dissabte, 26 de setembre de 2015

Petita celebració (i 7)

Avui fa quinze anys, a aquestes hores, vaig nàixer per segona vegada. Vaig aterrar a l'aeroport de Cracòvia, llavors molt més petit que avui dia, i més solitari, sobretot un vespre de dimarts. Allà m'esperaven la meva directora, la lemberguesa Teresa Eminowicz (quantes vegades ha aparegut Lviv en la meva vida?) i un barbut esquifit que semblava Valle-Inclán, el meu col·lega Artur Gromczakiewicz. Ara tots dos són una ombra: ella va perdre el cap, i ell es va morir de càncer. Només jo puc recordar ja aquella imatge, i la catedràtica apropant-se a mi i dient, en el seu to de senyoreta Rottenmeyer: "Nos hemos reconocido metafísicamente".

Fa quinze anys que en van començar cinc de molt intensos, plens de desastres i sofriments, però plens també de vida i d'interès. Per primera vegada en la meva vida, passaven coses. Vaig conèixer gent que em va marcar per a tota la meva vida; vaig viure amb E., amb qui vaig aprendre coses que no puc explicar ací; vaig conèixer S., una de les persones més importants en la meva vida; em vaig enamorar de M., la persona amb qui vaig viure els millors temps d'aquesta miserable existència; vaig assolir una segona natura amb el polonès; em vaig doctorar; i mil coses més.

Avui recordo, amb emoció i amb amargor alhora, la ciutat que vaig descobrir fa quinze anys, la ciutat que vaig matar cinc anys més tard, la ciutat que vaig reconquerir el 2006. I avui recordo, amb llàgrimes als ulls, totes les persones que per a bé o per a mal em van lligar a aquella ciutat de què no he pogut mai separar-me, de la qual no em separaré mai. El dia que hi vaig aterrar, el dia en què començava la meva vida adulta. I la recordo, per descomptat, amb uns versos de Czesław Miłosz, ja que no podia ser altrament.




MAI DE TU, CIUTAT


Mai de tu, ciutat, no he pogut marxar.
La milla era llarga, però em féu retrocedir com fitxa d'escacs.
Fugia per un món que girava cada cop més de pressa
I sempre hi he estat amb llibres dins la bossa de lli,
Embadalit amb els turons marrons darrere de les torres de Sant Jaume
On es belluga un cavall petit i un home petitó rere l'arada,
Que òbviament no viuen de fa temps.
És vera, ningú no va entendre la societat ni la ciutat,
Els cines Lux i Helios, cartells de Halpern i Segal,
El bulevar a Świętojerska anomenada Mickiewicza.
Ningú no ho va entendre. Ningú no hi reeixí.
Però quan la vida s'esgota en una esperança
--que un dia només hi hagi nitidesa i transparència--
Això, molt sovint, vol dir dolor.


Czesław Miłosz, dins Gucio zaczarowany ['En Gucio encantat'], 1965
Trad. Guillem Calaforra




NIGDY OD CIEBIE, MIASTO


Nigdy od ciebie, miasto, nie mogłem odjechać
Długa była mila, ale cofało mnie jak figurę w szachach.
Uciekałem po ziemi obracającej się coraz prędzej
A zawsze byłem tam z książkami w płóciennej torbie,
Gapiąc się na brązowe pagórki za wieżami Świętego Jakuba
Gdzie rusza się drobny koń i drobny człowiek za pługiem,
Najoczywiściej od dawna nieżywi.
Tak to prawda, nikt nie pojął społeczeństwa ni miasta,
Kin Lux i Helios, szyldów Halperna i Segala,
Deptaku na Świętojerskiej nazwanej Mickiewicza.
Nie, nikt nie pojął. Nikomu się nie udało.
Ale kiedy życie się strawi na jednej nadziei:
Że w jakiś dzień już tylko ostrość i przezroczystość,
To, bardzo często, żal.

divendres, 25 de setembre de 2015

Petita celebració (6)

Seria hipòcrita si volgués fes creure que tota la motivació per a fugir a Cracòvia era literària, oh, cultural, humanística. Però també era literària, en un percentatge molt respectable. La segona meitat dels anys noranta vaig descobrir La ment captiva, el gran assaig de Czesław Miłosz, que em va apassionar tant que vaig concebre la idea d'aprendre polonès per traduir-lo. A principis de 2000 o finals de 1999 vaig entrar en la moribunda tertúlia del Patio, on Josep Antoni Ysern ens portava poemes de Miłosz, de Różewicz, de Lipska, de Szymborska, en traduccions pròpies que estudiàvem i debatíem paraula per paraula. Tot plegat em va excitar cada vegada més la curiositat i l'interès. I la paradoxa és que el primer any d'estar a Cracòvia vaig arribar a la conclusió que allò em superava, i que mai no aprendria aquell idioma.

Amb el pas del temps tot es degrada i es dissol, però el 2005, quan vaig abandonar la ciutat, per a mi el polonès era com una segona pell. Mai no he deixat de tenir aquesta sensació, per bé que he treballat amb moltes altres llengües. Sentir uns polonesos pels carrers de València em posava de sobte feliç i nostàlgic, i tornar allà i parlar amb qui fos, del que fos, em retornava i em retorna una part de mi que sempre és allà, esperant-me. Durant un temps vaig mantenir un blog bilingüe, amb entrades en alemany i en polonès. Finalment, fa un parell d'anys vaig escriure un assaig filosòfic en polonès i el vaig publicar a Lublin. Són coses que molts no entenen ni entendran, però em fa igual.




LLENGUA MATERNA


"Siguem un llamp, més aviat que no un tro,
Vet que retumba i renilla el cavall de l'estepa;
Amunt els fets!...
                            -- i els mots? i les idees?
                                                                   -- després!...
L'enemic ja ha profanat fins l'idioma dels pares --"
Cridava l'energumen al Poeta
I colpejant l'escut, fins fer-li bonys.
Digué el Poeta: .....................
......................... La Llengua no es defensa amb espasa ni escut

Sinó amb grans obres!


Cyprian Kamil Norwid (1863-1865).
Trad. Guillem Calaforra




JĘZYK OJCZYSTY

„Gromem bądźmy pierw niźli grzmotem,
Oto tętnią i rżą konie stepowe;
Górą czyny!...
                        - a słowa? a myśli? ...
                                                - potem!...
Wróg pokalał już i Ojców mowę –”
Energumen tak krzyczał do Lirnika
I uderzał w tarcz, aż się wygięła.
Lirnik na to: . . . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . „Nie miecz, nie tarcz - bronią Języka


Lecz - arcydzieła!” -

dijous, 24 de setembre de 2015

Petita celebració (5)

Viure a Miechowity 3/28 podia ser moltes coses, però no era precisament una experiència idíl·lica. I tanmateix tenia uns arbres enormes enfront mateix de casa, i des de la finestra (l'única que hi ha) es veien i se sentien una munió d'ocells que jo desconeixia fins llavors. I això em va excitar la curiositat de manera molt intensa. La gent se sorprèn quan li dic que, de molts volàtils, en vaig aprendre el nom abans en polonès que en català o en castellà, i es pensen que és una xuleria pedant meva. Doncs no, gràcies a Świat Ptaków (la traducció polonesa del llibre de Michael Wright, The World of Birds) vaig descobrir que allò em fascinava.

També allí vaig descobrir, per primera vegada en la vida, el significat ple de la paraula primavera. En poques setmanes, gairebé en cosa de dies, els Planty (un dels llocs més importants en la meva vida) esclataven en una furiosa competició de matisos de verd. Abril, si no es posava plujós i antipàtic, solia ser un mes bonic. I maig, oh, quins records gloriosos del mes de maig, quan gairebé tot em semblava bell... fins i tot el monstre terrorífic de Paderevianum...

Sí, allà vaig aprendre unes quantes coses importants.




UNA NIT DE MAIG

Damunt meu, el cel estelat...
Kant


Vaig riure fort
una nit de maig
quan el rossinyol pifià.
Tot va callar
en la natura.
El picot no va traure
ja el bec de l'escorça,
els ocells feien l'amor callats
com els peixos.
L'animal avergonyit
s'amagà en si mateix.
Arreu del bosc
només un mosquit
caigué d'un roure
i espantà
una serp immòbil.
De sobte
el rossinyol amb el bec
trobà el solc correcte
del disc,
la natura
de nou va abandonar
la construcció de Babel,
vaig sentir en mi
la pell de l'animal més savi.
M'alcí on el bosc s'aclaria,
a sota meu, un humus de formigues.
Damunt meu, el cel estelat
de Kant.


Stanisław Jerzy Lec, dins List gończy ['Ordre de crida i cerca'], 1963
Trad. Guillem Calaforra



W NOC MAJOWĄ

”Nade mną niebo gwiaździste...”
Kant


Zaśmiałem się głośno
w noc majową,
gdy słowik sfałszował.
Wszystko zamilkło
w naturze.
Dzięcioł dzioba
już nie wyjął z kory,
ptaki kochały się niemo
jak ryby.
Zwierz ze wstydu
schował się w sobie.
W całym lesie
tylko jeden komar
z dębu spadł
płosząc
zastygłego węża.
Wtem
słowik dzióbkiem trafił
we właściwy rowek
płyty,
przyroda
znów porzuciła
budowę Wieży Babel,
poczułem na sobie
skórę najmądrzejszego ze zwierząt.
Stałem, gdzie rzedniał las,
pode mną czarnoziem mrówek.
Nade mną niebo gwiaździste
Kanta.

dimecres, 23 de setembre de 2015

Petita celebració (4)

Si suposem que "emigrant" és qui es trasllada a un altre país, hi viu i hi treballa durant un període més o menys llarg, jo vaig ser emigrant. Una emigració amb què sortia perdent en diners i cotització, sí, i a un país on no tenia més llibertats civils que al lloc de sortida; però una emigració, al capdavall. El problema és quan, en un determinat moment, es produeix una certa transformació i deixes de tenir algunes coses clares. "L'estranger" té un sentit molt clar quan només has fet el turista per la vida. Però de sobte, alguns anys després de residir en un lloc, t'adones que el coneixes i l'estimes més que la teva ciutat d'origen. Descobreixes que, contra el teu propi pronòstic, un dia parles l'idioma d'adopció amb una certa fluïdesa, i fins i tot passes la prova definitiva de la integració lingüística: ja ets capaç de mantenir una bronca domèstica en el teu nou idioma. I llavors ja no saps fins a quin punt allò és una ciutat estrangera. Ja no ets un turista, ni algú aliè a la ciutat, i tampoc no ets un indígena, no saps què collons ets i has descobert que en la teva identitat s'ha encastat un ingredient nou i irrenunciable, un ingredient que és tot allò: paisatge, idioma, costums, fins i tot maneres de reaccionar. De sobte t'adones que, efectivament, ets una altra persona. Però no li ho pots contar a ningú, perquè no ho entenen o no els sembla interessant. Només els iniciats t'entenen.




CANÇÓ DE L'EMIGRANT


Venim al món a ciutats estrangeres
"pàtria" en diem, però en poc temps podrem
ben bé admirar-ne els murs i les torrasses.
Anem de l'est cap a Occident, i enfront
nostre rodola un cèrcol gran de sol
ardent, enfront seu, lleuger com al circ
salta un lleó domat. A tals ciutats
mirem les obres d'art dels mestres antics
i no ens sorprèn reconèixer el propi
rostre en els quadres vells. Vam existir
ja abans, i inclús patiments coneguérem,
sols ens faltaven mots. En una església
ortodoxa a París els últims russos
canuts i blancs preguen a Déu, que és
segles més jove que ells, i que com ells
és vulnerable. A ciutats estrangeres
ens hi quedem, com uns arbres, com roques.


Adam Zagajewski, dins Jechać do Lwowa ['Anar a Lviv'], 1985.
Trad. Guillem Calaforra




PIOSENKA EMIGRANTA


W obcych miastach przychodzimy na świat
nazywamy je ojczyzną, lecz niedługo
wolno nam podziwiać ich mury i wieże.
Ze wschodu na zachód idziemy a przed
nami toczy się wielka obręcz płonącego
słońca, przez którą lekko jak w cyrku
przeskakuje oswojony lew. W obcych miastach
ogladamy dzieła dawnych mistrzów
i bez dziwienia rozpoznajemy własne
twarze na starych obrazach. Istnieliśmy
już wcześniej i nawet znaliśmy cierpienie, 
tylko brakowało nam słów. W cerkwi
prawosławnej w Paryżu ostatni biali
siwi Rosjanie modlą się do Boga, który
jest młodszy od nich o stulecia i tak samo
bezradny jak oni. W obcych miastach
pozostaniemy, jak drzewa, jak kamienie.

dimarts, 22 de setembre de 2015

Petita celebració (3)

Durant un cert temps, vaig cometre l'abús verbal d'anomenar "exili" la meva dislocació polonesa. Un amic em va fer veure que potser com a llicència retòrica podia tenir una gràcia, però que era un abús de llenguatge que no em parava bé. I li vaig donar la raó. Mai més no em vaig aplicar aquest substantiu, almenys no en públic. Tanmateix, sempre m'ha fet l'efecte que en aquella necessitat de fugir que m'havia empès a saltar 2.600 km, en aquella temeritat d'aterrar a la brava en un país la llengua del qual ignorava, hi havia un element de tragèdia dissimulat sota les aparences, un desastre íntim, una apocalipsi dins una tassa de te. Per això la imatge de Mickiewicz fugint d'una pàtria menyspreadora sempre m'ha suscitat una enorme simpatia. Els versos finals expressen una tristesa i una soledat d'una intensitat esfereïdora.

Akkerman, per cert, és el nom antic de Bílhorod-Dnistrovski (ucraïnès: Бі́лгород-Дністро́вський), al sud-oest d'Odessa.




LES ESTEPES D'AKKERMAN


D'un oceà de pols vaig penetrar la immensitat,
El carro s'immergeix en la verdor i s'obre pas com un llagut;
Entre ones de prats, entre un mar de flors,
Ara esquivem els herbassars com illots coral·lins.

Ja se'ns fa fosc, no veig turons ni tampoc el camí;
Aixeco els ulls, busco pel cel estels que guien naus;
I brilla un núvol allà lluny? Surt l'alba per allà?
No: el Dnièper brilla, i el que ha sortit són els llums d'Akkerman.

Pareu! Oh, quin silenci... Sento com passen,
Lentes, les grues, no ho percebria la vista d'un falcó;
Sento per on es bellugueja la papallona a l'herba,

Noto la serp tocant la brossa amb aquell pit lliscós.
Quina quietud!... Paro l'orella, per mirar de sentir
La veu del meu terrer natal... Marxem, ningú no ens crida.



Adam Mickiewicz, Sonety krymskie ['Sonets de Crimea'], I (1826).
Trad. Guillem Calaforra



STEPY AKERMAŃSKIE

Wpłynąłem na suchego przestwór oceanu;
Wóz nurza się w zieloność i jak łódka brodzi:
Śród fali łąk szumiących, śród kwiatów powodzi,
Omijam koralowe ostrowy burzanu.

Już mrok zapada, nigdzie drogi ni kurhanu;
Patrzę w niebo, gwiazd szukam, przewodniczek łodzi;
Tam z dala błyszczy obłok - tam jutrzenka wschodzi;
To błyszczy Dniestr, to weszła lampa Akermanu.

Stójmy!... Jak cicho!... Słyszę ciągnące żurawie,
Których by nie dościgły źrenice sokoła;
Słyszę, kędy się motyl kołysa na trawie,

Kędy wąż śliską piersią dotyka się zioła...
W takiej ciszy, tak ucho natężam ciekawie,
Że słyszałbym głos z Litwy... Jedźmy, nikt nie woła.

dilluns, 21 de setembre de 2015

Petita celebració (2)

Lviv, la ciutat de Janina Hescheles, del compositor Wojciech Kilar, del pianista Emanuel Ax, era la ciutat natal de Zbigniew Herbert, un dels més grans poetes polonesos, i que hauria sigut més gran per a mi si no hagués estat posseït pel dogmatisme patriòtic, que el va fer odiar ni més ni menys que el seu col·lega Miłosz. Herbert, però, compartia amb el poeta de Szetejnie la nostàlgia per la ciutat que va haver d'abandonar. Tots dos m'han resultat sovint molt pròxims perquè jo, com ells, vaig abandonar un lloc que enyoro. Ells anhelaven el lloc de naixement en sentit estricte; jo, en sentit figurat. Cadascú té el que té.



LA MEVA CIUTAT


L'oceà col·loca al fons
un estel de sal
l'aire destil·la
roques brillants
la memòria imperfecta crea
un mapa de la ciutat

un asteroïdeu de carrers
planetes de places remotes
verdes nebuloses de jardins

els emigrants amb gorres descolorides
es queixen de la minva de substància

els cofres foradats
van perdent pedres precioses

he somiat que vaig
de cals pares a l'escola
i és que sé per on vaig

a mà esquerra la botiga de Paszanda
el tercer institut llibreries
fins i tot es veu per la finestra
el cap del vell Bodek

vull tombar cap a la catedral
de sobte la vista es talla
s'interromp el camí
no es pot anar més enllà i prou
i el cas és que sé molt bé
que no és un atzucac

l'oceà de la volàtil memòria
renta tritura les imatges

a la fi queda una roca
on em van parir

cada nit
em planto descalç
de morros contra les portes
de la meva ciutat


Zbigniew Herbert, "Moje miasto", dins Hermes, pies i gwiazda ['Hermes, el gos i l'estel'], 1957.
Trad. Guillem Calaforra



MOJE MIASTO

Ocean układa na dnie
gwiazdę soli
powietrze destyluje
błyszczące kamienie
ułomna pamięć tworzy
plan miasta

rozgwiazdę ulic
planety dalekich placów
ogrodów zielone mgławice

emigranci w złamanych kaszkietach
skarżą się na ubytek substancji

skarbce z dziurawym dnem
ronią drogie kamienie

śniło mi się że idę
z domu rodziców do szkoły
wiem przecież którędy idę

po lewej sklep Paszandy
trzecie gimnazjum księgarnie
widać nawet przez szybę
głowę starego Bodeka

chcę skręcić do katedry
widok się nagle urywa
nie ma dalszego ciągu
po prostu nie można iść dalej
a przecież dobrze wiem
to nie jest ślepa ulica

ocean lotnej pamięci
podmywa kruszy obrazy

w końcu zostanie kamień
na którym mnie urodzono

co noc
staję boso
przed zatrzaśniętą bramą
mego miasta

diumenge, 20 de setembre de 2015

Petita celebració (1)

El 25 de setembre, cap al tard, farà quinze anys que vaig aterrar per primera vegada a Cracòvia. Aquell dia començaven cinc anys plens de desastres i plens de meravelles, cinc anys de vida quasi totalment nova, d'ascetisme eremític en alguns aspectes i de disbauxa feliç en d'altres. Com que les circumstàncies no em permeten celebrar-ho amb una escapada a la meva ciutat, de la mateixa manera com cinc anys enrere no vaig poder celebrar la primera dècada, aquesta vegada ho faré penjant cada dia un poema polonès ací. O almenys ho intentaré. És una festeta purament imaginària, una celebració intel·lectualitzada.

Ara fa quinze anys que vaig nàixer per segona vegada. Ho celebre amb els meus amics.




EL POMER


Al paradís de maig, sota un bell pomer,
que esclata de flors com si esclatés de riure,

a sota seu, que és inconscient del bé i del mal,
a sota seu, que enfront d'això s'arronsa de branques,

a sota seu, que no és de ningú, i algú en dirà que és meu,
a sota seu, sols amb el pes del pressentiment de la fruita,

a sota seu, que li és igual quin any, quin país,
quin planeta, i cap a on es belluga,

a sota seu, que amb mi ben poc té a veure, tan diferent de mi,
que ni em consola ni m'espanta,

a sota seu, que és tan indiferent, passi el que passi,
a sota seu, que amb cada fulla tremola de paciència,

a sota seu, inconcebible, com si l'hagués somiat,
o potser tot ho hagués somiat tret del pomer
massa intel·ligible i massa vanitós —

quedar-m'hi encara, no tornar a casa.
Només els presoners volen tornar a casa.



Wisława Szymborska,  Wielka liczba ['El gran nombre'], 1976.
Trad. Guillem Calaforra



JABŁONKA

W raju majowym, pod piękną jabłonką,
co się kwiatami jak śmiechem zanosi,

pod nieświadomą dobrego i złego,
pod wzruszającą na to gałęziami,

pod niczyją, ktokolwiek powie o niej moja,
pod obciążoną tylko przeczuciem owocu,

pod nieciekawą, który rok, jaki kraj,
co za planeta i dokąd się toczy,

pod tak mało mi krewną, tak bardzo mi inną,
że ani pociesza mnie, ani przeraża,

pod obojętną, cokolwiek się stanie,
pod drżącą z cierpliwości każdym listkiem,

pod niepojętą, jakby mi się śniła,
albo śniło się wszystko oprócz niej
zbyt zrozumiałe i zarozumiałe —

pozostać jeszcze, nie wracać do domu.
Do domu wracać chcą tylko więźniowie.

dimecres, 22 de juliol de 2015

Una colònia mental

Possiblement hi ha almenys dues maneres d'entendre el terme mite: amb una accepció descriptiva (o antropològica) i amb una accepció crítica. Els mites són, d'una banda, ficcions narratives que vehiculen simbòlicament experiències de determinats grups humans. En la cultura europea, entre els mites antics (grecs, bíblics, etc.) i els moderns (Faust, Don Juan, el Quixot, Hamlet, etc., fins als de la cultura popular dels segles XX i XXI) tenim un repertori de figures i situacions que ens ajuden a interpretar la realitat des del nostre imaginari. En canvi, des del punt de vista crític se subratlla l'aspecte ficcional (no real) del mite i la seva utilització alienant: el mite és aquella mentida que creiem, o que ens fan creure, com una mena d'estupefaent mental que ens manté sotmesos a la ignorància i a l'abús dels altres. Tot europeu que es consideri hereu de la Il·lustració se sent impulsat a desemmascarar mites, perquè els entén com a entrebancs entre nosaltres i la veritat. Després ja vindrien Adorno i Horkheimer a explicar-nos que la cosa no és ni de bon tros tan clara, però bé, deixem-ho així.

Ho pensava l'altre dia a compte d'un documental, un altre, un més, que van posar en un canal de televisió espanyol sobre l'assassinat de JFK. Permeteu-me que deixi de banda, ara, tota la reflexió indepe sobre el País (o els Països) colonitzats i l'Espanya metròpoli, però no hi ha dubte: com en una matríoixka russa som una colònia d'una metròpoli, però també una arxicolònia d'una arximetròpoli, com un al·lòfon dins un so dins un fonema dins un arxifonema... Una miserable colònia mental, sotmesa a l'imaginari de l'arximetròpoli, això és el que som els europeus. El nostre imaginari és, cada vegada més, un subconjunt en decadència, i la maquinària social --de la qual som un engranatge tots, jo, ell, ella, i tu, benvolgut lector-- ens sotmet intensivament i extensivament a la repetició de la mitologia del dominador.

Un aclariment, per a evitar malentesos: no comparteixo l'antiamericanisme infantil de l'esquerreta europea, que considera els Estats Humits com a sinònim del que segles enrere eren les bruixes o el dimoni amb plomes: l'encarnació del mal per definició. En molts aspectes em semblen una societat admirable, i si hi tingués alguna feina interessant a fer me n'hi aniria molt probablement. Però, com diuen al meu poble, lo que està bé està bé, i lo que no, o és massa o és massa poc. I amb això de Kennedy ja fa dècades que es va excedir el massa. Com si el magnicidi de JFK fos l'únic que mereix atenció universal i eterna. És que és número 1 en USA, ah, sí, ara ho veig. Per posar un contraexemple: posats a parlar de magnicidis, personalment l'assassinat d'Aldo Moro em sembla bastant més interessant i ple de matisos dignes de reflexió; ja ho va demostrar el gran Sciascia amb un llibre que tots coneixem. O l'assassinat d'Olof Palme, que dorm el son dels justos i probablement no s'aclarirà mai. En canvi, l'èpica nord-americana ho arrasa tot, és un cavall d'Àtila que per on passa extermina l'herba.

A propòsit d'èpica, sí, és molt interessant la conquista de l'Oest, per descomptat. Però del Drang nach Osten, que havia de ser una expansió colonial, continuà amb una fascinant mixturació germanicoeslava, i s'acabà amb una de les expulsions de població més massives que coneix la Història, de tot això no se'n parla gens ni mica. Ni una miserable pel·lícula, ni un documental, ni res (segurament hi ha documentals i pel·lícules, però no res que es pugui comparar, ni de lluny, amb el gènere cinematogràfic que tots coneixem).

El tema de la Segona Guerra Mundial és una mica l'excepció, per bé que sempre ha predominat un punt de vista. Naturalment. Però amb la guerra de Vietnam sí que ens n'han donat per a salar, sí. Mentrestant, la consciència col·lectiva europea es mira les guerres de Iugoslàvia com una cosa remotíssima, quasi anecdòtica. És clar, aquell conglomerat de països perifèrics no podia pesar tant en el nostre imaginari com el sud-est asiàtic. Pregunteu-li al ciutadà mitjà per Srebrenica, ara que fa vint anys d'allò, i veureu si ho coneix millor que Vietnam. Nixon i el Watergate tenen glamur, què collons, però Franjo Tuđman, el Pont Vell de Mostar (no té simbologia ni res! Que li ho preguntin a l'esperit d'Ivo Andrić!) i el bombardeig del mercat de Sarajevo no donen tant de si. Per obra i gràcia de Hollywood, ens és més familiar l'Exèrcit Roig a Afganistan que la història de Karadžić i companyia.
Aquesta jerarquia entre la metròpoli i les colònies es reprodueix intacta, a escala reduïda, a dintre de la colònia. La dinàmica centre-perifèria s'ho menja tot, però això ja ho comentarem un altre dia. És meravellós que, gràcies als existencialistes, s'hagi produït en els darrers setanta anys la canonització de Kafka, però el Švejk de Jaroslav Hašek és i serà sempre un desconegut fora d'Europa Central. Günter Grass, molt bé, gran escriptor, però Czesław Miłosz no és inferior a aquell en res i el coneixem quatre, i Tomas Venclova a la majoria ja deu sonar-los a productor de cine porno. I això ho trobareu en qualsevol altre àmbit de la cultura: Smetana, Dvořák i Janáček feien música agradable, però Schumann, Liszt i Hindemith feien música gran. I no us enganyeu: els criteris que utilitzem per a jerarquitzar la creació cultural no els estableixen les cultures perifèriques, que segons els dominadors "si són perifèriques no deuen ser tan cultures". Etcètera. Qui vulgui, pot continuar afegint-hi exemples (i excepcions, que també n'hi ha moltes). Fins i tot a nivell micro: el repertori de coentor fallera fa metàstasi a poc a poc fins als confins del País Valencià i és "economia" i "cultura", mentre que els tocs de dolçaina de Morella o l'exotisme premedieval de Les Useres són "etnologia".
Hi ha una part d'elements del patrimoni europeu que no ha passat del tot al nostre repertori de mites essencials. Per exemple, Txernòbil. És una vergonya col·lectiva que un fet com aquest, d'una importància tan cabdal en la història de la modernitat, continuï sent "un accident", una eventualitat contingent que, sí, molt dramàtica i tal, però considerada un fet clausurat i sense rellevància actual. El comú dels mortals en sap poc: que va esclatar un reactor nuclear i va ser molt desagradable. Alguns, més encuriosits, saben que hi hagué gent que va morir durant les tasques d'extinció. Molt pocs saben, en canvi, que la història dels liquidadors és èpica pura i dura, èpica genuïna, autèntica, real. I hi ha moltes més coses que a hores d'ara no coneix quasi ningú a l'oest de Lviv: que un consorci internacional construeix un segon sarcòfag de mesures mastodòntiques i d'altíssima enginyeria; que alguns van tornar-hi i hi viuen, de mala manera; que La Zona està tancada, però que es pot visitar seguint trajectes segurs (i des de 2011 hi ha allà un turisme de rapa-i-fuig legal i amb el beneplàcit de l'Agència Internacional de l'Energia Nuclear). Molt pocs saben què és el Bosc Vermell, o que la ciutat de Txernòbil pròpiament queda fora de La Zona i està habitada. Em vaig adonar que aquest podria ser un dels nostres mites immortals llegint Punto de fisión, l'esplèndida novel·la de David Torres. I m'ho ha confirmat un llibre impressionant i corprenedor, Voces de Chernóbyl, de la periodista bielorussa Svetlana Alexiévitx. El calidoscopi de
perspectives que presenta Alexiévitx, absolutament espaterrant, dóna per a fer una bona quantitat d'obres d'art, tant literàries com fílmiques o de qualsevol tipus. Si algú m'accepta la recomanació, aquests dos llibres són extraordinaris. El mite de Txernòbil hauria de ser un dels nostres
temes més coneguts, molt més que bona part de la gasòfia aquella dels EUA. Però, és clar, som uns colonitzats.

Sarajevo, Txernòbil, Moro o Palme, Švejk i tants altres mites que podrien haver sigut més nostres i que no ho són. De fet, a vegades fins i tot em sembla que alguns ho haurien de ser més que l'Holocaust, si més no per proximitat temporal; i si el desembarcament de Normandia forma part del nostre imaginari és perquè hi van desembarcar ells, i encara sort. Però no, coneixem millor la geografia del Far West que la localització dels nostres eslaus. I quan arribi el moment en què tothom celebrarà el puto Haloween, ja no quedarà ningú que recordi qui va ser Gavrilo Princip o qui va encunyar el sentit actual de la paraula robot. Serem, llavors sí, siudadanos de un lugar llamado Mordor.

divendres, 10 de juliol de 2015

La infantesa intraduïble

Aquests dies posem rumb definitiu cap a la tercera edició del llibre de Janina, i ara toca corregir les galerades. Aquesta edició es basa en la meva pròpia transcripció del manuscrit polonès, a partir d'una reproducció fotogràfica que en va fer l'arxiu del quibuts Beit Lohamei Hagetaot (Casa dels Lluitadors del Gueto). Aquella transcripció i "reconstrucció" del manuscrit va ser la primera versió completa de l'original, ja que l'edició polonesa de 1946 era una "composició" amb retallades notables i una reordenació dels fragments de dalt a baix. Per tant, la tercera edició catalana serà la primera versió completa i fidel (filològica) d'aquestes memòries, amb l'afegit d'unes quantes fotos més, etcètera. Serà un esdeveniment; però això ja us ho comentaré un altre dia. No era d'aquest tema que volia parlar, ara.

Amb aquestes correccions se m'ha fet més evident que mai un fenomen sobre el qual ja vaig tenir ocasió de reflexionar des dels primers treballs amb aquest llibre: el fenomen de l'escriptura infantil madura i la traductibilitat.

En la forma en què es va publicar el 1946, el llibre de Janina conté trets de redacció innegablement infantils: una sintaxi de tendència paratàctica, usos poc elaborats de paraules com ara doncs, etc. Alhora s'hi fan evidents característiques d'una gran maduresa, com ara una memòria factual gairebé eidètica, reaccions pròpies de persones adultes, i una capacitat extraordinària per a argumentar i lligar lògicament els fets i les conseqüències. El rerefons d'aquests trets és ben evident: en la persona que escriu s'ha produït una maduració forçada per les circumstàncies, pel dolor i per la supervivència, però aquesta maduració ha tingut lloc en una personalitat d'una intel·ligència molt per sobre de la mitjana, i d'una sensibilitat finíssima ja abans de l'adolescència.

El problema és que aquest text, quan el trasllades al català, sembla encara més adult que l'original. I això no és un problema del llibre, o almenys no predominantment del llibre. Per diverses raons. D'una banda, el model noucentista continua pesant de manera castradora fins i tot ara, cent anys després. La cultivació del català i la diversificació de registres no han avançat fins al punt que hi hagi un "català infantil" recognoscible en els textos, homologable i normal. Fins i tot el lèxic infantil admissible segons els cànons és tremendament reduït, i no sols per la intrusió omnipresent del castellà, sinó també perquè la relació entre els catalanolectors / catalanoescrivents i el llenguatge escrit és tan rígida que només admet homogeneïtzació i "oficialisme": si una determinada expressió no s'empra en almenys dues regions, o si no pertany a un centre difusor potent, o si no es troba en els diccionaris a l'ús, el fet d'emprar-la està tan mal vist com amollar un pet durant el sopar a casa dels teus amfitrions.

Però això, que en si dificulta molt les coses, no és el més complicat de tot, al meu parer. Quan es tracta de reproduir per escrit el llenguatge infantil d'una obra en una altra llengua, el més fotut és que el realisme lingüístic exigit per les circumstàncies xoca contra una paret de titani reforçat: els infants catalanoparlants no parlen així, i sobretot no escriuen així. Amb la qual cosa entrem en un tema bastant més espinós.

Una criatura de dotze o tretze anys, a la Lviv dels anys quaranta del segle passat, podia escriure un paràgraf com aquest d'una conversa amb sa mare, i en polonès sona perfectament versemblant:

"—¿Però per a què he de viure, jo? Sigui com sigui no aguantaré sense documents. Mama, ¿vols allargar-me aquest suplici? ¿Que no serà millor acabar ja d’una vegada, abraçada a tu? ¿Què pot ser la vida per a mi tota sola?"

En català, en canvi, resulta impossible d'imaginar una criatura de la mateixa edat dient sigui com sigui o allargar un suplici, o la frase final. La intervenció següent de la nena té, en l'original, la flaire del sofriment autèntic; en català, en canvi, sembla quasi un monòleg d'Eurípides:

"—¿Que la venjança em restituirà ma mare? ¿Val la pena turmentar-se per això? ¿Què en traurem, d’això? ¿Que no és millor acabar ara, així, estirada a la teva vora? Mama, m’estalviaries tants sofriments que m’esperen, tants turments!!!"

Us imagineu un fill o filla vostre, o nebot, o neboda, que parlés així?

Sóc conscient que el lector s'haurà de fiar de mi quan li dic que en polonès resulta bastant més versemblant que en català. Al cap i a la fi, el llenguatge no és només qüestió de paraules i construccions, sinó de sentit, de connotació i de pes cognitiu. I des d'aquesta perspectiva, en un personatge preadolescent com la Janka de 1943 coses com aquestes són coherents, mentre que en la versió catalana d'això mateix, per moltes voltes que li doni el traductor, al final el resultat és xocant. Perquè el repertori expressiu, l'arsenal de discurs d'una criatura polonòfona de fa setanta anys era diferent de la "caixa de ferramentes" lingüística d'un adolescent catalanòfon actual. Què produeix aquesta diferència? Hi ha factors personals, sens dubte, i ben intransferibles, però hi ha també, i sobretot, ambients educacionals completament diferents. Que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions.

Això enllaça, en bona part, amb una conversa que vaig mantenir fa uns dies amb un amable lector de La ment captiva. En referència als quatre personatges (Alfa, Beta, Gamma, Delta) de què parla Miłosz, la persona en qüestió em deia: "Suposo que són autors que avui en dia no es llegeixen massa a Polònia, no?". I resulta que no és del tot així, li vaig comentar: "Andrzejewski és l'autor d'una novel·la que va donar lloc a una famosa pel·lícula de Wajda; de Borowski es van publicar fa poc les completes, i també forma part del cànon; Putrament i Galczynski no són tan habituals, però s'ensenyen en secundària. La llista de lectures obligatòries allà no és com ací." Déu em guard de lloar el sistema educatiu polonès, xovinista-narcisista i integrista catòlic. Però sí que és cert que "qui alguna cosa vol, alguna cosa li costa".

[PS. Us agrairia que no compartíssiu aquest text en Facebook, ni els que vindran, si vénen. El Patio Virtual continua en obert, com sempre, però voldria que tornés a ser l'espai de diàleg que era abans, el d'un grup d'amics que l'empra per pal·liar les dificultats de trobar-se presencialment. I les xarxes socials li donen una visibilitat exagerada que no li escau, crec jo. Si voleu compartir-lo, envieu-lo per correu electrònic. Gràcies.]