divendres, 13 de març del 2009

Closed Zone

I que conste, per evitar malentesos, que Closed Zone, aquest curt, és d'una ONG israeliana. Molt bo.

dimecres, 4 de març del 2009

Cinema, música, al·legoria

Enllaçant amb el penúltim post d'aquest blog... No he vist Taking Sides, i l’únic que recordo d'István Szabó és aquella Meeting Venus amb Glenn Close i Niels Arestrup, una altra pel·lícula de temàtica diguem-ne musical.

Però voldria dir alguna cosa sobre el fragment de La mirada d'Ulisses a què es refereix en Guillem. Per què impressionen tant les imatges de la seqüència esmentada, fins al punt que, pel que ens explica, li van provocar les llàgrimes? És un document extraordinari, uns pocs minuts que justificarien un assaig al voltant del poder del cinema (combinat, ai, amb una música més o menys efectista) sobre les emocions de l’espectador. Per què ens toca el viu la imatge d’una barcassa que llisca Danubi avall amb un immens Lenin esquarterat a bord? Pel que té d’estranyesa quasi surreal o perquè hi veiem una al·legoria que ens impacta? Les imatges de pura decadència són colpidores perquè ens posen davant els ulls evidències de la descomposició dels invents humans: una estampeta de Venècia, un castell medieval en ruïnes, una estàtua de Lenin convertida en un artefacte teatral inservible. L’escena és un espectacle per a la població local, que s’agombola a les voreres del riu o puja a les talaies per veure millor l’immens object trouvé… Tal vegada és per això que la posada en escena també ens impressiona a nosaltres, perquè som sensibles de manera innata (i, per tant, irracional) a les emocions unànimes… I l’emoció només és tal, aquí, en tant que és “compartida” entre l’espectador i la gent encuriosida d’aquest indret dels Balcans.

Mereixeria un capítol a part la banda sonora d’Eleni Karaïndru. La música d’aquesta compositora grega és una delícia, i alhora sembla apta només per a esperits malencònics, amb una predisposició natural a deixar-se commoure per un adagio de violins. Recordo ara algun passatge del barbut Tolstoi, quan, a La sonata a Kreutzer, es carregava la música com a fet artístic perquè, i cito lliurement, desferma l’emotivitat gratuïta. Em pregunto si no és aquesta, justament, la funció de la partitura de Karaïndru, com ho deu ser de les bandes sonores de Zbigniew Preisner (el complement fidelíssim del mestre Kieślowski). Karaïndru i Preisner són, al cinema, dos dels meus músics predilectes. La qual cosa convida a reflexionar sobre la valoració que cadascú fem dels productes culturals. L’emotivitat ens segueix marcant la pauta quan assaborim cinema i música, junts o per separat, encara que sovint ho reconeguem a contracor. Sabem que hi ha molta gent que acostuma a adduir les llàgrimes o la pell de gallina en una sala de cinema com una mena de “criteri de qualitat”, o si més no com una evidència que la pel·lícula els ha entusiasmat; encara que, d’altra banda, suposo que molts coincidim que l’art és una altra cosa.

3.03.2009

dimarts, 3 de març del 2009

Llenguatge prefabricat

L’obsessió del pensament políticament correcte sobre el que anomena “llenguatge sexista” representa un exemple ben clar de com la preocupació se centra en l’aparença i obvia el problema real de la càrrega ideològica subjacent a determinats usos lingüístics. La infecció de consens acrític es transmet per altres mitjans molt més subtils i invisibles, i tota aquesta baralla sobre “els/les estudiants/estudiantes i els/les altres companys/companyes” no fa sinó emmascarar una realitat que, com més invisible és, més totalitària es fa. El masclisme dominant no es transmet a través dels neutres genèrics, sinó a través del que diuen els pares, els companys, la televisió, i de vegades fins i tot els educadors, i a través del que l’infant i el jove veuen fer a cadascun d’ells.
De la mateixa manera que l’individualisme gregari o la pseudoformació (Halbbildung, Adorno dixit). O la pseudomoral. Un exemple de la transmissió invisible de pseudomoral: el serial killer d’una sèrie policial exitosa, un psicòpata assassí dels baixos fons, esdevé en boca dels policies “l’encarnació del mal” (potser hauríem d’escriure Mal amb majúscula?). Exactament el mateix rètol que van rebre, per exemple, Hitler o Stalin. Qualsevol context és bo per a emprar-hi superlatius suprems absoluts. La convicció de ser al centre del món, de ser tan important com el més important de la història, de merèixer la mateixa atenció que els qui més atenció han merescut des dels principis de la humanitat, apareix encapsulada, invisible, en enunciats d’una enganyosa transparència com aquest. Si el desgraciat psicòpata que està investigant un poli anònim és “l’encarnació del mal” és perquè el poli mateix es considera “l’encarnació del bé”, “el ciutadà model” o qualsevol altre personatge quimèric de la moral dominant. L’espectador, que s’identifica amb el policia i dóna per vàlides totes les seues accions, aprèn d’aquesta manera a fer simplificacions absurdes i a creure que les seues pròpies metàfores, generalment superlatius suprems absoluts, coincideixen amb la realitat. Però aquests jocs d’estímul i resposta, ocults sota la superficialitat dels usos pretesament innocus, són molt més difícils de convertir en política barata. Exigeixen una consciència molt més desperta que la recerca inquisitorial de masculins i femenins, genèrics i diabòlics. Demanen language awareness.