dimarts, 28 de setembre de 2010

Les ments captives

Captive Minds, Then and Now

Molt bonic aquest article de Tony Judt, publicat a principis de l'estiu en la NY Review of Books. M'ha agradat perquè està ben escrit i, sobretot, perquè exposa una idea que fa anys que estic debatent amb lectors autoritzats de l'obra de Miłosz (sobretot l'Exemplator i l'Antoni Miłosz): la necessitat de reinterpretar el sentit del terme "ment captiva" per aplicar-lo a la nostra pròpia actualitat. Antoni posa l'èmfasi en la vigilància i la por de la diferència, mentre que l'Exemplator subratlla (o subratllava) més aviat la seducció totalitària de determinades ideologies. D'altra banda, en un famós llibre que vaig descobrir gràcies al meu amic Pol, Mark Lilla posava exemples d'intel·lectuals occidentals hipnotitzats per diverses formes de poder i dominació, no menys "captivats" que els que diseccionava Miłosz en aquell llibre. En qualsevol cas, hi ha una cosa que caracteritza aquest assaig magistral que és La ment captiva, i Judt tot just toca el tema molt de passada: l'equanimitat gairebé sobrehumana de Miłosz, tan incapaç d'oblidar la injustícia com de ser cruel amb la feblesa, dissident però no insultant, implacable i comprensiu alhora, just entre els justos i humaníssim entre els humans. I això, justament això, és el que em va fascinar, seduir i captivar d'aquell llibre quan el vaig llegir per primera vegada, pels anys noranta, i cada vegada que l'he llegit després. I, entre altres coses més, a causa d'aquesta humanitat me'n vaig anar a Polònia: a aprendre polonès per traduir-lo. Però això ja és una altra història. Prengueu-vos vint minuts de plaer i llegiu l'article de Judt, que s'ho val.

4 comentaris:

Emili Morant ha dit...

Llegiré amb gust l'article a una hora més decent que aquesta - prenc nota per a demà.

De Tony Judt tinc comprada (i pendent de llegir) una història de la postguerra europea. La seua més recent incursió en l'anàlisi d'aquesta classe de compromisos ideològics cecs i deshonestedats intel·lectuals és: "Past imperfect: French Intellectuals, 1944-1956", que està traduit al castellà (crec haver-lo vist en alguna llibreria) però que ací podeu trobar en anglés i en PDF, per a curiosos:

http://gigapedia.com/items:links?eid=u6%2BK81AinYiVaRfRI6K0vmiYvKYyIe1UpogAm2dV2Es%3D

Però no crec que valga tant la pena com "La ment captiva", que és un llibre que, en efecte, convida constantment, al llarg de la seua lectura, a establir paral·lelismes amb el present.

K. ha dit...

Efectivament, Emili, aquest llibre de Judt tinc ganes de llegir-lo. Fa poc en va parlar Joan F. Mira en un interessant article. Ara bé, no hi ha dubte que La ment captiva és la referència absoluta. Un llibre que jo estime sobremanera.

Enric ha dit...

El meu analfabetisme lingüístic m´impedeix de llegir amb fluidesa l´article de Judt, però sí he llegit apassionadament "La ment captiva", i també l´article de Mira. Una de les idees més interessants que plantejava Guillem en la seua traducció del llibre de Milosz era precisament la possibilitat d´aplicar la categoria de "ment captiva" a d´altres contextos sociopolítics. En aquest sentit, tan esclaus de ment eren els antics estalinistes com els actuals defensors dels dogmes neoliberals. En aquest aspecte, l´article de Mira no m´acaba de satisfer, perquè pot donar a entendre que tot allò de positiu que hi havia a "Occident" calia atribuir-ho al capitalisme. En el magistral llibre de Domenico Losurdo "Contrahistoria del liberalismo" (El Viejo Topo, 2005), per no dir res del segon volum dels "Orígens del totalisme. Imperialisme", d´Arendt, o "La violencia nazi: una genealogía europea", d´Enzo Traverso, queda més que demostrada que l´equació liberalisme + capitalisme = democràcia i benestar és falsa. Els drets polítics i socials existents en els països capitalistes no eren una conseqüència natural del capitalisme i del liberalisme, sinó el producte de la penetració de les idees socialistes, que foren capaces d´embridar el capitalisme. Socialisme no és igual a estalinisme, tal i com ens volen fer creure els actuals neoliberals. La ment captiva és maniquea, i no és capaç de concebre res fora d´ella mateixa, i això no és menys cert abans que ara.

K. ha dit...

Molt cert això que dius, Enric. Completament d'acord. De tota manera, i en honor a la veritat, s'ha d'admetre que les idees socialistes penetraren en el capitalisme i hi fructificaren en forma de drets i protecció social (el mateix que ara volen liquidar tots els governs, inclosos els soi-disants "socialistes", simples gestors de la injustícia), mentre que en el món comunista (estalinista o no) s'intentava que no penetrara ni circulara cap idea al marge del catecisme. Per això van ser doblement traïdors i tirans: no sols perquè ho eren, sinó també perquè ho eren precisament en nom del contrari. Dit això, em fa l'efecte que Mira sempre tendeix a subratllar fins a l'obsessió les maldats del comunisme i les bondats de l'economia de mercat, que no deixa de ser un curiós eufemisme. Llàstima.
Tens molta raó que socialisme no equival a estalinisme, però de tota manera aquell règim continuà sent criminal i promovent la misèria fins molts anys després de la mort de Stalin; per tant, convé anar amb compte quan es parla d'aquells països i règims (els que massacraren Praga i estigueren a punt d'armar la guerra atòmica des de Cuba eren precisament els qui havien condemnat l'estalinisme... i els nordcoreans d'avui tampoc no tenen res a veure amb l'estalinisme, per molt que hi insistesca l'analfabeta premsa occidental... són més aviat post- [o neo]maoistes... i ja es veu com les gasten...). I és que, com tu suggereixes, la realitat és molt complexa, i la ment captiva la simplifica en termes de bons i dolents. En qualsevol cas, confesse sense vergonya que si quan vaig nàixer m'hagueren donat a triar entre Varsòvia i Frankfurt, hauria triat Frankfurt. Ja sé que un cert expresident filldeputa feia una comparació semblant, però potser és l'única cosa que li acceptaria.