Lowenthal passa revista a una copiosa llista de tòpics associats al passat, tot sovint contradictoris entre ells: el passat com a tradició, els atributs de prestigi que s'hi associen (la respectable antiguitat de les coses, la continuitat, el passat com a heretatge, etc.), els beneficis que aporta el passat (el passat ens és familiar, ens dota d'identitat, ens orienta i ens enriqueix, serveix com a forma d'escapisme, dóna validesa als nostres esquemes), etcètera. En tots aquests punts, i fins on ha arribat la meva lectura —ja entrada la segona part, que comentaré el mes vinent—, Lowenthal actua com un sistematitzador d'informacions disponibles, sempre des d'una mirada més descriptiva que no pas creativa. Aquest és, probablement, el punt feble del llibre, que no proposa cap teoria atrevida i excitant sinó que es limita a exposar el que hi ha, i a adornar-ho amb un aparell d'exemples suficientment satisfactori. L'autor, al capdavall, no escriu com a filòsof ni com a sociòleg, i ningú li pot demanar que ofereixi més del que dóna, que en realitat és molt.
M'ha resultat de molt amena lectura el capítol dedicat a les formes com «consumim» la vellesa, tant en les persones com en les coses. No es tracta només de la nostra relació contradictòria amb les coses velles —ara adorant-les, ara rebutjant-les—, perquè en realitat la vellesa desperta actituds diferents segons de què es tracti i segons el context. Dos aspectes destaquen en la seva exposició, al meu parer: primera, les analogies orgàniques que inunden el nostre llenguatge inevitablement, i que inconscientment ens fan aplicar atribucions de vitalitat i decadència orgàniques a coses inerts i fins i tot a conceptes i nocions; i, segona, la vellesa estètica, la pàtina, tot un món de símbols, judicis i prejudicis veritablement bigarrat i apassionant. Reconec que en aquest capítol em vaig recordar d'un que jo conec, tan viciosament addicte a la nostàlgia conservadora pel passat que reprocessa les seves fotos per donar-los una tonalitat sèpia que no tenien... una perversió que es contagia, per cert...
Lowenthal dedica un capítol extraordinari a analitzar quatre exemples de la lluita entre els antics i els moderns: la famosa Querelle (història que conec bé, per raons que alguns potser recordareu), la Il·lustració, l'Anglaterra victoriana i els EUA després de la seva fundació. La secció més impressionant és, en la meva opinió, aquesta darrera, on es concentren tantes duplicitats, tantes contradiccions i tantes tensions que sembla com un veritable microcosmos on estudiar a fons el ni contigo ni sin ti, que també m'obsedeix de fa anys. S'ha de dir que l'autor es mou amb una extraordinària perícia en aquest capítol tan complex.
En resum, tot i que reconec que tenia una imatge (prejudiciosa) ben diferent d'aquest llibre, he de dir que no m'ha decebut sinó que em sembla una lectura molt agradable i instructiva.