dissabte, 23 de febrer de 2013

Nazis croats a Carcaixent

Francesc Bayarri (2006): Cita a Sarajevo. Tavernes Blanques: L'Eixam Edicions.


Ja m'ho disculparan els periodistes, però en la meua opinió «periodisme d’investigació» és un pleonasme, mentre que «periodisme d’opinió», per exemple, és el nom d’una estafa. La funció del periodista és explicar coses que només una persona com ell pot explicar amb coneixement de causa, gràcies als seus propis mètodes i seguint les convencions específiques del seu ofici. Quines coses? Històries passades o recents —amb la qual cosa, en situació òptima, sovint es difuminen les barreres entre el bon historiador i el bon periodista, fins al punt que hi ha historiadors que semblen magnífics periodistes de coses pretèrites (Kula, Teoria econòmica del sistema feudal), i periodistes fabulosos que semblen historiadors del temps present o recent (Capote, Wolfe o el gran Kapuścinski). Quines convencions té l'ofici? Una escriptura àgil, transparent, atractiva i, com diuen ara impròpiament, engrescadora. Però millor abandone aquesta línia de reflexió perquè, tal com sembla que deia Sòcrates (i la citació diuen que és literal), «no tinc ni puta idea de res».

Cita a Sarajevo (Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians / Assaig, 2007) és el llibre que més m'agrada entre els del meu còmplice comensal, col·lega d’empresa i quasiveí Francesc Bayarri (Almàssera, 1961). Francesc, que espere que es deixe caure per aquest blog almenys amb motiu del present comentari, ha exercit de periodista en diversos mitjans, i és membre cofundador d’una de les sectes a què jo mateix estic (o estava) feliçment associat, la dels Exvalencians. Per tant, el meu comentari sobre aquest llibre no pot ser objectiu i distanciat. És el que passa quan parles d’un dels teus «germans majors».

L’autor ens dóna poques pistes sobre la manera com es va gestar la idea de dedicar-se a investigar la mort de Vjekoslav Luburić, àlies Maks. També és molt discret pel que fa al procés de preparació i documentació anterior al viatge que descriu el llibre. Això és, al meu parer, una de les característiques que diferencien el bon periodista de l’acadèmic dolent: l’absència de sobreactuació, d’erudició indigesta, d’exhibicionisme. El llibre s’enceta amb intrigants referències a un viatge de l’autor a Sarajevo, a les palpentes, a la recerca d’Ilija Stanić, presumpte assassí del nazi Luburić l’any 1969. I a partir d’ací ja no deixaran de trenar-se diversos moments històrics, en continus exercicis de flash-back molt ben resolts, i que no fan efecte d’artificiositat estructural en cap moment: Luburić com a sangonós comandant del camp d’extermini croat de Jasenovać durant la invasió alemanya, Bayarri tafanejant pel Sarajevo de principis del segle XXI, Stanić preparant cafè a Luburić al número 33 del Carrer de Santa Anna de Carcaixent abans de matar-lo (presumptament), la història d’Ante Pavelić (l’home de Ribbentrop a Croàcia) i de tota la diàspora nacionalista croata després de la Segona Guerra Mundial (una olla de gats, i tots ells molt ben armats), la despistada (mai millor dit) Interpol cercant Stanić arreu del planeta després de 1969, Ilija reunit amb la viuda de Pavelić en plena conxorxa contra Maks, Joan Dolç preparant una expedició d’urgència Alboraia-Sarajevo per entrevistar Stanić... Francesc disposa el material narratiu d’una manera hàbil, que excita la curiositat del lector i l’empeny a continuar una lectura tan plaent com plena de suspens. També com a divertiment aquest llibre funciona realment bé.



 Els interrogants que van desvetllar la curiositat de l’autor planen per sobre de tota la narració, que a vegades sembla arrossegar-nos cap a unes respostes que després, hàbilment, esquivarà en un constant ziga-zaga argumental. Primer de tot: qui va matar realment Maks, i per què? Potser Stanić mateix, potser els misteriosos Vlada i Nikola dels quals no hi ha cap rastre fiable, potser tots tres. ¿Qui era Stanić l’any 1969: un agent de l’UDBA (serveis secrets de Tito), un nacionalista croat que anava per lliure i es va enfadar amb Luburić, un convers ústaixa del grup de seguidors de Pavelić? No queda clar. Per què va(n) matar Luburić? Diverses raons floten insidiosament al llarg de tota la narració: una execució (a l’estil del cas Eichmann, però sense floritures processals), una venjança entre faccions feixistes d’exiliats croats, el resultat d’un comentari despectiu de Maks sobre el pare d’Ilija... La funció de Bayarri no és donar una resposta definitiva a totes aquestes preguntes, sinó presentar tots els elements de judici actualment pertinents perquè el lector se’n faça una idea.

La història que envolta la mort de Maks Luburić a Carcaixent no és una mera curiositat per a col·leccionistes de diaris esgrogueïts. Els temes amb què això té una relació directíssima no ens haurien de deixar precisament indiferents: la història dels Balcans al segle XX, l’Espanya franquista com a refugi segur per a la crème de la crème del feixisme europeu, la connivència activa, i ben activa, de policies, militars, jerarques franquistes i l’església catòlica (abunden els franciscans en aquesta història tan porca); i, més enllà de les qüestions històriques, es plantegen altres qüestions interessants: l’ambigüitat moral d’aquesta execució d’un criminal, la dicotomia entre “els nostres” i “els altres” com a legitimació universal per a tot, o un interessant (possible?) exemple dostoievskià de “crim i culpa”, per exemple... Més encara: per a alguns veïns de Carcaixent, el tema sembla que no és història aliena, sinó ben pròpia. En una referència en Internet sobre el documental que va fer la productora de Joan Dolç veig un comentari signat per “carcaix” que ara copie literalment:

«YO CONOCI PERSONALMENTE A DON VICENTE QUE LE LLAMABAMOS AQUI EN CARCAIXENT Y COMO YO SIEMPRE DIGO LOS MUERTOS NO SE PUEDEN DEFENDER -EN TODAS LAS GUERRAS HAY GANADORES Y VENCIDOS
AQUI EN CARCAIXENT FUE UNA PERSONA RESPETABLE Y QUERIDA POR TODOS LOS QUE DEFENDEMOS LAS MISMAS IDEOLOGIAS .CON ESTO NO QUIERO DECIR QUE QUE ESTE AFAVOR DE LO QUE PASO EN LOS CAMPOS DE EXTERMINIO . PERO NO SOLAMENTE ESTUVO EL NI SU HERMANA NI DINKO HUVO MAS GENTE QUE AN LLEGADO A SER PRESIDENTES DE LA NACION ’PERO COMO ESTABAN VIVOS CUANDO LOS CULPARON POR LOS CRIMENES COMETIDOS SE PUDIERON DEFENDER».

No cal que hi fem anàlisi del discurs. Efectivament, la reacció ambigua i benvolent d’aquest fatxa nostrat ens recorda que la qüestió no és una mera anècdota oblidada.

He rellegit amb plaer aquest llibre tot i que, per a ser honest amb els meus lectors, he de dir que no hi ha res com la primera vegada: ja m’enteneu. En aquesta ocasió he pres nota de crítiques que podrien haver estat útils abans de publicar-se, però que ara ja no fan cap a res. Per exemple, el títol mateix. En realitat, Francesc no acudeix a una «cita», sinó que busca una persona per la soferta capital de Bòsnia. Per què el títol parla d'una «cita», doncs? Per fer-ho fàcil, supose. També trobe que la cerca de Stanić per Sarajevo, tot i el component de suspens que té, esdevé aviat la història d’un anticlímax: després d’una llarga i minuciosa preparació d’un o dos anys, després de totes les càbales sobre com trobar Ilija sense saber ni tan sols si encara viu, són suficients dos o tres dies, un parell de consultes telefòniques, i pam!, allà tens el meu amic d’Almàssera i el seu traductor fent-se unes birres amb el presumpte assassí de Luburić, que miraculosament decideix, en noble actitud olímpica, que «ha arribat el moment de parlar». D’acord, real i prosaic como la vida misma, però què voleu que us diga, a mi em desinfla una mica la lectura... I, per acabar aquesta secció de crítiques torracollons, diré que es nota que a Rafa, el nostre amic editor anarquista (L’Eixam), això dels correctors li sona a música celestial; però un repàs a mans d'un professional hauria millorat coses com ara la grafia dels noms croats, alguna patinada lingüística i algun detallet d’estil. Que conste que anote tot això perquè ningú no em diga que m’he dedicat a ensabonar el meu company de taula a Cal Xato de Tavernes Blanques.

I ara, després de redactar aquestes pàgines maldestres, em ve al cap que podria haver-vos estalviat el rotllo citant dos comentaris d’uns altres amics, companys meus de cerveses i de dinarots, que ho van explicar de manera més sintètica i eficaç: «Aquest és un llibre difícil de classificar. És un reportatge extens, però travessa sovint els límits de la literatura de viatges i fins i tot dels dietaris. I és també un thriller. En tot cas, és un relat apassionant: per l’anècdota que l’origina, per la intensitat narrativa i pels personatges que retrata» (Vicent Usó, Avui, Suplement Cultura, 14 de juny 2007). « La realitat és molt més complexa del que els mitjans de propaganda ens volen fer veure. L’excel·lent reportatge de Francesc Bayarri no sols redescobreix un assumpte tèrbol oblidat i ens transporta a una Europa convulsa i propera que molts voldrien amagar, també ens mostra que el periodisme ben fet no es dedica a tancar portes, sinó que més aviat prefereix obrir-les» (Jordi Sebastià, Caràcters, núm. 39, abril 2007). Doncs això mateix.

8 comentaris:

Francisco López Martín ha dit...

A mí me ha resultado un libro muy interesante y de lectura placentera. Desconocía casi todo lo que se cuenta en él. También me ha resultado especialmente sugerente que la historia sea la de un enigma no resuelto. Las dos versiones que cuenta Stanić, el momento en que hay que repetir la grabación en el cementerio y Stanić repite una actuación que evidentemente había preparado a conciencia, el detalle del coche de lujo en la Yugoslavia de los setenta... Es una historia enigmática sobre un personaje enigmático, de principio a fin. Por lo demás, estoy de acuerdo con todo lo que dices en el comentario. De los errores en catalán no me he dado cuenta (muestra de incompetencia linguística por mi parte), pero, estilísticamente, el libro me ha parecido muy sólido.

Guillem Calaforra ha dit...

En efecte, el moment de repetir la gravació és realment fabulós. A Bayarri no se li escapa el caràcter tragicòmic d'això, i ho deixa entreveure. El lector hi descobreix un motiu més per a arrufar les celles i pensar: ui! Això, més les dues versions diferents...
Hi ha una altra cosa que m'agrada del llibre, i no l'he desenvolupada en la meua recensió: el tema de la complexitat del cas en termes morals, allò d'asssassinar l'assassí, l'estatus ambigu de Stanić (s'ha de reconèixer que la versió propagandística iugoslava arriba a ser convincent i tot!), que paradoxalment s'esfondra quan comencem a descobrir que en el fons ell potser (només potser) no és altra cosa que un ultranacionalista catòlic croat més... una possibilitat que també naufraga quan se'ns recorda que viu a Bòsnia casat amb una musulmana... però alhora sense que se'ns diga quin és el seu misteriós paper durant la guerra civil dels anys noranta... Com a "estudi" (en el sentit pictòric) sobre l'ambigüitat moral el llibre també em sembla reeixit.

I és que Francesc és una persona amb talent, ell ho sap, però la resta del país no. De la nostra alegre secta dels "exvalencians" ell és l'única persona realment seriosa, i per això mateix és la que menys coses aconsegueix traure en clar. Però bé, això forma part d'altres històries i intrahistòries.

Francisco López Martín ha dit...

Pues si Francesc apareciera me gustaría que me aclarara -aunque la duda la hago extensiva a todos los lectores del libro que participen en el blog, claro- por qué plantea en un par de ocasiones, sin llegar a aclarar el extremo, la posibilidad de que Luburic fuera homosexual o de que su posible homosexualidad tuviera algo que ver con el crimen. Porque, tal como yo lo veo, me parece que es una tesis que, con lo que aparece en el libro, se queda como descolgada. Es como si estuviera ahí en función de algo que no se dice, y que a lo mejor se intuye está muy claro, pero que a mí se me escapa.

Anònim ha dit...

Amics, sobretot, agrair-vos tant d’afalac. Entre tanta obra major, com veig que llegiu, aquesta meua difícilment pot ser el pes. Però... ací estem. Sobre les qüestions plantejades, el tema dels diferents periodismes (ací: una part d’investigació, una part de l’anomenat ‘nou periodisme’, anys seixanta als EUA) obriria una línia embullada, que crec només pot interessar a una minoria de professionals de la cosa (la majoria, com sabeu si mireu diaris i televisions, no sap de que va l’assumpte). Entrant en matèria, el cas és que pot resultar vanitós en excés afirmar que hi ha diferents lectures possibles. Però com això no significa que totes siguen profitoses (ni tan sols una d’elles), argumentaré per ací. D’entrada, hi ha un fet històric amb tants elements de novel•la (un nazi, un possible espia, un assassinat, una fugida de pel•lícula, la política, comunistes, franquistes, la història recent, fins i tot un amor trencat...), que es pot llegir com una novel•la a l’ús, amb trama d’intriga. Però amb una diferència: l’autor no es guarda una carta que mostra en l’últim capítol, i que capgira tot l’argument. De fet, cada reflexió i dubte que se li presenta el trasllada d’immediat al lector. Tampoc opta per l’opció més comercial: l’espia resulta finalment un espia (el espies pesen molt en l’imaginari popular). La segona lectura seria la periodística: amb el ‘making off’ inclòs, la qual, resta dit, només intrigarà els de la secta. També hi ha una lectura històrica i política (els refugiats nazis a l’Espanya de Franco, el règim de Tito, la desintegració de Iugoslàvia, la Segona Guerra Mundial –amb camps de concentració–): són dades per als amants del gènere. Però la lectura que més em va interessar (mentre escrivia) és una mica més, diguem-ne sense pretensions, filosòfica. És un diàleg sobre la veritat i la mentida. Stanic és un mentider compulsiu: d’altra forma no haguera sobreviscut tants anys sota l’enfonsament de tantes coses. Però això no deixa de ser una opinió meua. Ara bé: jo sóc l’autor. I puc adoptar una posició d’abús de superioritat: fer-lo quedar com un mentider, com un home ridícul, o com algú mesquí. O donar-li joc. Fins i tot, deixar-ho com un gran heroi: de fet, va liquidar un criminal nazi. L’autor és Déu: ningú li pot recriminar res, perquè és la seua obra, i sense ell, no hi hauria obra. Però és superior la veritat de l’autor a la dels seus personatges? Especialment en els temps actuals? Si la veritat ja no és allò que era. Si la realitat tampoc té els perfils definits d’altres temps, ¿qui jutja quina cosa és real/veritat i quina no. A més a més, jo sóc periodista. Un periodista és l’espill de la realitat (siga quina siga la definició final de realitat)? O col•labora a construir la realitat (com tants altres actors!, per altra banda)? Només algú molt ingenu optaria per la teoria de l’espill. Per tant, un periodista/autor una mica honest hauria de ser humil i posar-se al mateix nivell dels seus personatges. Encara que crega que són uns mentiders. Això complica la trama, alenteix l’acció, que s’embulla, i s’aparta del gènere d’èxit: molta acció trepidant. Hi ha lectors que es perden (m’ho han recriminat) i s’avorreixen. Ells també voldrien que jo els resolguera totes les incògnites, al darrer capítol si vull. Però deixar portes obertes no és allò al que estan avesats. A la fi, la meua opció és la via més directa cap a la marginalitat (però que ningú crega que m’agrada: preferiria haver-me fet immensament ric!). I per això, trobar lectors amables en algun lloc, que a més exhibeixen un pensament crític de primer nivell, és un plaer que caldrà compensar ni que siga amb unes cerveses alemanyes de forment.

Francesc Bayarri

Josep J. Conill ha dit...

Fa uns dies vaig acabar de llegir Cita a Sarajevo de Francesc Bayarri amb la gratíssima sensació d’haver descobert un llibre que paga la pena i un autor valuós que desconeixia, encara que no encerto a formular-me amb claredat les causes d’aquest desconeixement, atès que el llibre va ser guardonat amb un premi que teòricament hauria d’haver atret l’atenció d’algú com jo, que no em considero un lector del tot incompetent. La qüestió té a veure, sens dubte, amb el nul grau de confiança que la majoria hem acabat dipositant en els premis, que a penes serveixen ja per a donar a conèixer les obres premiades. És un tema del qual alguna cosa en sé per pròpia experiència, i en tot cas constitueix una mostra més del funcionament anòmal de la nostra república de les lletres, que tan sovint no és sinó un corralet de mestretites posseïts per ambicions petites i miserables, on els bombos mutus substitueixen la crítica seriosa. Joan F. Mira s’hi ha referit a l’assumpte en més d’una ocasió en termes que en general comparteixo.
Dit això, a manera de preàmbul, crec que cal ressaltar la distància que separa aquesta obra de Bayarri de la major part de la narrativa aigualida que circula entre nosaltres entre els aplaudiments de la parròquia. Estem parlant d’un llibre seriós, ben armat i ben escrit, digne de la literatura que ens agradaria tenir i no tenim. Els qui m’heu precedit en els comentaris ja n’heu destacat les principals qualitats. Per la meva part, doncs, em limitaré a insistir en l’interès de l’assumpte, que explora una connexió històrica que desconeixia completament. Quina diferència, per cert, entre el present llibre i El sec i l’humit de Jonathan Littell, sobre el nazi való Leon Degrelle, que vaig comentar fa anys en aquest mateix blog. Bayarri no se’n va per les branques i ens ofereix un testimoni que transita amb desimboltura pel reportatge, el dietari personal, la semblança històrica i la narrativa, sempre fidel a la idea mallarmiana que Le monde est fait pour aboutir à un beau livre, amb què justament es tanca l’obra.
A diferència del que comenta Guillem, però, a mi la facilitat amb què el narrador aconsegueix trobar l’Ilija Stanić, el presumpte assassí del general Luburić, pràcticament tot just arriba a Sarajevo, no em sembla decebedora. Al contrari, aquest començament anticlimàtic contribueix a un increment progressiu de l’interès del relat, un dels majors mèrits del qual consisteix, al meu entendre, a posar en relleu la «prosa» d’una història que massa sovint ha estat manipulada amb un èxit criminal pels militars i pels poetes (no sempre en aquest ordre), tal com ha remarcat reiteradament Slavoj Žižek.

Josep J. Conill ha dit...

El desenllaç completament obert de la història representa en aquest sentit, un dels seus innegables atractius: el lector és lliure de quedar-se amb qualsevol de les versions que hi desfilen per les pàgines del llibre, sense excloure en absolut l’explicació trivial que l’assassinat fos senzillament producte d’un atac passatger de còlera de Stanić en sentir que el seu patró, el gran home admirat, escopia amb menyspreu sobre la memòria del pare-màrtir, adorada des de la infància. Tal com ho veig, les sospites del narrador al voltant de la presumpta homosexualitat del general constitueixen una peça solta més d’aquest trencaclosques irresoluble, i tenen segurament el seu punt de partida en el caràcter ostentós i prostibulari que solia caracteritzar la sexualitat d’aquesta mena de fulanos, en contrast amb la vida aparentment casta del general, difícilment justificable a partir de les seves conviccions catòliques (tots sabem, molt en especial els catòlics, que dels pecats del piu Nostre Senyor se’n riu).
Finalment, el mateix Stanić, el protagonista de la història, no és en si mateix un personatge ben intrigant, a còpia de mentider i trivial? Un vertader retrat robot del supervivent com a home sense atributs o amb tots els atributs barallats en una mena de solitari indesxifrable. Tot plegat, en qualsevol cas, constitueix un adequat contrapunt als excessos èpics que, tal com reconeix un dels grans narradors balcànics, l’albanès Ismail Kadaré, han sotmès aquesta part del món a freqüents banys de sang. El fet que aquest contrapunt es desenvolupi en gran part a l’Espanya franquista, concretament al País Valencià ―un lloc que, amb una mica de més mala sort històrica, podria haver esdevingut, tal com assenyalava Fuster a Nosaltres els valencians, una mena de Bòsnia de l’Europa occidental― i vingui escrit de la mà d’un periodista valencià, no constitueix la menor ironia que conté el llibre. Enhorabona, doncs, Francesc, pots estar ben orgullós de la teva obra.

Francesc Bayarri ha dit...

Sobre el tema de la possible homosexualitat de Luburic, la intenció era reflexionar sobre 'el factor humà'. Aquell que provoca un sotrac a totes les aparences, i fa caure prejudicis. La possibilitat naixia del fet que Luburic vivia separat des de feia vuit anys, i cap persona a Carcaixent em va assegurar que se li coneixien amants. També Stanic va considerar 'rar' que no tinguera amants. De fet, ell que era el seu secretari personal, no li'n va conéixer cap.

Josep J. Conill ha dit...

Ací teniu la referència a un reportatge ben recent de Francesc Bayarri sobre el mateix assumpte: http://www.eltemps.cat/article/1083/Jo-soc-gracies-a-Deu-criminal-de-guerra