diumenge, 22 d’abril del 2012

«EL JARDÍN IMPERFECTO», DE TZVETAN TODOROV



«L'humanisme moderne, loin d'ignorer Auschwitz et Kolyma, part d'eux; il n'est ni orgueilleux ni naïf» (Todorov, Le Jardin imparfait, p. 331)


Este ensayo sobre «el pensamiento humanista en Francia», como reza el subtítulo de la obra, es un estudio escrito en un estilo pulcro (lo he leído en francés), claro en sus planteamientos y estructura, didáctico en la exposición pero no simplificador, al menos hasta donde puede juzgar un lector que, como quien esto escribe, no es especialista en ninguno de los autores estudiados. El libro, por tanto, ofrece lo que promete, pero brinda mucho más, porque, desde el comienzo, las reflexiones sobre la tradición que va –así, al menos, es como Todorov la hilvana– de Montaigne a Constant son, claramente, una reflexión sobre el presente. El propio libro ofrece en el epílogo una reivindicación del valor de la Historia que viene a explicar el impulso que ha llevado al propio autor a elaborar la obra, la perspectiva que ésta adopta, sus objetivos últimos.

En El jardín imperfecto asistimos, por tanto, a un despliegue de erudición y sutileza analítica que en ningún momento se presenta como tal, porque no tiene por objeto deslumbrar, sino iluminar. El método de Todorov consiste en dejar hablar a los autores, pero mediante una inteligente técnica de montaje, como haría un documentalista cinematográfico, que no se hace pesada en ningún momento (como suele suceder con los cultivadores menos brillantes de este método expositivo) y que le permite elaborar, casi sin que el lector lo advierta, una interpretación propia de la tradición, que ni siquiera se limita al período estudiado, sino que se remonta al mundo antiguo, pasa por el cristianismo y tiene como contrapunto a autores de tradiciones distintas de las estudiadas (Pascal o Sartre, entre las referencias explícitas). Todorov extrae además consecuencias políticas, antropológicas, morales de todo cuanto estudia, y en ocasiones se distancia de las lecturas recibidas, si bien, incluso en este caso, demuestra una sencillez abrumadora. Estamos en los antípodas de las formas, de la estrategia retórica de un Foucault.

Si hago referencia al autor de Las palabras y las cosas no es sólo por una cuestión de tono, sino porque no parece casual que esta defensa tan lúcida del humanismo se hiciera precisamente en el mismo marco territorial y cronológico en el que se habían ido configurando diferentes versiones del antihumanismo (véase, a este respecto, el pequeño resumen que se ofrece en http://es.wikipedia.org/wiki/Antihumanismo). La humildad, la sencillez de los planteamientos de Todorov, quizá también la huella que en toda su reflexión hayan dejado sus propias circunstancias biográficas, le alejan de cualquier tentación de esnobismo, inundan de sentido común y humanidad su reflexión, son en sí mismas una garantía de que los frutos de la adhesión a «la apuesta humanista» son una manera de estar en el mundo que, como mínimo, evita el dogmatismo y el fanatismo, pero también la molicie ética o el pesimismo desintegrador. No es precisamente poco y menos aún en los tiempos que corren… y en los que están por llegar.

dissabte, 14 d’abril del 2012

Treient cireres del cabàs

Va ser mentre preparava materials per al seminari de traducció de Miłosz que tingué lloc a Cracòvia l'any passat. Llegint un assaig del gran poeta de Szetejnie em vaig trobar unes pàgines dedicades a un senyor que desconeixia, Michał Borwicz. Miłosz hi dóna una importància cabdal a un llibre titulat Écrits des condamnés a mort sous l'occupation nazie (1939-1945), i em va picar molt la curiositat. Més que res, perquè feia anys havia llegit la traducció espanyola del recull de Piero Malvezzi i Giovanni Pirelli, Lettere di condannati a morte della resistenza europea (Cartas de condenados a muerte víctimas del nazismo, Barcelona, Laia, 1975). De manera que fa poc vaigcomprar per Amazon.es (gran invent!), per un preu sense competència possible, elllibre que recomanava Miłosz i el vaig posar damunt la tauleta de nit junt amb el de Malvezzi i Pirelli.


La relectura de Cartas... no m'agafà desprevingut, i ja estava jo disposat a no deixar que m'afectés tant com la primera vegada. Així i tot, de la impressió no t'escapes. Al llarg de prop de 300 pàgines trobem, a més d'introduccions generoses dedicades a cada país, textos procedents de tot Europa: Alemanya, Àustria, Bèlgica, Txecoslovàquia, Dinamarca, França, Grècia, Holanda, Hongria, Itàlia, Luxemburg, Noruega, Polònia, Romania, l'URSS i Iugoslàvia. Escrits de tota mena, cartes i no cartes, en paper, en murs, en tovallons, en paquets de cigarretes, fets amb tinta i amb sang, en fi, tot un univers de l'horror. Siguem honestos: la majoria ens deixen completament freds —després veureu per què—, i les introduccions són prolixes i feixugues, però de tant ensopeguem amb un paràgraf o una ratlla que ens transmeten un calfred immediat, sangglaçant. I, de tant en tant, reflexions sorprenents en mans de gent quasi illetrada, com ara el vigilant de fàbrica alemany Rudolf Fischer, que abans de morir decapitat escriu a la seva filla: «Haz siempre en seguida lo que creas necesario, sin vacilaciones, sin preguntar nada. Todas las vacilaciones se pagan. [...] El sentido de la vida es "vivir". Vivir lo mejor posible. El significado ulterior lo debes dar tú misma a tu propia vida. [...] El hombre necesita algo superior a los límites del propio yo, algo que esté por encima de su yo. "Nosotros" es más que "yo"». Sovint expressen precisament l'alleujament de considerar-se immersos en un corrent de sentit que va més enllà d'ells, com el mecànic txec Josef Formánek: «Si he de caer, caeré como un hombre y me uniré a la cadena de la historia como un eslabón bien forjado»; o com l'estudiant francès Jacques Baudry, de 20 anys: «Seréis felices en la paz, un poco gracias a mí». Un company d'aquest darrer a l'Institut Buffon de París ho escriu amb una ingenuïtat que no deixa d'impressionar: «Moriremos con la sonrisa en los labios porque es por el más hermoso ideal. Tengo la sensación, en estos momentos, de haber vivido una vida completa», escriu Lucien Legros amb 18 anys. Uns moren pensant en el cel i en l'infern, altres es preocupen de no «emprenyar» els supervivents pel que els «han fet» —tothora demanen perdó per una culpa inexistent—, també hi ha els masoquistes que diuen estar contents perquè van al més enllà i la vida eterna, etcètera. Però no deixa de sorprendre la valentia amb què molts d'ells posen per davant el futur dels qui vindran: «he acabado algo, he hecho algo para contribuir a mejorar un poco el mundo, de acuerdo con mis convicciones», diu l'holandès de 24 anys Willem Robert Douma. Pobres. Si sabessin com ho estan destruint tot alguns dels seus descendents!

Michał Borwicz (1911-1987) va ser cap de la xarxa de sabotatge del camp Janowski (L'viv), d'on s'escapà i arribà a ser comandant de la Resistència antinazi a la zona de la seva Cracòvia natal. Després de la guerra se n'anà a França, i precisament a la Sorbona presentà la primera versió d'Écrits... com a tesi doctoral, amb el gran sociòleg Georges Gurvitch en el tribunal, entre altres. Gallimard va publicar aquell treball l'any 1955 en una segona versió, que l'autor tornà a retocar l'any 1973, i que incloïa entre altres l'antologia de Malvezzi i Pirelli (publicada per primera vegada el 1954, amb pròleg de Thomas Mann).

Jo diria que Écrits... és, amb el seu caràcter analític i auster, un llibre encara més impressionant que Lettere... D'acord, una bona part del llibre consisteix en l'explicació de coses ja conegudes: les fases històriques fins arribar a la «Solució Final», el mecanisme de funcionament dels camps de concentració, etcètera. Però penseu que el llibre es gesta als anys quaranta, tot just acabada la guerra: una de les primeríssimes fonts directes que expliquen tot allò, un dels clàssics absoluts de la bibliografia sobre el tema. Però és que, a més, la fredor autoimposada de l'anàlisi que presenta impressiona més que qualsevol versió lacrimògena o sensacionalista (diguem-ne Schindler's List, per exemple). Al marge d'això, hi ha algunes característiques d'Écrits... que criden l'atenció. Ja he dit que, al contrari que Lettere..., aquesta no és una antologia sinó una dissecció profunda dels textos; hi trobem nombroses citacions, és clar, però tot just apuntalen l'explicació. Ítem més: pel llibre desfilen molts personatges coneguts, com ara el famós pianista WładisławSzpilman (Borwicz creia que havia mort durant la guerra), el mateix Czesław Miłosz (pel poema «Campo de' Fiori»), Chaim Rumkowski (el «reietó» del gueto de Łódź, personatge molt estudiat per Primo Levi en Els enfonsats i els salvats), AdamCzerniaków (el representant del gueto de Varsòvia), el cracovià MordechaiGebirtig (autor d'algunes de les cançons klezmer més importants i inoblidables, com ara «S'brent»), Anne Frank, el gran historiador WitoldKula... Recordeu, novament, que som als anys quaranta.

Ecrits... constitueix, veritablement, un jardín de los senderos que se bifurcan, una font d'un ragen nombrosos dolls diferents, un llibre que desperta reflexions diverses i abundants, suggeriments que s'acumulen. Dit amb franquesa: un d'aquells llibres que m'agradaria molt traduir. Per exemple, el capítol dedicat als escrits dels infants és senzillament magnífic, i posa de relleu com la innocència («el rei va despullat!») i l'absència de retòrica produeix els testimonis més punyents. D'ací he tret el suggeriment de dedicar temps a la lectura dels dietaris de Janka Hescheles i Dawid Rubinowicz, per exemple. Una altra reflexió interessant i «bifurcable» és la presència de l'humor en diverses facetes —humor negre, humor guarro, jocs conceptuals, etc.— i, sobretot, el seu lligam amb la desesperació: «La désinvolture humoristique soulignait non seulement la connaissance de la situation, mais encore le détachement quasi philosophique vis-à-vis de cette situation» (329). Al capdavall, les sàtires servien com a mitjà d'informació: «des prisonniers du groupe dénonçaient souvent de petits secrets devant leur auteur de satires, afin qu'il les rendit notoires. C'est ainsi que se formaient les "organes" de l'opinion publique» (331) Potser la consideració més sorprenent que inspira el llibre de Borwicz sigui la importància vital, gairebé obsessiva, que tenia l'escriptura —literària i no literària— en l'univers concentracionari. Molts dels textos que analitza són literaris, de fet, i hi apareix el fascinant fenomen de la vocació d'escriptura desvetllada pel Lager. Però la cosa no acaba ací. Ens deixen estupefactes les complicadíssimes històries d'ocultació, transmissió, ordenació i risc amb que molts presoners arrisquen la vida per aconseguir que els seus escrits se salvin del foc i arribin a la posteritat. Els Häftlinge sovint donen més valor a la supervivència dels seus escrits que a la supervivència d'ells mateixos. No és broma. Entre l'escriptura i la vida, trien l'escriptura. També hi descobrim la intensíssima «vida cultural» existent en els camps de concentració, la necessitat de llegir, de cantar junts, de fer representacions teatrals, de recitar poemes, que es realitzava en una mena d'univers subterrani per al qual havien d'aconseguir moltes vegades alguna forma de complicitat dels kapos i dels mateixos SS-Männer. Per cert, l'abundància de poemes (i no pas de cartes) entre la literatura concentracionària té una explicació pràctica, ens diu Borwicz: pura mnemotècnia i estratègia per a facilitar la transmissió efectiva i la perdurabilitat dels textos. Molt curiós.

Però he de reconèixer que el tema que em va atraure capo a Écrits... és el del llenguatge. Deformació professional, ja ho sé. En aquest punt, l'anàlisi de Borwicz és fonamental, extraordinària. Més enllà de les observacions una mica lleugeres de Viktor Klemperer, l'autor d'Écrits... dedica un espai destacat als «eufemismes» i termes enganyosos que els alemanys aplicaven a tot el que tenia a veure amb l'Endlösung —en la línia de Nacham Blumental, autor de Les paraules innocents (Słowa niewinne, 1947): «Remarquons que tous ces termes se placent parfaitement dans un langage foncièrement administratif, dénué de contenu sentimental et de jugements de valeur. C'est ainsi que les assassinats perdent leurs aspectes moraux, les assassinés leurs visages humains, les supplices leurs aspects émotifs» (192). Borwicz ens recorda no sols que el subllenguatge concentracionari es va inventar contra les víctimes dels camps, sinó que elles mateixes es veien forçades a emprar-lo entre elles pel fet que el llenguatge ordinari es quedava curt en relació amb una realitat sense precedents. I ací toquem pedra, senyores i senyors. Les limitacions del llenguatge ordinari fan que els presoners es vegin empesos irremissiblement a fer un ús convencional del llenguatge, estereotipat, ple de clixès, i per la natura mateixa de les coses posa a prova la possibilitat d'expressar l'inexpressable. Em permetré una citació una mica llarga: «En ce qui concerne la manière d'écrire, on constate en général la tendance vers la simplicité de style. La nouveauté des choses trouve son reflet aussi bien en de petits moyens d'expression (métaphores, comparaisons, etc.), que dans les formules de certains ouvrages, enfin, dans leurs factures et leurs composés intérieurs. Ces résultats enrichissent le répertoire connu, toutefois, sans dépasser les cadres de changements parfaitements explicables. Parcontre, on ne trouve aucun ouvrage digne d'attention, qui chercherait à obtenir l'expression de l'horreur vécue, en dehors du langage communicatif traditionnel, aou par la désagrégation de celui-ci.
Dans cet ordre d'idées, les écrits des non professionnels (des débutants, des non-intellectuels) ne font pas exception. Au contraire : en général, la complaisance envers les clichés antérieurs à l'occupation exerce ici plus d'influence. (Ce qui n'exclut naturellement ni la portée de beaucoup d'entre ces ouvrages à cause de leur contenu, ni la révélation d'aptitudes ou de talents particuliers.)
En revanche, l'exception qui mérite un intérêt tout particulier, ce sont les résultats obtenus par certains enfants. Leur sincérité n'a cette fois rien de commun avec une "déformation expressive". C'est du réalisme naïf, mais sobre, et dans sa sobriété, parfaitement évocateur.» (422)
Cosa que suggereix, al seu torn, l'etern problema del discurs i el subjecte, ço és a saber: posseïm nosaltres el discurs, o és ell que ens posseeix? L'emprem en la mesura que som, o som en la mesura que ell ens empra? El discurs és constituït o, ai las!, constituent? Tot un clàssic. No és casualitat que, en llegir aquest passatge de Miłosz, se'm disparés el llum d'alarma i cerqués immediatament el llibre de Borwicz: «Si atribueixo una importància excepcional al llibre de Michał Borwicz Ecrits des condamnés à mort sous l'occupation allemande és perquè aquest llibre, publicat el 1954 (Presses Universitaires de France), constitueix una introducció pràctica i punyentment explícita que tot just avui dia ultrapassa la semiòtica, és a dir, la ciència dels signes. Borwicz s'ocupa del contrast que es produïa entre l'experiència de les persones condemnades a mort per l'estat totalitari i el llenguatge en què pogueren transmetre aquesta experiència. Ho feien sempre en el llenguatge heretat, convencional, propi del medi cultural que els havia formats abans de la guerra. Volien deixar després d'ells una empremta en les paraules, però també cercaven la manera d'expressar el seu saber, que sentien com un saber completament nou, radicalment diferent del saber sobre la realitat que havien acumulat fins llavors. I el llenguatge no donava l'abast, s'enretirava cap a llocs comuns i fórmules prefabricats, o fins i tot hi cercava protecció. Els investigadors que analitzin la copiosa literatura que aparegué a les presons i camps de treball soviètics (poemes, cançons, inscripcions a les parets de les cel·les) arribaran probablement a conclusions semblants a les de Borwicz.»