dilluns, 20 de desembre de 2010

Religiologia telegràfica

La nostra amiga Isabel m'ha fet una pregunta que no li he sabut respondre. És veritat que la seua consulta ha donat lloc a una entretinguda conversa, però no hem arribat a cap conclusió pràctica. Us explique el cas convençut que entre els lectors d'aquest blog hi ha gent que sabrà assessorar-la millor que jo. Us demane, doncs, el vostre consell.

Doncs bé, la veritat és que el cas resulta molt adequat a aquestes dates nadalenques que hem de suportar. Resulta que el fiancé d'una filla d'Isabel és francès de la Fraaaangs, i que la laïcitat de la seua educació ha fet que el xic, de 24 anys, no tinga ni la més remota idea de què és això de la religió, del cristianisme i del Cristo que lo fundó, mai més ben dit. Sí, ja sé que laïcitat, ateisme i teofòbia no són sinònims d'ignorància, però les coses estan així. Bé. Aquest xicot no sols no entén res de res quan llegeix literatura europea anterior a l'any 2010, sinó que ni tan sols no és capaç d'entendre... per què la gent munta betlems i pessebres. La Isabel, ànima càndida, voldria que la seua ignorància desaparegués amb la lectura d'un parell de llibres, però no sap quins. El xiquillo deia que per eixir de la seua ignorància es posaria a llegir directament la Bíblia, però, és clar, no sembla una solució molt intel·ligent.

En la nostra conversa han eixit unes quantes coses: les raons de la necessitat de creences sobrenaturals, les concepcions lineal i cíclica del temps, la projecció antropocèntrica dels déus, la història de l'agnosticisme i de l'ateisme, la religió en la història de les cultures, la no equivalència entre "saber sobre religió" i "ser creient", etcètera. Però ella necessita saber quines lectures podria recomanar al seu "aspirant a gendre", lectures aclaridores que no fossen pamflets ni catecismes. Textos solvents. En poques paraules: l'origen de les creences religioses, la història del cristianisme i els mites cristians, tot en una píndola o dues. Ja sé que és impossible, però per intentar-ho no es perd res. Entre els contertulians tenim gent ben informada i erudita que sabrà donar algun consell o altre. Hala, sigueu bons xics i feu propostes serioses, si us plau.

diumenge, 12 de desembre de 2010

Club de Lectures Patieres

Proposta de funcionament del Club de Lectures Patieres

Regularitat

Depèn de la dificultat i del volum del text que es propose. Un estàndard aproximatiu seria:
-- Un llibre (250 pàgines denses, per exemple): tres setmanes o un mes des que es proposa fins que es comenta. Si és molt llarg, o es fa per parts o ens prenem més temps.
-- Un article, un llibre breu, una pel·lícula: una o dues setmanes.

Però si no aconseguim trobar-nos almenys una vegada al mes, no sé jo si paga la pena l'esforç.


Mecànica de l'invent

Cada torn consisteix en un comentari, un col·loqui i una proposta. La persona que fa la proposta ens dóna un temps raonable i, passat aquest temps, penja un text en el blog (els qui no tinguen privilegis d'administradors i volen participar-hi, em poden avisar amb temps i els donaré accés complet al blog; l'admissió és reservada i discrecional, per descomptat). No penseu que s'espera del comentarista res de l'altre món: entre una frase i una pàgina Word va molt rebé. I tothom pot dedicar mitja hora al mes a fer això. Fins i tot K.

Si algú vol fer una proposta per a la trobada següent, la podrà explicitar en les intervencions (col·loqui) corresponents a la trobada vigent.

Proposarem preferentment materials que siguen accessibles: llibres que es poden comprar a les llibreries o per Internet, pel·lícules presents en els cinemes o que es poden veure a la xarxa (Youtube, etc.), llibres o articles que es poden trobar i llegir fàcilment per Internet (Google Books, etc.). Si el que es proposa resulta difícil d'obtenir per aquests mitjans, s'intentarà resoldre el problema per mitjans tècnics accessibles (escanejats, descàrrega de PDF, etcètera).

Començaré jo, per trencar el gel. La meua primera proposta és la fabulosa antologia bilingüe de poemes de Tadeusz Różewicz que acaba de sortir (calentet, calentet!) del forn, obra del nostre històric i estimadíssim polonus primus Josep Antoni Ysern:

-- Tadeusz Różewicz, Udols d'un llop de paper. La Pobla Llarga, Edicions 96, 2010.

Què vol dir això? Que després de Nadal publicaré un comentari sobre aquest llibre, que us recomane que el demaneu ja i que comenceu a assaborir-lo tan aviat com pugueu, i que estic frisant per comentar-lo amb vosaltres. Em sembla que es pot comprar per Internet.

Les meues pròximes propostes, per aquest ordre, seran:
-- Enric Balaguer, La vulgaritat i altres tribulacions dels nostres dies (6 aproximacions al present). València, Tres i Quatre, 2010.
-- David Lowenthal, El pasado es un país extraño. Madrid, Akal, 1998.

Ja tenim també unes quantes propostes més per al futur. L'amic Josep J. Conill apunta tres coses que ens poden interessar:

- Jonathan Littell, El sec i l'humit: Una breu incursió en territori feixista. Barcelona: Quaderns Crema, 2008.

- John Ashbery, Autoretrato en un espejo convexo, Barcelona: DVD, 2006.

- Werner Sombart, Por qué no hay socialismo en los Estados Unidos. Palencia: Capitán Swing Libros, 2009.

El patier Sebastià em va donar l'altre dia la idea de comentar aquest documental, que he vist i que paga la pena:

- Ventura Durall, El perdón (2009). El podeu veure ací o descarregar-lo.

Però no m'atrevesc, de moment, a proposar-vos cap llista concreta ni cap calendari de lectures. Primer caldrà veure si hi ha participació, i després ja pensarem com ho arreglem. Ara mateix, doncs, us convide a llegir el volum magnífic que he esmentat més amunt. No us deixeu impressionar per les seues 400 pàgines: és una antologia bilingüe, i la versió traduïda es llegeix amb una fluïdesa admirable. En tornar de les vacances comencem.

I no oblideu en cap moment que aquesta iniciativa no és cap obligació de res: en primer lloc ha de ser una manera de passar-ho bé, i en segon lloc és un servei públic i una manera d'oposar-nos a la barbàrie ambiental. Al cap i a la fi, es tracta de fer a través del blog el mateix que tantes vegades hem fet a base de correus electrònics. Ànim!

dimarts, 30 de novembre de 2010

Va de dinerets

Veient això, jo, francament, no sé què comentar. Bé, sí que ho sé, però em sembla que faria lleig i em diríeu de tot. De manera que les vostres opinions seran molt ben acollides, com sempre.

divendres, 19 de novembre de 2010

Notes d'ecologia de la ment (5)

Principi de la metamorfosi legítima
Enunciació
"Desconfieu dels qui mai no es deixen convèncer de res, desconfieu dels qui canvien d'opinió amb massa facilitat; ni dogmàtics ni conversos oportunistes".
Explicació
Deia el iaio: "Reivindiqueu sempre el dret a canviar d’opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics". Cert, certíssim. I no sols els enemics, sinó també els fanàtics del teu propi bàndol. Però aquest principi no s'ha de seguir fins a la veneració, perquè si es divinitza llavors es converteix en coartada teòrica per a tota mena de transfuguisme oportunista, en cobertura descarada de l'absència de principis i de conviccions. Les transformacions en les nostres opinions i en la ideologia es produeixen a poc a poc, i no pas a causa d'una única evidència en contra, sinó per acumulació de contraarguments que en algun moment es fa insostenible. No hem de desconfiar dels canvis d'opinió o d'ideologia, sinó de les conversions. Una certa constància en l'opinió i una certa coherència en l'actuació són els pressupòsits de la personalitat ben formada. No hi ha fanàtic més perillós que el convers.

Principi de la seducció distanciada
Enunciació
"No hi ha millor truc retòric que dir les coses amb una transparència indiferent".
Explicació
La insistència de qui pensa el contrari que nosaltres ens reafirma amb més tossuderia en les nostres pròpies conviccions. La seua pertinàcia amenaça la nostra confiança en les creences que tant ens estimem, i això ens fa defensar-les de manera encara més enèrgica. El dubte és pertorbador, i si ens l'intenten inocular per força ens hi oposem de grat. Per això la gent que més ens ha convençut d'idees noves (o contràries) sovint ha estat la que les deixava caure despreocupadament, sense escarrassar-s'hi gaire, fins i tot amb un punt de distanciament irònic. Aquest és un procediment ben efectiu. Amolleu-les amb claredat, fins i tot amb contundència, però com si deixàsseu anar dissimuladament i displicentment una punta de cigarreta. El món seria més suportable si l'objectiu de les discussions no fos la victòria per bombardeig i per artilleria pesant, sinó la subtil atracció gravitatòria cap a idees amb més pes específic.

Contra Davidson
Desconfie de les apel·lacions explícites a la "caritat interpretativa". Massa sovint encobreixen un abús destinat a fer dir als textos el que no tenien intenció de dir, a forçar-los en benefici de la persona "caritativa". A més, la caritat interpretativa amb el que considerem afí sol encobrir la crueldat interpretativa amb el que es considera antagonista, diferent, contrari, enemic, adversari, heterodox, irregular. I això, mentalment, no em sembla tampoc gaire ecològic.

dijous, 21 d’octubre de 2010

La granja humana y la ilusión de libertad

Aquest vídeo l'ha penjat en el Facebook un company d'Història al qual he invitat a participar en aquest blog. M'ha paregut molt interessant i pense que us agrdarà veure'l.

dijous, 14 d’octubre de 2010

Faust


Dins les activitats de la Tardor Literària de Tarragona, el divendres 15 d’octubre del 2010 es presentarà la traducció de Faust de Goethe (Riurau Editors, 2009). Serà a les 19h, a la llibreria de la Rambla. Hi intervindran Guillem Calaforra i el traductor Jaume Ortolà. El projecte de traducció de Faust va guanyar el 7è Premi de traducció “Vidal Alcover” dels premis literaris Ciutat de Tarragona.


I vosaltres, heu comprat ja els vostres exemplars del Faust per regalar-los a les persones humanes que estimeu. I què esteu esperant per a fer-ho? Una magnífica traducció, moderna i accessible, d'un clàssic universal, a un preu que fa riure!

diumenge, 10 d’octubre de 2010

La Comunidad

Article de Paco Cerdà al diari Levante sobre el procés de pèrdua d'identitat promogut per les institucions valencianes


La Comunitat sin nombre
Símbolos. Ni "País Valencià", ni "Regne de València" ni siquiera "Comunitat Valenciana". La guerra de símbolos ha tenido un epílogo inesperado: el territorio fundado por Jaume I ha acabado llamándose "la Comunitat", a secas. En los últimos 195 comunicados oficiales de la Generalitat, "la Comunitat" vence por 215 a 184 apariciones a la "Comunitat Valenciana".


Dice la Biblia que "al principio era el verbo, y el verbo estaba en Dios, y el verbo era Dios". En la patria de Jaume I, al principio era el sustantivo, Valencia, y el sustantivo iba seguido del Reino, y todo junto designaba al territorio común de los valencianos. Pero llegó la batalla de símbolos de la Transición y el sustantivo quedó rebajado a adjetivo: de Valencia a Valenciana, con la descafeinada Comunitat por delante. El gentilicio era degradado. Ahora, como si de un epílogo soterrado de aquella Batalla de Valencia se tratase, la práctica habitual ha desterrado cualquier referencia a Valencia del nombre más usual de nuestro territorio. Ahora es "la Comunitat". Al menos, así lo usa la Generalitat de forma mayoritaria en sus comunicados oficiales, según refleja un análisis pormenorizado de sus últimas notas.

En la semana pasada (del lunes 27 al domingo 3), la Generalitat elaboró 195 comunicados. En ellos, omitiendo los nombres de organismos o planes oficiales, aparece 215 veces la denominación "la Comunitat" y en 184 ocasiones se utiliza la "Comunitat Valenciana". Es decir, "la Comunitat" -así, en mayúsculas, como un nombre propio que no existe- copó el 53,9% de las ocasiones en que la Generalitat pretendía definir la autonomía valenciana. Y eso que el Estatut d'Autonomia no contempla esta denominación mutilada.

¿Tiene importancia este cambio no oficial bendecido por la política de hechos consumados? El sociólogo Vicent Flor, autor de una tesis sobre el anticatalanismo en la Comunitat Valenciana, cree que sí y lo atribuye a una estrategia doble. Por un lado, desvalencianizar a la población. Por otro, congraciarse electoralmente con los sectores de Alicante y Castelló sin conciencia valencianista y molestos con la denominación global de "valenciano". Porque, como subraya Flor, ésta es la única autonomía pluriprovincial que tiene una provincia que se llama igual que el conjunto del territorio autonómico (los otros casos son Madrid y Murcia).
El término "la Comunitat", añade Flor, es "una gota malaya que ahonda en el extrañamiento que la propia sociedad valenciana tiene de su cultura y sus tradiciones". "Decir 'la Comunitat', pues, es un paso más allá en este sentido. Además, es un paso lógico en la estrategia antivalencianista disfrazada de anticatalanismo que usa, precisamente, la institución encargada de promover activamente el sentimiento autonomista".

Los datos respaldan la tesis desafectiva que denuncia Flor. El último estudio del CIS pone de relieve que un 18,3% de valencianos preferiría que España fuese "un Estado con un único Gobierno central sin autonomías". Este nivel de centralismo uniformizante sólo es superado por Aragón, Castilla y León, y Madrid. Además, los valencianos son los terceros con mayor sentimiento de españolidad.

Sin referente territorial ni cultural

En este contexto no extraña el proceso onomástico que ha experimentado el territorio conquistado hace 772 años por Jaume I. El sociólogo Rafa Castelló, también profesor de la Universitat de València, lo explica: "El referente identitario es territorial y cultural. En el nombre, el Estatut anuló la reivindicación territorial del colectivo al descartar el término de 'País' o 'Regne' y elegir el de 'Comunitat', que se refiere a un grupo de personas sin espacio territorial. Por ejemplo, comunidad negra o comunidad gitana. Ahora, si quitas el referente cultural del nombre, que nos lo daba el adjetivo de 'Valenciana', ya no queda nada. Hemos desaparecido como colectivo nacional con aspiraciones territoriales y ahora estamos desapareciendo como colectivo diferenciado", asegura Castelló.

En esta misma línea profundiza Rafa Company, ex director del Muvim y coautor del Document 88 valencianista. "La Generalitat, que también ha perdido el gentilicio de forma oficial en el Estatut, ha acabado siendo una autonomía administrativa con poco aparato sentimental". A juicio de Rafa Company, "la pérdida del gentilicio en el nombre del territorio, más que una estrategia deliberada de la Generalitat y extendida a Canal 9, es el efecto de una inercia de vaciado valencianista que se ha producido sin oposición de la ciudadanía. Porque a algunos les molesta la palabra Valencia, y a otros no les hace falta". Y así, en la práctica, se ha mutilado la denominación oficial de una "Comunitat" que empieza a no tener nombre.

dimarts, 28 de setembre de 2010

LLEGIR, ESCRIURE, DEBATRE: ORGANITZAR UN CLUB DE LECTURA.

Per circumstàncies personals que ara no venen al cas, feia molt de temps que no participava en els debats d´El patio virtual, i ara que ho acabe de fer he experimentat aquella sensació plaentera que sentim quan podem tornar a emprendre una activitat que ens agrada i que hem deixat de practicar durant un determinat període. Tanmateix, ara també, com en altres ocasions, he notat certa incomoditat: la incomoditat provocada pel fet d´haver d´escriure sobre un tema que t´interessa i que és capaç de moure el teu pensament d´una manera excessivament apresada. En aquest tema de la ment captiva, així com en altres que hem tractat en altres èpoques, m´haguera agradat tindre més temps per a elaborar la meua intervenció, ja que el tema s´ho mereix. Aquesta inquietud em porta a plantejar-vos la següent proposta: i si muntàrem un club de lectura del Patio? Es tractaria d´escollir algun llibre que a tots ens interessara, i per a algunes dates prèviament pactades, cadascú, o la persona a qui li tocara, podria elaborar un xicotet assaig que els altres contertulians llegirien per tal de posar en marxa el debat. La lectura i l´escriptura com a vicis estrictament privats, solitaris, almenys en el meu cas em produeixen una profunda insatisfacció. En canvi, llegir i escriure sabent que podràs compartir les teues reflexions amb els amics contertulians deu ser molt més gratificant. Què en penseu?

Les ments captives

Captive Minds, Then and Now

Molt bonic aquest article de Tony Judt, publicat a principis de l'estiu en la NY Review of Books. M'ha agradat perquè està ben escrit i, sobretot, perquè exposa una idea que fa anys que estic debatent amb lectors autoritzats de l'obra de Miłosz (sobretot l'Exemplator i l'Antoni Miłosz): la necessitat de reinterpretar el sentit del terme "ment captiva" per aplicar-lo a la nostra pròpia actualitat. Antoni posa l'èmfasi en la vigilància i la por de la diferència, mentre que l'Exemplator subratlla (o subratllava) més aviat la seducció totalitària de determinades ideologies. D'altra banda, en un famós llibre que vaig descobrir gràcies al meu amic Pol, Mark Lilla posava exemples d'intel·lectuals occidentals hipnotitzats per diverses formes de poder i dominació, no menys "captivats" que els que diseccionava Miłosz en aquell llibre. En qualsevol cas, hi ha una cosa que caracteritza aquest assaig magistral que és La ment captiva, i Judt tot just toca el tema molt de passada: l'equanimitat gairebé sobrehumana de Miłosz, tan incapaç d'oblidar la injustícia com de ser cruel amb la feblesa, dissident però no insultant, implacable i comprensiu alhora, just entre els justos i humaníssim entre els humans. I això, justament això, és el que em va fascinar, seduir i captivar d'aquell llibre quan el vaig llegir per primera vegada, pels anys noranta, i cada vegada que l'he llegit després. I, entre altres coses més, a causa d'aquesta humanitat me'n vaig anar a Polònia: a aprendre polonès per traduir-lo. Però això ja és una altra història. Prengueu-vos vint minuts de plaer i llegiu l'article de Judt, que s'ho val.

dijous, 23 de setembre de 2010

Gdzieindziej, casa nostra

És cosa certa i sabuda que en aquesta colla hi ha de tot, entusiastes partidaris confessos de l'estoïcisme i debel·ladors furiosos i implacables d'aquesta "filosofia". El cas, però, és que mentre sóc a punt de volar cap a Viena per raons de treball, i amb el cap constantment posat en Cracòvia per raons que us explicava en el text precedent, s'ha donat la casualitat que, rellegint per atzars de la vida el plumbi somnífer conegut per Sèneca trobe, a la lletra XXVIII d'aquell caradura, aquests subratllats:

"¿De què pot servir la novetat de les terres, el coneixement de les ciutats i dels països? Tot aquest brandament és ben endebades. ¿Preguntes per què aquesta fugida no t'aconhorta? Perquè fuges amb tu mateix. És el fardell de l'ànima el que cal deixar: sense haver fet això, cap lloc no et serà agradable. [...] Vas d'ací d'allà per espolsar-te el pes que t'afeixuga, que esdevé més molestós amb el mateix brandeig, talment com en la nau les fardes immòbils pesen menys; remenades d'aquí d'allà, enfonsen aquella banda on carregen. Qualsevol cosa que facis, contra tu ho fas i amb el mateix moviment et damneges, puix sacseges un malalt. [...] L'important no és on vas, sinó que ets tu que hi vas [...]".


Per alguna raó això em du a la memòria aquell vers de Rilke que glossava el grandíssim Imre Kertész, que Déu el guarde molts anys: Wer jetzt kein Haus hat, baut sich keines mehr. I no tinc coratge de traduir-lo, ni de traduir el passatge del meu compatriota Kertész. Doncs això mateix.

divendres, 10 de setembre de 2010

La nostàlgia és pornogràfica



Aquesta anotació hauria d'aparèixer el dia 25 de setembre, però llavors estaré ocupat amb feines diplomàtiques a Viena, i no podré dedicar ni un moment a aquests assumptes.

I per què hauria d'aparèixer el 25 de setembre? Perquè llavors farà exactament deu anys abans, que vaig desembarcar per primera vegada a Cracòvia i, per extensió, a Polònia. No sabia ni una paraula de polonès, tret de les salutacions i res més. No hi coneixia ningú tret de la meua jefa. Havia abandonat temporalment la còmoda misèria funcionarial, la mateixa immundícia en què ara visc immergit fins al coll, havia deixat enrere això mateix per un període indeterminat, un any, o dos. I a pèl.

Diversos esdeveniments havien confluït en aquella fugida, que també era una recerca. Havia descobert, a través de l'obra de Miłosz, una literatura que m'interessava. Una amiga de Girona em va convèncer, de Münster estant, que els lectorats de català podrien ser una sortida per al meu malestar de buròcrata kafkià. Mesos enrere havia entrat a la mítica (per a nosaltres) tertúlia del Patio, i allà havia conegut l'Exemplator, que exactament deu anys abans havia anat a parar també a Cracòvia, i també com a lector. I, per acabar-ho d'adobar en pla fatalista, aquell mateix any sortia a concurs públic la plaça de lector de Cracòvia. Després de rumiar-m'ho molt, i de demanar consell a qui tocava, vaig decidir que l'última paraula --abans que jo-- la tindrien dues persones d'absolutíssima confiança, el Númida (veu del seny, perspectiva externa) i sobretot l'Exemplator, que s'havia passat una dècada bambant per Polònia i ens alegrava les tertúlies amb les seues versions de Miłosz, Różewicz i Lipska. I la resposta va ser: .

Hi havia de passar un any. En vaig passar cinc. Vaig residir durant prop de tres anys a la mateixa cova tètrica on havia viscut l'Exemplator, un pis de 25 metres quadrats d'època comunista, al barri sòrdid d'Olsza II. A poc a poc vaig haver d'anar fent meus un ambient, uns costums i una llengua que per a mi eren nous. I hi vaig anar deixant una part de mi, al·luvialment, a poc a poc, fins i tot (o sobretot) quan Cracòvia em revoltava i m'exasperava, quan em feia reaccionar a la contra. Encegat amb els esdeveniments que em van fer tornar-ne, l'any 2005 hi pensava amb menyspreu i alhora amb perplexitat, i amb recança. A l'octubre d'aquell any, mentre recollia el campament per plegar veles, estirat al llit de l'hostal em demanava com era possible que allò fos l'adéu definitiu. Vaig arribar a odiar-la cegament, aquella ciutat, i llavors em semblava incomprensible fins i tot aquell odi i aquell comiat. Un any més tard, vells (però nous) vincles familiars m'hi lligaven novament. Dos anys més tard, l'Exemplator i jo hi tornàvem junts, en un viatge commemoratiu, de gloriosa memòria, i de definitiva concòrdia amb la ciutat. No ens hi podíem sentir turistes. De fet, és possible fins i tot que encara hi estiguem empadronats tots dos. En un cert sentit, Cracòvia és la meua ciutat, perquè aquest títol no el decideix el fatalisme del naixement, ni l'imposa l'atzar de la residència per raons pragmàtiques. És teua la ciutat que has fet teua, la ciutat on et sents a casa, la ciutat que et corre per les venes allà on vages. I això, si parlem de ciutats i no de pobles o comarques, en el meu cas queda reservat per a Cracòvia.

Polònia és un país difícil, i per descomptat no parle del clima, ni de l'absència de llum a l'hivern, ni de la gastronomia. Ni tan sols no em referesc al color nacional i omnipresent del país, el gris postestalinista. Polònia és dura perquè aquella gent pot ser molt bèstia, cruel, maleducada, menyspreativa, cínica, irracional, alcohòlica i enganxosament moralitzant i beata. És a dir, la suma perfecta del catòlic delirant i l'eslau incomprensible. És dura, sí, però alhora pot ser una terra de respecte, de bones maneres (fins a l'exageració grotesca), d'oportunitats, i en determinats casos fins i tot d'altruisme. Polònia pertany a aquest món centreeuropeu, la Mitteleuropa apta per al turisme intel·lectualoide à la Claudio Magris. I això, a mi, m'arriba molt; hi tinc una debilitat confessable i confessada. Quina llàstima que Polònia no va ser el meu país d'adopció, perquè amb aquell retorn se n'anà a fer la mà la meua pròpia utopia centreeuropea. I el preu que pague és aquesta barreja de nostàlgia i refús, una mixtura tan bona per a donar-nos combustible de polèmica non stop entre l'Exemplator i jo.

Fa deu anys, i fa vint anys, d'aquelles primeres incursions cracovianes, i les circumstàncies han impedit que férem un viatge en colla a la nostra ciutat, per celebrar que tant ens agrada, malgrat tot. El dia 25, per allò del fetitxisme de les dates redones, segurament m'assaltaran molts pensaments i només podré capbussar-me en els records i les melancolies, pura obscenitat d'amant rebutjat, pornografia per a intel·lectuals i romanços de fugitiu frustrat. Divendres de la setmana que ve només podré pensar en la meua ciutat, Cracòvia, deu anys després. Exiliat d'ella, un dia abans de tornar a la cel·la de càstig.

Tą część piszę tylko dla Ciebie, Exemplatorze. Musimy tam wracać. Najbardziej frustrujące zdarzenie tego roku polega na tym, że nie mogliśmy tam pojechać razem właśnie teraz, w tym roku. Wiem, że chciałeś to wszystko świętować razem z naszymi kolegami, ale przede wszystkim chociło mi o to, że to było nasze święto. Może kiedyś tak zrobimy. Tylko wkurwia mnie to, że opuszczenie tamtego miasta które nienawidziłem odczuwam jako amputacja w moim własnym ciele chociaż wiem, że tam nie mógłbym zostać na zawszwe, nie mógłbym wytrzymać. Może na tym polega miłość, a o tym nikt nam nic nie powiedział. Nigdy.


Zawsze jest lepiej tam gdzie nas nie ma.

dilluns, 9 d’agost de 2010

Notes d'ecologia de la ment (4)


Principi de raó insuficient

Enunciat: Projectem els nostres prejudicis ideològics fins i tot, o sobretot, allà on ens fiem de les afirmacions fetes per autoritats. Per això tota opinió que construïm sense informació de primera mà és, en major o menor mesura, una fantasmagoria petrificada. Convé saber-ho per abandonar-les quan les circumstàncies ho demanaran.

Glossa: Aquesta idea vaig començar a entreveure-la fa uns anys, quan el meu amic P. residia a Londres. Allà, ell i L. compartien pis amb una parella en què ell, francès d'origen, solia tenir opinions taxatives i contundents sobre tots els temes imaginables. Quan se li duia la contrària, solia neutralitzar el seu interlocutor amb una pregunta no gaire educada: Did you do some research on this subject? I did! Ell sempre havia investigat sobre el tema, la seua opinió estava fonamentada, i si tu no havies fet cap recerca sobre el tema no tenies per què afirmar res de diferent quan ell parlava ex cathedra.

La major part de les nostres opinions es basen en informació indirecta (segona, tercera, quarta mà, etc.). En aquest sentit, es troben poc fonamentades. Però, fins i tot quan creiem que les nostres fonts són indiscutiblement fiables, en el fons només sabem que hi hem dipositat la nostra confiança, i generalment triem les fonts que més se'ns adiuen des del punt de vista ideològic. A vegades, fonts igualment fiables poden dir coses diferents, i fins i tot contradictòries. Llavors optarem per ignorar aquest conflicte d'autoritats fins que les evidències ens semblen decantar-se definitivament d'un costat o de l'altre. Però tothora ens convindrà ser conscients que gairebé totes les nostres opinions són això, opinions, i que la intensitat de la nostra confiança en les fonts no les fa més pròximes a la veritat.

Fa una estona he llegit, en un llibre d'un prestigiós intel·lectual, un devessall inacabable d'afirmacions que suposadament estan del tot fonamentades des del punt de vista històric. Per exemple: "El segle XVIII, doncs, és en realitat el gran segle de la noblesa, en poder directe (el 85% dels pobles i llocs del País Valencià són de jurisdicció senyorial), en capacitat expansiva, en influència política i en hegemonia social". Si en una conversa informal, o en un escrit qualsevol, jo mateix defensara aquestes afirmacions pensaria que ho faig lícitament, atès que pressupose que l'autor en qüestió és fiable, s'ha documentat i sap de què està parlant. No em dóna proves documentals fefaents, quantitatives i qualitatives, irrefutables, d'aquestes afirmacions: no fa una llista de pobles i llocs del PV amb jurisdicció d'un o altre tipus, no quantifica la capacitat expansiva del poder directe de la noblesa valenciana del segle XVIII, no explica en què es basa la seua influència política i la seua hegemonia social. No diu quins autors de la bibliografia utilitzada corroboren aquestes afirmacions. Jo, el lector, no estic capacitat per a apuntalar amb dades concretes, documentals, cap d'aquestes afirmacions. Però em fie d'aquest autor, i si no vull comprometre la meua salut mental i caure en una espiral d'escepticisme forassenyat hauré de subscriure les seues afirmacions. Però només ho faré de manera provisional. Potser algun autor que haja fet recerca efectiva sobre aquests temes em mirarà amb llàstima si afirme el mateix que la frase citada, i si jo mateix, perplex davant el contraatac, admet que sóc incapaç de demostrar "científicament" aquestes afirmacions pel fet que la font em semblava fiable. Però si no fóra així, a base de confiança, de pressuposar que hi ha gent més digna de confiança que altra gent, de creure en el que diuen alguns que se suposa que són més doctes que nosaltres, si no fóra així no tindríem opinió sobre res. Potser ni tan sols sobre la nostra realitat immediata. I la paradoxa és que llavors que seríem subjectes definitivament alienats i manipulables.

divendres, 6 d’agost de 2010

Lectures d'estiu: sobre la tirania

Diu l'Auctoritas:

"La tiranía, en efecto, tiende a tres objetivos: uno, que los súbditos piensen poco (pues un apocado no podría conspirar contra nadie); en segundo lugar, que desconfíen unos de otros (pues la tiranía no se derriba hasta que algunos ciudadanos confían en sí mismos; por eso también luchan contra las clases superiores considerándolas nocivas para su poder, no sólo porque no se resignan a ser gobernados despóticamente, sino también porque son leales a sí mismos y a los demás ciudadanos y no acusan a los suyos ni a los demás). Y en tercer lugar, la imposibilidad de acción (pues nadie emprende lo imposible, de modo que la tiranía no se derriba si no se dispone de fuerza).
Así pues, estos son los tres fines a los que tienden las intenciones de los tiranos, pues todas las medidas tiránicas conducen a estos principios fundamentales: que no se fíen unos de otros, que no tengan fuerza y que sean humildes."

dimarts, 27 de juliol de 2010

El més bèstia de "Shoah"

Certament, el monumental film de Claude Lanzmann té molts moments duríssims. Són gairebé nou hores, el tema és terrible, i l'austeritat espartana del plantejament intensifica encara més l'impacte sobre l'espectador. Per això podríem dir que, per exemple, el passatge en què Filip Müller (supervivent del Sonderkommando de Birkenau) s'enfonsa explicant el gasejament dels seus compatriotes txecs és un dels que més ens impressionen. Algú podria retrucar que la intervenció dels supervivents de Corfú, que parlen en italià davant la càmera, és una de les més difícils de suportar. Resulta duríssim, també, de veure com el Dr. Franz Grassler, subordinat directe del governador nazi del gueto de Varsòvia, té la cara dura d'explicar --sense moure ni una pestanya!-- que "l'autogestió del gueto funcionava bé [...] pel que fa a la seua autopreservació". Molts moments de Shoah es fan difícils de suportar, i a hores d'ara les explicacions de Franz Suchomel, soldat a Treblinka, tampoc no impressionen tant. Però si he de triar el moment per a mi més dur de la pel·lícula, indubtablement assenyalaria l'escena en què Shimon Srebnik torna a Chełmno.

Srebnik, llavors, era una criatura. Els alemanys el feien servir de cantant, per la seua veu agradable i afinada. Torna al poble amb motiu del documental de Lanzmann. És diumenge, i a Chełmno comença a eixir la gent de missa. Es crea un rotgle al voltant del bon home. Lanzmann els pregunta si estan contents de tornar a veure'l. "Molt. És un gran plaer". Comencen a remoure els records, en grup. En aquell temps, aquesta mateixa església feia de presó per als jueus del poble, destinats a morir gasejats en camions trucats. Allà cridaven, passaven gana, estaven molt malament. Tenien les maletes a la casa d'enfront. I en les maletes portaven... or. "Els enyoreu?". "Per descomptat. També nosaltres vam plorar". "Per què els va passar allò?" "Perquè eren els més rics! Molts polonesos van ser també exterminats [sic]. Fins i tot capellans". Llavors comença a aflorar el subconscient. Un dels curiosos, un tal Kantarowski, avança i es mostra disposat a explicar el que passà prop de Varsòvia; diu que "li ho va contar un conegut" (ya te vale). Ho transcric:

"Van aplegar els jueus en una plaça. El rabí perguntà a un SS: 'Puc parlar-los?'. L'SS li digué que sí. Llavors el rabí digué que prop de dos mil anys abans els jueus havien condemnat a mort el Crist innocent. I en fer això, cridaren: 'Que la seua sang caiga sobre nosaltres i els nostres fills'. Llavors el rabí els digué: 'Potser ha arribat l'hora d'això, de manera que no fem res, anem, fem el que se'ns diu'".

El tal Kantarowski explica això enmig de la massa i ho diu a la cara d'un dels tres únics supervivents del camp d'extermini de Chełmno. Però l'escena no s'acaba ací. Una iaia, una dona de les que un moment abans deien que estaven contentes de reveure Srebnik, posa cara de mala llet i comença a cridar: "Llavors Pilat es rentà les mans i digué: 'Crist és innocent' [sic], i deixà lliure Barrabàs. Però els jueus cridaren: 'Que la seua sang caiga sobre nosaltres i els nostres fills!' I això és tot; ara ja ho sabeu!".

"I això és tot", diu la iaia, "ara ja ho sabeu!". Srebnik, allà present, es mira tota aquesta situació amb un rostre de tristesa barrejada amb sarcasme amarg i amb fatalisme. Els catòlics polonesos, fins i tot incapaços d'assumir els seus propis enunciats ("em va contar un conegut que..."), amb una facilitat espaterrant deixen que l'empatia i la compassió s'esfumen, desapareixen, i tot repetint el tòpic repugnant del deïcidi justifiquen la industralització de l'assassinat de jueus, l'anihilació de milions de persones, la venjança sagnant del seu "Déu amorós", consumada a través dels alemanys ("això és tot; ara ja ho sabeu!"). Ho reconec, em sembla un dels moments més difícils de suportar de tot el film.

En fi, aquests dies he vist Shoah per quarta vegada (la primera va ser quan era becari orgasmus a Frankfurt, fa ja gairebé vint anys). El motiu, o la carambola de motius, és irrellevant. Però qui no ho haja vist, li falta alguna cosa. M'ha impressionat especialment el fet que era la primera vegada que podia mirar el film sense subtítols, i m'he adonat que les intervencions dels polonesos són d'un castissisme i d'una autenticitat espaterrants, indescriptibles. Només amb aquestes intervencions ja n'hi hauria prou per a entendre com d'inconcebible és l'aberració negacionista. Les narracions dels polonesos semblen ser, de vegades, més reals que la realitat. Això, abans, jo no estava en condicions de captar-ho, per raons lingüístiques; ara m'ha posat la pell de gallina.

Ja sé que aquest no és un tema estival, de vacances. Però, vaja, al cap i a la fi jo no tinc vacances, i no crec que li haja de demanar disculpes a ningú per escriure sobre el que em ve al pap. Punt final.

dijous, 22 de juliol de 2010

Cadascú es retrata

Bé, avui no faré comentaris personals ni propinaré qualificacions subjectives. A palo seco. L'assumpte es presenta de la següent manera: a Menasalbas (Toledo), els arqueòlegs estan exhumant els cadàvers d'un grup de republicans que tornaven al seu poble després d'haver perdut la guerra i que hi van trobar la mort a mans dels seus veïns, afusellats i llançats al clot cap per avall. Una de les arqueòlogues, la uruguaiana Inés Pregeiro, filla d'una víctima de la dictadura del seu país, ha sentit comentaris pel poble. Quins comentaris? Això reprodueix la notícia del diari d'avui:

"Hay gente que dice que los huesos que hemos encontrado los hemos puesto nosotros y que les van a subir los impuestos por culpa de la exhumación. Me ha impresionado mucho."

Y hasta aquí puedo leer, tal com deien en el Un, dos, tres.

Hola? Hola? Hi ha encara algú? Eeeeoooo...

divendres, 9 de juliol de 2010

Uns fills d'una resacsà

He rebut aquesta informació per correu electrònic, que ja circula des de fa dies com a notícia. Les senyores que es dediquen al negoci del sexe no tenen res a veure amb tot això, per descomptat, però el terme correcte i exacte per a determinada gentola, i per a la gentola que els dóna suport, ja us podeu imaginar quin és. Per favor, feu-ho circular tant com siga possible:

"Amigos y amigas
Lo que ha pasado y sigue pasando es muy triste.
Ayer, los casi 50 participantes del espectáculo ZERO RESPONSABLES, antes del ensayo general, fueron reunidos e informados por parte del Vice Rector de Cultura de la Universidad de Valencia, que Francisco Camps en persona, repito, Francisco Camps, había llamado al Rector de la Universidad para que se suspendiese la representación del espectáculo y las consecuencias que tendrían los participantes si no se le hacía caso.
La Universidad le explicó que aquello era un acto artístico, de libre expresión y de democracia; y que la Universidad no iba a actuar como en los peores tiempos del Franquismo.
Aún así, la Universidad les comunicó a los participantes lo ocurrido para que supiesen a lo que podían enfrentar si si seguían adelante.
Todos y todas los participantes decidieron continuar adelante pese a que es muy probable que ahora empiecen a caer actores y actrices de repartos ya establecidos y acciones similares a las que ya nos tiene acostumbrada nuestra amiga y mujer preocupada por el sector Inmaculada Gil Lázaro. (Desaparición de los premios de Teatres, cambio de nombre de Festivales, censura, mentiras, programación de sus amigos, y demás lindezas...)
Creen los participantes, que las razones de esto, ha sido la nota de prensa enviada a los medios invitando a asistir al pase gráfico que ha llegado a las manos del equipo de Camps en donde se leía un fragmento de la obra.
Por lo visto, Camps, cuando leyó el fragmento entró en cólera, y en lugar de recibir a las víctimas del accidente, (que es lo que llevan esperando desde hace cuatro años), ha intentado parar y censurar este acto.
Puesto que es muy posible que esta información no salga en la prensa, os invito a que reenviéis este correo a todos vuestros contactos al igual que os invitamos a la representación el día 7, 8 y 9 a las 19:00 horas en las Sala Matilde Salvador. (Entrada libre)
Tenemos que estar ahí, tenemos que ir."

País merdós!

dimecres, 7 de juliol de 2010

Torna a tocar-me-la, Sam


L'altre dia, el nostre amic Enric reivindicava, amb molta raó, la capacitat de control que l'opinió pública exerceix, en el sistema democràtic, sobre el poder polític. Però! Jo diria que tothora, cada dia, a cada minut, podríem trobar exemples de fins a quin punt el poder executiu actua en última instància com a gestor descarat dels interessos de l'oligarquia plutocràtica i militar. L'exemple més flagrant i insultant dels últims dies el trobem, probablement, en l'actuació del govern "socialista obrer" sobre les energies netes. En aquest article de La información trobareu explicat el tema de manera molt didàctica. Dit telegràficament: els nostres polítics, democràticament elegits i nominalment d'esquerra, retiren la promoció de les energies impròpiament anomenades "renovables" (el seu nom més correcte és "energies netes") perquè amb el canvi gradual de model energètic les grans elèctriques veuen reduïts els seus beneficis, ja que finalment acabarien pesant més els greus inconvenients de continuar generant electricitat a partir de tecnologies contaminants i que per a la compra del seu combustible ens fan eternament dependents d'altres països; naturalment, ja podeu imaginar-vos que la fotovoltaica i l'eòlica estan lligades sobretot a inversions de petites i mitjanes empreses, que amb la reducció o eliminació de les primes per kilowatt que paga l'estat (la "subvenció", per entendre'ns) es veuran abocades a la ruïna just al bell mig del seu procés d'amortització de les inversions. Paral·lelament (i això no apareix en l'article, però us ho dic jo), per tal de mantenir i augmentar la seua hegemonia en el mercat energètic, les grans elèctriques desvien bona part de l'electricitat "neta" cap a l'exportació (bàsicament a França, si no vaig errat), mentre mantenen la ràtio de fonts generadores "brutes" per al mercat interior, la qual cosa demostra que el funcionament gairebé exclusiu a base de fonts "netes" no és precisament una al·lucinació de somiatruites. En resum: com sempre, els monopolistes decideixen la direcció de la política efectiva, els altres a callar (mireu les notícies: ¿quants representants, quantes veus de les empreses d'energies "netes", heu vist i sentit), i el ciutadà a pagar i punt, que aquesta és la seua funció, obeir, pagar i callar (o fer rabioles, en el millor dels casos, manifestacions o "xarxes socials", collonades per Internet, grupets de féisbuc i estupideses semblants, perquè les decisions reals les pren gent que es caguen tres pets en les manifestacions, en els féisbucs i en els blogs). I això, si no és a hòsties, no canviarà mai. I d'hòsties, no n'hi haurà, tal com ens recordava encertadament l'Enric. Ergo, a tragar, pantalons avall, en situació d'enculamenta perpètua, amén. I que dure (dura).

dissabte, 3 de juliol de 2010

Reformisme democràtic

És clar que l´enfonsament del mur de Berlin deixà la major part de l´esquerra sense referents, desorientada, i encara avui estem patint les conseqüències d´això. Ara bé, allò que no hauríem de fer és utilitzar l´experiència històrica del "socialisme real" per a extraure la conclusió que no hi ha alternativa, que la disjuntiva és o capitalisme salvatge o estalinisme. Hi ha alternatives, i l´opció de la revolució violenta (la qual, siga dit de passada, tenint en compte l´apatia imperant, no deixa de ser ara per ara una opció que es troba a anys llum), no és l´únic camí que podem oposar al conformisme. Hom pot lluitar democràticament, pacíficament, però al mateix temps de manera valenta i contundent, per anar introduint canvis concrets en l´actual estat de coses. Un exemple d´açò és la campanya d´ATTAC per tal de crear una banca pública (http://www.attac.es/bancapublica/). Ara bé, no deixe de reconéixer que la via del reformisme democràtic i civilitzat tal volta és una utopia, i que l´ésser humà només reacciona a base d´hòsties. De tota manera, ho hauríem d´intentar.

dijous, 1 de juliol de 2010

La faula de la pastuqui

A veure, fem un divertit exercici de perspectivisme periodístic, com el de l'altre dia.

Comencem explicitant el context. Partim de la base, acceptada per tothom i comprovada empíricament, que hi ha un grup de persones (o ciutadans, en qualsevol cas) que han comès evasió de capitals i frau fiscal amb comptes inflats a Suïssa. Molt bé. Arriba la famosa crisi (que, contra el que deien alguns, no és un invent sinó una crisi real, creada per determinades pràctiques financeres i pels monocultius com ara el de la rajola). Arriba la crisi i la meitat dels qui l'han provocada, és a dir, la banca, demana diners a l'estat en situació de perfecte xantatge: o ens doneu diners o se'n va tot a la merda, amb el benentès que com que heu acatat el dogma (econòmicament) "liberal" no podreu en cap cas, per res del món, ni tan sols imaginar la nacionalització de la banca. I l'estat, ni corto ni peresoso, amolla la supermegamilionada però, això sí, fent amb el ditet un gest de ridícula severitat i amb la paternal admonició: "Pepito, ten en cuenta que estos dineritos te los doy para que actives el crédito a las PYMEs y a los particulares, eh?, no te vayas a quedar los dineritos ni te compres chuches por el camino". La banca diu: "Sí, papá Estado", es guarda els dinerets a la cartera i se'n va a l'estanc a comprar-se chuches. Això és el que hom ha anomenat "socialisme cap amunt". El revers del "socialisme cap amunt" no s'ha fet esperar: retalls brutals en la inversió pública (sota la bota de la dictadura alemanya, per cert), estisorades en el sou dels funcionaris, etcètera, és a dir, que la salvajada dels especuladors bancaris i immobiliaris rep el premi consistent en tot allò que després se'ls robarà als altres, als de les classes mitjanes i baixes, als que van des del nivell pringat microburgès fins al lumpen. Molt bé, aquest és el context en què l'estat té la magnífica idea (per cert, inspirada per un tal Berlusca, de professió padrino) de recuperar per a la hisenda pública els diners que s'haurien de descomptar com a retenció als comptes evadits. Per cert, ¿quants diners deu significar això en total, si allò a què aspira l'estat no són aquests diners sinó els impostos no pagats per aquests diners? No vull fer comptes: crec que comence a marejar-me.

Doncs bé, al principi el govern es fa el sueco i diu, mentre xiula i mira cap a una altra banda, que "no veuen delicte en els comptes que hi ha a Suïssa" (20 Minutos). Xe! Això com és? ¿Que resulta que els comptes han arribat a Suïssa per casualitat? ¿Que me caí del columpio y al despertarme estaba en Ginebra? Bé, no passa res. Tots fem alguna vegada en la vida el paper de la puta simple. Molt bé.

Però va i els inspectors no s'ho creuen, això, sinó que escorcollen i fins i tot denuncien que en realitat s'està donant un tractament de favor als comptes evadits (El País). Ai, ai, ai, que a algú li creixerà el nas... De sobte, l'estat, que per descomptat és qui mana sobre Hisenda, s'enfada amb els directors generals d'inspecció i els destitueix (Cotizalia). Per què? Segurament deu ser perquè veien fotos de ties en boles per Internet, i és clar, això és intolerable. O perquè van gastar més tipp-ex del que tocava i, per tant, van balafiar diners públics. O perquè no deien "bon dia" al matí (maleducats), o perquè no es dutxaven tots els dies (guarros), en fi, és igual, el cas és que els qui havien d'escorcollar els comptes evadits denunciaren una amnistia fiscal (Europa Press), i poc després els van fer fora. Sí senyor.

¿I com acaba aquesta historieta il·lustrada, vulgo "còmic"? Perquè, alerta, el sainet no s'acaba amb la destitució dels investigadors del frau. Nooo, no, no. L'estat ha regalat diners a la banca (per cert, que la quantitat exacta i la manera de distribuir-la entre els bancs és i serà un secret, veges tu per què, si tot és tan democràtic i tan transparent!), i aquesta pastuqui l'ha de traure d'algun lloc. Els comptes evadits? Mmmmm, xe, mira, millor que no, no siga cosa que s'enfaden, i/o que trobem alguna cosa que no voldríem trobar. A qui podem sablejar? Ja està! Ja ho tenim! Quin és el grup més gruixut en el nostre sistema econòmic? Els aturats!!! Doncs molt bé, agafem i comencem a mirar amb lupa i microscopi els ingressos dels que estan en l'atur (La Voz de Galicia), sí senyor, perquè encara que no tinguen diners, com que l'any passat tingueren dos pagadors (l'empresa que els va fer fora i l'estat) els podem obligar a fer la declaració de la renda. I, com que la retenció de les prestacions per atur és nul·la o molt baixa, tindrem com a resultat que la seua declaració serà positiva, i mooolt positiva, fins i tot hauran de pagar a Hisenda a terminis!!! I com que són una veritable legió, ja tindrem un bon pessic de la pastuqui que buscàvem!

Què us sembla aquesta faula? Quina "moraleca" en traieu?

dissabte, 19 de juny de 2010

Imprescindible

Us reproduesc literalment un article magnífic, lúcid i molt ben informat de Juan Torres López. Impressionant, convé que circule al màxim. És un càtedro d'economia aplicada, sap de què parla. No us ho perdeu.

"La crisis, una estafa detrás de otra

La Real Academia Española de la Lengua define de dos modos el verbo estafar. Como pedir o sacar dinero o cosas de valor con artificios y engaños y con ánimo de no pagar, y, en sentido jurídico, como cometer alguno de los delitos que se caracterizan por el lucro como fin y el engaño o abuso de confianza como medio. Por eso yo creo que el término de estafa es lo que mejor describe lo que han hecho continuadamente los bancos, los grandes especuladores y la inmensa mayoría de los líderes y las autoridades mundiales antes y durante la crisis que padecemos.

Los Estados le dieron a los bancos privados el privilegio de crear dinero emitiendo deuda con la excusa de que eso era necesario para financiar la actividad de las empresas y los consumidores. Pero en los últimos treinta años, la banca internacional multiplicó la deuda para financiar los mercados especulativos y para ganar dinero simplemente comprando y vendiendo más dinero, y no para financiar a la economía productiva. Esta es la primera estafa.

Para disponer de recursos adicionales a los que le depositaban sus clientes, la banca ideó formas de vender los contratos de deuda y los difundió por todo el sistema financiero internacional. Pero al hacerlo, ocultaba que millones de esos contratos no tenían las garantías mínimas y que al menor problema perderían todo su valor, como efectivamente ocurrió. Actuando de esa forma y tratando de elevar cada vez más la rentabilidad de sus operaciones, la banca fue asumiendo un riesgo cada vez mayor que ocultaba a sus clientes y a las autoridades y que transmitiía al conjunto de la economía. Esta es la segunda estafa.

Para llevar a cabo esas estafas, la banca recurrió a las agencias de calificación que actuaron como sus cómplices corruptos engañando sistemáticamente a clientes y autoridades indicando que la calidad de esos productos financieros era buena cuando en realidad sabían que lno era así y que, por el contrario, se estaba difundiendo un riesgo elevadísimo porque eran, como se demostró más adelante, pura basura financiera. Esta es la tercera estafa.

Los grandes financieros consiguieron que los bancos centrales fueran declarados autoridades independientes de los gobiernos con la excusa de que éstos podían utilizarlos a su antojo y de que así era mejor para lograr que no subieran sus precios. Sin embargo, lo que ocurrió fue que con ese estatuto de "independientes" los bancos centrales se pusieron al servicio de los bancos privados y de los especuladores, mirando a otro lado ante sus desmanes. Y asi, en lugar de combatir la inflación permitieron que se diera la subida de precios de la vivienda quizá más alta de toda la historia y constantes burbujas especulativas en numerosos mercados. Y lejos de conseguir la estabilidad financiera lo cierto fue que durante su mandato "independiente" también hubo el mayor número de crisis financieras de toda la historia. Esta es la cuarta estafa.

Para generar fondos suficientes para invertir en los mercados especulativos cada vez más rentables, los bancos y grandes financieros lograron, con la excusa de que eso era lo conveniente para luchar contra la inflación, que los gobiernos llevaran a cabo políticas que redujeran los salarios y aumentaran así los beneficios (que en su mayor parte van a ahorro en lugar de al consumo como le pasa a los salarios), y la progresiva privatización de las pensiones y de los servicios públicos. Esta es la quinta estafa.

Cuando el riesgo acumulado de esa forma estalló y se desencadenó la crisis, los bancos y los poderosos lograron que los gobiernos, en lugar de dejar caer a los bancos irresponsables, de encarcelar a sus directivos y a los de las agencias de calificación que provocaron la crisis, les dieran o prestaran a bajísimo interés varios billones de dólares y euros de ayudas con la excusa de que así volverían enseguida a financiar a la economía. Pero en lugar de hacer esto último los bancos y grandes financieros usaron esos recursos públicos para sanear sus cuentas, para volver a tener enseguida beneficios o para especular en mercados como el del petróleo o el alimentario, provocando nuevos problemas o que en 2009 hubiera 100 millones de personas hambrientas más que en 2008. Esta es la sexta estafa.

Los gobiernos tuvieron que gastar cientos de miles de millones de dólares o euros para evitar que la economía se colapsara y para ayudar a la banca. Como consecuencia de ello tuvieron que endeudarse. Como los bancos centrales están dominados por ideas liberales profundamente equivocadas y al servicio de la banca privada, no financiaron adecuadamente a los gobiernos, como sí habían hecho con los bancos privados, y eso hizo que tuvieran que ser los bancos privados quienes financiaran su deuda. Así, éstos últimos recibían dinero al 1% de los bancos centrales y lo colocan en la deuda pública al 3, al 4 o incluso al 8 o 10%. Esta es la séptima estafa.

Como los bancos y grandes financieros no se quedaron contentos con ese negocio impresionante, se dedicaron a propagar rumores sobre la situación de los países que se habían tenido que endeudar por su culpa. Eso fue lo que hizo que los gobiernos tuvieran que emitir la deuda más cara, aumentando así el beneficio de los especuladores y poniendo en grandes dificultades a las economías nacionales. Esta es la octava estafa.

Los gobiernos quedaron así atados de pies y manos ante los bancos y los grandes fondos de inversión y, gracias a su poder en los organismos internacionales, en los medios de comunicación y en las propias instituciones políticas como la Unión Europea, han aprovechado la ocasión para imponer medidas que a medio y largo plazo les permitan obtener beneficios todavía mayores y más fácilmente: reducción del gasto público para fomentar los negocios privados, reformas laborales para disminuir el poder de negociación de los trabajadores y sus salarios, privatización de las pensiones, etc... Afirman que así se combate la crisis pero en realidad lo que van a producir es todo lo contrario porque es inevitable que con esas medidas caiga aún más la actividad económica y el empleo porque lo que hacen es disminuir el gasto productivo y "el combustible" que los sostiene. Esta es la novena estafa.

Desde que la crisis se mostró con todo su peligro y extensión, las autoridades e incluso los líderes conservadores anunciaron que estaban completamente decididos a poner fin a las irresponsabilidades de la banca y al descontrol que la había provocado, que acabarían con el secreto bancario, con los paraísos fiscales y con la desregulación que viene permitiendo que los financieros hagan cualquier cosa y que acumulen riesgo sin límite con tal de ganar dinero... Pero lo cierto es que no han tomado ni una sola medida, ni una sola, en esa dirección. Esta es la décima estafa.

Mientras está pasando todo esto, los gobiernos, esclavos o cómplices de los poderes financieros, no han parado de exigirle esfuerzos y sacrificios a la ciudadanía mientras que a los ricos y a los bancos y financieros que provocaron la crisis no les han dado sino ayudas constantes y todo tipo de facilidades para que sigan haciendo exactamente lo mismo que la provocó. Gracias a ello, éstos últimos están obteniendo de nuevo cientos de miles de millones de euros de beneficios mientras que cae la renta de los trabajadores, de los jubilados o de los pequeños y medianos empresarios. Esta es la undécima estafa.

Mientras que constantemente vemos que los presidentes de gobiernos reciben instrucciones del Fondo Monetario Internacional, de las agencias de calificación, de los banqueros o de la gran patronal, la ciudadanía no puede expresarse y se le dice que todo lo que está ocurriendo es inexorable y que lo que ellos hacen es lo único que se puede hacer para salir de atolladero. Esta es la duodécima estafa.

Finalmente, se quiere hacer creer a la gente que la situación de crisis en la que estamos es el resultado de un simple o momentáneo mal funcionamiento de las estructuras financieras o incluso económicas y que se podrá salir de ella haciendo unas cuantas reformas laborales o financieras. Nos engañan porque en realidad realidad vivimos desde hace decenios en medio de una convulsión social permanente que afecta a todo el sistema social. La verdad es que cada vez hay un mayor número de seres humanos hambrientos y más diferencias entre los auténticamente ricos y los pobres, que se acelera la destrucción del planeta, que los medios de comunicación están cada vez en propiedad de menos personas, que la democracia existente apenas deja que la ciudadanía se pronuncie o influya sobre los asuntos más decisivos que le afectan y que los poderosos se empeñan en imponer los valores del individualismo y la violencia a toda la humanidad. Esta es la decimotercera estafa.

Lo que ha ocurrido y lo que sigue ocurriendo a lo largo es la crisis es esto, una sucesión de estafas y por eso no se podrá salir de ella hasta que la ciudadanía no se imponga a los estafadores impidiendo que sigan engañándola, hasta que no les obligue a dar cuentas de sus fechorías financieras y hasta que no evite definitivamente que sigan comportándose como hasta ahora."

dimecres, 16 de juny de 2010

Infantilització, regressió mamífera

Sobre un article recent del BOE

Sempre he pensat que aquest era un tema interessant per a fer recerques antropològiques, o etnogràfiques i etnològiques, preferentment d'etnologia comparada. Què fa riure els valencians, els catalans, els espanyols, els alemanys, els britànics? Són motius de riure diferents, semblants, o els mateixos? O són tòpics "nacionals", conreats al llarg dels segles com a part de les respectives hegemonies ideològiques?

Aquest article incita a pensar-hi, certament. Però també ens fa pensar, per exemple, en l'eterna vigència de l'humor que ara anomenen friqui (o freaky). Aquesta estranya moda per a desmemoriats no deixa de sorprendre'm. Quan era un adolescent, El Papus passava a casa de mà en mà, de mon pare al meu germà, del meu germà a mi. M'agradava el surrealisme de Martes y Trece, citats en aquest article, i m'agradava pel que tenien d'extravagant (tot i ser conscient que es tractava d'un humor xorra i d'un instrument de domini simbòlic de l'Espanya imperial). La publicitat que menys em repugna és la més intel·ligent o la més friqui, i no precisament d'ara. Quan no existien els geeks era un seguidor captiu de Cosmos de Carl Sagan, i quan a Ejpaññia la paraula "ecologista" només evocava una llunyana Greenpeace amb vaixells i llanxes jo estava muntant un grup (de tres persones) per repoblar de carrasques el terme dels Cabeços (Benaguasil). Vull dir, que no sóc capaç de sentir-me "modern" en aquestes modes. Per tant, aquest humor surrealista és "ajpanyol" i "de sempre"?

Una altra cosa sí que es desprèn d'aquest article. I no puc dir que siga una novetat, una notícia de último grito. No és tant la difusió creixent de l'humor friqui com la globalització definitiva i descarada d'allò que hi ha de més global: l'estupidesa. A mi, aquest auge de les adhesions a grups de Facebook com ara "Señoras que circulan por el Mercadona como si fuesen Ben-Hur", en fi, em fa gràcia perquè és graciós, perquè és extraterrestre, però alhora em fa pensar en quin futur ens espera si la gent dedica el seu temps lliure a aquestes coses i no a llegir Dant(e), a veure pel·lícules de Bergman o a calar foc als ministeris, a les diputacions i a les conselleries, per exemple. L'humor xorra només és un indici, un indici minúscul i no sé exactament de què, però indubtablement un indici. La meua opinió, com a bon catastrofista, encaixa molt bé amb la de Vicente Verdú: "La comunicación a través del humor se ha vuelto la comunicación social por excelencia. Lo serio es insoportablemente anacrónico. Las formas toscas, bastas o grotescas de este humor -entre grosero y de patichadas- se corresponderían con la clase de gracia (parecida a las payasadas) que hace reír a una audiencia infantilizada, poco educada, maleducada y simplista. Se podría decir público 'infantilizado' pero, tal como están las cosas, acaso sería más preciso hablar de 'sociedad adolescentizada' que viene a ser el modelo de más auge y de mayor dominio en nuestros días. Fin del modelo 'juventud', actualidad del modelo 'adolescente'. Además, se trataría de una liberación explosiva que se relaciona bien con el mundo compulsivo y desestructurado (en el sexo, la religión, la cultura, la familia, los valores) que caracteriza al tiempo posmoderno. Un tiempo de crisis, en sí mismo descompuesto"
. Sí, certament es percep aquesta descomposició, aquesta decadència, aquest fin de siècle quan el sècle tot just acaba de començar.
Perquè el problema no és que et faça gràcia l'anunci de "Mixta": el problema és que el teu horitzó, o el teu repertori, o el teu rebost intel·lectual, no passe del sandvitx exclamant davant el refresc "¡Ay, que me parece que me he enamorao!". Hi, hi, hi, ha, ha, ha, i després què? (Nota Bene: almenys amb el Lauren Castigo de Josema Yuste podíem imaginar un sarcasme respecte de l'etern folklorisme dominant espanyol; ara ja no hi ha lloc per a aquest tipus d'interpretacions, ni per a cap interpretació).
I així, d'aquesta manera suau i imperceptible, la possibilitat d'un subjecte reflexiu i reactiu, crític, s'esfuma en el no-res. Per això cada vegada em semblen més patètiques i ridícules les proclames i els manifestos a favor del pensamiento crítico, per molt de suport que hi puga donar. Si la seriositat és "insuportablement anacrònica", com collons volen que la gent pense de manera autònoma i lúcida (el Sapere aude! kantià, si és que en realitat no hem superat la Il·lustració, és que tal com diu Bruno Latour Nous n'avons jamais été modernes!)? Tal com em deia l'incomparable Joan Dolç l'altre dia, "així com hem de fer la revolució?". Doncs no, ja l'han feta per nosaltres. Però a l'inrevés, com si agafàssem el Report per a una acadèmia de Kafka i el reescrivíssem a l'inrevés. És a dir, de l'ésser humà cap al ximpanzè, o més enrere. Y hasta la victoria siempre.

dimecres, 9 de juny de 2010

Grandesa, misèria, herois


L'any 1992 esclatà la guerra de Bòsnia-Hercegovina, i un dels fets més famosos i cruels d'aquell conflicte va ser el setge de Sarajevo, el més llarg d'una ciutat a l'Europa del segle XX (o un dels més llargs, perquè només se li pot comparar el de Leningrad). No hi ha manera d'entrar a la ciutat o de sortir-ne, l'aeroport està sota control de la ONU (en realitat, sota control serbobosnià), Sarajevo és un camp de concentració on tothom està destinat a morir a mans dels franctiradors, o a causa dels morters serbis (que disparen còmodament des de les muntanyes adjacents), o bé de manera encara pitjor, com els de Srebrenica. El general bosnià Rašid Zorlak té una idea: fer un túnel que comunique la ciutat amb l'aeroport, més de set-cents metres de tub les pistes, comunicant dues cases de dos barris a banda i banda. Agafa un parell d'enginyers i uns quants voluntaris que fan torns seguits de vuit hores seguides. Els soldats francesos, al principi, fan la mà, però el seu cap jeràrquic, fart de la política indigna de la comunitat internacional respecte d'aquella guerra, ordena que hom faça els ulls grossos. I en mig any la ciutat tenia un únic mitjà d'abastiment de llum, combustible, queviures, armes i trànsit secret de persones amunt i avall. Amb el pas dels anys, on creieu que ha anat a parar el mèrit d'aquella acció heroica? Parla un dels protagonistes:

"Todos nosotros trabajamos mucho. Y no han reconocido nuestro esfuerzo. No les han atribuído ningún mérito a los trabajadores. Y eso es una vergüenza para nuestro país y sus políticos, para el gobierno de entonces y para el actual. El túnel enriqueció a muchas personas, y aún lo hace, pero nosotros fuimos patriotas de verdad. Trabajábamos sólo por dos comidas al día y un paquete de cigarrillos. Nunca vino ningún funcionario del gobierno a preguntarnos si necesitábamos algo. Nadie se preocupó por nosotros. Pero de repente todos se atribuyeron el mérito de nuestro trabajo. Y ya no se acuerdan de que fuimos nosotros quienes cavamos el túnel. [...] Siempre se ha dicho que la humildad es el don de los grandes hombres. Pero después de todo lo que hemos tenido que pasar, yo diría que es el don de los tontos. ¿Por qué? Porque todos los que han trabajado en segundo plano (llevando municiones, material, heridos, cadáveres, comida y combustible) no han disfrutado de los honores ni del reconocimiento de nadie. Su mayor recompensa ha consistido únicament en un paquete de cigarrillos."

La humanitat és ingrata, certament, fins i tot les víctimes són ingrates. Però sempre hi ha una minoria d'herois que salven la dignitat de tothom. Injust, però cert. En aquesta pàgina trobareu un parell de fotos del famós túnel (que ara, per descomptat, és un monument turístic, i no podria ser altrament) i un vincle per a descarregar-vos el magnífic documental de Michael Möller i Slavica Vlahović El túnel de Sarajevo. Us el recomane vivament, no us penedireu de veure'l. Això sí que és un bany de realitat i de realisme!

Fa deu anys, quan encara no era segur si aniria a parar a Cracòvia, vaig tenir una d'aquelles típiques idees insensates meues, de les que presentes en públic i tothom s'adhereix amb entusiasme, però que de seguida passen al rebost dels impossibles: fer un viatge per carretera des de Cracòvia fins a Atenes, parant entre altres en Sarajevo. Els nostres guies lingüístics havien de ser l'Exemplator (polonès, alemany y lo que haga falta, el Magister (alemany, etc.) i Jesús Cabezas Tanco (manifiéstate, aspíritu!!!), àlies el Númida (grec). No descarte que algun dia vaja a visitar Sarajevo, ara que tinc fil directe amb el més expert sarajevista del (ex)País (ex)Valencià. De moment, però, documentals com aquest són bons per a aprendre coses valuoses.

Ah, i avise, perquè les coses queden clares: tot i que deteste a més no poder els blocs militars de l'imperialisme, sóc dels qui el 1995 van aplaudir els atacs de l'OTAN contra els fills de puta dels txètnics serbis. I no ho pense discutir, això.

divendres, 4 de juny de 2010

Go ahead, make my day

És a dir, a veure si ho he entès bé: un grup presumptament secret (presumptament, perquè en realitat el que és secret són les decisions que prenen), de la gent més rica i més poderosa (quina redundància!) del planeta, va i es reuneixen a Sitges a xerrar i tal. Mira que bé. És bonic, això, trobar-se amb els col·legues i parlar de les nostres coses, ho dic per experiència. D'acord. Resulta que es munta un dispositiu de seguretat de l'hòstia santa, fet de policies (és a dir, funcionaris) que paguem tots els pringaos. Policies que el mes que ve cobraran de mitjana un 5% menys en la nòmina. Molt bé. I va i resulta que en aquest club, o lògia maçònica de ricatxos i quefassos, o xaranga de fills d'una resacsà de putes, hi ha la dona del Borbó i el recent Premi Nobel de la Pau (Suècia ja no és el que era, sembla que van en picat cap a l'estupidesa global, el més globalitzat que hi ha al món). I encara es dóna el cas curiós, mira tu si la cosa és graciosa, que els presidents dels EUA solen entrar en el cotolengo aquest un any abans de ser votats fins a la presidència. Bé, no negaré que fa pudor de no sé gaire bé què, però vaja, no siguem malpensats. Doncs el cas és que aquesta alegre colla es reuneixen a fer una pluja (daurada) d'idees per veure de quina manera poden allargar la crisi financera uns anys més. I el govern de l'estat espanyol, en mans de Zapatitos y sus señoritas, no fa res per a impedir-ho. Ho he entès bé?

A veure si ho he entès bé això altre, també. Resulta que ens fan unes retallades i sablejades que tomben el basto, als funcionaris, als aturats, als paralítics, als ancians, a tot cristo que poden. Molt bé. Va l'alcaldessa (o el que siga) de València, la mateixa mamífera que l'altre dia es va posar a insultar Zapatitos perquè l'obliga a baixar-se el sou, diu que "a partir de l'any que ve no s'invertirà en cap barri de la ciutat". I diu això un dia després que ens assabentem que la Cheneralitá una vegada més es farà càrrec de les despeses d'organització de la Fórmula 1, en total 566.000 "neuros", ni més ni menys. Ho he entès bé?

I aleshores per què la gent no cala foc al Parlament, a les delegacions del govern, a l'Ajuntament, a la Cheneralità, als bancs, a la monarquia i a la mare que ho va parir tot? Per què no comença ningú a fotre tirs com el paio aquell taxista anglès? Per què no els donem el que realment es mereixen? I per què en comptes d'armar-la ben grossa la gent comença a pensar que la solució és votar Rajuá i companyia massivament?

Deu ser que no ho he entès bé. Per això estic tan fastiguejat i m'entren ganes de fer una barbaritat. Però quina barbaritat podem fer els pringaos? No, no m'abelleix fer d'estoic. M'abelleix alguna cosa amb més cafeïna, però m'hauré d'aguantar.

dijous, 27 de maig de 2010

... va engegar la seva música d'assassinat.

Tornem a Kafka, doncs. Abans de pensar en altres coses, em decidesc a penjar aquí el text següent, que trob deliciós i em suggereix moltes coses sobre la màgia (i la punyeteria) de les traduccions. És una nota a peu de pàgina d'un article sobre traducció/reescriptura poètica a càrrec d'Arnau Pons, a qui ja ens vàrem referir en el debat anterior. (En trobareu la referència exacta al final.)

====================

"Vegeu: Franz Kafka, El procés. Traducció i pròleg de Gabriel Ferrater (Proa 1991, p. 62): «Al mateix moment, un gramòfon que s’havia gastat per barris millors va engegar la seva música d’assassinat.» Amb «música d’assassinat», com qui diu «música de vals», «música de por», «música de dibuixos animats» o «música de suspens», un pensa en la banda sonora d’una pel·lícula pròpia del gènere o en unes notes d’intriga. La frase de Kafka (segons l’edició de Brod, que coincideix amb l’edició crítica dels manuscrits) diu: «Eben begann ein in besseren Stadtvierteln ausgedientes Grammophon mörderisch zu spielen», en el sentit que el gramòfon en qüestió, de tan deteriorat, va començar a sonar —textualment— d’una manera mortífera. La traducció francesa de Bernard Groethuysen (París, Gallimard, 1957, p. 91) es decanta per una expansió grandiloqüent (és evident que no s’ha entès l’alemany): «Au même moment, un gramophone, qui avait usé sa première vigueur dans des quartiers plus luxueux, entonna un hymne vainqueur.» La castellana de R. Kruger (Madrid, Edaf, 1987, p. 77) no s’embala menys: «Al mismo tiempo empezó a sonar un gramófono, que sin duda había conocido mejores tiempos en barrios más adinerados, con tal estrépito, que hería los tímpanos menos sensibles». La d’Isabel Hernández (Madrid, Cátedra, 1989, p. 96) és la més arranada: «Al mismo tiempo un gramófono, envejecido en barrios mejores, comenzó a sonar de un modo criminal.» José Rafael Hernández Arias (Madrid, Valdemar, 2001, p. 376) combina les dues anteriors: «En ese momento comenzó a sonar un gramófono de un modo criminal: era un viejo aparato que sin duda había conocido tiempos mejores en un barrio más elegante.» La de Miguel Sáenz (Barcelona, Debolsillo, Galaxia Gutenberg, 2003, p. 46), que segueix l’edició crítica dels manuscrits, interpreta el «mörderisch» i se salta inexplicablement —una badada?— un bon tros de la frase original: «En aquel momento, un gramófono comenzó a sonar ensordecedoramente.» De Ferrater a Sáenz tenim diversos exemples de reescriptura poètica. Compte: faig servir el terme «poesia» i «poeta» en el mateix sentit que Benjamin, quan parla de Kafka com a «Dichter» —en alemany no sorprèn."

PONS, Arnau (2005): “La reescriptura poètica?”. Reduccions. Revista de poesia, 81-82 (Vic), p. 113-155 (nota a la p. 117).

dimarts, 25 de maig de 2010

DAU AL DANT (Traduttore dantesco torturato)

Per tal de seguir amb els diversos fils sobre les minúcies de la traducció, proposo a debat el que ve tot seguit. Originàriament és part d’un correu electrònic, que he preferit no retocar gaire.

Un dels textos de Mandelstam que he de traduir, el més extens i enrevessat, és l'assaig que en l’original rus duu per títol "Razgovor o Dante". És a dir, "Conversa sobre el Dant"; o "... sobre Dant"; o "... sobre Dante". La paraula "razgovor" indica una certa familiaritat (retòrica) i és equivalent a l’alemany “Gespräch” o al polonès "rozmowa". O sigui, “conversa”. En espanyol l’han traduiït dues vegades (J. García Gabaldón i S. Ancira) com a “coloquio”, suposo que perquè el mot “conversación” sonava massa solemne i allargassat… Però això no és el que importa, ara.

En el títol hi ha el primer problema gros, i em temo que serà impossible arribar a una conclusió. Però caldrà triar. La GEC incorpora "Dant", en la forma catalanitzada i sense article. Altres, no sé si més cultistes o més propers al llenguatge popular, insisteixen en "el Dant", que a mi em sona quasi medieval i una mica pedant. I uns altres encara diuen "Dante" a la italiana, i defensen que els noms estrangers no s'han de traduir mai. Jo no ho tinc gens clar en aquest cas concret. Sí que puc afirmar que em quedo amb Maquiavel i Miquel Àngel, en la forma catalana (amb article o sense segons el grau de formalitat).

Mentrestant, intento temptejar el terreny i demanar punts de vista sobre com esmentar l’incomparable Alighieri. Potser ho comentaré també a algun italianista de la UB, que ja em puc imaginar què em dirà. Si algú té una opinió formada i la vol exposar aquí, li estaré agraït. Ah, i també sóc conscient que la percepció de l’ús de l’article personal a València no és la mateixa que a Barcelona o a Mallorca, la qual cosa embulla més l’assumpte…

I encara una altra observació. Si no vaig molt errat, en italià dir "il Dante" no és gens ortodox, ja que em sembla que l'ús de l'article només és normatiu davant de cognoms (l'Alighieri, il Boccaccio, il Leopardi, etc.). Però podria anar errat.

Per acabar, adjunto més avall l’opinió d’Arnau Pons, poeta i assagista, mallorquí establert de fa temps a Barcelona, que en això sembla tenir les coses ben clares. No tothom ho veu igual, però.

Salut.

Seb.

===============================
[…]

M'he avesat a dir el Dant, després de llegir els seus traductors catalans. Vet aquí aquesta pàgina que obro a l'atzar:

http://www.joanfmira.info/general/calaix.php?id=71

És un d'aquests noms que la tradició literària no només ha catalanitzat, sinó també nostrat, amb Febrer, Sagarra i Mira. Sempre li hem tingut una estima molt especial, diria jo.

I a "Carrers de frontera" (2007) vaig ser taxatiu: el Dant.

Pel que fa a Mandelstam, no dubto ni un segon que si jo el traduís diria "Conversa sobre el Dant". Hi ha un grau de familiaritat, de penetració i d'implicació que bé demana l'ús de l'article.

Ara: tu signes i tu decideixes. Serà la teva traducció. Jo només faig una mica de motor, d'impulsor.

(Arnau Pons, 24.04.2010)

dijous, 20 de maig de 2010

Traduttore pierdolino il puteggiato

Avui tenia ganes de continuar amb un altre capítol de la sèrie "traduccions comparades" dedicat a Kafka, però entre les notícies que s'acumulen sobre la riuada a la meua estimada Cracòvia, i les coses que em van quedar pendents en "Traduttore torturato", vaja, no em sé concentrar.
Com a substitució del Kafka, ací teniu un comentari que volia fer l'altre dia. Hem parlat de calcular l'impacte sobre el lector, de traduccions de literatura que haurien de ser literàries, d'equivalència i exactitud, etc. Doncs bé, un eximpli per a incitar a la discussió, si en teniu ganes. Fullegem una de les traduccions més autoritzades al castellà de les odes de Píndar, publicada en una col·lecció d'enorme prestigi. Busquem el principi de la primera olímpica (v. 1-23):

(T1)"A HIERÓN DE SIRACUSA,
VENCEDOR EN LAS CARRERAS DE CABALLOS

Lo mejor, de un lado, es el agua y, de otro, el oro --cual encendido fuego
en la noche-- puja sobre toda riqueza que al hombre engrandece.
Pero si atléticas lides celebrar
deseas, corazón mío,
no busques más cálido que el sol
otro astro brillando en el día por el desierto éter,
ni ensalzar podríamos competición mejor que la de Olimpia.
Desde allí el himno multiafamado se trenza
en las almas de los sabios, para que canten
al hijo de Crono los que llegan al opulento
y venturoso hogar de Hierón,

Antrístrofa
"que el cetro mantenedor de justicia gobierna en Sicilia
rica en frutos, cosechando las cimas de las virtudes todas,
y espléndidamente se adorna también
con la delicia de la música y los versos,
como los que cual niños alegres junto a su amigable
mesa cantamos con frecuencia nosotros varones.
¡Vamos!, la dórica lira del clavo
descuelga, si en algo el encanto de Pisa y Ferenico
tu mente abismó en los más dulces pensamientos,
cuando junto al Alfeo corrió, su cuerpo
entregando a la carrera sin ayuda de espuelas,
y con la victoria maridó a su dueño,

Épodo
al rey de Siracusa, que se goza en los caballos."

El meu amic Uno Que Pasaba Por Aquí (li respectaré el pseudònim), enfadat davant aquesta casta de traduccions, fa uns dies proposava en el seu blog una versió alternativa. Fa així:

(T2) "Lo mejor es el agua.
Puja el oro
Cual nocturno fuego encendido
Sobre toda riqueza que engrandece
Al hombre.
Pero,
Si celebrar deseas, corazón
Mío, atléticas lides, en el día
No busques más cálido que el Sol
Otro astro brillante en el desierto éter.
Competición mejor que la de Olimpia
Ensalzar no podríamos. Desde allí
Se trenza en las almas el muy celebrado
Himno de los sabios, para que al hijo
De Crono canten quienes llegan
Al opulento y venturoso hogar de Hierón.
Con justo cetro gobierna Sicilia,
Rica en frutos, cosecha las cimas
De las virtudes todas, y espléndida
Se adorna también con la delicia
De la música y los versos, como los que,
Cual niños alegres junto a su amigable mesa,
Cantamos con frecuencia nosotros,
Los varones.
¡Vamos!
Si en dulces pensamientos abismó tu mente
El encanto de la tierra de Pisa,
Cuando junto a las aguas del Alfeo,
Entregando su cuerpo a la carrera
Sin ayuda de espuelas, Ferenico
Corrió, para unir la victoria
A su dueño, el rey de Siracusa,
Que en los caballos se goza,
Descuelga del clavo la dórica lira."

El meu grec és molt justet, però potser algú el recorda millor que jo:

ἄριστον μὲν ὕδωρ, ὁ δὲ χρυσὸς αἰθόμενον πῦρ
ἅτε διαπρέπει νυκτὶ μεγάνορος ἔξοχα πλούτου:
εἰ δ᾽ ἄεθλα γαρύεν
ἔλδεαι, φίλον ἦτορ,
μηκέθ᾽ ἁλίου σκόπει
ἄλλο θαλπνότερον ἐν ἁμέρᾳ φαεννὸν ἄστρον ἐρήμας δι᾽ αἰθέρος,
μηδ᾽ Ὀλυμπίας ἀγῶνα φέρτερον αὐδάσομεν:
ὅθεν ὁ πολύφατος ὕμνος ἀμφιβάλλεται
σοφῶν μητίεσσι, κελαδεῖν
Κρόνου παῖδ᾽ ἐς ἀφνεὰν ἱκομένους
μάκαιραν Ἱέρωνος ἑστίαν,
θεμιστεῖον ὃς ἀμφέπει σκᾶπτον ἐν πολυμάλῳ
Σικελίᾳ, δρέπων μὲν κορυφὰς ἀρετᾶν ἄπο πασᾶν,
ἀγλαΐζεται δὲ καὶ
μουσικᾶς ἐν ἀώτῳ,
οἷα παίζομεν φίλαν
ἄνδρες ἀμφὶ θαμὰ τράπεζαν. ἀλλὰ Δωρίαν ἀπὸ φόρμιγγα πασσάλου
λάμβαν᾽, εἴ τί τοι Πίσας τε καὶ Φερενίκου χάρις
νόον ὑπὸ γλυκυτάταις ἔθηκε φροντίσιν,
ὅτε παρ᾽ Ἀλφεῷ σύτο, δέμας
ἀκέντητον ἐν δρόμοισι παρέχων,
κράτει δὲ προσέμιξε δεσπόταν,
Συρακόσιον ἱπποχάρμαν βασιλῆα. λάμπει δέ οἱ κλέος / [...]"

(Podeu sentir l'original ací).

Clar, ací ens faria falta el criteri infal·lible i refinadíssim del nostre tan enyorat Númida (OH TU, JESÚS CABEZAS TANCO, SI ESTÀS A L'ALTRA BANDA DE LA FIBRA ÒPTICA MANIFESTA'T!!!), de manera que haurem d'anar a les palpentes (o "a la palpa", que diuen al meu poble).

La pregunta és: fins a quin punt el genus sublime que guia l'original ha estat transmès correctament en la versió de T1? O, si voleu una bateria de preguntes: fins a quin punt el lector grec antic de Píndar sentia aquest estranyament que sentim en llegir la versió de T1? És la versió de T2 més legible per a nosaltres que l'original per a un grec antic? Fins a quin punt la transparència de la traducció justifica l'eliminació de l'estranyament (остранение, que dirien els formalistes russos) poètic de l'original?

Si comparem l'original i les traduccions, veiem de seguida que T1 talla els versos on li dóna la gana, i com que la magnífica "retraducció" de T2 no es basa en l'original assumeix aquesta arbitrarietat i encara l'amplifica. Ja ho sé, això és un argument a favor de les traduccions directes i en contra de les "versions" indirectes, però el que no tinc clar és fins a quin punt la "intel·ligibilització" dels originals no és també, al seu torn, una "mala" traducció. I que conste que T2 m'agrada molt més que T1! Però el que conta no és el meu plaer com a lector, sinó l'equivalència hipotètica entre la lectura de l'original a mans d'un indígena i la lectura de la traducció en les nostres mans. No ho sé. A veure què en penseu.