dimarts, 28 de setembre del 2010

LLEGIR, ESCRIURE, DEBATRE: ORGANITZAR UN CLUB DE LECTURA.

Per circumstàncies personals que ara no venen al cas, feia molt de temps que no participava en els debats d´El patio virtual, i ara que ho acabe de fer he experimentat aquella sensació plaentera que sentim quan podem tornar a emprendre una activitat que ens agrada i que hem deixat de practicar durant un determinat període. Tanmateix, ara també, com en altres ocasions, he notat certa incomoditat: la incomoditat provocada pel fet d´haver d´escriure sobre un tema que t´interessa i que és capaç de moure el teu pensament d´una manera excessivament apresada. En aquest tema de la ment captiva, així com en altres que hem tractat en altres èpoques, m´haguera agradat tindre més temps per a elaborar la meua intervenció, ja que el tema s´ho mereix. Aquesta inquietud em porta a plantejar-vos la següent proposta: i si muntàrem un club de lectura del Patio? Es tractaria d´escollir algun llibre que a tots ens interessara, i per a algunes dates prèviament pactades, cadascú, o la persona a qui li tocara, podria elaborar un xicotet assaig que els altres contertulians llegirien per tal de posar en marxa el debat. La lectura i l´escriptura com a vicis estrictament privats, solitaris, almenys en el meu cas em produeixen una profunda insatisfacció. En canvi, llegir i escriure sabent que podràs compartir les teues reflexions amb els amics contertulians deu ser molt més gratificant. Què en penseu?

Les ments captives

Captive Minds, Then and Now

Molt bonic aquest article de Tony Judt, publicat a principis de l'estiu en la NY Review of Books. M'ha agradat perquè està ben escrit i, sobretot, perquè exposa una idea que fa anys que estic debatent amb lectors autoritzats de l'obra de Miłosz (sobretot l'Exemplator i l'Antoni Miłosz): la necessitat de reinterpretar el sentit del terme "ment captiva" per aplicar-lo a la nostra pròpia actualitat. Antoni posa l'èmfasi en la vigilància i la por de la diferència, mentre que l'Exemplator subratlla (o subratllava) més aviat la seducció totalitària de determinades ideologies. D'altra banda, en un famós llibre que vaig descobrir gràcies al meu amic Pol, Mark Lilla posava exemples d'intel·lectuals occidentals hipnotitzats per diverses formes de poder i dominació, no menys "captivats" que els que diseccionava Miłosz en aquell llibre. En qualsevol cas, hi ha una cosa que caracteritza aquest assaig magistral que és La ment captiva, i Judt tot just toca el tema molt de passada: l'equanimitat gairebé sobrehumana de Miłosz, tan incapaç d'oblidar la injustícia com de ser cruel amb la feblesa, dissident però no insultant, implacable i comprensiu alhora, just entre els justos i humaníssim entre els humans. I això, justament això, és el que em va fascinar, seduir i captivar d'aquell llibre quan el vaig llegir per primera vegada, pels anys noranta, i cada vegada que l'he llegit després. I, entre altres coses més, a causa d'aquesta humanitat me'n vaig anar a Polònia: a aprendre polonès per traduir-lo. Però això ja és una altra història. Prengueu-vos vint minuts de plaer i llegiu l'article de Judt, que s'ho val.

dijous, 23 de setembre del 2010

Gdzieindziej, casa nostra

És cosa certa i sabuda que en aquesta colla hi ha de tot, entusiastes partidaris confessos de l'estoïcisme i debel·ladors furiosos i implacables d'aquesta "filosofia". El cas, però, és que mentre sóc a punt de volar cap a Viena per raons de treball, i amb el cap constantment posat en Cracòvia per raons que us explicava en el text precedent, s'ha donat la casualitat que, rellegint per atzars de la vida el plumbi somnífer conegut per Sèneca trobe, a la lletra XXVIII d'aquell caradura, aquests subratllats:

"¿De què pot servir la novetat de les terres, el coneixement de les ciutats i dels països? Tot aquest brandament és ben endebades. ¿Preguntes per què aquesta fugida no t'aconhorta? Perquè fuges amb tu mateix. És el fardell de l'ànima el que cal deixar: sense haver fet això, cap lloc no et serà agradable. [...] Vas d'ací d'allà per espolsar-te el pes que t'afeixuga, que esdevé més molestós amb el mateix brandeig, talment com en la nau les fardes immòbils pesen menys; remenades d'aquí d'allà, enfonsen aquella banda on carregen. Qualsevol cosa que facis, contra tu ho fas i amb el mateix moviment et damneges, puix sacseges un malalt. [...] L'important no és on vas, sinó que ets tu que hi vas [...]".


Per alguna raó això em du a la memòria aquell vers de Rilke que glossava el grandíssim Imre Kertész, que Déu el guarde molts anys: Wer jetzt kein Haus hat, baut sich keines mehr. I no tinc coratge de traduir-lo, ni de traduir el passatge del meu compatriota Kertész. Doncs això mateix.

divendres, 10 de setembre del 2010

La nostàlgia és pornogràfica



Aquesta anotació hauria d'aparèixer el dia 25 de setembre, però llavors estaré ocupat amb feines diplomàtiques a Viena, i no podré dedicar ni un moment a aquests assumptes.

I per què hauria d'aparèixer el 25 de setembre? Perquè llavors farà exactament deu anys abans, que vaig desembarcar per primera vegada a Cracòvia i, per extensió, a Polònia. No sabia ni una paraula de polonès, tret de les salutacions i res més. No hi coneixia ningú tret de la meua jefa. Havia abandonat temporalment la còmoda misèria funcionarial, la mateixa immundícia en què ara visc immergit fins al coll, havia deixat enrere això mateix per un període indeterminat, un any, o dos. I a pèl.

Diversos esdeveniments havien confluït en aquella fugida, que també era una recerca. Havia descobert, a través de l'obra de Miłosz, una literatura que m'interessava. Una amiga de Girona em va convèncer, de Münster estant, que els lectorats de català podrien ser una sortida per al meu malestar de buròcrata kafkià. Mesos enrere havia entrat a la mítica (per a nosaltres) tertúlia del Patio, i allà havia conegut l'Exemplator, que exactament deu anys abans havia anat a parar també a Cracòvia, i també com a lector. I, per acabar-ho d'adobar en pla fatalista, aquell mateix any sortia a concurs públic la plaça de lector de Cracòvia. Després de rumiar-m'ho molt, i de demanar consell a qui tocava, vaig decidir que l'última paraula --abans que jo-- la tindrien dues persones d'absolutíssima confiança, el Númida (veu del seny, perspectiva externa) i sobretot l'Exemplator, que s'havia passat una dècada bambant per Polònia i ens alegrava les tertúlies amb les seues versions de Miłosz, Różewicz i Lipska. I la resposta va ser: .

Hi havia de passar un any. En vaig passar cinc. Vaig residir durant prop de tres anys a la mateixa cova tètrica on havia viscut l'Exemplator, un pis de 25 metres quadrats d'època comunista, al barri sòrdid d'Olsza II. A poc a poc vaig haver d'anar fent meus un ambient, uns costums i una llengua que per a mi eren nous. I hi vaig anar deixant una part de mi, al·luvialment, a poc a poc, fins i tot (o sobretot) quan Cracòvia em revoltava i m'exasperava, quan em feia reaccionar a la contra. Encegat amb els esdeveniments que em van fer tornar-ne, l'any 2005 hi pensava amb menyspreu i alhora amb perplexitat, i amb recança. A l'octubre d'aquell any, mentre recollia el campament per plegar veles, estirat al llit de l'hostal em demanava com era possible que allò fos l'adéu definitiu. Vaig arribar a odiar-la cegament, aquella ciutat, i llavors em semblava incomprensible fins i tot aquell odi i aquell comiat. Un any més tard, vells (però nous) vincles familiars m'hi lligaven novament. Dos anys més tard, l'Exemplator i jo hi tornàvem junts, en un viatge commemoratiu, de gloriosa memòria, i de definitiva concòrdia amb la ciutat. No ens hi podíem sentir turistes. De fet, és possible fins i tot que encara hi estiguem empadronats tots dos. En un cert sentit, Cracòvia és la meua ciutat, perquè aquest títol no el decideix el fatalisme del naixement, ni l'imposa l'atzar de la residència per raons pragmàtiques. És teua la ciutat que has fet teua, la ciutat on et sents a casa, la ciutat que et corre per les venes allà on vages. I això, si parlem de ciutats i no de pobles o comarques, en el meu cas queda reservat per a Cracòvia.

Polònia és un país difícil, i per descomptat no parle del clima, ni de l'absència de llum a l'hivern, ni de la gastronomia. Ni tan sols no em referesc al color nacional i omnipresent del país, el gris postestalinista. Polònia és dura perquè aquella gent pot ser molt bèstia, cruel, maleducada, menyspreativa, cínica, irracional, alcohòlica i enganxosament moralitzant i beata. És a dir, la suma perfecta del catòlic delirant i l'eslau incomprensible. És dura, sí, però alhora pot ser una terra de respecte, de bones maneres (fins a l'exageració grotesca), d'oportunitats, i en determinats casos fins i tot d'altruisme. Polònia pertany a aquest món centreeuropeu, la Mitteleuropa apta per al turisme intel·lectualoide à la Claudio Magris. I això, a mi, m'arriba molt; hi tinc una debilitat confessable i confessada. Quina llàstima que Polònia no va ser el meu país d'adopció, perquè amb aquell retorn se n'anà a fer la mà la meua pròpia utopia centreeuropea. I el preu que pague és aquesta barreja de nostàlgia i refús, una mixtura tan bona per a donar-nos combustible de polèmica non stop entre l'Exemplator i jo.

Fa deu anys, i fa vint anys, d'aquelles primeres incursions cracovianes, i les circumstàncies han impedit que férem un viatge en colla a la nostra ciutat, per celebrar que tant ens agrada, malgrat tot. El dia 25, per allò del fetitxisme de les dates redones, segurament m'assaltaran molts pensaments i només podré capbussar-me en els records i les melancolies, pura obscenitat d'amant rebutjat, pornografia per a intel·lectuals i romanços de fugitiu frustrat. Divendres de la setmana que ve només podré pensar en la meua ciutat, Cracòvia, deu anys després. Exiliat d'ella, un dia abans de tornar a la cel·la de càstig.

Tą część piszę tylko dla Ciebie, Exemplatorze. Musimy tam wracać. Najbardziej frustrujące zdarzenie tego roku polega na tym, że nie mogliśmy tam pojechać razem właśnie teraz, w tym roku. Wiem, że chciałeś to wszystko świętować razem z naszymi kolegami, ale przede wszystkim chociło mi o to, że to było nasze święto. Może kiedyś tak zrobimy. Tylko wkurwia mnie to, że opuszczenie tamtego miasta które nienawidziłem odczuwam jako amputacja w moim własnym ciele chociaż wiem, że tam nie mógłbym zostać na zawszwe, nie mógłbym wytrzymać. Może na tym polega miłość, a o tym nikt nam nic nie powiedział. Nigdy.


Zawsze jest lepiej tam gdzie nas nie ma.