dijous, 23 de setembre de 2010

Gdzieindziej, casa nostra

És cosa certa i sabuda que en aquesta colla hi ha de tot, entusiastes partidaris confessos de l'estoïcisme i debel·ladors furiosos i implacables d'aquesta "filosofia". El cas, però, és que mentre sóc a punt de volar cap a Viena per raons de treball, i amb el cap constantment posat en Cracòvia per raons que us explicava en el text precedent, s'ha donat la casualitat que, rellegint per atzars de la vida el plumbi somnífer conegut per Sèneca trobe, a la lletra XXVIII d'aquell caradura, aquests subratllats:

"¿De què pot servir la novetat de les terres, el coneixement de les ciutats i dels països? Tot aquest brandament és ben endebades. ¿Preguntes per què aquesta fugida no t'aconhorta? Perquè fuges amb tu mateix. És el fardell de l'ànima el que cal deixar: sense haver fet això, cap lloc no et serà agradable. [...] Vas d'ací d'allà per espolsar-te el pes que t'afeixuga, que esdevé més molestós amb el mateix brandeig, talment com en la nau les fardes immòbils pesen menys; remenades d'aquí d'allà, enfonsen aquella banda on carregen. Qualsevol cosa que facis, contra tu ho fas i amb el mateix moviment et damneges, puix sacseges un malalt. [...] L'important no és on vas, sinó que ets tu que hi vas [...]".


Per alguna raó això em du a la memòria aquell vers de Rilke que glossava el grandíssim Imre Kertész, que Déu el guarde molts anys: Wer jetzt kein Haus hat, baut sich keines mehr. I no tinc coratge de traduir-lo, ni de traduir el passatge del meu compatriota Kertész. Doncs això mateix.

1 comentari:

vicent minguet ha dit...

Com es sol dir al joc dels submarins... Tocado y hundido !!