dimarts, 24 de gener de 2012

«TIEMPOS LÍQUIDOS», DE ZYGMUNT BAUMAN

Tiempos líquidos es un libro de Zygmunt Bauman compuesto por cinco ensayos agrupados con el subtítulo de «Vivir en una época de incertidumbre», cuyo origen, salvo en un caso, no aparece consignado en parte alguna del texto, pese a que cabe sospechar que fueron fruto de encargos diversos. El primero de ellos, «La vida líquida moderna y sus miedos», está lastrado, en mi opinión, por la excesiva proximidad temporal con el 11-S y la guerra de Irak. A fecha de 2012, parece difícil, por ejemplo, mantener que «el envío de soldados a Iraq elevó el miedo a nuevas cotas, y continúa haciéndolo, tanto en Estados Unidos como en otras partes» (p. 17); más bien, yo diría que ha ocurrido todo lo contrario, es decir, que hoy a menos miedo a atentados terroristas que hace diez años (harina de otro costal sería determinar si la invasión tuvo algo que ver o no). Por otra parte, este texto parece escrito pensando sobre todo en los Estados Unidos y, tal vez, en el Reino Unido: por estas latitudes, de momento, llevar «botes de aerosol defensivos y pistolas» (p. 18) para protegerse parece más la excepción que la norma. Pese a todo, en este primer ensayo hay ya momentos brillantes, como, por ejemplo, éste: «Incapaces de aminorar el ritmo vertiginoso del cambio (menos aún de predecir y controlar su dirección), nos centramos en aquello sobre lo que podemos (o creemos que podemos o se nos asegura que podemos influir: tratamos de calcular y minimizar el riesgo de ser nosotros mismos (…) víctimas de los innumerables e indefinibles peligros que nos depara este mundo impenetrable y su futuro incierto. Nos dedicamos a escudriñar “los siete signos del cáncer” o “los cinco síntomas” de la depresión, o a exorcizar los fantasmas de la hipertensión arterial y de los niveles elevados de colesterol, el estrés o la obesidad. Por así decirlo, buscamos blancos sustitutivos hacia los que dirigir nuestro excedente de temores existenciales (…)» (p. 21). Por cierto, que esta idea alcanzará su concreción para mí más excelsa en el último ensayo del libro, un ensayo (una conferencia, en realidad), en mi opinión, magistral, lo mire por donde lo mire.

El segundo texto que compone el libro, «La humanidad en movimiento», comienza con afirmaciones que, para este lector, son poco menos que peticiones de principio, como la de que a la larga el capitalismo está condenado a su ruina («Es la paradoja innata al capitalismo, y a largo plazo, su ruina», p. 43): a la larga, no sé, pero a la corta, de momento, yo diría que no sólo resiste, sino que cada vez le va mejor (y, si no, que le pregunten a Zizek y a su explicación de que la China comunista lo haya abrazado con tal entusiasmo: «¿Qué hacer, entonces, cuando el capitalismo demuestra ser de facto el motor más efectivo de las relaciones sociales? La respuesta es la solución china: admitir francamente que en esta fase de la Historia mundial debemos abrazar plenamente el capitalismo», En defensa de causas perdidas, p. 211 de la traducción española). Sin embargo, desligadas de la función estructural que Bauman pretende darle, las reflexiones sobre los refugiados me han parecido lúcidas y brillantes, de lo mejor del libro. El tercer texto, «El Estado, la democracia y la gestión de los miedos», abunda también en pasajes brillantes y actualiza de la mano de Marshall una de las críticas clásicas de la izquierda al orden liberal-burgués: la diferencia entre la ciudadanía de iure y la ciudadanía de facto. El texto, por otro lado, está escrito con un lenguaje, con unas imágenes, que me parecen más cuidadas que los de los dos ensayos anteriores: ¿señal, tal vez, de que fue concebido para un público distinto? Por otro lado, la reaparición, más o menos solapada, de ciertos temas (¿cómo no relacionar la referencia a las “nuevas clases peligrosas” [pp. 98-102] con las reflexiones sobre los refugiados vertidas en el capítulo anterior?) contribuye a articular el libro para convertirlo en algo más que la suma de sus partes.

El cuarto texto, «Separados pero juntos», cambia de tema aparente (las ciudades), pero también de estrategia retórica, porque, en él, si se afirma una idea, es casi siempre para, a continuación, ponerla en tela de juicio, abordarla desde otra perspectiva y, de ese modo, hacerla progresar: método que para una persona que desarrolló su actividad intelectual durante tantos años al otro lado del telón de acero tampoco tiene nada de particular, pero que me parece otro acierto de Bauman (como, por cierto, me lo parece su voluntad de escribir al margen de todo tipo de jergas). Siguen las páginas brillantes, los diagnósticos acertados y de una actualidad absoluta («Una de las paradojas más desconcertantes surgidas en nuestra época es que la política, en un planeta en creciente globalización, tiende ser, de forma apasionada y consciente, local», p. 118, con el correlato de una producción compulsiva de identidad por parte de los individuos, p. 120). Reaparece, también modulada, una de las ideas esenciales del libro, la de unos tiempos atrapados en un círculo vicioso, en el que las soluciones aparentes a los problemas no hacen, en realidad, sino incrementarlos, y eso en múltiples niveles.

Como he dicho al comienzo, la conferencia con que concluye el libro, «La utopía en la época de la incertidumbre», es, en mi opinión, ejemplar. Quien haya leído las páginas sobre el guardabosque, el jardinero y el cazador difícilmente podrá olvidarlas, como es difícil olvidar ciertos pasajes de Miłosz o de Berlin, de Lévi-Strauss o de Geertz. La pertinencia y lo sabroso de las citas, desde los universales Brodsky o Calvino hasta los “exóticos” Stasiuk o Mrożek, no hace sino dar aún mayor profundidad y resonancia a un escrito modélico, quizá el que yo recomendaría a cualquier lector que no conociera este libro o a este autor.


3 comentaris:

K. ha dit...

Subscric de punta a punta les teues observacions. Bauman, fa temps jubilat de la seua càtedra, ha passat de la sociologia teòrica a aquest àmbit flexible i incert del "pensament social" o "filosofia social", i ho fa des d'una perspectiva esquerrana i alliberadora. En conseqüència, els seus escrits de l'etapa "líquida" tenen un què d'assagístics i, alhora, una voluntat de rigor documentat que l'han convertit en un pensador molt "popular".
Temps líquids semble, com tu dius, una miscel·lània feta d'ocasions diferents amb textos adaptats a diversos auditoris. la recurrència d'idees controvertibles referides al món angloamericà és òbvia, i tu en dónes exemples evidents. No sé fins a quin punt les paranoies de la seguretat que descriu continuen sent vigents en aquell àmbit; alguns comentaris d'Antoni Milosz i d'altres autors podrien suggerir que fins i tot s'han exacerbat. De fet, americans i britànics han aconseguit imposar a poc a poc la idea dels famosos escàners corporals als aeroports occidentals, per exemple.
Al marge d'això, aquest llibre va ple d'idees brillants i de penetrants insights sobre la deriva del nostre món postpostmodern. Un dels capítols més impactants és, al meu parer, el segon, en què Bauman equipara (amb un moviment argumental magistral) la gestió dels excedents humans amb la de les escombraries. Les seues idees sobre la convivència amb les persones diferents, sobre els barris tancats als pobres, sobre l'exclusió espacial en funció de la posició socioeconòmica s'estan fent cada vegada més habituals. Fa poc vaig veure una notícia sobre això", i ni és la primera vegada ni serà l'última. Llegint Bauman ho vaig relacionar immediatament. El darrer capítol, sobre les utopies, efectivament tanca el llibre de manera extraordinàriament eficaç.
El primer llibre que vaig llegir de Bauman va ser Modernity and the Holocaust, que em va sacsejar amb la força d'un terratrèmol. Després vaig trobar, de Polònia estant, aquella entrevista magnífica que vaig penjar a la "Biblioteca del Patio Virtual", traduïda i publicada amb el consentiment de l'autor. Amor líquido, llegit en un moment molt delicat de la meua vida, em va semblar un llibre molt lúcid. Amb aquesta minúscula perspectiva, em fa l'efecte que Temps líquids és la manera idònia d'entrar per primera vegada en el món intel·lectual d'aquest infatigable i intempestiu pensador, activíssim malgrat la seua edat. En el cor de les seues reflexions sobre la safety i la security, sobre la convivència amb l'alteritat, sobre la capitalització del "material humà" o sobre les incerteses a què estem condemnats en el món actual batega la voluntat jovenívola de crítica i de canviar el món per fer-lo més vivible. El que em sorprèn és que, en un país tan reaccionari com Polònia, siga odiat i estimat aparentment a parts iguals. No seré jo qui defensarà el seu passat estalinista, però s'ha de reconèixer que el seu discurs és tota una invitació al pensament crític intel·ligent i a la democràcia radical.

Josep J. Conill ha dit...

Només puc ratificar tot el que afirmeu dels assaigs de Bauman: m'han semblat una invitació de primer ordre a pensar els "temps líquids" --"líquids" també, sens dubte, a causa de la mala llet imperant-- que ens ha tocat de viure. Per damunt de les circumstàncies particulars que puguin haver donat origen a cadascun dels textos, el conjunt resultant dibuixa un panorama prou precís dels maldecaps de la societat global que s'està gestant sota els nostres peus cada dia que passa. En aquest sentit, puc afegir que, per un motiu o un altre, tot el llibre m'ha semblat pertinent, a més d'interessant, encara que els aspectes que connecten més amb les meves reflexions són aquells que tenen a veure bé amb la degradació de l'Estat social en un Estat penitenciari, que en alguns aspectes suposa una mena de retorn en versió potsmoderna als estats burgesos del segle XIX; bé amb la gestió dels contingents humans com a "deixalles", susceptibles o no de ser reciclables, segons com més convingui; bé amb l'urbanisme modern com a expressió del que Hans Magnus Enzensberger anomenava la "guerra civil mol·lecular" en un llibret del tot recomanable (Perspectivas de guerra civil. Barcelona: Anagrama: 1994). En canvi, no m'ha fet la mateixa impressió positiva l'última conferència, tot i que apreció en el que val la temptativa de Bauman d'encarnar els comportaments socials en relació amb el món en les figures arquetípiques del "guardaboscos", el "jardiner" i el "caçador". En essència, el motiu de la meva discrepància radica en el fet que l'actitud de la humanitat envers el món, per molt "premoderna" que fos, mai no ha estat la que Bauman adjudica a la figura del guardaboscos, preocupat per la preservació de l'equilibri "natural" de les coses. Per contra, si alguna cosa ha definit la humanitat des dels orígens ha estat el seu afany d'expansió fora de tota mesura --"prometeic", en diríem--, en el curs del qual ha extingit multitud d'espècies animals, n'ha domesticat d'altres, ha tallat els boscos per fer lloc a nous conreus, ha seleccionat les espècies vegetals, etc. etc. etc. De fet, bastaria un breu repàs a la revolució neolítica per comprovar que Bauman no hi ha estat gaire fi en les sevs apreaciacions. Comptat i debatut: d'ençà del renaixement, la ciència moderna (n'hi ha alguna altra mereixedora d'aquest nom?) ha posat a punt nous instruments i --el que és potser més important-- ha dotat d'una coartada racionalista uns processos que ja estaven en marxa des de feia molts segles, si més no, dotant-los d'un nou impuls, la plasmació més impressionant del qual es concreta en l'explosió demogràfica, en virtut de la qual la humanitat es troba cada dia més a prop de morir d'èxit, com les plagues de llagostes. D'altra banda, pel que fa a la figura del caçador, no estic tampoc gaire segur que l'elecció del nostre autor hi sigui la més encertada; jo em decantaria més aviat per encarnar l'esperit dels temps actuals en una figura com la del jugador, tal com apareixia a la llum de l'excel·lent caracterització que Cartarescu en va fer a El ruletista.
Per acabar, una observació de tipus més general: les nostres lectures van esbossant un interessantíssim panorama crític de la societat contemporània, però sovint fan l'efecte de cartes que no lliguen. Verbigràcia: la descripció de l'estat de coses que proposen Judt i Bauman té un notori aire de família, però les conseqüències que cadascú en dedueix no semblen del tot coherents. Seria bo que en alguna ocasió futura ens aturéssim a reflexionar sobre aquesta qüestió, obrint un fòrum de metalectura, destinat a elaborar (més enllà de les conclusions que cadascú sigui capaç d'extreure'n) pensament en comú sobre l'assumpte.

K. ha dit...

Pel que fa a les figures del "jardiner", el "guardabosc" i el "caçador", jo crec que aquest jeu d'esprit (com ho és la major part del discurs de Bauman, al capdavall) no t'ha agradat perquè l'interpretes d'una manera que potser no és del tot la que tenia en ment l'autor. Vull dir: rellegit el capítol, que continue trobant molt brillant, diria que Bauman es refereix a les mentalitats predominants a l'era premoderna en termes "cosmològics", d'actitud envers "la creació". El que tu addueixes és molt cert, però abans de la (post)modernitat ha tingut lloc sobre un fons de fatalisme, tradicionalisme, immobilisme. La necessitat sempre l'ha empès al "prometeisme", però l'actitud de fons que sempre ha predominat (fins que hi havia algun esclat de desesperació) sembla haver sigut la de "mantenir el que hi ha". Pensa, per exemple, en el conservadorisme que arriba pràcticament fins als nostres dies en el món rural valencià, i que jo conec en primera persona per la meua pròpia procedència. Sí, certament de tant en tant s'han sumat a revoltes i guerres, però en el fons no han estat mai preparats mentalment per a la velocitat contemporània. I, a més d'això, sempre havia estat un món d'interaccions directes, cara a cara, i on la proximitat i la solidaritat es pagaven amb la vigilància mútua. Aquest món no donava lloc a utopistes, als "alquimistes de la història" com deia I. Berlin (o era el meu amic Pol?), que són els "jardiners". I avui dia predomina el monadisme gregari, àlies individualisme de massa, que encaixa amb el "caçador". Podem buscar-ne precedents en els "homes en estat de natura" de Hobbes, però en ell eren una mera figura propedèutica, sense suport històric ni empíric. No és que la depredació siga una novetat, però la depredació postmoderna té un matís absolutament peculiar, marcat per la coincidència entre el caràcter massivoindividualista i el rebuig de la utopia. Per tant, les tres figures retòriques que empra Bauman prenen sentit en el seu discurs per relació amb l'immobilisme tradicional, d'una banda, i l'utopisme de la modernitat, de l'altra. Vist des d'aquesta perspectiva, a mi em continua semblant una reflexió molt excitant. Sempre sobre la base que és, com dic, un jeu d'esprit.

Quant a la metalectura, he de dir que no veig cap problema en el fet que els autors que anem llegint no sempre encaixen. Per això són autors diferents, en primer lloc, i per això els llegim, també. El contrari em semblaria altament preocupant, perquè llavors estaríem intentar imaginar un sistema, i d'això pengen conseqüències ben poc atractives. D'altra banda, si s'entreveu aquest "panorama crític" és perquè la llista de lectures representa les cavil·lacions i interessos de les persones que han proposat els llibres. Com que sempre som els mateixos, i tenim curiositats molt semblants (Nosaltres, els frankfurtians, com em deia l'altre dia el meu amic Hernández Dobón), al final passa això. Jo crec que si mantenim el fòrum de lectures ja serà un miracle; demanar metalectures sembla ja somiar truites, visto lo visto.
Una altra cosa és que, tal com alguns hem comentat en privat, per al curs vinent podríem recuperar la vena literària per al nostre Laboratori de Lectures, i descansar una mica de sociòlegs, filòsofs i psicòlegs. Però encara hi ha temps per a planificar-ho.