dijous, 18 de juny del 2009

Filosofia antiga (2)

És curiós, i dolorós, de constatar que les majors guerres i enemistats es donen entre germans, entre aliats, entre els qui haurien de ser fidels els uns als altres. Els jueus i els àrabs, els comunistes i els anarquistes, els de Foios i els de Meliana, els de vent i els de corda. I, és clar, els estoics i els epicuris.

I no deixa de ser estúpidament graciós, perquè els estoics i els epicuris tenien tant en comú que sovint resulta difícil de distingir-los. El sarcasme és patètic en algunes ocasions -- recordem que el somnífer Sèneca, en les seues famosíssimes Lletres a Lucili, solia acabar quasi totes les cartes regalant al seu amic ("el preu", en deia ell) una o altra sentència d'Epicur.

No sabria decidir, en conseqüència, si m'estime més els uns o els altres, si em sent més epicuri o més estoic. En tot cas, per a ser sincer hauria de dir que els epicuris em resulten molt més simpàtics, amb la seua afecció a ensenyar en llocs oberts (tinc agorafília peripatètica, jo, i de tota la vida), amb el seu menyspreu per les riqueses i la pompa (avui dia en diríem "consum i luxe", que curiós), amb la seua fixació a evitar sempre el dolor. L'epicureisme presenta com a ideals la impassibilitat i l'absència de dolor, el gaudi moderat i frugal de les petites alegries de la vida, i aquest programa de mínims òptims em sembla atractiu.

No m'enganyaré, ni enganyaré ningú: en tots dos casos es tracta de teories filosòfiques paupèrrimes --però d'una insondable saviesa. En tots dos casos trobem una ètica no gens èpica, un fre constant per a les grans aspiracions i les heroïcitats, una visió enanista i una apologia del conformisme --però també un punt de vista a la mesura humana, un rebuig d'exageracions ridícules, una defensa de la vida senzilla i un programa ètic revolucionari.

L'estoic accepta les misèries i els dolors, i es concentra a aguantar en aquesta vida efímera; l'epicuri intenta de totes totes esquivar o defugir allò que l'estoic accepta i aguanta, intenta convertir la vida en una història una mica més suportable. I quina és la contradicció entre l'un i l'altre? No cap. La pura veritat és que són respostes compatibles a fenòmens diferents. Evitar el dolor i gaudir assenyadament del plaer són la primeríssima opció; aguantar la desgràcia o minimitzar-la són respostes raonables quan fallen les anteriors. I si per la via de l'exemplum aconseguírem utòpicament que tothom seguira aquest principi, potser hauríem assolit la superació del nostre estadi primat, o pitjor encara, rèptil.

Més freqüentment pense i actue com a epicuri; quan no tinc més remei, acudisc obedient a l'auxili dels estoics. El que no haurien aprovat ni uns ni altres és la meua esporàdica i regular passió hedonista, de la qual cadascú es ratlla la que pot i sap. Però això ja és una altra qüestió.

dijous, 11 de juny del 2009

Milosz per triplicat (i forever)

Un dels meus poemes preferits en tot el que conec de la literatura universal és el "Prefaci" (que en realitat és un epíleg), de Salvació (Ocalenie) de Czesław Miłosz. Copie l'original:

"Przedmowa

Ty, którego nie mogłem ocalić,
Wysłuchaj mnie.
Zrozum tę mowę prostą, bo wstydzę się innej.
Przysięgam, nie ma we mnie czarodziejstwa słów.
Mówię do ciebie milcząc, jak obłok czy drzewo.

To, co wzmacniało mnie, dla ciebie było śmiertelne.
Żegnanie epoki brałeś za początek nowej,
Natchnienie nienawiści za piękno liryczne,
Siłę ślepą za dokonany kształt.

Oto dolina płytkich polskich rzek. I most ogromny
Idący w białą mgłę. Oto miasto złamane
I wiatr skwirami mew obrzuca twój grób,
Kiedy rozmawiam z tobą.

Czym jest poezja, która nie ocala
Narodów ani ludzi?
Wspólnictwem urzędowych kłamstw,
Piosenką pijaków, którym za chwilę ktoś poderżnie gardła,
Czytanką z panieńskiego pokoju.

To, że chciałem dobrej poezji, nie umiejąc,
To, że późno, pojąłem jej wybawczy cel,
To jest i tylko to jest ocalenie.

Sypano na mogiły proso albo mak
Żywiąc zlatujących się umarłych - ptaki.
Tę książkę kładę tutaj dla ciebie, o dawny,
Abyś nas odtąd nie nawiedzał więcej."

En una versió provisional d'un dels traductors (diguem-ne "Mr A") trobe això:

"Prefaci

Tu, a qui no he pogut salvar,
Escolta'm.
Entén aquesta senzilla parla, perquè m'avergonyeixo de qualsevol altra.
Prometo que no hi ha en mi la màgia de les paraules.
Et parlo tot callant, com un núvol o un arbre.

El que m'ha fet fort ha estat mortal per a tu.
El comiat d'una època l'has pres pel començament d'una altra,
La inspiració de l'odi, per lírica bellesa,
La força cega, per forma perfecta.

Heus ací la vall dels rius polonesos, poc profunds. I el pont enorme
Que es perd entre la boira. Heus ací la ciutat trencada
I el vent llença els xiscles contra la teva tomba,
Mentre converso amb tu.

Què és la poesia, si no salva
Nacions ni gents?
Barreja de mentides oficials,
Cançó de borratxos, als quals ara mateix algú tallarà el coll,
Lectura d'una joveneta.

Desitjava bona poesia, sense poder-la fer.
Vaig entendre, tard, el seu sentit alliberador.
Això i només això és la salvació.

Escampaven damunt la tomba mill o cascall
Per alimentar els morts que s'envolaven --ocells--.
Deixo ací aquest llibre per a tu, oh llunyà,
Per tal que, des d'atra, no ens visitis més."

No em direu que no és una traducció magnífica, plena de força! Doncs bé, com que cada traducció projecta una llum diferent sobre el text, crec que serà bo de tastar-ne una altra (la de, diguem-ne, "Mr B"):

"Prefaci

Tu, a qui no vaig poder salvar,
Escolta'm.
Comprèn aquesta parla senzilla, perquè m'avergonyeixo d'altra.
Ho prometo, no hi ha en mi la màgia de les paraules.
Et parlo callant, com el núvol o l'arbre.

Allò que em va enfortir, per a tu va ser mortal.
L'adéu a una època, tu el prengueres pel començament d'una de nova,
La inspiració de l'odi, per la bellesa lírica,
La força cega, per una forma acabada.

Heus aquí la vall dels rius soms polonesos. I un pont enorme
Que va vers la boira blanca. Heus aquí la ciutat trencada
I el vent llença els esgarips de les gavines sobre la teva tomba,
Quan parlo amb tu.

Què és la poesia, si no salva
Nacions ni gent?
Una participació de mentides oficials,
Una cançó de borratxos abans de caure degollats,
Una lectura en l'habitació d'una fadrina.

El fet que desitjava la bona poesia sense saber-ne,
El fet que vaig comprendre tard el seu sentit redemptor,
Això és i solament això la salvació.

Espargiren sobre les tombes mill o llavors de roselles
Per alimentar els morts voladors, els ocells.
Deixo aquest llibre aquí per a tu, oh llunyà,
Perquè des d'allí no ens visitis més."


M'agrada molt, també. Em fa pensar que m'agradaria felicitar amb entusiasme ambdós traductors. I em suscita unes quantes observacions.
Observeu els temps verbals dels primers versos. La forma "mogłem" pot ser "podia", però també "he pogut" i "vaig poder". Si mirem la data del poema (Varsòvia 1945) veurem que la versió més encertada és la de Mr A, que li dóna la necessària immediatesa ("Tu, a qui no he pogut salvar"). També m'agrada més (potser perquè és menys polisèmic) l'ús de l'imperatiu "entén" (Mr A) en comptes de "comprèn" (Mr B). Però Mr B s'adapta més a l'original quan comença el tercer vers amb "Ho prometo, no hi ha en mi...", mentre que Mr A escriu "Prometo que...". De nou l'encerta Mr A quan tradueix "Et parlo tot callant, com un núvol o un arbre": en primer lloc, perquè el "tot callant" subratlla la simultaneïtat de "parlar" i "callar", i també perquè al meu parer el terme de comparació demana article indefinit ("com un núvol o un arbre") i no pas el determinat ("com el núvol o l'arbre"). Aquesta darrera solució, la de Mr B, és possible en un llenguatge poètic molt i molt rebuscat, però l'original no dóna aquesta sensació d'idioma formalista i superculte, tot al contrari. És un llenguatge planer, i ací Mr A l'encerta.

El quartet que ve després també té coses interessants. Tornem a percebre la immediatesa dels fets en els temps verbals que empra Mr A, i una certa distància en els de Mr B. Em sorprèn com és de poc líric el tercer vers en mans de Mr B ("La inspiració de l'odi, [la prengueres] per la bellesa lírica"); Mr A li dóna un ritme i una musicalitat perfectes amb l'ús de l'epítet ("La inspiració de l'odi, [l'has pres] per lírica bellesa"). Després, "dokonany kształt" és un problema. "Dokonany" és "acabat", "consumat", "perfet" (com en els vers perfectius, anomenats "dokonane"). Referit a una forma ("kształt"), acabat i perfet (o perfecte) són sinònims possibles. Però "perfecte" es pot malentendre, ací. "Acabat" (Mr B) és més exacte, i tanmateix "perfecte" m'agrada més.

La tercera estrofa presenta dificultats. Els "rius soms polonesos" no m'agrada gens, i l'aposició de Mr A "els rius polonesos, poc profunds" és més clara però retoca la sintaxi. El pont diu Milosz "que va cap a la boira blanca", i en aquest cas la versió de Mr A es permet una llicència ben justificada: "que es perd entre la boira". "Els esgarips de les gavines" de Mr B és exacte; ací, Mr A es queda a mitges. Per contra, traduir "Kiedy rozmawiam z tobą" per "Quan parlo amb tu" em sembla poc hàbil, mentre que Mr A hi toca de ple: "Mentre converso amb tu".

"Barreja de mentides oficials", "Una participació de mentides oficials": com traduir "Wspólnictwo"? Cap de les dues traduccions no m'agrada. Un dels sentits que té, i que per a mi funcionaria ací, és el de "connivència" (els diccionaris el recullen). La versió de Mr B no s'entén, la de Mr A s'hi acosta més.
"Cançó de borratxos, als quals ara mateix algú tallarà el coll": traducció fidel, funciona perfectament. La de Mr B ("Una cançó de borratxos abans de caure degollats") no ho és tant, i personalment no em convenç del tot. Jo retocaria la primera i proposaria: "Cançó de borratxos, als quals d'ací un moment algú tallarà el coll".
"Una lectura en l'habitació d'una fadrina": versió excel·lent, amb tota la mala llet de l'original i tots els seus sememes. "Lectura d'una joveneta" de Mr A és possible, però no és el seu millor vers.
En la penúltima estrofa, crec que Mr B hauria fet bé de no clavar-hi "El fet que... El fet que...". Mr A és en això més directe. Per compensar, Mr B tradueix millor el primer vers: "desitjava la bona poesia, sense saber-ne". És exacte, és això. "Sense poder-la fer" ("poder-ne fer", més aviat) no ens diu per què no "podia" -No tenia temps, o forces, o coneixements? No li ho permetien? Ara bé, el tercer vers m'agrada més en Mr A: "Això i només això és la salvació", mentre que el dislocament de Mr B no tant: "Això és i solament això la salvació".
En el darrer quartet, Mr B es mostra poc hàbil amb l'ús de "llavors de roselles", mentre que Mr A és impecable, amb "cascall". Mr A és també més exacte sintàcticament en el segon vers. En el vers final, trobe que Mr B naufraga, en traduir "odtąd" com a "des d'allí" (?). Mr A, novament, l'encerta de ple: "Per tal que, des d'ara, no ens visitis més".

En fi, dues traduccions excel·lents, cadascuna amb els seus pros i els seus contres. Si haguera de triar en bloc, crec que em quedaria amb la de Mr A (i això que ací la teniu en versió esborrany, imagineu-la definitiva). Amb uns retocs, i ajudada per la lectura de la de Mr B, seria perfecta. Traduccions a banda, he de dir que el fet de poder llegir l'original és per a mi un privilegi impagable, al·lucinant. "Es para mi motivo de honda satisfacción..."

dimecres, 10 de juny del 2009

La llengua comuna

Mireu aquest text. Es tracat del text que han posat als alumnes de la Comunitat Valenciana per a l'examen de lengua de la PAU. Jo tinc moltes objecciones per a fer-li (però això seria un altre tema), però vosaltres mireu, sobretot, com acaba la cosa... No sé perquè tinc la sensació que la raó de posar-hi aquest text concretament és aquesta última frase. 

http://www.elpais.com/articulo/cultura/Educadores/asociales/elpepicul/20090303elpepicul_4/Tes

dilluns, 8 de juny del 2009

On és l´esquerra, per favor?

Els piròmans reben la confiança dels arbres cremats per tal d´apagar el foc: http://www.publico.es/eleccioneseuropeas09/230779/merkel/sarkozy/victoria
En quina merda de societat vivim? Llegia no fa molt un article d´un professor de filosofia català, Antoni Domènech, on deia que per tal d´aconseguir els modestos avanços per a les classes treballadores que representa l´estat del benestar van fer falta una crisi econòmica mundial, la victòria del comunisme a l´URSS, l´ascens del feixisme i una guerra mundial. Nosaltres, ara, la crisi ja la tenim. Què ens queda per veure? A Holanda, si no vaig errat, ha guanyat l´extrema dreta. No fa massa tampoc vaig llegir un text de Carlos Taibo on citava un llibre d´un periodista alemany, Carl Améry, titulat: "Auschwitz, segle XXI". En ell es planteja la possibilitat que les "solucions finals", en un món amb enormes desigualtats econòmiques i amb recursos escassos, es tornen a repetir en un futur no massa llunyà. És una perspectiva que hauríem de tindre en compte. Tinc molta ràbia, sobretot quan pense en els subnormals que tenen un treball de merda i que voten a les dretes (siguen conservadores, siguen socioliberals). On és l´esquerra, per favor? Si no es produeix un renaixment d´aquesta, anem camí del desastre.

Més sobre els polítics i la societat que els suporta

Vegeu un interessant text per a reflexionar sobre les relacions entre els polítics i la societat: http://www.rebelion.org/noticia.php?id=86653

divendres, 5 de juny del 2009

Crónica de un asesinato

Como parece que esto se ha animado de nuevo y coincide con que se me ha acabado la sustitución que estaba haciendo, por lo que estoy algo ociosa, os voy a contar un asesinato que he presenciado en mi primera experiencia como profesora de bachillerato.

Resulta que estaba sustituyendo a una persona que era jefe de departamento, de manera que todas sus responsabilidades pasaron a mi cargo. Además, esta persona sólo daba clase a segundos de bachillerato, por el hecho de que es la profesora con más antigüedad en el departamento, y por tanto, tiene el privilegio de elegir curso.

Bien, una de mis obligaciones fue asistir a las reuniones de coordinación para la PAU, allí iban todos los jefes de departamento  de todos los institutos de la provincia de Alicante, yo me reunía con los de Lengua y lLteratura castellana, que es mi especialidad. Como podéis suponer la mayoría de la gente que allí había rondaba los 50 años, eran ya veteranos en la docencia.

La reunión la dirigía una coordinadora de la Consellería de Educación que venía de Valencia, con las propuestas que en Castellón se habían hecho para modificar algunos puntos del examen de la selectividad para nuestra materia.

Por si alguien no está al día de en qué consiste esta prueba, os recuerdo que se trata de un comentario de texto periodístico (7 puntos) y dos cuestiones gramaticales (3 puntos). Nada de literatura, aunque el currículo de 2º BACH sí contempla contenidos de literatura, concretamente, el siglo XIX y XX (en primero se da de la EM al siglo XVIII). ¿Qué es lo que sucede en las aulas realmente? Pues que prácticamente nadie explica la litertaura, porque como no entra en la selectividad pues “no es necesario”. Además, dicen que no hay tiempo, claro. En otras comunidades autónomas como el texto del comentario es literario, pues, eso obliga a entrar en temas literarios sin más remedio, pero en la nuestra, no. Con lo cual la literatura en la enseñanza preuniversitaria no se da en casi ningún centro.

Esto ha creado entre los profesores de Lengua y Literatura una polémica importante, porque algunos se quejan de que desde hace años siempre la gran sacrificada es la literatura y, últimamente, ya de una manera escandalosa, esto es intolerable por la gravedad de sus consucencias en los alumnos y en la sociedad.

Entonces, en vista de estas quejas, más que justificadas,  desde la coordinadora de Castellón, había surgido una propuesta que se había de someter a votación, tanto en Alicante como en Valencia y que era la siguiente: El comentario periodístico (6 puntos) y tres cuestiones a elegir dos (4 puntos), pero una de ellas sería sobre los temas de literatura. Esto no obliga al alumno a escoger esta pregunta de literatura, pero sí obliga al profesor a explicar el temario completo y a examinar al alumno de esta materia.

Yo, inocente de mí, me alegré muchísimo, aunque no era gran cosa pero ya era algo. Por fin algo de sentido común. Sin embargo, una vez más me tuve que dar de bruces con la cruda realidad,  allí casi todo el mundo estaba en contra de la propuesta: que si no da tiempo porque el curso es muy corto, que si ya estudian literatura en la ESO (mentira cochina)… En fin, que me quedé muerta, patidifusa, indignada… se votó y salió que no. Me daba igual ser la sustituta, estar allí por casualidad, la prudencia, la sensatez… pero no podía dejar de decir lo que pensaba ya que el azar me había llevado a esa reunión. Total que levanté la mano y les dije que me parecía patético que los mismos profesores de literatura rechazaran ese leve intento de resucitar la literatura en las aulas; que no podía comprender cómo no veían claro que es mucho más importante saber quién era Baroja o Machado o… que saber distinguir las subordinadas de relativo de las subordinadas de relativo sustantivadas; que para la vida les va a servir mucho más leer a Unamuno que identificar el complemento directo; que siempre estamos intentando fomentar la lectura, peor que si no se explica literatura, difícilmente van a tener amor a los libros, etc. Tengo que decir que algunos de los allí presentes estaban igual de indignados que yo, pero éramos los menos. La mayoría decía que era imposible dar tanta materia en un curso tan corto porque aquí, en la CV,  compartimos horas con otra lengua y eso nos quita mucho tiempo. En fin, patético. Salí de allí con ganas de poner una bomba en la próxima reunión.

No sé cómo quedará el tema, ni sé qué habrán dicho los compañeros de Valencia, pero ahora entiendo muchas más cosas que antes de empezar a trabajar, ahora entiendo por qué los alumnos ya han perdido las inquietudes intelectuales, por qué sus niveles son tan bajos, por qué la figura del profesor ya no es la que era…  y algunas cosas más que me callo aquí en esta ventana a la calle.

Acabo con una cita que de sobra conocéis que viene que ni pintada al caso: … nada basta en un siglo como el actual en que los escolares deben aprender tantas cosas difíciles e inútiles que no les queda ya tiempo para las fundamentales.

Melusina de Lusignan

 

Filosofia antiga

Des de fa ja un parell d’anys, sempre tinc a prop un exemplar del llibre de Marc Aureli. Últimament, fins i tot a la motxilla, és a dir, a tot arreu, a casa i a la faena. Dec haver rellegit quatre o cinc vegades Ta eis heauton, i algunes frases me les sé de memòria. I no deixa de ser curiós, perquè en principi diria jo que no sóc de caràcter resignat, sinó més aviat guerriller. O potser això és una simplificació.

Els estoics són famosos en la història de la filosofia per unes quantes raons molt concretes. En primer lloc, perquè la seua és una moral molt marcada pel seu context sociopolític: èpoques de govern imperial, de «globalització», en què una moral del compromís comunitari queda substituïda pel solipsisme individualista del retir cap a la vida privada. Però l’estoïcisme té mala premsa, sobretot, per la flagrant contradicció entre les doctrines que expressava i la vida real dels filòsofs estoics: Sèneca, com a conspirador, servil instrument del poder i persona sense escrúpols; Marc Aureli, predicant la imperturbabilitat i la bondat però passant-se per l’espasa els germànics i els parts. Aquesta hipocresia dels estoics no és una insídia dels seus adversaris, sinó un topos ben establert entre els experts. Quan vaig llegir que l’amic Jordi els fotia garrotada —amb raó— per aquest motiu en El parany cosmopolita no em vaig sorprendre gens ni mica.

No em vaig sorprendre, però reconec que aquells comentaris despectius em causaren malestar. I deu ser perquè l’estoïcisme em produeix una sensació ambivalent, d’ambigüitat, molt habitual en les coses importants de la vida. La primera lectura que vaig fer de Marc Aureli em deixà molt insatisfet, perquè em va semblar que allò, com a filosofia, com a raonament rigorós, feia bastant pena. «El guia interior», «la natura», «el bé», etcètera: hi vaig veure tot un seguit de conceptes indefinibles que no resistirien una anàlisi seriosa. Tanmateix, en llegir-lo per segona vegada em vaig trobar un llibre que tenia molt poca filosofia, és cert, però molta saviesa. Un concepte que jo pose per damunt de tots els altres, sí. Des de la segona lectura, Marc Aureli deixà de ser un emperador i es convertí en un savi aliat, que m’ajuda a viure. I deixe estar Sèneca, que em «sona» a fals i literàriament és un pur somnífer. Marc Aureli sempre em queda a prop, doncs. Però així i tot, no sóc capaç de liquidar un cert neguit de fons. I ja hi tornem.

Siguem sincers: si fem una lectura política (en el sentit de polis, alerta, de participació en la vida pública) de Marc Aureli —i de l’estoicisme en general—, els resultats poden ser catastròfics. Quan fa el joc aberrant del determinisme, es contradiu amb la idea d’una història oberta al canvi (si se’m permet la tautologia); quan predica l’acceptació del propi destí, s’oposa a l’inconformisme, al desig de superació, a la necessitat de construir un estat de coses millor, individualment i col·lectivament —és a dir, que va contra els símptomes de màxima salut individual i col·lectiva—; quan proposa una vida lliure de les passions ens converteix en trossos de suro i ens trau la sal i el pebre d’aquesta miserable vida mortal; quan proposa el cosmopolitisme... al Jordúnida em remet, amb el vostre permís...; quan postula de viure «segons la natura», marededéu, no vull ni imaginar-me què en pensarien Sade, Nietzsche i uns quants més... Aquesta teoria és plena de punts dubtosos que, quan se’ls fa una mica l’autòpsia, de seguida es veu fins a quin punt són insostenibles. I tanmateix...

És clar que en tot hi ha truquets. Sempre es pot agafar una teoria atractiva i «dissimular» les seues cares fosques davant la consciència. L’autoengany ha demostrat la seua efectivitat pràctica en la vida humana des que el món és món. Per descomptat que podria obviar això i fer ací una publicitat entusiasta, decidida, de les virtuts de l’estoïcisme clàssic. Però mentir, ni que siga a mi mateix, no forma part de les meues especialitats. El cor em demana una apologia, el cap m’exigeix una crítica. Per això m’he de fotre i presentar la qüestió tal com jo la veig —insoluble.

dilluns, 1 de juny del 2009

P'a morir-se

I és que s'ha de ser fill de puta, francament. Un que encén el foc, i l'altre que hi tira gasolina. El cardenal que afirma que és pitjor l'avortament que els abusos sexuals amb menors, i el filldelagrandíssima del politicutxo feixistoide que li dóna la raó, més el corifeu de torn que encara retruca dient que la violació dels infants "no és cosa tan greu". I, és clar, ni els votants del Partido de Puercos no s'escandalitzen, ni els fidels acòlits de l'església catòlica romana tampoc, i fins i tot els progres es limiten a dir o pensar "xe, mira que són carques". Això sí, tu vés i insulta el Borbó, o crema una estanquera, o digues alguna cosa que ells no puguen aguantar, i et cau damunt una querella de la Fiscalia que tomba el basto. Per què no hi ha cap associació o partit que es querelle contra aquests fills d'una resacsà de putes? Per quins set sous en nom de la democràcia hem d'aguantar que aquesta gent diga les salvatjades que li dóna la real gana?
Certament, el cardenal en qüestió, com tots els altres membres de la seua multinacional sinistra, té bones raons per a defensar els abusos sexuals contra les criatures. Sí, bones raons. Perquè ells, d'això, en saben molt. Els capellans, bisbes, arquebisbes i cardenals tenen bons motius per a considerar l'avortament pitjor que la pederàstia, perquè al cap i a la fi l'avortament no encaixa bé amb la producció de mà d'obra barata per al capital, amb la producció de ments manipulables, amb la producció de clients de la multinacional vaticana. La coherència entre el cardenal que la solta i el politicastre que l'agafa al vol per defensar-lo, mireu-ho, és una coherència inatacable. Però, ah amigo!, de pederàstia, d'abusos amb criatures, aquests bastards sí que en saben, sí. "Dejad que los niños..." Que bé que saben buscar la seua pròpia impunitat desviant l'atenció i demonitzant els altres! D'això també en saben molt, també, de demonitzar. Porten mil·lennis fent-ho, hi tenen traça i experiència, ells. Mira, una possibilitat de fer-los tastar el seu producte seria castigar-los a abusos i violacions, però què!, no paga la pena, perquè en realitat els agradaria, a aquests cagallons de sotana.
Però, de tota manera, el que més m'interessa és el pressupòsit que s'amaga en aquestes declaracions. Vull dir, que si en l'escalafó del mal i del pecat mortal de necessitat resulta que un de sotana diu que una cosa és per sobre de l'altra, que una acció és per sobre de l'altra, en principi diríem que racionalment caldria escatir per què, no? Però no ens enganyem, el que subjau a aquesta jerarquia del pecat no és el fet que la defensa de la vida humana estiga per damunt de les altres qüestions ètiques (de quina manera han "oblidat" segles i segles de la seua pròpia teologia, quan consideren que el "bitxo" és ja un ser humà!). No, del que es tracta és d'un enunciat pragmàtic, no d'un enunciat descriptiu. Es tracta de col·locar a un nivell d'acceptabilitat allò que ells fan, i ho fan sovint, i ho fan molts --no descobrirem res, perquè tothom ho sap, els catòlics inclosos, i bé que s'ho callen i ho dissimulen--, de manera que aquesta ignomínia a què es dediquen ells quede tan impune com siga possible (i sempre sol quedar sense càstig), mentre que allò que ells no fan (avortar, perquè la jerarquia eclesiàstica és masculina i punt) passa al primer pla de pecaminositat i delicte. Sí, el linx ibèric està protegit, i el fetus també s'ha de protegir, però després a veure qui protegeix els xiquets enfront d'aquesta cohort de pius reprimits i degenerats, d'abusananos impunes, de masturbadors amb sotana rebentaesfínters, bavosos violadors de criatures. D'ells no hi ha manera de protegir-se. En fi, que els haurien d'enviar a galeres. Si més no. I com que no ho faran, ja us anuncie que aquesta setmana pense començar el procés d'apostasia. I que vagen a fer la mà.