diumenge, 12 de desembre de 2010

Club de Lectures Patieres

Proposta de funcionament del Club de Lectures Patieres

Regularitat

Depèn de la dificultat i del volum del text que es propose. Un estàndard aproximatiu seria:
-- Un llibre (250 pàgines denses, per exemple): tres setmanes o un mes des que es proposa fins que es comenta. Si és molt llarg, o es fa per parts o ens prenem més temps.
-- Un article, un llibre breu, una pel·lícula: una o dues setmanes.

Però si no aconseguim trobar-nos almenys una vegada al mes, no sé jo si paga la pena l'esforç.


Mecànica de l'invent

Cada torn consisteix en un comentari, un col·loqui i una proposta. La persona que fa la proposta ens dóna un temps raonable i, passat aquest temps, penja un text en el blog (els qui no tinguen privilegis d'administradors i volen participar-hi, em poden avisar amb temps i els donaré accés complet al blog; l'admissió és reservada i discrecional, per descomptat). No penseu que s'espera del comentarista res de l'altre món: entre una frase i una pàgina Word va molt rebé. I tothom pot dedicar mitja hora al mes a fer això. Fins i tot K.

Si algú vol fer una proposta per a la trobada següent, la podrà explicitar en les intervencions (col·loqui) corresponents a la trobada vigent.

Proposarem preferentment materials que siguen accessibles: llibres que es poden comprar a les llibreries o per Internet, pel·lícules presents en els cinemes o que es poden veure a la xarxa (Youtube, etc.), llibres o articles que es poden trobar i llegir fàcilment per Internet (Google Books, etc.). Si el que es proposa resulta difícil d'obtenir per aquests mitjans, s'intentarà resoldre el problema per mitjans tècnics accessibles (escanejats, descàrrega de PDF, etcètera).

Començaré jo, per trencar el gel. La meua primera proposta és la fabulosa antologia bilingüe de poemes de Tadeusz Różewicz que acaba de sortir (calentet, calentet!) del forn, obra del nostre històric i estimadíssim polonus primus Josep Antoni Ysern:

-- Tadeusz Różewicz, Udols d'un llop de paper. La Pobla Llarga, Edicions 96, 2010.

Què vol dir això? Que després de Nadal publicaré un comentari sobre aquest llibre, que us recomane que el demaneu ja i que comenceu a assaborir-lo tan aviat com pugueu, i que estic frisant per comentar-lo amb vosaltres. Em sembla que es pot comprar per Internet.

Les meues pròximes propostes, per aquest ordre, seran:
-- Enric Balaguer, La vulgaritat i altres tribulacions dels nostres dies (6 aproximacions al present). València, Tres i Quatre, 2010.
-- David Lowenthal, El pasado es un país extraño. Madrid, Akal, 1998.

Ja tenim també unes quantes propostes més per al futur. L'amic Josep J. Conill apunta tres coses que ens poden interessar:

- Jonathan Littell, El sec i l'humit: Una breu incursió en territori feixista. Barcelona: Quaderns Crema, 2008.

- John Ashbery, Autoretrato en un espejo convexo, Barcelona: DVD, 2006.

- Werner Sombart, Por qué no hay socialismo en los Estados Unidos. Palencia: Capitán Swing Libros, 2009.

El patier Sebastià em va donar l'altre dia la idea de comentar aquest documental, que he vist i que paga la pena:

- Ventura Durall, El perdón (2009). El podeu veure ací o descarregar-lo.

Però no m'atrevesc, de moment, a proposar-vos cap llista concreta ni cap calendari de lectures. Primer caldrà veure si hi ha participació, i després ja pensarem com ho arreglem. Ara mateix, doncs, us convide a llegir el volum magnífic que he esmentat més amunt. No us deixeu impressionar per les seues 400 pàgines: és una antologia bilingüe, i la versió traduïda es llegeix amb una fluïdesa admirable. En tornar de les vacances comencem.

I no oblideu en cap moment que aquesta iniciativa no és cap obligació de res: en primer lloc ha de ser una manera de passar-ho bé, i en segon lloc és un servei públic i una manera d'oposar-nos a la barbàrie ambiental. Al cap i a la fi, es tracta de fer a través del blog el mateix que tantes vegades hem fet a base de correus electrònics. Ànim!

9 comentaris:

Exemplator ha dit...

Primer que res, diré que la proposta, que ja s'havia mig esbossat en un missatge de fa temps, personalment, m'encanta. Ja veurem si, en la trista realitat en què ens movem, funciona; però la idea és molt bona. Hauria de poder funcionar.

Jo afegiria només un matís, un mera qüestió organitzativa que no alterarà la dinàmica proposada. Potser valdria la pena obrir un altre bloc que es digués alguna cosa així com "Saló de lectures del Pati Virtual" -o variants així: "Biblioteca comentada del P. V.", "Escolis de P. V.", com vulgueu-, a fi de poder tenir els missatges derivats d'aquesta iniciativa més accessibles i que no es perden en el maremàgnum del Pati Virtual Primus. Si la cosa funciona, anirà creixent, però sempre sabrem, si cal tornar a cercar alguna cosa lligada als llibres, que és dins d'aquesta secció i no dins del P. V. originari, cosa que delimita i facilita les possibilitats de cerca. No?

I ara, el més important, per la part que em toca. Ja m'havia parlat Guillem de la seua idea de proposar els Udols d'un llop de paper com a primera lectura. Ara ja és un fet. Pel que fa a mi, ho considero un honor i, sobretot, un plaer. Més encara, perquè el meu paper en tot plegat és de mer missatger-transmissor-pont, que és el que acostumem a fer -amb més o menys sort- els traductors: el que importa és la poesia de Tadeusz Różewicz, per se. El que n'haja quedat en el meu intent -i he fet tot el que he pogut i sabut perquè en quede molt, però… aneu a saber!

Mirant enrere, m'alegra particularment que aquest projecte comence per aquest llibre -podia haver-ho fet també per altres- ja que l'origen de les meues traduccions de Tadeusz Różewicz -i d'altres- està íntimament lligat al Pati. En un moment força complicat i dur per a mi, per diversos motius, vaig arrecerar-me en la traducció com a mitjà de supervivència intel·lectual. I vaig veure que la tribu patiera era receptiva al que anava fent, com abans ho havia estat a altres iniciatives traductiles -pense en les magnífiques versions del grec degudes al Jesús cabezas, àlies el Númida, per exemple. Aquest és el brou de cultiu en què va començar a desenvolupar-se el que ara, molt acrescut i modificat, sota el títol indicat, ha publicat una petita editorial. "Petita", potser, en termes de "mercat", però res més. Algun dia, hauríem de tocar el tema de les editorials alternatives, d'aquelles que mostren i demostren una valentia del tot absent en altres de molt més pes i abast. Els nostres comentaris serien una de les millors propagandes en benefici d'aquests aventurers.

Tot plegat, doncs, l'antologia en qüestió és un petit homenatge, del tot personal, a aquell Pati, al Pati real -a més de ser-ho també, és clar, a l'autor traduït. Però ja parlarem de tot això, si voleu i us sembla bé.

K. ha dit...

No sé com aniran més endavant les coses, però començar aquesta iniciativa amb un comentari com el teu, Exemplator, és un luxe asiàtic. No sé si els altres companys sabran el valor que té, pel que diu i pel que calla, però jo ho sé valorar. I més en la situació embullada en què et trobes ara mateix.
Efectivament, ens vam conèixer parlant de Różewicz, i vaig enganxar-me a la tertúlia amb aquests poemes i amb un article del gran Jesús Cabezas Tanco sobre... el pasdoble València (sic!). No ens poséssim sentimentals, ara. La tertúlia del Patio, Lipska, Różewicz i Milosz, Polònia, oposicions, Madrid, i, per acabar-ho d'adobar, quan pensem ressuscitar el Patio Virtual apareix el teu Różewicz. No podíem començar per altra cosa.
No caldrà que obrim un blog nou, perquè trobar les coses en aquest ja és, en si, extremament fàcil: col·loques un mot clau en el buscador de dalt a l'esquerra i de seguida t'apareixen les anotacions pertinents. Però si se'ns acumula la participació (que bon senyal seria!), no ho hem de descartar. De moment podem anar funcionant així.
Espere que totes les persones que he convidat personalment a aquesta iniciativa, més les que s'hi vulguen apuntar lliurement, aprecien com es mereix el treball alhora ingent i meticulós que conte Udols d'un llop de paper. El millor agraïment al teu treball, i la millor publicitat que podrem fer a l'autor, serà aconseguir-lo, llegir-lo i comentar-lo. May the force be with us...

Enric ha dit...

No voldria semblar massa solemne, perquè açò, al cap i a la fi, ho fem per a divertir-nos, però m´agradaria insistir en la dimensió cívica d´aquesta idea: si unes quantes persones ens reunim de tant en tant per a comentar algunes lectures, això suposa establir un xicotet espai de ressistència cultural a la xarxa, que no és poca cosa. No sé per què, però tinc el presentiment que sí que funcionarà...

Exemplator ha dit...

Tens raó, Enric. El que passa és que la mateixa idea de "resistència" ja ho diu. "Resistir" és difícil. Altrament, no seria "resistir". Els motius de les dificultats poden ser d'allò més divers (normalment no n'hi només un: es tracta d'una constel·lació d'entrebancs). I, a més, crec que es fàcil que cresca entre nosaltres una clara tendència a l'aïllament. A la solitud. Potser parlo mirant-me massa a mi mateix. Crec que som persones que s'agraden de la solitud; però la solitud, en determinades circumstàncies, arriba a esdevenir isolament. Potser no és l'isolament de la torre d'ivori. A la millor és el del búnker (esborrem ara les connotacions "dretitztants" d'aquest mot, sota la influència de termes com "búnker barraqueta", etc.). O el de la barricada. O el del refugi antiatòmic o anti-tsunamis. Tant fa. Però la llavor de la solitud, que tan fructífera pot ser, en determinades circumstàncies pot ser perjudicial... Arribarem a aquest extrem d'entotsolament? No ho sé. Potser sóc menys optimista que tu.

K. ha dit...

Tinc les meues hipòtesis personals sobre com acabarà aquesta iniciativa i sobre com acabaran altres coses, però me les deixe al calaix. Només hi afegiré dues idees:
Primera: que certament es tracta de passar-s'ho bé i de fer una funció social. És clar! Si es tracta de tipificar la resistència, home, un element d'esforç sí que hi ha, però hi ha moltes coses que són alhora un plaer i que impliquen un esforç. Supose que em faig entendre.
Segona: que cal tenir molt clara la diferència entre la solitud (premissa del treball en segons quines circumstàncies) i l'aïllament. Si la societat borreguil en què vivim ha demonitzat la solitud, crec que fóra un retrocés miserable que caiguéssem ara en aquella mitologia tan repugnant de glorificar la solitud (un defecte en què tu, Exemplator, evidentment no caus, ja ho sé, només faltaria!, perquè altrament no estaríem xerrant ací). Una de les coses més odioses i repel·lents de les filosofies "hel·lenístiques" (lato sensu) és aquest mite de la "retirada a la privacitat", de cultiver son propre jardin, etcètera. Que li ho pregunten al Jordúnida, si no! Sense cooperació, sense coordinació, sense un context col·lectiu que contribuïm a configurar, no hi ha cultura que valga. Aquest és l'argument sociològic, que la història mateixa de la biologia confirma punt per punt. N'hi ha un altre de moral, i és que també la solitud té les mans tacades de sang, si es realitza en forma d'aïllament. A cada cosa, donem-li el que li pertoca. I, deixant de banda que l'aïllament és una degradació (per molt que s'emmascare amb pretextos culturalistes), crec que ja ho he dit moltes vegades: l'esforç que implica un "club de lectors" no és major que el que solem esmerçar en correus electrònics; la diferència és que ací seria "en obert", i d'aquí la funció social.
No, jo no sóc "optimista". Però sí que confie al mil per cent en unes quantes persones, i aquestes sou vosaltres. Alguna cosa eixirà d'això, seguríssim.

Exemplator ha dit...

La idea de "diversió" és clara, això per descomptat. I si, amb la nostra diversió, podem ajudar a "sabotejar" certes tendències, tant millor (em fa gràcia el sentit del terme polonès "dywersja", que significa precisament "sabotatge").

Quant al tema de la solitud, tots som conscients, crec jo, de les mil cares que pot tenir, dels seus avantatges i dels possibles "extrems viciosos", segons quins més o menys perillosos. La gradació, entre uns i altres, pot ser molt subtil, evidentment.

K. ha dit...

Completament d'acord. Tot és bo amb mesura (μέσον τε καὶ ἄριστον), i per a cada cosa hi ha el seu moment adequat (καιρός). Això mateix val per a la solitud i per a la companyia. Que serien els punts intermedis entre l'aïllament i el gregarisme. I és que tot ha estat dit i repetit milions de vegades, però com que alguns no en volen fer cas...

Enric ha dit...

M´agrada la distinció entre "soledat" i "aïllament": hom pot estar sol sense sentir-se aïllat, i viceversa. D´altra banda, al "gregarisme" oposaria la "sociabilitat". Ens agrade o no, per a bé o per a mal, som animals socials: la idea de tancar-se en el propi jardí és una utopia. En el meu cas, l´aïllament no ha estat mai una tria, sinó una imposició de les circumstàncies, tot i que m´agrada molt la soledat.

Emili Morant ha dit...

M'ha fallat el meu primer intent de compra on-line però ho tornaré a intentar. Faré el possible per llegir els poemes de Rozewicz: a més, si estan també en versió original, podré temptar la meua dona a que recupere mínimament el seu polonés.

El dia que calga escanejar i distribuir alguna cosa podeu comptar amb les meues habilitats piràtiques. Però intentem no fer-ho amb els llibres que cal que comprem nosaltres perquè ningú més els comprarà.

No he trobat, per exemple, cap versió que poder compartir amb vosaltres del llibre de Lowenthal que proposeu - del mateix autor només n'he trobat un més recent, "The Heritage Crusade and the Spoils of History". Per si us serveix.

Guillem: canvia'm el correu electrònic a la llista (de la "uoc" al "gmail").