dissabte, 6 d’agost de 2016

Repetició i sentit

La primera vegada que vaig llegir El País Valenciano de Fuster em va resultar curiós aquest passatge: «El viajero se arriesga a ser cruel en su admiración. Recuerdo que, una de las veces que estuve en Catí, una vecina contestó con malhumor a las alabanzas que un amigo hizo de su caserón inhóspito: “Si vostè hagués de fer-se una casa, no se la faria aixina...”» La senyora, evidentment, es queixava de les incomoditats quotidianes de viure en un edifici com aquell. Però també insinuava, potser sense saber-ho, una altra cosa: la bellesa deixa de ser-ho no sols per les prosaiques inconveniències pràctiques, sinó també per la nostra familiaritat diària amb ella. I això desbarata l’aura que porta associada de manera intrínseca.

Segons una certa llegenda, la gent que viu a prop de les cascades del Niàgara ha arribat al punt de no sentir-ne el soroll. Siga el que siga aquest no sentir, assenyala un fet ben conegut de la vida diària: quan les coses formen part del teu entorn de manera permanent, a la fi deixes de percebre’n la unicitat, perden sentit fort i es converteixen en pressupòsit. La repetició constant sembla ser la clau d’aquest fenomen. Hi ha un cert consens que tot allò que esdevé quotidià, pel fet de deixar de ser especial, s’acompanya d’una certa sensació de pèrdua i de frustració. En el capítol 8 de La immortalitat, Kundera parla d’Agnès, un personatge que per poder aguantar la Desena simfonia de Mahler com a música d’acompanyament durant el funeral de son pare desactiva aquella música escoltant-la moltes vegades. «[...] quan escoltava el disc per tretzena vegada, no se sentia més commoguda que si escoltés l’himne nacional del Paraguai», diu el novel·lista, amb tota la mala llet. És com si la repetició creara els anticossos contra la sensibilitat, com si li posara anestèsia local.

Això em recorda l’hostilitat amb què Sergiu Celibidache, el grandíssim director d’orquestra romanès, es mirava les repeticions en les partitures. Una simfonia de l’època clàssica, per exemple, sol tenir una repetició després de l’exposició del primer moviment (i en altres punts de l’estructura també). Celibidache se les saltava totes, com molts dels seus col·legues. Però ell, un dels músics més intel·lectuals del segle XX, havia d’explicar-ho, i ho feia de dues maneres, la boutade i el raonament filosòfic. En pla provocador, deia més o menys que «després de l’exposició l’oient ja coneix suficientment els temes, no cal que li’ls repetim»; quan es posava seriós, deia que les repeticions no tenien sentit perquè «només puc experimentar una vegada l’oposició [de temes?], la segona vegada ja és tot conegut». Repetir seria trencar aquesta sorpresa inicial, i res del que es repetira no tindria cap funció ja. El que es diu i es fa és únic, irrepetible, com allò del riu d’Heràclit.

Potser sí que és cert que l’hàbit (és a dir: la repetició, la quotidianitat) esmussa les coses i fa que siguen com en aquella imatge de les monedes que van perdent l’efígie a mesura que són objecte d’ús repetit. Aquesta metàfora —que Harald Weinrich va estudiar en Münze und Wort i que Nietzsche va emprar de manera inoblidable en un bellíssim text juvenil— resumeix millor que cap altra la nostra relació amb l’habitual. Tal com deia l’autor de L’anticrist, «[...] les veritats són il·lusions de les quals hom ha oblidat que ho són, metàfores que han esdevingut desgastades i sense força sensible, monedes que han perdut la imatge i que ara ja no considerem com a monedes sinó com a metall» (trad. de Joan B. Llinares). Les veritats són això, i les experiències també. O no?

El meu amic V. C., que durant un any va viure a Segòvia i veia l’aqüeducte tots els dies, mai no el va convertir en una imatge rutinària i plana. Sempre el va impressionar, i encara ara en parla amb entusiasme. Jo mateix vaig viure cinc anys a Cracòvia, i sempre em va semblar igual de bella, fins i tot quan l’odiava. No vaig desproveir-la de la possibilitat de fascinar-me. Potser la desfascinació de la repetició depenga directament de la manera com ens hi enfrontem. Això no deixa de ser curiós, perquè un dels trets essencials del ritual cíclic consisteix precisament a repetir unes accions que, precisament per la repetició mateixa a intervals preestablerts, donen sentit al fluid del temps. Ja ho explicava Eliade ben clarament, crec que en El mite de l’etern retorn. Però els cicles fan intel·ligible el fluir del temps, no pas les accions cícliques mateixes. Qui celebra els aniversaris (del que siga: natalicis o fets dignes de memòria) col·loca fites en el transcurs del temps, però les celebracions mateixes poden convertir-se en rutina cega —i tot sovint ho fan.

La repetició, l’hàbit, la rutina i les nocions que se’n deriven són essencialment ambigües. Quan blasmem la rutina, oblidem que en moltes teràpies de resiliència psicològica s’empra la rutina com a element d’estructuració del temps. I, d’altra banda, quants exemples podríem aportar que desmenteixen el que explica Kundera en La immortalitat? Hi ha obres d’art que he consumit centenars de vegades, potser més, i em continuen fent vibrar com la primera vegada, en ocasions fins i tot més. Potser tot depèn de la persona i de l’objecte de l’hàbit. Si la repetició deixa sense càrrega emocional alguna cosa potser és perquè, en si, a partir d’algun moment aquesta cosa estava condemnada a deixar de tenir res a dir-nos. Si això fóra cert, significaria que el potencial de sentit de cada cosa varia segons del que es tracte i segons com siguem nosaltres mateixos. Allò que ha deixat d’entusiasmar-nos, en realitat, ja hauria exhaurit la seua capacitat d’entusiasmar-nos, com si fóra una bateria que ja no produeix corrent ni en pot produir més (i, en això, la nostra capacitat d’autoengany és quasi il·limitada). En canvi, sembla que hi ha coses que, per elles mateixes i per la nostra relació amb elles, diríem que estan destinades a perdurar quasi intactes malgrat la repetició. Qui no ha sentit un entusiasme passatger per un determinat tipus de música que, després d’un cert temps, ha abandonat per tediosa i ha tornat a la que realment necessitava? A més, nosaltres mateixos, subjectes, som éssers capritxosos i volubles que canviem —i tenim dret a canviar— els nostres afectes i les nostres inclinacions a mesura que acumulem experiències noves. Si un ritual quotidià immemorial t’avorreix de sobte, no t’ho pensaràs més i el canviaràs per un altre. Aquell ha perdut el sentit per a tu. I és que el sentit circula en un món darwinià: allò que té més sentit, o més potencial de sentit, desplaça el que en té menys o l’ha perdut. El que és més significatiu devora, o destrueix, el que ha perdut el seu potencial. Quan tenia quinze anys vaig descobrir la Novena simfonia de Mahler, i de sobte m’hi va lligar una relació d’amour fou que va desplaçar altres obres a segon o tercer pla, i així ha sigut fins ara mateix, després d’haver-la escoltat potser milers de vegades, com si la seua capacitat de seduir-me i de dir-me coses rellevants fóra pràcticament infinita.

Com en tot, el millor és no simplificar i analitzar cada cas en tots els seus matisos. La relació entre la repetició (l’hàbit, la rutina) i el sentit no és unívoca ni va sempre a parar al mateix lloc. Perquè hi ha l’objecte de repetició, però també la persona que l’experimenta i la relació que es manté entre ambdós pols. I sí, és cert que la repetició tendeix a buidar de sentit i a matar l’aura, però no és un fenomen tan mecànic com solen presentar-nos-el l’estereotip i la saviesa popular.

dijous, 9 de juny de 2016

El mandarí, i altres coses

Per raons biogràfiques que no fan al cas, anys enrere vaig assabentar-me de l’existència d’O mandarim, una novel·la breu d’Eça de Queirós (1880). En aquell llibret, un gris funcionari del govern descobreix la llegenda segons la qual un breu toc de campana a una determinada hora mataria un mandarí a la Xina i convertiria l’assassí en hereu de la seua fortuna. L’obreta, a partir d’un pressupòsit fantàstic, presenta un plantejament moral que després desenvolupa com pot fins que deriva en una defensa sincera però ingènua de determinats valors com ara l’honestedat i allò que els psicòlegs anomenen la gratificació diferida. Eça de Queirós, en realitat, reprenia un motiu que apareixia en Le Père Goriot (1834), una de les peces de La Comédie humaine de Balzac (1829-1850). Allà, l’estudiant Eugène de Rastignac li diu al seu amic Bianchon: «Has llegit Rousseau? [...] Et recordes d’aquell passatge en què demana al lector què faria si poguuera fer-se ric matant un vell mandarí a la Xina amb la seua mera voluntat, sense moure’s de París?». Però el lector de Balzac perdria el temps si cercara aquesta frase entre les obres de Rousseau. En realitat, Balzac el que feia era dissimular hàbilment que la seua font era Chateaubriand, en Génie du cristianisme (1802): «“Oh, consciència! Que potser no deus ser un fantasma de la imaginació, o la por del càstig dels homes?”, em demane a mi mateix. Em pregunte: “Si amb un mer desig pogueres matar un home a la Xina i heretar-ne la fortuna a Europa, amb la convicció sobrenatural que hom no en sabria mai res, acceptaries de formar aquest desig”». Els detectius de la literatura han establert que, en realitat, Chateaubriand el que havia fet era donar-li la volta a un passatge de Diderot en un context en què es tractava sobre la relativitat del remordiment. En l’Entretien d’un père avec ses enfants (1773), un barreter mostra remordiments pel fet d’haver-se apropiat de l’herència que la seua muller havia deixat a uns parents; la majoria dels interlocutors pensen que aquesta part de l’herència li pertoca al marit, que es va arruïnar tenint cura de la muller malalta, però el barreter es proposa de fugir a Ginebra. «Vages on vages trobaràs la teua consciència», li diuen. I llavors apareix la reflexió: «[...] L’assassí transportat a la riba de la Xina es troba massa llun per a percebre el cadàver que ha deixat dessagnant-se vora el Sena. El remordiment potser naix menys de l’horror de si mateix que de la por als altres, menys de la vergonya per l’acció que de la desaprovació i del càstig que se’n seguiria si arribara el cas que la descobriren [...]». Vaig recordar vagament aquesta petita genealogia del motiu de la mort a distància del mandarí en veure The Box (2009), una pel·lícula de «ciència-ficció» (o més aviat de fantasia) de Richard Kelly basada en l’estupenda narració de Richard Matheson «Button, Button» (1970). Matheson, a més, introdueix el problema que reprendrà el Barbablava de Béla Balázs (però millor no ho acabe d’explicar per no fer spoiler). La pel·lícula ho presenta en forma de dilema: matar un desconegut a distància a canvi de molts diners, o deixar-ho córrer i continuar patint estretors? El que ve després de la resolució pràctica d’aquest dilema cau dins del sac de les fantasies esbojarrades, tot i que confesse que em va resultar entretingut. Siga com siga, la idea de fons reprodueix exactament el mateix problema que Chateaubriand s’havia empescat sobre la base d’una idea de Diderot. Bé.

La història del mandarí, en totes les seues formes, toca un tema de reflexió moral que em sembla importantíssim: la distància com a factor de neutralització dels impulsos morals. La distància física —la que separa el mandarí hipotètic de l’occidental— i la distància metafòrica, perquè al capdavall la víctima de la qual ens sentim deslligats pot ser el veí del costat o un habitant de Nova Zelanda. El que ens fa indiferents a la vida i la mort d’algú que no coneixem ni veurem mai és, precisament, la distància. Això significa que la solidaritat real només té com a destinataris reals els qui ens resulten pròxims, els qui coneixem: els nostres. La idea va implícita en la narració, i amera moltes de les nostres reaccions morals. Es pot comprovar a cada pas, i resulta pertorbador pensar que, efectivament, és així. Perquè, al capdavall, el dilema dels protagonistes d’aquesta història, en totes les seues variants, només pren sentit sobre la base d’aquest pressupòsit.

De fet, això ens ajuda a entendre algunes coses. Fa uns anys, quan els americans van començar a bombardejar amb drones països com Afganistan, una part de l’opinió pública va reaccionar intuïtivament a la contra, i amb raó. Llàstima que l’argumentació no fóra gens transparent. Resultava repugnant, d’una manera molt fosca i poc articulada, que un senyor amb una palanqueta i unes quantes pantalles poguera matar grups sencers de persones des de la còmoda seguretat d’una oficina en una base militar de Carolina del Nord. El calfred mental que allò produïa devia ser semblant al que havien generat, segles abans, les armes de foc entre els soldats. Diuen que hi hagué una època en què aquella modalitat de la mort a distància es considerava impròpia de cavallers, covarda i menyspreable. Si el cara a cara obliga a posar en pràctica les virtuts pròpies dels valents, la llunyania implica una manera d’amagar-se que s’avé malament amb l’enteresa de qui arrisca la vida per arrabassar-li la vida a l’altre (al marge del judici que meresca l'acte de matar, naturalment).


En certa manera, és el mateix problema que es planteja durant l’exercici del poder. Els polítics que viuen en la bombolla de vidre de les seues martingales, i que redueixen el seu contacte amb la realitat als seus contactes per interessos, a la fi perden de vista la vida real i les conseqüències de les seues decisions. David Owen, un antic assessor de Tony Blair, ho va estudiar en el seu assaig In Sickness and in Power, i el que ell anomenava «síndrome de hybris» recull totes les perversions a què dóna lloc la distància entre les decisions i els resultats de les decisions. Si la vista, segons alguns autors, és el sentit privilegiat en la cultura occidental, la proximitat sembla ser el factor més important en l’acció moral. I és que la distància implica sempre, com en la paràbola del mandarí, una mena d’anestèsia moral. La invisibilitat de la víctima sembla deixar netes les mans del botxí. El contacte, visual o no, crea una implicació que obliga a avaluar la nostra relació amb les conseqüències dels actes. Ojos que no ven, indiferència que pots explotar en benefici propi. L’única manera de superar imaginàriament la distància, a efectes morals, és l’empatia, el fet d’imaginar-se en el lloc de l’altre. Per això potser tenia raó Horkheimer quan deia, en una entrevista que vaig veure fa anys, que l’empatia no és una virtut sinó un requisit bàsic de la vida civilitzada.

dissabte, 26 de setembre de 2015

Petita celebració (i 7)

Avui fa quinze anys, a aquestes hores, vaig nàixer per segona vegada. Vaig aterrar a l'aeroport de Cracòvia, llavors molt més petit que avui dia, i més solitari, sobretot un vespre de dimarts. Allà m'esperaven la meva directora, la lemberguesa Teresa Eminowicz (quantes vegades ha aparegut Lviv en la meva vida?) i un barbut esquifit que semblava Valle-Inclán, el meu col·lega Artur Gromczakiewicz. Ara tots dos són una ombra: ella va perdre el cap, i ell es va morir de càncer. Només jo puc recordar ja aquella imatge, i la catedràtica apropant-se a mi i dient, en el seu to de senyoreta Rottenmeyer: "Nos hemos reconocido metafísicamente".

Fa quinze anys que en van començar cinc de molt intensos, plens de desastres i sofriments, però plens també de vida i d'interès. Per primera vegada en la meva vida, passaven coses. Vaig conèixer gent que em va marcar per a tota la meva vida; vaig viure amb E., amb qui vaig aprendre coses que no puc explicar ací; vaig conèixer S., una de les persones més importants en la meva vida; em vaig enamorar de M., la persona amb qui vaig viure els millors temps d'aquesta miserable existència; vaig assolir una segona natura amb el polonès; em vaig doctorar; i mil coses més.

Avui recordo, amb emoció i amb amargor alhora, la ciutat que vaig descobrir fa quinze anys, la ciutat que vaig matar cinc anys més tard, la ciutat que vaig reconquerir el 2006. I avui recordo, amb llàgrimes als ulls, totes les persones que per a bé o per a mal em van lligar a aquella ciutat de què no he pogut mai separar-me, de la qual no em separaré mai. El dia que hi vaig aterrar, el dia en què començava la meva vida adulta. I la recordo, per descomptat, amb uns versos de Czesław Miłosz, ja que no podia ser altrament.




MAI DE TU, CIUTAT


Mai de tu, ciutat, no he pogut marxar.
La milla era llarga, però em féu retrocedir com fitxa d'escacs.
Fugia per un món que girava cada cop més de pressa
I sempre hi he estat amb llibres dins la bossa de lli,
Embadalit amb els turons marrons darrere de les torres de Sant Jaume
On es belluga un cavall petit i un home petitó rere l'arada,
Que òbviament no viuen de fa temps.
És vera, ningú no va entendre la societat ni la ciutat,
Els cines Lux i Helios, cartells de Halpern i Segal,
El bulevar a Świętojerska anomenada Mickiewicza.
Ningú no ho va entendre. Ningú no hi reeixí.
Però quan la vida s'esgota en una esperança
--que un dia només hi hagi nitidesa i transparència--
Això, molt sovint, vol dir dolor.


Czesław Miłosz, dins Gucio zaczarowany ['En Gucio encantat'], 1965
Trad. Guillem Calaforra




NIGDY OD CIEBIE, MIASTO


Nigdy od ciebie, miasto, nie mogłem odjechać
Długa była mila, ale cofało mnie jak figurę w szachach.
Uciekałem po ziemi obracającej się coraz prędzej
A zawsze byłem tam z książkami w płóciennej torbie,
Gapiąc się na brązowe pagórki za wieżami Świętego Jakuba
Gdzie rusza się drobny koń i drobny człowiek za pługiem,
Najoczywiściej od dawna nieżywi.
Tak to prawda, nikt nie pojął społeczeństwa ni miasta,
Kin Lux i Helios, szyldów Halperna i Segala,
Deptaku na Świętojerskiej nazwanej Mickiewicza.
Nie, nikt nie pojął. Nikomu się nie udało.
Ale kiedy życie się strawi na jednej nadziei:
Że w jakiś dzień już tylko ostrość i przezroczystość,
To, bardzo często, żal.

divendres, 25 de setembre de 2015

Petita celebració (6)

Seria hipòcrita si volgués fes creure que tota la motivació per a fugir a Cracòvia era literària, oh, cultural, humanística. Però també era literària, en un percentatge molt respectable. La segona meitat dels anys noranta vaig descobrir La ment captiva, el gran assaig de Czesław Miłosz, que em va apassionar tant que vaig concebre la idea d'aprendre polonès per traduir-lo. A principis de 2000 o finals de 1999 vaig entrar en la moribunda tertúlia del Patio, on Josep Antoni Ysern ens portava poemes de Miłosz, de Różewicz, de Lipska, de Szymborska, en traduccions pròpies que estudiàvem i debatíem paraula per paraula. Tot plegat em va excitar cada vegada més la curiositat i l'interès. I la paradoxa és que el primer any d'estar a Cracòvia vaig arribar a la conclusió que allò em superava, i que mai no aprendria aquell idioma.

Amb el pas del temps tot es degrada i es dissol, però el 2005, quan vaig abandonar la ciutat, per a mi el polonès era com una segona pell. Mai no he deixat de tenir aquesta sensació, per bé que he treballat amb moltes altres llengües. Sentir uns polonesos pels carrers de València em posava de sobte feliç i nostàlgic, i tornar allà i parlar amb qui fos, del que fos, em retornava i em retorna una part de mi que sempre és allà, esperant-me. Durant un temps vaig mantenir un blog bilingüe, amb entrades en alemany i en polonès. Finalment, fa un parell d'anys vaig escriure un assaig filosòfic en polonès i el vaig publicar a Lublin. Són coses que molts no entenen ni entendran, però em fa igual.




LLENGUA MATERNA


"Siguem un llamp, més aviat que no un tro,
Vet que retumba i renilla el cavall de l'estepa;
Amunt els fets!...
                            -- i els mots? i les idees?
                                                                   -- després!...
L'enemic ja ha profanat fins l'idioma dels pares --"
Cridava l'energumen al Poeta
I colpejant l'escut, fins fer-li bonys.
Digué el Poeta: .....................
......................... La Llengua no es defensa amb espasa ni escut

Sinó amb grans obres!


Cyprian Kamil Norwid (1863-1865).
Trad. Guillem Calaforra




JĘZYK OJCZYSTY

„Gromem bądźmy pierw niźli grzmotem,
Oto tętnią i rżą konie stepowe;
Górą czyny!...
                        - a słowa? a myśli? ...
                                                - potem!...
Wróg pokalał już i Ojców mowę –”
Energumen tak krzyczał do Lirnika
I uderzał w tarcz, aż się wygięła.
Lirnik na to: . . . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . „Nie miecz, nie tarcz - bronią Języka


Lecz - arcydzieła!” -

dijous, 24 de setembre de 2015

Petita celebració (5)

Viure a Miechowity 3/28 podia ser moltes coses, però no era precisament una experiència idíl·lica. I tanmateix tenia uns arbres enormes enfront mateix de casa, i des de la finestra (l'única que hi ha) es veien i se sentien una munió d'ocells que jo desconeixia fins llavors. I això em va excitar la curiositat de manera molt intensa. La gent se sorprèn quan li dic que, de molts volàtils, en vaig aprendre el nom abans en polonès que en català o en castellà, i es pensen que és una xuleria pedant meva. Doncs no, gràcies a Świat Ptaków (la traducció polonesa del llibre de Michael Wright, The World of Birds) vaig descobrir que allò em fascinava.

També allí vaig descobrir, per primera vegada en la vida, el significat ple de la paraula primavera. En poques setmanes, gairebé en cosa de dies, els Planty (un dels llocs més importants en la meva vida) esclataven en una furiosa competició de matisos de verd. Abril, si no es posava plujós i antipàtic, solia ser un mes bonic. I maig, oh, quins records gloriosos del mes de maig, quan gairebé tot em semblava bell... fins i tot el monstre terrorífic de Paderevianum...

Sí, allà vaig aprendre unes quantes coses importants.




UNA NIT DE MAIG

Damunt meu, el cel estelat...
Kant


Vaig riure fort
una nit de maig
quan el rossinyol pifià.
Tot va callar
en la natura.
El picot no va traure
ja el bec de l'escorça,
els ocells feien l'amor callats
com els peixos.
L'animal avergonyit
s'amagà en si mateix.
Arreu del bosc
només un mosquit
caigué d'un roure
i espantà
una serp immòbil.
De sobte
el rossinyol amb el bec
trobà el solc correcte
del disc,
la natura
de nou va abandonar
la construcció de Babel,
vaig sentir en mi
la pell de l'animal més savi.
M'alcí on el bosc s'aclaria,
a sota meu, un humus de formigues.
Damunt meu, el cel estelat
de Kant.


Stanisław Jerzy Lec, dins List gończy ['Ordre de crida i cerca'], 1963
Trad. Guillem Calaforra



W NOC MAJOWĄ

”Nade mną niebo gwiaździste...”
Kant


Zaśmiałem się głośno
w noc majową,
gdy słowik sfałszował.
Wszystko zamilkło
w naturze.
Dzięcioł dzioba
już nie wyjął z kory,
ptaki kochały się niemo
jak ryby.
Zwierz ze wstydu
schował się w sobie.
W całym lesie
tylko jeden komar
z dębu spadł
płosząc
zastygłego węża.
Wtem
słowik dzióbkiem trafił
we właściwy rowek
płyty,
przyroda
znów porzuciła
budowę Wieży Babel,
poczułem na sobie
skórę najmądrzejszego ze zwierząt.
Stałem, gdzie rzedniał las,
pode mną czarnoziem mrówek.
Nade mną niebo gwiaździste
Kanta.

dimecres, 23 de setembre de 2015

Petita celebració (4)

Si suposem que "emigrant" és qui es trasllada a un altre país, hi viu i hi treballa durant un període més o menys llarg, jo vaig ser emigrant. Una emigració amb què sortia perdent en diners i cotització, sí, i a un país on no tenia més llibertats civils que al lloc de sortida; però una emigració, al capdavall. El problema és quan, en un determinat moment, es produeix una certa transformació i deixes de tenir algunes coses clares. "L'estranger" té un sentit molt clar quan només has fet el turista per la vida. Però de sobte, alguns anys després de residir en un lloc, t'adones que el coneixes i l'estimes més que la teva ciutat d'origen. Descobreixes que, contra el teu propi pronòstic, un dia parles l'idioma d'adopció amb una certa fluïdesa, i fins i tot passes la prova definitiva de la integració lingüística: ja ets capaç de mantenir una bronca domèstica en el teu nou idioma. I llavors ja no saps fins a quin punt allò és una ciutat estrangera. Ja no ets un turista, ni algú aliè a la ciutat, i tampoc no ets un indígena, no saps què collons ets i has descobert que en la teva identitat s'ha encastat un ingredient nou i irrenunciable, un ingredient que és tot allò: paisatge, idioma, costums, fins i tot maneres de reaccionar. De sobte t'adones que, efectivament, ets una altra persona. Però no li ho pots contar a ningú, perquè no ho entenen o no els sembla interessant. Només els iniciats t'entenen.




CANÇÓ DE L'EMIGRANT


Venim al món a ciutats estrangeres
"pàtria" en diem, però en poc temps podrem
ben bé admirar-ne els murs i les torrasses.
Anem de l'est cap a Occident, i enfront
nostre rodola un cèrcol gran de sol
ardent, enfront seu, lleuger com al circ
salta un lleó domat. A tals ciutats
mirem les obres d'art dels mestres antics
i no ens sorprèn reconèixer el propi
rostre en els quadres vells. Vam existir
ja abans, i inclús patiments coneguérem,
sols ens faltaven mots. En una església
ortodoxa a París els últims russos
canuts i blancs preguen a Déu, que és
segles més jove que ells, i que com ells
és vulnerable. A ciutats estrangeres
ens hi quedem, com uns arbres, com roques.


Adam Zagajewski, dins Jechać do Lwowa ['Anar a Lviv'], 1985.
Trad. Guillem Calaforra




PIOSENKA EMIGRANTA


W obcych miastach przychodzimy na świat
nazywamy je ojczyzną, lecz niedługo
wolno nam podziwiać ich mury i wieże.
Ze wschodu na zachód idziemy a przed
nami toczy się wielka obręcz płonącego
słońca, przez którą lekko jak w cyrku
przeskakuje oswojony lew. W obcych miastach
ogladamy dzieła dawnych mistrzów
i bez dziwienia rozpoznajemy własne
twarze na starych obrazach. Istnieliśmy
już wcześniej i nawet znaliśmy cierpienie, 
tylko brakowało nam słów. W cerkwi
prawosławnej w Paryżu ostatni biali
siwi Rosjanie modlą się do Boga, który
jest młodszy od nich o stulecia i tak samo
bezradny jak oni. W obcych miastach
pozostaniemy, jak drzewa, jak kamienie.

dimarts, 22 de setembre de 2015

Petita celebració (3)

Durant un cert temps, vaig cometre l'abús verbal d'anomenar "exili" la meva dislocació polonesa. Un amic em va fer veure que potser com a llicència retòrica podia tenir una gràcia, però que era un abús de llenguatge que no em parava bé. I li vaig donar la raó. Mai més no em vaig aplicar aquest substantiu, almenys no en públic. Tanmateix, sempre m'ha fet l'efecte que en aquella necessitat de fugir que m'havia empès a saltar 2.600 km, en aquella temeritat d'aterrar a la brava en un país la llengua del qual ignorava, hi havia un element de tragèdia dissimulat sota les aparences, un desastre íntim, una apocalipsi dins una tassa de te. Per això la imatge de Mickiewicz fugint d'una pàtria menyspreadora sempre m'ha suscitat una enorme simpatia. Els versos finals expressen una tristesa i una soledat d'una intensitat esfereïdora.

Akkerman, per cert, és el nom antic de Bílhorod-Dnistrovski (ucraïnès: Бі́лгород-Дністро́вський), al sud-oest d'Odessa.




LES ESTEPES D'AKKERMAN


D'un oceà de pols vaig penetrar la immensitat,
El carro s'immergeix en la verdor i s'obre pas com un llagut;
Entre ones de prats, entre un mar de flors,
Ara esquivem els herbassars com illots coral·lins.

Ja se'ns fa fosc, no veig turons ni tampoc el camí;
Aixeco els ulls, busco pel cel estels que guien naus;
I brilla un núvol allà lluny? Surt l'alba per allà?
No: el Dnièper brilla, i el que ha sortit són els llums d'Akkerman.

Pareu! Oh, quin silenci... Sento com passen,
Lentes, les grues, no ho percebria la vista d'un falcó;
Sento per on es bellugueja la papallona a l'herba,

Noto la serp tocant la brossa amb aquell pit lliscós.
Quina quietud!... Paro l'orella, per mirar de sentir
La veu del meu terrer natal... Marxem, ningú no ens crida.



Adam Mickiewicz, Sonety krymskie ['Sonets de Crimea'], I (1826).
Trad. Guillem Calaforra



STEPY AKERMAŃSKIE

Wpłynąłem na suchego przestwór oceanu;
Wóz nurza się w zieloność i jak łódka brodzi:
Śród fali łąk szumiących, śród kwiatów powodzi,
Omijam koralowe ostrowy burzanu.

Już mrok zapada, nigdzie drogi ni kurhanu;
Patrzę w niebo, gwiazd szukam, przewodniczek łodzi;
Tam z dala błyszczy obłok - tam jutrzenka wschodzi;
To błyszczy Dniestr, to weszła lampa Akermanu.

Stójmy!... Jak cicho!... Słyszę ciągnące żurawie,
Których by nie dościgły źrenice sokoła;
Słyszę, kędy się motyl kołysa na trawie,

Kędy wąż śliską piersią dotyka się zioła...
W takiej ciszy, tak ucho natężam ciekawie,
Że słyszałbym głos z Litwy... Jedźmy, nikt nie woła.