dimarts, 29 de setembre del 2009

Sabuts, doctes, savis (1)

Hi ha algú, avui dia, que aspiri a la saviesa? És aquest concepte tan eteri, encara, un ideal per a algú? Ho reconec, aquests interrogants són retòrics, pura convenció literària. No tenen la funció d’introduir cap afirmació pessimista, però. Al món hi ha gent per a tot, i qualsevol idea o proposta té defensor, ni que sigui en quantitats irrellevants. És ben probable que entre les files del budisme aquest concepte mantingui la seva importància i vitalitat, no ho sé; i entre els afeccionats a l’especulació filosòfica també deu ser possible trobar excèntrics que li tinguin respecte. Però si ens demanem sobre el lloc que ocupa la saviesa en el codi de valors predominants per aquestes latituds, en fi, jo diria que no arriba ni a ser-ne absent —«brillar per la seva absència» ja seria «brillar», és a dir, molt. I tanmateix no ha deixat d’obsedir-me des de fa anys i panys, com una mena de passió eternament insatisfeta.
En la meva tendra joventut, com és natural, confonia la saviesa amb el saber. L’ús col·loquial del terme cultura hi contribuïa amb força. Una persona molt culta equivalia, en la meva imaginació càndidament socràtica, a un savi. Saber molt, saber de tot, poder llegir qualsevol cosa i poder entendre qualsevol qüestió, per a mi, innocent, coincidia amb la saviesa. Tenir dins el cap tots els llibres de la Library of Congress —o biblioteca d’Alexandria—, haver-los paït i poder-los transmetre, així entenia jo la condició del savi, la més alta a què podia aspirar qualsevol ésser humà. Però la maduració d’aquell infant incloïa necessàriament una terrible desil·lusió, la de reconèixer que es podia saber molt i, alhora, ser una persona menyspreable des d’una perspectiva ètica, o un inútil en la vida real —la de fora dels llibres, per descomptat—, o senzillament un bèstia. Per si la quotidianitat no ho demostrés a bastament, la història s’encarregava de proporcionar exemples torbadors de coincidència entre el màxim refinament cultural i la màxima barbàrie.

Vaig haver d’admetre que, sí, el saber, el coneixement, la cultura, són molt importants per a mi, però no descriuen l’ideal de saviesa que mai no he deixat de venerar. Continuo sense ser capaç d’explicar, de manera clara i distinta, en què consisteix per a mi aquesta quimera ideològica. El diccionari no hi ajuda gaire: «capteniment assenyat en la vida, en els afers», «coneixença justa de les coses». Aquí hi ha, però, una aproximació interessant a la idea de fons. Conté coneixença, molta si pot ser, moltíssima, i no sols de llibre; conté seny, és a dir, equanimitat, justesa, equilibri, un judici sensat de les situacions i de les respostes que demanen; conté, també, capteniment, perquè no es tracta només de saber, sinó també d’actuar. Però aleshores, amb tot això, ¿no estem desglossant la figura de la persona apol·línia, una espècie d’intel·lectual racionalista clàssic?
Ningú no m’ha arribat a explicar amb claredat quina és la funció que tenen les passions en la saviesa. Però alguna n’hi deu haver. La saviesa mateixa, com a ideal, és en bona part una passió, perseguida amb una tossuderia i una excitació imparables. Com el saber mateix, al cap i a la fi; tot allò que m’explicaven en la meva adolescència sobre l’homo universalis renaixentista hi enllaça directament. Homes que sabien de tot, que volien saber de tot, que feien de científics i d’artistes i de filòsofs alhora, que ara establien l’òrbita d’un planeta i després pintaven un quadre o escrivien un sonet, aquests gegants mitològics em servien de model imaginari en la meva passió d’aprendre coses.

Aquesta passió, en realitat, mai no se satisfà del tot, però almenys els qui han tingut la sort d’haver rebut una formació intensa i perllongada s’hi acosten satisfactòriament. I el més curiós és que, malgrat la diferència que la vida ens obliga a establir entre saber i saviesa, hi ha individus amb uns coneixements enciclopèdics, fabulosos, que em resulta impossible de no anomenar savis. Me’n vénen a la ment alguns noms, però prefereixo quedar-me en un nivell més genèric, anònim. Aquests humanistes —en el sentit antic, renaixentista, de la paraula— em susciten una admiració descomunal. Ho saben tot, i allò que no saben almenys ho entenen; i, curiosament, aquest mateix cabal enorme sol contribuir a fer-los més humans i accessibles, i també assenyats.

divendres, 18 de setembre del 2009

Call for papers...

M'agradaria molt escriure un llibre divertit que es titulara Història de la filosofia friki, per passar bé l'estona. Si algú de vosaltres té alguna proposta d'autors i obres, benvinguda serà. De moment, ací en teniu alguns exemples magnífics:

"Cuando se quiere ser filósofo, en el agua y ascendiendo en el mar como el pez sale a la playa, puedo decir que continuamente creía bebía agua carbónica, y esa botellita de agua pura vea las burbujitas y como en el corcho que lo aplico con el alambre o con el celuloide abre lo mismo que el vidrio roto la puerta al líquido".
Jordi Miralles i Pons,
Observaciones de un filósofo o La verdadera filosofía,
Barcelona, 1909

"La palabra filosofía data o viene de filosa, utensilio que mi Mamá empezó a usar y aun no hace 45 años que lo usaba. [...] Entre el que antes fue Café Colón y Tívoli de esta ciudad, o sea el mismo sitio donde mi Papá empezó a hacer el Mundo o sea la Tierra o planeta que habitamos, único habitable [...] [En Middle Town] hice un santo; sé que tengo autoridad bastante para hacer santos. La Santidad que hice fue el que se llama o le llaman Wilson, presidente de los Estados Unidos. Aún es virgen, pues no le han roto aún el hilo de la utilidad, bondad, sinceridad.
Pere Simó Espúnez, Piedra fundamental,
Barcelona, 1914

"Tengo el honor de hacer presente al pueblo en general, que ha salido a la luz la obra más importante que existe --sin ninguna duda-- en nuestro mundo, pues en ella se hallan descubiertos conocimientos fabulosos que evolucionarán el mundo y cambiarán la faz de nuestro planeta. [...]

Soy el engendro en el amor,
el hijo del amor;
porque he vuelto al amor,
por eso soy amor [...]

Bando sublime universal por inspiración Pueril para materialización de Eternización Humanidad. Por un sometido al método riguroso Pueril o ley de vida
[...] Soy un estudioso de toda creída particular. Por aprendiz ferviente del todo puedo ser rectificador de todo. Quien gozar quiere afanarse debe a disolver la ignorancia. Para disolverla, estudiar de quien escribe y practique verdades y no creído serlas, de lo contrario es paja sin grano y grano es Vida, Felicidad y Amor"

Josep Llàcer i Valls, Dios y el Hipnotismo. Luz y la Verdad,
Alacant, 1922

No em direu que la cosa no promet...

dimarts, 15 de setembre del 2009

Humanitats i política

Reflexionant a propòsit de les condicions socials i polítiques per al desenvolupament de les humanitats, he recordat aquest text de Todorov, a veure què us sembla:

-CP: ¿No se convierte a la vez usted en un poco totalitario al oponer de manera excluyente al totalitarismo y la democracia?¿Esta diferencia la vivió usted bajo el modelo democrático o bajo el totalitario?
-TODOROV: Mi condena categórica de los regímenes totalitarios no me impide constatar que pertenecen al mismo "género cercano" que la democracia -lo que llamamos la "modernidad"- ni criticar lo que no funciona en las democracias ni ver, finalmente, que en la sociedad totalitaria no todo es negro. Volvamos a un ejemplo mencionado en nuestra primera entrevista: en la Bulgaria comunista, se proveía a artistas y creadores de medios a los cuales ya no tienen acceso en la Bulgaria postcomunista. Era, por cierto, una manera de someter a la cultura a la voluntad del régimen, pero el resultado no era menos evidente: numerosos teatros subvencionados, con actores que disfrutaban de un salario todo el año, orquestas en todas las grandes ciudades, salas de óperas, un buen número de películas producidas todos los años, tiradas importantes para los libros y, en consecuencia, importantes derechos de autor.
Se puede, por lo tanto, oponer totalitarismo y democracia sin poner todo lo bueno de un solo lado. Bulgakov y Grossman tuvieron, por cierto, vidas trágicas, desastrosas, aun cuando no fueron deportados, y hasta su muerte no estuvieron seguros de que sus obras accederían alguna vez a ser publicadas, ¿qué puede ser más desesperante para un escritor? Pero si, bajo el comunismo, los escritores podían terminar en la cárcel por sus textos, eso justamente quería decir que esos escritos eran susceptibles de transformar la sociedad, que los poderosos de turno desconfiaban de ellos. Cuando el secretario del Partido, Souslov, recibió a Grossman, le dijo: Su "Vida y destino" hará más desastres que una bomba atómica, ni pensar en publicarlo. ¡Qué elogio! Los libros de Solzhenitsyn fueron uno de los golpes más duros infligidos al poder soviético. En Francia, puede publicar todo lo que se quiera, nada tiene consecuencias, no pesa. Aquí, para dar pruebas de audacia, uno cuenta su vida sexual, preferiblemente si es escandalosa. Es un poco fútil, ¿no es cierto?
-CP: Que los artistas pudieran tener ventajas bajo una concepción comunista de la cultura, vale, pero ¿y el resto de la población? Se afirma con frecuencia -es incluso el caso de los defensores del régimen de Castro en Cuba- que el nivel cultural de los países comunistas es globalmente más elevado. ¿Era ése el caso de Bulgaria y cómo se explica?
-TODOROV: Se podría hablar de una educación cultural negativa, vacía, que no constituye de ninguna manera un mérito intrínseco de los regímenes comunistas, sino más que nada una de sus consecuencias paradójicas. Mire, no había distracciones públicas o eran realmente malas. No se puede pasar un día entero cantando canciones patrióticas o mirando cuadros conformistas, el periódico se nos caía de las manos. De repente, se liberaba una cierta energía espiritual que se orientaba en otras direcciones. Nada de televisión ni de discotecas ni de rock, pero el camino de la cultura clásica estaba abierto de par en par: los libros eran bastante baratos, igual que los conciertos, en el teatro podían verse sobretodo piezas de Chéjov, canonizado por la ortodoxia soviética, lo que no estaba nada mal.
Recuerdo que durante mi visita a Moscú en 1969 quise escuchar un concierto de órgano, instrumento inexistente en Bulgaria. No había lugar, pero pude conseguir una entrada en la puerta de la sala. Entonces estuve sentado al lado de quien me la había vendido porque su mujer se había enfermado. Hablamos mucho durante el entreacto. Era técnico en una fábrica de las afueras de Moscú. Conocía toda la música clásica, había leído a todos los grandes escritores, visitaba exposiciones de cuadros en los museos de Moscú. No estoy seguro de poder encontrar un personaje semejante en un concierto en París.
Recuerdo también que cuando se tradujeron al búlgaro las cartas de Kafka a Felice, la gente -de todo tipo, no sólo los intelectuales- hizo cola toda la noche ante las librerías para asegurarse su ejemplar, como yo con Yves Montand. Lo mismo pasó cuando salió una nueva edición de las obras de Dostoievski. ¿Se imagina eso en una ciudad occidental?

TODOROV, "Deberes y delicias", FCE, pàgs. 250-253

dimecres, 9 de setembre del 2009

Un punt de mira

"Si les matèries humanístiques han baixat el nivell i les científiques, en canvi, l'han mantingut, potser es deu al fet que els coneixements científics tenen una aplicació tangible en la realitat, mentre que els humanístics són o semblen més vagues o discutibles.
Això efectivament és així, però fa cinquanta [anys] ja era així, les condicions externes també eren més evidents en les disciplines científiques, perquè un enginyer, o realment sap calcular un pont, o el pont caurà, mentre que un llicenciat en història podrà escriure els seus articles plens de collonades i no passarà res de molt greu, no s'ensorrarà res. Així i tot, el nivell de les humanitats era tan alt com el de les matèries científiques. Cal dir que això s'ha mantingut molt millor als països de l'Europa central: jo he vist, a Cracòvia per exemple, el nivell de coneixements dels estudiants de filologia, he tingut converses amb grups d'estudiants que parlaven català perfectament (i anglès, francès, i espanyol) i coneixien a fons la literatura catalana moderna. Un fet equivalent, ací, ara mateix és inimaginable.
Quines conseqüències, no ja purament acadèmiques, sinó també polítiques, morals i socials creieu que pot arribar a tenir la pèrdua de valor i substància de les humanitats? Imagino que les conseqüències no es reflectiran només en el baix nivell dels experts en unes certes matèries, i això és perillós.
Sí, és perillós. Perquè això es transmet a tota la societat. Comencem des de baix. Fa X temps, fa quaranta o cinquanta anys, un metge, un advocat, un enginyer i un arquitecte, encara compartien uns coneixements bàsics de tipus històric i humanístic bàsic, i si deien Sòfocles o Divina Comèdia, sabien el que deien, sabien de què parlaven. Els anys seixanta, en un viatge amb tren per Alemanya, vaig coincidir amb un senyor que era arquitecte, i acabàrem parlant de Plató. Ara, això s'ha acabat. Desapareix de les relacions professionals i personals el tipus de comentaris i de valoració que proporciona un saber humanístic sobre l'art, l'estètica i el pensament: desapareix totalment. Però és que també desapareix de les converses i les referències del senyor que és llicenciat en filologia anglesa i només sap parlar de la seua coseta particular. I això, a l'hora de transmetre els seus coneixements als alumnes, es notarà molt en l'actitud com els transmetrà, que serà una actitud totalment reduïda, fora de context. No seran capaços d'estimular els estudiants perquè puguen establir relacions i connexions entre els diferents temes, que cal posar en un context global per entendre adequadament. I això es nota també en coses tan quotidianes com llegir una notícia a la premsa: per entendre bé el que passa al món, cal tindre perspectiva històrica, coneixements generals, i això s'ha perdut o es perd totalment, tant per part del lector de la notícia com per part del redactor... que probablement és llicenciat en 'ciències de la informació' i en realitat no està informat de res. Aquella actitud i aquells coneixements globals que permeten situar cada cosa al seu lloc, i relacionar-ho i connectar-ho amb altres coses, ha desaparegut en gran part de la vida pública: en el polític, el periodista, el professional liberal, i em sembla absolutament catastròfic."

Pere Antoni Pons, La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan F. Mira, València, PUV, 2009, p. 195-197.

diumenge, 6 de setembre del 2009

Retorn al patio (amb l´excusa del "Bearn")

Benvolguts amics patiers,
Després d´un any molt complicat per motius laborals, durant el qual a penes he pogut conversar virtualment amb vosaltres, encare el pròxim curs amb ganes d´evitar que això es repetesca. Per això, ara que sembla que ja hem tornat de vacances, he estat buscant aquests dies alguna excusa per a escriure alguna cosa, i crec que l´he trobada: acabe de llegir el "Bearn o la sala de les nines", motivat per la fama que aquesta obra té d´ésser una de les grans novel·les de la literatura catalana del s. XX. Doncs bé, simplement volia dir-vos que m´ha deixat bastant indiferent: la primera part em semblava prometedora, però ja en la segona podria dir que inclús m´he avorrit, i el final i l´epíleg no m´han dit res. Si algú de vosaltres té ganes de contradir-me i de demostrar-me fins a quin punt he estat cec davant les grans qualitats d´aquesta novel·la, per favor, que ho faça, a veure si és que tants anys d´estudiar oposicions m´ha assecat el cervell... Una cordial salutació a tots.