dimarts, 12 de desembre del 2017

Accions individuals, efectes col·lectius

Tenim clar que quan molta gent fa —de manera deliberada i sostinguda— una acció diferent de l’habitual, aleshores es produeix un canvi social, qualitatiu i quantitatiu, a gran escala. També sabem que si això no passa, si tothom continua fent el que feia, no es produeix cap canvi. Però què passa en els estadis intermedis? La teoria de les catàstrofes s’encarrega de formalitzar l’aparició de les discontinuïtats a partir d’una certa massa crítica que les fa possibles. I què passa, llavors, amb les accions individuals i esparses?

Un canvi de norma esdevé una norma nova a partir del moment en què la suma de casos individuals crea una tendència col·lectiva que instaura una nova norma. Mentre això no passa, la tendència a passar de l’individual al col·lectiu  lluita contra el corrent. Els actes individuals, privats, només tenen conseqüències col·lectives a partir d’una certa escala; mentre no l’assoleixen, són accions inútils. Bé, no exactament inútils, perquè mentre una tendència nova existeix, continua existint la possibilitat que arrossegue algú més. I, al capdavall, el fet que hi haja una minoria que fa una certa cosa constitueix teòricament una prova permanent que aquesta cosa es pot fer (dic teòricament perquè això no sempre és així: hi ha accions que són viables a escala petita però impossibles a gran escala).

Això ens fa veure que l’acció individual és profundament ambigua, sempre que no forme part d’una tendència creixent notòria. Si no es troba inserida dins una tendència cap a la massa crítica que produeix la discontinuïtat, l’acció individual no provoca cap canvi real. Té una utilitat moral i individual: produeix la satisfacció personal de la coherència amb una idea, el plaer íntim de la tria d’una acció conscient d’acord amb un criteri, però res més. Deixarem de banda el fet que aquesta tria conscient i aquest criteri poden ser una mera il·lusió de l’esperit, ja que molta gent fa accions deliberades per pura credulitat, per imitació dels altres, per seguir una consigna de partit, per beateria o pel que siga. El motiu de fons pot ser espuri, però és real quant a les conseqüències —és a dir, la satisfacció subjectiva que provoca. Alhora, tendeix a crear una relació de wishful thinking en relació amb la realitat, és a dir, d’autoengany. Qui fa una acció solitària i inconnexa, sovint passa del condicional a l’indicatiu: sense adonar-se’n, parteix de “si molta gent feia el mateix, tot milloraria” i arriba a “com que alguns com jo ho fem, algun dia tot millorarà”. L’acció voluntària i desinteressada esdevé a vegades incondicional, tot i ser inútil si es mira des de la perspectiva del que se suposa que és l’objectiu últim.

Quines conseqüències pràctiques cal extraure d’això? Que només hauríem d’apostar al cavall guanyador, o que l’acció incondicional té sentit suficient només amb la satisfacció íntima que proporciona? Com en tantes altres coses, la simplificació i el dualisme no resolen res, ací. Tot canvi social és, per definició, una amalgama d’accions individuals, però les accions individuals també prenen una part del seu sentit a escala estrictament privada. Una acció que ara et conforta individualment pot convertir-se a mitjà o llarg termini en una font de frustració, o bé en un hàbit privat, gairebé mecànic i innocu. Tot depèn de les circumstàncies (socials) i de les personalitats (individuals).