dijous, 31 d’octubre del 2013

Lecturetes

Ara que la nostra cooperativa de lectures ha iniciat el seu camí, i amb força, torne a fer ús del venerable Patio Virtual per deixar constància d'unes lecturetes amb què he començat el curs. Poca cosa, al capdavall, en comparació amb altres temps, però què hi farem! Sóc un lector lent, que cada vegada té menys temps aprofitable per al plaer dels llibres, i que cada vegada llegeix pitjor: amb menys subratllats, ja gairebé sense anotacions marginals, sense notes de lectura en llibretes o en fitxes, en fi, tot es perd en aquesta vida. Però no me'n queixe: hi ha hagut èpoques negres en què podia acabar de llegir un llibre cada dos o tres mesos. I a vegades menys.

Primera: he rellegit Sociologia de la religión, de Max Weber (Madrid, Istmo, 1997), l'antologia que va fer Enrique Gavilán d'alguns dels textos fonamentals de l'autor. Gavilán coneix Weber de dalt a baix i en diagonal, sap un ou d'alemany i de moltes coses, i aquesta és la típica traducció vocacional: feta a foc lent, farcida de notes de traductor (quasi totes, de fet), amb indicacions bibliogràfiques que no tenen ni les edicions alemanyes, amb observacions sovint personalíssimes i un punt excessives fins i tot, amb un vocabulari al final i amb una llarga i detallada introducció que és, literalment, una glòria. El llenguatge és idiomàtic i castís, amb molla, i el nivell d'errades és baix per al quasi mig miler de pàgines amb lletra petita. El vell Max és molt sovint impossible de seguir, prolix, abusivament alemany i hipotàctic, abundós en detalls que a un lector com jo se li escapen per falta de referents, pesat com una vaca penjant dels ous, però quan enxampa un tema interessant no el deixa fins que ho ha dit tot. I algunes de les coses que té a dir són fabuloses. Textos d'Economia i societat i dels Articles complets sobre sociologia de la religió. Imprescindible.

Segona: Joris Luyendijk, Hello everybody. Imágenes de Oriente Medio (Barcelona, Península, 2013). Un xicuelo que s'ha format com a traductor de l'àrab a Egipte entra, de calbot, en el món del periodisme, a sou de diaris holandesos. Això el porta a descobrir en tota la seua cruesa dues coses. En primer lloc, el món del periodisme, això és, la indústria multinacional de producció de "notícies", un univers totalment dominat per estratègies comercials i polítiques. Un món en el qual el consumidor vol comprar informació (veritat) i en realitat li arriba només la versió censurada d'una simplificació d'una mentida, és a dir, no-res. Luyendijk ho presenta sense retòrica, sense escarafalls, i si bé no descobreix res que no sospitem ja, en fi, almenys s'ha d'admetre que és honrat. I, en segon lloc, descobreix i transmet una cosa molt clara i molt espessa alhora: que l'àrea musulmana i la israeliana són molt complexes, que hi ha moltes varietats d'idees i de comportaments, i que la nostra necessitat de simplificar no els fa justícia, potser perquè en el fons no volem entendre res sinó creure que ho entenem tot. És una lectura per a desintoxicar-se de pretensions, certament.

Tercera: Germà Bel, Espanya, capital París. Tots els camins porten a Madrid (Barcelona, La Campana, 2011). Amb abundosa bibliografia espanyola i no espanyola, totes les estadístiques oficials necessàries, declaracions ben contextualitzades de les altíssimes esferes, amb un enfocament fredament acadèmic i professional, aquest catedràtic d'economia demostra de manera abassegadora una idea bàsica: que la intenció dels governs espanyols des de fa quatre segles és de convertir Madrid en el París d'Espanya, en la capital absolutíssima, en el centre polític, administratiu i econòmic de l'estat siga el siga el preu que s'haja de pagar. Siga el que siga: en termes de flux monetari (exacció), en termes d'infraestructures (encara que calga matar la gallina dels ous d'or del "corredor mediterrani"), en termes del que siga menester. "Estamos cosiendo España con cables de acero", va dir una ministra per explicar el sentit del tren d'alta velocitat, expressivament anomenat Alta Velocidad Española, AVE. Bel demostra (calia? calia!!!) que la política espanyola d'inversions i infraestructures respon a un objectiu estrictament polític, i se situa al marge de qualsevol racionalitat econòmica. Un llibre especial, sobretot, per a la gent com jo, que no vol tenir res a veure amb el concepte de nacionalisme. Si voleu obrir boca, no us perdeu el Singulars que li va dedicar el Barberà: senzillament deliciós!

Quarta: Grégoire Chamayou, Las cazas del hombre. El ser humano como presa de la Grecia de Aristóteles a la Italia de Berlusconi (Madrid, Errata Naturae, 2012). Aquest jove filòsof francòfon ens hi ofereix un llibre estrany i extraordinari sobre les formes que al llarg del temps ha tingut la caça d'éssers humans, en la història i en la reflexió filosòfica. La cosificació de les persones apareix descrita tant en l'esclavitud com en el pogrom, en la persecució d'indocumentats, en la investigació policial o en el linxament. Les opinions que recull Chamayou posen els pèls de punta, i les conclusions que el lector en pot extraure, més encara. Aquest llibre original i pertorbador mereix més d'una lectura, i certament mereix més lectors.

Cinquena i final: Louis Dumont, Ensayos sobre el individualismo. Una perspectiva antropológica sobre la ideología moderna (Madrid, Alianza Editorial, 1987). Un clàssic escrit per un clàssic, sens dubte. Tot i que el concepte d'individualisme que empra és per al meu gust poc manejable, aquest gran especialista en l'Índia traça una excel·lent descripció genealògica de la ideologia dominant de la modernitat, des de l'antiguitat fins al segle XX. Els capítols dedicats a la línia que uneix els estoics, els cristians i l'edat mitjana són magistrals, especialment quan parla d'Agustí d'Hipona; els passatges sobre Hobbes, Condorcet, la Revolució Francesa i el romanticisme alemany són per a traure's el barret. El capítol dedicat a Hitler és una mica fluix, per al meu gust, i no acaba de reblar el clau de la barreja entre elements tradicionals (holistes) i moderns (individualistes) en la ideologia del fulano aquell. Els assaigs que tanquen el llibre són bastant feixucs, molt centrats en Mauss, Durkheim i les disputes de família pròpies dels antropòlegs. Però el llibre és realment bo, sobretot la primera meitat.

En fi, lecturetes. Que aquest blog servisca, com en els vells temps, per a compartir coses com aquestes. Si algú els pot traure profit com a suggeriments útils de lectura, me'n consideraré satisfet.