dimecres, 20 de juny del 2018

Nosaltres, els pedants



Resultat d'imatges de pedanteriaAixò que de manera una mica inhàbil solem anomenar "alta cultura" provoca uns efectes molt curiosos en els consumidors i usuaris. Com més en consumeixes, com més en tens, més s'infla el teu saber en el teu esquema de creences i de valors, de manera sovint hipertròfica. La persona que viu per a la cultura, per dir-ho així, o que hi sent passió (terme ja devaluat, sentimental i estereotipat), a partir d'un cert moment comença a actuar de maneres molt curioses i peculiars. Quan la cultura i el saber es converteixen en una necessitat permanent i acumulativa, en una espiral, el perill de la pedanteria creix de manera exponencial. Tots els que consumim saber i alta cultura estem en perill de caure-hi en qualsevol instant, i els més forts i afortunats, els millors, pedantegen en un moment o altre. La cultura (per oposició a la barbàrie) i el saber (oposat a la ignorància), com que són el resultat d'un treball intens i sostingut en el temps, porten implícita una jerarquia, i aquest ingredient és el que atrau inevitablement la pedanteria.

Què significa pedanteria? Què és ser pedant? La pedanteria consisteix, crec jo, en un conjunt de tics, de comportaments indesitjables (per als altres) i sovint difícils d'evitar, que podríem recollir en tres grups.

1) Didactisme. En sentit etimològic i literal, un pedant és algú que ensenya. Algú que no pot deixar d'ensenyar, d'intentar transmetre el seu saber a tort i a dret, tant si els altres li ho demanen com si no. El pedant és un mamífer que, parlant amb tu del que siga, si descobreix alguna llacuna en els teus coneixements, improvisarà un monòleg que ningú no li ha demanat, dinamitarà les bases de la reciprocitat de la conversa, aturarà el flow de la interacció i no pararà fins que haja tret tot el que portava a dintre (tot el que esperava l'oportunitat d'eixir de manera urgent a la primera ocasió). Si parles d'una simfonia, te n'esmentarà cinquanta-sis de què no tenies intenció de parlar o, millor encara, que no coneixies en absolut. Si fa un article, intentarà que siga un Frankenstein de citacions, conceptes, referències i noms propis, com més desconeguts millor. Si mentre parles de física quàntica se t'escapa un pet, no pararà fins que t'haurà recitat Gracias y desgracias del ojo del culo, de Quevedo. El pedant té una necessitat compulsiva de fer-te eixir de la ignorància, real o suposada.

2) Impertinència. Com que no vol que continues en l'error, el pedant et corregirà sempre que considere que t'equivoques. Corregir és una activitat que sembla apassionar-lo tant com el saber, o potser fins i tot més, en alguns casos. Per descomptat que hi ha correccions que són desitjades, esperades i molt pertinents, perquè quan vols aprendre una habilitat no hi ha millor ajuda que les correccions, i quan argumentes en un àmbit insegur et convé que et corregisquen. Però moltes vegades la correcció impossibilita l'aspecte fàtic de la comunicació, i a vegades hi introdueix un escalafó (jo, que sí que sé, et corregisc perquè tu, que no saps o que saps menys, pugues recordar quin és el teu lloc) que va contra la igualtat entre els interlocutors. El pedant corregeix sense criteri, per la pura necessitat de corregir, tant si és adient com si està fora de lloc.

3) Exhibicionisme. El pedant no pot guardar-se el seu saber o les seues habilitats per a la intimitat, o per al cercle dels més pròxims. Per a ell, tant si n'és conscient com si no, un saber que no es mostra (encara que ningú no n'haja demanat l'exhibició) és com una masturbació sense plaer. Necessita mostrar fins i tot coses que acaba d'aprendre, i això significa que el seu saber ja no és una pulsió interior, un bé en si mateix, sinó una eina per a la seua vida social. L'impuls de compartir, que és sa i valuós, el pedant el converteix en una compulsió exhibicionista en què el més important no és la informació (coneixement neutre) ni la comunicació (coneixement modalitzat amb vivències personals), sinó el fet de mostrar, que respon a la necessitat de ser admirat i de ser considerat una autoritat. La persona sana o bé ensenya i informa professionalment, o bé arrisca una part de si mateix per aconseguir establir una connexió amb els altres; cada mostra de saber és una mena de missatge dintre d'una ampolla, destinat a establir una complicitat i a donar vies d'entrada als altres. El pedant, en canvi, diu "compartir" allà on vol dir "impartir".

La persona cultivada, sobretot si aquesta cultura li ha costat molts esforços a causa del seu origen social o a causa dels seus talents modestos, viu la seua passió (quina cursileria insuportable!) com un camp de mines en què difícilment podrà evitar caure en la pedanteria. Fins i tot el tímid que oculta el seu saber i el franciscà que vol ensenyar de bona fe hi cauen. La vanitat i la supèrbia formen part del seu catàleg de vicis habituals. Això no el fa pitjor que els ignorants, perquè almenys ell és teòricament capaç de percebre aquest risc i molts d'altres, i de tenir comportaments acceptables i judicis morals correctes, mentre que la ignorància pot portar aparellada l'absència de sensibilitat moral. Però el pedant és, per damunt de tot, insuportable i irritant. Ara bé: tothom que comet pedanteries és pedant? L'autèntic pedant, el que està podrit de pedanteria, no entén que ho és, ni per què als altres els molesta el seu saber, tan meravellós i tan admirable. Per això la pedanteria en ocasions recorda la síndrome d'Asperger.

Moltes vegades pense que preferiria ser ignorant més que no ser pedant, perquè no odie la meua ignorància, que és de dimensions còsmiques, sinó la meua pedanteria, que és infinitament ridícula. Perquè és ridícula quan l'exerceixes tot i que no alces un gat pel rabo.