divendres, 10 de setembre de 2010

La nostàlgia és pornogràfica



Aquesta anotació hauria d'aparèixer el dia 25 de setembre, però llavors estaré ocupat amb feines diplomàtiques a Viena, i no podré dedicar ni un moment a aquests assumptes.

I per què hauria d'aparèixer el 25 de setembre? Perquè llavors farà exactament deu anys abans, que vaig desembarcar per primera vegada a Cracòvia i, per extensió, a Polònia. No sabia ni una paraula de polonès, tret de les salutacions i res més. No hi coneixia ningú tret de la meua jefa. Havia abandonat temporalment la còmoda misèria funcionarial, la mateixa immundícia en què ara visc immergit fins al coll, havia deixat enrere això mateix per un període indeterminat, un any, o dos. I a pèl.

Diversos esdeveniments havien confluït en aquella fugida, que també era una recerca. Havia descobert, a través de l'obra de Miłosz, una literatura que m'interessava. Una amiga de Girona em va convèncer, de Münster estant, que els lectorats de català podrien ser una sortida per al meu malestar de buròcrata kafkià. Mesos enrere havia entrat a la mítica (per a nosaltres) tertúlia del Patio, i allà havia conegut l'Exemplator, que exactament deu anys abans havia anat a parar també a Cracòvia, i també com a lector. I, per acabar-ho d'adobar en pla fatalista, aquell mateix any sortia a concurs públic la plaça de lector de Cracòvia. Després de rumiar-m'ho molt, i de demanar consell a qui tocava, vaig decidir que l'última paraula --abans que jo-- la tindrien dues persones d'absolutíssima confiança, el Númida (veu del seny, perspectiva externa) i sobretot l'Exemplator, que s'havia passat una dècada bambant per Polònia i ens alegrava les tertúlies amb les seues versions de Miłosz, Różewicz i Lipska. I la resposta va ser: .

Hi havia de passar un any. En vaig passar cinc. Vaig residir durant prop de tres anys a la mateixa cova tètrica on havia viscut l'Exemplator, un pis de 25 metres quadrats d'època comunista, al barri sòrdid d'Olsza II. A poc a poc vaig haver d'anar fent meus un ambient, uns costums i una llengua que per a mi eren nous. I hi vaig anar deixant una part de mi, al·luvialment, a poc a poc, fins i tot (o sobretot) quan Cracòvia em revoltava i m'exasperava, quan em feia reaccionar a la contra. Encegat amb els esdeveniments que em van fer tornar-ne, l'any 2005 hi pensava amb menyspreu i alhora amb perplexitat, i amb recança. A l'octubre d'aquell any, mentre recollia el campament per plegar veles, estirat al llit de l'hostal em demanava com era possible que allò fos l'adéu definitiu. Vaig arribar a odiar-la cegament, aquella ciutat, i llavors em semblava incomprensible fins i tot aquell odi i aquell comiat. Un any més tard, vells (però nous) vincles familiars m'hi lligaven novament. Dos anys més tard, l'Exemplator i jo hi tornàvem junts, en un viatge commemoratiu, de gloriosa memòria, i de definitiva concòrdia amb la ciutat. No ens hi podíem sentir turistes. De fet, és possible fins i tot que encara hi estiguem empadronats tots dos. En un cert sentit, Cracòvia és la meua ciutat, perquè aquest títol no el decideix el fatalisme del naixement, ni l'imposa l'atzar de la residència per raons pragmàtiques. És teua la ciutat que has fet teua, la ciutat on et sents a casa, la ciutat que et corre per les venes allà on vages. I això, si parlem de ciutats i no de pobles o comarques, en el meu cas queda reservat per a Cracòvia.

Polònia és un país difícil, i per descomptat no parle del clima, ni de l'absència de llum a l'hivern, ni de la gastronomia. Ni tan sols no em referesc al color nacional i omnipresent del país, el gris postestalinista. Polònia és dura perquè aquella gent pot ser molt bèstia, cruel, maleducada, menyspreativa, cínica, irracional, alcohòlica i enganxosament moralitzant i beata. És a dir, la suma perfecta del catòlic delirant i l'eslau incomprensible. És dura, sí, però alhora pot ser una terra de respecte, de bones maneres (fins a l'exageració grotesca), d'oportunitats, i en determinats casos fins i tot d'altruisme. Polònia pertany a aquest món centreeuropeu, la Mitteleuropa apta per al turisme intel·lectualoide à la Claudio Magris. I això, a mi, m'arriba molt; hi tinc una debilitat confessable i confessada. Quina llàstima que Polònia no va ser el meu país d'adopció, perquè amb aquell retorn se n'anà a fer la mà la meua pròpia utopia centreeuropea. I el preu que pague és aquesta barreja de nostàlgia i refús, una mixtura tan bona per a donar-nos combustible de polèmica non stop entre l'Exemplator i jo.

Fa deu anys, i fa vint anys, d'aquelles primeres incursions cracovianes, i les circumstàncies han impedit que férem un viatge en colla a la nostra ciutat, per celebrar que tant ens agrada, malgrat tot. El dia 25, per allò del fetitxisme de les dates redones, segurament m'assaltaran molts pensaments i només podré capbussar-me en els records i les melancolies, pura obscenitat d'amant rebutjat, pornografia per a intel·lectuals i romanços de fugitiu frustrat. Divendres de la setmana que ve només podré pensar en la meua ciutat, Cracòvia, deu anys després. Exiliat d'ella, un dia abans de tornar a la cel·la de càstig.

Tą część piszę tylko dla Ciebie, Exemplatorze. Musimy tam wracać. Najbardziej frustrujące zdarzenie tego roku polega na tym, że nie mogliśmy tam pojechać razem właśnie teraz, w tym roku. Wiem, że chciałeś to wszystko świętować razem z naszymi kolegami, ale przede wszystkim chociło mi o to, że to było nasze święto. Może kiedyś tak zrobimy. Tylko wkurwia mnie to, że opuszczenie tamtego miasta które nienawidziłem odczuwam jako amputacja w moim własnym ciele chociaż wiem, że tam nie mógłbym zostać na zawszwe, nie mógłbym wytrzymać. Może na tym polega miłość, a o tym nikt nam nic nie powiedział. Nigdy.


Zawsze jest lepiej tam gdzie nas nie ma.

1 comentari:

Exemplator ha dit...

Ara mateix hauria de consultar l'agenda de l'època -quina sort la meua dèria de guardar les agendes- per a saber exactament si no hi vaig arribar, a Cracòvia, també el 25 de setembre. Crec que sí. Del 90, en el meu cas, i després d'un llarg i fascinant viatge amb tren des de València, tot passant per un país com l'antiga Rep. Democràtica d'Alemanya, que deixaria d'existir ben poc després.

Una de les diferències entre la teva experiència polonesa i la meva és que la meva part negativa no es vincula a Cracòvia. D'aquesta ciutat, que també és radicalment meva, només en tinc records, evocacions positives. M'és inevitable. En tots els sentits.

Ara, tanmateix, recorde amb un calfred especialment intens la meva sensació d'exiliat quan tot just havia tornat a València... Entre l'atur i el no-res, se m'aturava el cor quan sentia qualsevol llengua estrangera al carrer, perquè, d'entrada, em semblava que era polonès. Després resultava que poques vegades ho era. Recorde la complaença quasi obscena amb què mirava una i altra vegada els fulletons turístics -mare meva!- que havia agafat a l'ambaixada, on vaig anar per qüestions burrrrrrocràtiques. Semblava un adolescent amb una revista porno a les mans! I també recorde com m'intentares animar a tornar-hi quan tu ja hi eres i encara estaves extasiat! Però era impossible, per molts motius. Impossible.

Després, han vingut les llargues converses -i discussions- amb tu, compartides o no amb la resta del Pati. Recordes la llarga tirada sobre la idea del viatge i del tresor, amb el Magister també? I sobre el tema de les arrels i la nostàlgia. O de la relació individual amb el passat. Potser tens raó: sempre és millor allà on no hi som...
Teraz również dla Ciebie: I tak tam wrócimy. Mam nadzieję, że nie będzie trzeba czekać długo. Ciekawe tylko, jak w dalszym ciągu będzie się rozwijał nasz stosunek do Krakowa, bo faktycznie cały czas tam wracam. Dziwny ten nasz kraj -Gdzieindziej.