diumenge, 26 de febrer del 2012


El món d'ahir


[Uso aquesta edició: S. Zweig, El mundo de ayer. Memorias de un europeo, trad. de J. Fontcuberta y A. Orzeszek, Barcelona, Quaderns Crema - Acantilado, 2009]

Mai no podré entendre d'on, determinats autors, són capaços de treure una tranquil·litat d'ànim com la que manifesta Stefan Zweig en escriure la seva autobiografia, a l'últim de la seva vida, poc abans de suïcidar-se -juntament amb la seva esposa-. La frase amb què acaba el prefaci, que al·ludeix a la voluntat de deixar un reflex de la seva vida abans que aquesta no "se sumerja en la oscuridad" -cito per la magnífica traducció espanyola de J. Fontcuberta i A. Orzeszek-, no és un mer recurs retòric. Stefan Zweig és llavors al caire de l'abisme. La foscor és ben real. Definitiva. I, enmig seu, queda un llibre senzillament  -al meu parer- lluminós. Ja hem trobat aquest to, tan agradós, d'amic bonhomiós, en altres escriptors que hem portat a aquesta tertúlia virtual. Per cert, no m'esperava que aquest comentari hagués de coincidir amb el 70è aniversari de la mort del Stefan Zweig. Com sol passar, aquestes celebracions provoquen que internet ens acosti més informació -o informació més recent-, com pot ser, per exemple, aquesta pàgina .    

Vaig començar la lectura d'aquest llibre -ja fa algun temps i no l'he repetida- atret, sobretot, per l'autor, especialment com a representant d'un món que sempre m'ha seduït: el centreeuropeu. I, particularment, el centreeuropeu en què es forma Stefan Zweig. Afirmacions com la que copio tot seguit van fer-me ben palès que el llibre m'oferiria molt més del que m'esperava: "Teníamos en verdad -y no lo niego en absoluto- inmensamente más libertad individual y no sólo la amábamos, sino que también la utilizábamos. [...] Rara vez una misma generación ha tenido ambas cosas.; cuando la moral concede libertad al hombre, entonces es el Estado quien lo coacciona; si el Estado le da libertad, es la moral la que intenta moldearlo" (p. 125).  Com més conscient sóc que le nostre món actual és tot menys lliure i, com més va, és menys i menys lliure, més em colpeix una afirmació tan desacomplexada com aquesta. Sóc ben conscient que qui la fa és un burgès culte i ric, que es pot moure perfectament en diversos idiomes, cosa que li permet ser fidelíssim a la seva constant curiositat. Crec, però, que fer massa cas als condicionants de classe social és fugir d'estudi: ací hi ha secret, que diria aquell. Aquest sentiment s'arrela en una experiència real, fresca i immediata. En algun moment al·ludeix Zweig a la llibertat de moviments, a la possibilitat de moure's sense passaports,  a la sensació de ser a casa en qualsevol lloc. Ai, però què això de la llibertat de moviments... no era cosa de la Unió Europea...? I és que, en el fons, el Zweig que és capaç de constatar l'existència d'una llibertat tan embriagadora és, no ho oblidem, fill del pletòric optimisme positivista del s. XIX... i, tanmateix, s'estavella, a la fi, amb la crua experiència del que van significar les dues grans guerres, molt particularment la Segona, la fi de la qual no va arribar a conèixer. Per això impacta de nou una afirmació com aquesta: "Antes de la guerra había conocido la forma y el grado más altos de la libertad individual y después, su nivel más bajo desde siglos" (p. 13). 

Entre aquests dos punts, la màxima llibertat i l'esfondrament absolut, s'escola la vida d'un intel·lectual que, entre altres coses, ja al final del seu itinerari, decideix deixar testimoni de les pèrdues. Ho fa derrotat, devastat interiorment, sense el recolzament dels seus benvolguts llibres, aïllat i, tanmateix -ja ho he dit-, sense acritud..., però, innegablement, amb un profundíssim dolor. I, en recordar-ho en veu alta ens fa partícips de comentaris, experiències, anècdotes, tot sovint diamantines sobre els aspectes constitutius de la vida d'un europeu com ell -no oblidem el subtítol del llibre: Memòries d'un europeu. Hi trobarem descripcions impagables -recordeu la de la seva Viena, descrita amb vertadera delectació i admiració, o la de París?-; agudíssims comentaris sobre obres que havien de tenir, temps a venir, un pes molt més determinant del que hom podia imaginar d'entrada  -recordeu el cas de Theodor Herzl, l'impulsor del sionisme?-; records lligats al seu gust pel col·leccinisme -Goethe, Beethoven i altres apareixerien per aquest costat. Però, sobretot, el que més m'agrada -almenys ara, quan ja ha passat un cert temps de la lectura del llibre- és el seu subtil comentari, la seva anàlisi quasi constant del record des del present, perquè és en aquests moments on trobem raigs de llum que poden servir ben bé per a analitzar millor el nostre món actual. No puc entretenir-me ací a fer una llista de tots els subratllats que marquen el meu llibre, però, quasi a l'atzar, em ve a mans aquest: "Para explicar la diferente atmósfera cultural de una Guerra Mundial y la otra, es preciso señalar que, en la Primera, los países, con sus gobernantes, emperadores y reyes, educados en la tradició del humanismo, en su subconsciente se avergonzaban todavía de la guerra" (p. 327). Les reflexions que segueixen són ben interessants. Podríem criticar-les, preguntar, irònicament, si l'humanisme d'aquests mandataris s'estenia més enllà d'Europa o si la vergonya que, segons sembla, sentien no era aplicable a les colònies -per exemple. Però no és això el que m'interessa, sinó la percepció que té d'aquestes dues tragèdies un europeu que les va viure des de ben endins. El lligam que estableix, constantment, amb una determinada crisi de valors -que se li fa palesa a través d'un tipus de nacionalisme concret-, amb una simptomatologia que podríem aplicar, en alguns punts, al nostre món actual. I és llavors quan llegir una frase com "[...] en estas últimas décadas Europa y el mundo casi han olvidado lo sagrados que eran los derechos de las personas y la libertad civil" (p. 487)  produeix un lleu calfred, que no s'acaba de neutralitzar per més que un hom vulgui qualificar de blasfèmia qualsevol comparança entre la nostra crisi -en el sentit més ampli del terme- i les ruïnes fumejants d'aquella Europa.      

En fi, tallo perquè crec que ja m'he passat. No vull fer-me pesat. En última instància, m'agradarà molt saber com heu rebut aquest llibre, quin efecte us ha fet, què és el que més us n'ha agradat. Si us ve de gust parlar-ne, és clar. 

dissabte, 18 de febrer del 2012

Notes d'ecologia de la ment (7)

1. Nihilisme blanc, nihilisme negre
No hi ha un únic nihilisme, sinó almenys dos. Un, el que la gent de bé ha de combatre, comença amb la indiferència i amb el menyspreu --petulant, pretensiós, presumptuós-- envers les coses humanes, i després es busca una coartada filosòfica i s'anomena a si mateix nihilisme. Inverteix els termes reals i la filosofia es converteix en l'efecte de l'immobilisme conformista, que hi fa el paper de causa (i no precisament una causa perduda). L'altre és el que segueix el camí invers: a través de l'experiència i del raonament arriba a conclusions nihilistes, i llavors, però només llavors, comença a apartar-se dels sorolls humans, i no pas sense un amarg dolor que mai no pot eliminar. El nihilisme com a coartada i el nihilisme com a derrota, el nihilista oportunista i el nihilista misantropitzat, ve't ací dos adversaris irreconciliables, dues varietats d'un mateix resultat situades als antípodes pel que fa a la causa.

2. Principi de descosificació del llenguatge retòric
Plantejament
Si veus que una metàfora pren vida pròpia, mata-la perquè és la pitjor enemiga de la teua salut intel·lectual.
Glossa
Una part indeterminada del nostre llenguatge usual és retòrica. Mentre serem conscient del valor no estrictament referencial dels nostres recursos retòrics, no passarà res. El problema sorgeix quan les metàfores, el simbolisme, etc. es cosifiquen i els manegem com si haguessen deixat de ser "maneres de parlar". Aleshores esdevenim soldats cruels d'una colla de fantasmes, titelles botxins manejats per les nostres pròpies fantasies. Així és com les comparacions platonicohobbesianes esdevenen organicisme oligàrquic quan el sobirà se les pren al peu de la lletra (com si no fossen només això, lletra!); així és com la deshumanització de grups humans comença amb un xibòlet o amb un terme que els estigmatitza. Etcètera.

3. Fenomenologia universal de l'uniforme
L'acudit dels extraterrestres que es troben un tricorni resumeix de manera insuperable la potència brutal de l'uniforme a l'hora de modelar la identitat i les seues accions. Ja deia Erving Goffman que el jo tot just és un clau del qual pengem els vestits amb què ens presentem als altres. Però la diferència entre el poder posicional i el poder personal (era Basil Bernstein qui ho deia?) és bàsica: en funció de la posició es desenvolupa el personatge, i en funció del personatge els actes són uns o altres. Poseu un tricorni al cap del marcià i li entraran ganes de fotre-us quatre hòsties; doneu una responsabilitat de rang "hispànic" al vostre amic "patriota" i us humiliarà en públic per parlar en català; ompliu l'orgull i la butxaca del hippy i el veureu convertit en pihhy. O, com diu la desconfiança popular, si vols conèixer una persona, dóna-li poder. Ningú no sap que pot ser fins que ho és. Feu-lo kapo a Auschwitz i de sobte deixarà de ser víctima. A vegades sembla que ningú no "és" res de concret, sinó que els diversos uniformes que es posa al llarg de la seva vida el converteixen en subproducte dels uniformes mateixos. I tots en tenim, d'uniformes. Sense excepció. No som res - i menos en canonsillos.