dimarts, 27 de juliol de 2010

El més bèstia de "Shoah"

Certament, el monumental film de Claude Lanzmann té molts moments duríssims. Són gairebé nou hores, el tema és terrible, i l'austeritat espartana del plantejament intensifica encara més l'impacte sobre l'espectador. Per això podríem dir que, per exemple, el passatge en què Filip Müller (supervivent del Sonderkommando de Birkenau) s'enfonsa explicant el gasejament dels seus compatriotes txecs és un dels que més ens impressionen. Algú podria retrucar que la intervenció dels supervivents de Corfú, que parlen en italià davant la càmera, és una de les més difícils de suportar. Resulta duríssim, també, de veure com el Dr. Franz Grassler, subordinat directe del governador nazi del gueto de Varsòvia, té la cara dura d'explicar --sense moure ni una pestanya!-- que "l'autogestió del gueto funcionava bé [...] pel que fa a la seua autopreservació". Molts moments de Shoah es fan difícils de suportar, i a hores d'ara les explicacions de Franz Suchomel, soldat a Treblinka, tampoc no impressionen tant. Però si he de triar el moment per a mi més dur de la pel·lícula, indubtablement assenyalaria l'escena en què Shimon Srebnik torna a Chełmno.

Srebnik, llavors, era una criatura. Els alemanys el feien servir de cantant, per la seua veu agradable i afinada. Torna al poble amb motiu del documental de Lanzmann. És diumenge, i a Chełmno comença a eixir la gent de missa. Es crea un rotgle al voltant del bon home. Lanzmann els pregunta si estan contents de tornar a veure'l. "Molt. És un gran plaer". Comencen a remoure els records, en grup. En aquell temps, aquesta mateixa església feia de presó per als jueus del poble, destinats a morir gasejats en camions trucats. Allà cridaven, passaven gana, estaven molt malament. Tenien les maletes a la casa d'enfront. I en les maletes portaven... or. "Els enyoreu?". "Per descomptat. També nosaltres vam plorar". "Per què els va passar allò?" "Perquè eren els més rics! Molts polonesos van ser també exterminats [sic]. Fins i tot capellans". Llavors comença a aflorar el subconscient. Un dels curiosos, un tal Kantarowski, avança i es mostra disposat a explicar el que passà prop de Varsòvia; diu que "li ho va contar un conegut" (ya te vale). Ho transcric:

"Van aplegar els jueus en una plaça. El rabí perguntà a un SS: 'Puc parlar-los?'. L'SS li digué que sí. Llavors el rabí digué que prop de dos mil anys abans els jueus havien condemnat a mort el Crist innocent. I en fer això, cridaren: 'Que la seua sang caiga sobre nosaltres i els nostres fills'. Llavors el rabí els digué: 'Potser ha arribat l'hora d'això, de manera que no fem res, anem, fem el que se'ns diu'".

El tal Kantarowski explica això enmig de la massa i ho diu a la cara d'un dels tres únics supervivents del camp d'extermini de Chełmno. Però l'escena no s'acaba ací. Una iaia, una dona de les que un moment abans deien que estaven contentes de reveure Srebnik, posa cara de mala llet i comença a cridar: "Llavors Pilat es rentà les mans i digué: 'Crist és innocent' [sic], i deixà lliure Barrabàs. Però els jueus cridaren: 'Que la seua sang caiga sobre nosaltres i els nostres fills!' I això és tot; ara ja ho sabeu!".

"I això és tot", diu la iaia, "ara ja ho sabeu!". Srebnik, allà present, es mira tota aquesta situació amb un rostre de tristesa barrejada amb sarcasme amarg i amb fatalisme. Els catòlics polonesos, fins i tot incapaços d'assumir els seus propis enunciats ("em va contar un conegut que..."), amb una facilitat espaterrant deixen que l'empatia i la compassió s'esfumen, desapareixen, i tot repetint el tòpic repugnant del deïcidi justifiquen la industralització de l'assassinat de jueus, l'anihilació de milions de persones, la venjança sagnant del seu "Déu amorós", consumada a través dels alemanys ("això és tot; ara ja ho sabeu!"). Ho reconec, em sembla un dels moments més difícils de suportar de tot el film.

En fi, aquests dies he vist Shoah per quarta vegada (la primera va ser quan era becari orgasmus a Frankfurt, fa ja gairebé vint anys). El motiu, o la carambola de motius, és irrellevant. Però qui no ho haja vist, li falta alguna cosa. M'ha impressionat especialment el fet que era la primera vegada que podia mirar el film sense subtítols, i m'he adonat que les intervencions dels polonesos són d'un castissisme i d'una autenticitat espaterrants, indescriptibles. Només amb aquestes intervencions ja n'hi hauria prou per a entendre com d'inconcebible és l'aberració negacionista. Les narracions dels polonesos semblen ser, de vegades, més reals que la realitat. Això, abans, jo no estava en condicions de captar-ho, per raons lingüístiques; ara m'ha posat la pell de gallina.

Ja sé que aquest no és un tema estival, de vacances. Però, vaja, al cap i a la fi jo no tinc vacances, i no crec que li haja de demanar disculpes a ningú per escriure sobre el que em ve al pap. Punt final.

2 comentaris:

Moriarty ha dit...

Jo vaig conéixer "Shoah" gràcies al professor Josep Corbí, que ens va fer veure uns fragments en les pràctiques de la seua assignatura de Problemes de la filosofia de la ment. Cinc anys després, és rar el dia en que no pense en aquelles imatges, en aquells testimonis, i en els comentaris de Corbí.
Encara no he trobat forces per a veure-la sencera.

K. ha dit...

Pepo Corbí, de totes les persones que jo conec, és una de les que millor sap reflexionar sobre els temes que planteja aquest film (i d'altres, i diversos llibres). El fet que no hages pogut acabar de veure-la és un senyal de sensibilitat moral (tot i que la inversa d'aquesta afirmació no és certa, per descomptat). Reconec que la primera vegada que la vaig veure va ser com una entrada dolorosa i hipnòtica a la majoria d'edat moral.
Gràcies per intervenir, Moriarty.