dimarts, 18 de setembre de 2018

El feixista del segle XXI

El feixista del segle XXI no necessita l'estètica quadriculada i militar de les desfilades i exhibicions dels anys trenta: amb unes masses informes plagades de marxandatge (banderes, gorres, carasses, etc.) i de pancartes casolanes, fotent crits i agredint qualsevol possible mostra d'intel·ligència (adversaris, mitjans de comunicació, botigues suspectes, etc.), ja en té prou.

El feixista del segle XXI ja no busca fonamentació "científica" per al seu odi: amb una ració diària de rumors, notícies falses (o exagerades, o "cuinades") i "tertúlies" (mediàtiques o privades), aplicades a un gentilici o una raça, ja se sent més que sobrat.

El feixista del segle XXI ja no necessita "protocols dels savis de Sió" ni "Mein Kampf": amb un diari (digital o en paper) o una tele, amb un compte de Twitter o Facebook, en té prou per a deglutir doctrina o defecar-ne a l'abast de tota la humanitat.

El feixista del segle XXI no té al·lucinacions com ara contubernis universals ni jueus que mengen criatures i se'n beuen la sang, sinó que s'imagina que a l'esposa d'un president anodí i circumstancial "la han hecho la presidenta de África" i "dentro de poco os llama a todos y os pone en la puerta para que os la folléis también".

El feixista del segle XXI ja no necessita una il·lusió avantguardista en un futur revolucionari i nou de trinca, sinó que mira sobretot cap al passat amb nostàlgia i anhela una reproducció de règims del passat, per aturar una realitat que els seus mateixos han creat, però que per a ell canvia de manera massa ràpida, incontrolable i inintel·ligible.

El feixista del segle XXI ja no és només un guerrer de formes dures i rotundes, armat fins a les dents, ensinistrat militarment i que actua de manera professional i sistemàtica, parla d'imperi i de missió universal, de cabdills i d'obediència i detesta els fenòmens de masses: pot ser el teu veí mateix, "en el fons bona persona", de maneres suaus, que sempre té a la boca paraules com "democràcia", "constitució", "llibertat", que surt al carrer (tal com temps enrere feien només els qui arriscaven la vida per la democràcia de debò), que sol anomenar "feixistes" (o "nazis", "supremacistes", etc.) els qui no ho són (a l'inrevés que ell), i que si fóres tractat de manera injusta o fins i tot cruel trobaria maneres de justificar-ho.

El feixista del segle XXI ja no va amb un text sagrat per la vida, que esgrimeix quan algú posa en evidència que els seus raonaments són una pura immundícia: el feixista del segle XXI és una persona aparentment normal que quan actua de manera feixista i el posen en evidència, respon posant-se la mà entre les cames.

El més irritant del feixista del segle XXI (i dic "irritant" perquè les altres característiques són revoltants, intolerables i perilloses) és que en diem "feixista" per falta d'imaginació, per pobresa de recursos lèxics, per pura rutina mental, per mandra analítica i perquè no hem aconseguit anar més enllà d'un esquema històric ancorat en experiències de generacions anteriors. En diem "feixista" perquè no en sabem més, però és alhora una altra cosa i la mateixa, i no sabem com catalogar-la. Però és al nostre voltant, nos tiene rodeados, Flanaghan, i qualsevol dia podríem actuar (i pensar!) exactament com ell, però d'una altra manera.