Notes d'ecologia de la ment (8)

La ment captiva (una tipologia)


1. El fanàtic
Aquest és un dels clàssics, naturalment. El fanàtic recita un credo de manera compulsiva, té una col·lecció molt limitada de claus que pretesament ho expliquen tot i les empra de manera gairebé mecànica, però amb un ingredient de seguretat i d'entusiasme, de fogositat, que altres perfils no tenen. Posat que siga cert que les persones no empren la ideologia sinó que la ideologia les empra a elles, el fanàtic és l'exemple més reeixit d'aquesta relació instrumental. És incapaç de concebre cap realització dels seus ideals que no siga completa i ortodoxa, ni cap relació amb els ideals que no siga el de la submissió i el sacrifici. Viu en un estat d'excitació ideològica permanent.

2. El dogmàtic
Es caracteritza no tant per la fogositat com per la seguretat i la rigidesa de la seua relació amb les idees. El dogmàtic, més que un credo té un decàleg, i desconeix la possibilitat de dubtar-ne la racionalitat. No necessàriament té explicacions per a tot, perquè no tot li interessa, però sí que sap sotmetre's a autoritats a les quals atorga el coneixement sobre tot. Té la tendència a interpretar-ho tot de manera literal, i per això és qui més inclinat està a confondre les metàfores amb les realitats: si el llenguatge de la seua secta diu retòricament que el que fan els altres és un crim, el dogmàtic està disposat a jutjar-los com a criminals, sense adonar-se que és un ús "polèmic" del llenguatge. També és un dels tipus clàssics.

3. El creient compulsiu
Fill d'una inseguretat patològica, el creient compulsiu (i la seua variant fossilitzada, l'il·luminat) necessita un conjunt de dogmes amb què convertir-se en un fanàtic. Al contrari que el dogmàtic, no es deixa seduir sinó que busca activament la creença; al contrari que el fanàtic, el seu entusiasme no és cec i mecànic sinó autopropulsat i amb intencions vagament "racionals". El creient compulsiu no pot concebre la vida fora de la compulsivitat de la seua fe, perquè valora sobretot la catarsi de "saber que entén" i de sentir-se acompanyat de l'escalforeta ideològica del grup. Alguns dels que descrivia Czesław Miłosz encaixen amb aquest grup i amb l'ús de la "píndola de Murti-Bing".

4. El F. de la gran P. (fill de la gran perfecció)
Està convençut que el que ell pensa és correcte no perquè coincidesca amb la realitat, sinó senzillament perquè ho pensa ell. Moltes de les seues idees i pensades no tenen per què respondre a un esquema ideològic concret, poden ser perfectament improvisades. Però el que compta no és la coherència o l'adequació de les idees, sinó la procedència. És el més freqüent manipulador de l'argument ad hominem, per raons òbvies. El seu menyspreu dels altres té a veure no amb la ignorància real que els acompanya, sinó amb el fet que no són ell. És el tipus ideal de qui no s'equivoca mai, perquè és absolutament perfecte. En aquest aspecte és tan rígid com el dogmàtic, però té una seguretat que no procedeix de la doctrina.

5. L'home de partit
Té idees sobre el que el partit considera que cal tenir idees, i calla sobre la resta. Segueix el que diu el partit (o l'església, o la colla) no per dogmatisme ni per fanatisme, sinó per sacrifficius intellectui. Delega tota racionalitat en el que diu el partit, i si el partit no diu res, ell tampoc. Està disposat a defensar a peu i a cavall el que siga, sempre que forme part de la doctrina oficial del partit. Menysprea el pensament independent sempre que siga independent del partit, perquè tot qüestionament del partit és un qüestionament personal d'ell.

6. El cretí
Gran part de la gent encaixa amb aquest perfil. Com que no els han fet funcionar mai el cervell (cosa que no implica la impossibilitat de posar-lo en funcionament), viuen en una permanent fantasmagoria feta de relacions inconsistents entre idees, eslògans, noms propis, rumors i respostes estereotipades. El cretí pensa més a base de gestos (de gestos físics) que no pas a base d'idees. El cretí sol ignorar-ho gairebé tot, però té més opinions que ignorància. La versió frenètica del cretí, l'energumen, abunda en algunes cultures com la nostra, i es diferencia pels mals modos amb què fa de cretí. No és que tinguen el cap buit, que seria un judici quasi racista, sinó que els han acostumat a tenir-lo en un etern stand-by pràcticament incurable.

7. El lloro
No té ni la passió del fanàtic ni l'aplom del dogmàtic, ni tan sols la compulsivitat del creient. Es podria considerar una varietat de cretí caracteritzada per la transmissió intacta, acrítica i somnàmbula, del que ha sentit dir (o ha llegit) en els seus abeuradors ideològics habituals. No és tan caòtic com el cretí, perquè no té en el cap una caldera bullent d'ingredients diversos, sinó que repeteix el que trau d'unes poques fonts habituals. Si se li cegaven aquestes fonts en cercaria unes altres, sempre amb el mateix esperit: repetir.

8. El manipulador intel·ligent
Aquest tipus té un peu en el món de la creença i un altre en el de l'engany. D'alguna manera, ha arribat a una sèrie de dogmes que utilitza amb gran habilitat i, alhora, amb un distanciament profilàctic. Es creu una part de les coses que diu, però és el contrari del creient compulsiu, perquè utilitza una part de les coses que diu que pensa com a instruments per manipular els altres. És hàbil en la dialèctica i sap quan el que diu és positivament fals, però ho maneja amb molta traça per manipular els fanàtics i els dogmàtics, entre altres.

9. Mefistòfil (ich bin der Geist, der stets verneint)
Incapaç de donar la raó a ningú, perquè ho viuria com una forma d'humiliació, el Mefistòfil segueix el principi del seu homònim goethià: sóc l'esperit que sempre nega. Si el seu interlocutor diu blanc, ell necessita demostrar que negre; si l'altre diu que negre, ell li oposarà que blanc; si hi ha una discussió entre partidaris de blanc i partidaris de negre, ell pretendrà que vermell. És el tipus irritant que no sap coincidir amb ningú perquè, patològicament, tothom ha de coincidir amb ell, perquè així es converteix en el centre. Clar que, perquè això passe, ell ha de ser el primer a parlar. No té idees pròpies concretes, sinó que és un camaleó amb intenció d'esdevenir aquell a qui tothom diu que sí.

10. El Narcís de l'engany
Narcís comença emmarcat dins el tipus del manipulador intel·ligent, i sap que està enganyant el personal. Però interpreta tan bé el seu personatge, i té tanta autoestima, que a partir d'un cert moment es creu la seua pròpia farsa i n'esdevé captiu. Es podria considerar, doncs, un híbrid entre el fill de la gran perfecció i el Mefistòfil. Sembla que molts dels conversos han passat per aquest estadi, cosa que contribueix a explicar-ne la fogositat fanàtica.

11. El maniqueu (amb el permís de Czesław Miłosz)
No totes les ments captives fan un tall absolutament radical entre nosaltres i ells. Però el maniqueu és l'especialista en aquest punt. El maniqueu és un creient per raons estrictament socials, de ramat. S'ha convertit en fanàtic perquè necessita l'escalfor de sentir-se dins d'un grup. Com a conseqüència, ha hipostasiat el grup i l'ha fetitxitzat, de manera que el que en queda fora són les tenebres exteriors. El maniqueu només reconeix grups: els bons i els dolents, els nostres i els altres, tio fill de puta i tio de puta mare, els genis i els mongos, la sublimitat i la gasòfia, equipo local y equipo visitante, Barça (o València) i Madrid, Espanya i Catalunya (o els pastissos casolans), botifler o patriota, abstracció o concreció, sóc de lletres o sóc de ciències, el meu departament (o la meua secció) i la resta de l'univers, etcètera.

12. El cec circumstancial
La procedència socioeconòmica, les experiències viscudes, el grup de referència, les pretensions d'ascens social, l'educació rebuda, etcètera, és a dir: l'autobiografia. Heus ací el que explica determinades cegueses, permanents (parcials) o passatgeres, d'alguns individus, o de molts. Les circumstàncies de cadascú impliquen un element de ceguesa, o de distorsió, inevitable. El subjecte sa, però, és conscient de l'existència d'aquestes aberracions òptiques i malda per identificar-les i corregir-les en si mateix; el cec circumstancial, en canvi, és malalt en el sentit que no entén que això existesca o que li passe a ell.

13. El cervell fossilitzat
Sembla pura banalitat, però hi ha un tipus de persona incapaç de substituir idees (o pràctiques) tòxiques per idees (o pràctiques) profitoses per pur anquilosament. Se sol apel·lar a unes quantes excuses absurdes, com ara la tradició (sóc testicle de Jehovà perquè la meua família ho és des de temps immemorials), el caràcter (vote el Partit Pirata perquè sóc com ells, sóc així), el determinisme naturalista ambiental o geogràfic (sóc del València perquè sóc valencià, i qui siga del Barça és un traïdor que s'autoodia), o senzillament l'horror vacui (si no creia en una vida després de la mort, ¿com podria suportar aquesta vida). El cervell fossilitzat generalment resulta menys perillós per a l'entorn que les altres ments captives, però no contribueix activament a la llibertat i en cas de crisi ambiental es pot posar a favor de tendències autoritàries.

******************
Aquesta tipologia és merament orientativa, i no té la intenció de classificar les imatges d'un calidoscopi que sol barrejar uns elements amb els altres de manera caòtica. Es tracta de tipus ideals, com diria aquell, caricatures que descriuen els trets més destacats d'algunes de les principals personalitats afins a la captivitat mental i a l'autoritarisme. Per descomptat que ningú no es lliura de coquetejar incidentalment amb algun d'aquests tipus, o amb diversos, inclòs l'analista. La ment ecològica, però, els evita per sistema. Se n'hi podrien afegir molts més, però tot el que tinga a veure amb les categories emprades (fanatisme, tancament mental, dogma, ceguesa, il·luminació, simplisme, captivitat, creença, horror vacui, etc.) entra dins un mateix tipus general, la ment captiva o no ecològica.

El món d'ahir

[Uso aquesta edició: S. Zweig, El mundo de ayer. Memorias de un europeo, trad. de J. Fontcuberta y A. Orzeszek, Barcelona, Quaderns Crema - Acantilado, 2009]

Mai no podré entendre d'on, determinats autors, són capaços de treure una tranquil·litat d'ànim com la que manifesta Stefan Zweig en escriure la seva autobiografia, a l'últim de la seva vida, poc abans de suïcidar-se -juntament amb la seva esposa-. La frase amb què acaba el prefaci, que al·ludeix a la voluntat de deixar un reflex de la seva vida abans que aquesta no "se sumerja en la oscuridad" -cito per la magnífica traducció espanyola de J. Fontcuberta i A. Orzeszek-, no és un mer recurs retòric. Stefan Zweig és llavors al caire de l'abisme. La foscor és ben real. Definitiva. I, enmig seu, queda un llibre senzillament  -al meu parer- lluminós. Ja hem trobat aquest to, tan agradós, d'amic bonhomiós, en altres escriptors que hem portat a aquesta tertúlia virtual. Per cert, no m'esperava que aquest comentari hagués de coincidir amb el 70è aniversari de la mort del Stefan Zweig. Com sol passar, aquestes celebracions provoquen que internet ens acosti més informació -o informació més recent-, com pot ser, per exemple, aquesta pàgina .    

Vaig començar la lectura d'aquest llibre -ja fa algun temps i no l'he repetida- atret, sobretot, per l'autor, especialment com a representant d'un món que sempre m'ha seduït: el centreeuropeu. I, particularment, el centreeuropeu en què es forma Stefan Zweig. Afirmacions com la que copio tot seguit van fer-me ben palès que el llibre m'oferiria molt més del que m'esperava: "Teníamos en verdad -y no lo niego en absoluto- inmensamente más libertad individual y no sólo la amábamos, sino que también la utilizábamos. [...] Rara vez una misma generación ha tenido ambas cosas.; cuando la moral concede libertad al hombre, entonces es el Estado quien lo coacciona; si el Estado le da libertad, es la moral la que intenta moldearlo" (p. 125).  Com més conscient sóc que le nostre món actual és tot menys lliure i, com més va, és menys i menys lliure, més em colpeix una afirmació tan desacomplexada com aquesta. Sóc ben conscient que qui la fa és un burgès culte i ric, que es pot moure perfectament en diversos idiomes, cosa que li permet ser fidelíssim a la seva constant curiositat. Crec, però, que fer massa cas als condicionants de classe social és fugir d'estudi: ací hi ha secret, que diria aquell. Aquest sentiment s'arrela en una experiència real, fresca i immediata. En algun moment al·ludeix Zweig a la llibertat de moviments, a la possibilitat de moure's sense passaports,  a la sensació de ser a casa en qualsevol lloc. Ai, però què això de la llibertat de moviments... no era cosa de la Unió Europea...? I és que, en el fons, el Zweig que és capaç de constatar l'existència d'una llibertat tan embriagadora és, no ho oblidem, fill del pletòric optimisme positivista del s. XIX... i, tanmateix, s'estavella, a la fi, amb la crua experiència del que van significar les dues grans guerres, molt particularment la Segona, la fi de la qual no va arribar a conèixer. Per això impacta de nou una afirmació com aquesta: "Antes de la guerra había conocido la forma y el grado más altos de la libertad individual y después, su nivel más bajo desde siglos" (p. 13). 

Entre aquests dos punts, la màxima llibertat i l'esfondrament absolut, s'escola la vida d'un intel·lectual que, entre altres coses, ja al final del seu itinerari, decideix deixar testimoni de les pèrdues. Ho fa derrotat, devastat interiorment, sense el recolzament dels seus benvolguts llibres, aïllat i, tanmateix -ja ho he dit-, sense acritud..., però, innegablement, amb un profundíssim dolor. I, en recordar-ho en veu alta ens fa partícips de comentaris, experiències, anècdotes, tot sovint diamantines sobre els aspectes constitutius de la vida d'un europeu com ell -no oblidem el subtítol del llibre: Memòries d'un europeu. Hi trobarem descripcions impagables -recordeu la de la seva Viena, descrita amb vertadera delectació i admiració, o la de París?-; agudíssims comentaris sobre obres que havien de tenir, temps a venir, un pes molt més determinant del que hom podia imaginar d'entrada  -recordeu el cas de Theodor Herzl, l'impulsor del sionisme?-; records lligats al seu gust pel col·leccinisme -Goethe, Beethoven i altres apareixerien per aquest costat. Però, sobretot, el que més m'agrada -almenys ara, quan ja ha passat un cert temps de la lectura del llibre- és el seu subtil comentari, la seva anàlisi quasi constant del record des del present, perquè és en aquests moments on trobem raigs de llum que poden servir ben bé per a analitzar millor el nostre món actual. No puc entretenir-me ací a fer una llista de tots els subratllats que marquen el meu llibre, però, quasi a l'atzar, em ve a mans aquest: "Para explicar la diferente atmósfera cultural de una Guerra Mundial y la otra, es preciso señalar que, en la Primera, los países, con sus gobernantes, emperadores y reyes, educados en la tradició del humanismo, en su subconsciente se avergonzaban todavía de la guerra" (p. 327). Les reflexions que segueixen són ben interessants. Podríem criticar-les, preguntar, irònicament, si l'humanisme d'aquests mandataris s'estenia més enllà d'Europa o si la vergonya que, segons sembla, sentien no era aplicable a les colònies -per exemple. Però no és això el que m'interessa, sinó la percepció que té d'aquestes dues tragèdies un europeu que les va viure des de ben endins. El lligam que estableix, constantment, amb una determinada crisi de valors -que se li fa palesa a través d'un tipus de nacionalisme concret-, amb una simptomatologia que podríem aplicar, en alguns punts, al nostre món actual. I és llavors quan llegir una frase com "[...] en estas últimas décadas Europa y el mundo casi han olvidado lo sagrados que eran los derechos de las personas y la libertad civil" (p. 487)  produeix un lleu calfred, que no s'acaba de neutralitzar per més que un hom vulgui qualificar de blasfèmia qualsevol comparança entre la nostra crisi -en el sentit més ampli del terme- i les ruïnes fumejants d'aquella Europa.      

En fi, tallo perquè crec que ja m'he passat. No vull fer-me pesat. En última instància, m'agradarà molt saber com heu rebut aquest llibre, quin efecte us ha fet, què és el que més us n'ha agradat. Si us ve de gust parlar-ne, és clar. 

Notes d'ecologia de la ment (7)

1. Nihilisme blanc, nihilisme negre
No hi ha un únic nihilisme, sinó almenys dos. Un, el que la gent de bé ha de combatre, comença amb la indiferència i amb el menyspreu --petulant, pretensiós, presumptuós-- envers les coses humanes, i després es busca una coartada filosòfica i s'anomena a si mateix nihilisme. Inverteix els termes reals i la filosofia es converteix en l'efecte de l'immobilisme conformista, que hi fa el paper de causa (i no precisament una causa perduda). L'altre és el que segueix el camí invers: a través de l'experiència i del raonament arriba a conclusions nihilistes, i llavors, però només llavors, comença a apartar-se dels sorolls humans, i no pas sense un amarg dolor que mai no pot eliminar. El nihilisme com a coartada i el nihilisme com a derrota, el nihilista oportunista i el nihilista misantropitzat, ve't ací dos adversaris irreconciliables, dues varietats d'un mateix resultat situades als antípodes pel que fa a la causa.

2. Principi de descosificació del llenguatge retòric
Plantejament

Si veus que una metàfora pren vida pròpia, mata-la perquè és la pitjor enemiga de la teua salut intel·lectual.
Glossa
Una part indeterminada del nostre llenguatge usual és retòrica. Mentre serem conscient del valor no estrictament referencial dels nostres recursos retòrics, no passarà res. El problema sorgeix quan les metàfores, el simbolisme, etc. es cosifiquen i els manegem com si haguessen deixat de ser "maneres de parlar". Aleshores esdevenim soldats cruels d'una colla de fantasmes, titelles botxins manejats per les nostres pròpies fantasies. Així és com les comparacions platonicohobbesianes esdevenen organicisme oligàrquic quan el sobirà se les pren al peu de la lletra (com si no fossen només això, lletra!); així és com la deshumanització de grups humans comença amb un xibòlet o amb un terme que els estigmatitza. Etcètera.

3. Fenomenologia universal de l'uniforme
L'acudit dels extraterrestres que es troben un tricorni resumeix de manera insuperable la potència brutal de l'uniforme a l'hora de modelar la identitat i les seues accions. Ja deia Erving Goffman que el jo tot just és un clau del qual pengem els vestits amb què ens presentem als altres. Però la diferència entre el poder posicional i el poder personal (era Basil Bernstein qui ho deia?) és bàsica: en funció de la posició es desenvolupa el personatge, i en funció del personatge els actes són uns o altres. Poseu un tricorni al cap del marcià i li entraran ganes de fotre-us quatre hòsties; doneu una responsabilitat de rang "hispànic" al vostre amic "patriota" i us humiliarà en públic per parlar en català; ompliu l'orgull i la butxaca del hippy i el veureu convertit en pihhy. O, com diu la desconfiança popular, si vols conèixer una persona, dóna-li poder. Ningú no sap que pot ser fins que ho és. Feu-lo kapo a Auschwitz i de sobte deixarà de ser víctima. A vegades sembla que ningú no "és" res de concret, sinó que els diversos uniformes que es posa al llarg de la seva vida el converteixen en subproducte dels uniformes mateixos. I tots en tenim, d'uniformes. Sense excepció. No som res - i menos en canonsillos.

«TIEMPOS LÍQUIDOS», DE ZYGMUNT BAUMAN

Tiempos líquidos es un libro de Zygmunt Bauman compuesto por cinco ensayos agrupados con el subtítulo de «Vivir en una época de incertidumbre», cuyo origen, salvo en un caso, no aparece consignado en parte alguna del texto, pese a que cabe sospechar que fueron fruto de encargos diversos. El primero de ellos, «La vida líquida moderna y sus miedos», está lastrado, en mi opinión, por la excesiva proximidad temporal con el 11-S y la guerra de Irak. A fecha de 2012, parece difícil, por ejemplo, mantener que «el envío de soldados a Iraq elevó el miedo a nuevas cotas, y continúa haciéndolo, tanto en Estados Unidos como en otras partes» (p. 17); más bien, yo diría que ha ocurrido todo lo contrario, es decir, que hoy a menos miedo a atentados terroristas que hace diez años (harina de otro costal sería determinar si la invasión tuvo algo que ver o no). Por otra parte, este texto parece escrito pensando sobre todo en los Estados Unidos y, tal vez, en el Reino Unido: por estas latitudes, de momento, llevar «botes de aerosol defensivos y pistolas» (p. 18) para protegerse parece más la excepción que la norma. Pese a todo, en este primer ensayo hay ya momentos brillantes, como, por ejemplo, éste: «Incapaces de aminorar el ritmo vertiginoso del cambio (menos aún de predecir y controlar su dirección), nos centramos en aquello sobre lo que podemos (o creemos que podemos o se nos asegura que podemos influir: tratamos de calcular y minimizar el riesgo de ser nosotros mismos (…) víctimas de los innumerables e indefinibles peligros que nos depara este mundo impenetrable y su futuro incierto. Nos dedicamos a escudriñar “los siete signos del cáncer” o “los cinco síntomas” de la depresión, o a exorcizar los fantasmas de la hipertensión arterial y de los niveles elevados de colesterol, el estrés o la obesidad. Por así decirlo, buscamos blancos sustitutivos hacia los que dirigir nuestro excedente de temores existenciales (…)» (p. 21). Por cierto, que esta idea alcanzará su concreción para mí más excelsa en el último ensayo del libro, un ensayo (una conferencia, en realidad), en mi opinión, magistral, lo mire por donde lo mire.

El segundo texto que compone el libro, «La humanidad en movimiento», comienza con afirmaciones que, para este lector, son poco menos que peticiones de principio, como la de que a la larga el capitalismo está condenado a su ruina («Es la paradoja innata al capitalismo, y a largo plazo, su ruina», p. 43): a la larga, no sé, pero a la corta, de momento, yo diría que no sólo resiste, sino que cada vez le va mejor (y, si no, que le pregunten a Zizek y a su explicación de que la China comunista lo haya abrazado con tal entusiasmo: «¿Qué hacer, entonces, cuando el capitalismo demuestra ser de facto el motor más efectivo de las relaciones sociales? La respuesta es la solución china: admitir francamente que en esta fase de la Historia mundial debemos abrazar plenamente el capitalismo», En defensa de causas perdidas, p. 211 de la traducción española). Sin embargo, desligadas de la función estructural que Bauman pretende darle, las reflexiones sobre los refugiados me han parecido lúcidas y brillantes, de lo mejor del libro. El tercer texto, «El Estado, la democracia y la gestión de los miedos», abunda también en pasajes brillantes y actualiza de la mano de Marshall una de las críticas clásicas de la izquierda al orden liberal-burgués: la diferencia entre la ciudadanía de iure y la ciudadanía de facto. El texto, por otro lado, está escrito con un lenguaje, con unas imágenes, que me parecen más cuidadas que los de los dos ensayos anteriores: ¿señal, tal vez, de que fue concebido para un público distinto? Por otro lado, la reaparición, más o menos solapada, de ciertos temas (¿cómo no relacionar la referencia a las “nuevas clases peligrosas” [pp. 98-102] con las reflexiones sobre los refugiados vertidas en el capítulo anterior?) contribuye a articular el libro para convertirlo en algo más que la suma de sus partes.

El cuarto texto, «Separados pero juntos», cambia de tema aparente (las ciudades), pero también de estrategia retórica, porque, en él, si se afirma una idea, es casi siempre para, a continuación, ponerla en tela de juicio, abordarla desde otra perspectiva y, de ese modo, hacerla progresar: método que para una persona que desarrolló su actividad intelectual durante tantos años al otro lado del telón de acero tampoco tiene nada de particular, pero que me parece otro acierto de Bauman (como, por cierto, me lo parece su voluntad de escribir al margen de todo tipo de jergas). Siguen las páginas brillantes, los diagnósticos acertados y de una actualidad absoluta («Una de las paradojas más desconcertantes surgidas en nuestra época es que la política, en un planeta en creciente globalización, tiende ser, de forma apasionada y consciente, local», p. 118, con el correlato de una producción compulsiva de identidad por parte de los individuos, p. 120). Reaparece, también modulada, una de las ideas esenciales del libro, la de unos tiempos atrapados en un círculo vicioso, en el que las soluciones aparentes a los problemas no hacen, en realidad, sino incrementarlos, y eso en múltiples niveles.

Como he dicho al comienzo, la conferencia con que concluye el libro, «La utopía en la época de la incertidumbre», es, en mi opinión, ejemplar. Quien haya leído las páginas sobre el guardabosque, el jardinero y el cazador difícilmente podrá olvidarlas, como es difícil olvidar ciertos pasajes de Miłosz o de Berlin, de Lévi-Strauss o de Geertz. La pertinencia y lo sabroso de las citas, desde los universales Brodsky o Calvino hasta los “exóticos” Stasiuk o Mrożek, no hace sino dar aún mayor profundidad y resonancia a un escrito modélico, quizá el que yo recomendaría a cualquier lector que no conociera este libro o a este autor.

Tres lectures plaents

Recentment he acabat gairebé alhora la lectura de tres llibres. No, no és que em passe el dia sencer cara a la lletra, és que són molt finets, aquests llibres. Gairebé es poden llegir al vàter! Aquestes lectures quasi Blitzkrieg han substituït (o interromput, va, no siguem radicals) la lectura del Paradiso dantià, que a hores d'ara no puc ni vull continuar. Ho sent, amics medievalistes, aquesta gran merenga teològica cristiana amb que l'Alighieri tanca la seua obra magna em repugna ara mateix. Tants angelets, tanta aigua beneïda i tanta llum divina em semblen més aviat un malson, una broma de mal gust o un enfitós excés psicotròpic. I en un altre moment de la meua vida hi havia vist l'encarnació verbal de la catarsi!

Anem al gra. El primer llibre que us recomane és Allegro ma non troppo, de l'historiador Carlo M. Cipolla. Alguns, si no tots, ja el coneixeu; la primera notícia me la donà fa unes setmanes el Magister, i demostra que amb certes persones el simple fet de compartir una estona cervesera ja és enriquidor. És un llibre brevíssim, com els altres dos, i el formen dos assaigs. El primer és una paròdia molt graciosa del discurs historiogràfic, amb l'excusa del comerç del pebre a l'edat mitjana. El segon és una magnífica teoria universal de l'estupidesa humana, amb postulats i excursos diversos. Es llegeix amb gran plaer i amb més d'una rialla. El llibre, el podreu trobar en pdf per Internet ben fàcilment.

Un altre text escrit amb vocació sarcàstica és El arte de amargarse la vida, de Paul Watzlawick, un destacadíssim membre de l'escola de Palo Alto. Watzlawick fa una repassada irònica a molts dels procediments que emprem les persones per fer-nos més difícil la vida diària, des del catastrofisme a ultrança fins a les sospites sense fonament, etcètera. Està escrit d'una manera una mica confusa, tot s'ha de dir, perquè el costum d'impostar tothora la veu de l'amargat a voltes converteix el text en un innecessàriament incòmode joc d'espills. Però té moments veritablement memorables. El llibret es llegeix en un bufit perquè és molt breu. El podeu trobar per Internet sense gens d'esforç, però la versió impresa de Herder és molt accessible també. El consell, me'l donà el Philosophus Fornicator, que Déu el guard molts anys en salut. A veure si algun dia s'anima a deixar-se caure per ací.

El tercer és un dels volumets en format petit que publica Siruela, per 10 o 11 euros. Es tracta de Nostalgia del absoluto, que recull un cicle de conferències canadenques de George Steiner. Feia temps que no llegia un llibre tan bonic, tan savi i tan ple d'humanitat. Steiner ens hi mostra algunes de les construccions racionals amb què la humanitat europea moderna ha intentat substituir l'antic món ple de màgia i de fe transcendent: la psicoanàlisi de Freud, l'antropologia de Lévi-Strauss, la filosofia política de Marx, les pseudociències i modes "orientaloides" i, és clar, també la ciència natural. El darrer capítol, veritablement extraordinari, el dedica a discutir "quin futur té la veritat?". No us vull donar més detalls per no espatllar-ho, però diré que aquest Steiner ens retorna, una vegada més, el plaer dels textos ben escrits, ben traduïts, el plaer de la lectura intel·ligent i del pensament ponderat, farcit a parts iguals de curiositat i d'equilibri. Una autèntica joia. En la mateixa col·lecció hi ha La idea de Europa, que recorde haver llegit anys enrere en un exemplar del Fornicator i que em va entusiasmar. I també Diez (posibles) razones para la tristeza del pensamiento, que tinc i llegiré ben aviat. Un senyor fora de sèrie, sens dubte.

Relectures decebudes

Recorde que, en acabar la carrera, vaig dedicar un parell de mesos a llegir simultàniament l'Ulisses de Joyce i la Divina comèdia. En aquell moment, la lectura de Dante significà per a mi un revulsiu i un alliberament. La peripècia del gran florentí representava un procés de purificació a través de la pròpia personalitat, des de les foscors més terribles fins en un món de claredat diàfana, on l'amor muove il sol e l'altre stelle. Recorde l'emoció ingènua de llegir com acabaven els suplicis e quindi uscimmo a riveder le stelle. Dues vegades le stelle, que sempre havien fascinat --i continuen fascinant-- la meua mentalitat de consumidor compulsiu de divulgació astronòmica. Acabar aquell monumental patracol m'aportava un nou aire fresc i ganes de ser millor, de fer millor.

Han passat vint anys d'allò, i ara torne a tenir entre mans aquella sublim èpica de l'esperit. En realitat, l'estic rellegint dues vegades, cant rere cant, una en italià i una en català. I ho faig amb una sensació de desil·lusió, de decepció, perquè aquesta obra magna em resulta cada vegada més abstrusa i llunyana, remotíssima. Els savis comentaris del traductor, Joan F. Mira, miren de facilitar la proesa lectora, i tot sovint estan amerats d'un entusiasme encomiable i justíssim. Però no puc evitar la sensació d'alienitat, de distanciament. Aquesta és una de les obres cimeres de tota la literatura, i el traductor insisteix a considerar-la la peça superior i magistral, un unicum en les lletres universals. En canvi, la meua ingenuïtat de la primera lectura ha desaparegut i només hi veig una desficaciada fantasia medieval, feta d'excessos i d'obsessions. Ni tan sols la límpida transparència tallant dels decasíl·labs no m'arriba a commoure. No hauria de ser injust: em vaig tornar a sentir trasbalsat per la història de Francesca da Rimini, i en general em colpeixen més les imatges brutals i quasi oníriques de l'Inferno. Però el saldo global és pobre.

Els clàssics no canvien, canviem nosaltres. A vegades, aquests canvis ens acosten als clàssics, i a voltes ens n'allunyen. Ignore de què depèn això, fora de les circumstàncies biogràfiques de cadascú. Potser he equivocat el moment de la relectura, però em resulta difícil d'esquivar la sospita que cada llibre té una data de caducitat en cadascun dels lectors. Ara mateix, les explicacions sobre mitologia clàssica, teologia cristiana o astronomia postaristotèlica, per exemple, m'ajuden a entendre molts passatges, però en comptes de fer-me'ls més "gaudibles" me'ls fa més llunyans, com quan algú et conta llarguíssimes historietes sobre algú que ni coneixes ni t'importa un pebrot. Sí, els clàssics sempre ens ensenyen coses noves. Però a voltes es tracta de coses que no ens afecten, ni ens aprofiten, ni ens interessen. Torbador, si més no.

Notes d'ecologia de la ment (6)

Frases per a fugir d'estudi

Determinades respostes, certs inicis de contraargumentació, se solen emprar per "llançar pilotes fora" de manera fal·laç. Aquestes falques fossilitzades han perdut el seu sentit originari i se solen utilitzar molt sovint per tallar qualsevol possibilitat ulterior de discussió. Cal reivindicar-ne ús restringit i en el sentit originari. Alguns exemples:

"Això és relatiu"
Einstein se sentiria horroritzat, segurament, davant aquest ús tan buit de l'adjectiu. La frase no indica "això està relacionat amb allò altre", o "això s'ha d'entendre exclusivament en relació amb allò altre", perquè sol aparèixer sense segon terme. És una manera inepta de dir "no tens raó".

"Això és subjectiu"
Si tota enunciació la fa un subjecte o altre, tot és subjectiu... Se sol emprar per a judicis morals o estètics, tots ells subjectius per definició, amb la intenció de dir: "La teua valoració no em diu res perquè és diferent de la meua, i no pense sotmetre-la a examen ni menys encara a discussió".

"No m'agraden les generalitzacions"
Si no t'agraden les generalitzacions hauràs de romandre en silenci: tot substantiu generalitza classes d'individus. Per descomptat que aquesta resposta es refereix habitualment a generalitzacions sobre grups humans, quan la generalització de l'interlocutor no coincideix amb la nostra. El que cal fer és evitar tota generalització destinada a tractar injustament persones o fets, però seria innoble blasmar les que no coincideixen amb el nostre criteri.

"Això és simplista"
D'alguna manera, tot és simplista, i no sols perquè no arribaríem mai a descriure "la cosa en si", sinó perquè caldria ser catedràtic en tot per a parlar de qualsevol cosa. Un cert grau de simplificació és imprescindible, però no tota simplificació equival a un falsejament o a una falsedat.

"Això és vulgar"
Se sol emprar contra els -ismes esquerrans, però no sols. Quan un reaccionari percep algun raonament marxista, mecànicament l'encasella com a "marxisme vulgar". Tota crítica del paper garantista de la despesa estatal és "keynesianisme vulgar". És bo mantenir-se alerta contra aquest "aristocratisme vulgar".


Principi  de realitat

Enunciació: L'erística és una gimnàstica saludable i necessària, però només una gimnàstica.
Desenvolupament: Els grecs ja ho sabien, i els medievals també. Obligar-se a defensar el propi punt de vista ad absurdum, o a defensar el punt de vista contrari, ens fa conscients de les seues forces i de les seues febleses, i ens ajuda a entendre millor tots el punt de vista. L'erística no sols té una funció detergent, sinó també un aspecte lúdic i una utilitat social. Però es converteix en arma d'injustícia quan s'empra com una manera de blindar a tot preu les conviccions pròpies, i per vèncer els qui les qüestionen. El que importa és saber distingir un ús i l'altre, i no perdre el sentit de la realitat.


Principi d'inconseqüència parcial

Enunciació: La coherència i la incoherència són igualment sanes, en proporcions desiguals.
Desenvolupament: Algú em va dir una vegada que "una certa idea de coherència és indestriable de la nostra concepció mateixa de subjecte". La incoherència amb els principis que hom explicita s'ha d'interpretar gairebé sempre com una traïció possibilista o com un pur engany. Però no sempre. Tots els principis, inclosos els que considerem més nobles i intocables, a partir d'un cert nivell d'inflexibilitat són nocius, un pur tòxic moral. Els límits de la coherència són incerts, i depenen de cada situació i de les maneres d'actuar que s'hi produeixen. Però la indefinició en termes rigorosos no implica la inexistència del límit, tan difús com el que a la platja separa la terra ferma i la mar. La personalitat inflexible, fins i tot si ho és guiant-se per principis nobles, en algun moment arriba a coquetejar amb l'univers del fanàtic i l'autoritari.