Jordi Sebastià (2004): El parany cosmopolita. Catarroja: Afers. 178 pàg.
"El solsticio de
invierno no sólo representa el fin del año. También es la fiesta en la que
recordamos a nuestros antepasados, donde el individuo toma conciencia de su
insignificancia, e intenta estar siempre alerta, permaneciendo unido a la
eterna cadena de su linaje con auténtica humildad".
Tradició,
insignificança de l’individu en comparació amb la comunitat, unió al llinatge,
humilitat... Totes aquestes virtuts, i moltes més, encaixen meravellosament bé
en l’ètica comunitarista d’un Alasdair MacIntyre. El qual és, sens dubte, un
filòsof intel·ligent de veres. Un reaccionari, sí, però molt intel·ligent. Això
fa que el seu comunitarisme, d'inspiració neotomista i neoaristotèlica (curiosa
coincidència amb el catolicisme del seu col·lega Charles Taylor), resulte
difícil de resistir per a un lector amb certes predisposicions. És el que
mostra El parany cosmopolita,del meu alcalde preferit,el nostre amic i
contertulià històric Jordi Sebastià (Burjassot, 1966). Un interesantíssim
assaig que trau bona part de la seua empenta d'aquell venerat autor escocès.
L'aposta comunitarista, que Sebastià es pren molt seriosament en aquest llibre,
personalment m'evoca sempre, de manera involuntària i immediata, tres
referències: dues pel·lícules (Manderlay i Dogville de Lars von
Trier) i una citació (la que he posat al principi del meu comentari).
El parany
cosmopolita naix, al meu
parer, d'una ira molt ben canalitzada: la que produeix l'ús frívol i
perdonavides del terme "cosmopolitisme" en els mitjans de comunicació
i en la vida quotidiana (pàg. 12, 66, 151). Aquest ús deturpat i bastard té
sentit en un context en què el compromís amb la diversitat i amb la comunitat
d'origen queda substituït per un individualisme hedonista i autosatisfet, una
ideologia de classe mitjana occidental que prefereix jugar al
"desarrelament" més que no assumir responsabilitats pel propi origen,
per la comunitat on es viu i per la idea de diversitat. Aquella abstracció
anomenada "la Humanitat" substitueix la pertinença real a un grup
real; i si hi ha mala consciència, el "cosmopolita" la deriva com més
lluny millor. Tal com fan els d'un determinat departament universitari ben
pròxim, que prefereixen solidaritzar-se amb els parlants del quítxua de Cuzco (parlants
que només coneixen pels llibres i pels documentals) molt més que no amb els
catalanoparlants de València, amb els quals es creuen cada dia. Aquesta és la
idea bàsica de Sebastià, com la de tot bon comunitarista: no hi ha ètica
individual sense un context col·lectiu en el qual pren sentit, i el
cosmopolitisme no fa res més que deslligar l'individu del seu grup i justificar
tota mena d'expansionismes en nom de la universalitat d'allò particular. En el
fons, i paradoxalment, aquest llibre es dedica a legitimar filosòficament el
que és una opció de vida personal: la del compromís quotidià amb l'entorn
immediat, la del ciutadà actiu, la del nacionalista cívic. Perquè hi ha, en El
parany cosmopolita, una exhortació permanent a la vita activa, a la
generositat, a la humilitat de l'individu en la comunitat, a l'exercici
deliberat i efectiu de la ciutadania en defensa de la diversitat cultural,
encarnada en la diversitat de nacions. Les dicotomies clau del pensament de
Sebastià al voltant del cosmopolitisme són, doncs, les que agrupen d’una banda
la globalització, l’universalisme (i la uniformització), l’intervencionisme,
l’individualisme cosmopolita i l’absentisme cívic, mentre que a l’altra banda
hi ha el nacionalisme, l’arrelament local (i la diversitat), el respecte dels
altres, el compromís ciutadà i la política activa. Aquestes dicotomies se
superposen de tant en tant a altres que queden implícites (ciutat / poble, ells
/ nosaltres, majoria dominant / minoria dominada, etc.). En poques paraules:
l’autor és militant històric del Bloc i alcalde de Burjassot, i El parany cosmopolita és el nus de la
seua filosofia. Em perdonareu aquesta franquesa una mica brutal, però és que a
mi no em sembla malament; a l’inrevés: estic convençut que tot pensament
filosòfic és una obscura projecció autobiogràfica, i no podria ser
altrament.Aquesta és la part més forta de l'argumentació de l'autor, i crec que
no és poca cosa, si es té en compte que quan va fer aquest llibre amb tanta
densitat filosòfica encara no era llicenciat en Filosofia per la UNED. Em
sembla admirable, sense reserves.
Les etapes
històriques del pensament cosmopolita, Jordi les resumeix en tres fites
bàsiques: el món hel·lenístic dels cínics i dels estoics (paral·lel als imperis
macedònic i romà), l’universalisme cristià (amb la cristianització sobretot del
Nou Món) i la Il·lustració (amb els imperis europeus del XVIII, la pau perpètua kantiana i el racionalisme
oligàrquic).
Hi ha aspectes
del llibre que em semblen discutibles (en el sentit de “dignes de ser
discutits”). Recordeu quan els “eurocomunistes” insistien a dir que en el món
soviètic no havia fallat la idea, sinó la manera de realitzar-la? També podríem
anotar al marge que la crítica de Sebastià s’esplaia en els usos i pràctiques
que han invocat el cosmopolitisme, però que la seua crítica de la idea es queda,
malgrat tot, en la superfície d’uns usos interessats de legitimació (vegeu, per
ex., les pàg. 17 i 65). Està molt bé (o almenys a mi m’ho sembla) que el motor
del seu discurs siga la necessitat de fer front a la globalització (pàg. 13,
16, 136), però si el preu d’això és insistir una vegada i una altra en la fal·làcia de la localització simple
(pàg. 30, 84, etc.) potser caldria pensar-s’hi. Més que res, perquè el seu ús
tan despreocupat de nocions fetitxe com ara cultura,
identitat o comunitat em fa
pensar que en aquest esquema no caben ni les identitats personals complexes, ni
les fidelitats compartides, ni els àmbits en què la diversitat interacciona de
manera raonable. Dit de manera bèstia: en aquest llibre (en la realitat
quotidiana sé molt bé que no), la seua concepció de les identitats és tan
simple com la del seu enemic uniformista, igual de cosificat, igual de
reduccionista en termes geodemogràfics, igual de determinista. Com si les
nacions i les cultures foren peces massisses de realitat, amenaçades per la
impuresa. Com allò que explicava el nostre amic Amadeu Viana sobre Torras i Bages i “la filosofia com a planta”.
Més coses. Algun
crític malintencionat va retraure a Sebastià, anys enrere, que en aquest llibre
mostrés un cert autoodi antioccidental. No ho feia amb aquestes paraules, però aquest
era el sentit. Em sembla una crítica desmesurada, ofensiva i totalment fora de
lloc. Tanmateix, en El parany cosmopolita
sí que hi ha un cert tic, irritant i prescindible, de sospitosa
“autocrítica”. La insistència a subratllar que això o allò és “una clara
invenció occidental” (34), una “idea occidental” (85) o “una madurada
invenció occidental” (118) apareix ací no com una constatació neutra, sinó com
un judici de valor. No deixa de ser curiós; al final ja no es tracta només que
siga dolent universalitzar qualsevol invenció occidental, sinó que sembla com
si les invencions occidentals foren dolentes per partida doble: com a
invencions, i com a occidentals. Quod
erat demonstrandum, amic meu. No dic jo que la “democràcia” formal
occidental s’haja d’universalitzar, i tampoc negaré que els “drets humans”
siguen una invenció occidental, però l’abolició de l’esclavitud o la llibertat
de creença i de culte, per exemple, ja existien en el Cilindre de Cir...
Darrere de tot això hi ha, probablement, les mateixes conviccions que porten
l’autor a lloar Rousseau i a celebrar la infame mitologia del Volksgeist... O les mateixes conviccions
impermeables que el duen a idealitzar el Romanticisme com a revolta contra
l’estretor uniformista de la Il·lustració; fins al punt de falsificar la
història dels nacionalismes com una revolta dels pobles (quan tothom sap, i no
hi ha historiador que no ho reble, que “la nació” eren els Notables, i que la
resta hi figuraven com a comparses o extres...).
Per cert, parlant d’invencions: estic segur que avui dia l’autor, llicenciat en
Filosofia amb tots els ets i els uts, no atacaria els conceptes generals perquè
siguen “inventats” (35), ni oposaria els “conceptes abstractes” a la “realitat
científica” (36). Aquestes penoses ingenuïtats, les hem comeses tots els qui
hem pretès escriure sobre filosofia sense tenir suficient informació i mala
llet, absolutament tots, i jo el
primer. Al marge d’això, tots sabem ja que “concepte”, “abstracte” i “inventat”
no són sinònims de “fals”, ni menys encara de “nociu”.
En un llibre com
aquest, que per definició aborda un tema d’importància planetària, sorprenen
algunes absències clamoroses i injustificables. On és la crítica de la
Il·lustració (matisadíssima i completa fins a l’extenuació) que feien
Horkheimer i Adorno? On són els estudis postcolonials? Per què quan es parla de
Fukuyama no es recorda que aquest autor va abandonar ja fa anys aquella
collonada hegeliana de la “fi de la història”? Per què oblida que Isaiah Berlin
va posar l’exigència kantiana d’autonomia com un dels precedents filosòfics del
nacionalisme? I, sobretot, el gran absent d’aquest llibre és l’apoteosi ètnica
del totemisme identitari: el feixisme. Quatre observacions passatgeres i
desganades, constantment amb la coartada d’un llibre de Bauman (d’altra banda
excel·lent: Modernity and the Holocaust),
i això és tot. Mmmm. No em convenç. Si los
extremeños se tocan, la Xoà conté
tant la fredor científica de la raó il·lustrada com el foc radioactiu de
l’irracionalisme ultranacionalista, etnocràtic, racista, xenòfob i soi disant “patriòtic”. En quines
proporcions? Em sembla que no ho sabrem mai, perquè el feixisme (i el
postfeixisme, el neofeixisme, el criptofeixisme, etc.) és essencialment proteic
i quan et penses que l’has enxampat sempre agafa la forma contrària. Quan
l’agafes pel coll de l’universalisme, de sobte se t’esmuny amb la coartada
comunitarista. En qualsevol cas, hi ha molts moments d’aquest llibre en què
hauria resultat pertinent recordar que un dels improperis preferits contra els
jueus, als anys trenta i quaranta del segle passat, era el de Luftmenschen, “éssers humans d’aire”,
desarrelats per natura i sense vincles amb “la sang i la terra” (Blut und Boden) de cap país concret. Em
sap greu recordar-ho, però també per al Tercer Reich “cosmopolita” era un
insult. Ja pot dir el que vulga de la Il·lustració, però companys de viatge com aquests no els vull per a res del món.
Amicus Plato, sed... En un llibre tan amè i tan atractiu com El
parany cosmopolita, ple d’observacions i d’informacions interessants, hi ha
moltes coses que no em queden clares, probablement perquè sóc home de poca fe i
em falten segons quins entusiasmes. Per exemple: el fet de presentar
l’antiimperialisme i la “diversitat” com a necessitats morals universals, ¿no
es contradiu amb el relativisme que rebutja l’existència de drets universals?
Si el cosmopolitisme és realment tan intolerant com diu respecte de la
diversitat, ¿està legitimat el nacionalisme per a ser igualment intolerant
respecte del cosmopolitisme? ¿Quina és la seqüència lògica que demostra
fefaentment que l’arrelament local i l’universalisme moral es contradiuen de
veritat? Una moda, una decisió o una imposició, ¿a partir de quin moment es
converteixen en un d’aquells “trets grupals” que cal defensar a tot preu contra
l’uniformisme (per exemple l’homofòbia, la dominació de la dona o el
catolicisme sud-americà)? Si acceptem a tall d’hipòtesi que tot universalisme
té un component de violència, de proselitisme i d’evangelització (pàg. 50), ¿no
haurem d’admetre que això mateix caracteritza històricament els nacionalismes?
Si el racionalista (o l’il·lustrat) és oligàrquic per definició, ¿no se li pot
aplicar això mateix al comunitarista, que somia la «doma i castració» del
cosmopolita? La sensibilitat respecte dels altres valors, i la veneració per la
diferència, ¿no són també valors típicament occidentals? (Perquè, per poc que
et poses a buscar, fàcilment trobes que també els “altres continents” tenen
històries d’eliminació física de la diferència, d’homogeneïtzació forçada, de
cadàvers al capdavall.) Si els drets humans són, tal com defensa MacIntyre,
“com els unicorns” (recordem-ho: són conceptes,
són occidentals, són inventats i són abstractes: bingo!), llavors ¿com demostrarem que aquesta
descripció no inclou també els drets individuals i (ai las!) els drets
col·lectius? ¿Per quina raó hem de demanar als altres tantíssimes cauteles (per
exemple, quan es parla de l’integrisme religiós) que nosaltres no fem servir, i
podem permetre’ns el luxe de reduir Kant a La
pau perpètua o les multinacionals a “hereves de les Llums”? Potser queda
molt bé això d’oposar l’egoisme a la comunitat (142), però ¿a partir de quin
moment podem parlar d’un egoisme de les
comunitats? (De fet, el vincle entre nacionalisme i individualisme es pot
argumentar i comprovar de manera fefaent.) La llista de preguntes que
s’acumulen als marges del meu exemplar d’El
parany cosmopolita és enorme i podria continuar durant molta estona,
encara. Espere que aquesta tria d’interrogants puga demostrar que el llibre
m’ha fet pensar i plantejar-me coses, i això no passa sempre. Alhora s'hi reflecteix una incomoditat, una insatisfacció, que m'assalta a cada pàgina d'El parany cosmopolita.
La demonització
simplificadora d’un enemic sovint bastant quimèric i sospitosament semblant a un fantasma (el
cosmopolitisme, l’universalisme, la raó il·lustrada) produeix resultats
involuntaris, com ara la distorsió meliorativa dels seus presumptes antagònics
(tant si es diuen Aristòtil com si es diuen Cultura, Volksgeist, Rousseau, romanticisme o Nació). Això pot gastar bromes
molt pesades, com ara els inacceptables i grotescos comentaris banals sobre
l’integrisme, presentat com a “defensor de la diversitat” (108). I ja que Jordi parla poc del feixisme, em permetré recordar que avui dia llibres com Mein Kampf o Els protocols dels dotze savis de Sió continuen sent molt populars a països musulmans com ara un que aspira a entrar en la Unió Europea, o que Iran promociona els estudis negacionistes amb congressos i tot, o que Hizbu Al·là (el Partit de Déu) fa que els seus milicians acabats de reclutar saluden d'una manera que ens sona d'alguna cosa... Ai, el comunitarisme, quines coses defensa a la fi, quan s'accepta ingènuament... El sueño de la razón de Goya, contra el
que es pensen els irracionalistes, no vol dir que la raó siga un somni fal·laç,
sinó que el fet de deixar-la clapar produce
monstruos. Això li passa també al comunitarisme (en el se venerat MacIntyre
és una temptació oberta i constant), que amb la seua intransigència entra en
una perillosa deriva de pura i simple bogeria maniquea. Parlarde “terrible ceguesa de les
Llums” i de “fracàs de la Il·lustració” pot servir per a desfogar, però amb
aquestes boutades irresponsables
estem jugant amb foc.
Com a filòleg (i
en aquesta tertúlia en som uns quants), hauria de fer-li alguns retrets
d’índole diversa. Per exemple, el seguidisme
una mica exagerat respecte de determinats, pocs, autors (MacIntyre, Toulmin,
García Gual). Per exemple, l’absència de fonts originals: en els filòsofs grecs
i romans, absolutament imperdonable: citar la Nicomaquea o els estoics de segona mà no fa honor a l’autor. Que un
llibre com el Dir la realitat
d’Aracil (per cert, exemplar antològic de racionalista oligàrquic) aparega
esmentat com a mecanoscrit causa estupor, pel cap baix. D’altra banda, per a un
tema tan inabastable com aquest la bibliografia resulta en general esquifida i
penosa. La correcció formal també va ser insuficient: hi van romandre detalls
com ara confusions de per/per a (143, 155), un inefable contemplar molt madrileny (140) i un graciós Grocio per Groot (111). No ho anote per tocar els collons: crec que
era la meua obligació.
Espere haver
mostrat que, per a mi, El parany
cosmopolita és un llibre alhora molt plaent i molt problemàtic, amb aquesta
típica ambivalència pròpia de les coses que ens importen. Dec ser l’únic friqui
que l’ha llegit tres vegades, supose. Amb això ja estic dient que em sembla un
llibre molt recomanable i interessant, digne de lectura i de relectures. Ho dic
perquè els meus dubtes, plantejats ací, poden provocar algun malentès. Ara bé,
no sé si és per ganes de ser un “esperit de contradicció”, però quan em trobe
argumentacions “individualistes” i “liberals” necessite contrapesar-les amb una
certa dosi de comunitarisme, mentre que si el comunitarista es posa valent em
vénen al cap les pel·lícules aquelles de Von Trier i la citació inicial
d’aquest comentari. La qual, per cert, és d’un tal Heinrich Himmler.