Que els meus lectors em disculpen si comence aquesta anotació amb un record personal. Quan vaig arribar a Polònia, vaig començar un quadern nou de dietari en què escrivia regularment any rere any, i que redactava amb intenció de convertir en text públic. A partir d'un cert moment, allò va cobrar entitat suficient per a considerar-ho un llibre. En tornar a València, vaig pensar que si ho transformava i ho retocava adequadament, més que un dietari podria sortir-ne un llibre de viatger. O potser un llibre de viatges? Al cap i a la fi, allò era, o podia ser, un llibre sobre Polònia. No sols tenia la informació que havia acumulat durant cinc anys vivint
non-stop en aquell país, sinó que ara, a més, no parava de recollir més dades i d'ampliar els meus coneixements sobre els polonesos, ja que hi anava amb una certa freqüència (i amb molt de gust) per motius familiars. I, a més, tenia uns informants d'una qualitat i una fiabilitat excepcionals. Ja des d'abans d'abandonar Cracòvia, la meua imprescindible amiga Sylwia em preguntava de tant en tant pel "llibre sobre els polonesos". Fa poc encara m'ho va preguntar una altra vegada.
Vaig intentar diverses vegades escriure aquell llibre. Vaig treballar intensament i extensament sobre la premsa polonesa per a un treball d'investigació sobre els discursos d'aquell país davant l'entrada a la Unió Europea. És a dir, que puc afirmar (sense presumir, però sense fingir modèstia) que conec i entenc eixa generalització anomenada "els polonesos" suficientment com per a saber, amb arguments suficients, què m'agrada d'aquella gent i què no, què és habitual i què és excepcional, etcètera. Tanmateix, no he estat mai capaç d'escriure el llibre sobre ells que tant em demana el cos. I m'ho demana, perquè hi he tingut (i, d'alguna manera, sempre tindré) vincles tan íntims, que aquell país i aquella gent i aquella llengua formen part de mi, són per a mi el mateix que Buenos Aires era per a Gombrowicz. Però hi ha un bloqueig, digne d'
El ángel exterminador de Buñuel, una mena de tabú insuperable que no em deixa fer-ho per molt que ho intente. Vaig sentir un enorme alleujament quan un amic que havia viscut temps a Grècia em va dir que li passava el mateix, que li resultava impossible escriure sobre els grecs.
És una barreja de respecte i miraments, difícil de fer entendre a qui tinga tanta autoestima i tanta assertivitat com per a creure's molt les seues pròpies opinions.
Tot això venia a compte de la meua lectura recent de
Ghosts of Spain. Travels through a country's hidden past (
España ante sus fantasmas. Un recorrido por un país en transición, 2006), de Giles Tremlett. L'autor, periodista a sou del diari progressista
The Guardian a Espanya, es podria considerar un "hispanista", per bé que aquesta estranya denominació sempre ha sigut monopolitzada per historiadors i filòlegs, sobretot. Tremlett ha passat tants anys intentant entendre
Espanya (els seus fills ja són
espanyols), ha llegit tant i ha escrit tant (400 pàgines ben atapeïdes) sobre el seu tema d'interès, que ben bé mereix que el considerem un més de la tropa dels Preston, Kamen, Brenan, Morel-Fatio, Meyer-Lübke, Casey o Tavani.
Fa molts anys que conec els hispanistes i hispanòfils, tant de lluny com de prop. No diré, parafrasejant Aracil, que tots els hispanòfils siguen un subconjunt dels catalanòfobs, perquè seria excessiu. Però sí que es pot pensar que tots, o més exactament la immensa majoria, parteixen d'una idea jeràrquica de les cultures d'aquest racó de món, i d'una acceptació hipnòtica o somnàmbula de
la ratlla, la sagrada frontera dels estats nació establerts, com a marc de referència mental, impossible de superar. I això se'ls nota fins i tot quan són empàtics amb les cultures perifèriques (escric
cultures perifèriques perquè vull ser neutral i no voldria caure en el llenguatge èpic --i bastant risible-- de les
nacions oprimides, però supose que em faig entendre). Molts hispanistes accepten de bona gana la diversitat d'aquest corral, en molts casos fins i tot la promouen activament: la meua directora a Cracòvia, "especialista" en Gracián, va actuar sempre afavorint els estudis catalans a la universitat, per exemple. Però sempre hi ha una jerarquia de fons, i aquesta simpatia es manté mentre es respecta obedientment la jerarquia i el
statu quo. Quan els perifèrics ultrapassen l'ordre establert, tant si és una transgressió imaginària com si és real, els hispanistes se senten incòmodes i tendeixen a actituds temoroses, pusil·lànimes i conservadores.
Tremlett dedica moltes pàgines a parlar dels bascos, dels gallecs, dels catalans. Dels andalusos només parla a compte del flamenco (
ooole!), del qual és entusiasta, i de Marbella. De l'Espanya profunda parla molt poc, un capítol i gràcies. El País Valencià,
as usual, és transparent, o potser se'l va engolir la mar juntament amb l'Atlàntida, amb l'excepció de Tàrbena (d'on és la seua parella) i Benidorm (al qual dedica generosament un bon nombre de pàgines) i poc més. Hi ha àmplies parts del llibre que són molt interessants i equilibrades, com ara els textos que dedica a la pervivència del franquisme i a la memòria no resolta de la Guerra Civil, o bona part del que diu sobre els atemptats de l'11-M, sobre el turisme, sobre el clericalisme, etcètera. Però la impressió general que fa aquest voluminós llibre és la de descompensació, amagada darrere d'abundants lectures i experiències personals de l'autor. Això, d'entrada, ja em resulta inquietant. Com pot dedicar la major part del seu llibre als pobles perifèrics mentre pretén parlar d'Espanya com un tot coherent? Per què fa això alhora que no deixa passar cap ocasió de judicar sobre si "són o no són suficientment diferents com per a considerar-se no espanyols"? Darrere d'aquestes maneres de fer, insistisc, hi ha una veneració conformista (i a vegades conservadora) de l'estat nació institucionalitzat i acceptat, de la definició nacional dominant: de la frontera. De la frontera establerta, naturalment.
Els hispanistes solen tenir un parell de defectes de fàbrica en el seu discurs. Un de molt habitual és l'ús indiscriminat de fonts carpetovetòniques i passades de moda. Ni tan sols un tipus jove, modern i progressista com Tremlett no sap defugir els Madariaga i els Ortega y Gasset que empesten el discurs sobre
Espanya. Això el fa especialment indigest. Una cosa semblant penses quan veus que el capítol sobre els catalans el basa en la figura de Verdaguer, un enfocament obsolet i ridícul que no serveix per a entendre la Catalunya "postpostmoderna". Una altra cagada freqüent dels hispanistes, una cagada de percepció, és el lloc comú de la
interrogació sobre la identitat. Segons això, els espanyols tothora aprofiten qualsevol escletxa per a convertir en problema l'eterna pregunta ontològica sobre l'essència de què és i què no és espanyol. Com si una mena d'impossibilitat cognitiva els impedira de connectar l'omnipresència de la interrogació existencial amb processos d'assimilació nacional forçosa no consumats, per inèpcia i per més coses.
Aquest punt de ceguesa és un dels trets més irritants de l'hispanisme per a un perifèric com jo. No cal ser nacionalista per a veure's pàgina rere pàgina injustament barrejat en el poti-poti anomenat
los españoles sota definicions com ara el flamenco, l'església, la prostitució o l'orgull. Què és això, una postal franquista dels anys cinquanta? La respiració artificial practicada als vells estereotips? És possible que alguns dels trets que Tremlett considera
espanyols siguen repeticions d'una definició que es vol convertir en real? Cada vegada que ell fa una generalització sobre
los españoles, em grinyola terriblement i és molt probable que no m'hi senta identificat en absolut. No sé quin percentatge de mamífers bípedes d'Albacete, Triana o Sòria confirmen les generalitzacions de Tremlett, però a mi, les seues descripcions dels
espanyols em resulten alienes.
No nos representan. Potser perquè fa més de trenta anys que vaig començar a no identificar-me ni amb Espanya, ni amb l'espanyolitat ni amb res que se'n derive. Dit d'una altra manera: no cal ser hispanòfob per a sentir-se exclòs cada vegada que parla de
los españoles i de
lo español. Jo no practique la hispanofòbia, però les seues generalitzacions em fan sentir al marge.
I torne al principi. A partir de quin moment estem legitimats a escriure i pontificar sobre grups humans que no són el nostre, sobre col·lectivitats adoptives, que creiem conèixer prou com per a parlar-ne als altres des d'una certa posició d'autoritat? Per a mi, aquesta pregunta no té resposta. Depèn de la prudència i dels escrúpols de cadascú. Un antropòleg amb bona prosa i que passa una bona temporada amb els nambikwara em sembla acceptable quan escriu sobre aquests perquè entra dintre dels límits del que es pot acceptar, perquè és una feina relativament senzilla. I, sobretot, perquè els nambikwara són
un grup humà homogeni i compacte. Un viatger (obviaré ací la seua qualitat de
periodista, per caritat interpretativa) que recorre el Regne d'Espanya entestat a entendre tot el que veu sota una única categoria (els nambikwara de la península Ibèrica, per dir-ho així) em provoca, d'entrada, rebuig. Després, el lector veu que el llibre és un interessant fresc de l'Espanya d'abans de la crisi, i pot entrar a valorar-ne les virtuts, que no són poques: informació abundosa, una visió plena de bondat i ideològicament molt decent, una escriptura àgil i fresca. Però si --posem per cas-- el fet d'intentar descriure els polonesos, tan homogenis ells, ja planteja un problema diguem-ne de consciència, no cal ni dir com hauria de ser en el cas espanyol, amb territoris annexionats, antany "independents", que hom ha intentat anivellar i unificar, que en part s'han rebotat, que conserven amb més o menys èxit comunitats lingüístiques diferents i no del tot assimilades, etcètera. S'ha de ser molt atrevit, o bé s'ha de tenir un marc prefabricat (
Ejjpaññññia) que, com un llit de Procust, aplicarem caiga qui caiga al que veurem pel camí. Siguem positius: almenys ens haurà servit per a reflexionar sobre una cosa molt delicada, l'escriptura sobre els altres. La qual cosa no té res a veure ni amb l'exposició erudita de generalitzacions suades ni amb les afirmacions atrevides i despreocupades d'una conversa de sobretaula. Davant d'un cafè i en privat, puc
rajar indefinidament sobre
els polonesos, però això són figues d'un altre paner. Si haguera d'escriure mig miler de pàgines per a Siglo XXI, m'ho pensaria molt i molt. Hi ha qui no s'ho pensa tant. Doncs molt bé, quina enveja.
