dilluns, 27 d’octubre del 2008

Estrangerització

Acabada de recollir per transmissió oral, ocorreguda fa tres dies:

Tres persones catalanoparlants, dues d'elles de pobles valencians i una d'indígena de la ciutat, fan temps en una sidreria de València fins a l'hora de sopar. Una cambrera va amunt i avall portant uns "pinxos" o canapès o no sé sap què, i insistint perquè la gent n'agafe algun. Passa diverses vegades per on són els tres personatges, que en aquest moment no tenen ganes de fer un pica-pica. Finalment, després d'un últim intercanvi bilingüe d'incitacions i refusos, la senyoreta en qüestió fa un enunciat impagable en la seua candidesa:
-- Venga, hombre, no pueden irse de Valencia sin probar una cosa típica...

Un xiste de l'original, com diria l'Aracil.

dijous, 23 d’octubre del 2008

Natura humana

Per cert, ahir feien a TV3 un programa amb entrevistes a superdotats sobre les seues capacitats extraordinàries. Em vaig quedar a veure'l. El podeu trobar ací. I pensava: "Va, vinga, a veure quan apareix el tema. Segur que apareix. És impossible que no aparega." I efectivament, aparegué, i amb diversos exemples. El més colpidor, minut 3:20. Un senyor que als 3 anys savia escriure a màquina. Els companys, quan tenia tretze anys i feia BUP, no veien massa bé que fóra superdotat. "Em van agafar i em van penjar amb la corda d'una persiana. Pel coll." No sé si vosaltres heu tingut experiències semblants d'infantesa i adolescència. Jo sí, i no era un superdotat.
Així és la natura humana.

dimarts, 21 d’octubre del 2008

Qué hay de nuevo, viejo?

En el recent article [pàg. 1, pàg. 2] del BOP (Boletín Oficial del P"so"E) m'ha fet gràcia sobretot l'exemple de gran lucidesa i de genialitat: "Algunos entendidos opinan que el deterioro empezó con la LOGSE". S'hi parla del deteriorament de l'ús de nuestra lengua nassioná, però en realitat el tema és la destrucció definitiva i irreversible del pensament intel·ligent i de la decència, començant amb l'ús lingüístic en el sistema educatiu i acabant amb tots els gestos, paraules i accions de la vida quotidiana. El retorn a la vida dels primats, però en versió empitjorada. Sí, ja sé que és un vell tema i que n'hem parlat molt, però és que...
En fi, que el món que faran els de les pròximes generacions, ja ho veieu, serà un món de/per a subnormals. Ja s'ho faran.

dimecres, 1 d’octubre del 2008

Combustible mental

Aquests dies he acabat una relectura que desitjava des de feia anys, i ha pagat la pena. Rellegia furtant temps al temps, pel carrer entre casa i la faena --us ho jure! I em vénen ganes de citar un passatge que sempre m'ha agradat. Qui trobe de quin llibre és (i és ben facilet de descobrir), li donarem un fabulós premi: un apartamento en Torrevieca, o un Ford Fiesta, o vés a saber què. Allà va:
"Les petites nacions. Aquest concepte no és pas quantitatiu; designa una situació; un destí: les petites nacions no coneixen la sensació feliç de ser allí des de sempre i per sempre; totes han passat, en tal o tal moment de la seva història, per l'avantcambra de la mort; sempre confrontades a l'arrogant ignorància dels grans, veuen la seva existència perpètuament amenaçada o posada en qüestió; car la seva existència és qüestió.
En la seva majoria, les petites nacions europees es van emancipar i van assolir la independència durant els segles XIX i XX. El seu ritme d'evolució, per tant, és específic. Pel que fa a l'art, aquesta asincronia històric sovint ha estat fèrtil i ha permès l'estranya projecció telescòpica d'èpoques diferents [...].
Les petites nacions formen una 'altra Europa', l'evolució de la qual està en contraput amb la de les grans. Un observador pot quedar fascinat per la intensitat sovint sorprenent de la seva vida cultural. Allí es manifesta l'avantatge de la petitesa: la riquesa d'esdeveniments culturals és a la 'mesura humana'; tothom és capaç d'abraçar aquesta riquesa, de participar en la totalitat de la vida cultural; per això, en els seus millors moments, una petita nació pot evocar la vida d'una ciutat grega antiga.
Aquesta participació possible de tots en tot pot evocar una altra cosa: la família; una petita nació s'assembla a una gran família i es complau en aquesta designació. En la llengua del poble europeu més petit, en islandès, la família es diu: fjölskilda; l'etimologia és eloqüent: skylda vol dir: obligació; fjöl vol dir múltiple. La família és, doncs, una obligació múltiple. Els islandesos tenen una sola paraula per dir: els vincles familiars: fjölskyldubönd, els cordills (bönd) de les obligacions múltiples. En la gran família d'una petita nació, l'artista està, doncs, lligat de múltiples maneres, per múltiples cordills. Quan Nietzsche deixa malparat amb gran estrèpit el poble alemany, quan Stendhal proclama que s'estima més Itàlia que la seva pàtria, cap alemany, cap francès no s'ofèn; si un grec o un txec gosava dir el mateix, la seva família l'anatemitzaria com a traïdor detestable.
Dissimulades darrera de les seves llengües inaccessibles, les petites nacions europees (la seva vida, la seva història, la seva cultura) són molt poc conegudes; es pensa, naturalment, que allí rau el handicap principal quant al reconeixement internacional del seu art. Ara bé, és al contrari: aquest art té desavantatges perquè tothom (la crítica, la historiografia, compatriotes i estrangers) l'enganxa a la gran foto familiar nacional i no el deixa sortir d'allí. Gombrowicz: sense cap utilitat (també sense cap competència), els seus comentaristes estrangers s'entesten a explicar la seva obra estenent-se en la noblesa polonesa, en el barroc polonès, etc., etc. Tal com va dir Proguidis, el 'polonitzen', el 'repolonitzen', l'empenyen cap endarrera en el petit context nacional. Tot i això, no és el coneixement de la noblesa polonesasinó el coneixement de la novel·la mundial moderna (és a dir, el coneixement del gran context) el que ens farà comprendre la novetat i, per consegüent, el valor de la novel·la de Gombrowicz.
Ai, les petites nacions. En la intimitat càlida, tothom enveja tothom, tothom vigila tothom. 'Família, us odio!' I unes altres paraules de Gide: 'No hi ha res més perillós per a tu que la teva família, que la teva cambra, que el teu passat (...) Cal que els abandonis.' Ibsen, Strinberg, Joyce, Seferis ho van saber. Van passar una gran part de la seva vida a l'estranger, lluny del poder familiar. Per a Janáček, patriota càndid, això era una cosa inconcebible. Per tant, va pagar."

Crec que aquest text dóna per a moltes reflexions, comentaris i debats, preferentment per aquest ordre.