dijous, 27 d’octubre del 2011

Per què no hi ha socialisme als Estats Units?

Per què no hi ha socialisme als Estats Units?

Sens dubte, aquest llibre de Werner Sombart (1863-1941), escrit el 1905, constitueix junt amb La democràcia a Amèrica (1835-1840), d’Alexis de Tocqueville, una de les dues anàlisis clàssiques de la sociologia sobre la gran nació emergent a l’altra banda de l’Atlàntic. En tots dos casos, a més a més, hi trobem la mirada, entre atònita i escèptica, d’un europeu que, com els perses de Montesquieu, tracta d’explicar (i, sobretot, d’explicar-se) una modalitat social nova, sorgida de l’europea, però que el desconcerta en gran mesura. El llibre es complementa amb una presentació i un epíleg a càrrec de sociòlegs actuals, que contextualitzen les idees de Sombart, amb els seus errors i encerts, i ponderen el que encara tenen d'actual.

Ara bé: a diferència de l’obra de Tocqueville, l’escrit de Sombart, més modest en la seva concepció, tracta de respondre a un interrogant: com és que els USA, que a finals del segle XIX eren el país que més fidelment s'ajustava a les prediccions de Marx sobre la teoria del desenvolupament, no havien donat lloc a un moviment socialista equiparable al que per la mateixa època es registrava en molts països europeus.

La introducció i la primera part del llibre, dedicades a glossar el caràcter del capitalisme americà i la situació política dels treballadors, ens presenten una societat on el capital ha assolit uns nivells fabulosos de concentració, fins al punt que, en absència de qualsevol vestigi d'aristocràcia a l'europea i de classes de pagesos o menestrals, procedents de la societat estamental, el to sencer de la vida social es veu determinat pel sistema econòmic. Això dona com a resultat una societat urbana, amb enormes diferències entre rics i pobres, que conviuen en barris segregats al llarg de les abundants grans ciutats que hi ha arreu del país. Unes grans ciutats, val a dir, mancades del creixement orgànic o històric de les d'Europa, el desenvolupament de les quals s’ha produït ajustant-se a la lògica implacable de la quadrícula.

D’altra banda, els americans posseeixen una cultura intel·lectual pròpia, caracteritzada per l’esperit de quantitat, que es fa extensiu a les persones (“tant tens, tant vals”), amb la consegüent sobrevaloració de l'èxit, sobretot en forma de riquesa. L'ambició, doncs, és el tret més definitori de la mentalitat americana, fins arribar a l’egoisme, i compareix acompanyat de l’exigència d'eliminació de les traves socials que hi impedeixen l'exercici de la lliure iniciativa individual. L’adoració de l’èxit en el negocis i l’afició als esports espectaculars constitueixen dues facetes complementàries d’aquesta manera de ser.

D'acord amb l'aplicació mecànica de les teories marxistes, que afirmaven que l’exacerbació de les contradiccions del capitalisme desembocava sense remei en el socialisme, una societat així hauria de constituir terreny abonat per al desenvolupament d'aquesta doctrina. I, tanmateix, no és així. Entre els treballadors americans, els socialistes no constituïen el 1905, segons apunta Sombart, més que un grapat d'alemanys sense a penes seguidors. La major part de la classe obrera s’hi mostrava partidària d'una acció política independent. De fet, els treballadors nord-americans no estaven descontents amb el seu gènere de vida, ni s'oposaven pas a l'existència del capitalisme, sinó que professaven una fe optimista en la seva capacitat individual de millorar i en la grandesa del país, creences que actuaven com a poderosos factors de cohesió social, per damunt de les diferències de classe.

Quan descriu el sistema polític nord-americà, el sociòleg alemany posa l’èmfasi sobretot en la representativitat del sistema, que es tradueix en una superabundància de càrrecs electius, amb la consegüent professionalització de la maquinària dels partits polítics, necessitats de grans aportacions de capital per finançar les seves campanyes. D’una banda, això els permet comprar el vot dels desafavorits i, de l’altra, assegurar-se la fidelitat d’àmplies capes de la població a través de mètodes clientelars. En realitat, com tothom sap, les diferències ideològiques entre els dos partits hegemònics a penes són perceptibles i l'únic que ha impedit des de fa temps la seva convergència és la competició per acaparar els càrrecs. En conseqüència, poden abraçar o abandonar amb el major cinisme qualsevol causa popular, en funció de les seves respectives estratègies electorals, circumstància que els garanteix l’adhesió de les masses, perquè, tal com assenyala Sombart amb bon ull, els seus activistes sorgeixen del poble pla, d’acord amb un sistema en certa mesura similar al de l’església catòlica. D’aquesta manera, com que la jerarquia del partit descansa sobre un fonament democràtic, conserva la confiança del poble. L’abundància d’eleccions democràtiques, d’altra banda, fa que els nord-americans no s’interessen tant per les majories parlamentàries com per la tria d’aquells funcionaris l’activitat dels quals incideix de manera més directa sobre la seva vida quotidiana. Tot plegat, s’ha traduït en una enorme dificultat per a l’actuació d’altres organitzacions polítiques, com les de caràcter socialista, atès el convenciment dels treballadors que podran obtenir avantatges en el marc de la política bipartidista tradicional.

Un altre factor que impedeix l’extensió del socialisme té a veure amb el caràcter democràtic radical de la Constitució nord-americana, que és objecte d’autèntic culte per part dels ciutadans d’aquell país, en funció del seu caràcter obert i modificable (teòricament) en tot moment pel poble sobirà, a través d’eleccions directes. El ciutadà n'obté una sensació de poder il·limitat, molt més il·lusòria que no real, que es canalitza a través de l’opinió publica, canalitzada a través d’uns mitjans de comunicació que, en general, acostumen a mostrar certa simpatia cap als interessos dels treballadors. En relació amb això es troba la confiança dels nord-americans en el bon criteri de la majoria, la creença que aquesta es troba sempre en el bon camí i que les posicions minoritàries revelen algun tipus de punt de vista equivocat.

En la segona part de l’obra, Sombart es proposa mostrar les diferències existents entre la situació econòmica dels treballadors alemanys i els treballadors americans, que justificarien l’absència de socialisme entre aquest darrers. Sens dubte, es tracta de la part més tediosa de l’obra. Es basa en una sèrie de quadres estadístics comparatius, les dades dels quals van caducar ja fa molt de temps. D’altra banda, s’hi fa palesa una idea que ja havia tret el nas ara i adés en el text: quan l'autor està parlant de socialisme, en realitat només es refereix a la implantació d’aquestes idees en un sol país, Alemanya, sense tenir en compte d’altres situacions, circumstància que resta valor a les seves observacions, tenyint-les d’un cert xovinisme.

Per tal de no avorrir el lector, bastarà amb assenyalar ací que els resultats de la comparació demostren que els treballadors americans cobren uns sous dues o tres vegades més alts que els alemanys. Aquesta diferència resulta en bona part producte de l’estructura colonial dels USA, que repercutia en una societat necessitada de mà d’obra, amb un preu baix del sol i un alt desenvolupament tecnològic, fruit de l’existència d’una energia barata i abundant.

Un altre factor a tenir en compte és el tipus de residència. El treballador alemany habita en grans edificis veïnals, en contrast amb els seus col·legues nord-americans, que viuen en cases unifamiliars o de dues famílies, cosa que afavoreix l’individualisme i estimula la sensació de veure’s com a propietari. Les cases dels obrers nord-americans eren equiparables a les d’un burgés alemany mitjà, així com la seva alimentació i la seva manera de vestir. De fet, els treballadors dels USA gasten molt més en els seus habitatges, molt més confortables que els dels obrers alemanys. En aquestes condicions, lògicament, resultava difícil que el descontent arrelés entre la classe obrera nord-americana, que confiava molt més en la capacitat del capitalisme per millorar el seu benestar a llarg termini que els seus homòlegs europeus.

La tercera part del llibre, finalment, es refereix a la posició social del treballador, que als USA es beneficia d’una Constitució radicalment democràtica, d’un nivell de vida elevat i de la inexistència de romanalles feudals. Aquests factors propicien un tracte més franc i desimbolt entre les classes socials, i un interès per part dels empresaris per implicar els treballadors en la marxa de les empresa a través d’iniciatives de capitalisme popular i d’una atenció constant a les seves suggerències, destinades a millorar la producció.

A tall de cloenda, Sombart considera que totes les característiques anteriors no haurien bastat a impedir l’aparició del descontent i la consciència de classe entre els obrers americans, que hauria abocat tard o d’hora a l’aparició d’un socialisme puixant, si no fos per l’existència d’un factor addicional: la possibilitat d’escapar de l’engranatge capitalista emprenent el rumb cap a l’Oest, on a l’obrer li restava sempre la possibilitat d’acabar establint-se com a granger. D’aquesta manera, l’exèrcit industrial de reserva no va arribar mai a constituir-se i la completa proletarització dels treballadors s’hi va veure frenada.

Paradoxalment, com ja he assenyalat, Sombart, que hi havia apuntat amb notable sagacitat la idea que els USA anticipen el nostre futur, tanca el seu llibre amb la idea que totes aquestes condicions estan a punt d’arribar al seu final i que el país es troba en vespres d’assistir a l’adveniment del socialisme. Una mostra perfecta de com les conviccions d’un sociòleg poden portar-lo a concloure el contrari del que es desprèn de les seves dades.

I és que, en aquest món, qui no es consola és perquè no vol...


divendres, 21 d’octubre del 2011

La burrera

Les darreres converses en aquest pati m'han fet pensar en una cosa: l'LHC. I direu: per què? Molt senzill.

És molt possible que la burrera siga un fet universal, tot i que no ho afirmaré ni ho negaré. A tot arreu. Ara bé, la societat hispànica, i especialment el miserable subconjunt valencià, sembla que en això excel·leixen. No em refereixo només a la seva relació amb els intel·lectuals, amb els escriptors, amb els humanistes. La societat hispànica professa una hostilitat oberta, i cada vegada més desvergonyida, a les ciències bàsiques, i sobretot a les ciències de la natura en el seu vessant teòric. Per als espanyols, un professor universitari d'astrofísica, un químic, fins i tot un biòleg, són elements suspectes de caradurisme greu. Si salven les matemàtiques de la crema és perquè serveixen per a quantificar pelotassos, no per res més. Tot el que sigui pensar, investigar i sotmetre a crítica racional sona a xuplament de mamella funcionarial, a esquerranisme, a amenaça. No per irracionalisme, ni per mística catòlica, ni per temor al més enllà o per influència de Mary Shelley, o per lectures heideggerianes, ni per desconfiança frankfurtiana respecte de la "societat administrada". No, la gent d'aquesta porcatera menysprea la ciència per una raó molt més primitiva, relacionada amb el cervell rèptil. Menysprea la ciència per enveja, per por, per ressentiment. El ressentiment immadur i primari de la burrera.

I això, precisament, m'ha fet pensar en el Large Hadron Collider. Fa un parell d'anys, quan es va posar en marxa aquesta màquina colossal, els periodistes --reflex fidel dels sentits comuns establerts en una societat-- posaren molt l'accent en el cost de l'artefacte. A tot arreu dels periòdics espanyols, els comentaris dels lectors (¿per què collons deixen que els lectors opinen?) van ser ben sovint prolixos en indignacions ofeses. Per quina raó els ciutadans han de pagar els dos mil milions de Neuros que costa aquesta joguina demencial? Perquè uns científics enfollits es dediquen a jugar a una mena de billar microscòpic, buscant no se sap quina pedra filosofal? Per què no emprar aquests milions en coses útils, com ara la investigació sobre el càncer o la fam al Tercer Món? Quin balafiament prescindible!

I no cal repetir ací que el cost de l'LHC és molt modest, tal com recordava el gran Álvaro de Rújula. Tampoc no cal comparar-lo amb els 65.000 milions de dòlars que costà el desenvolupament del Lockheed Martin F-22 Raptor. La moralina subjacent és tan estúpida com qualsevol xantatge emocional. La mateixa persona que diu això de l'LHC ignora, segurament, que les tomografies que li han fet al seu familiar són un resultat de la investigació en acceleració de partícules. De la mateixa manera que el torròs inútil que es queixa perquè s'envien coets a Mart no sap que el mòbil que tant li agrada emprar funciona en gran mesura gràcies a la investigació espacial. I els exemples es podrien multiplicar: el primer Internet va ser cosa, precisament, dels militars nord-americans i del CERN. Etcètera. Però la ignorància és molt atrevida, i la falta de respecte per la intel·ligència també.

Curiosament, els mateixos que menyspreen o ignoren la ciència es troben immersos en un univers de discurs sorrut i inassolible per al pensament crític, una mena de cientisme ingenu que no arriba ni a aprofitar la pols de les molletes que cauen de la taula de la ciència. És un cientisme que impideix la reflexió, que petrifica la ignorància a base de malentesos "demostrats científicament", que elimina la sensibilitat moral i estètica darrere d'un decorat ridícul falsament "modern".

En comparació amb la burrera, les visions apocalíptiques (frankfurtianes o new age, tant se val) o les pietoses fantasies místiques (de Swedenborg al poeta de Szetejnie) em semblen qüestions laterals, fins i tot simpàtiques. Em quedo amb la idea que deia aquell: "Hem de partir dels burros... però a tot gas!!!". Això mateix. Si és que ens deixen partir...

dissabte, 15 d’octubre del 2011

La traïció als intel·lectuals

El que em demanes, Paco, reclama una resposta llarga i enraonada i podria ser molt bé l'objecte d'un llibre o, en el seu defecte, una tesi doctoral. Lamentablement, jo no et puc oferir ni una cosa ni l’altra, sinó unes quantes consideracions desordenades i molt discutibles. Això sí, la traïció de què ha estat objecte Joan Fuster i la intel•lectualitat valenciana, a la qual faig referència al meu comentari, és una traïció en tota regla, i té poc a veure amb les consideracions de Muñoz Molina que, pel que m’ha semblat, tenen a veure amb una mera qüestió de major o menor reconeixement del mèrit personal.
La meva hipòtesi de partida és que Joan Fuster és el primer intel•lectual modern aparegut al País Valencià, en unes condicions geogràfiques, socials i polítiques absolutament hostils: va escriure la seva obra des de Sueca estant, procedia de família menestral i va realitzar la part més substanciosa de la seva obra immers en la caverna del franquisme. Malgrat aquests handicaps, Fuster va aconseguir “sobreviure” al seu context --a la seva “circumstància”, que en diria Ortega amb un terme que en aquest cas sembla eufemístic--, i va aconseguir proveir-se d'un bagatge de lectures i de coneixements que no dubtaria a qualificar d’enciclopèdics. Tenint en compte l'època en què es va formar, no pot sobtar-nos gens ni mica que la seva obra adoptés un caire sobretot humanístic i literari, cosa que no li va impedir aplicar la seva intel·ligència a l’anàlisi crítica de la realitat valenciana, esdevenint així un clar precedent de les ciències socials, el cultiu de les quals encetarien molt pocs anys després un grup de joves nascuts mitjà generació després --els Aracil, Ardit, Cucó, Marqués, Mira, Ninyoles, e tutti quanti.
En qualsevol cas, Fuster va ser l’encarregat d’obrir el foc, amb la publicació el 1962 de dues obres, Nosaltres els valencians i El País Valenciano, la presència pública de les quals, en principi, no tindria perquè haver suscitat cap mena de polèmica. Com és sabut, en la primera procedeix a una reinterpretació de la història dels valencians, que en un altre context no hauria aixecat més que alguna discussió erudita a l’estil de les que suscitaven els punts de vista oposats de Sánchez Albornoz i Américo Castro sobre la història d’Espanya. Pel que fa a la segona, es tracta d’una guia de les nostres terres, on Fuster reflecteix amb realisme i sense mi(s)tificacions les formes de vida dels valencians del seu temps. L’obra no està exempta de certs detalls sòrdids (però verídics), ni d’algun comentari irònic i sorneguer, tal com era marca de la casa. Tot plegat, res que en un altre context no hagués passat pràcticament desapercebut. I tanmateix, al voltant dels dos llibres es va orquestrar un linxament absolutament brutal i desproporcionat. Hom ha adduït, en ocasions, l’existència d’animadversions personals entre el reduït món de la cultureta local, que contribuirien en certa mesura a explicar la magnitud de la reacció desencadenada, que es va traduir, en un primer moment, en la crema en efígie de l’autor, al més pur estil inquisitorial, i ja no va cessar durant la resta de la seva vida, al llarg de la qual va haver de patir tota mena d’insults i atemptats amb bomba. Per no parlar de les profanacions pòstumes de la seva tomba...
De totes maneres, l’explicació del succés en clau personal no em sembla gens satisfactòria. Al contrari: sóc de l’opinió que la recepció dels dos llibres de Fuster diu molt del grau d’aculturació i de repressió ideològica interioritzat per la societat valenciana des de mitjan segle XIX, si més no. En aquest sentit, faríem bé de considerar amb tota serietat l’existència d’un affaire Fuster, paral3lel en molts aspectes a l’affaire Dreyfus o a l’affaire Verdaguer, que van sotraguejar, respectivament, la societat francesa i catalana de finals del segle XIX. Com és obvi, no pretenc entrar-hi ara en detalls, cadascun té les seves especificitats, però tots tres comparteixen el tret fonamental de provocar la divisió en dues faccions radicalment enfrontades de la societat en què van tenir lloc. D’altra banda, els tres casos presenten diferències i similituds, encara que, per un costat o un altre, en tots s’hi entreveu alguna cosa així com la preparació de l’escenari per a una massacre. L’affaire Dreyfus no requereix d’ulterior comentari; Hanna Arendt ja es va encarregar de situar-lo històricament dins la seva genealogia del totalitarisme antisemita. Més difícils de precisar són les conseqüències del cas Verdaguer, encara que no hi ha dubte que va contribuir en bona mesura al distanciament de les classes populars catalanes de l’església, que l’any 1936 va esclatar en la ferotge persecució del clero a mans dels anarquistes. Finalment, pel que fa a l’estigmatització de Fuster i les seves idees, potser no disposem encara de la perspectiva històrica adequada per treure’n conclusions definitives, però va constituir la coartada ideològica dels escamots que van imposar la llei de la força durant la “Batalla de València”, un cas flagrant de kale borroka sostinguda al llarg dels anys amb tots els beneplàcits de l’Estat. El País Valencià actual (perdó, la Comunidad) no s’explicaria sense el basso continuo de l’extorsió, que constitueix el ferment de tots els populismes valencians de dreta, tant se val si parlem de la desapareguda Unió Valenciana com del PP. De fet, aquests partits no vacil·len, encara a hores d’ara, a treure al carrer els seus mastins sempre que cal, preferentment en època d’eleccions. Potser algú m’objectarà que, en el cas valencià, no hi ha hagut cap massacre, però la història encara no s’ha acabat. De moment, del que no hi ha dubte és que l’etnocidi s’hi troba en vies de consumació i, per si això no fos prou, periòdicament es produeixen declaracions com les del president de la diputació de Valencià Alfonso Rus “convidant” a rematar els dissidents o a deportar-los en camions a Catalunya. Venint de qui vénen, aquestes manifestacions es troben lluny de suposar meres anècdotes. Convindria recordar, en aquest sentit, que en els tres casos es ventilen acusacions d’alta traïció, un càrrec que es castiga amb la pena de mort.
Coincidències a banda, convindria assenyalar així mateix l’existència de diferències reveladores. A França, la sort de Dreyfus es va ventilar en els tribunals, el parlament i els diaris i, mal que bé, al personatge li fou restituït el seu honor personal. El cas de Verdaguer és una mica més ambigu, perquè no hi va intervenir la justícia, sinó que la batussa entre partidaris i detractors va tenir lloc fonamentalment a la premsa i l’església. Per contra, el linxament de Fuster es va prolongar durant dècades amb total impunitat, perquè la victòria de les forces vives valencianes, tant durant el franquisme com durant la democràcia, ha estat tan aclaparadora que no hi ha hagut cap força política digna d’aquest nom ni cap institució (tret potser de la Universitat), que hi hagin pogut actuar amb una mínima eficàcia de contrapès.
Com veiem, doncs, l’affaire Fuster, a part de traduir-se en la mort civil de l’autor de Nosaltres els valencians, va anar acompanyat per l’estigmatització de tot un col·lectiu de gent que aleshores encetava l’anàlisi de la societat valenciana. Una anàlisi, val a dir, que resulta indissociable de la presa de consciència del procés d’aculturació viscut pel país. No debades algú va assenyalar --crec que va ser Josep Picó-- que la sociologia valenciana naix sota la modalitat de sociologia del llenguatge. Evidentment, la dada no és pas anecdòtica, atesa la virulència de la substitució lingüística durant la dècada de 1960. Per a reblar el clau, l’ínclit Mamando de Miguel, que en la seva època progre va passar per la Universitat de València, apuntava que les elits valencianes hi estaven vivint el seu 98, en al·lusió a la generació espanyola del mateix nom. La remarca no em sembla gens exacta, però com a indici resulta vàlida. Sigui com sigui, el que ací ens interessa és que la legitimitat d’aquesta empresa intel·lectual es va veure qüestionada de soca-rel des del moment mateix de la seva naixença, i d’aleshores ençà no s’hi han produït canvis substancials. La campechanía dels nostres cacics, encarnació salaç del provincianisme; l’embadaliment del populatxo amb els grans esdeveniments; o el menyspreu rampant cap a la intel·ligència, amb la correlativa fuga de cervells, sobretot en direcció a Catalunya, constitueixen alguns dels indicis més clars del triomf entre els valencians de la demagògia, entenent com a tal la propagació d’una causa antipopular.
I aquesta causa impopular ha trobat el seu boc expiatori, precisament, en els intel•lectuals preocupats pel redreçament nacional dels valencians. Rafael L. Ninyoles va assenyalar a Madre España (1979) que, en un país sense jueus, els catalans havien acabat per encarnar les característiques que la fòbia antisemita els atribuïa en l’imaginari espanyol. Però els catalans encara constitueixen una comunitat geogràficament prou compacta, amb una societat capaç de resistir les escomeses tendents a assimilar-los, cosa que no ocorre entre la intel·lectualitat valenciana, que ha de viure com qui diu a cor obert, a la intempèrie, exposada a la intemperància verbal i física dels seus conciutadans. El millor que ens pot ocórrer, en aquestes circumstàncies és que ens ignorin. Sé que la descripció que estic fent pot semblar exagerada o subjectiva, però la propagació cada cop més intensa entre el nostre estament intel·lectual de la síndrome d’Estocolm, primer pas cap al col·laboracionisme, sovint retribuït amb prebendes pels nostres governants, constitueix una dada digna de ser tinguda en compte.
Enmig de tot això, es comprèn que el Fuster madur, experimentés una sensació de cansament, motivada per la persecució dels huns, però també per haver estat elevat per alguns dels seus seguidors a la condició d’oracle infal·lible, que els havia de guiar cap a la terra promesa (els Països Catalans). La Transició va frustrar d’una manera cruel i prepotent totes aquestes expectatives de canvi i, com sol ocórrer, molt aviat els mateixos que l’aprofetaven van començar a demanar comptes per l’incompliment de les profecies que ells mateixos li havien atribuït. S’explica, doncs, que en els seus últims anys tingués ganes de refugiar-se en l’estudi de la literatura, en els assaigs i aforismes que l’haurien d’haver convertit des de fa temps en un clàssic a imitar --l’expressió és redundant, ja ho sé-- per les noves generacions, si no fóssim tan bèsties i analfabets. En aquest marc, crec intuir que la seva freqüent apel·lació en els últims anys a l’argumentari del “materialisme vulgar” procedia d’un desig d’evitar la brega ideològica que la seva obra havia suscitat sovint amb qualsevol excusa. Per aquest costat, em sembla veure en Fuster la necessitat (desesperada?) de recórrer a proves inapel·lables, susceptibles de cancel·lar qualsevol discussió. Potser no estaria de més establir un paral·lelisme entre aquest recurs fusterià a la ciència i la tecnologia i el de la filologia catalana a l’argument d’autoritat per tal d’oposar-se a la demagògia sobre l’assumpte de la filiació de la llengua. El nostre amic Guillem ha escrit pàgines inspiradíssimes sobre les dues qüestions i m’agradaria conèixer si hi té alguna cosa a dir. En qualsevol cas, em sembla per moments com si aquest penúltim Fuster de finals dels 70, tal com apareix a Discordances, no estigués sovint per a raons subtils i es complagués en simplificacions poc o molt gratificants, com ara la de reduir el talent i el geni discrepants a meres manifestacions neuròtiques. No sé si era conscient que aquest argument coincidia amb el que esgrimien els psiquiatres soviètics per internar els dissidents... El lector no pot abrigar cap dubte que això és una mera relliscada ocasional, ja que aquest no era el pensament de Fuster i constituiria una calúmnia sostenir el contrari. Ho confirmen tot d’articles del recull, com ara els magnífics que dedica a la revolució islàmica de l’Iran i les conseqüències que a llarg termini hi acabaria tenint la implantació d’un règim teocràtic, un esdeveniment històric sobre el qual personatges tan lúcids com Michel Foucault van proferir veritables bajanades.
Comptat i debatut: Paul Celan detestava la llengua en què escrivia perquè era la llengua dels botxins del seu poble, començant pels de la seva família. El nostre cas, i la figura de Fuster en constitueix una il·lustració emblemàtica, seria tot just l’invers: escrivim en la llengua que el nostre poble abandona, amb la mateixa celeritat que les rates escapen d'un vaixell naufragat, i aquesta fidelitat ens la fan pagar cada dia i cada hora amb el seu olímpic menyspreu, si més no. Potser això, em dic molt sovint, és també una manera de sentir-se tractat com un jueu.

dijous, 13 d’octubre del 2011

Fuster penúltim

Fa uns dies, he acabat de llegir Discordances (Alzira: Bromera, 2010), l'últim recull publicat d'articles fusterians, procedent de les seves col·laboracions en la revista mèdica Jano entre el 1977 i el 1980 . El volum va precedit d'una introducció, intel·ligent i ponderada com és habitual en ell, d'Enric Sòria.
La tònica del volum ve donada pel valor desigual dels textos i la varietat dels temes tractats, que no oculta la persistència d'algunes obsessions, que hi treuen el cap ara i adès. I és precisament ací on volia arribar. Per sota de la seva magnífica destresa com a articulista de verb esmolat i intel·ligència sagaç, hi ha en Fuster un pòsit amarg de desengany, un sentiment tàcit de fracàs que es tradueix en l'abús a tort i a dret --pobre, ell que es tenia per filomarxista!-- d'allò que els marxistes anomenen "materialisme vulgar", a través de la glorificació, sempre entre embadalida i sorneguera, dels beneficis de la tecnologia. Algú va dir de Fuster que era un "Diderot de poble", i en aquests articles s'aprecia perfectament que tot el que tenia d'escriptor brillant i talentós --el seu "geni", en definitiva-- era el que l'emparentava, precisament, amb Diderot, mentre que la part més supèrflua i prescindible del seu discurs procedeix gairebé sempre del que té "de poble", d'aquest sentit comú de vol gallinaci, tan valencià per altra banda, que el porta a rebutjar el món del pensament, sense el qual no s'explicaria ni una sola línia de la seva obra.
Fa uns anys, en un paper desafortunat, algú va escriure que Joan Fuster era un intel·lectual "traïdor", en el sentit que Julien Benda atorgava al qualificatiu. A mesura que passen els anys i conec més i millor la trajectòria de Fuster i reflexiono sobre la meva pròpia experiència, em sento cada dia més temptat d'afirmar que, en realitat, va ser un intel·lectual "traït" pel context en què va viure, en el sentit més profund i brutal de la paraula. De fet, diríem, la societat valenciana no ha estat --al contrari del que fa córrrer la propaganda dels nostres manaires-- una societat traïda pels seus intel·lectuals, sinó una societat que ha traït els seus (?) intel·lectuals de totes les maneres possibles i per tots els mitjans pensables. I en això estem encara...

dimarts, 11 d’octubre del 2011

In partibus infidelium

Un dia, K. va rebre una invitació dels eslavistes de Bucarest a participar en una trobada sobre Czesław Miłosz. El catedràtic de polonès d'aquella universitat el coneixia com a traductor del gran escriptor de Szetejnie, i va voler que hi parlés sobre el tema de les jornades. K. no havia estat mai a Bucarest i tenia molta curiositat per conèixer aquell ambient, però sobretot li feia una enorme il·lusió parlar sobre Miłosz a Romania i en polonès, cosa que interpretava com un símbol: el del màxim alliberament de les cadenes professionals que l'estaven ofegant des de feia anys, la seua llicenciatura en Filologia Catalana.

K. tenia una curiositat morbosa, també: la de veure in situ el palau més gran del món, el faraònic Palatul Parlamentului (abans Casa Republicii i Casa Poporului) en què volgué immortalitzar-se aquell personatge tan sinistre que va ser Nicolae Ceauşescu. Quan va fer a peu el trajecte entre el Bulevard General Gheorghe Magheru i el Bulevard Unirii no tenia molt clar quin seria l'impacte que li produiria aquella construcció de 350.000 metres quadrats.

De sobte, en tombar cap a l'esquerra des del Bulevard Libertaţii ho va comprendre. La clau de tot plegat no era només el luxe, l'orgull de l'autosuficiència, sinó sobretot la grandària, el volum, el "tamany". La dominació omnipotent no sap encarnar-se de cap manera que no estiga lligada a les tres dimensions tradicionals, alçària, amplària, fondària. Només allò gran imposa respecte, recorda Déu omnipresent, amenaça d'esclafar-te si no t'hi sotmets. El palau és gran perquè l'home era insignificant, i perquè s'hi fa pedra la metàfora d'un estat en què el terror no el produeix només la porra o la pistola, sinó la convicció física de la pròpia insignificància. Evidentment, qui pense que això té a veure amb alguna Ciutat de les (males) Arts i de les Ignoràncies, o amb fastuoses misses multitudinàries per a pelegrins, o amb altres fenòmens semblants, l'encerta. La seducció que aquestes formes de "grandesa" exerceix sobre els esperits resulta enorme. Per això la fascinació pel ritual catòlic (i pel papat en general) que té algun intel·lectual nostrat em suggereix amargues consideracions sobre els impulsos més secrets i invisibles de la personalitat autoritària.

Bucarest és una ciutat estranya, complexa, difícil. Hi impera un trànsit rodat agressiu, violent, extremament desagradable. La ciutat ofereix un espectacle de contrast demencial entre l'abundància de cotxes ultracaríssims (K. hi va veure per primera vegada un concessionari de Ferrari) i la misèria ambiental. La frustració en què viu el país des de fa dècades crea un ambient tan dens de gestos i enunciats que es pot tallar amb un ganivet. El terratrèmol de 1977 va ser aprofitat per arrasar bona part del centre històric, en un exercici mig involutari de desconnexió del propi passat que es pega d'hòsties amb l'immobilisme d'una societat ancorada en l'ancestralisme del món agrari. El resultat és una mena de versió cutre de Varsòvia, amb el permís dels varsovians.

Els pocs romanesos que K. hi va conèixer responen alhora a dos estereotips, el dels llatins i el dels eslaus; com si hagueren transplantat una colla de napolitans en un territori de la "gran Eslàvia"; sorollosos i gesticuladors, sentimentals i imprevisibles, hospitalaris i camorristes, immadurs, grandiloqüents, afectuosos i salvatges. Com si tingueren la intenció subconscient de confirmar el millor i el pitjor de cada estereotip. L'idioma, després d'uns dies d'aclimatació, és una mena de llatí extravagant, seductor, atractiu i exòtic. Aquest llatí bizantí invita el visitant a una ulterior curiositat.

A banda d'això, el nacionalisme latent en la població romanesa es percep ben fàcilment. No els agrada gens que se'ls considere mig eslaus; per contra, aprofiten qualsevol ocasió per proclamar l'orgull de ser "llatins". Si hi afegim la pintada "Basarabia e România", que es pot veure de tant en tant en algunes parets, les possibles analogies resulten pertorbadores, i el visitant de seguida pensa que és millor deixar-ho córrer.

(Podeu trobar alguna foto més en l'àlbum de Guirolet en flickr.)