dimecres, 9 de juny de 2010

Grandesa, misèria, herois


L'any 1992 esclatà la guerra de Bòsnia-Hercegovina, i un dels fets més famosos i cruels d'aquell conflicte va ser el setge de Sarajevo, el més llarg d'una ciutat a l'Europa del segle XX (o un dels més llargs, perquè només se li pot comparar el de Leningrad). No hi ha manera d'entrar a la ciutat o de sortir-ne, l'aeroport està sota control de la ONU (en realitat, sota control serbobosnià), Sarajevo és un camp de concentració on tothom està destinat a morir a mans dels franctiradors, o a causa dels morters serbis (que disparen còmodament des de les muntanyes adjacents), o bé de manera encara pitjor, com els de Srebrenica. El general bosnià Rašid Zorlak té una idea: fer un túnel que comunique la ciutat amb l'aeroport, més de set-cents metres de tub les pistes, comunicant dues cases de dos barris a banda i banda. Agafa un parell d'enginyers i uns quants voluntaris que fan torns seguits de vuit hores seguides. Els soldats francesos, al principi, fan la mà, però el seu cap jeràrquic, fart de la política indigna de la comunitat internacional respecte d'aquella guerra, ordena que hom faça els ulls grossos. I en mig any la ciutat tenia un únic mitjà d'abastiment de llum, combustible, queviures, armes i trànsit secret de persones amunt i avall. Amb el pas dels anys, on creieu que ha anat a parar el mèrit d'aquella acció heroica? Parla un dels protagonistes:

"Todos nosotros trabajamos mucho. Y no han reconocido nuestro esfuerzo. No les han atribuído ningún mérito a los trabajadores. Y eso es una vergüenza para nuestro país y sus políticos, para el gobierno de entonces y para el actual. El túnel enriqueció a muchas personas, y aún lo hace, pero nosotros fuimos patriotas de verdad. Trabajábamos sólo por dos comidas al día y un paquete de cigarrillos. Nunca vino ningún funcionario del gobierno a preguntarnos si necesitábamos algo. Nadie se preocupó por nosotros. Pero de repente todos se atribuyeron el mérito de nuestro trabajo. Y ya no se acuerdan de que fuimos nosotros quienes cavamos el túnel. [...] Siempre se ha dicho que la humildad es el don de los grandes hombres. Pero después de todo lo que hemos tenido que pasar, yo diría que es el don de los tontos. ¿Por qué? Porque todos los que han trabajado en segundo plano (llevando municiones, material, heridos, cadáveres, comida y combustible) no han disfrutado de los honores ni del reconocimiento de nadie. Su mayor recompensa ha consistido únicament en un paquete de cigarrillos."

La humanitat és ingrata, certament, fins i tot les víctimes són ingrates. Però sempre hi ha una minoria d'herois que salven la dignitat de tothom. Injust, però cert. En aquesta pàgina trobareu un parell de fotos del famós túnel (que ara, per descomptat, és un monument turístic, i no podria ser altrament) i un vincle per a descarregar-vos el magnífic documental de Michael Möller i Slavica Vlahović El túnel de Sarajevo. Us el recomane vivament, no us penedireu de veure'l. Això sí que és un bany de realitat i de realisme!

Fa deu anys, quan encara no era segur si aniria a parar a Cracòvia, vaig tenir una d'aquelles típiques idees insensates meues, de les que presentes en públic i tothom s'adhereix amb entusiasme, però que de seguida passen al rebost dels impossibles: fer un viatge per carretera des de Cracòvia fins a Atenes, parant entre altres en Sarajevo. Els nostres guies lingüístics havien de ser l'Exemplator (polonès, alemany y lo que haga falta, el Magister (alemany, etc.) i Jesús Cabezas Tanco (manifiéstate, aspíritu!!!), àlies el Númida (grec). No descarte que algun dia vaja a visitar Sarajevo, ara que tinc fil directe amb el més expert sarajevista del (ex)País (ex)Valencià. De moment, però, documentals com aquest són bons per a aprendre coses valuoses.

Ah, i avise, perquè les coses queden clares: tot i que deteste a més no poder els blocs militars de l'imperialisme, sóc dels qui el 1995 van aplaudir els atacs de l'OTAN contra els fills de puta dels txètnics serbis. I no ho pense discutir, això.

7 comentaris:

Melusina ha dit...

Estic descarregant-me el reportatge que recomanes, em sembla molt interessant. Però, Guillem, una coseta, on era on parlàvem d'herois anòmims i d'algú que està fent una recopilació de fets heroics protagonitzats per gent desconeguda? (Estic malalta, amb un poquet de febre, i no puc pensar amb claredat)Era ací, veritat?

K. ha dit...

Sí, fada, ara fa just dos anys. Ací: http://patiovirtual.blogspot.com/2008/05/herois.html. No és estrany que no n'estigues segura: ja és temps.

K. ha dit...

Ai no, perdó, era en els comentaris sobre Zimbardo:
http://patiovirtual.blogspot.com/2010/04/atencio-zimbardo.html

Melusina ha dit...

No, no, no em referia a aquesta entrada. No tinc tanta memòria, malauradament. Fa poc, hem parlat de gent que havia fet coses dignes d'herois... Ah, ara me'n recorde!!! Era en una entrada que parlàvem de la maldat connatural a l'home, de les situacions en que l'home es converteix en un mostre. Clar, clar... era parlant d'una pel·lícula. Pot ser El experimento?

Melusina ha dit...

Xactament! Ja tinc la descàrrega, ara la veuré. Ah, per cert, he possat un enllaç al Féisbuc, perqè hi tinc un amic que li agrada el tema, per si vol participar.

K. ha dit...

De categoria. Ara mateix ho pose jo també allà.

Exemplator ha dit...

Un dels efectes seundaris d'haver vist el reportatge que recomaneu ací -certament molt bo- és que he invertit una mica de temps a regirar informacions internètiques sobre allò que podríem dir-ne "crueltat humana", per parlar ràpid. I, cercant cercant, he trobat
aquesta pàgina
, que us recomano. A colp calent, diria que hi podem veure fins i tot certa tendenciositat en alguns plantejaments. No he sabut trobar per exemple, cap esment a les bombes atòmiques ni als efectes desastrosos de la política exterior nord-americana, per no entrar en altres detalls; tot i així, les dades són estremidores. Mireu, per exemple, les que corresponen al colonialisme. I alguns infomres semblen haver desperatt polèmica (mireu el que es referiex a la responsabilitat polonesa pel que fa a l'expulsió dels alemanys, etc.). En fi, ho aporto coma pura anècdota. No és res de nou, però és que sempre em meravella, em sorprèn, la immensa i sempre renovellada capacitat que amnifestem de fer aquestes salvatjades... En fi, com per a esborrar-se d'això que en diuen ésser humà...