No som res

Abans de les "xarxes socials" telemàtiques, la qüestió era si els mitjans de comunicació de masses manipulaven més o manipulaven menys. Ara, aquesta qüestió ha quedat obsoleta davant l'evidència que nosaltres mateixos, que difonem massivament notícies a través de les xarxes, ja no sols som "consumidors" dels MCM, sinó treballadors gratuïts seus, les 24 hores del dia. A mesura que augmenta la nostra implicació somnàmbula en els seus negocis (de capital dinerari o de capital simbòlic), ens creiem cada vegada més el mite autocomplaent de la nostra independència de criteri. Com més ens posem en les seues mans, més "informats" ens pensem que estem. I la pura veritat és que els temes de conversa duren el que ells volen que duren; el nostre interès, la nostra indignació, la nostra alegria, segueixen els tempos que marquen les notícies que ells han triat prèviament, focalitzat, subratllat i amanit. Totes les conclusions sobre tots els temes d'actualitat han estat prèviament digerides per editorialistes, redactors, articulistes, presentadors, comentaristes i "cuiners" diversos, als quals atorguem estúpidament la nostra confiança (es parla de la "fiabilitat" d'un periodista quan es vol dir el nivell de credulitat dels seus lectors), i acuradament distribuïdes per parròquies, tribus, tendències i fílies, mentre per sota els esperen les nostres boques obertes de catecúmens de la vida postmoderna, àvids de la nostra ració contínua de doctrina i prejudici. Nosaltres mateixos, acomplexats per la por de "no estar al dia" o de "saber-ne menys que els nostres coreligionaris", ens hem avingut a convertir-nos, de subjectes més o menys enganyables, en engranatges d'una gran maquinària de discurs i, sobretot, figurants en una obra de teatre horrible que han escrit altres. Som més patètics que els titelles. Repetim paraules i expressions que han inventat altres i que ens inoculen les mateixes actituds i ideologies que, en el nostre deliri, diem i creiem que combatem; parlem en les nostres tertúlies dels temes que altres han decidit que siguen els nostres temes de conversa, els que ens emocionen i els que ens enfureixen, i en parlem mentre aquells altres decideixen que n'hem de continuar parlant. Els altres temes, els que abans tant ens importaven i que semblaven decisius, ara ens avergonyim d'evocar-los per por que se'ns considere gent obsoleta i, al límit, perillosa. No veiem qui toca la simbomba, però nosaltres ballem al ritme que ens mana la simbomba, i quan la simbomba vol. Estem convençuts que gràcies a la tecnologia fem que el món siga cada vegada més transparent, i la veritat és que som uns zombis incapaços de veure que estan morts.

Nosaltres, els pedants

Això que de manera una mica inhàbil solem anomenar "alta cultura" provoca uns efectes molt curiosos en els consumidors i usuaris. Com més en consumeixes, com més en tens, més s'infla el teu saber en el teu esquema de creences i de valors, de manera sovint hipertròfica. La persona que viu per a la cultura, per dir-ho així, o que hi sent passió (terme ja devaluat, sentimental i estereotipat), a partir d'un cert moment comença a actuar de maneres molt curioses i peculiars. Quan la cultura i el saber es converteixen en una necessitat permanent i acumulativa, en una espiral, el perill de la pedanteria creix de manera exponencial. Tots els que consumim saber i alta cultura estem en perill de caure-hi en qualsevol instant, i els més forts i afortunats, els millors, pedantegen en un moment o altre. La cultura (per oposició a la barbàrie) i el saber (oposat a la ignorància), com que són el resultat d'un treball intens i sostingut en el temps, porten implícita una jerarquia, i aquest ingredient és el que atrau inevitablement la pedanteria.

Què significa pedanteria? Què és ser pedant? La pedanteria consisteix, crec jo, en un conjunt de tics, de comportaments indesitjables (per als altres) i sovint difícils d'evitar, que podríem recollir en tres grups.

1) Didactisme. En sentit etimològic i literal, un pedant és algú que ensenya. Algú que no pot deixar d'ensenyar, d'intentar transmetre el seu saber a tort i a dret, tant si els altres li ho demanen com si no. El pedant és un mamífer que, parlant amb tu del que siga, si descobreix alguna llacuna en els teus coneixements, improvisarà un monòleg que ningú no li ha demanat, dinamitarà les bases de la reciprocitat de la conversa, aturarà el flow de la interacció i no pararà fins que haja tret tot el que portava a dintre (tot el que esperava l'oportunitat d'eixir de manera urgent a la primera ocasió). Si parles d'una simfonia, te n'esmentarà cinquanta-sis de què no tenies intenció de parlar o, millor encara, que no coneixies en absolut. Si fa un article, intentarà que siga un Frankenstein de citacions, conceptes, referències i noms propis, com més desconeguts millor. Si mentre parles de física quàntica se t'escapa un pet, no pararà fins que t'haurà recitat Gracias y desgracias del ojo del culo, de Quevedo. El pedant té una necessitat compulsiva de fer-te eixir de la ignorància, real o suposada.

2) Impertinència. Com que no vol que continues en l'error, el pedant et corregirà sempre que considere que t'equivoques. Corregir és una activitat que sembla apassionar-lo tant com el saber, o potser fins i tot més, en alguns casos. Per descomptat que hi ha correccions que són desitjades, esperades i molt pertinents, perquè quan vols aprendre una habilitat no hi ha millor ajuda que les correccions, i quan argumentes en un àmbit insegur et convé que et corregisquen. Però moltes vegades la correcció impossibilita l'aspecte fàtic de la comunicació, i a vegades hi introdueix un escalafó (jo, que sí que sé, et corregisc perquè tu, que no saps o que saps menys, pugues recordar quin és el teu lloc) que va contra la igualtat entre els interlocutors. El pedant corregeix sense criteri, per la pura necessitat de corregir, tant si és adient com si està fora de lloc.

3) Exhibicionisme. El pedant no pot guardar-se el seu saber o les seues habilitats per a la intimitat, o per al cercle dels més pròxims. Per a ell, tant si n'és conscient com si no, un saber que no es mostra (encara que ningú no n'haja demanat l'exhibició) és com una masturbació sense plaer. Necessita mostrar fins i tot coses que acaba d'aprendre, i això significa que el seu saber ja no és una pulsió interior, un bé en si mateix, sinó una eina per a la seua vida social. L'impuls de compartir, que és sa i valuós, el pedant el converteix en una compulsió exhibicionista en què el més important no és la informació (coneixement neutre) ni la comunicació (coneixement modalitzat amb vivències personals), sinó el fet de mostrar, que respon a la necessitat de ser admirat i de ser considerat una autoritat. La persona sana o bé ensenya i informa professionalment, o bé arrisca una part de si mateix per aconseguir establir una connexió amb els altres; cada mostra de saber és una mena de missatge dintre d'una ampolla, destinat a establir una complicitat i a donar vies d'entrada als altres. El pedant, en canvi, diu "compartir" allà on vol dir "impartir".

La persona cultivada, sobretot si aquesta cultura li ha costat molts esforços a causa del seu origen social o a causa dels seus talents modestos, viu la seua passió (quina cursileria insuportable!) com un camp de mines en què difícilment podrà evitar caure en la pedanteria. Fins i tot el tímid que oculta el seu saber i el franciscà que vol ensenyar de bona fe hi cauen. La vanitat i la supèrbia formen part del seu catàleg de vicis habituals. Això no el fa pitjor que els ignorants, perquè almenys ell és teòricament capaç de percebre aquest risc i molts d'altres, i de tenir comportaments acceptables i judicis morals correctes, mentre que la ignorància pot portar aparellada l'absència de sensibilitat moral. Però el pedant és, per damunt de tot, insuportable i irritant. Ara bé: tothom que comet pedanteries és pedant? L'autèntic pedant, el que està podrit de pedanteria, no entén que ho és, ni per què als altres els molesta el seu saber, tan meravellós i tan admirable. Per això la pedanteria en ocasions recorda la síndrome d'Asperger.

Moltes vegades pense que preferiria ser ignorant més que no ser pedant, perquè no odie la meua ignorància, que és de dimensions còsmiques, sinó la meua pedanteria, que és infinitament ridícula. Perquè és ridícula quan l'exerceixes tot i que no alces un gat pel rabo.

(D)escriure els altres

Que els meus lectors em disculpen si comence aquesta anotació amb un record personal. Quan vaig arribar a Polònia, vaig començar un quadern nou de dietari en què escrivia regularment any rere any, i que redactava amb intenció de convertir en text públic. A partir d'un cert moment, allò va cobrar entitat suficient per a considerar-ho un llibre. En tornar a València, vaig pensar que si ho transformava i ho retocava adequadament, més que un dietari podria sortir-ne un llibre de viatger. O potser un llibre de viatges? Al cap i a la fi, allò era, o podia ser, un llibre sobre Polònia. No sols tenia la informació que havia acumulat durant cinc anys vivint non-stop en aquell país, sinó que ara, a més, no parava de recollir més dades i d'ampliar els meus coneixements sobre els polonesos, ja que hi anava amb una certa freqüència (i amb molt de gust) per motius familiars. I, a més, tenia uns informants d'una qualitat i una fiabilitat excepcionals. Ja des d'abans d'abandonar Cracòvia, la meua imprescindible amiga Sylwia em preguntava de tant en tant pel "llibre sobre els polonesos". Fa poc encara m'ho va preguntar una altra vegada.

Vaig intentar diverses vegades escriure aquell llibre. Vaig treballar intensament i extensament sobre la premsa polonesa per a un treball d'investigació sobre els discursos d'aquell país davant l'entrada a la Unió Europea. És a dir, que puc afirmar (sense presumir, però sense fingir modèstia) que conec i entenc eixa generalització anomenada "els polonesos" suficientment com per a saber, amb arguments suficients, què m'agrada d'aquella gent i què no, què és habitual i què és excepcional, etcètera. Tanmateix, no he estat mai capaç d'escriure el llibre sobre ells que tant em demana el cos. I m'ho demana, perquè hi he tingut (i, d'alguna manera, sempre tindré) vincles tan íntims, que aquell país i aquella gent i aquella llengua formen part de mi, són per a mi el mateix que Buenos Aires era per a Gombrowicz. Però hi ha un bloqueig, digne d'El ángel exterminador de Buñuel, una mena de tabú insuperable que no em deixa fer-ho per molt que ho intente. Vaig sentir un enorme alleujament quan un amic que havia viscut temps a Grècia em va dir que li passava el mateix, que li resultava impossible escriure sobre els grecs. És una barreja de respecte i miraments, difícil de fer entendre a qui tinga tanta autoestima i tanta assertivitat com per a creure's molt les seues pròpies opinions.

Tot això venia a compte de la meua lectura recent de Ghosts of Spain. Travels through a country's hidden past (España ante sus fantasmas. Un recorrido por un país en transición, 2006), de Giles Tremlett. L'autor, periodista a sou del diari progressista The Guardian a Espanya, es podria considerar un "hispanista", per bé que aquesta estranya denominació sempre ha sigut monopolitzada per historiadors i filòlegs, sobretot. Tremlett ha passat tants anys intentant entendre Espanya (els seus fills ja són espanyols), ha llegit tant i ha escrit tant (400 pàgines ben atapeïdes) sobre el seu tema d'interès, que ben bé mereix que el considerem un més de la tropa dels Preston, Kamen, Brenan, Morel-Fatio, Meyer-Lübke, Casey o Tavani.

Fa molts anys que conec els hispanistes i hispanòfils, tant de lluny com de prop. No diré, parafrasejant Aracil, que tots els hispanòfils siguen un subconjunt dels catalanòfobs, perquè seria excessiu. Però sí que es pot pensar que tots, o més exactament la immensa majoria, parteixen d'una idea jeràrquica de les cultures d'aquest racó de món, i d'una acceptació hipnòtica o somnàmbula de la ratlla, la sagrada frontera dels estats nació establerts, com a marc de referència mental, impossible de superar. I això se'ls nota fins i tot quan són empàtics amb les cultures perifèriques (escric cultures perifèriques perquè vull ser neutral i no voldria caure en el llenguatge èpic --i bastant risible-- de les nacions oprimides, però supose que em faig entendre). Molts hispanistes accepten de bona gana la diversitat d'aquest corral, en molts casos fins i tot la promouen activament: la meua directora a Cracòvia, "especialista" en Gracián, va actuar sempre afavorint els estudis catalans a la universitat, per exemple. Però sempre hi ha una jerarquia de fons, i aquesta simpatia es manté mentre es respecta obedientment la jerarquia i el statu quo. Quan els perifèrics ultrapassen l'ordre establert, tant si és una transgressió imaginària com si és real, els hispanistes se senten incòmodes i tendeixen a actituds temoroses, pusil·lànimes i conservadores.

Tremlett dedica moltes pàgines a parlar dels bascos, dels gallecs, dels catalans. Dels andalusos només parla a compte del flamenco (ooole!), del qual és entusiasta, i de Marbella. De l'Espanya profunda parla molt poc, un capítol i gràcies. El País Valencià, as usual, és transparent, o potser se'l va engolir la mar juntament amb l'Atlàntida, amb l'excepció de Tàrbena (d'on és la seua parella) i Benidorm (al qual dedica generosament un bon nombre de pàgines) i poc més. Hi ha àmplies parts del llibre que són molt interessants i equilibrades, com ara els textos que dedica a la pervivència del franquisme i a la memòria no resolta de la Guerra Civil, o bona part del que diu sobre els atemptats de l'11-M, sobre el turisme, sobre el clericalisme, etcètera. Però la impressió general que fa aquest voluminós llibre és la de descompensació, amagada darrere d'abundants lectures i experiències personals de l'autor. Això, d'entrada, ja em resulta inquietant. Com pot dedicar la major part del seu llibre als pobles perifèrics mentre pretén parlar d'Espanya com un tot coherent? Per què fa això alhora que no deixa passar cap ocasió de judicar sobre si "són o no són suficientment diferents com per a considerar-se no espanyols"? Darrere d'aquestes maneres de fer, insistisc, hi ha una veneració conformista (i a vegades conservadora) de l'estat nació institucionalitzat i acceptat, de la definició nacional dominant: de la frontera. De la frontera establerta, naturalment.

Els hispanistes solen tenir un parell de defectes de fàbrica en el seu discurs. Un de molt habitual és l'ús indiscriminat de fonts carpetovetòniques i passades de moda. Ni tan sols un tipus jove, modern i progressista com Tremlett no sap defugir els Madariaga i els Ortega y Gasset que empesten el discurs sobre Espanya. Això el fa especialment indigest. Una cosa semblant penses quan veus que el capítol sobre els catalans el basa en la figura de Verdaguer, un enfocament obsolet i ridícul que no serveix per a entendre la Catalunya "postpostmoderna". Una altra cagada freqüent dels hispanistes, una cagada de percepció, és el lloc comú de la interrogació sobre la identitat. Segons això, els espanyols tothora aprofiten qualsevol escletxa per a convertir en problema l'eterna pregunta ontològica sobre l'essència de què és i què no és espanyol. Com si una mena d'impossibilitat cognitiva els impedira de connectar l'omnipresència de la interrogació existencial amb processos d'assimilació nacional forçosa no consumats, per inèpcia i per més coses.

Aquest punt de ceguesa és un dels trets més irritants de l'hispanisme per a un perifèric com jo. No cal ser nacionalista per a veure's pàgina rere pàgina injustament barrejat en el poti-poti anomenat los españoles sota definicions com ara el flamenco, l'església, la prostitució o l'orgull. Què és això, una postal franquista dels anys cinquanta? La respiració artificial practicada als vells estereotips? És possible que alguns dels trets que Tremlett considera espanyols siguen repeticions d'una definició que es vol convertir en real? Cada vegada que ell fa una generalització sobre los españoles, em grinyola terriblement i és molt probable que no m'hi senta identificat en absolut. No sé quin percentatge de mamífers bípedes d'Albacete, Triana o Sòria confirmen les generalitzacions de Tremlett, però a mi, les seues descripcions dels espanyols em resulten alienes. No nos representan. Potser perquè fa més de trenta anys que vaig començar a no identificar-me ni amb Espanya, ni amb l'espanyolitat ni amb res que se'n derive. Dit d'una altra manera: no cal ser hispanòfob per a sentir-se exclòs cada vegada que parla de los españoles i de lo español. Jo no practique la hispanofòbia, però les seues generalitzacions em fan sentir al marge.

I torne al principi. A partir de quin moment estem legitimats a escriure i pontificar sobre grups humans que no són el nostre, sobre col·lectivitats adoptives, que creiem conèixer prou com per a parlar-ne als altres des d'una certa posició d'autoritat? Per a mi, aquesta pregunta no té resposta. Depèn de la prudència i dels escrúpols de cadascú. Un antropòleg amb bona prosa i que passa una bona temporada amb els nambikwara em sembla acceptable quan escriu sobre aquests perquè entra dintre dels límits del que es pot acceptar, perquè és una feina relativament senzilla. I, sobretot, perquè els nambikwara són un grup humà homogeni i compacte. Un viatger (obviaré ací la seua qualitat de periodista, per caritat interpretativa) que recorre el Regne d'Espanya entestat a entendre tot el que veu sota una única categoria (els nambikwara de la península Ibèrica, per dir-ho així) em provoca, d'entrada, rebuig. Després, el lector veu que el llibre és un interessant fresc de l'Espanya d'abans de la crisi, i pot entrar a valorar-ne les virtuts, que no són poques: informació abundosa, una visió plena de bondat i ideològicament molt decent, una escriptura àgil i fresca. Però si --posem per cas-- el fet d'intentar descriure els polonesos, tan homogenis ells, ja planteja un problema diguem-ne de consciència, no cal ni dir com hauria de ser en el cas espanyol, amb territoris annexionats, antany "independents", que hom ha intentat anivellar i unificar, que en part s'han rebotat, que conserven amb més o menys èxit comunitats lingüístiques diferents i no del tot assimilades, etcètera. S'ha de ser molt atrevit, o bé s'ha de tenir un marc prefabricat (Ejjpaññññia) que, com un llit de Procust, aplicarem caiga qui caiga al que veurem pel camí. Siguem positius: almenys ens haurà servit per a reflexionar sobre una cosa molt delicada, l'escriptura sobre els altres. La qual cosa no té res a veure ni amb l'exposició erudita de generalitzacions suades ni amb les afirmacions atrevides i despreocupades d'una conversa de sobretaula. Davant d'un cafè i en privat, puc rajar indefinidament sobre els polonesos, però això són figues d'un altre paner. Si haguera d'escriure mig miler de pàgines per a Siglo XXI, m'ho pensaria molt i molt. Hi ha qui no s'ho pensa tant. Doncs molt bé, quina enveja.