dimarts, 21 de juny del 2011

Lowenthal, segona (i tercera) part

Les darreres setmanes han estat tan difícils, tan dures, que he hagut d’interrompre la lectura seguida de les parts segona i tercera del llibre de Lowenthal. El resultat d’aquesta discontinuïtat és devastador: cada vegada que hi entrava, oblidats els passatges anteriors, em feia l’efecte d’entrar en un llibre nou. Per això, i perquè no estic com per a concentrar-me en les coses, aquest comentari serà desballestat i sense nervi.

I justament la segona part comença amb algunes de les pàgines que més m’interessaven del llibre. De fet, trobe que la lectura m’ha resultat profitosa sobretot en els punts més fenomenològics, els que descriuen el passat com a fenomen de consciència. Per això lamente que un dels defectes d’aquest llibre siga la poca presència d’aquest tipus de reflexions, substituïdes per una quantitat abassegadora d’exemples i més exemples —la immensa majoria dels quals són privatius del món anglosaxó, i quasi sempre tan específics que un lector “de fora” no els veu la gràcia per enlloc. Aquesta prolixitat d’exemples deu tenir a veure amb allò que comentava JJC el mes passat sobre la redacció del llibre a partir d’un fitxer... Però Lowenthal esbossa moltíssims temes de gran interès que, desenvolupats convenientment, donen per a bona cosa de reflexions. Per posar-ne només uns quants: les relacions entre el record i la identitat personal, la desaparició dels referents clàssics en l’educació contemporània (more of the same), la dialèctica entre la reproductibilitat i la devaluació (seguint els passos de Benjamin i la teoria sobre l’aura), la historicitat del conservacionisme de restes del passat (l’original parla de relics, i el traductor, tan respectable pels seus treballs sobre Max Weber, ací fa un treball bunyolesc i sempre hi posa reliquias, quan hauria estat molt més adient restos o vestigios), la nostra relació complexa amb els anacronismes, la reinvenció permanent del passat, la connexió tan nietzschiana entre l’obsessió històrica i la falta de vitalitat i de creativitat actuals (o, derivada d’aquesta, la que uneix la passió passatista i historiocèntrica amb la ideologia reaccionària), la fotografia com a forma de memòria, la dualitat memòria / història (ara ben present amb tot el tema de la memòria històrica), la percepció clara i distinta de l’ordre temporal —de la successió ordenada d’anys, segles i mil·lennis— en relació a l’alfabetització (és a dir, l’absència de percepció històrica en la majoria de les ments poc cultivades), etcètera. Respecte d’aquest darrer tema, preciós i poc explorat, podria afegir al llibre una anècdota personal, gens anglosaxona, per tant. Fa dècades, durant una conversa sobre restes històriques, mon pare em digué que prop d’un revolt de la carretera que unia Benaguasil i Benissanó hi havia una nòria “antiquíssima, de l’època dels moros”. Jo, pensant que es devia tractar d’algun marcador de terme d’època foral, vaig agafar la Mobylette i cap allà. Després de trobar inesperadament una era que devia tenir segles d’antiguitat (bonus!), vaig veure, efectivament, restes del mecanisme d’una nòria. “Fundiciones Ferrer. Valencia”, deia allà. Quan li ho vaig retraure, la resposta de mon pare va ser: “Com a mínim és antiga! I les coses antigues solen ser de l’època dels moros”. Ell havia llegit Nosaltres els valencians, però evidentment la data d’expulsió dels moriscos (1609) té per a ell el mateix contingut “real” que la de formació del Regne (1238) o que la fi del Pleistocè (fa 12.000 anys). Quan la idea de continuïtat articulada no està clara, tot el passat històric és un magma temporal indistint. Molt interessant. I d’això també parla Lowenthal.

La feblesa del seu marc diguem-ne “filosòfic” es percep en alguns usos poc correctes del terme “passat”. Dir, com diu Lowenthal, que el present (és a dir, nosaltres) “canvia el passat” em sembla una manera una mica inepta de dir les coses. Ell es refereix a la nostra capacitat de transformar a discreció la nostra idea sobre el passat, o si voleu la nostra descripció o la nostra percepció del passat. Entenc que dir-ho així, correctament, dificultaria la redacció del text i faria menys atractius alguns epígrafs. Però quan un està una mica familiaritzat amb la idea del temps relativista (la dels físics, vull dir, no la dels mamarratxos), aquesta manera de parlar del passat invita a esbossar un somriure sardònic.

En resum, i en la mesura que es pot resumir així una lectura de sis-centes pàgines: El pasado es un país extraño és un llibre que, llegit sense pressa i sense pretensions, incita a reflexionar sobre la quantitat infinita d’aspectes que té la nostra manera de percebre, pensar i “viure” el passat, el pas del temps. Si hagués de subratllar una gran virtut d’aquest llibre diria que és la seua capacitat d’esborrar en el lector tot indici de relació ingènua amb el passat i amb la història. Després de llegir aquest llibre, s’ha de ser molt torròs per a repetir mecànicament les idees rebudes (recordem-ho: ningú no en té de pròpies, en tot cas en té de fixes; Fuster dixit) sobre la tradició, el record, la història, les restes materials del temps, la perennitat del passat, etcètera. Per a desfascinar va molt bé, i això, en la meua opinió, és bo.



***

El mes que ve, si queda algú interessat per aquestes coses, havíem quedat que llegiríem i comentaríem el preciós llibre d'aforismes de JJ Conill Submarins de butxaca (Lleida, Pagès Editors).

dimarts, 7 de juny del 2011

Música i memòria

Llegint El pasado es un país extraño, de David Lowenthal, i les seves reflexions sobre la historicitat de la consciència de la memòria com a clau per a la identitat del jo, se m'ha ocorregut que una de les grans diferències que separa la música romàntica de la música anterior rau, precisament, en la capacitat evocadora que l'acompanya. Sí la cosa és realment així i no es tracta d'una falsa apreciació o d'una mera boutade, estaríem al davant de la transformació de la música en un veritable "corrent de consciència", en el sentit més ple de la paraula. S'obriria així un abisme entre l'època en què aquesta consciència encara no havia quallat i l'assumpció conscient (beethoveniana?) de la música com a instrument expressiu de una individualitat, que aspira(va) a compartir les seves experiències amb d'altres individualitats, a través de la utilització evocativa del material sonor. Potser estic dient disbarats, però no hi ha alguna cosa d'això? Per cert, l'eclosió contemporània d'una música que sovint rebutja orgullosament la temptació evocativa --estic pensant, per exemple, en el jazz o en les peces d'Stravinski, però el fenomen s'agreuja quan ens referim a la música de discoteca--, no constitueix un indici més de la desintegració foucaultiana de "l'home" tal i com havia cristal·litzat en el pensament humanístic?