dimecres, 28 de desembre de 2011

Remordiment


L'altre dia vaig aprofitar la nit de nadal per veure, una vegada més, una de les meves pel·lícules favorites: To be or not to be, d'Ernst Lubitsch. Magnífica, magistral una comèdia que no falla mai. Però, en veure-la, em va venir al cap una altra pel·lícula d'en Lubitsch, una que sovint he comprovat que és relativament poc coneguda. Em refereixo a Broken Lullyby o The Man I Killed, traduïda al castellà com Remordimiento. I, ja m'ho perdonareu -o no...-, però el títol castellà m'agrada infinitament més que els originals, perquè, en bona mesura, la pel·lícula és la història d'un remordiment. D'un remordiment individual que acaba essent col·lectiu. 

Recordo que, ja fa algun temps, la vaig veure amb el nostre Guillem i vam parlar-ne llarga estona. A ell li prenc un qualificatiu que crec que la defineix molt bé i, alhora, em va fer gràcia: "tragèdia d'enredo". Efectivament, Lubitsch té la mà trencada a fer comèdies, amb enredos més o menys notables, però ací el que ens ofereix és un drama o, potser millor, una vertadera tragèdia. Una tragèdia d'una contundència a l'altura de la de les imatges amb què s'obre, per a mi absolutament prodigioses. Actuen com un esborronador contrapunt del discurs. 

Situem-nos en el primer aniversari de la fi de la I Guerra Mundial. Durant la celebració, en una gran catedral, del gran triomf, amb tota la pompa que ve al cas. El capellà parla de pau, el director ens porta la mirada als sabres, als uniformes, a les desfilades, al soroll, a l'aldarull. L'única cosa en silenci és l'hospital, on encara jeuen molts ferits, que embogeixen en sentir les salves. Els contrastos, les subtileses arriben al punt àlgid en un quadre -en un enquadrament- que és, potser, el meu favorit. Heus-lo ací:

      
D'alguna manera, em fa l'efecte que resumeix exactament el que és aquesta pel·lícula, el punt de vista des del qual es narra: el d'un mutilat. Un mutilat que no té cap mutilació exterior, però que està destrossat anímicament, interiorment. 

Un altre amic amb qui he tingut el gust de gaudir d'aquesta pel·lícula és el Magister. Recordo que ell va insistir -i no li falta raó- en el que jo qualificaria, parafrasejant els seus mots, de caràcter penitencial de l'aventura narrada. Efectivament, el protagonista necessita un perdó i ben a l'inici apareix un capellà, un confessor. Ara, entre les moltes coses que salten ací pels aires hi ha la famosa dita paulina, aquella de "la veritat us farà lliures". La veritat? Lliures? Ha! Que ho preguntin al protagonista! -i potser no pas sols a ell! I, respecte al perdó..., no us en diré res...

I tot això en el context d'una pel·lícula del 32, on encara és evident el pes del cinema mut. Els actors, de vegades, semblen actuar més com en el teatre i, a més, amb la gestualitat exagerada de les pel·lícules mudes. Res d'això, però, no em molesta, més aviat a l'inrevés. 

En fi, no he volgut estendre'm massa sobre l'anècdota perquè, si no coneixeu aquesta pel·lícula, no vull xafar-vos-la. Malauradment, no és fàcil de trobar. A la FNAC vaig comprar-ne un exemplar escadusser. A YouTube la trobareu, però a trossos. Us animo a veure-la -de nou o per primera vegada, tant fa. I ja contareu, quan podreu, les vostres impressions.  

Això és tot. Un comentari un poc atrotinat i ràpid. Però això sí que no em deixarà cap remordiment.  

diumenge, 25 de desembre de 2011

Laboratori de lectures

La coincidència amb les insuportables festetes i tinglados del Nadal ha fet que l'anotació del nostre amic Exemplator haja passat sense pena ni glòria. Cosa absolutament lamentable, no sols per l'altíssima qualitat del llibre que comenta, sinó també perquè el comentarista és tan car de vore que hauria merescut una atenció més intensa. El Nadal, com sempre, ens ha fotut ben fotuts.

Al marge d'això, vull constatar amb tristesa la quantitat ínfima de propostes de lectura que ens han arribat per tancar el curs. Només dues persones hi han dit la seua. Però bé, com que ja hem après bé l'art de la resignació i la virtut de no tenir esperances, em limite a constatar-ho per desfogar. Però hi ha encara molts títols en cartera, i per tant els qui tenim ganes de marxa continuarem donant la tabarra i tenim combustible per a una estona ben llarga.

Ha aparegut una proposta que sembla molt interessant: els "cicles temàtics". Per exemple, dedicar un trimestre a llibres que presenten perspectives diferents d'una mateixa qüestió, o enfocaments formals semblants. Així, el curs que ve podríem dedicar tres mesos a "distopies", o tres mesos als totalitarismes, o tres mesos al fenomen de l'exili i el retorn, o tres mesos a l'escepticisme, o tres mesos a la crisi de l'educació, o tres mesos a les identitats, etcètera. Però també podem anar llegint coses desordenades com fins ara, si no voleu monogràfics. Queda plantejada la idea, i oberta al debat.

La llista completa de títols d'aquest curs, després de tots els arranjaments possibles, quedaria de la següent manera:


OCTUBRE
Werner SOMBART, Por qué no hay socialismo en los Estados Unidos. Palencia: Capitán Swing Libros, 2009. (Josep J. Conill) [comentat]

NOVEMBRE
Gustau NERÍN, Blanc bo busca negre pobre. Barcelona: La campana, 2011. (K.) [comentat]

DESEMBRE
Tony JUDT, Algo va mal. Madrid: Taurus, 2010. (Exemplator) [comentat]

GENER 2012
Zygmunt BAUMAN, Tiempos líquidos. Barcelona: Tusquets, 2007. (Francisco López Martín)
Versió catalana: Temps líquids. Barcelona: Viena, 2007.

FEBRER 2012
Stefan ZWEIG, El món d'ahir: memòries d'un europeu. Barcelona: Quaderns Crema, 2001. (Exemplator)
Versió castellana: El mundo de ayer. Barcelona: El Acantilado, 2002.

MARÇ 2012
José VIDAL-BENEYTO, La corrupción de la democracia. Madrid: Los Libros de la Catarata, 2010. (K.)

ABRIL 2012
Tzvetan TODOROV, El jardín imperfecto. Barcelona: Paidós, 1999. (Francisco López Martín)

MAIG 2012
George STEINER, Extraterritorial. Ensayos sobre literatura y la revolución lingüística. Madrid: Siruela, 2002. (K.)

JUNY 2012
Ulrich BECK, La mirada cosmopolita o la guerra es la paz. Barcelona: Paidós, 2005. (Josep J. Conill)

JULIOL 2012
Jordi SEBASTIÀ, El parany cosmopolita. Catarroja: Afers, 2004. (K.)

----------------------------------------------------------------------------

Ja podeu entreveure que els darrers dos títols són un primer experiment "monogràfic", però la tria de l'últim té, a més, un sentit afegit: aprofitar que l'autor és el nostre amic, contertulià i alcalde Jordúnida, històric patier i singularíssim personatge que tant apreciem. No crec que tinga moltes possibilitats de participar en el debat, però almenys contribuirem una mica a la polèmica a què ell vol incitar aquesta societat "en perpètua somnolència digestiva", com deia el vell falcó.

Com sempre, és desitjable que el comentari inicial de cada llibre vaja a càrrec de la persona que l'ha proposat, i que el penge per al debat l'última setmana del mes.

Si teniu contrapropostes, protestes, queixes, preguntes, dubtes, pecas, granitos, varices, endavant.

dissabte, 17 de desembre de 2011

Lucidesa. A propòsit d'un assaig de Tony Judt

Vaig arribar a Ill Fares the Land (cat. El món no se’n surt, cast. Algo va mal; segueixo la versió en castellà) de Tony Judt de pura casualitat. Havia conegut gràcies a un bon amic el seu llibre sobre la postguerra europea i, després, un altre, al qual ja ens hem referit ací en algun moment arran d’un comentari de J. Conill. Amb aquests precedents, quan em vaig trobar Algo va mal no m’ho vaig pensar. Poc temps després, el recomanava a totcristo que em trobava -...i continuo fent-ho. 

I la veritat és que, per l’època en què va aparèixer, podia haver passat inadvertit entre tants i tants pamflets que anaven inundant les llibreries arran del tema del 15-M. De fet, en certa manera, les cobertes amb què l’han enquadernat en la darrera edició -on Algo va mal apareix escrit en una pancarta- el col·loquen en aquesta ona. I, tanmateix, no és pas això, en absolut, per més d’actualitat que pugui ser el seu contingut. 

Estrictament, l’assaig del Tony Judt prova d’analiztar l’evolució del règim socioeconòmic sorgit d’ençà de la II Guerra Mundial, des del moment de màxim desenvolupament de models keynesians i socialdemòcrates fins a l’actualitat, marcada per la sacralització de la desregulació econòmica, sota l’empenta, ja llunyana, del tàndem Reagan-Thatcher. I ho fa amb un discurs d’un to clarament divulgatiu, però divulgatiu en el millor sentit del terme. Utilitza els tecnicismes imprescindibles i sempre en un context prou entenedor.  Va al gra, resseguint un fil clar i evident. I, a més -cosa molt remarcable-, sense exasperació, sense escarafalls, sense desesperació. 

He parlat d’anàlisi. I és just això el que fa: analitzar fets i extreure'n lliçons adreçades més que més a inquietar -a produir fiblades de llum en el lector, a despertar-li la consciència. Judt entra en farina amb unes precisions terminològiques, al voltant de conceptes com liberalisme, socialdemocràcia, etc., i intenta explicar-ne el significat a banda i banda de l’Atlàntic, amb matisos sovint molt interessants, per a tot seguit descriure el procés de formació d’allò que anomenem avui dia seguretata social: des de la caritat estatat, d’arrel decimonònica, fins al dret universal reconegut avui dia en el marc dels nostres estats. 

És especialment remarcable la manera com Judt vincula el refermament i desenvolupament d’aquests sistemes de protecció amb el record de les grans tragèdies del s. XX, especialment de la darrera, la II Guerra Mundial. Hi ha un calfredant vincle que uneix l’amnèsia progressiva del nostre món actual amb la intensificació del procés de demolició de les nostres barreres de protecció. Curiosament, l’altre dia, quan sentia l’aguerrida Aguirre demagogitzant sobre la idea que fóra potser preferible que els vells en bona situació econòmica es paguessin l’atenció mèdica (com va dir, citant aproximadament: “Que Botín se pague sus medicinas”), vaig pensar si no estava posant en marxa un  camí que, a força de desuniversalitzar l’atenció mèdica, no ens havia de portar, anys a venir, a on de primer estàvem: a l’atenció pública com a caritat de l’estat, al s. XIX, al món de Dickens...

D’altra banda, el seu assaig és recorregut de cap a cap per una profunda inquietud moral. Un dels moments impactants és, precisament, quan subratlla la urgència per recuperar un discurs profundament moral (“la importancia de la moralidad en los asuntos humanos”, p. 171) que hauria de menar a adscriure als nostres actes un sentit transcendent, per més que li’l neguem, alhora, a la vida. En certapareixent a manera, podem negar la transcendència a la vida, però caldria viure com si creguéssim en un sentit superior dels nostres actes (p. 172). I és que, per a convèncer els altres “que algo es correcto o erróneo necesitamos un lenguaje de fines, no de medios” (ibid.). “Lo que nos falta es una narración moral: una descripción coherente que atribuya una finalidad a nuestros actos de forma que los trascienda” (p. 174). I és des d’ací des d’on remet a la filosofia grega i a la idea de moderació com a instrument per a combatre la perpètua voracitat consumista que guia la nostra vida actual. I també, per descomptat, a la necessitat del compromís, en una línia que lligaria amb el to i les preocupacions d'un dels darrers missatges de K. Una política la regeneració de la qual només és factible a partir de la confiança (p. 166), idea que em repicava al cap quan l'altre dia assistia a la conferència de l'il·lustre sociòleg polonès Piotr Sztompka a la Universitat de València. Curiós que avui dia només es parli de la confiança... en relació als mercats! 

Tota aquesta exigència de depuració del llenguatge (el del debat i discurs polític, el de la moralitat, etc.) es desplega assaonada d’un anatologia implícita de textos que també té el seu interès. N’hi ha moltes que mereixen atenció, però en subratllo dues, especialment interessants perquè vénen del pare de la criatura, diguem-ne, de l’Adam Smith:  “Ninguna sociedad puede prosperar y ser feliz si la mayoría de sus miembros son pobres y desdichados” (p. 26) i “Sentir mucho por los demás y poco por nosotros mismos; reprimir nuestro egoiísmo y practicar nuestras inclinaciones benevolentes; esto constituye la perfección de la naturaleza humana” (p. 70). Deu ser això el que pensen els defensors de l’economia actual, basada en les fantasmagories dels mercats financers, de l’economia irreal? O, potser, rucs com som, no els copsem el pensament profund? Bé, ho deixo córrer, que jo no tinc la tranquil·litat d'ànim de l'autor d'aquest llibre, vertaderament admirable -una càrrega de profunditat tan suau com efectiva.

dijous, 15 de desembre de 2011

Què difícil és ser Déu!


Fa uns pocs dies, estimulat pels comentaris suscitats en aquest blog per la lectura de Blanc bo busca negre pobre, de Gustau Nerín, vaig encetar la lectura d’una novel·la que manté una certa relació amb el tema que aleshores discutíem. Es tracta de ¡Qué difícil es ser Diós! (en l’original Trudno byt bogom, 1964), dels escriptors judeorussos de ciència-ficció Arkadi (1925-1991) i Boris (1933-) Strugatski, que jo estic llegint en una abominable versió castellana publicada per l’Editorial Mir de Moscou el 1976.

Per als que no en tingueu cap referència, de l’obra dels Strugatski, n’hi haurà prou amb apuntar ací que Stanisław Lem els considerava els principals escriptors del gènere i que la seva novel·la Piknik na obochine (1977) va inspirar l’excel·lent pel·lícula Stalker, d’Andréi Tarkovski. En català el lector en pot disposar, d’acord amb les meves notícies, de la traducció de Monika Zgustová d’Stalker: Picnic a la vora del camí (Barcelona: Edicions Pleniluni, 1986), així com d’El cargol en el pendent (Lleida: Pagès editors, 2002).

La novel·la que tinc entre mans també va ser adaptada al cinema amb el títol Es ist nicht Leicht ein Gott zu Sein (1988), comercialitzada a Espanya com El poder de un Dios. En qualsevol cas, en la traducció que n’estic llegint resulta molt difícil apreciar qualsevol valor en l’escriptura dels Strugatski ja que, com dic, la versió castellana és infame i, a més a més, segons sembla el seu estil d’arrel col·loquial resulta molt sovint complicat de traslladar a altres idiomes.

De totes maneres, tot això no suposa obstacle per poder comentar el tema de la narració, centrada en les peripècies d’un grup de sociòlegs-historiadors terrestres enviats en secret al planeta Arkanar amb la missió d’exercir-hi d’observadors, però sense capacitat per intervenir directament en la vida dels natius, o fent-ho de manera imperceptible. Ara bé: el que hi troben els terrestres és una humanitat sumida en una mena d’Edat Mitjana estulta i violenta, la crueltat de la qual els portarà a replantejar-se la seva neutralitat.

Vaig encara per la meitat de la lectura i, doncs, ignoro quin en serà el desenllaç. De moment, volia tan sols aportar un parell de reflexions que em semblen pertinents a propòsit de la nostra discussió sobre la cooperació i les intervencions humanitaristes. La primera té a veure amb allò que, emprant una analogia marxista, podríem anomenar la “impaciència humanitària”. Diu així:

“Hem de convèncer-nos d’una vegada que ni tu ni jo ni cap de nosaltres veurem el fruit real i tangible de la nostra feina. Nosaltres no som físics, sinó sociòlegs. Per a nosaltres la unitat de temps no és el segon, sinó el segle, i la nostra obra no és ni tan sols sembrar, sinó preparar el camí per a la sembra...” (p. 51-52).

És clar que aquestes reflexions aporten molt poc de consol quan la gent s’està morint de fam. Però, si més no, ens ajuden a recordar que les transformacions socials són lentes i difícils, i requereixen del pas de diverses generacions.

La segona cita expressa els sentiments ambivalents que els observadors (o els cooperants) acaben indefectiblement desenvolupant envers els indígenes, als quals haurien d’ajudar a sortir de l’encallador:

“Nosaltres, que érem allí, a la Terra, vertaders humanistes, que sentíem l’humanisme com l’esquelet de la nostra pròpia naturalesa, que en la nostra admiració per l’Home, en la nostra estimació cap a l’Home, arribàvem fins a l’antropocentrisme, ens adonem ací, amb autèntic horror, que el que estimàvem no era l’Home, sinó el comuner, l’habitant de la Terra, el nostre consemblant. Cada vegada amb més freqüència, ens sorprenem a nosaltres mateixos pensant: ‘Però això són persones potser? És possible que per molt de temps que transcorri siguin capaços d’esdevenir persones?’ ” (p. 57).

Si en la citació anterior hi substituïu “comuner” per “ciutadà” i “habitant de la Terra” per “europeu” o “occidental”, crec que la resta del text aconsegueix expressar amb una cruesa que la correcció política acostuma a camuflar, la sensació de frustració i desengany que traspuen les declaracions de molts cooperants. Com evitar-la, però?

divendres, 9 de desembre de 2011

Més contradiccions

Per experiència, conec bé la sensació que K. descriu al seu missatge anterior i des de fa temps, amb la finalitat de rellegir-los per sentir que no em trobo sol al cosmos i animar-me en els moments de defalliment, he anat recopilant alguns textos que la descriuen major o menor mesura. Us n’ofereixo a continuació un parell, en certa mesura també contradictoris, com la mateixa vivència experimentada pel nostre amic (i per tants de nosaltres, ai!). El primer forma part de la narració “Ananke” de Stanisllaw Lem, recollida a Más relatos del piloto Pirx (Madrid: Alianza, 2005, p. 248-250), i diu el següent:

“Entre los treinta y los cuarenta, más cerca de los segundos: la línea de sombra --la edad en que avenirse a las condiciones del contrato no firmado, impuesto sin que lo hayamos pedido, el reconocimiento de que lo que obliga a los demás se aplica también a uno mismo, que la regla no tiene excepciones; aunque sea contrario a la naturaleza, uno tiene que envejecer--. Hasta ahora sólo el cuerpo obedecía ese mandato a escondidas –pero eso no era ya suficiente; ahora había que dar ya la conformidad--. La juventud convertía su propia inmutabilidad en la regla básica: he sido un niño, un inmaduro, pero ahora soy realmente yo mismo, y así me voy a quedar. Era la gran broma que se hallaba en la base misma de la existencia; cuando uno descubre su falta de fundamento, siente más asombro que temor, una sensación de indignación ante el descubrimiento de que el juego para el que has sido reclutado era una trampa, de que la partida debía haber sido totalmente distinta; y tras la sorpresa, la indignación y la resistencia iniciales comienzan las lentas negociaciones con uno mismo, con el propio cuerpo: no importa lo lento e imperceptible que sea el envejecimiento físico, nuestra razón nunca llega a reconciliarse con él; nos preparamos para afrontar los treinta y cinco, luego los cuarenta, como si estos fueran a durar, y después, en la siguiente revisión, el derrumbamiento de todas las ilusiones produce tal resistencia que el ímpetu nos conduce a traspasar las fronteras. El hombre de cuarenta años comienza entonces a comportarse como un viejo. Una vez reconocido lo inevitable, continuamos el juego con sombría tenacidad, con el perverso deseo de doblar la apuesta: muy bien, si hay que jugar, aunque nunca di mi conformidad ni nunca me la pidieron, aunque no lo sabía, aquí tienes, lo que debo y más –aunque suene ridículo, tratamos de hacer un farol al contrincante--. Me pondré tan viejo de golpe que te arrepentirás: En el límite de la línea de sombra, o una vez traspasada, en la fase en que debemos rendirnos y entregar las posiciones, continuamos luchando todavía, seguimos resistiéndonos a la evidencia y, con todos esos forcejeos, envejecemos psíquicamente a saltos: o nos pasamos o no llegamos, hasta que un día, demasiado tarde, como siempre, nos damos cuenta de que toda aquella pelea, tos esos ataques, retiradas y fintas, eran también una broma. Somos como niños, negándonos a dar nuestra conformidad a algo que no la necesita, donde nunca hubo lugar para la protesta o la lucha; una lucha, además, basada en el autoengaño.

”La línea de sombra no es todavía el ‘memento mori’, pero es en muchos aspectos peor aún, pues desde ella podemos ya ver cómo disminuyen nuestras perspectivas. El presente no es ya una promesa ni una sala de espera, no es un prólogo ni un trampolín desde donde lograr grandes esperanzas, porque, sin que nos diéramos cuenta, la situación se ha invertido. Lo que se suponía un entrenamiento era una realidad irreversible; el prólogo había resultado ser la historia misma, las esperanzas, utopías; lo opcional, lo provisional, lo momentáneo, el único contenido de la vida. Todo lo que no se había cumplido ya, jamás se lograría. Y había que conformarse con ello en silencio, sin temor y, si era posible, sin desesperación.”

El segon text, molt més breu pertany a un article del poeta Carlos Marzal, “Los propósitos y la energía” aparegut a les pàgines de la “Comunidad Valenciana” de diari ABC (dissabte, 15/V/2010, p. 44), ens ofereix la reflexió següent:

“ Lo peor que le puede ocurrir a un propósito es que se quede en lo que es, que se limite a ser él mismo, que no se desmienta y se transforme en un hecho. Los planes, las esperanzas, las ambiciones, en su esencia, no son nada: son el humo de nuestra voluntad, las nubes que vemos a lo lejos, tan inalcanzables como reales. Por eso, para la buena salud de los propósitos, pesa más en el mundo un gramo de decisión, una brizna de energía, que cien toneladas de anhelos y deseos.

[…]

”Siempre hay una razón convincente para fracasar, siempre hay una excusa para abandonarse, siempre hay una causa para echarse a perder. Lo único que no requiere de ningún motivo --en contra de lo que suele creerse-- es el éxito, la laboriosidad, la paciencia diligente. El empeño, la testarudez constituyen una variedad pragmática --la más útil—de los propósitos.

”Necesitamos ser hombres de acción, de la nuestra, que bien puede ser puramente mental. Necesitamos intervenir en la vida, en la nuestra. Necesitamos aprender a disipar nuestra energía.”


Òbviament, aquets textos no solucionen res, però almenys ens fan companyia i ens ajuden a continuar endavant contre vent i marea. En poques paraules, són una representació de la Humanitat.

dimecres, 7 de desembre de 2011

Contradiccions


Entre els meus amics, n'hi ha dos que són increïblement diferents l'un de l'altre. Els anomenaré X i Z. Tots dos són persones admirables que tenen la meua estima incondicional.

El primer, X, és una persona compromesa i socialment activíssima. Treballa d'alliberat en el partit polític en què milita, fa classes d'alfabetització com a voluntari en una ONG i és el nucli d'una associació cultural que organitza trobades de poesia al seu poble. Ha defensat sempre, per escrit i oralment, l'absoluta necessitat de treballar dia a dia a favor de la regeneració i la vertebració del país, i es mira despectivament la passivitat de les persones que, tot i ser conscients de la importància de "fer alguna cosa", prefereixen quedar-se immòbils i passives davant totes les injustícies i les necessitats que afligeixen el nostre context més immediat. Si hagués llegit segons quines coses, estic convençut que X es proclamaria comunitarista convençut. La seua incessant activitat cívica i política no es basa en la inconsciència sobre la realitat, sinó en una coherència admirable entre les paraules (el que diu i pensa, en anàlisis encertadíssimes sobre el món) i els fets. Al marge d'això, X té una imparable energia interior, i no es desanima fàcilment.

Per contra, Z no podria ser més diferent de X. Professor d'història en una universitat, es dedica amb gran constància a conrear la seua especialitat i a fer una discreta carrera acadèmica. Els seus maldecaps predominants són la hipoteca i una relació sentimental insatisfactòria en què es troba immers des de fa un temps. Z és una persona d'una lucidesa extraordinària, del tot conscient de les mateixes coses contra les quals lluita X (i, de fet, si es coneguessen, estarien d'acord en quasi tot). Ni més ni menys que X, Z és un practicant àcid i contundent del pensament crític. Però Z prefereix quedar-se a casa, com els immobilistes que critica X, fidel a la màxima tardovolteriana de "conrear el seu propi jardí". Rebutja qualsevol compromís actiu per canviar aquesta societat, i per legitimar la seua passivitat fa ús d'un pessimisme nihilista que, de tan dogmàtic que és, caldria anomenar "metafísic". Quan intente contradir aquesta visió del món, Z corre precipitadament cap a les sortides d'emergència: "no tinc temps", "he de fer una altra cosa", "estic cansat i cremat".

I jo, al bell mig de tots dos, no sé a qui donar-li la raó. Per "caràcter" --tot i que això del "caràcter" no passa de ser una miserable excusa psicologista de les pròpies accions, ho sé-- sempre he estat del costat de Z, del seu catastrofisme i de la convicció que no paga la pena fer res, vanitas vanitatum. En canvi, cada vegada la insatisfacció que m'ataca per aquesta passivitat supera més i més els avantatges de la còmoda passivitat. Aquesta darrera em sembla cada vegada més immoral i més còmplice de la mateixa merda ambiental que continue denunciant, però alhora hi ha alguna cosa que em frena d'aproximar-me al compromís actiu. Sóc una papallona que tem la mateixa flama que l'atrau, i viu esquinçada en la tensió entre la foscor i la llum. Com X, jo també sent la necessitat candent de "fer coses", però m'assemble a Z en la meua incapacitat de trobar accions que el nihilisme catastrofista no puga "desmuntar" per inútils. Liquidat personalment i intel·lectualment, sense forces per a fer res, supose que hauria de conrear jo també un o altre jardí. Però la llum de la flama sembla més forta que el bloqueig de l'ombra, tot i que continue sense fer res. I, segons amb qui parle, defense un extrem o l'altre. Perra vida!

diumenge, 27 de novembre de 2011

Blanc bo busca negre pobre

Alguns insensats no sols esquivàrem en el seu moment la sorruda desconfiança característica del nostre món rural, sinó que ens vam formar directament en la "filosofia de la sospita". Una forma de desencantament fins i tot cínica, i que es fonamenta sobretot en la idea que totes les accions i pensaments, propis i aliens, responen a forces que ens dominen, de les quals sovint no sabem res, i que queden emmascarades per uns discursos que solem acceptar com la cosa més natural del món. Doncs bé, fins i tot per a un iniciat en l'escola de la sospita el llibre de Gustau Nerín resultarà sorprenent, espaterrant, escandalós. Blanc bo busca negre pobre. Crítica de la cooperació i les ONG
ens presenta un panorama que esgarrifa, i on sobretot les armes de les (aparents) bones intencions les carrega el dimoni. Al llarg de 250 pàgines que es llegeixen en un bufit, el lector es queda tothora amb els ull no com si foren plats, sinó com si foren paelles senceres. Nerín és un antropòleg especialista en el món de la "cooperació" amb Àfrica, un senyor amb una formació i una quantitat d'experiències i d'informacions completament abassegadora, i sap molt, molt bé de què parla. Però no sols això, sinó que no té ni un sol pèl a la llengua, i diu les coses claretes com l'aigua de la font. Resulta impossible reduir a uners poques frases la quantitat d'idees que exposa, de manera que senzillament divagaré sense ordre per oferir-ne un tast a qui no haja llegit el llibre. Una idea sí que travessa tot el llibre: la "cooperació" Nord-Sud i tot l'invent de les ONG és un fracàs absolut, una eina de dominació i de dependència, una maquinària imparable que tritura a una velocitat vertiginosa un continent que en si mateix ja és, sovint, un infern. Una part d'Occident (whatever it be) renta la seua mala consciència a base d'almoines per als pobres negrets, incapaços de salvar-se ells mateixos i desproveïts de qualsevol responsabilitat moral pel seu destí; una altra part d'Occident aprofita això mateix per constituir una "indústria de la salvació" que belluga quantitats inconcebibles de diners i de recursos, alhora que converteix la "cooperació" en una mena de dictadura de les potències occidentals sobre la manera d'organitzar-se dels pobres, en una forma brutal de recolonització legitimada per les presumptes bones intencions. Una part dels suposats beneficiaris d'aquestes accions, com que s'hi enriqueix fins a extrems de vegades grotescos, les converteix en un factor que agreuja encara més les desigualtats socials a l'Àfrica (molts d'aquests beneficiaris són, precisament, els règims més criminals que coneix la història del continent). Una altra part dels destinataris de la "cooperació" queden irremissiblement encadenats als proveïdors de recursos externs (institucions, ONG) perquè aquests darrers imposen les seues pròpies condicions per a l'ajuda. Total, que els occidentals o bé compren amb diners el seu benestar moral o bé extorsionen els africans i els tornen a sotmetre, mentre que una part dels africans oprimeix els altres gràcies a la cooperació i una gran majoria esdevenen súbdits dels rics del nord i dependents en grau extrem. I, enmig de tot això, arreu del continent negre les cultures i les formes ancestrals de gestionar les seues pròpies vides van quedant absorbides cada vegada més pel Móloc de la uniformització occidental. Quan els africans reaccionen contra la "cooperació" i les ONG, els occidentals, naturalment, s'escandalitzen i no comprenen res. És clar, a l'Àfrica els "cooperants" tenen cotxarros ben bons i viuen en barris residencials amb cases emmurallades i protegides amb filferros de pues, es gasten els seus diners occidentals en una vida de luxes i se'n van de putes per quatre xavos, com qui diu. El panorama que descriu Nerín, amb pèls i senyals, amb dades i informacions de primera mà, deixa el lector palplantat, bocabadat, corsecat i sangglaçat. Jo mateix no tenia gens clar fins ara que tanta bondat i tanta generositat foren certes, però sempre havia deixat una escletxa per a la confiança en, posem per cas, metges que van a "donar el callo" per salvar vides, viatgers intrèpids que es juguen la vida per portar menjar i medecines als més dissortats del món, etcètera. Doncs bé, reconec que aquest llibre m'ha deixat impressionat. En el text de Nerín, immisericorde i fabulosament ben escrit, els qui s'emporten més hòsties són els occidentals, naturalment. I amb molta diferència. Jo diria que fins i tot massa. Perquè, posem per cas, crítiques sarcàstiques com les que feia Nigel Barley en el seu magnífic clàssic (L'antropòleg innocent. Notes des d'una cabana de fang, BCN, Eds. 62, 2004) es troben a faltar, en el llibre de Nerín. Però bé, quan els ha d'atacar ho fa, i no els té més miraments que als europeus, no. Dels africans, el lector en dedueix la imatge d'uns irresponsables, sotmesos a creences irracionals, incapaços de sortir de la seua misèria, especialistes a esprémer la mamella de la "bondat" (???) occidental. Però això és secundari, perquè el que realment hi compta és la mentida --de dimensions literalment planetàries-- amb què es camufla tota aquesta multinacional de l'almoina, una mentida i un engany que s'aprofiten de la bona fe de nosaltres els "rics" i ens sotmet, fins i tot els més suspicaços, a un infame xantatge moral. La lectura d'aquest llibre ens deixa en una ambivalència punyent i de resolució impossible. Què caldria fer, aleshores? Deixar-los sols en les seues grandeses i misèries? Tolerar-ho tot en nom de la no-intervenció i del relativisme cultural? Liquidar tota la teranyina brutal de la "cooperació" pressuposant que ja seran capaços d'apanyar-s'ho com siga? Abandonar-los en segons quines creences i pràctiques que ni tan sols des de pressupòsits "antropologístics" no ens resulten moralment tolerables? O buscar una forma diguem-ne positiva d'intervenir-hi, tractant-los amb respecte i amb una impossible "igualtat ontològica"? Us ho dic de veritat, aquesta lectura ha estat apassionant i alhora profundament inquietant. Però, com que partesc de la base que un llibre que et fa plantejar-te bones preguntes i que t'obliga a pensar és indiscutiblement un bon llibre, diria que sens dubte és una lectura altament recomanable. Això sí, no apta per a qui preferesca mantenir-se verge en la seua intacta ingenuïtat... ben intencionada, és clar.

dijous, 27 d’octubre de 2011

Per què no hi ha socialisme als Estats Units?

Per què no hi ha socialisme als Estats Units?

Sens dubte, aquest llibre de Werner Sombart (1863-1941), escrit el 1905, constitueix junt amb La democràcia a Amèrica (1835-1840), d’Alexis de Tocqueville, una de les dues anàlisis clàssiques de la sociologia sobre la gran nació emergent a l’altra banda de l’Atlàntic. En tots dos casos, a més a més, hi trobem la mirada, entre atònita i escèptica, d’un europeu que, com els perses de Montesquieu, tracta d’explicar (i, sobretot, d’explicar-se) una modalitat social nova, sorgida de l’europea, però que el desconcerta en gran mesura. El llibre es complementa amb una presentació i un epíleg a càrrec de sociòlegs actuals, que contextualitzen les idees de Sombart, amb els seus errors i encerts, i ponderen el que encara tenen d'actual.

Ara bé: a diferència de l’obra de Tocqueville, l’escrit de Sombart, més modest en la seva concepció, tracta de respondre a un interrogant: com és que els USA, que a finals del segle XIX eren el país que més fidelment s'ajustava a les prediccions de Marx sobre la teoria del desenvolupament, no havien donat lloc a un moviment socialista equiparable al que per la mateixa època es registrava en molts països europeus.

La introducció i la primera part del llibre, dedicades a glossar el caràcter del capitalisme americà i la situació política dels treballadors, ens presenten una societat on el capital ha assolit uns nivells fabulosos de concentració, fins al punt que, en absència de qualsevol vestigi d'aristocràcia a l'europea i de classes de pagesos o menestrals, procedents de la societat estamental, el to sencer de la vida social es veu determinat pel sistema econòmic. Això dona com a resultat una societat urbana, amb enormes diferències entre rics i pobres, que conviuen en barris segregats al llarg de les abundants grans ciutats que hi ha arreu del país. Unes grans ciutats, val a dir, mancades del creixement orgànic o històric de les d'Europa, el desenvolupament de les quals s’ha produït ajustant-se a la lògica implacable de la quadrícula.

D’altra banda, els americans posseeixen una cultura intel·lectual pròpia, caracteritzada per l’esperit de quantitat, que es fa extensiu a les persones (“tant tens, tant vals”), amb la consegüent sobrevaloració de l'èxit, sobretot en forma de riquesa. L'ambició, doncs, és el tret més definitori de la mentalitat americana, fins arribar a l’egoisme, i compareix acompanyat de l’exigència d'eliminació de les traves socials que hi impedeixen l'exercici de la lliure iniciativa individual. L’adoració de l’èxit en el negocis i l’afició als esports espectaculars constitueixen dues facetes complementàries d’aquesta manera de ser.

D'acord amb l'aplicació mecànica de les teories marxistes, que afirmaven que l’exacerbació de les contradiccions del capitalisme desembocava sense remei en el socialisme, una societat així hauria de constituir terreny abonat per al desenvolupament d'aquesta doctrina. I, tanmateix, no és així. Entre els treballadors americans, els socialistes no constituïen el 1905, segons apunta Sombart, més que un grapat d'alemanys sense a penes seguidors. La major part de la classe obrera s’hi mostrava partidària d'una acció política independent. De fet, els treballadors nord-americans no estaven descontents amb el seu gènere de vida, ni s'oposaven pas a l'existència del capitalisme, sinó que professaven una fe optimista en la seva capacitat individual de millorar i en la grandesa del país, creences que actuaven com a poderosos factors de cohesió social, per damunt de les diferències de classe.

Quan descriu el sistema polític nord-americà, el sociòleg alemany posa l’èmfasi sobretot en la representativitat del sistema, que es tradueix en una superabundància de càrrecs electius, amb la consegüent professionalització de la maquinària dels partits polítics, necessitats de grans aportacions de capital per finançar les seves campanyes. D’una banda, això els permet comprar el vot dels desafavorits i, de l’altra, assegurar-se la fidelitat d’àmplies capes de la població a través de mètodes clientelars. En realitat, com tothom sap, les diferències ideològiques entre els dos partits hegemònics a penes són perceptibles i l'únic que ha impedit des de fa temps la seva convergència és la competició per acaparar els càrrecs. En conseqüència, poden abraçar o abandonar amb el major cinisme qualsevol causa popular, en funció de les seves respectives estratègies electorals, circumstància que els garanteix l’adhesió de les masses, perquè, tal com assenyala Sombart amb bon ull, els seus activistes sorgeixen del poble pla, d’acord amb un sistema en certa mesura similar al de l’església catòlica. D’aquesta manera, com que la jerarquia del partit descansa sobre un fonament democràtic, conserva la confiança del poble. L’abundància d’eleccions democràtiques, d’altra banda, fa que els nord-americans no s’interessen tant per les majories parlamentàries com per la tria d’aquells funcionaris l’activitat dels quals incideix de manera més directa sobre la seva vida quotidiana. Tot plegat, s’ha traduït en una enorme dificultat per a l’actuació d’altres organitzacions polítiques, com les de caràcter socialista, atès el convenciment dels treballadors que podran obtenir avantatges en el marc de la política bipartidista tradicional.

Un altre factor que impedeix l’extensió del socialisme té a veure amb el caràcter democràtic radical de la Constitució nord-americana, que és objecte d’autèntic culte per part dels ciutadans d’aquell país, en funció del seu caràcter obert i modificable (teòricament) en tot moment pel poble sobirà, a través d’eleccions directes. El ciutadà n'obté una sensació de poder il·limitat, molt més il·lusòria que no real, que es canalitza a través de l’opinió publica, canalitzada a través d’uns mitjans de comunicació que, en general, acostumen a mostrar certa simpatia cap als interessos dels treballadors. En relació amb això es troba la confiança dels nord-americans en el bon criteri de la majoria, la creença que aquesta es troba sempre en el bon camí i que les posicions minoritàries revelen algun tipus de punt de vista equivocat.

En la segona part de l’obra, Sombart es proposa mostrar les diferències existents entre la situació econòmica dels treballadors alemanys i els treballadors americans, que justificarien l’absència de socialisme entre aquest darrers. Sens dubte, es tracta de la part més tediosa de l’obra. Es basa en una sèrie de quadres estadístics comparatius, les dades dels quals van caducar ja fa molt de temps. D’altra banda, s’hi fa palesa una idea que ja havia tret el nas ara i adés en el text: quan l'autor està parlant de socialisme, en realitat només es refereix a la implantació d’aquestes idees en un sol país, Alemanya, sense tenir en compte d’altres situacions, circumstància que resta valor a les seves observacions, tenyint-les d’un cert xovinisme.

Per tal de no avorrir el lector, bastarà amb assenyalar ací que els resultats de la comparació demostren que els treballadors americans cobren uns sous dues o tres vegades més alts que els alemanys. Aquesta diferència resulta en bona part producte de l’estructura colonial dels USA, que repercutia en una societat necessitada de mà d’obra, amb un preu baix del sol i un alt desenvolupament tecnològic, fruit de l’existència d’una energia barata i abundant.

Un altre factor a tenir en compte és el tipus de residència. El treballador alemany habita en grans edificis veïnals, en contrast amb els seus col·legues nord-americans, que viuen en cases unifamiliars o de dues famílies, cosa que afavoreix l’individualisme i estimula la sensació de veure’s com a propietari. Les cases dels obrers nord-americans eren equiparables a les d’un burgés alemany mitjà, així com la seva alimentació i la seva manera de vestir. De fet, els treballadors dels USA gasten molt més en els seus habitatges, molt més confortables que els dels obrers alemanys. En aquestes condicions, lògicament, resultava difícil que el descontent arrelés entre la classe obrera nord-americana, que confiava molt més en la capacitat del capitalisme per millorar el seu benestar a llarg termini que els seus homòlegs europeus.

La tercera part del llibre, finalment, es refereix a la posició social del treballador, que als USA es beneficia d’una Constitució radicalment democràtica, d’un nivell de vida elevat i de la inexistència de romanalles feudals. Aquests factors propicien un tracte més franc i desimbolt entre les classes socials, i un interès per part dels empresaris per implicar els treballadors en la marxa de les empresa a través d’iniciatives de capitalisme popular i d’una atenció constant a les seves suggerències, destinades a millorar la producció.

A tall de cloenda, Sombart considera que totes les característiques anteriors no haurien bastat a impedir l’aparició del descontent i la consciència de classe entre els obrers americans, que hauria abocat tard o d’hora a l’aparició d’un socialisme puixant, si no fos per l’existència d’un factor addicional: la possibilitat d’escapar de l’engranatge capitalista emprenent el rumb cap a l’Oest, on a l’obrer li restava sempre la possibilitat d’acabar establint-se com a granger. D’aquesta manera, l’exèrcit industrial de reserva no va arribar mai a constituir-se i la completa proletarització dels treballadors s’hi va veure frenada.

Paradoxalment, com ja he assenyalat, Sombart, que hi havia apuntat amb notable sagacitat la idea que els USA anticipen el nostre futur, tanca el seu llibre amb la idea que totes aquestes condicions estan a punt d’arribar al seu final i que el país es troba en vespres d’assistir a l’adveniment del socialisme. Una mostra perfecta de com les conviccions d’un sociòleg poden portar-lo a concloure el contrari del que es desprèn de les seves dades.

I és que, en aquest món, qui no es consola és perquè no vol...