Ai, se m'ha escapat...

Ja s'e que no ve a tomb, però és que m'he trobat això i, clar, com que s'acosta Nadal, m'he posat tendre i m'he dit, "Xe, als amics del Pati, potser els agradarà":

"M'omple el cap una estúpida xerrameca, un udol... L'agressivitat dels capellans que, en comptes de contribuir a l'amor mutu i a la tolerància, esperonen l'odi. Discretament donen a entendre que els no creients són d'alguna manera pitjor persones, subhumans... ¿Quasi animals? Però, un animal, per exemple, se'l pot matar i això no és pecat, ¿veritat? No volen recordar els Evangelis i que, qui a espasa mata, a espasa mor".

El text és de Tadeusz Różewicz. Com que sé que ací hi ha alguns viciosos d'aquestes coses, us poso el text original. La meva traducció és molt apressada i, sens dubte, podreu corregir-la. Però, això sí, l'essencial hi és:

"Głowę wypełnia bzdurna gadanina i wycie... Agresywność kapłanów, którzy zamiast się przyczyniać do wzajemnej miłości i tolerancji, podsycają nienawiść. Dają dyskrytnie do zrozumienia, że ludzie niewierzący to jacyś gorsi ludzie, podludzie... prawie zwierzęta? a przecież zwierzę można np. zabić i to nie jest grzech, prawda? nie chcą pamiętać o Ewangelii i o tym, że kto mieczem wojuje, od miecza ginie".

D'entrada, diré que la primera frase pot sonar una mica estranya perquè queda fora de context. L'autor s'hi refereix a la xerrameca que li arriba, de bon matí, a través de la ràdio -un dia de gener de 1985. Suposo que, entre aquesta, hi degué haver alguna declaració capellanesca. No m'agrada com he traduït l'indefinit "jacyś", que, fins i tot, podria ser prescindible. Però, per la resta, em sembla una frase bastant contundnet. M'agrada, m'agrada aquest Różewicz...

Los Reyes Majos, xe!

Si m'accepteu el suggeriment, per Nadal o Reis podeu fer un regal de primera categoria a les persones que us caiguen bé: la recent traducció del Faust de Goethe que ha publicat Jaume Ortolà en Riurau Editors. Res no serà més subversiu, en els temps que corren, que regalar i llegir un clàssic immortal com aquest.
En català teníem intents de traducció a càrrec de Joan Maragall, i pels anys trenta del segle passat es va publicar una versió íntegra de Josep Lleonart que està molt bé, però que inevitablement ha envellit amb el temps que ha passat. Es va reeditar en Proa fa uns quants anys, va desaparèixer, i segons tinc entès la van tornar a traure fa poc, però mutilada (sense els pròlegs inicials, quina salvajada imperdonable!). Ara, el jove Ortolà, de Benissa, ha creat la seua pròpia editorial per publicar (entre altres coses de gran valor) aquesta magnífica versió valenciana, resultat de molts anys de treball discret i constant, una autèntica festa per a la intel·ligència. La seua versió no sols té unes quantes notes explicatives, encertades i justes, sinó que està feta en un llenguatge alhora clàssic i d'una fluïdesa admirable. Es llegeix sense la més mínima dificultat, i això és un mèrit impagable en una obra tan exigent com aquesta. I, alerta: és una traducció versificada! Respecta la diversitat d'estils i metres de l'original, en fi... Què més voleu.
De veres, feu la vostra bona obra d'aquest Nadal i ajudeu a la circulació d'aquesta meravella que mai no li agrairem prou, al benèfic Ortolà. Tot i la magnífica acollida que ha tingut entre els crítics (feu una ullada per www.riuraueditors.cat i ho confirmareu), sembla que està condemnada a circular només pel "boca a boca". Quin país merdós, aquest. Feu que córrega la idea, feu-ho saber als vostres contactes, i que Riurau Editors tinga el premi que es mereix: unes bones vendes. I sobretot, us ho recomane sobretot, llegiu-lo. No us en penedireu.
Salut, Bon Nadal (odiós) i que l'any que ve us siga propici. Ja posats, demanaré un miracle: que el 2010 aquest siga un país més civilitzat. Amén.

Continua la moguda en el món educatiu valencià

http://plataformaensenyamentmarinabaixa.blogspot.com/

Clàssics no, gràcies

Aquests dies he hagut de satisfer un parell de compromisos d'aquests que no rebutges per por, perquè fa l'efecte que quan comences a dir que no ja et fas invisible i deixes d'existir per als altres. Bé, el cas és que un dels compromisos era una recensió d'un llibre titulat Literatura i cultura: aproximacions comparatistes, a cura de dues professores de la UIB. És clar, acostumat a pensar en termes de Curtius, Auerbach o Steiner, em vaig pensar que el llibre seria una cosa diferent. I és que aquests són els perills de ser un carca dinosaure, que et penses que has comprat un quilo de moniatos per fer pastissets i en realitat has comprat unes natilles en potets. Es tracta d'unes conferències que, si tenen alguna cosa en comú, aquesta és el rebuig del cànon i la reivindicació de crítiques "sectorials", les que miren de donar veu a tots aquells sectors que la crítica "tradicional" ha reprimit: crítica feminista, queer theory, estudis postcolonials, estudis sobre la traducció, estudis de "cultura popular industrial" (abans se'n deia "cultura de masses"), estudis culturals (els cultural studies anglosaxons, que sembla que integren tots els altres corrents), etcètera.
Tots aquests corrents mantenen una agressiva relació de conflicte, d'oposició, respecte del cànon, els clàssics, la cultura "alta" tradicional (obra dels DWEM, els Dead White European Males, "mascles europeus blancs morts"), elitista, símbol de pertinença de classe i instrument de dominació, i el discurs patriarcal-homòfob-eurocèntric-colonialista que vehicula. Reivindinquen la "cultura popular industrial" (Josep-Anton Fernàndez, en aquest llibre, es titula "De Les exxcursionistes calentes a les Elegies de Bierville, i viceversa: els Estudis Culturals") com a objecte d'estudi, i afirmen (amb arguments trets de Foucault, Bourdieu i d'altres) que la consideració de clàssic i canònic és objecte de construcció social per part del discurs dominant, i un fet històricament contingent (el que avui és considerat canònic pot deixar de ser-ho demà, i viceversa). A més, la veneració del cànon i dels clàssics funciona com a instrument de reproducció ideològica de les classes dominants i de la dominació mateixa. Si Harold Bloom s'hi va enfrontar polèmicament i anomenà tots aquests corrents "School of Resentment", l'Escola del Resentiment, ells acusen Bloom de ser un fòssil representant d'una ideologia conservadora o, directament, reaccionària i feixistoide. Perquè aquesta "nova crítica" literària ja no admet que la lectura de l'obra literària s'haja de fer des de paràmetres estrictament literaris, formals, estètics, sinó que no hi ha crítica literària decent si no insereix l'obra en una ideologia (també política) concreta, de la mateixa manera que la crítica mateixa ha de comprometre's amb l'alliberament (nova crítica) o amb l'opressió (crítica tradicional).
Total, que si no volem estar antiquats ni ser uns fatxes etnocèntrics, al loro! que no estamos tan mal, hombre!, agafem els clàssics i els deixem convenientment tancadets a pany i clau, no siga cas que ens empesten les biblioteques i ens contaminen més encara el món. Així que, ja ho sabeu, a encendre Roma, que són quatre dies!

Coses que passen al nostre món

http://www.rebelion.org/noticia.php?id=95972

No som res

"No som res, i menos en calsonsillos", diu la dita popular... Aquí ho teniu. Reconec que m'encanten aquestes mariconades astronòmiques.

La crisi del capitalisme: una oportunitat perduda?

ECONOMÍA. EL SALVATAJE FINANCIERO DE UN SISTEMA PELIGROSO. CAPITALISMO ESTILO SARAH PALIN

"...¿qué pasa si el rescate funciona, si el sector financiero se salva y la economía retoma el curso en el que se encontraba antes del azote de la crisis?...El capitalismo sobrevivirá a esta crisis, pero el mundo no puede sobrevivir a otro retorno del capitalismo."El rescate financiero es el mayor atraco de la historia monetaria.Naomí Klein(*)

Estamos en un momento progresista, un momento en el que el piso se mueve bajo nuestros pies y cualquier cosa es posible. Lo que hace un año considerábamos inimaginable es ahora posible. En un momento como éste es fundamental ser claros con respecto a lo que queremos, porque podríamos conseguirlo.Suelo hablar del rescate financiero porque se trata de un robo en marcha, el mayor atraco de la historia monetaria. Pero hoy quiero enunciarlo con un enfoque diferente: ¿qué pasa si el rescate funciona, si el sector financiero se salva y la economía retoma el curso en el que se encontraba antes del azote de la crisis? ¿Eso es lo que queremos? ¿Y qué aspecto tendría ese mundo? La respuesta es que tendría el mismo aspecto que Sarah Palin. Y esto no es un chiste.Veamos: Sarah Palin apareció en la escena mundial como candidata a la vicepresidencia el 29 de agosto en un acto de campaña de McCain, con bombos y platillos. Exactamente dos semanas más tarde, el 14 de septiembre, Lehman Brothers colapsó, lo que desencadenó la crisis financiera mundial. En cierto modo, Palin fue la última expresión del capitalismo usual antes de que todo se desmoronara. Con su lenguaje sencillo y hogareño, ella nos mostró la trayectoria que seguía la economía estadounidense antes del derrumbe.Al ofrecernos un atisbo de este futuro, que evitamos por un pelo, nos da la oportunidad de preguntarnos: ¿queremos llegar allí? ¿Queremos salvar el sistema en el que estábamos? ¿O queremos usar esta crisis y el mandato electoral de un cambio serio para transformar ese sistema? Debemos dar una respuesta clara ahora. O aprovechamos esta oportunidad o la perdemos.¿Qué nos estaba diciendo Palin sobre el capitalismo antes de ser interrumpida por la crisis? Antes de que ella apareciera, el público estadounidense empezaba a advertir la urgencia de la crisis climática, el que nuestra actividad económica esté en guerra con el planeta y que es necesario instrumentar un cambio radical. Se había empezado a hablar de eso: los osos polares estaban en la tapa de la revista Newsweek . Es cuando hace su entrada Sarah Palin. El núcleo de su mensaje era: esos ambientalistas, esos liberales, están equivocados. No hay que cambiar nada. No hay que repensar nada. Sigan manejando sus autos que engullen nafta, sigan yendo al Wal-Mart a comprar todo lo que se les antoje."Estadounidenses -dijo en la Convención Nacional Republicana-, debemos producir más de nuestro propio petróleo y nuestro propio gas. Se lo dice una chica que conoce la región de North Slope, en Alaska, donde tenemos muchísimo de ambos." Y la multitud reunida respondió entonando y coreando: "A perforar, nena, a perforar". Viendo esa escena en la TV, con esa escalofriante mezcla de sexo, petróleo y patrioterismo, recuerdo haber pensado: "Diablos, la convención republicana se ha convertido en una manifestación a favor de fornicar el planeta Tierra". Literalmente.Pero lo que Palin decía es eso que forma parte del ADN del capitalismo: la idea de que el mundo no tiene límites. Estaba diciendo que no existen las consecuencias ni los déficits del mundo real. Porque siempre habrá otra frontera, otra Alaska, otra burbuja. Sólo hay que seguir adelante y descubrirla, El mañana nunca llegará.Esa es la mentira más consoladora y peligrosa que existe: la de que es posible un crecimiento perpetuo e infinito en nuestro planeta finito. Y tenemos que recordar que este mensaje fue increíblemente popular en esas primeras dos semanas, antes de la caída de Lehman. A pesar de los antecedentes de Bush, Palin y McCain seguían adelante. Y si no fuera por la crisis financiera, y por el hecho de que Obama empezó a conectarse con los votantes de la clase trabajadora, al cuestionar la desregulación y la economía del goteo de la riqueza, tal vez hubieran ganado las elecciones.Para enfrentar la mentira del crecimiento perpetuo y la abundancia ilimitada, que es el núcleo de las crisis financiera y ecológica, debemos mirar muy atrás, no sólo los últimos ocho años de Bush, sino hasta el momento de la fundación de este país, hasta la idea del Estado colonizador.El capitalismo moderno nació con el así llamado descubrimiento de las Américas. Fue el saqueo de los increíbles recursos naturales de las Américas lo que generó el exceso de capital que posibilitó la Revolución Industrial. Los primeros exploradores hablaban de esta tierra como una Nueva Jerusalén, una tierra de tan infinita abundancia, y tan accesible, que el pillaje no acabaría nunca. Esta mitología está en todas nuestras historias bíblicas -diluvios y nuevos comienzos, éxtasis y rescates- y ocupa el centro del "sueño americano", con su constante reinvención. Lo que el mito nos dice es que no tenemos que vivir con las consecuencias de nuestros actos. Siempre podemos escapar y empezar de nuevo.Estas historias siempre fueron peligrosas para la gente que vivía en las tierras "descubiertas", que las trabajaba con esfuerzo. Pero ahora el planeta entero nos dice que ya no podemos permitirnos la idea de ilimitados nuevos comienzos. Por eso resulta significativo que en el momento en que apareció algún instinto de supervivencia humana y empezamos a entender los límites naturales, apareciera Palin, la nueva encarnación de la mujer de frontera colonial, diciendo: "Vengan a Alaska. Siempre hay más. No piensen, simplemente tomen.No se trata de Sarah Palin. Se trata del significado de ese mito de constante "descubrimiento" y de lo que nos dice sobre el sistema económico por cuya salvación están gastando billones de dólares. Lo que nos dice es que el capitalismo, librado a sus propios recursos, nos empujará más allá del punto en que es posible la recuperación climática; y que evitará a cualquier precio un balance serio, ya sea de sus deudas financieras o de sus deudas ecológicas. Porque siempre hay más. Una nueva solución rápida. Una nueva frontera.El mensaje se vendía, como siempre. Sólo cuando se derrumbó el mercado de valores la gente empezó a decir. "Tal vez Sarah Palin no sea una buena idea esta vez".Siento que nos han dado una última oportunidad, una especie de indulto. Trato de no ser apocalíptica, pero lo que leo sobre el calentamiento global da miedo. Esta crisis económica, espantosa como es, nos alejó de ese precipicio ecológico al que estábamos por saltar con Sarah Palin y nos dio un poco de tiempo para cambiar de curso. De pronto tuvimos permiso para hacer juntos otras cosas además de comprar. Pero no nos hemos liberado del mito. La obstinada ceguera a las consecuencias que tan bien representa Sarah Palin está arraigada en la manera en que Washington está respondiendo a la crisis financiera. Washington preferiría arrojar billones de dólares en un agujero negro antes que descubrir la profundidad de ese agujero. Tanta es la obstinación de no enterarse.Y vemos otros muchos signos de que la vieja lógica está volviendo. Los salarios en Wall Street ya han vuelto casi al nivel de 2007. Hay una cierta electricidad en las afirmaciones de que el mercado de valores se está recuperando. "¿Ya podemos dejar de sentirnos culpables?", casi podemos escuchar preguntarse a los comentaristas. "¿La burbuja ya ha vuelto a inflarse?"La crisis no matará al capitalismo, ni siquiera lo cambiará sustancialmente. Sin la enorme presión popular a favor de una reforma estructural, la crisis sólo implicará una dislocación solucionable. El resultado será una desigualdad aún mayor que la anterior a la crisis. Los mercados financieros son rescatados para impedir que el barco del capitalismo se hunda, pero no se desagota agua, sino gente, en nombre de la "estabilización". El resultado será un barco más pequeño y peor. Porque una mayor desigualdad -gente muy rica viviendo junto a desesperados- exige una mayor dureza de corazón. Necesitamos creernos superiores a los excluidos para vivir cada día.¿Nuestra tarea será rescatar este barco, el mayor barco pirata que existió, o reemplazarlo por una nave más sólida, con espacio para todos? Uno que no requiera que arrojemos a nuestros vecinos por la borda para salvar a los pasajeros de primera clase. Uno que entienda que la Tierra no tiene la capacidad para que todos nosotros vivamos cada vez mejor, pero sí la tiene para que todos vivamos bien. El capitalismo sobrevivirá a esta crisis, pero el mundo no puede sobrevivir a otro retorno del capitalismo.(*) Publicado en El grano deArena 525

Amén, amén

Ai, ai, ai, ai, que em despixorre, que em desmunte de riure, ai, quin dolor, per favor, em fa mal la panxa i el cap de tant de descollonar-me!!!... Ara surt el Martínez Camino, el portaveu dels pederastes, perdó, dels bisbes, i diu que els polítics que voten a favor de la nova llei de l'avortament estan "en situación objetiva [sic!!!] de peScado mortal" (fubu sashimi, en japonès), que són uns heretges i uns pecadors, i que mereixen la pena d'excomunió... Ai, que em trenque pel mig, que em pixe damunt, quin riure... I ara va i li surten fins i tot els del PP desmarcant-se dels bisbes, dient que no, que no, que s'han passat... I jo que em despixorre, aaaaai, hua hua hua hua, quin riure... Estem en 2009 i encara hi ha cagallons amb sotana que amenaçen d'excomunió i de pecat mortal... Perdone vostè, senyor filldeputa, sí, sí, vostè, el mateix que fa uns mesos donava veu i cara a la campanya aquella del linx ibèric, escolte vostè, jo no sóc polític i no puc votar a favor d'aquesta llei al Congrés dels Diputats, però mire, crec que és un detall sense importància, de manera que faça el favor de considerar-me heretge i condemnat a les flames eternes, i excomunique'm immediatament i amb efectes retroactius, perquè, francament, la burocràcia vomitiva per la qual m'han fet passar vostès per a apostatar, en fi, no m'ho ha posat tan fàcil...
Ah, i de pas, com que totes les lleis que vota el Parlament les ha de promulgar el rei dels espanyols, facen vostès el favor de condemnar també a excomunió el senyor Joan Carles, de professió monarca. O no?
Hala a fer la mà!

Aire fresc, per fi, al País Valencià?

http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3650713

http://www.elpais.com/articulo/Comunidad/Valenciana/mueven/elpepiespval/20091106elpval_14/Tes/Què

In memoriam Lévi-Strauss

La puta! Arribe a casa, em pose a sopar, i entre tot de males notícies me n'assabente d'una que no és mala, és nefasta: s'ha mort Claude Lévi-Strauss. Sóc dels qui es pensaven que el vell Lévi-Strauss, com el no menys vell Robert K. Merton, era etern, no es moriria mai i ens acompanyaria fins a la fi dels temps. Doncs no. Una de les poques coses que van fer "cagar-se damunt" (expressió oral no reproduïda en articles) el meu amic Joan F. Mira va ser quan la seua dona va despenjar el telèfon i li'l passà, dient: "És Lévi-Strauss. És per a tu." Jo, francament, m'hauria desmaiat.
Lévi-Strauss era el primer i últim puntal de l'estructuralisme, un antropòleg que ho sabia tot, absolutament tot el que es pot saber en el món de l'antropologia. Personalment sóc refractari a l'estructuralisme, que em causa un cert malestar, però per a mi Lévi-Strauss era (i és) un absolut monstre. El poc que en conec de primera mà (Anthropologie structurale, Race et histoire) em sembla una cosa senzillament espaterrant, colossal.
Hi ha un Lévi-Strauss especialment interessant per a mi, i en dos camps aparentment sense relació: el defensor de la diversitat i l'assagista amb passió musical. Són àmbits en què excel·lí, i que me'l fan molt pròxims. La seua mort, que tot i ser esperable no deixa de colpir com una patada al fetge, em recorda que he de tornar-hi algun dia.
En fi, ja no hi ha Lévi-Strauss. Quants gegants queden?

Sit omnibus notum

L'edició d'enguany dels Premis Octubre, tal com sabeu, ha donat el Premi Andròmina de narrativa a Rafa Gomar. Un dels nostres contertulians presencials més antics i fidels, un escriptor a qui tots els de la colla reconeixem una excel·lència fora de tot dubte, ha guanyat un premi literari dels més prestigiosos en llengua catalana. Independentment de les consideracions que em mereix el Virrei i el seu holding, reconec que estic impressionat i orgullós. Quan el missatge de mòbil m'arribà durant la matinada de divendres a dissabte, el primer que vaig pensar fou: "Almenys una bona notícia, hòstia!". No he llegit la novel·la Andròmines, perquè el Rafa és molt discret i no fa circular els textos fins que han arribat al seu lloc de destinació (el mateix que faig jo mateix), però estic segur que ens agradarà tant com les seues narracions breus, i tant com el seu magnífic dietari, Vianant (del qual vaig ser el primer comprador en termes absoluts, cosa que m'enorgulleix).

Tanmateix, el que més m'alegra d'aquest premi és una cosa que el premi mateix no té en compte, i que el jurat segurament no va considerar. Ço és a saber: que han premiat la tossuderia i la independència d'un escriptor que segueix la seua passió, el seu daimon, sense sotmetre's a capelletes, ni a xupladetes entre senyorets, ni a corrents de moda ni a res que no siga el seu propi designi. El Rafa, el nostre Barbut ara exbarbut, sempre ha fet la literatura que el cos li demanava des de la seua vocació d'outsider, amb tota la dignitat que això implica. Inassequible al desànim, immune al desgast amb què la vida funcionarial i burocràtica sol castigar els qui intenten viure en la literatura, el Rafa ha continuat escrivint fins i tot quan sol respondre amb evasives la nostra pregunta: "Què estàs fent, ara? Què escrius?". Aquesta constància no sols es compensa amb la parturició mateixa dels llibres, també necessita algun impuls extern, una mica de reconeixement, el carinyo imprescindible per a l'autoestima de l'escriptor. I ací el tenim, en forma de premi respectable. No s'hi està guardonant només un llibre, sinó també aquesta persona bondadosa i perseverant que és el Rafa, i de qui m'honora considerar-me amic. Per tant, he de donar l'enhorabona al jurat, perquè premiant-lo han fet la seua bona acció de l'any. Estic segur que, gràcies a això, el Rafa ens continuarà propinant bona literatura durant uns quants anys més.

Tranquil, col·lega, ara sí que pots dir, en legítima defensa, que no vius al ras. I que en vinguen molts més!

In memoriam Henryk Mandelbaum (1922-2008)

A l’octubre de 2000, després d’una primera visita desastrosa i frustrant, vaig tornar a visitar Auschwitz. A Birkenau vaig trobar, per primera i última vegada en la meva vida, un homenet petit que explicava coses a un grup d’alemanys. Era Henryk Mandelbaum, un dels últims supervivents del darrer Sonderkommando, el grup de presoners encarregats de “gestionar” les cambres de gas. Mandelbaum transmetia una imatge d’extrema senzillesa, de bondat, d’autenticitat. Irradiava una sensació que barrejava la integritat i la immunitat respecte de qualsevol sentimentalisme, respecte de qualsevol fanatisme. Vaig arribar a fer-li un parell de preguntes. Henryk Mandelbaum s’imposà, durant dècades, l’obligació d’explicar al món les mateixes coses que li vaig escoltar a la vora mateix de les runes d’una cambra de gas. I ho va fer durant tota la seva vida.

De tornada a casa, vaig tardar bastant de temps a esbrinar el nom d’aquell interlocutor excepcional. Avui he vist un documental on apareixia ell, juntament amb altres supervivents del comando de la mort, entre ells Shlomo Venezia, que té una botiga de records a Roma. El documental segueix Henryk en el seu primer viatge a la Ciutat Eterna, “potser l’últim”, diu ell, fins que hi retroba, després de cinquanta anys, el vell amic Shlomo. Es tracta de Die Sklaven der Gaskammer, un film que he pogut aconseguir per Internet. El veig a la pantalla i, davant l’escena en què tots dos s’abracen, no puc evitar un esclat d’emocions pertorbadores. Les seves llàgrimes no són les meves, però me’n fa vessar unes quantes.

M’he assabentat que Henryk va morir l’any passat, i sento la necessitat d’expressar la tristesa que em produeix aquesta notícia, sento la necessitat de retre-li un homenatge pòstum, però les paraules són un mitjà tan pobre!

Comarquinal, setembre 2009

Per a meditar

http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/view/id/6458 i http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/view/id/6458

Contra la corrupció

Més raons per a emigrar

Primera: Ahir es va fer pública l'autorització del TSJV per al tancament d'un altre repetidor de TV3. No sóc dels qui s'autoenganyen creient que aquest canal ens representa, i per tant quan en dic "la nostra" és irònic. Però és l'única cadena pública que veig regularment, i que simula ser "decent" i "normal". Per tant, la nova agressió de la justícia colonial, aquests fills d'una resacsà de putes que actuen amb el beneplàcit d'una societat podrida de votants subnormals, colonitzats i corruptes, és un motiu més per a demanar asil polític en algun país suportable. Em remet a les paraules de l'incombustible Vicent Galduf en el seu blog.


Segona: Copie directament del blog del Partal, per estalviar temps:

"L'informa anual de Reporters sense Fronteres sobre la llibertat de premsa va fent que l'estat espanyol baixe posicions en el rànquing any rere any. Acaben de fer públic el que correspon a aquest any i ja "estem" al lloc 44. Amb estats com ara Bòsnia, Mali, Jamaica o Uruguai que poden dir que tenen una premsa més lliure.

Les posicions en els tres anys anteriors eren:
2009. 44
2008. 36
2007. 33

Anem a pitjor, doncs. Tot i que cal aclarir que abans ja havíem estat en la franja dels quaranta, en plena època Aznar."

Conclusió: Davant tot això i moltes més coses (com ara les que assenyala l'Enric), a mi encara em queda capacitat d'indignació, perquè encara em queda dignitat. Aquest és un país cada vegada més invivible, més insuportable, més bàrbar. Sí, té raó l'Enric, almenys no ens tanquem la possibilitat de dir les coses, encara que a la fi tots anem a parar a la irresponsable (i inevitable) tàctica de l'estruç que dissimula tot conreant el seu jardinet particular. Però jo cada vegada tinc més ganes d'exiliar-me. I ja tinc antecedents en aquest aspecte.

Més del mateix

Almenys no ens deixem també arrabasar el dret a desfogar-nos: http://www.diagonalperiodico.net/El-caso-gurtel-y-la-servidumbre.html

Un país sense política

La informació a propòsit del passat nazi del nou secretari general del PP de la Comunidad Valenciana (http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/147830) m´obliga a posar per escrit algunes reflexions que he tingut aquests dies a propòsit del cas Gürtel. L´atenció mediàtica que està rebent aquest assumpte ha tingut la virtut de fer visible una cosa que se m´havia oblidat: l´existència d´unes corts valencianes. Sí, encara que semble mentida, al País Valencià existeix un parlament on debaten diferents forces polítiques. Sembla mentida, però és cert: existeixen més partits al marge del PP. I sembla també que el líder del PSOE valencià, Jorge Alarte, existeix de veritat: és una persona de carn i ossos, i no un simple nom. L´ésser humà s´acostuma a tot, inclús a les reixes de la presó: s´ha acostumat la societat valenciana a la inexistència de la política, entenent ací per política l´existència del pluralisme, de la dissidència, de la controvèrsia apassionada a la recerca del bé comú, de l´acció cívica, de l´alternança de forces? S´han fet a la idea els valencians que el poder del PP és indestructible i etern, que no hi ha alternativa, per molt grans que siguen els escàndols de corrupció? I els qui no combreguem amb el conservadurisme imperant, estem totalment ressignats a la derrota? De debò no podem fer res? Exiliar-nos, fugir? No hi ha altra alternativa? M´he de morir sense conéixer un altre govern valencià que no siga el del PP? La meua filla coneixerà un altre govern valencià que no siga del PP? I els meus néts? O aleshores ja se n´haurà anat tot a fer la mà? Què puc fer, què podem fer?

Sabuts, doctes, savis (i 2)

Si no savi, almenys com es pot arribar a ser un docte? Hi cal talent, sens dubte, i una capacitat de treball ciclòpia. Però això no és tot. Les condicions socioeconòmiques són un factor molt difícil de superar, sí. Però hi ha també el determinisme generacional. L’any de naixement té conseqüències inevitables en aspectes diversos: els plans d’estudi que se t’imposaran, els mètodes didàctics que seguiran els docents, el nivell d’exigència a què et sotmetran, etcètera. I això fa difícil, molt difícil, que entre les persones de determinades generacions puguin sorgir doctes com els d’altres èpoques. La gent de la meva edat encara vam poder gaudir d’un ensenyament una mica substantiu —només una mica!—, però que ja no era el de temps passats, ni tampoc no era encara el sistema fraudulent i catastròfic de l’actualitat. I això es reflecteix, amb una precisió impecable, en els resultats: per dir-ho d’una manera aproximativa, la generació que podríem anomenar «dels meus pares» és l’última en què trobem doctes i savis a l’estil antic i amb una certa regularitat; entre els membres de la generació «dels meus germans majors» encara en trobem alguns, però ja escassegen, i conviuen amb abundants blufs i personatges superficials. Entre els de la «meva» generació, però, ja només trobem alguns individus amb més o menys voluntat de saber, amb més o menys condicions naturals, però ja no pas cap indici de futurs doctes a la manera antiga, ni de savis, ni de res d’aquesta espècie. La generació dels meus fills... En fi, ho deixo córrer.

Hi ha una forma de saviesa que no té res a veure amb l’erudició, ni amb el saber, ni tan sols amb el fet d’estar mínimament ben informat o cultivat. Hi ha una saviesa indocta, fins i tot analfabeta, molt més lligada a l’actuació sensata en la vida real i a la lucidesa en la visió del món. És la dels qui coneixen molt bé com són les coses de la vida i, tot i això, han mantingut intacte un fons sòlid de bondat i de seny. No es deixen enganyar, però tampoc no s’han petrificat en la desconfiança; no solen ser entusiastes, però solen prendre’s amb alegria vital tot allò que els importa; judiquen amb circumspecció, però saben ser clarividents sense concessions, i sempre poden improvisar un consell que, irrefutablement, sempre serà el millor consell. Els envejo i els admiro sense restriccions, és clar, perquè sempre se’n pot aprendre alguna cosa de profit. Però quan el docte és un savi, aleshores hi veig una imatge frustrant del que jo mateix voldria ser. Perquè aquesta combinació queda ja fora del meu abast, i del de la majoria dels meus coetanis. Qui fa el que pot, ja se sap, no està obligat a més. Sí, però alguns voldríem poder fer més. I en aquest punt, com en altres, hom pot resignar-se, però no mai conformar-se. Hi ha diverses maneres d’expiar-ho això. Per exemple, escriure literatura. O, si més no, intentar-ho.

Sabuts, doctes, savis (1)

Hi ha algú, avui dia, que aspiri a la saviesa? És aquest concepte tan eteri, encara, un ideal per a algú? Ho reconec, aquests interrogants són retòrics, pura convenció literària. No tenen la funció d’introduir cap afirmació pessimista, però. Al món hi ha gent per a tot, i qualsevol idea o proposta té defensor, ni que sigui en quantitats irrellevants. És ben probable que entre les files del budisme aquest concepte mantingui la seva importància i vitalitat, no ho sé; i entre els afeccionats a l’especulació filosòfica també deu ser possible trobar excèntrics que li tinguin respecte. Però si ens demanem sobre el lloc que ocupa la saviesa en el codi de valors predominants per aquestes latituds, en fi, jo diria que no arriba ni a ser-ne absent —«brillar per la seva absència» ja seria «brillar», és a dir, molt. I tanmateix no ha deixat d’obsedir-me des de fa anys i panys, com una mena de passió eternament insatisfeta.
En la meva tendra joventut, com és natural, confonia la saviesa amb el saber. L’ús col·loquial del terme cultura hi contribuïa amb força. Una persona molt culta equivalia, en la meva imaginació càndidament socràtica, a un savi. Saber molt, saber de tot, poder llegir qualsevol cosa i poder entendre qualsevol qüestió, per a mi, innocent, coincidia amb la saviesa. Tenir dins el cap tots els llibres de la Library of Congress —o biblioteca d’Alexandria—, haver-los paït i poder-los transmetre, així entenia jo la condició del savi, la més alta a què podia aspirar qualsevol ésser humà. Però la maduració d’aquell infant incloïa necessàriament una terrible desil·lusió, la de reconèixer que es podia saber molt i, alhora, ser una persona menyspreable des d’una perspectiva ètica, o un inútil en la vida real —la de fora dels llibres, per descomptat—, o senzillament un bèstia. Per si la quotidianitat no ho demostrés a bastament, la història s’encarregava de proporcionar exemples torbadors de coincidència entre el màxim refinament cultural i la màxima barbàrie.

Vaig haver d’admetre que, sí, el saber, el coneixement, la cultura, són molt importants per a mi, però no descriuen l’ideal de saviesa que mai no he deixat de venerar. Continuo sense ser capaç d’explicar, de manera clara i distinta, en què consisteix per a mi aquesta quimera ideològica. El diccionari no hi ajuda gaire: «capteniment assenyat en la vida, en els afers», «coneixença justa de les coses». Aquí hi ha, però, una aproximació interessant a la idea de fons. Conté coneixença, molta si pot ser, moltíssima, i no sols de llibre; conté seny, és a dir, equanimitat, justesa, equilibri, un judici sensat de les situacions i de les respostes que demanen; conté, també, capteniment, perquè no es tracta només de saber, sinó també d’actuar. Però aleshores, amb tot això, ¿no estem desglossant la figura de la persona apol·línia, una espècie d’intel·lectual racionalista clàssic?
Ningú no m’ha arribat a explicar amb claredat quina és la funció que tenen les passions en la saviesa. Però alguna n’hi deu haver. La saviesa mateixa, com a ideal, és en bona part una passió, perseguida amb una tossuderia i una excitació imparables. Com el saber mateix, al cap i a la fi; tot allò que m’explicaven en la meva adolescència sobre l’homo universalis renaixentista hi enllaça directament. Homes que sabien de tot, que volien saber de tot, que feien de científics i d’artistes i de filòsofs alhora, que ara establien l’òrbita d’un planeta i després pintaven un quadre o escrivien un sonet, aquests gegants mitològics em servien de model imaginari en la meva passió d’aprendre coses.

Aquesta passió, en realitat, mai no se satisfà del tot, però almenys els qui han tingut la sort d’haver rebut una formació intensa i perllongada s’hi acosten satisfactòriament. I el més curiós és que, malgrat la diferència que la vida ens obliga a establir entre saber i saviesa, hi ha individus amb uns coneixements enciclopèdics, fabulosos, que em resulta impossible de no anomenar savis. Me’n vénen a la ment alguns noms, però prefereixo quedar-me en un nivell més genèric, anònim. Aquests humanistes —en el sentit antic, renaixentista, de la paraula— em susciten una admiració descomunal. Ho saben tot, i allò que no saben almenys ho entenen; i, curiosament, aquest mateix cabal enorme sol contribuir a fer-los més humans i accessibles, i també assenyats.

Debat des de dins

Una saludable provocació des de dins de l'Islam:

Call for papers...

M'agradaria molt escriure un llibre divertit que es titulara Història de la filosofia friki, per passar bé l'estona. Si algú de vosaltres té alguna proposta d'autors i obres, benvinguda serà. De moment, ací en teniu alguns exemples magnífics:

"Cuando se quiere ser filósofo, en el agua y ascendiendo en el mar como el pez sale a la playa, puedo decir que continuamente creía bebía agua carbónica, y esa botellita de agua pura vea las burbujitas y como en el corcho que lo aplico con el alambre o con el celuloide abre lo mismo que el vidrio roto la puerta al líquido".

Jordi Miralles i Pons,
Observaciones de un filósofo o La verdadera filosofía,
Barcelona, 1909

"La palabra filosofía data o viene de filosa, utensilio que mi Mamá empezó a usar y aun no hace 45 años que lo usaba. [...] Entre el que antes fue Café Colón y Tívoli de esta ciudad, o sea el mismo sitio donde mi Papá empezó a hacer el Mundo o sea la Tierra o planeta que habitamos, único habitable [...] [En Middle Town] hice un santo; sé que tengo autoridad bastante para hacer santos. La Santidad que hice fue el que se llama o le llaman Wilson, presidente de los Estados Unidos. Aún es virgen, pues no le han roto aún el hilo de la utilidad, bondad, sinceridad.

Pere Simó Espúnez, Piedra fundamental,
Barcelona, 1914

"Tengo el honor de hacer presente al pueblo en general, que ha salido a la luz la obra más importante que existe --sin ninguna duda-- en nuestro mundo, pues en ella se hallan descubiertos conocimientos fabulosos que evolucionarán el mundo y cambiarán la faz de nuestro planeta. [...]

Soy el engendro en el amor,
el hijo del amor;
porque he vuelto al amor,
por eso soy amor [...]

Bando sublime universal por inspiración Pueril para materialización de Eternización Humanidad. Por un sometido al método riguroso Pueril o ley de vida
[...] Soy un estudioso de toda creída particular. Por aprendiz ferviente del todo puedo ser rectificador de todo. Quien gozar quiere afanarse debe a disolver la ignorancia. Para disolverla, estudiar de quien escribe y practique verdades y no creído serlas, de lo contrario es paja sin grano y grano es Vida, Felicidad y Amor"

Josep Llàcer i Valls, Dios y el Hipnotismo. Luz y la Verdad,
Alacant, 1922

No em direu que la cosa no promet...

Humanitats i política

Reflexionant a propòsit de les condicions socials i polítiques per al desenvolupament de les humanitats, he recordat aquest text de Todorov, a veure què us sembla:

-CP: ¿No se convierte a la vez usted en un poco totalitario al oponer de manera excluyente al totalitarismo y la democracia?¿Esta diferencia la vivió usted bajo el modelo democrático o bajo el totalitario?
-TODOROV: Mi condena categórica de los regímenes totalitarios no me impide constatar que pertenecen al mismo "género cercano" que la democracia -lo que llamamos la "modernidad"- ni criticar lo que no funciona en las democracias ni ver, finalmente, que en la sociedad totalitaria no todo es negro. Volvamos a un ejemplo mencionado en nuestra primera entrevista: en la Bulgaria comunista, se proveía a artistas y creadores de medios a los cuales ya no tienen acceso en la Bulgaria postcomunista. Era, por cierto, una manera de someter a la cultura a la voluntad del régimen, pero el resultado no era menos evidente: numerosos teatros subvencionados, con actores que disfrutaban de un salario todo el año, orquestas en todas las grandes ciudades, salas de óperas, un buen número de películas producidas todos los años, tiradas importantes para los libros y, en consecuencia, importantes derechos de autor.
Se puede, por lo tanto, oponer totalitarismo y democracia sin poner todo lo bueno de un solo lado. Bulgakov y Grossman tuvieron, por cierto, vidas trágicas, desastrosas, aun cuando no fueron deportados, y hasta su muerte no estuvieron seguros de que sus obras accederían alguna vez a ser publicadas, ¿qué puede ser más desesperante para un escritor? Pero si, bajo el comunismo, los escritores podían terminar en la cárcel por sus textos, eso justamente quería decir que esos escritos eran susceptibles de transformar la sociedad, que los poderosos de turno desconfiaban de ellos. Cuando el secretario del Partido, Souslov, recibió a Grossman, le dijo: Su "Vida y destino" hará más desastres que una bomba atómica, ni pensar en publicarlo. ¡Qué elogio! Los libros de Solzhenitsyn fueron uno de los golpes más duros infligidos al poder soviético. En Francia, puede publicar todo lo que se quiera, nada tiene consecuencias, no pesa. Aquí, para dar pruebas de audacia, uno cuenta su vida sexual, preferiblemente si es escandalosa. Es un poco fútil, ¿no es cierto?
-CP: Que los artistas pudieran tener ventajas bajo una concepción comunista de la cultura, vale, pero ¿y el resto de la población? Se afirma con frecuencia -es incluso el caso de los defensores del régimen de Castro en Cuba- que el nivel cultural de los países comunistas es globalmente más elevado. ¿Era ése el caso de Bulgaria y cómo se explica?
-TODOROV: Se podría hablar de una educación cultural negativa, vacía, que no constituye de ninguna manera un mérito intrínseco de los regímenes comunistas, sino más que nada una de sus consecuencias paradójicas. Mire, no había distracciones públicas o eran realmente malas. No se puede pasar un día entero cantando canciones patrióticas o mirando cuadros conformistas, el periódico se nos caía de las manos. De repente, se liberaba una cierta energía espiritual que se orientaba en otras direcciones. Nada de televisión ni de discotecas ni de rock, pero el camino de la cultura clásica estaba abierto de par en par: los libros eran bastante baratos, igual que los conciertos, en el teatro podían verse sobretodo piezas de Chéjov, canonizado por la ortodoxia soviética, lo que no estaba nada mal.
Recuerdo que durante mi visita a Moscú en 1969 quise escuchar un concierto de órgano, instrumento inexistente en Bulgaria. No había lugar, pero pude conseguir una entrada en la puerta de la sala. Entonces estuve sentado al lado de quien me la había vendido porque su mujer se había enfermado. Hablamos mucho durante el entreacto. Era técnico en una fábrica de las afueras de Moscú. Conocía toda la música clásica, había leído a todos los grandes escritores, visitaba exposiciones de cuadros en los museos de Moscú. No estoy seguro de poder encontrar un personaje semejante en un concierto en París.
Recuerdo también que cuando se tradujeron al búlgaro las cartas de Kafka a Felice, la gente -de todo tipo, no sólo los intelectuales- hizo cola toda la noche ante las librerías para asegurarse su ejemplar, como yo con Yves Montand. Lo mismo pasó cuando salió una nueva edición de las obras de Dostoievski. ¿Se imagina eso en una ciudad occidental?

TODOROV, "Deberes y delicias", FCE, pàgs. 250-253

Un punt de mira

"Si les matèries humanístiques han baixat el nivell i les científiques, en canvi, l'han mantingut, potser es deu al fet que els coneixements científics tenen una aplicació tangible en la realitat, mentre que els humanístics són o semblen més vagues o discutibles.
Això efectivament és així, però fa cinquanta [anys] ja era així, les condicions externes també eren més evidents en les disciplines científiques, perquè un enginyer, o realment sap calcular un pont, o el pont caurà, mentre que un llicenciat en història podrà escriure els seus articles plens de collonades i no passarà res de molt greu, no s'ensorrarà res. Així i tot, el nivell de les humanitats era tan alt com el de les matèries científiques. Cal dir que això s'ha mantingut molt millor als països de l'Europa central: jo he vist, a Cracòvia per exemple, el nivell de coneixements dels estudiants de filologia, he tingut converses amb grups d'estudiants que parlaven català perfectament (i anglès, francès, i espanyol) i coneixien a fons la literatura catalana moderna. Un fet equivalent, ací, ara mateix és inimaginable.
Quines conseqüències, no ja purament acadèmiques, sinó també polítiques, morals i socials creieu que pot arribar a tenir la pèrdua de valor i substància de les humanitats? Imagino que les conseqüències no es reflectiran només en el baix nivell dels experts en unes certes matèries, i això és perillós.
Sí, és perillós. Perquè això es transmet a tota la societat. Comencem des de baix. Fa X temps, fa quaranta o cinquanta anys, un metge, un advocat, un enginyer i un arquitecte, encara compartien uns coneixements bàsics de tipus històric i humanístic bàsic, i si deien Sòfocles o Divina Comèdia, sabien el que deien, sabien de què parlaven. Els anys seixanta, en un viatge amb tren per Alemanya, vaig coincidir amb un senyor que era arquitecte, i acabàrem parlant de Plató. Ara, això s'ha acabat. Desapareix de les relacions professionals i personals el tipus de comentaris i de valoració que proporciona un saber humanístic sobre l'art, l'estètica i el pensament: desapareix totalment. Però és que també desapareix de les converses i les referències del senyor que és llicenciat en filologia anglesa i només sap parlar de la seua coseta particular. I això, a l'hora de transmetre els seus coneixements als alumnes, es notarà molt en l'actitud com els transmetrà, que serà una actitud totalment reduïda, fora de context. No seran capaços d'estimular els estudiants perquè puguen establir relacions i connexions entre els diferents temes, que cal posar en un context global per entendre adequadament. I això es nota també en coses tan quotidianes com llegir una notícia a la premsa: per entendre bé el que passa al món, cal tindre perspectiva històrica, coneixements generals, i això s'ha perdut o es perd totalment, tant per part del lector de la notícia com per part del redactor... que probablement és llicenciat en 'ciències de la informació' i en realitat no està informat de res. Aquella actitud i aquells coneixements globals que permeten situar cada cosa al seu lloc, i relacionar-ho i connectar-ho amb altres coses, ha desaparegut en gran part de la vida pública: en el polític, el periodista, el professional liberal, i em sembla absolutament catastròfic."

Pere Antoni Pons, La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan F. Mira, València, PUV, 2009, p. 195-197.

Retorn al patio (amb l´excusa del "Bearn")

Benvolguts amics patiers,
Després d´un any molt complicat per motius laborals, durant el qual a penes he pogut conversar virtualment amb vosaltres, encare el pròxim curs amb ganes d´evitar que això es repetesca. Per això, ara que sembla que ja hem tornat de vacances, he estat buscant aquests dies alguna excusa per a escriure alguna cosa, i crec que l´he trobada: acabe de llegir el "Bearn o la sala de les nines", motivat per la fama que aquesta obra té d´ésser una de les grans novel·les de la literatura catalana del s. XX. Doncs bé, simplement volia dir-vos que m´ha deixat bastant indiferent: la primera part em semblava prometedora, però ja en la segona podria dir que inclús m´he avorrit, i el final i l´epíleg no m´han dit res. Si algú de vosaltres té ganes de contradir-me i de demostrar-me fins a quin punt he estat cec davant les grans qualitats d´aquesta novel·la, per favor, que ho faça, a veure si és que tants anys d´estudiar oposicions m´ha assecat el cervell... Una cordial salutació a tots.

Cansament

Escric aquestes notes perque la pardalà aquesta del "féisbuc" només em deixa fer quatre frases. doncs no sé per a què serveix, per a jivaritzar encara més el pensament?
Bé, sóc a Mainz, o Magúncia. I en unes circumstàncies ben peculiars. En primer lloc, perquè no és del tot per voluntat pròpia, sinó obligat per la feina. En segon lloc, perquè estic fent un curs de llengua, envoltat d'una fauna molt curiosa, predominantment infantil. I en tercer lloc, perquè es veu que ja se m'ha passat l'edat per a segons quines coses. Per exemple, per a idealitzar Alemanya. I no és perquè no hi estiga a gust, no, al contrari, de fet m'hi quedaria indefinidament. És, sobretot, per cansament. Perquè fins i tot els entusiasmes cansen, o sobretot. Crec que he passat a la fase següent, la que anomene "Fase Estan Verdes". És a dir, com que ja he assumit que la germanofília només em causa el dolor de les il.lusions vanes, l'alegria idealitzadora deixa pas al cansament conformat, amb un cert toc d'autoengany, com la rabosa o guineu de la faula: efectivament, estan verdes. Sí, d'acord, potser aquest país no era per a tant, però ara em deixa més indiferent.
I tanmateix... La bona educació, unes biblioteques de campionat, uns paisatges molt bonics, unes llibreries per a desmaiar-se, en fi, hi ha tantes coses ací que de grat em farien abandonar per sempre el miserable i merdós sud d'Europa... L'altre dia vam estar el Sebastià i jo a la biblioteca de la Universitat de Heidelberg, marededéu, era per a orgasmar en públic. Bé, nihil novum sub sole.
No tinc ja forces ni ganes d'idealitzar res. Deuen ser les artèries, que es lignifiquen. Certes coses alemanyes que abans m'agradaven (el menjar i la beguda, per exemple) ara em causen irritació, enuig. Però en el fons continue pensant que podria passar la resta de la meua vida ací. Al contrari del que fan ells, certament, la qual cosa demostra que ells i jo som diferents. I sempre tornem a això: "i tanmateix..." Però hi ha coses que ajuden a temperar les idees molt més que els entusiasmes. Per exemple, explicar-li aquestes idees estúpides a algú que de fet hi viu. Llavors t'adones que es tracta del que són, masturbacions mentals pròpies d'un cert estatus socioeconòmic i cultural. I és que, certament, "el ser sosial hase al hombre", que diria aquell. És clar. Viure a l'Alemanya de les bones biblioteques i de les magnífiques llibreries però treballant quaranta hores a la setmana en qualsevol cosa alienant no sembla que siga una vida per a disparar coets d'alegria. Oh, sí, sí, és clar, molts llibres i molta civilització, però que siga sempre amb la butxaca plena i amb molt de temps lliure per a llegir. Aleshores mira, un prodigi, una felicitat indicible (i empre deliberadament aquest mot tan literàriament coent, amb mala hòstia). Així, es pot idealitzar amb molta facilitat, i l'entusiasme no té mèrit. Si el teu contracte et dóna per a la seguretat social i cotitzes folgadament per a una futura jubilació, doncs sí, d'acord, és com per a entusiasmar-se. I és que, en fi, què voleu que us diga, aquest món és molt cruel. Quan algú idealitze algun país amb arguments culturaloides, alceu-li el rabo i mireu com té la nòmina. Por su tamanyo la conoseréis. Diguem-ne, per exagerar i provocar una mica.
En fi, Alemanya, idealitzacions, exilis de fantasia, culturalisme centreuropeu, intoxicació literària, etcètera. Em vénen més coses al pap, però són encara més fosques que aquestes. Ai, Magúncia, quina ciutat més bonica!

La vida administrada

Un vell tema de Horkheimer i Adorno, absorbit després pel famós Marcuse, reprès més tard per Lyotard i per les veus crítiques d’això que anomenen (o anomenaven) «postmodernitat». De la mateixa manera que el bosc esdevé jardí, la natura es converteix en documental o la cultura passa a ser parc temàtic, el nostre temps, el temps de la vida de cadascú, esdevé horari i calendari. Les festes ja no són festes, sinó vacances, i els cicles de la natura queden arbitràriament retallats en forma de cursos o semestres acadèmics, anys fiscals, etcètera. El temps ja no ens pertany —si és que mai ens pertanyia!—, el tenim venut i saldat des de la infantesa més primerenca, i per a tota la vida. Els moments que creiem que són nostres no són altra cosa que concessions gracioses del «sistema» (una altra vegada!), imposats per les necessitat de la productivitat —i encara gràcies, perquè hi ha molts que no tenen ni això. Tot el nostre entorn està perfectament preparat per a infondre’ns necessitats d’aquest temps «lliure», perquè les puguem satisfer amb els minsos beneficis que ens ha donat el temps «obligat», i són necessitats que al seu torn constitueixen el temps «obligat» d’altres persones, i així successivament. L’espai físic ja no pot ser el que és i res més, sinó un element més de la maquinària econòmica; fins i tot quan queda més o menys intacte pot convertir-se, passivament, en objecte de consum estètic per a turistes. I si sentim una certa opressió per tot plegat, no passa res, tranquils, perquè el nostre ambient ja ens dóna prefabricades totes les possibilitats de resposta a aquest malestar, incloses les diverses formes de revolta que, per descomptat, algú fagocitarà i reciclarà d’alguna manera com a font de beneficis. Tant el nostre temps lliure —el temps en què ens imaginem que som lliures de l’alienació del treball— com el temps que dedicarem a soscavar «el sistema» són d’alguna manera el treball i la font de beneficis d’algú altre. I això, també, contribueix a la «corrosió del caràcter». De la mateixa manera que resulta molt difícil, tremendament difícil, per exemple, que el dia a dia del treball no erosione a poc a poc —i de manera molt negativa— el caràcter del treballador fora de la feina, amb el que això arrossega tant per als seus vincles socials com per a les seves accions. Totes aquestes derivacions del tema són una mina inexhaurible de recerques i de possibles reflexions.

Filosofia antiga (2)

És curiós, i dolorós, de constatar que les majors guerres i enemistats es donen entre germans, entre aliats, entre els qui haurien de ser fidels els uns als altres. Els jueus i els àrabs, els comunistes i els anarquistes, els de Foios i els de Meliana, els de vent i els de corda. I, és clar, els estoics i els epicuris.

I no deixa de ser estúpidament graciós, perquè els estoics i els epicuris tenien tant en comú que sovint resulta difícil de distingir-los. El sarcasme és patètic en algunes ocasions -- recordem que el somnífer Sèneca, en les seues famosíssimes Lletres a Lucili, solia acabar quasi totes les cartes regalant al seu amic ("el preu", en deia ell) una o altra sentència d'Epicur.

No sabria decidir, en conseqüència, si m'estime més els uns o els altres, si em sent més epicuri o més estoic. En tot cas, per a ser sincer hauria de dir que els epicuris em resulten molt més simpàtics, amb la seua afecció a ensenyar en llocs oberts (tinc agorafília peripatètica, jo, i de tota la vida), amb el seu menyspreu per les riqueses i la pompa (avui dia en diríem "consum i luxe", que curiós), amb la seua fixació a evitar sempre el dolor. L'epicureisme presenta com a ideals la impassibilitat i l'absència de dolor, el gaudi moderat i frugal de les petites alegries de la vida, i aquest programa de mínims òptims em sembla atractiu.

No m'enganyaré, ni enganyaré ningú: en tots dos casos es tracta de teories filosòfiques paupèrrimes --però d'una insondable saviesa. En tots dos casos trobem una ètica no gens èpica, un fre constant per a les grans aspiracions i les heroïcitats, una visió enanista i una apologia del conformisme --però també un punt de vista a la mesura humana, un rebuig d'exageracions ridícules, una defensa de la vida senzilla i un programa ètic revolucionari.

L'estoic accepta les misèries i els dolors, i es concentra a aguantar en aquesta vida efímera; l'epicuri intenta de totes totes esquivar o defugir allò que l'estoic accepta i aguanta, intenta convertir la vida en una història una mica més suportable. I quina és la contradicció entre l'un i l'altre? No cap. La pura veritat és que són respostes compatibles a fenòmens diferents. Evitar el dolor i gaudir assenyadament del plaer són la primeríssima opció; aguantar la desgràcia o minimitzar-la són respostes raonables quan fallen les anteriors. I si per la via de l'exemplum aconseguírem utòpicament que tothom seguira aquest principi, potser hauríem assolit la superació del nostre estadi primat, o pitjor encara, rèptil.

Més freqüentment pense i actue com a epicuri; quan no tinc més remei, acudisc obedient a l'auxili dels estoics. El que no haurien aprovat ni uns ni altres és la meua esporàdica i regular passió hedonista, de la qual cadascú es ratlla la que pot i sap. Però això ja és una altra qüestió.

Milosz per triplicat (i forever)

Un dels meus poemes preferits en tot el que conec de la literatura universal és el "Prefaci" (que en realitat és un epíleg), de Salvació (Ocalenie) de Czesław Miłosz. Copie l'original:

"Przedmowa

Ty, którego nie mogłem ocalić,
Wysłuchaj mnie.
Zrozum tę mowę prostą, bo wstydzę się innej.
Przysięgam, nie ma we mnie czarodziejstwa słów.
Mówię do ciebie milcząc, jak obłok czy drzewo.

To, co wzmacniało mnie, dla ciebie było śmiertelne.
Żegnanie epoki brałeś za początek nowej,
Natchnienie nienawiści za piękno liryczne,
Siłę ślepą za dokonany kształt.

Oto dolina płytkich polskich rzek. I most ogromny
Idący w białą mgłę. Oto miasto złamane
I wiatr skwirami mew obrzuca twój grób,
Kiedy rozmawiam z tobą.

Czym jest poezja, która nie ocala
Narodów ani ludzi?
Wspólnictwem urzędowych kłamstw,
Piosenką pijaków, którym za chwilę ktoś poderżnie gardła,
Czytanką z panieńskiego pokoju.

To, że chciałem dobrej poezji, nie umiejąc,
To, że późno, pojąłem jej wybawczy cel,
To jest i tylko to jest ocalenie.

Sypano na mogiły proso albo mak
Żywiąc zlatujących się umarłych - ptaki.
Tę książkę kładę tutaj dla ciebie, o dawny,
Abyś nas odtąd nie nawiedzał więcej."

En una versió provisional d'un dels traductors (diguem-ne "Mr A") trobe això:

"Prefaci

Tu, a qui no he pogut salvar,
Escolta'm.
Entén aquesta senzilla parla, perquè m'avergonyeixo de qualsevol altra.
Prometo que no hi ha en mi la màgia de les paraules.
Et parlo tot callant, com un núvol o un arbre.

El que m'ha fet fort ha estat mortal per a tu.
El comiat d'una època l'has pres pel començament d'una altra,
La inspiració de l'odi, per lírica bellesa,
La força cega, per forma perfecta.

Heus ací la vall dels rius polonesos, poc profunds. I el pont enorme
Que es perd entre la boira. Heus ací la ciutat trencada
I el vent llença els xiscles contra la teva tomba,
Mentre converso amb tu.

Què és la poesia, si no salva
Nacions ni gents?
Barreja de mentides oficials,
Cançó de borratxos, als quals ara mateix algú tallarà el coll,
Lectura d'una joveneta.

Desitjava bona poesia, sense poder-la fer.
Vaig entendre, tard, el seu sentit alliberador.
Això i només això és la salvació.

Escampaven damunt la tomba mill o cascall
Per alimentar els morts que s'envolaven --ocells--.
Deixo ací aquest llibre per a tu, oh llunyà,
Per tal que, des d'atra, no ens visitis més."

No em direu que no és una traducció magnífica, plena de força! Doncs bé, com que cada traducció projecta una llum diferent sobre el text, crec que serà bo de tastar-ne una altra (la de, diguem-ne, "Mr B"):

"Prefaci

Tu, a qui no vaig poder salvar,
Escolta'm.
Comprèn aquesta parla senzilla, perquè m'avergonyeixo d'altra.
Ho prometo, no hi ha en mi la màgia de les paraules.
Et parlo callant, com el núvol o l'arbre.

Allò que em va enfortir, per a tu va ser mortal.
L'adéu a una època, tu el prengueres pel començament d'una de nova,
La inspiració de l'odi, per la bellesa lírica,
La força cega, per una forma acabada.

Heus aquí la vall dels rius soms polonesos. I un pont enorme
Que va vers la boira blanca. Heus aquí la ciutat trencada
I el vent llença els esgarips de les gavines sobre la teva tomba,
Quan parlo amb tu.

Què és la poesia, si no salva
Nacions ni gent?
Una participació de mentides oficials,
Una cançó de borratxos abans de caure degollats,
Una lectura en l'habitació d'una fadrina.

El fet que desitjava la bona poesia sense saber-ne,
El fet que vaig comprendre tard el seu sentit redemptor,
Això és i solament això la salvació.

Espargiren sobre les tombes mill o llavors de roselles
Per alimentar els morts voladors, els ocells.
Deixo aquest llibre aquí per a tu, oh llunyà,
Perquè des d'allí no ens visitis més."


M'agrada molt, també. Em fa pensar que m'agradaria felicitar amb entusiasme ambdós traductors. I em suscita unes quantes observacions.
Observeu els temps verbals dels primers versos. La forma "mogłem" pot ser "podia", però també "he pogut" i "vaig poder". Si mirem la data del poema (Varsòvia 1945) veurem que la versió més encertada és la de Mr A, que li dóna la necessària immediatesa ("Tu, a qui no he pogut salvar"). També m'agrada més (potser perquè és menys polisèmic) l'ús de l'imperatiu "entén" (Mr A) en comptes de "comprèn" (Mr B). Però Mr B s'adapta més a l'original quan comença el tercer vers amb "Ho prometo, no hi ha en mi...", mentre que Mr A escriu "Prometo que...". De nou l'encerta Mr A quan tradueix "Et parlo tot callant, com un núvol o un arbre": en primer lloc, perquè el "tot callant" subratlla la simultaneïtat de "parlar" i "callar", i també perquè al meu parer el terme de comparació demana article indefinit ("com un núvol o un arbre") i no pas el determinat ("com el núvol o l'arbre"). Aquesta darrera solució, la de Mr B, és possible en un llenguatge poètic molt i molt rebuscat, però l'original no dóna aquesta sensació d'idioma formalista i superculte, tot al contrari. És un llenguatge planer, i ací Mr A l'encerta.

El quartet que ve després també té coses interessants. Tornem a percebre la immediatesa dels fets en els temps verbals que empra Mr A, i una certa distància en els de Mr B. Em sorprèn com és de poc líric el tercer vers en mans de Mr B ("La inspiració de l'odi, [la prengueres] per la bellesa lírica"); Mr A li dóna un ritme i una musicalitat perfectes amb l'ús de l'epítet ("La inspiració de l'odi, [l'has pres] per lírica bellesa"). Després, "dokonany kształt" és un problema. "Dokonany" és "acabat", "consumat", "perfet" (com en els vers perfectius, anomenats "dokonane"). Referit a una forma ("kształt"), acabat i perfet (o perfecte) són sinònims possibles. Però "perfecte" es pot malentendre, ací. "Acabat" (Mr B) és més exacte, i tanmateix "perfecte" m'agrada més.

La tercera estrofa presenta dificultats. Els "rius soms polonesos" no m'agrada gens, i l'aposició de Mr A "els rius polonesos, poc profunds" és més clara però retoca la sintaxi. El pont diu Milosz "que va cap a la boira blanca", i en aquest cas la versió de Mr A es permet una llicència ben justificada: "que es perd entre la boira". "Els esgarips de les gavines" de Mr B és exacte; ací, Mr A es queda a mitges. Per contra, traduir "Kiedy rozmawiam z tobą" per "Quan parlo amb tu" em sembla poc hàbil, mentre que Mr A hi toca de ple: "Mentre converso amb tu".

"Barreja de mentides oficials", "Una participació de mentides oficials": com traduir "Wspólnictwo"? Cap de les dues traduccions no m'agrada. Un dels sentits que té, i que per a mi funcionaria ací, és el de "connivència" (els diccionaris el recullen). La versió de Mr B no s'entén, la de Mr A s'hi acosta més.
"Cançó de borratxos, als quals ara mateix algú tallarà el coll": traducció fidel, funciona perfectament. La de Mr B ("Una cançó de borratxos abans de caure degollats") no ho és tant, i personalment no em convenç del tot. Jo retocaria la primera i proposaria: "Cançó de borratxos, als quals d'ací un moment algú tallarà el coll".
"Una lectura en l'habitació d'una fadrina": versió excel·lent, amb tota la mala llet de l'original i tots els seus sememes. "Lectura d'una joveneta" de Mr A és possible, però no és el seu millor vers.
En la penúltima estrofa, crec que Mr B hauria fet bé de no clavar-hi "El fet que... El fet que...". Mr A és en això més directe. Per compensar, Mr B tradueix millor el primer vers: "desitjava la bona poesia, sense saber-ne". És exacte, és això. "Sense poder-la fer" ("poder-ne fer", més aviat) no ens diu per què no "podia" -No tenia temps, o forces, o coneixements? No li ho permetien? Ara bé, el tercer vers m'agrada més en Mr A: "Això i només això és la salvació", mentre que el dislocament de Mr B no tant: "Això és i solament això la salvació".
En el darrer quartet, Mr B es mostra poc hàbil amb l'ús de "llavors de roselles", mentre que Mr A és impecable, amb "cascall". Mr A és també més exacte sintàcticament en el segon vers. En el vers final, trobe que Mr B naufraga, en traduir "odtąd" com a "des d'allí" (?). Mr A, novament, l'encerta de ple: "Per tal que, des d'ara, no ens visitis més".

En fi, dues traduccions excel·lents, cadascuna amb els seus pros i els seus contres. Si haguera de triar en bloc, crec que em quedaria amb la de Mr A (i això que ací la teniu en versió esborrany, imagineu-la definitiva). Amb uns retocs, i ajudada per la lectura de la de Mr B, seria perfecta. Traduccions a banda, he de dir que el fet de poder llegir l'original és per a mi un privilegi impagable, al·lucinant. "Es para mi motivo de honda satisfacción..."

La llengua comuna

Mireu aquest text. Es tracat del text que han posat als alumnes de la Comunitat Valenciana per a l'examen de lengua de la PAU. Jo tinc moltes objecciones per a fer-li (però això seria un altre tema), però vosaltres mireu, sobretot, com acaba la cosa... No sé perquè tinc la sensació que la raó de posar-hi aquest text concretament és aquesta última frase. 

http://www.elpais.com/articulo/cultura/Educadores/asociales/elpepicul/20090303elpepicul_4/Tes

On és l´esquerra, per favor?

Els piròmans reben la confiança dels arbres cremats per tal d´apagar el foc: http://www.publico.es/eleccioneseuropeas09/230779/merkel/sarkozy/victoria
En quina merda de societat vivim? Llegia no fa molt un article d´un professor de filosofia català, Antoni Domènech, on deia que per tal d´aconseguir els modestos avanços per a les classes treballadores que representa l´estat del benestar van fer falta una crisi econòmica mundial, la victòria del comunisme a l´URSS, l´ascens del feixisme i una guerra mundial. Nosaltres, ara, la crisi ja la tenim. Què ens queda per veure? A Holanda, si no vaig errat, ha guanyat l´extrema dreta. No fa massa tampoc vaig llegir un text de Carlos Taibo on citava un llibre d´un periodista alemany, Carl Améry, titulat: "Auschwitz, segle XXI". En ell es planteja la possibilitat que les "solucions finals", en un món amb enormes desigualtats econòmiques i amb recursos escassos, es tornen a repetir en un futur no massa llunyà. És una perspectiva que hauríem de tindre en compte. Tinc molta ràbia, sobretot quan pense en els subnormals que tenen un treball de merda i que voten a les dretes (siguen conservadores, siguen socioliberals). On és l´esquerra, per favor? Si no es produeix un renaixment d´aquesta, anem camí del desastre.

Més sobre els polítics i la societat que els suporta

Vegeu un interessant text per a reflexionar sobre les relacions entre els polítics i la societat: http://www.rebelion.org/noticia.php?id=86653

Crónica de un asesinato

Como parece que esto se ha animado de nuevo y coincide con que se me ha acabado la sustitución que estaba haciendo, por lo que estoy algo ociosa, os voy a contar un asesinato que he presenciado en mi primera experiencia como profesora de bachillerato.

Resulta que estaba sustituyendo a una persona que era jefe de departamento, de manera que todas sus responsabilidades pasaron a mi cargo. Además, esta persona sólo daba clase a segundos de bachillerato, por el hecho de que es la profesora con más antigüedad en el departamento, y por tanto, tiene el privilegio de elegir curso.

Bien, una de mis obligaciones fue asistir a las reuniones de coordinación para la PAU, allí iban todos los jefes de departamento  de todos los institutos de la provincia de Alicante, yo me reunía con los de Lengua y lLteratura castellana, que es mi especialidad. Como podéis suponer la mayoría de la gente que allí había rondaba los 50 años, eran ya veteranos en la docencia.

La reunión la dirigía una coordinadora de la Consellería de Educación que venía de Valencia, con las propuestas que en Castellón se habían hecho para modificar algunos puntos del examen de la selectividad para nuestra materia.

Por si alguien no está al día de en qué consiste esta prueba, os recuerdo que se trata de un comentario de texto periodístico (7 puntos) y dos cuestiones gramaticales (3 puntos). Nada de literatura, aunque el currículo de 2º BACH sí contempla contenidos de literatura, concretamente, el siglo XIX y XX (en primero se da de la EM al siglo XVIII). ¿Qué es lo que sucede en las aulas realmente? Pues que prácticamente nadie explica la litertaura, porque como no entra en la selectividad pues “no es necesario”. Además, dicen que no hay tiempo, claro. En otras comunidades autónomas como el texto del comentario es literario, pues, eso obliga a entrar en temas literarios sin más remedio, pero en la nuestra, no. Con lo cual la literatura en la enseñanza preuniversitaria no se da en casi ningún centro.

Esto ha creado entre los profesores de Lengua y Literatura una polémica importante, porque algunos se quejan de que desde hace años siempre la gran sacrificada es la literatura y, últimamente, ya de una manera escandalosa, esto es intolerable por la gravedad de sus consucencias en los alumnos y en la sociedad.

Entonces, en vista de estas quejas, más que justificadas,  desde la coordinadora de Castellón, había surgido una propuesta que se había de someter a votación, tanto en Alicante como en Valencia y que era la siguiente: El comentario periodístico (6 puntos) y tres cuestiones a elegir dos (4 puntos), pero una de ellas sería sobre los temas de literatura. Esto no obliga al alumno a escoger esta pregunta de literatura, pero sí obliga al profesor a explicar el temario completo y a examinar al alumno de esta materia.

Yo, inocente de mí, me alegré muchísimo, aunque no era gran cosa pero ya era algo. Por fin algo de sentido común. Sin embargo, una vez más me tuve que dar de bruces con la cruda realidad,  allí casi todo el mundo estaba en contra de la propuesta: que si no da tiempo porque el curso es muy corto, que si ya estudian literatura en la ESO (mentira cochina)… En fin, que me quedé muerta, patidifusa, indignada… se votó y salió que no. Me daba igual ser la sustituta, estar allí por casualidad, la prudencia, la sensatez… pero no podía dejar de decir lo que pensaba ya que el azar me había llevado a esa reunión. Total que levanté la mano y les dije que me parecía patético que los mismos profesores de literatura rechazaran ese leve intento de resucitar la literatura en las aulas; que no podía comprender cómo no veían claro que es mucho más importante saber quién era Baroja o Machado o… que saber distinguir las subordinadas de relativo de las subordinadas de relativo sustantivadas; que para la vida les va a servir mucho más leer a Unamuno que identificar el complemento directo; que siempre estamos intentando fomentar la lectura, peor que si no se explica literatura, difícilmente van a tener amor a los libros, etc. Tengo que decir que algunos de los allí presentes estaban igual de indignados que yo, pero éramos los menos. La mayoría decía que era imposible dar tanta materia en un curso tan corto porque aquí, en la CV,  compartimos horas con otra lengua y eso nos quita mucho tiempo. En fin, patético. Salí de allí con ganas de poner una bomba en la próxima reunión.

No sé cómo quedará el tema, ni sé qué habrán dicho los compañeros de Valencia, pero ahora entiendo muchas más cosas que antes de empezar a trabajar, ahora entiendo por qué los alumnos ya han perdido las inquietudes intelectuales, por qué sus niveles son tan bajos, por qué la figura del profesor ya no es la que era…  y algunas cosas más que me callo aquí en esta ventana a la calle.

Acabo con una cita que de sobra conocéis que viene que ni pintada al caso: … nada basta en un siglo como el actual en que los escolares deben aprender tantas cosas difíciles e inútiles que no les queda ya tiempo para las fundamentales.

Melusina de Lusignan

 

Filosofia antiga

Des de fa ja un parell d’anys, sempre tinc a prop un exemplar del llibre de Marc Aureli. Últimament, fins i tot a la motxilla, és a dir, a tot arreu, a casa i a la faena. Dec haver rellegit quatre o cinc vegades Ta eis heauton, i algunes frases me les sé de memòria. I no deixa de ser curiós, perquè en principi diria jo que no sóc de caràcter resignat, sinó més aviat guerriller. O potser això és una simplificació.

Els estoics són famosos en la història de la filosofia per unes quantes raons molt concretes. En primer lloc, perquè la seua és una moral molt marcada pel seu context sociopolític: èpoques de govern imperial, de «globalització», en què una moral del compromís comunitari queda substituïda pel solipsisme individualista del retir cap a la vida privada. Però l’estoïcisme té mala premsa, sobretot, per la flagrant contradicció entre les doctrines que expressava i la vida real dels filòsofs estoics: Sèneca, com a conspirador, servil instrument del poder i persona sense escrúpols; Marc Aureli, predicant la imperturbabilitat i la bondat però passant-se per l’espasa els germànics i els parts. Aquesta hipocresia dels estoics no és una insídia dels seus adversaris, sinó un topos ben establert entre els experts. Quan vaig llegir que l’amic Jordi els fotia garrotada —amb raó— per aquest motiu en El parany cosmopolita no em vaig sorprendre gens ni mica.

No em vaig sorprendre, però reconec que aquells comentaris despectius em causaren malestar. I deu ser perquè l’estoïcisme em produeix una sensació ambivalent, d’ambigüitat, molt habitual en les coses importants de la vida. La primera lectura que vaig fer de Marc Aureli em deixà molt insatisfet, perquè em va semblar que allò, com a filosofia, com a raonament rigorós, feia bastant pena. «El guia interior», «la natura», «el bé», etcètera: hi vaig veure tot un seguit de conceptes indefinibles que no resistirien una anàlisi seriosa. Tanmateix, en llegir-lo per segona vegada em vaig trobar un llibre que tenia molt poca filosofia, és cert, però molta saviesa. Un concepte que jo pose per damunt de tots els altres, sí. Des de la segona lectura, Marc Aureli deixà de ser un emperador i es convertí en un savi aliat, que m’ajuda a viure. I deixe estar Sèneca, que em «sona» a fals i literàriament és un pur somnífer. Marc Aureli sempre em queda a prop, doncs. Però així i tot, no sóc capaç de liquidar un cert neguit de fons. I ja hi tornem.

Siguem sincers: si fem una lectura política (en el sentit de polis, alerta, de participació en la vida pública) de Marc Aureli —i de l’estoicisme en general—, els resultats poden ser catastròfics. Quan fa el joc aberrant del determinisme, es contradiu amb la idea d’una història oberta al canvi (si se’m permet la tautologia); quan predica l’acceptació del propi destí, s’oposa a l’inconformisme, al desig de superació, a la necessitat de construir un estat de coses millor, individualment i col·lectivament —és a dir, que va contra els símptomes de màxima salut individual i col·lectiva—; quan proposa una vida lliure de les passions ens converteix en trossos de suro i ens trau la sal i el pebre d’aquesta miserable vida mortal; quan proposa el cosmopolitisme... al Jordúnida em remet, amb el vostre permís...; quan postula de viure «segons la natura», marededéu, no vull ni imaginar-me què en pensarien Sade, Nietzsche i uns quants més... Aquesta teoria és plena de punts dubtosos que, quan se’ls fa una mica l’autòpsia, de seguida es veu fins a quin punt són insostenibles. I tanmateix...

És clar que en tot hi ha truquets. Sempre es pot agafar una teoria atractiva i «dissimular» les seues cares fosques davant la consciència. L’autoengany ha demostrat la seua efectivitat pràctica en la vida humana des que el món és món. Per descomptat que podria obviar això i fer ací una publicitat entusiasta, decidida, de les virtuts de l’estoïcisme clàssic. Però mentir, ni que siga a mi mateix, no forma part de les meues especialitats. El cor em demana una apologia, el cap m’exigeix una crítica. Per això m’he de fotre i presentar la qüestió tal com jo la veig —insoluble.

P'a morir-se

I és que s'ha de ser fill de puta, francament. Un que encén el foc, i l'altre que hi tira gasolina. El cardenal que afirma que és pitjor l'avortament que els abusos sexuals amb menors, i el filldelagrandíssima del politicutxo feixistoide que li dóna la raó, més el corifeu de torn que encara retruca dient que la violació dels infants "no és cosa tan greu". I, és clar, ni els votants del Partido de Puercos no s'escandalitzen, ni els fidels acòlits de l'església catòlica romana tampoc, i fins i tot els progres es limiten a dir o pensar "xe, mira que són carques". Això sí, tu vés i insulta el Borbó, o crema una estanquera, o digues alguna cosa que ells no puguen aguantar, i et cau damunt una querella de la Fiscalia que tomba el basto. Per què no hi ha cap associació o partit que es querelle contra aquests fills d'una resacsà de putes? Per quins set sous en nom de la democràcia hem d'aguantar que aquesta gent diga les salvatjades que li dóna la real gana?
Certament, el cardenal en qüestió, com tots els altres membres de la seua multinacional sinistra, té bones raons per a defensar els abusos sexuals contra les criatures. Sí, bones raons. Perquè ells, d'això, en saben molt. Els capellans, bisbes, arquebisbes i cardenals tenen bons motius per a considerar l'avortament pitjor que la pederàstia, perquè al cap i a la fi l'avortament no encaixa bé amb la producció de mà d'obra barata per al capital, amb la producció de ments manipulables, amb la producció de clients de la multinacional vaticana. La coherència entre el cardenal que la solta i el politicastre que l'agafa al vol per defensar-lo, mireu-ho, és una coherència inatacable. Però, ah amigo!, de pederàstia, d'abusos amb criatures, aquests bastards sí que en saben, sí. "Dejad que los niños..." Que bé que saben buscar la seua pròpia impunitat desviant l'atenció i demonitzant els altres! D'això també en saben molt, també, de demonitzar. Porten mil·lennis fent-ho, hi tenen traça i experiència, ells. Mira, una possibilitat de fer-los tastar el seu producte seria castigar-los a abusos i violacions, però què!, no paga la pena, perquè en realitat els agradaria, a aquests cagallons de sotana.
Però, de tota manera, el que més m'interessa és el pressupòsit que s'amaga en aquestes declaracions. Vull dir, que si en l'escalafó del mal i del pecat mortal de necessitat resulta que un de sotana diu que una cosa és per sobre de l'altra, que una acció és per sobre de l'altra, en principi diríem que racionalment caldria escatir per què, no? Però no ens enganyem, el que subjau a aquesta jerarquia del pecat no és el fet que la defensa de la vida humana estiga per damunt de les altres qüestions ètiques (de quina manera han "oblidat" segles i segles de la seua pròpia teologia, quan consideren que el "bitxo" és ja un ser humà!). No, del que es tracta és d'un enunciat pragmàtic, no d'un enunciat descriptiu. Es tracta de col·locar a un nivell d'acceptabilitat allò que ells fan, i ho fan sovint, i ho fan molts --no descobrirem res, perquè tothom ho sap, els catòlics inclosos, i bé que s'ho callen i ho dissimulen--, de manera que aquesta ignomínia a què es dediquen ells quede tan impune com siga possible (i sempre sol quedar sense càstig), mentre que allò que ells no fan (avortar, perquè la jerarquia eclesiàstica és masculina i punt) passa al primer pla de pecaminositat i delicte. Sí, el linx ibèric està protegit, i el fetus també s'ha de protegir, però després a veure qui protegeix els xiquets enfront d'aquesta cohort de pius reprimits i degenerats, d'abusananos impunes, de masturbadors amb sotana rebentaesfínters, bavosos violadors de criatures. D'ells no hi ha manera de protegir-se. En fi, que els haurien d'enviar a galeres. Si més no. I com que no ho faran, ja us anuncie que aquesta setmana pense començar el procés d'apostasia. I que vagen a fer la mà.

Futbolització

Sí, ja sé que el final de curs és el pitjor moment per a fer la respiració artificial a invents com aquest fòrum moribund, però... què us he de dir! Jo, com Nietzsche (però sense talent), també tinc vocació intempestiva, de mosca collonera.
Doncs sí, justament, i a més a més pense ser políticament incorrecte, perquè sí, perquè em surt de les gònades i prou. Aquests darrers dies hem observat in crescendo com els èxits del FC Barcelona s'emportaven cada vegada més i més espai en els mitjans de comunicació, en les converses de la gent, en l'espai públic i privat. És clar, els de Guardiola ofereixen un futbol admirable, brillant, i ho dic amb convicció tot i que no m'agrada el futbol ni en general els esports. Però mentre el món s'enfonsa, el personal sembla que només té un tema en la boca i en el cap: el triplet del Barça.
No, tranquils, no us propinaré ara les típiques diatribes contra la "cultura de masses" (siga quina siga aquesta merda contradictòria), contra l'opi del poble, contra l'escapisme, contra el borreguisme gregari, contra el feixisme convenientment sublimat, contra l'estupidització i la infantilització col·lectiva, contra l'emotivització primària i les visions del món maniquees, etcètera. Fóra cas que algú m'acusara de demagògia! No, por Dios!
Ho admet: m'han alegrat aquestes darreres victòries del Barça. Només de veure les cares del famós 2-6 a Madrid, i la frustració posterior dels fatxes i del futbolisme colonial... un indescriptible benestar excitat em recorre eròticament la columna vertebral... un orgasme, vaja! Però, cavallers, fem el favor, que no es tracta ni de pseudopolítica ni d'excel·lència futbolística. Es tracta d'una altra cosa.
Us sembla normal que durant una setmana els telenotícies de "la nostra" (simulacre miserable de normalitat, ja ho he dit en altres llocs) estiguen encapçalats per "notícies" sobre el Barça, sobre si no sé qui jugarà o no a Roma, sobre la inquietud d'aquest o d'aquell jugador, sobre la passió futbolera del "bon poble català" en aquest bar o en aquell gimnàs? I de quina manera impresentable ha quedat tot en segon pla, les ajudes de la Generalitat per a la compra de cotxes contaminants, l'escalada militar a Corea, l'entrevista Obama/Abbas, el previst ascens d'UPyD, la corrupció a Madrid i a València, etcètera, etcètera. No, el més important és lo puto Barça a Roma, lo puto emotivisme de les masses imbècils sodomitzades pel capitalisme, lo puto partit i sa putíssima mare, els salts d'alegria zoològica a cada gol, l'ocupació brutal (i beneïda per unes autoritats que, ojito no toques la futbolitis enfollida i malalta del personal, que portaràs hòsties) de l'espai públic (novament el feixisme sublimat, que qualsevol dia esclatarà de veritat), tot això sí que és notícia, la realitat és una merda i mereix un segon pla, omplim de fum les poques neurones que tenen aquests subnormals de súbdits i tot anirà millor. Això sí que és notícia, i de primera plana. I com que no és prou, agafem i fem un programa que es diga "Paraula de Pep", doncs sí, "Palabra de Dios, te rogamos óyenos", per si no havia quedat clar que es tracta d'una forma de pensament mític, de regressió cap a una teologia ridícula en què hi ha uns oficiants, uns escolanets, uns parroquians furibundament fanàtics, una paraula de Déu, i, per descomptat, uns heretges i una inquisició si pot ser.
I ací és on volia arribar. En aquesta religió grotesca de la Santa Pilota, els ateus no sols som una minoria, sinó que no tenim cap veu pública, ni dret a defensar-nos del tsunami humà dels futbolòmans, ni res de res. Ells poden fer tot el que els done la gana, ells són presents a tot arreu i tothora, són notícia i tenen dret a tot. Nosaltres, els teòfobs de qualsevol mena de teologia, que no fem mal a ningú ni ocupem militarment la vida quotidiana de ningú, nosaltres només tenim dret a callar i a mirar com aquesta animalització degrada la vida col·lectiva. Després ens acusen de mirar la futbolitis per damunt del muscle, des de la nostra pretesa convicció de superioritat aristocràtica, amb menyspreu. Com no els hem de mirar amb menyspreu, si ens estan donant per cul i no podem ni posar-nos vaselina? Sí, sí, quan estigueu amb més gent proveu a dir que no us agrada ni us interessa el futbol, i veureu qui menysprea a qui... Proveu a demanar que no vagen pitant amb els cotxes, o que no es passen pel forro les normes d'aparcament quan hi ha partit, o que facen el favor de no tirar traques quan guanyen, o que siguen tan amables de no omplir els informatius, o que... Proveu, proveu a fer-ho i veureu què passa. Doncs sí senyor, ja que sóc membre d'una minoria condemnada a no tenir veu ni vot, a no ser visible, a no ser existent, ja que estic condemnat a aguantar aquesta bogeria col·lectiva, em reserve el dret de mirar-me'ls amb menyspreu i amb fàstic, em reserve el dret de considerar-los humanitat degradada, i em reserve el dret de desfogar-me ací, o on siga, dient unes quantes barbaritats per quedar-me millor. Què passa, o és que tampoc no podem ni amollar burrades com a teràpia? En resum, em reserve el dret de la "pataleta", que és l'últim que tenim els perdedors en aquest món. I que vagen a fer la mà amb la seua adoració de la puta Sagrada Pilota, que de tots ells ja estic fins més amunt de l'escrot, kurwa mać, ja pierdolę, niech spierdalają ci pojebani skurwysyny!!!