dissabte, 31 d’octubre del 2009

In memoriam Henryk Mandelbaum (1922-2008)


A l’octubre de 2000, després d’una primera visita desastrosa i frustrant, vaig tornar a visitar Auschwitz. A Birkenau vaig trobar, per primera i última vegada en la meva vida, un homenet petit que explicava coses a un grup d’alemanys. Era Henryk Mandelbaum, un dels últims supervivents del darrer Sonderkommando, el grup de presoners encarregats de “gestionar” les cambres de gas. Mandelbaum transmetia una imatge d’extrema senzillesa, de bondat, d’autenticitat. Irradiava una sensació que barrejava la integritat i la immunitat respecte de qualsevol sentimentalisme, respecte de qualsevol fanatisme. Vaig arribar a fer-li un parell de preguntes. Henryk Mandelbaum s’imposà, durant dècades, l’obligació d’explicar al món les mateixes coses que li vaig escoltar a la vora mateix de les runes d’una cambra de gas. I ho va fer durant tota la seva vida.

De tornada a casa, vaig tardar bastant de temps a esbrinar el nom d’aquell interlocutor excepcional. Avui he vist un documental on apareixia ell, juntament amb altres supervivents del comando de la mort, entre ells Shlomo Venezia, que té una botiga de records a Roma. El documental segueix Henryk en el seu primer viatge a la Ciutat Eterna, “potser l’últim”, diu ell, fins que hi retroba, després de cinquanta anys, el vell amic Shlomo. Es tracta de Die Sklaven der Gaskammer, un film que he pogut aconseguir per Internet. El veig a la pantalla i, davant l’escena en què tots dos s’abracen, no puc evitar un esclat d’emocions pertorbadores. Les seves llàgrimes no són les meves, però me’n fa vessar unes quantes.

M’he assabentat que Henryk va morir l’any passat, i sento la necessitat d’expressar la tristesa que em produeix aquesta notícia, sento la necessitat de retre-li un homenatge pòstum, però les paraules són un mitjà tan pobre!

Comarquinal, setembre 2009