diumenge, 27 de gener del 2008

Llengua i ¿pensament?

La nostra contertuliana Isabel ens envia aquest text:
"Mireu això que acabe de rebre. M'ha semblat molt graciós, i també molt curiós. La reflexió és interessant. En llegir el text he pensat que us podria agradar:
Curiositats lingüístiques...
Ells diuen 'perro viejo' i 'mosquita muerta' allà on nosaltres diem: 'gat vell' i 'gata maula'.
La sort màxima de la rifa és un masculí 'el gordo', allà, i un femení, 'la grossa', aquí.
De la dona de Sant Josep els espanyols destaquen que sigui 'Virgen' i nosaltres que sigui 'Mare (de Déu)'.
Ells paguen 'impuestos', que ve d''imponer', i nosaltres 'contribucions' que ve de 'contribuir'.
Els espanyols desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns ‘sinvergüenzas', mentre que els corresponents catalans són, només, uns'pocavergonyes'.
Com a mesura preventiva o deslliuradora, ells toquen 'madera' quan nosaltres toquem 'ferro'.
Allà celebren cada any les 'Navidades' mentre que aquí amb un sol 'Nadal' anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un 'bon dia' i una 'bona nit' cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus, múltiples ‘buenos dias’ i ‘buenas noches’ diaris.
Dels ous de gallina que no són blancs, ells en diuen 'morenos' i nosaltres 'rossos', colors que s'oposen habitualment parlant dels cabells de les persones.
Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment 'almeja' i aquí 'figa', mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d'obrir, en un cas, i, en l'altre, un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte agradable i fàcil.
Mentre ells 'hablan' -i fan!- aquí 'enraonem', és a dir, fem anar la raó, sense èxit, tanmateix.
Allà per ensenyar alguna cosa a algú 'adiestran' i aquí 'ensinistrem'. Més enllà dels conceptes polítics actuals, els uns basen l'ensenyament sobre la 'destra' (dreta) i els altres sobre la sinistra'(esquerra)....

Tota una concepció del món, doncs, s'endevina rere cada mot d'una llengua, perquè la llengua és l'expressió d'un comportament col·lectiu, d'una psicologia nacional, diferent, no pas millor o pitjor que altres. No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d'entendre. Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, al treball, no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista."

Hala, Sapirs i Whorfs i tota la patuleia, què teniu a dir del text que ha rebut la Isabel?

divendres, 25 de gener del 2008

Anècdota o categoria?

I és que ja ho deia Milosz, que la civilització és un vernís finíssim que a la més mínima salta i revela el que és la natura humana, miserable i repugnant. Mireu això:
Natura humana, desgraciat psicòpata o reflex de factors socials? Si em demaneu rigor, d'acord, deixe la hipòtesi pessimista de la natura humana i puc jugar amb les altres dues. Certament que s'ha de tenir una mentalitat molt peculiar per a fer una cosa així, però em sembla que la psicologia no diu res d'interessant ací, excepte banals fantasies taxonòmica embolcallades amb aparença de profunditat. M'incline més a acceptar la pregunta sobre quines són les condicions de possibilitat sociològiques en què té lloc una conducta com aquesta. Sens dubte, coses com el fet d'haver passat això amb un Audi, o que el subjecte en qüestió siga propietari de diversos vehicles més, ens aporten un perfil sociològic concret, lligat a una escala de valors, etcètera, i si voleu podeu estirar el raonament fins on vulgueu, i segur que és possible i que quedaria bé. Però continue tenint la sospita que en això hi ha alguna cosa més que l'anècdota o que el reflex mecànic de condicions socials. No ho sé.

divendres, 18 de gener del 2008

Apostasia o excomunicació?

Penetrator: MOLT BO, MOLT BO I MOLT BO, SÍ SENYOR!!!

I a més us faig la propaganda equivalent:
http://www.apostasia.es/
http://www.pepe-rodriguez.com/Cristianismo/Apostasia/Apostatar_formulario.htm Jo pense començar de manera imminent; si algú més s'apunta, que ho diga.
Magister Lullisticus Hereticus: Jo preferesc un altre mètode més bèstia: l'excomunicació. Que siga la santa mare església qui es prenga la molèstia d'esborrar-me dels seus registres. Podríem obrir una pàgina web "excomunicació.com" amb informació i assessorament sobre el procediment: quins pecats contra natura i contra l'Esperit Sant són els més greus, quan i com
cometre'ls, com informar-ne les autoritats eclesiàstiques perquè comencen els tràmits d'excomunicació, quines heretgies han fet i fan més mal a Roma i com revifar-les o incrementar-les, etc.
P.: Home, no em sembla malament, "acceptem totes les formes de lluita", però visto lo visto seria un mètode de dificultat infinita, perquè avui dia no t'excomuniquen ni encara que hages comès més crims que Pol Pot... I no està la cosa com per posar-los-ho fàcil...
M.L.H.: Disiento sutilmente. A vore: estic totalment d'acod amb tu que cometre els crims més infames de lesa humanitat no és raó, causa ni motiu suficient per a ser expulsat del si de la santa mare església. Ni passar-se les taules de la llei mosaica per l'entrecuix i trasnsgredir tots i cadascun dels deu preceptes de la llei de Déu de mil i una maneres, posant-li imaginació i tot. Ara bé: tu nega seriosament el filioque, escriu i fes un públic un text en què afirmes la inconsistència teològica de la conjunció copulativa quan de la processió de l'Esperit Sant es tracta, i digues que procedeix només del pare, i no del pare i del fill. I veuràs tota la congregació per a la doctrina de la fe esquinçant-se les vestedures. O entra en qualsevol altra subtilitat teològica (n'hi ha tantes on triar!), com ara el valor de la gràcia gratis data, i voràs: això els fa més mal que si et cagues en l'hòstia. Per això la proposta, que ja he comentat telefònicament amb l'Exemplator, es podria concretar en una pàgina web del tipus "www.pro-haeresis.lat" (és clar que en llatí, llengua que
cal reivindicar com a pagana, gentil, la llengua en què bramava de plaer Júpiter quan es tirava tota femella mortal o immortal, la llengua amb què Venus li la va mamar a Mart, etc.), i veure quina tipologia herètica ens quadra més per fotre canya. Que dels pecats de debó, fins i tot dels del piu, l'església, com nostre senyor, se'n riu; però no li toques la doctrina, que es posa nervioseta...
P.: Home, si fóra tan fàcil com dius, s'acabaria més ràpid que no denunciant el bisbat a l'Agència de Protecció de Dades. No ho descarte, però. A més, que una cosa i l'altra no tenen per què anar de manera independent, perquè de fet hi ha una connexió pragmàtica, semàntica i legal entre elles. Una relació causal, de fet: d'acord amb el cànon, tant l'apostasia com l'heretgia són motius suficients i necessaris d'excomunicació. Ara la qüestió és buscar la collonada doctrinària més estúpidament divertida (i n'hi ha unes quantes, entre elles les que tu esmentes) i muntar una filípica amb argumentació teològica acompanyada de requesta e urgent demanda de separació apostàtica acrostàtica hipostàtica gens flegmàtica i punt final. En qualsevol cas, que vagen acostumant-se que no volem que ens compten com a col·legues de la seua secta.
M.E.H.: Home, a Pinochet no l'excomunicaren, però a Leonardo Boff quasi quasi, i a Monsenyor Lefèvre li van pegar una patada al cul i el van fer fora de la santa mare església. Si en comptes de dedicar-se a qüestions doctrinàries i a posar en dubte el magisteri de la santa mare església s'haguera dedicat a fer de genocida, no l'hagueren excomunicat. Jo crec que sí que funciona...

divendres, 11 de gener del 2008

Fragments de conversa

Exemplator: La veritat és que furgant això de la Internés en cerca d'algunes pàgines
interessants sobre fotregrafia m'he trobat això:
http://arquitecturaenimagen.blogspot.com/2007/09/trampa-y-manipulacion-en-la-fotografdia.html
Llegint l'inici de l'article (a partir d'un cert moment es perd en detalls tècnics) he pensat que era interessant el que diu, sobretot tenint en compte el pes de la imatge en la nostra cultura i l'objectivitat que normalment hom atribueix a la fotografia. La idea de l'investigador de la cultura -fins i tot de la fotografia- com un investigador de falsetats és molt seductora. I de passada (ara ja pensant en els tòpics de què parlem en el curs que compartim el Magister i jo): sovint he vist qualificat el món medieval en termes de "cultura de la imatge" -s'imposa la referència a les portades romàniques, etc.-. Però, redéu, que el món cultural nostre no ho és? Una altra cosa és que, per obra i gràcia de l'alfabetitztació, la lletra impresa -o en pantalla- haja augmentat el seu radi d'acció... però la imatge, com a tal, s'ha transformat milers de vegades, però continua mantenint un pes innegable. Sóm éssers imaginatius i imaTGinatius...
Bé, disculpeu la palleta mental... però és que se m'ha reactivat la meva fascinació per la fotregafia, que jeia dormida des de fa temps per molts motius.
Penetrator: Home, és curiós, a mi també m'ha atret sempre molt la fotregrafia, però les limitacions són les típiques: de formació (millor dit, d'absència de formació), de diners (fins i tot a l'època de la fotografia digital els components continuen sent molt i molt cars) i de temps.
Pel que fa a fotos manipulades, les que presenta el xorbo aquest són una broma en comparació amb els exemples veritablement seriosos que trobem en la història. Ara, això de l'edat mitjana com a cultura de la imatge, doncs sí, sembla més aviat una tonteria. És clar, en comparació amb l'època daurada del paper imprès (ca. 1450-ca. 1950), el mil·lenni anterior pareix que raone més per imatges (cosa típica de les cultures místiques, certament). Peró si per això fóra, collons, l'època actual seria la més medieval de totes... Cosa que tampoc no descartaria... En fi.
Ex.: Idem de idem. El que passa és que a Polònia vaig aconseguir una càmera reflex (una Zenit 12XP), de producció soviètica, que, malgrat les seves limitacions (manual, velocitat fins a 500...), tenia una relació qualitat/preu excel·lent (encara no havia arribat l'era digital). L'òptica era molt bona. Llavors ací costava vora les 15 o 16.000 peles i allà vora les 5.000 (en zlotis). Per altre tant, vaig aconseguir un teleobjectiu i un gran angular. I filtres. O sia que, per unes 15.000, em vaig fer un bon equip. Després vaig fotregrafiar bastant, aprenent com bonament podia. Sobretot en color, però cada volta més en blanc i negre. M'he quedat amb les ganes de revelar-me les fotos jo mateix... En tornar, per diversos motius, vaig arraconar la fotografia. I ara, després de pensar-m'hi molt, l'he reactivada en versió digital. He optat per una reflex bona, però de les senzilles, perquè ja porten un poc temps començant a caure per sota del llindar del miler d'euros. La meua (Pentax K100D Super) me l'he comprada per 475. I ara, a practicar. Primer amb la màquina i, en una segona fase, amb el tractament de la imatge. En fi... Cracòvia, en blanc i negre, era (i és) encara més bella... Ai, las...
Magister Lullisticus:L'edat mitjana és una cultura de la imatge, d'acord; però compte: no
del retrat. I les imatges a què estem avesats en la nostra cultura són retratístiques, precisament per obra i gràcia de la fotografia, el cinema, la televisió, i les seguides tecnològiques que han vingut després. O sia: per al medieval la imatge és un símbol que apunta cap a una altra realitat; no pren la imatge com una fidel representació de la realitat immanent. En això no tenim res a veure: nosaltres ara som tan estúpids que pensem que la representació fotogràfica no enganya,
que és un fidel reflex de la realitat, i que tot el que ix per la tele és real... Res a veure, per tant, amb la imatge medieval.
P.: Tret de la premissa escapista --antropològicament ingènua i ideològicament reaccionària-- ;-) segons la qual som a l'època més crèdula de la història (i segons la qual, a la inversa, les èpoques "remotes" com la medieval eren menys estúpides que l'actual), subscric al 100% les paraules del Magister Lullianus. Jo no ho hauria pogut dir tan ben dit!
M.L.: Totalment d'acord. El que volia dir en realitat és que avui la major part de la gent mira acríticament les imatges (perquè no sap LLEGIR-LES, que la imatge també es llegeix!, però això no significa que la cultura contemporània siga per se més estúpida que les anteriors, o que qualsevol temps passat fou millor, etc. I sí, amic Exemplator, açò vindria molt bé per a la nostra assignatura. La lectura que es fa de la imatge és molt diferent a la lectura medieval. Allà la imatge és símbol (un símbol quepot significar tant una mirada ingènua cap a la realitat, com una mirada rica i plena de matisos); ací és una representació (amb la ingenuïtat que pot suposar confondre la representació de la realitat amb la realitat mateixa, o per contra amb el rigor que significa netejar l'esguard d'elements mítics per centrar-se en la nuesa denotativa de la representació). Tant els partidaris com els contraris de cada cultura poden tenir arguments.
Fer apologia d'un o altre món és relativament fàcil, com també ho és treure arguments per denostar el contrari.
P.: He, he, no t'enfades, xe, que jo no volia denostar-te sinó gastar-te una broma... per això la icona irònica ;-) ... Efectivament, la cosa és com dius. I dóna per a un curs sencer, o per a moltes tesis doctorals... O no, millor per a un documental del Canal Història, d'eixos que m'agraden a mi...
M.L.: Ei, que no m'he enfadat! És que estic malacostumat per culpa del màster eixe que porte amb Exemplator; per cert, amic Exemplator, dis-li a l'amic Penetrator com de seriós em pose quan faig excursos com l'anterior en el fòrum del màster, tot escrivint sobre l'escolàstica o sobre la querella dels universals... És que per un moment m'havia fet la impresió que estava escrivint per als alumnes del màster. Deformació professional! Així que d'enfadu res.
Ex.: El que passa és que avui dia el retrat no és ni de conya tan "realista" com es pensa la gent. En el fons això és només el capell que li van posar a la fotografia pel seu origen i mirada des dels criteris de la pintura realista. Tot i així sé massa poc d'història de la fotregrafia com per a saber quan van aparèixer les primeres fotos amb pretensió de ser alguna cosa més que una mera reproducció de la realitat. A ull, i pel que he vist en alguna ocasió, des de l'inici mateix.
Què passa, doncs? Que lliguem la imatge molt a la idea del reportatge periodístic i fins i tot científic. Veiem imatges i imatges constantement i, com que entren pels ulls, sense el més mínim esforç, ens pensem que estan nues de manipulació. I no sempre és així. La concepció de la imatge medieval, com dius, és absolutament diferent. I és que la imatge en el món medieval és un subconjunt dins d'una cultura que fa constantment una lectura simbòlica de la realitat. Mentre que avui dia la cosa és ben diferent. Redéu, això quadraria en la nostra assignatura...
P.: Vist des d'una perspectiva d'història de la cultura, la cosa es presentaria efectivament tal com dieu, si més no en esquema. A un nivell antropològic, però, el tema es complicaria. D'una banda hi ha el nivell de la producció (què en pensa i què en sap l'autor, o qui li encomana la peça), i de l'altra el del consum o, com dirien els sequaços de Jauss, la "recepció". Els valors en joc són, efectivament, la "representació" (com a presumpte reflex de la natura) i la "simbolització" (com a joc de remissions a sentits que van més enllà del reflex). I ací és on apareixen els problemes i les asimetries. La fal·làcia naturalista, o tendència a confondre l'artifici amb la realitat, és present en totes les èpoques en el nivell de la recepció, i probablement és un tic irreprimible de la natura humana. Això ho trobem no sols en el camp icònic o visual, sinó també en l'escriptura: tan fetitxista és el llauro del segle X que es creu literalment els capitells romànics com el llicenciat del segle XXI que es pensa que el que diu Pio Moa és cert perquè està escrit i publicat. La burocràcia medieval es va inventar, justament, un dels lemes més bèsties (i alhora més raonables) de l'administració: quod non est in actis non est in mundo. En el nivell de la producció, certament, cada època té la seua pròpia tendència entre els extrems del reflex i el simbolisme. El tema és complicat. I si ens fiquem en l'eterna discussió sobre la naturalitat o convencionalitat de coses com la perspectiva o el color, apaga y vámonos...

Bon any?

Sincerament: hi ha moments en què l'abundor, o la concentració en el temps, de barbàries "concretes" i "locals" em deixa sense ganes de fantàstiques fascinacions "teòriques" i "cosmopolítiques". Sobretot per la condemna a cadena perpètua que és viure en aquest "país" o "estat" on aparentment només passen coses "locals" i on l'aire fresc de la intel·ligència, o la calidesa de la decència civilitzada, sembla que es passegen per qualsevol altra latitud. Vull dir: entre la precampanya electoral dels bisbes, els pepitos catalans fent la respiració artificial a la "persecusión del castenallo", els aragonesos fregant-se les mans amb Las Vegas (sense Grissom) als Monegros, la coordinadora de nosequè amb les seues falques sobre l'aigua de l'Ebre, el personal en estat de paranoia monàrquica permanent i ostensiva, El País dissimulant davant les denúncies d'Amnistia Internacional, els sociates que no s'atreveixen a inaugurar l'AVE Madrid-Barcelona, la depauperació del nostre poder adquisitiu i, en fi, coses per l'estil... Doncs això, que no em vénen ganes de filosofar sobre la dignitat humana, què voleu que us diga. Ja tenia raó el sàtir Silè, ja... Per això hom parla de "la saviesa silènica"... Aquell sí que sabia...


Bon any, xe! Encara que siga amb humor negre!