dimecres, 16 de juny de 2010

Infantilització, regressió mamífera

Sobre un article recent del BOE

Sempre he pensat que aquest era un tema interessant per a fer recerques antropològiques, o etnogràfiques i etnològiques, preferentment d'etnologia comparada. Què fa riure els valencians, els catalans, els espanyols, els alemanys, els britànics? Són motius de riure diferents, semblants, o els mateixos? O són tòpics "nacionals", conreats al llarg dels segles com a part de les respectives hegemonies ideològiques?

Aquest article incita a pensar-hi, certament. Però també ens fa pensar, per exemple, en l'eterna vigència de l'humor que ara anomenen friqui (o freaky). Aquesta estranya moda per a desmemoriats no deixa de sorprendre'm. Quan era un adolescent, El Papus passava a casa de mà en mà, de mon pare al meu germà, del meu germà a mi. M'agradava el surrealisme de Martes y Trece, citats en aquest article, i m'agradava pel que tenien d'extravagant (tot i ser conscient que es tractava d'un humor xorra i d'un instrument de domini simbòlic de l'Espanya imperial). La publicitat que menys em repugna és la més intel·ligent o la més friqui, i no precisament d'ara. Quan no existien els geeks era un seguidor captiu de Cosmos de Carl Sagan, i quan a Ejpaññia la paraula "ecologista" només evocava una llunyana Greenpeace amb vaixells i llanxes jo estava muntant un grup (de tres persones) per repoblar de carrasques el terme dels Cabeços (Benaguasil). Vull dir, que no sóc capaç de sentir-me "modern" en aquestes modes. Per tant, aquest humor surrealista és "ajpanyol" i "de sempre"?

Una altra cosa sí que es desprèn d'aquest article. I no puc dir que siga una novetat, una notícia de último grito. No és tant la difusió creixent de l'humor friqui com la globalització definitiva i descarada d'allò que hi ha de més global: l'estupidesa. A mi, aquest auge de les adhesions a grups de Facebook com ara "Señoras que circulan por el Mercadona como si fuesen Ben-Hur", en fi, em fa gràcia perquè és graciós, perquè és extraterrestre, però alhora em fa pensar en quin futur ens espera si la gent dedica el seu temps lliure a aquestes coses i no a llegir Dant(e), a veure pel·lícules de Bergman o a calar foc als ministeris, a les diputacions i a les conselleries, per exemple. L'humor xorra només és un indici, un indici minúscul i no sé exactament de què, però indubtablement un indici. La meua opinió, com a bon catastrofista, encaixa molt bé amb la de Vicente Verdú: "La comunicación a través del humor se ha vuelto la comunicación social por excelencia. Lo serio es insoportablemente anacrónico. Las formas toscas, bastas o grotescas de este humor -entre grosero y de patichadas- se corresponderían con la clase de gracia (parecida a las payasadas) que hace reír a una audiencia infantilizada, poco educada, maleducada y simplista. Se podría decir público 'infantilizado' pero, tal como están las cosas, acaso sería más preciso hablar de 'sociedad adolescentizada' que viene a ser el modelo de más auge y de mayor dominio en nuestros días. Fin del modelo 'juventud', actualidad del modelo 'adolescente'. Además, se trataría de una liberación explosiva que se relaciona bien con el mundo compulsivo y desestructurado (en el sexo, la religión, la cultura, la familia, los valores) que caracteriza al tiempo posmoderno. Un tiempo de crisis, en sí mismo descompuesto"
. Sí, certament es percep aquesta descomposició, aquesta decadència, aquest fin de siècle quan el sècle tot just acaba de començar.
Perquè el problema no és que et faça gràcia l'anunci de "Mixta": el problema és que el teu horitzó, o el teu repertori, o el teu rebost intel·lectual, no passe del sandvitx exclamant davant el refresc "¡Ay, que me parece que me he enamorao!". Hi, hi, hi, ha, ha, ha, i després què? (Nota Bene: almenys amb el Lauren Castigo de Josema Yuste podíem imaginar un sarcasme respecte de l'etern folklorisme dominant espanyol; ara ja no hi ha lloc per a aquest tipus d'interpretacions, ni per a cap interpretació).
I així, d'aquesta manera suau i imperceptible, la possibilitat d'un subjecte reflexiu i reactiu, crític, s'esfuma en el no-res. Per això cada vegada em semblen més patètiques i ridícules les proclames i els manifestos a favor del pensamiento crítico, per molt de suport que hi puga donar. Si la seriositat és "insuportablement anacrònica", com collons volen que la gent pense de manera autònoma i lúcida (el Sapere aude! kantià, si és que en realitat no hem superat la Il·lustració, és que tal com diu Bruno Latour Nous n'avons jamais été modernes!)? Tal com em deia l'incomparable Joan Dolç l'altre dia, "així com hem de fer la revolució?". Doncs no, ja l'han feta per nosaltres. Però a l'inrevés, com si agafàssem el Report per a una acadèmia de Kafka i el reescrivíssem a l'inrevés. És a dir, de l'ésser humà cap al ximpanzè, o més enrere. Y hasta la victoria siempre.

2 comentaris:

Magister ha dit...

El que jo no acabe de veure clar en l'article del BOE és el final. Fa pudor a tòpic desgastat. És cert que hi ha diferències culturals en el riure, però els anglosaxons són capaços de riure's tant o més com els mediterranis, i també amb l'humor xorra, hiperxorra i surrealista. Recordeu Benny Hill? Si això no és xorra, que vinga Chiquito de la Calzada i ho veja! I podríem afegir Mister Bean, els Monty Python... La pregunta amb què el nostre oficinista K. obri el post torna de nou, i no és fàcil de respondre: "Què fa riure els valencians, els catalans, els espanyols, els alemanys, els britànics? Són motius de riure diferents, semblants, o els mateixos?"
Pel que fa als alemanys, i tornant al final de l'article, m'agradaria que l'autor, o algú, m'explicara per què ara "és millor ser espanyol que alemany". Tot i acceptant que l'humor alemany siga diferent, us assegure que se'n riuen, i a balquena, dels seus problemes. De nou es corre el perill de caure en el tòpic gastat: alemanys=seriosos. La cultura del cabaret és ancestral en terres germàniques, i els programes de televisió amb humoristes que fan acudits de tot i de tots (també alguns bèsties) són més abundosos a terres germàniques que per aquestes llars. Clar, potser és u humor una mica més intel·ligent, o crític, però no per això menys "bèstia". Un exemple: el "showman" Stefan Raab, tota una institució des de fa anys i panys amb el seu "TV-Total":
http://www.youtube.com/watch?v=NimFsvWc4R0.

K. ha dit...

El que assenyales, Magister, és molt agut i encertat. Anem per parts. El més irritant que tenen els estereotips és que ens obliguen a una forma molt peculiar de circumspecció, ja que ignorar-los o negar-los és temerari i simplista, mentre que afirmar-ne la realitat és ignorant i estúpid. Per tant, anem amb compte. Que hi ha diferències en l'humor, com entre altres coses, entre els grups humans, és una realitat (si no, no en parlaríem tan sovint). Que aquestes diferències són complexes també és un fet. Però si la diferència entre valencians i "catalans" (i entre valencians i xurros!) és una obvietat de palmària i incontrovertible evidència, més ho ha de ser que es diferencien la concepció britànica, l'alemanya i la meridional, per dir alguna cosa. Si no, els catalufos no haurien renunciat dolorosament a comprar Xavi Castillo, les comèdies alemanyes circularien més per ací, etcètera. Dubte molt que hi haja una diferència substancial entre el meu sentit de l'humor i el dels serrans (i n'hi ha, indiscutible) però gens de diferència entre el meu humor i el dels alemanys. Ara bé, explicar en què consisteix aquesta diferència és moooolt més difícil. I ací és on l'estereotip pot alhora guiar o enganyar, segons com es prenga.
Respecte dels contraexemples que poses certament són molt bons i ataquen el cor mateix del tòpic. Però siguem justos: Benny Hill és hiperxorra i cretí, però no és friqui ni surrealista; Mr Bean és a estones bèstia, a estones friqui, a estones per a subnormals; els Python sempre han tingut més bona acollida a l'Europa continental, on més venien, que al món anglo "sacsó".
Crec que és senzillament falsa l'equació alemanys = seriositat. Ara bé, alguna cosa real assenyala, i no estic en condicions de descriure-la acuradament. El que sí que tinc clar és que l'autor de l'article l'acaba com a bon espanyol, perdó, com a bon idiota (etimològicament), reivindicant una estupidesa que els autors que cita debel·len. Tràgica idiotesa espanyola, aquesta, la de contar la historieta per acabar reivindicant que Ejpaññia és el rovell de l'ou; com tants i tants turistes que visitaven (i visiten) Polònia per exclamar finalment "ai, que malament que es viu ací, que bé que estem allà", etcètera (te'n recordes, Yusuf, de com els evitàvem fent-nos passar per polonesos quan vivíem allà? per alguna raó deu ser!). Personalment, que els articulistes idiotes no vinguen a tocar-me la vuvuzela: en aquest sentit, i en molts altres sentits, amb molt de gust esgarraria el meu passaport i em faria alemany, vaja, ara mateix, sense pensar-hi dues vegades. Deu ser que sóc molt anacrònic, jo (tot i que sóc amant posseït de l'humor absurd, del sarcasme, de la broma intel·lectual i de la pallassada bròfega: sóc de l'horta, collons!).