengua nacional per una altra, no de la substitució d’aquella per una de minoritzada. Si més no, casos com els de Beckett o Nabokov així semblen confirmar-ho. Per contra, crec intuir que els escriptors en llengües minoritzades tenen més tendència a mantenir la seva llengua fins i tot en situacions d’exili o estranyament, tenint en compte que l’escriptura en una llengua minoritzada, fins i tot quan es practica sense sortir del territori on es emprada, comporta sempre algun grau de resistència conscient a una estrangerització imposada, en el sentit que pel mer fet d’escriure-hi hom s’aliena ja una part important d’aquell col·lectiu humà que podria constituir el seu públic potencial. Els escriptors en català coneixem massa bé aquesta situació i no cal insistir-hi, doncs.

c)   No hauríem d’oblidar tampoc, en aquest breu recompte, l’autoconcepció que l’escriptor es forja de si mateix. Mentre es vegi a si mateix com un exiliat és molt probable que mantingui la seva fidelitat lingüística, però a partir del moment en què comenci a veure’s senzillament com un transterrat augmentaran sens dubte les probabilitats de canviar de llengua literària.

d)   Finalment, l’extraterritorialitat vindria determinada també pel gènere cultivat per l’escriptor. Resulta molt més fàcil mantenir la fidelitat a la pròpia llengua en una situació d’aquesta mena si escrius poesia que si et dediques a la novel·la o a l’assaig, per bé que en l’últim cas consideracions de caràcter filosòfic, referides a la idoneïtat de la llengua de l’autor com a vehicle superior per a l’expressió del pensament, poden contribuir a assegurar una fidelitat lingüística en condicions adverses, com la que van practicar Karl Marx durant el seu exili londinenc o els membres de l’Escola de Frankfurt durant la seva estada als USA.

Sens dubte, aquesta precària classificació podria allargar-se, ja que el tema és apassionant, però per algun costat cal començar...

14 comentaris:

Francisco López Martín ha dit...

Aunque se deduce de todo lo anterior, creo que en muchas ocasiones el cambio también puede tener mucho que ver con la posición social, con el relieve público, que el autor quiera tener su tierra de adopción. Y eso plantea preguntas interesantes para las que no tengo respuesta, por ejemplo: ¿habría tenido Kundera la misma resonancia en Francia -y, desde Fracnia, al resto del mundo, claro- de haber seguido escribiendo en checo? Pero, por otro lado, ¿son estos cambios meramente una "elección libre" por parte del autor? ¿No responden en muchas ocasiones también a una incomodidad insoportable causada por la lengua propia?

Josep J. Conill ha dit...

Paco, el teu comentari em sembla realment pertinent. A més a més, no es contradiu en absolut amb el que jo hi afirmava, perquè en cap moment sostenia que aquestes "conversions" lingüístiques dels escriptors fossin "voluntàries" (tot i que, segurament, si enquestéssim els interessats, no deixarien de proporcionar-nos una pila de motivacions personals, interessant però en ocasions força discutibles). En qualsevol cas, fas molt bé d'assenyalar el paper que la recepció de les pròpies obres fa en tot el procés, perquè en molts casos deu tractar-se d'una qüestió crucial. No sé si la teoria de la recepció de H. R. Jauss e tutti quanti ha explorat gaire l'assumpte, però em consta que si més no en el cas de Kundera alguna importància va tenir, en la mesura en què, després de la caiguda de l'imperi soviètic, l'autor de La insuportable lleugeresa de l'ésser va trobar que la seva obra no era prou valorada pels seus (ex)compatriotes, potser perquè la societat txeca havia experimentat una evolució espiritual que no coincidia ben bé amb la de l'escriptor. D'altra banda, l'estrany hauria estat que la sintonia s'hi hagués mantingut a través del temps i de l'espai. En aquest sentit, La gallina ciega, el dietari en què Max Aub va plasmar l'experiència del seu retorn a Espanya des de l'exili mexicà, constitueix un testimoni ben eloqüent d'aquesta mena de dissonància cognitiva que l'exiliat sovint experimenta en retornar al seu país d'origen. I això que en el cas de Max Aub mai no s'havia produït cap canvi de llengua, perquè a Mèxic va continuar vivint i escrivint en castellà. Encara així, en tornar a Espanya va constatar que havia deixat de ser un exiliat i havia esdevingut definitivament un estranger, fins i tot com a novel·lista. No era un novel·lista mexicà ni espanyol, sinó un "escriptor de l'exili".
No m'estendré més: la casuística és prolixa i, sens dubte, també interessant i il·lustrativa, i podria ajudar-nos a aprofundir en les dimensions d'aquesta extraterritorialitat que Steiner va començar tot just a explorar.

Moriarty ha dit...

Novament els vostres comentaris em posen sobre la pista d'un llibre que encara no he llegit. El que comenteu de la gallina ciega m'interessa enormement, i crec que em podrà ser de molta utilitat, perquè a hores d'ara estic barallant-me amb un text —amb pretensions més o menys literàries, pobre de mi— sobre aquella mateixa , o estranyesa.

K. ha dit...

La conversa en què ha derivat l'apunt sobre el llibre de Steinter em sembla molt interessant. Però amb tants punts i tantes facetes com presenta el tema correm el risc de perdre'ns per les rames. Intentaré, doncs, seguir el guió que has marcat en el teu fil de discussió. I ho faré en dos comentaris successius.

a) Influència de l'estructura familiar en la tria de llengua. Això és una possibilitat interessant i alhora problemàtica. Quants dels interlocutors de la nostra tertúlia van aprendre una llengua nacional a casa i, en accedir a l'edat adulta, l'han substituïda per la llengua minoritzada? Molts, sospite. I aquestes decisions, que tal com sabem poden respondre a moltes motivacions (esquemàticament: instrumentals, integratives i ideològiques), fan que l'experiència familiar quede gairebé esborrada per experiències posteriors. Ara bé, el que la socialització primària sí que transmet és el fenomen de solidaritat primària, de vincle preconscient amb una llengua... o amb més d'una!

b) Nivell d'institucionalització de la llengua de partida. En teoria hi tenim quatre combinacions possibles, però en la pràctica jo en veig només tres (MIN: llengua minoritzada, o llengua pària; MAJ: llengua nacional o dominant):
MIN > MAJ (de la llengua pària a la llengua nacional). Sovint es tracta d'adaptació a la majoria, de l'ascens social vertical que dóna la llengua dominant. En literatura: ja m'he cansat d'escriure en català per a quatre desgraciats, ara ho faré en castellà i vendré més llibres.
MAJ > MAJ (d'una llengua nacional a una altra). Els casos que esmenta Steiner són, tal com subratllaves, d'aquest tipus. M'imagine que, en bona part, perquè Steiner deu saber ben poc sobre llengües pàries, malgrat la seua freqüent apel•lació a les bondats de la diversitat lingüística. Curiosament, el cas Kundera respon a aquest esquema. En parlarem després.
MAJ > MIN (d'una llengua nacional a una llengua pària). Motivacions identitàries o de solidaritat (vegeu punt [a]).
No conec casos d'abandonament d'una llengua minoritzada per una altra, la qual cosa no vol dir que no n'hi haja.

K. ha dit...

(Ve de l'anterior)

c) L'autocategorització de l'escriptor. Això podria ser un dels punts clau. Planteja nombroses qüestions interessants: el transterrat és un exiliat que renuncia al retorn? L'exiliat manté la llengua perquè a través de la nostàlgia anhela un retorn? El transterrat és el qui ha substituït aquest anhel pel menyspreu? Es pot passar directament de l'arrelament al menyspreu? On situaríem, per exemple, el trio de romanesos d'Eliade, Ionesco i Cioran?

d) El gènere. No em sembla rellevant, si no és perquè la poesia sol ser un joc de verbositat (amb perdó) tan profundament lingüística que exigeix la immersió en la «casa del ser» del parlant natiu. Hi ha importants contraexemples d'exiliats que han emprat la mateixa llengua per a tots els gèneres, com ara Miłosz o Canetti. El pes d'aquest factor no em sembla tan rellevant.

Sobre el cas Kundera, d'ací un parell de dies penjaré un petit assaig que vaig fer per a un llibre que vaig "cremar" (és a dir, descartar). Ell ha passat d'una llengua nacional a una altra, però curiosament tendim a incloure'l, de manera instintiva, en la categoria dels «minoritzats» que han passat a apostar pel cavall guanyador. Doncs no. En el seu cas hi ha una raó profundament ideològica (impossibilitat de tornar al país que va deixar, perquè el mateix país ja no és, heraclitianament, el mateix país; xoc frontal amb el seu propi context cultural, amb el qual ja no hi ha diàleg; assumpció formal de la seua condició de «txecofrancès»), però potser també hi ha motivacions personals i qüestions de «ego». Una part del problema es troba explicada meravellosament en aquell gran llibre que és Els testaments traïts, quan parla de Janáček i les "nacions petites". Pense que hem de descartar completament les motivacions utilitàries en la seua defecció del txec, perquè quan va consumar el canvi Kundera ja era una figura literària d'abast mundial, amb una xarxa descomunal de traductors que ell controlava personalment. Però em deixe per al final la meua hipòtesi preferida, la del «txecofrancès». A partir d'un determinat moment, si el país originari i els records no se't mengen, de ciutadà d'adopció passes a ciutadà tout court. La seguretat que et dona l'ús diari de la llengua adoptada passa a crear en tu una mena de segona natura. I quan somies en l'idioma adoptat, o ets capaç de mantenir una bronca a casa en aquest idioma, ja has entrat en das Haus des Seins, ja estàs enxampat. Crec que això li deu haver passat, a Kundera. El seu francès és, en comparació amb el txec dels seus llibres anteriors, un idioma sec, pelat com un os, gairebé aforístic, cartesià com la mare que ho ha parit. Li falta carn, pell, cara i ulls. Però de segur que s'hi sent a gust, el vell Milan. Al capdavall, què voleu que us diga?, no seré jo qui li ho retraurà: el meu polonès és més o menys així...

Josep J. Conill ha dit...

Efectivament, es tracta d’un tema apassionant i amb tantes implicacions que, com jo mateix ja reconeixia en plantejar-lo, resulta difícil d’acotar. Això no li treu, però, gens ni mica d’importància. De fet diria que es tracta d’un dels assumptes fonamentals que hauria d’explorar una sociologia del llenguatge i/o de la literatura digna de tal nom. De fet, des de fa anys els cultivadors de la Teoria del Polisistema, amb Itamar Even-Zohar al capdavant s’hi han dedicat amb uns resultats sovint dignes d’atenció. Sense sortir de l’àmbit de la llengua catalana, puc recordar ara papers de Gabriel Ferrater, Joan Fuster, Joan Sales, Francesc Vallverdú i Lluís Aracil que contenen remarques ben pertinents sobre aquesta mena de qüestions. De totes maneres, no estic gaire segur que el fenomen hagi estat enfocat encara en totes les seves dimensions, atesa la seva enorme complexitat.
Per començar, el terme mateix d’extraterritorialitat, emprat per Steiner no em sembla el més escaient. Deleuze i Guattari, en els seus papers ―gairebé sempre pedantíssims i insofribles, com ara Mille Plateaux (Paris: Éditions de Minuit, 1980)― dedicats a l’elaboració d’una mena de “nomadologia”, van encunyar el parell conceptual desterritorialització-reterritorialització, que seria potser més útil per descriure la mena d’operacions a què ens estem referint. Amb el benentès que aquestes operacions es produeixen també a l’interior d’una mateixa llengua, tal com va postular el mateix parell de gavatxos (Kafka. Pour une littérature mineure. París: Éditions de Minuit, 1975) i testimonia un text com La gallina ciega, de Max Aub. La qual cosa, com és lògic, embolica encara més la troca.
Dit això i tornant al fil inicial de la discussió, voldria afegir-hi algunes precisions:
1. No estic gaire segur que la meva hipòtesi sobre la probable existència d’una relació entre els sistemes familiars i la major o menor propensió al canvi de llengua literària hagi estat ben entesa. Jo m’hi referia al fet antropològicament demostrat (i la referència al llibre de Todd apuntava en aquesta direcció) que certs sistemes familiars propicien en major mesura que d’altres l’aparició d’unes concepcions del món “vernaculistes” o nacionalistes ―Völkisch, per emprar un terme clàssic―. En el cas de Noruega, amb el qual estic una mica familiaritzat, això es veu prou clarament. La hipòtesi aleshores seria que els membres d’aquestes comunitats serien més reticents davant l’eventualitat de canviar de llengua. Per contra, el teu argument sobre els canvis de llengua efectuats pels membres del Patio no invalidaria la hipòtesi, ja que, al capdavall, el sistema familiar dels valencians i els espanyols és mutatis mutandis el mateix, cosa que no ocorre, posem per cas, amb el sistema familiar dels catalans i els bascos.

Josep J. Conill ha dit...

(Ve de l'anterior)

2. La teva classificació de les quatre possibilitats de canvi de llengua, atenent al nivell d’institucionalització de la llengua de partida em sembla molt útil i aclaridora. A més a més, estic d’acord que la substitució d’una llengua minoritzada per una altra a penes ocorre en la realitat, tot i que estic segur que per algun racó de casa tinc una referència a algun friqui que ha optat per aquesta estratègia, tot i que ara no seria capaç de trobar-la. Al mateix temps, la classificació demostra com és de superficial i limitat el punt de vista de Steiner, que és un excel·lent coneixedor i intèrpret dels grans autors, però quant a qüestions d’ordre més sociològic incorre en silencis clamorosos.
3. Sobre la diferència entre l’exiliat i el transterrat, jo diria que el transterrat és senzillament aquell que ha deixat de percebre la seva situació com a provisional i, a vegades sense pretendre-ho conscientment, ha arrelat en el país d’acollida, que acaba sentint com a propi.
4.Pel que fa al gènere, faig meus els teus comentaris i trobo divertida la teva causticitat ―tan gombrowicziana, d’altra banda― a propòsit del gremi dels poetes (touché!), els quals, certament, acostumen a ser els més reticents al canvi de llengua, per allò de la immersió en la casa de l’Ésser, però també perquè la poesia acostuma a referir-se a una esfera íntima de la realitat sobre la qual resulta factible continuar escrivint fins i tot quan hom ja fa dècades que viu la vida quotidiana en una altra llengua. Pel que fa al cas de Kundera, que tu coneixes segurament millor que jo, les nostres apreciacions sobre la seva reterritorialització literària coincideixen al cent per cent.

Abans de tancar el present comentari, però, no voldria oblidar la suggerència de Paco a propòsit que en determinades circumstàncies la llengua pròpia podria arribar a esdevenir una mena de càrrega insuportable. La qüestió toca, per un costat, a la mena de comunitat lingüística a la qual es troba adscrit l’escriptor, però té també un aspecte psicològic apassionant. Molt probablement deveu conèixer el cas de Wolfson, l’autor de Le Schizo et les langues, la dèria del qual consistia a transvestir sistemàticament tots els mots de la seva llengua materna en mots d’una altra llengua, perquè si no li resultava impossible suportar-la. És evident que amb això desemboquem ja en el terreny de les fòbies i les patologies. Podríem parlar, en certes circumstàncies, doncs, de l’existència d’una mena de “claustrofòbia” lingüística? I del seu correlat en forma d’“agorafòbia”?

K. ha dit...

Només un punt de dissensió, i purament anecdòtic: a mi, el tema de les tries de llengua no em sembla apassionant sinó un "etern reglotament del mateix", i la sociologia del llenguatge, aquesta infinita sopa d'all, també. En canvi, els aspectes fenomenològics (quina pedanteria!!!) de la vivència de la identitat m'atrauen molt més. He d'afegir també que desconec la teoria del polisistema i les obres d'Even-Zohar i Todd, a banda que no he pogut mai llegir més d'una pàgina seguida de Deleuze (mea culpa, mea, mea...). De Vallverdú no sabia que tingués cap teoria, i m'alegra assabentar-me'n. L'altre que esmentes no sé qui és. Per tant, se m'escapa una part substancial de la teva argumentació, incloent-hi el tema del patrimoni familiar. Per això em sembla una feliç casualitat que coincidim aproximadament en els punts 2 - 4, ja que em falten coneixements i elements de judici per a seguir el tema. A vegades em passa que la asertó por error... ;-)

Quant a la necessitat claustrofòbica de sortir de la pròpia llengua, jo mateix vaig anotar ací alguna cosa ja fa segles amb el rètol de "necessitat d'alienació lingüística". Ignoro també la referència de Wolfson, però no puc acceptar que aquesta resposta sigui necessàriament patològica. Més aviat es tracta d'una manera simbòlica (o "autosimbòlica", perquè no està adreçada a la percepció dels altres sinó al discurs interior) de fugir d'un entorn odiós. També hi ha un altre element psicològic, si vols, que és la satisfacció de delectar-se amb els resultats del propi esforç (i la immersió en una llengua apresa exigeix un esforç descomunal!). M'hauria agradat saber que en pensaven Cioran, Beckett o la mona Cheeta. Però al que tu apuntes potser caldria afegir l'agorafília i la claustrofília; i si hagués de triar, la meva opció estaria molt clara.

Quant als conceptes, he de reconèixer que m'agrada molt més el d'extraterritorial que els altres que apuntes, per no dir res de la nomadologia. M'agrada més perquè recull la idea d'anar més enllà del determinisme de l'arrelament geogràfic o "identitat convencional", per dir-ho d'alguna manera. Però bé, això probablement són minúcies.

Francisco López Martín ha dit...

Sobre Deleuze: hace unos años, un doctorando de uno de los catedráticos con más talento de la Facultad de Filosofía me contó que éste le había confesado que le gustaría que alguien le explicara a Deleuze, porque no lo entendía.

Yo leo a Deleuze como cuando escucho una pieza difícil de música contemporánea: primero, no trato de comprender absolutamente nada, sino sólo de familiarizarme con la obra; después, mediante lecturas sucesivas, voy penetrando poco a poco en la lógica interna. Cosa distinta es si esa lógica interna es veraz o no: su celebradísimo libro sobre cine, por completo, tiene chorradas como pianos. Por cierto, Josep: a Zizek, "Mil mesetas" le parece un churro.

Aprovecho estos comentarios para deciros que no voy a poder leer los dos últimos libros del club de este año, aunque seguiré vuestras observaciones sobre los textos y, si el debate lo permite en algún momento, intervendré.

K. ha dit...

No saps com m'alegra això que dius, Paco. A vegades al lector li resulta difícil d'evitar la sensació que o bé és un absolut inepte o bé li estan prenent el pèl. I això deu ser molt plaent per a autors com Deleuze i companyia, però per a lectors com jo no precisament. Una cosa és l'argumentació i l'escriptura difícils, i una altra de ben diferent és l'estafa de la "profunditat".

Josep J. Conill ha dit...

Alerta, nois, que el primer que va advertir d'entrada que el Deleuze i el Guattari són uns pedants insofribles he estat jo. I tal com dius, Paco, Žižek té tota la raó quan afirma que Mil mesetas és una llauna monumental (si no que m'ho diguin a mi, que al cap d'un any d'encetar-lo per estricta necessitat professional encara no me l'he acabat). Així que per aquest costat coincidim, encara que una part (mínima) del seu argot em sembla útil per donar compte d'alguns aspectes de l'assumpte que ens ocupa. Pel que fa a Vallverdú, jo no vaig dir en cap moment que tingués cap teoria, sinó que algunes de les seves remarques sobre la qüestió eren en un cert moment pertinents. Com que tots els altres autors que cito dieu que us resulten desconeguts (de debò, que un tal Juanito Fuster no li sona a ningú?) haré mutis por el forro, pues...
En canvi, sense desdenyar els aspectes sociològics i antropològics de la qüestió de l'adopció d'una llengua literària, que em semblen també interessants, he d'afegir, K., que trobo l'enfocament fenomenològic que hi proposes extraordinàriament pertinent i apassionant, més encara tenint en compte que s'hi troba involucrada tota la qüestió de la construcció de les identitats personals. Teniu raó també quan assenyaleu que l'estratègia d'alienar-se de la pròpia llengua no implica en absolut cap fòbia o patologia, sinó que pot ser una conducta positiva i dotada de ple sentit. Això no treu, però, que en cas del Wolfson aquell no fos patològica, perquè el tio estava com una puta cabra.
En qualsevol cas, crec que l'intercanvi de comentaris sobre aquesta qüestió és enriquidor i molt pertinent en aquest lloc, tenint en compte que des del mateix títol del blog, passant per la major part de les intervencions, hi ha sempre en dansa més d'una llengua (i un enorme rerefons poliglot en molts del participants, que ja voldria per a mi).

K. ha dit...

Sí, sí, Juan de la Cruz Fuster el conec, és clar, i Sales i Ferrater també. M'havia semblat entendre que deies que Vallverdú, un tio molt simpàtic i molt divertit, i bona gent, tenia alguna teoria, però veig que anava errat. I has deixat ben clar des del principi que també se t'ha entravessat el duetto Deleuze-Guattari. Que sí, que sí a tot, estem d'acord. Espere que no t'hagin molestat els meus comentaris impertinents. En qualsevol cas, quan ensumo la pudor de la chocholingüística se'm rebel·la el cos... Sigui dit amb les pertinents disculpes i sinanimusmolestandi, eh? Que el tema de les identitats m'interessa moltíssim.

Josep J. Conill ha dit...

No cal dir que no calia cap disculpa. Al contrari, introduir de vegada en quan una mica de caloreta en el debat és d'allò més engrescador. Salut.

V. ha dit...

Dóna gust llegir les entrades del Patio, especialment quan teniu aquestes «discussions».