diumenge, 22 d’abril de 2012

«EL JARDÍN IMPERFECTO», DE TZVETAN TODOROV



«L'humanisme moderne, loin d'ignorer Auschwitz et Kolyma, part d'eux; il n'est ni orgueilleux ni naïf» (Todorov, Le Jardin imparfait, p. 331)


Este ensayo sobre «el pensamiento humanista en Francia», como reza el subtítulo de la obra, es un estudio escrito en un estilo pulcro (lo he leído en francés), claro en sus planteamientos y estructura, didáctico en la exposición pero no simplificador, al menos hasta donde puede juzgar un lector que, como quien esto escribe, no es especialista en ninguno de los autores estudiados. El libro, por tanto, ofrece lo que promete, pero brinda mucho más, porque, desde el comienzo, las reflexiones sobre la tradición que va –así, al menos, es como Todorov la hilvana– de Montaigne a Constant son, claramente, una reflexión sobre el presente. El propio libro ofrece en el epílogo una reivindicación del valor de la Historia que viene a explicar el impulso que ha llevado al propio autor a elaborar la obra, la perspectiva que ésta adopta, sus objetivos últimos.

En El jardín imperfecto asistimos, por tanto, a un despliegue de erudición y sutileza analítica que en ningún momento se presenta como tal, porque no tiene por objeto deslumbrar, sino iluminar. El método de Todorov consiste en dejar hablar a los autores, pero mediante una inteligente técnica de montaje, como haría un documentalista cinematográfico, que no se hace pesada en ningún momento (como suele suceder con los cultivadores menos brillantes de este método expositivo) y que le permite elaborar, casi sin que el lector lo advierta, una interpretación propia de la tradición, que ni siquiera se limita al período estudiado, sino que se remonta al mundo antiguo, pasa por el cristianismo y tiene como contrapunto a autores de tradiciones distintas de las estudiadas (Pascal o Sartre, entre las referencias explícitas). Todorov extrae además consecuencias políticas, antropológicas, morales de todo cuanto estudia, y en ocasiones se distancia de las lecturas recibidas, si bien, incluso en este caso, demuestra una sencillez abrumadora. Estamos en los antípodas de las formas, de la estrategia retórica de un Foucault.

Si hago referencia al autor de Las palabras y las cosas no es sólo por una cuestión de tono, sino porque no parece casual que esta defensa tan lúcida del humanismo se hiciera precisamente en el mismo marco territorial y cronológico en el que se habían ido configurando diferentes versiones del antihumanismo (véase, a este respecto, el pequeño resumen que se ofrece en http://es.wikipedia.org/wiki/Antihumanismo). La humildad, la sencillez de los planteamientos de Todorov, quizá también la huella que en toda su reflexión hayan dejado sus propias circunstancias biográficas, le alejan de cualquier tentación de esnobismo, inundan de sentido común y humanidad su reflexión, son en sí mismas una garantía de que los frutos de la adhesión a «la apuesta humanista» son una manera de estar en el mundo que, como mínimo, evita el dogmatismo y el fanatismo, pero también la molicie ética o el pesimismo desintegrador. No es precisamente poco y menos aún en los tiempos que corren… y en los que están por llegar.

4 comentaris:

K. ha dit...

Estic d'acord amb tu: un llibre com aquest de Todorov hauria de representar una cura d'humilitat per als remenadors de llenguatges pedants i pomposos, i per a més d'un pensador immoral (i Foucault, proclamador de la "mort de l'home", tenia molt d'una cosa i de l'altra; i ho dic des de la meua posició de lector interessadíssim del de Poitiers). Todorov du a terme un curiós i atractiu joc de vaivens sinuosos entre Montaigne, Constant, Rousseau, Pascal, Descartes i tutti quanti, entre el cientisme, el conservadorisme (per què oblida el reaccionarisme?), l'individualisme i l'humanisme. Aquest darrer, invocat per a tants fenòmens diferents que finalment no se sap què significa, Todorov proporciona una definició senzilla i útil a través d'una antropologia pobra però efectiva, lligada a unes exigències morals irrenunciables. El formalisme moral de Kant trau l'orella sovint, i el moment estelar és la seua oposició respecte de Constant pel que fa a l'imperatiu de dir la veritat quan entra en conflicte amb la bondat. Pàgines brillants, cristal·lines, indubtablement. Un plaer de lectura, que en alguns moments submergeix el lector en una mena de flow del qual resulta difícil sortir. La reivindicació d'una visió més complexa de Rousseau, menys simplista, és un altre dels moments extraordinaris d'aquest llibre. Que, en realitat, és una miscel·lània d'articles perfectament ben articulats i sense que se'n noten gens ni mica els punts de sutura. Quina diferència amb el llibre de Vidal Beneyto que comentàvem fa uns mesos!
Només una cosa m'incomoda de El jardín imperfecto: la circumscripció tan estricta del material analitzat. Per què centrar-se tant en els francesos? Per què acaba l'anàlisi amb textos de principis del segle XIX (amb incursions en el XX, però laterals)? Una limitació discutible, crec jo. Curiosa circumstància, un llibre tan francès per a una escriptura tan britànica. Reconec, d'altra banda, que m'interessa més Diderot (o Kant) que Rousseau, Maistre (o Burke) més que Constant, etc. Però tot això no és un retret, sinó l'expressió d'una certa desil·lusió en trobar-me uns pocs francesos per a un tema d'abast universal (o no). Siga com siga, el llibre és valuós, i l'epíleg m'ha agradat per la seua humilitat i senzillesa, i perquè expressa de manera efectiva unes conviccions amb què em puc identificar.

K. ha dit...

Ningú més no ha llegit el llibre?

Josep J. Conill ha dit...

Jo vaig acabar de llegir el llibre fa uns dies i hi volia penjar un comentari força crític, perquè la veritat és que Todorov m'ha posat a parir. Però l'editorial em té ara mateix ben agafat per les galerades d'un llibre en tràmit d'edició i no dispose de temps per penjar ni una lletra fins la setamana pròxima. Així que paciència i a barallar, que ja tindrem temps de discutir. Salutacions.

K. ha dit...

El sector crític!