(La persona anònima que havia proposat aquest
llibre no ha pogut fer-ne el comentari, i en conseqüència el faig jo.)
Considerem, per exemple, el pensament, l’acció
de pensar com a tal, i les seues circumstàncies i conseqüències. El pensament
ens proporciona motius per a una certa melancolia existencial. No sabem si
l’abast del pensament i el de la realitat són incommensurables. A més, el fet
de pensar sol ser una activitat matussera, fragmentària, gairebé impossible de
focalitzar durant llargs períodes de temps. El nostre “teatre interior” del
pensament és impenetrable, personal, solitari, però alhora, i a causa del filtre
inevitable del llenguatge, el pensament constitueix una repetició de coses ja
pensades, rebregades milions de milions de vegades, sense la possibilitat de
mantenir l’aura de l’originalitat. El pensament cerca desinteressadament la
veritat, però aquest impuls xoca amb el llenguatge, posseït d’aquest anhel
d’autonomia que el porta a defugir la referencialitat, i la contradicció és
insoluble. Pensar, si bé es mira, d’una banda ens sembla una activitat sublim
que ens identifica com a humans, però també és una activitat monstruosament
balafiadora, un esforç ininterromput l’energia del qual es dissipa en l’aire
gairebé íntegrament. Tampoc no podem presumir d’una relació directa entre el
pensament i qualsevol altra cosa externa respecte d’ell, perquè tot vincle
entre el pensament i el seu exterior és mediat, interferit. A més, afecta
directament la percepció, la determina, la guia, l’enterboleix i la rarifica.
Entre el que pensem i el que els altres entenen tampoc no hi ha una relació
immediata, directa, com entre l’original i la seua rèplica exacta, ja que
l’única expressió que no està interferida per res és la que es dóna en les
explosions d’energia desfermada: l’odi, la por, la rialla. El pensament tampoc
no admet la democràcia: per bé que la capacitat de pensar és probablement un
universal humà, la capacitat de produir pensaments rellevants i dignes de ser
difosos i conservats està molt mal distribuïda. Finalment, el pensament ens
obliga a sentir una atracció fatal envers objectes sobre els quals no aconseguirem
mai res de substantiu: tots els que tenen a veure amb la transcendència.
Aquest seria un resum, no necessàriament
reduccionista, de Ten (Possible) Reasons
for the Sadness of Thought, un text de George Steiner que anomenem “llibre”
a causa de la manera com es presenta físicament, però que en realitat no és
altra cosa que un assaig d’extensió modesta. He de dir, d’avançada, que sóc un
consumidor absolutament captiu dels productes del professor Steiner, que escriu
molt bé i pensa com un senyor. Les seues febleses, les conec des de fa molt
temps i les vaig retrobant a cada pas, però, sincerament, no em molesten. Em
referisc, per exemple, a la seua tirada rabínica, les jeremiades
apocalíptiques, la ingenuïtat típicament “humanística”, una certa delectança en
els jeux d’esprit (en la professió de
les lletres és un mal endèmic: o això, o la constatació positivista d’informació
sense interès). I tanmateix...
La gran virtut de Steiner consisteix, al meu
parer, a saber dir coses interessants integrant una enorme quantitat de
lectures, autors, disciplines i informacions, sense fer cas de les apropiacions
exclusivistes que caracteritzen els Fachidioten.
Per aquest deliciós assaig, com en tants d’altres d’ell, desfilen en peu d’igualtat
Heidegger, la mecànica quàntica, Freud, Nietzsche, el misteri de la música,
Shakespeare, Husserl, les matemàtiques, el mite d’Orfeu, la Bíblia, Pascal, el
sexe, Bacon (Francis), Wittgenstein, Plató, la comunicació en els sordmuts,
Orwell, Darwin, la teoria de cordes, Einstein i etc. i etc. I, tot plegat, amb
una naturalitat, amb una elegància i un savoir
faire que em fascinen. Al contrari que alguns autors locals, que necessiten
farcir les quartilles empastifades aferrant-se desesperadament a noms propis i citacions
(tal com els borratxos s’aferren als fanals, for support rather than for illumination), Steiner sap fer-ho
servir en el moment adequat i de la manera més encertada, traure’n el suc i fer
un còctel saborós i excitant. En comparació amb la mediocre xusma acadèmica que
empesta aquesta desgraciada península, o en comparació amb la insuportable
buidor de la fira verborreica i logomàquica de l’Hexàgon, aquest home sembla un
savi dels de temps antics. I és que, al meu parer, recull les virtuts del món
anglòfon (claredat, honestedat intel·lectual, fer fàcils les coses difícils) i
les del planeta germànic (densitat de referències, erudició contrastada,
voluntat d’aprofundir en les coses). I de França, l’espurna intel·lectual, l’esprit. Ja ho he dit abans, sóc un fidel
client de la seua factoria.
Ten
(Possible) Reasons no esgota el seu tema, que no és
altre que la melancolia que ens pot provocar la reflexió sobre l’acte de pensar.
En realitat, tot just l’enuncia, i des d’una perspectiva molt personal,
limitada per les seues obsessions clàssiques: la comunicació (Nietzsche i el
llenguatge com a filtre, Wittgenstein i l’indicible, Heidegger i els límits del
llenguatge), els fenòmens de consciència i la intimitat irreductible (Husserl i
companyia), la música, el silenci (no hi apareix Beckett!), la frustració de l’Absolut,
el sexe, la lectura i el cànon de la cultura occidental, etc. Davant la pregunta
de “què implica pensar?”, Steiner veu deu raons per a la tristesa, o deu
frustracions associades a les insuficiències i apories que el pensament
arrossega. És un discurs existencialista,
per dir-ho d’alguna manera? No exactament. Escèptic? En part sí, perquè se les
heu constantment amb la noció de límit, amb les impossibilitats i les mancances
del pensament, però no és un escepticisme en sentit fort, que nega la capacitat
de conèixer. Que Steiner no és un radical! Senzillament: el sublim acte de
pensar, quan ens posem a pensar-hi, també ens dóna motius de desil·lusió.
Bé, no és una gran aportació a la filosofia
occidental, ni a la literatura, i tampoc no pretén ser-ho. Però a mi m’ha
resultat de (re)lectura ben plaent.