dissabte, 31 d’octubre del 2009

In memoriam Henryk Mandelbaum (1922-2008)


A l’octubre de 2000, després d’una primera visita desastrosa i frustrant, vaig tornar a visitar Auschwitz. A Birkenau vaig trobar, per primera i última vegada en la meva vida, un homenet petit que explicava coses a un grup d’alemanys. Era Henryk Mandelbaum, un dels últims supervivents del darrer Sonderkommando, el grup de presoners encarregats de “gestionar” les cambres de gas. Mandelbaum transmetia una imatge d’extrema senzillesa, de bondat, d’autenticitat. Irradiava una sensació que barrejava la integritat i la immunitat respecte de qualsevol sentimentalisme, respecte de qualsevol fanatisme. Vaig arribar a fer-li un parell de preguntes. Henryk Mandelbaum s’imposà, durant dècades, l’obligació d’explicar al món les mateixes coses que li vaig escoltar a la vora mateix de les runes d’una cambra de gas. I ho va fer durant tota la seva vida.

De tornada a casa, vaig tardar bastant de temps a esbrinar el nom d’aquell interlocutor excepcional. Avui he vist un documental on apareixia ell, juntament amb altres supervivents del comando de la mort, entre ells Shlomo Venezia, que té una botiga de records a Roma. El documental segueix Henryk en el seu primer viatge a la Ciutat Eterna, “potser l’últim”, diu ell, fins que hi retroba, després de cinquanta anys, el vell amic Shlomo. Es tracta de Die Sklaven der Gaskammer, un film que he pogut aconseguir per Internet. El veig a la pantalla i, davant l’escena en què tots dos s’abracen, no puc evitar un esclat d’emocions pertorbadores. Les seves llàgrimes no són les meves, però me’n fa vessar unes quantes.

M’he assabentat que Henryk va morir l’any passat, i sento la necessitat d’expressar la tristesa que em produeix aquesta notícia, sento la necessitat de retre-li un homenatge pòstum, però les paraules són un mitjà tan pobre!

Comarquinal, setembre 2009

dijous, 22 d’octubre del 2009

Més raons per a emigrar

Primera: Ahir es va fer pública l'autorització del TSJV per al tancament d'un altre repetidor de TV3. No sóc dels qui s'autoenganyen creient que aquest canal ens representa, i per tant quan en dic "la nostra" és irònic. Però és l'única cadena pública que veig regularment, i que simula ser "decent" i "normal". Per tant, la nova agressió de la justícia colonial, aquests fills d'una resacsà de putes que actuen amb el beneplàcit d'una societat podrida de votants subnormals, colonitzats i corruptes, és un motiu més per a demanar asil polític en algun país suportable. Em remet a les paraules de l'incombustible Vicent Galduf en el seu blog.


Segona: Copie directament del blog del Partal, per estalviar temps:

"L'informa anual de Reporters sense Fronteres sobre la llibertat de premsa va fent que l'estat espanyol baixe posicions en el rànquing any rere any. Acaben de fer públic el que correspon a aquest any i ja "estem" al lloc 44. Amb estats com ara Bòsnia, Mali, Jamaica o Uruguai que poden dir que tenen una premsa més lliure.

Les posicions en els tres anys anteriors eren:
2009. 44
2008. 36
2007. 33

Anem a pitjor, doncs. Tot i que cal aclarir que abans ja havíem estat en la franja dels quaranta, en plena època Aznar."

Conclusió: Davant tot això i moltes més coses (com ara les que assenyala l'Enric), a mi encara em queda capacitat d'indignació, perquè encara em queda dignitat. Aquest és un país cada vegada més invivible, més insuportable, més bàrbar. Sí, té raó l'Enric, almenys no ens tanquem la possibilitat de dir les coses, encara que a la fi tots anem a parar a la irresponsable (i inevitable) tàctica de l'estruç que dissimula tot conreant el seu jardinet particular. Però jo cada vegada tinc més ganes d'exiliar-me. I ja tinc antecedents en aquest aspecte.

dijous, 15 d’octubre del 2009

Un país sense política

La informació a propòsit del passat nazi del nou secretari general del PP de la Comunidad Valenciana (http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/147830) m´obliga a posar per escrit algunes reflexions que he tingut aquests dies a propòsit del cas Gürtel. L´atenció mediàtica que està rebent aquest assumpte ha tingut la virtut de fer visible una cosa que se m´havia oblidat: l´existència d´unes corts valencianes. Sí, encara que semble mentida, al País Valencià existeix un parlament on debaten diferents forces polítiques. Sembla mentida, però és cert: existeixen més partits al marge del PP. I sembla també que el líder del PSOE valencià, Jorge Alarte, existeix de veritat: és una persona de carn i ossos, i no un simple nom. L´ésser humà s´acostuma a tot, inclús a les reixes de la presó: s´ha acostumat la societat valenciana a la inexistència de la política, entenent ací per política l´existència del pluralisme, de la dissidència, de la controvèrsia apassionada a la recerca del bé comú, de l´acció cívica, de l´alternança de forces? S´han fet a la idea els valencians que el poder del PP és indestructible i etern, que no hi ha alternativa, per molt grans que siguen els escàndols de corrupció? I els qui no combreguem amb el conservadurisme imperant, estem totalment ressignats a la derrota? De debò no podem fer res? Exiliar-nos, fugir? No hi ha altra alternativa? M´he de morir sense conéixer un altre govern valencià que no siga el del PP? La meua filla coneixerà un altre govern valencià que no siga del PP? I els meus néts? O aleshores ja se n´haurà anat tot a fer la mà? Què puc fer, què podem fer?

dilluns, 5 d’octubre del 2009

Sabuts, doctes, savis (i 2)

Si no savi, almenys com es pot arribar a ser un docte? Hi cal talent, sens dubte, i una capacitat de treball ciclòpia. Però això no és tot. Les condicions socioeconòmiques són un factor molt difícil de superar, sí. Però hi ha també el determinisme generacional. L’any de naixement té conseqüències inevitables en aspectes diversos: els plans d’estudi que se t’imposaran, els mètodes didàctics que seguiran els docents, el nivell d’exigència a què et sotmetran, etcètera. I això fa difícil, molt difícil, que entre les persones de determinades generacions puguin sorgir doctes com els d’altres èpoques. La gent de la meva edat encara vam poder gaudir d’un ensenyament una mica substantiu —només una mica!—, però que ja no era el de temps passats, ni tampoc no era encara el sistema fraudulent i catastròfic de l’actualitat. I això es reflecteix, amb una precisió impecable, en els resultats: per dir-ho d’una manera aproximativa, la generació que podríem anomenar «dels meus pares» és l’última en què trobem doctes i savis a l’estil antic i amb una certa regularitat; entre els membres de la generació «dels meus germans majors» encara en trobem alguns, però ja escassegen, i conviuen amb abundants blufs i personatges superficials. Entre els de la «meva» generació, però, ja només trobem alguns individus amb més o menys voluntat de saber, amb més o menys condicions naturals, però ja no pas cap indici de futurs doctes a la manera antiga, ni de savis, ni de res d’aquesta espècie. La generació dels meus fills... En fi, ho deixo córrer.

Hi ha una forma de saviesa que no té res a veure amb l’erudició, ni amb el saber, ni tan sols amb el fet d’estar mínimament ben informat o cultivat. Hi ha una saviesa indocta, fins i tot analfabeta, molt més lligada a l’actuació sensata en la vida real i a la lucidesa en la visió del món. És la dels qui coneixen molt bé com són les coses de la vida i, tot i això, han mantingut intacte un fons sòlid de bondat i de seny. No es deixen enganyar, però tampoc no s’han petrificat en la desconfiança; no solen ser entusiastes, però solen prendre’s amb alegria vital tot allò que els importa; judiquen amb circumspecció, però saben ser clarividents sense concessions, i sempre poden improvisar un consell que, irrefutablement, sempre serà el millor consell. Els envejo i els admiro sense restriccions, és clar, perquè sempre se’n pot aprendre alguna cosa de profit. Però quan el docte és un savi, aleshores hi veig una imatge frustrant del que jo mateix voldria ser. Perquè aquesta combinació queda ja fora del meu abast, i del de la majoria dels meus coetanis. Qui fa el que pot, ja se sap, no està obligat a més. Sí, però alguns voldríem poder fer més. I en aquest punt, com en altres, hom pot resignar-se, però no mai conformar-se. Hi ha diverses maneres d’expiar-ho això. Per exemple, escriure literatura. O, si més no, intentar-ho.