dimarts, 1 de maig de 2012

Més sobre El jardín imperfecto


Com que ja disposo de temps, un cop enllestida la feina urgent que tenia entre mans, us en faré cinc cèntims de les meves impressions de la lectura d’El jardín imperfecto, de Tzvetan Todorov.
D’entrada, no amagaré que l’obra se m’ha fet molt feixuga i m’ha produït una profunda decepció i (per què no dir-ho?) en alguns moments fins i tot una certa ira. El principal motiu d’aquesta ira tenia a veure amb el xovinisme implícit en el detall que un llibre que es presenta al públic lector amb l’ambiciós subtítol de “Luces y sombras del pensamiento humanista” s’ocupi tan sols de pensadors francesos, cosa que ja em semblava d’entrada una monumental presa de pèl. Després, quan Paco hi va penjar la seva ressenya, vaig comprovar que aquest substítol constituïa, en realitat, una maniobra editorial i que no es corresponia amb el subtítol original ("La pensée humaniste en France"), de manera que l’honestedat de Todorov quedava absolutament preservada per aquest costat. I encara així, tal com ja apuntava K., un no pot deixar de preguntar-se pels motius d’aquesta reducció d’un tema tan apassionat i de tanta transcendència a uns límits tan arbitraris i a una nòmina de pensadors tan qüestionable. No se m’oculta que una de les explicacions més plausibles és que Todorov ha preferit centrar-se en l’àmbit idiomàtic que li resulta més familiar i que millor domina, però encara així no s’explica gaire bé per què aquests pensadors i no uns altres. Per exemple, l’exclusió de Rabelais de l’estudi mutila greument, al meu entendre, la imatge de l’humanisme que es desprèn del conjunt, en la mesura en què equival a prescindir-hi de la dimensió més corporal i jocunda del pensament humanista, que també la té i el mer fet d’ignorar-la ―com tant li agradava remarcar a Joan Fuster― denota ja una imperdonable propensió (conscient o inconscient) a confondre l’humanisme amb la beateria i el bon to d’una certa moral burgesa.
Per contra, em resulta molt difícil acceptar la inclusió en el llibre d’autors com ara Descartes o el borinot de Rousseau. L’un, perquè, a tenor del seu pensament, caldria incloure’l més aviat dins la família dels cienti(fi)stes; l’altre, perquè difícilment pot ser considerat com a humanista el creador de conceptes com la “voluntat general”, esgrimit després, sempre amb conseqüències devastadores, pels totalitarismes dels més diversos signes. No debades aquesta és la tesi del recent llibre de Philipp Blom Gente peligrosa. El radicalismo olvidado de la Ilustración Europea, tot just acabat de traduir per Anagrama. En aquesta obra contraposa el pensament de gent com Diderot, D’Holbach i Hume a paranoics perillosos com Rousseau, el qual, com recorda en El País (dijous, 26-IV-2012, p. 37), és el pare de tots els totalitarismes i en El contracte social defensava la necessitat de la censura, de les execucions i de la repressió dels dissidents. “Sus deseos” ―hi afegeix Blom― “se cumplieron. Lo hizo gente como Stalin, que tenia un retrato suyo frente a su escritorio”. De fet, tenint en compte les característiques del personatge, no ens ha d’estranyar que Todorov hi faci mans i mànigues per justificar molts dels seus disbarats doctrinals mitjançant el recurs als seus escrits autobiogràfics i a l’epistolari, una tendència que reapareix ara i adés al llibre quan s’ocupa d’altres autors i que em sembla gratuïta i alhora perversa, atès que la utilitza per matisar-ne el pensament a partir de fonts circumstancials o secundàries, que en cap cas tenen ni el pes ni l’autoritat dels escrits que van donar voluntàriament a la llum pública.
No em satisfà tampoc, per massa simplista, el joc de les famílies a què es lliura Todorov al començament del llibre. No em semblen gaire convincents, i els criteris que s’hi empren per establir-les són massa precaris. Sense cap dubte, Michel Foucault, un dels autors que ha reaparegut al llarg dels comentaris anteriors sobre l’obra, hi tindria molt a dir, com a bon especialista en classificacions incoherents. A propòsit d’això, K. apuntava ja al seu comentari que hi trobava a faltar la família (populosa, val a dir) dels reaccionaris. Hi estic d’acord, de la mateixa manera que als cientistes hom podria oposar la família dels obscurantistes i, al seu torn, establir els més diversos maridatges entre les tendències.
Finalment, afegiré que la referència a Foucault ―un autor sovint histriònic i de loquacitat desmesurada, és cert, que en ocasions prometia més del que donava, però en qualsevol cas infinitament més sagaç i interessant que Todorov― és del tot pertinent, ja que aquest que va ser aquest qui va proclamar la dissolució de l’home per obra i gràcia de les ciències socials, sens dubte les grans absents del llibre de Todorov i de la seva concepció de l’humanisme, que en fa tabula rasa. El detall no és pas banal, perquè les ciències socials constitueixen tot sovint la bête noire d’aquesta mena de plantejaments que fan bandera de l’humanisme. Per la meva banda, prefereixo adoptar en aquesta qüestió el punt de vista de Niklas Luhmann que introdueix una diferenciació estricta entre els sistemes psíquics (és a dir, les persones) i els sistemes socials, operatius tots dos en el medi del sentit —els uns per mitjà de la consciència, els altres per mitjà de la comunicació. Es tracta d'una posició estrictament epistemològica, la finalitat de la qual és distingir de manera precisa entre el sistema i l'entorn. Gràcies a aquesta distinció s'obre la possibilitat de concebre l'home com a part de l'entorn del sistema social de manera més complexa i, al seu torn, més lliure que si hom el concep com a part de la societat, ja que l'entorn és, per comparació amb el sistema, el costat indicat de major complexitat i menor ordre. D’aquesta manera, hom arriba a concebre una sociologia no centrada en les persones, sense que això impliqui en absolut la legitimació de cap opressió sobre aquestes ni de la conculcació dels seus drets. La veritat, em sembla una posició científicament més honesta i menys moralista que l’humanisme carregat de pseudobeateria de gent com Todorov.

13 comentaris:

Francisco López Martín ha dit...

A mí el libro no me ha parecido una muestra de beatería. Todorv insiste una y otra vez en subrayar en los autores a los que analiza que el humanismo no es ningún caso una creencia ciega en el ser humano. Tampoco veo que afirme que quien camina por la senda del humanismo entra en un estado de perfección que le salva definitivamente de desvíos o caídas. Si por beato entendemos ciertas espiritualización, cierta abstracción, a mí esta vía, al contrario, me parece muy acertada y sus análisis sobre "l'amour-dèsir" y "l'amour-joie" muy pertinentes. Tampoco veo que lo que Todorov indica sobre el humanismo tenga que ver con la burguesía o con la moral burguesa (con cierta moral burguesa, como dices: ¿cuál, exactamente?). Sí que me parece que Todorov se abstiene de hablar de aspectos sobre los que el humanismo nada tiene que decir: evita entrar en el terreno de opciones vitales sobre los que resultaría difícil hacer caracterizaciones en los términos que él plantea. ¿Qué tendría qué decir, por ejemplo, sobre la opción de estar en una relación monógama o en una relación libre? ¿Tendría alguna relevancia para sus argumentos?

Josep J. Conill ha dit...

Segurament, l'ús del terme beateria és excessiu i poc adequat. Si l'he de justificar jo diria que té més a veure amb motivacions biogràfiques, amb el fet que en la meva experiència me l'he trobat massa sovint acompanyat de l'adjectiu "cristià" i la cosa em fa poca gràcia. En aquest sentit, potser la meva crítica al llibre li demana coses que Todorov no pretenia, ja que de fet jo també hi he trobat coses que m'han interessat, com les que tu assenyales o les reflexions de Constant sobre el conflicte entre la veritat i la bondat, així com la modèstia de l'epíleg on assenyala que l'humanisme no és cap panacea universal. Però. tal com ho veig, el fet d'articular la seva reflexió sobre l'humanisme al marge de les ciencies socials i de l'existència de la societat de massses li resta valor a la posició del llibre en tant que obra amb pretensions d'anar més enllà dels autors analitzats.

K. ha dit...

Tots dos sabeu que, si hi ha en joc arguments filosòfics, psicològics i sociològics, la meua tendència és cap a aquests darrers. Tanmateix, amb el llibre de Todorov no crec que siga pertinent el retret de no emprar-los. Hi ha hagut moments que se m'han fet extremadament infumables, però n'hi ha que m'han fet gaudir i que m'han despertat una empatia molt directa. A diferència de la valoració que en fa Paco, els que dedica a l'amor m'han semblat dolçassos i incongenials, prescindibles. Però hi ha un element indefinible en la seua varietat d'humanisme que me'l fa pròxim. Potser és, precisament, la humilitat i l'absència de pretensions omnicomprensives. En un món en què he acabat fins a la bossa escrotal dels qui pretenien saber-ho tot i tenir explicacions per a tot, la modèstia de Todorov em sembla un antisèptic molt respectable. Per això, quan en comparació amb Todorov Josep trau a relluir el senyor Luhmann reconec que em surten pústules d'al·lèrgia. Entre el Móloc i les febleses todorovianes, em quede amb aquestes, sense dubtar-ho. Però és molt cert això que dius sobre el caradura de Rousseau (el veurem reaparèixer, oh horror!, en el llibre del nostre amic Jordi...); de fet, crec que la vinculació de Rousseau amb el desastre del XIX-XXI ja el feia explícitament Isaiah Berlin, i en qualsevol cas l'havien observat todo modo ments agudes com ara el meu estimat Sciascia. Tot i això, crec que els comentaris de Todorov m'han descobert matisos d'aquell mamarratxo que desconeixia.

Josep J. Conill ha dit...

El problema de l'humanisme és, precisament, que es tracta d'una ideologia massa cordial i congenial i, per això mateix, resulta tan difícil no estar-hi d'acord, encara que allò que aporta al coneixement de la humanitat, i més encara en un món de masses com el nostre, sigui al capdavall ben poc.
Humana, massa humana (que en diria aquell), com l'amor i tots els nobles ideals que predica la religió, però també com la suor, els mocs o els excrements. Per això un contrapés a la manera fusteriana com el de Rabelais hi hauria resultat del tot pertinent, al meu entendre.
D'altra banda, ja sabia jo que la menció a Luhmann provocaria al·lèrgia, encara que en els fons, la seva exclusió (antihumanística) de l'home de la sociologia no prejutja res sobre la mena d'efusions que practica l'humanisme. En qualsevol cas, ho sento molt, no sóc gaire sensible a aquestes músiques. Per dir-ho musicalment: em sonen massa a una verbalització de Chopin o Berlioz...

K. ha dit...

Això que dius és cert, però presenta els defectes de totes les formes d'intel·lectualisme: creure que el més alt i valuós que hi ha en el món social o humà (massa humà) és "el coneixement", "entendre", "explicar", mentre que certes reflexions s'identifiquen molt més amb savieses pràctiques (no estic reivindicant la moral ni l'ètica, oco!). Em disgusta profundament el to sentimental i capellanesc d'alguns passatges del llibre de Todorov (allò de l'amor, per exemple); però tampoc no em sembla que puguem identificar-lo amb una mena de Chopin de l'humanisme, a l'estil dels seus col·legues francesos més nefastos (Glucksmann, Lévy i tota aquella xusma ploranera i soi disant dretshumanista). Tot i que sospite que podrien ser els titulars de la dedicatòria del llibre...
Quant a Luhmann, què vols que et diga?, totes les formes de sociologia supersistemàtica em mereixen la resposta que Rubianes donà quan li preguntaren per Ejpaññia, supose que no cal que la reproduesca ací... Especialment les variants antihumanístiques com aquesta de Luhmann. Tant de sistema i tanta hòstia bendita, i els listillos aquests tot ho expliquen a posteriori, i tenen menys capacitat predictiva que els homes del temps. A picar pedra! Hi ha més saviesa en una frase de Max Weber que en tota aquesta patuleia de sirenes superexplicatives. Sí, ja sé que no era el tema del llibre, però aquest no és el tipus de sociologia que considere imprescindible i que empre de bon grat allà on els humanistes no paren d'omplir-se la boca amb paraules boniques (Todorov també hi cau, en aquest excés, i en això t'he de donar tota la raó).
Chopin i Berlioz... pos no ets tu malèvol ni res... només et faltava afegir-hi Schumann... ;-)

Josep J. Conill ha dit...

També havia pensat en Schumann, però finalment no l'he posat per no abusar... Per cert, algun dia haurem de discutir això de Max Weber i de Luhmann, perquè jo, en canvi, no considero que les tesis de Weber estiguin de més, sinó que es poden reformular d'una altra manera. Això sí, l'individualisme metodològic es troba molt més a prop de l'humanisme (però també de l'ultraliberalisme, alerta!) que no la sociologia sistèmica (que podria fornir munició al totalitarisme, cal reconèixer-ho). Però, en canvi, ningú no considera que un dels sants patrons de l'epistemologia sistèmica, com ara Edgar Morin, no constitueixi alhora un paradigma de la defensa de la dignitat humana. És obvi, doncs, que estem parlant d'una trama intel·lectual massa complexa i atapeïda, que convida poc als maniqueismes. Encara que amollar una brofegada de tant en tant (una boutade, que en diria algun d'aquests selectes pijos francesos) resulta d'allò més sa i convenient

K. ha dit...

Aseptamos pulpo como animal de companyia... ;-)

K. ha dit...

Morin m'agrada, però no per la sistematicitat i per la pretensió omnicomprensiva, precisament, sinó per les idees menys sistemàtiques i més aprofitables des d'una perspectiva més modesta. Per cert, que tinc entès que últimament es decanta per tendències profètiques i tal. Quant al teu admirat Luhmann, millor que ho hages suggerit tu que no que ho diga jo: em recorda massa Carl Schmitt, col·lega. I ja pot cantar missa sobre sistemes de sistemes, si vol...
Tornant al tema, jo diria que dins de la família humanista (que tant em disgusta i sobre la qual tinc pensat dedicar un dels retrats de la futura sèrie de Les Caractères...), Todorov entra dins dels límits del que puc acceptar bé. Per això si coincidia jo amb la teua crítica era només de manera diguem-ne parcial, i a grans trets considere molt justos els comentaris de Paco, tot i que després de llegir el vostre diàleg em decante pel teu costat pel que fa a Rousseau. I, certament, l'estratègia editorial de manipular el títol em sembla inacceptable i una completa estafa.

Josep J. Conill ha dit...

Això del polp se m'escapa... I què me'n dius de Descartes com a membre de la familieta? I del joc mateix de les famílies? Quan jo era xiquet, recordo que n'hi havia jocs de cartes d'aquesta mena millor pensats que l'argumentació de Todorov. Això sí, coincideixo amb vosaltres que no se'n passa gaire, al contrari que tota aquesta fauna dels (ex)nous filòsofs reconvertits en pensadors de dreta. I, a més a més, en el seu llibre hi ha moments interessants, encara que ja dic, jo en comptes de tant de Rousseau i tanta hòstia hauria agraït algunes reflexions intel·ligents sobre gent com Rabelais, Diderot o Tocqueville. O sobre Benda, per citar un autor més pròxim, que queda ja fora del seu camp d'atenció. Però, evidentment, ningú no és perfecte, ni el mateix Luhmann...

Francisco López Martín ha dit...

A mí me parece que una de las virtudes de Todorv es, precisamente, la de la matización. No es que Todorov diga que Descartes se puede insertar dentro de esta tipología, sino que determinados aspectos de Descartes encajan con ella y que encajan mejor que en las otras tipologías. Es más, en las páginas sobre los conservadores que aparecen en el primer capítulo, se dice que el propio Bonald ve la raíz de los desastres revolucionarios en Francia en ciertas ideas que fácilmente pueden rastrearse en Descartes y Rousseau. En relación con este último, parece claro que se trata de un pensador contradictorio, pero, de nuevo, para rebatir el empleo que hace Todorv de algunas de sus ideas, creando una especie de "Rousseau contra Rousseau", de "Rousseau a pesar de sí mismo" habría que rebatirlas una a una, en lugar de rechazar sin más al pensador francés. Elementos aterradores los hay también en Platón, en Aristóteles, en Nietzsche: ¿dejaremos, entonces, de leerlos?

Sobre las propias tipologías, al principio y al final del propio primer capítulo Todorov habla de las dificultades, de los riesgos del método. "Sólo los discípulos y los epígonos corresponden bien a las etqiuetas; los pensadores originales participan siempre de más de una familia espiritual (...) NO ignoro los riegos de este método [las tipologías familiares] (...) pero mi frecuentación de los textos me ha persuadido (...) de que ciertas afinidades, ciertas diferencias, son más importantes que otras y justifican tal o cual reagrupamiento". Al final del capítulo, también hace explícito que no se le escapa las alianzas entre familias. Me parece evidente que podía haber habido más familias, pero contraponer la humanista a la individualista, la conservadora y la cientifista me parece una manera inteligente, factible, de hacer una crítica del presente desde la propia modernidad. Por eso, el humanismo que presenta Todorov no me parece asimilable sin más con la hipocresía de ciertas burguesía que, desde un individualismo, un conservadurismo y un cientifismo "de facto", hace grandes declaraciones de "amor a la humanidad". No es esto lo que propone Todorov, en absoluto.

Por último, en relación con las páginas sobre el amor, me gustaría que señalarais qué pasajes os han parecido acaramelados, cursis. Por mi parte, os diré que a mí me parece que Todorov cala hondo desde un punto de vista psicológico y que sus observaciones sobre el amor-deseo (la importancia de la ausencia del objeto, la irrelevancia del tú, la fusión-aniquilación anhelada y, al tiempo, tan terrible que -esto lo digo yo- provoca precisamente la reacción de huida) me parece, precisamente, de lo más antirromántico, aparte de "clavar" el retrato de las condiciones por las que tanta gente es tan sumamente infeliz (y tan inepta) en este terreno (véase la idea recurrente en las últimas películas de Woody Allen sobre el amor como el deseo de la mujer que no se tiene y el desprecio de la mujer que se tiene, con el agudo corolario de que, cuando se conquista a "la otra", resulta que el deseo vuelve a desplazarse de lugar).

K. ha dit...

Paco, quant a la reflexió sobre l'amor diria que em resulta difícil triar un passatge concret: la reflexió mateixa, en els termes que empra, em sembla molt més "empàtica" amb el tema de l'amor del que puc tolerar. A banda que la seua anàlisi sobre les varietats del desig tampoc no és especialment original: la idea de l'amor-desig és tan vella com Andreas Capellanus i tota la fin'amors, mentre que l'amor-alegria (pot haver-hi un terme més coent i mel·liflu que aquest?) sembla un còctel de Kant i Fromm. I per què aquests dos tipus, i no altres? Per què no emprar altres criteris taxonòmics? Per exemple la dissociació entre el desig i la dependència emocional, una experiència que potser és massa moderna per a Todorov, no entra en l'esquema. O l'amor i el dolor (Sade!), en sentit figurat o literal; o l'amor-fusió enfront de l'amor-coordinació, per exemple. Etcètera. Bé, no tinc la intenció d'esmenar la plana a Todorov, simplement és que aquest capítol no m'ha interessat gaire. En part, també, perquè per a mi és un tema més interessant des d'òptiques més cruels (sociològica, etològica, històrica) que aquesta tan... humanística. És un gust personal.

Josep J. Conill ha dit...

A mi em passa una cosa una mica semblant, no és que la reflexió de Todorov em repugni, sinó que em provoca un efecte de dejà vu. Concretament, en referència al tema de l'amor, em va fer pensar en els trobadors i Fromm, sense que hi afegeixi cap nota especialment distintiva. Posats a tocar aquests temes, coincideixo amb tu Paco en la meva preferència per la reflexió irònica de Woody Allen, que em sembla molt més congenial perquè evita tot el pathos adherit a l'assumpte. Per cert: en un llibre sobre l'humanisme a França que tracta sobre l'amor, la referència detallada a Stendhal em sembla inexcusable. Però no vull insistir més, és aquest cúmul de petites accions i omissions el que em molesta de l'obra, més que no grans discrepàncies de fons en les idees, que qualsevol persona decent pot compartir sense gaire dificultat (la qual cosa potser constituiria també un indici que el llibre no s'aparta gens del sentit comú).

Francisco López Martín ha dit...

Después de darle muchas vueltas, creo que yo habría traducido "l'amour-joie" por "el amor-gozo", palabra ésta, "gozo" que para mí (y para María Moliner, como acabo de comprobar) tiene resonancias muy distintas a "alegría". Al hilo de esto, quería comentar que tal vez valiera la pena, siempre que entre dentro de nuestras posibilidades (limitadísimas las mías), leer los libros en su lengua original. Lo dejo sólo como apunte. Más barato, doy fe de que sí sale, gracias a iberlibro o Amazon.